domingo, febrero 26, 2006

EL VOTO DE LOS IMMIGRANTES

La pasada semana, exactamente el martes por la noche, el Congreso de los Diputados aprobó una resolución por la cual se insta al Gobierno del Estado a estudiar las posibilidades legales de poder otorgar el derecho al voto a los immigrantes no comunitarios residentes en nuestro país.
Es evidente que para ello se deben analizar las posibilidades que ofrece el actual marco constitucional,la legislación electoral vigente, así como los acuerdos bilaterales con países terceros, en especial aquellos que admiten la reciprocidad de derechos cívicos para los ciudadanos españoles : Argentina, Chile, Uruguay, etc.
Muchos expertos coinciden en que hay base doctrinal suficiente para regular el derecho al voto de los residentes no comunitarios en determinadas convocatorias electorales : las municipales, fundamentalmente, las autonómicas y las europeas.
El desarrollo y la regulación de este derecho incrementarán el valor de nuestro sistema democrático, permitirán consolidar las políticas sociales, culturales y cívicas que garantizan la igualdad de derechos y disminuyen las peligrosas tendencias de la derecha y de la caverna a instaurar diversas velocidades en lo que respecta al concepto de ciudadanía.
Votar es un derecho. Y a su vez es un deber cívico y moral para todos aquellos que formamos parte de nuestra sociedad.
Participar de forma activa en la vida política de un municipio o de un país, reduce diferencias, elimina desequilibrios, coopera con los procesos de integración de los nuevos ciudadanos.
Ahora es necesario que el debate obtenga la velocidad y la profundidad adecuadas para favorecer su implementación y su regulación en nuestro sistema electoral.
Nuestro Gobierno, que ha dado tantas excelentes muestras en la práctica política del desarrollo de nuevos derechos, debe estar a la alzada de este nuevo reto político y social.

domingo, febrero 19, 2006

EL PP PERD CADA DIA VALORS DEMOCRATICS

La tasca política comporta un grau considerable de maduresa cívica. Els partits, els seus membres, la seves direccions, els seus representants institucionals han de ser un referent ciutadà de maduresa política, de tolerància per les idees dels altres i de respecte als drets cívics del conjunt de la societat.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.

lunes, febrero 13, 2006

UN ESTATUT A MIDA DE LES NOSTRES NECESSITATS

Fa pocs dies em vaig trobar pel carrer a dos bons amics, gent gran, gent preocupada per les coses de Vila i de més enllà de la Vila. Em van manifestar la seva preocupació per la marxa de la situació política, quasi espantats per tan de soroll, per declaracions patriòtiques de tota mena, fins i tot per la incursió en el debat d’un personatge d’infausta memòria com l’ex coronel Tejero que sortí en favor del referèndum que promou la dreta dura i pura que avui ha copat la direcció del PP. També, els preocupa, i molt, el futur de la negociació de l’Estatut. Aquest escrit respon a la seves preocupacions, que faig meves.

El nou Estatut està avançant de forma decidia en la seva tramitació parlamentària. Encara tindrem setmanes de soroll per part d’alguns, però, de debò, el nou Estatut està avançant d’una manera decidida. L’acord del PSOE, PSC, CIU i ICV comença a donar fruits, i molts esperem i desitgem que finalment ERC s’hi sumi. Sempre ens quedarà algú disconforme, la minora radical independentista o la direcció bel.licosa i atrabiliària dels populars a Espanya. I dic, la dirigencia, per que no puc pensar que els votants populars a Catalunya no coincideixen en les línies bàsiques del que proposa l’Estatut i en els seus beneficis per al país.

El nou Estatut és el producte polític de la primera etapa de Govern de l’esquerra catalanista a Catalunya. Sense l’esquerra al Govern, sense l’impuls del President Maragall, sense un rol decidit i responsable del PSC, avui no estaríem transitant aquest camí. La dreta nacionalista de Mas i de Duran, han jugat més a defensar els seus interessos de partit que als del país, però l’anunci del seu vot afirmatiu i el seu acord amb el President Zapatero no cal dir que també ajuden a aconseguir l’objectiu.

Els meus amics em pregunten : quins són els beneficis aquí, al Penedès, dels resultats de la negociació? Tres elements són els claus, al meu entendre: el reconeixement, per primera vegada, de Catalunya com a nació, la inclusió d’un capítol de drets i deures dels ciutadans i l’obtenció d’un nou sistema de finançament que aportarà molt més recursos al nostre país, i una part significativa d’aquests vindran a la nostra comarca.

Per això vull destacar ( i encara falten setmanes de negociació) els primers acords en matèria financera : 20.000 Milions d’euros d’inversió en infraestructures en els propers 7 anys ( 2007- 20014), per tal d’equilibrar la diferència existent entre això que aportem a la bossa comú de l’Estat i això que rebem per atendre les nostres necessitats. El desenvolupament ferroviari del Penedès amb la construcció de noves línies, el traspàs dels trens de rodalies a la Generalitat i la construcció de noves estacions (dues d’elles a Vilafranca), així com la possibilitat d’estructurar una política més àmplia de reducció de peatges ( que tant ens graven!!) són alguns dels objectius del nou acord de l’Estatut, que ja preveien els acords preparatoris entre el Ministre Solbes i el Conseller Castells.

Per això, considero que hem de mirar amb entusiasme el procés estatutari. Hem de llegir cada línia del que s’estudia i s’acorda. Hem de defensar això que l’Estatut proposa. Hem de fer molta pedagogia. Hem d’explicar-ho a tot arreu. L’Estatut del 79 va ser una bona eina de convivència durant els darrers anys . L’estatut del 2006 ha de ser el llibre guia dels propers 25.

domingo, febrero 12, 2006

TOLERANCIA Y LAICISMO

La triste historia de las caricaturas de Mahoma ha desenvocado en manifestaciones de violencia intransigente, que aún no sabemos a dónde pueden llegar. Estamos ante un hecho muy grave, no por su origen sino por la manipulación llevada a cabo por intereses de sectores intolerantes, aún no del todo bien explicados.
En materia de relación con las culturas muslmanas,muchos sectores de la izquierda europea, y en especial la española y la catalana, se encuentran hoy entre el brutal asombro y la terrible sorpresa. Hemos pasado, con velocidad de crucero, de la reflexión romántica, casi bonista, a una situación de azoramiento, ante fenómenos de un mundo que realmente conocemos poco.
De todos modos, creo que la reflexión debemos centrarla en la situación de los derechos humanos en el amplio espectro del mundo islámico. Nuestra concepción europea clásica del respecto a un derecho de opinión y a la libertad de prensa no tiene cabida fácil en un mundo con escasa cultura democrática.
También es cierto que, desde el posicionamiento de décadas de tolerancia con la violencia del Estado israelí contra el pueblo palestino, así como de actitudes de indeferencia contra la evolución de la situación política en la Argelia de hace unos años,o desde el apoyo a las crueles y dictatoriales monarquías del mundo árabe hasta el apoyo a la campaña norteamericana de Afganistán y la más reciente, ilegal e injusta guerra de Irak, poco hemos hecho para establecer las bases de una nueva relación entre el mundo islámico y el mundo occidental de raiz cristiana.
Europa ha resuelto el conflicto de religiones con la potenciación del laicismo, asociado al desarrollo de los derechos sociales de igualdad y de no discrimnación por razones de género, ideas, raza o religión. Costó no pocas vidas, costó mucho dolor...pero hoy el sistema establecido nos da garantías de paz y de convivencia.
La situación de hoy en muchos países del mundo islámico no admite recetas fáciles. Ni creo que las tengamos en occidente. Pero considero que la supervivencia de ciertos ámbitos de la cultura laica, sumado a la lucha decidida contra las desigualdades sociales en esa zona del planeta, son la única esperanza para poder apostar por la tolerancia en dichos países. Es posible que desde el mundo europeo, las muestras de respecto cultural y religioso, así como la contundencia en la defensa del ejercicio de los derechos humanos para todos los que viven dentro de nuestras fronteras, puedan ser la base de una conducta racional y a la vez clarificadora. Debemos comprenderlos, pero estamos obligados a hacernos comprender.

domingo, febrero 05, 2006

COMPRENDER, INTEGRAR,APRENDER, INTEGRARNOS

Un debate contínuo en nuestra sociedad es el debate de la integración. Hablamos de la integración social, de la integración cultural, de la integración escolar, de la integración laboral.Y hablamos, citando ( sin decirlo)de la integración política, de la ciudadania.
La integración comporta un reconocimiento claro y justo de los derechos para todos. Las sociedades más evolucionadas, aquellas en que los derechos sociales y políticos han alcanzado el mayor grado de desarrollo, son las más preparadas para favorecer la integración de las personas. Porque una sociedad socialmente desarrollada, justa y solidaria, es una sociedad más capacitada para comprender, para entender el fenómeno migratorio y para poner en marcha los mecanismos pedagógicos y educativos que facilitan la igualdad de oportunidades para todos los que viven en ella.
Porque integrar a las personas en una sociedad, es ofrecerle igualdad de condiciones para acceder a las oportunidades de desarrollo personal y de construcción colectiva a que aspire un individuo.
Pero, para integrarse, hay que "aprender" la nueva sociedad, la nueva cultura, la nueva red de relaciones y "aprendeher" los elementos básicos de esta sociedad, de esa cultura, de esa red de relaciones.
Integrarse, además, es combinar de forma activa la propia identidad, la propia cultura, con la del medio en que se va a vivir. Hay que cultivar ambas. Hay que desarrollar ambas. Hay que tener, para todo ello, capacidad y voluntad de aprendizaje.Y hay que fomentar las condiciones para que esos procesos se pueden desarrollar en libertad.
Integrarse a una sociedad es un ejercicio de lo que Paulo Freire llamaba "la práctica de la libertad". Integrarse, parafraseando a Freire, es un nuevo sistema de alfabetización, de aprender las claves de un medio que no conocemos. Para ello tiene un valor enorme la palabra,la lengua, la historia, la cultura.Nada es más útil que el dominio de esos instrumentos, su uso y su búsqueda.
La sociedad catalana es una sociedad comprensiva, plena de oportunidades, cargada de signos y de lenguajes de relación que debemos conocer. A medida que entramos en su riqueza de valores y de significados, crece en nosotros la capacidad de "circular" en este medio social.
La integración, finalmente, a mi modo de ver, es también un proceso político. Un proceso político entendido como un proceso de participación en el medio en el cual vivimos, en la construcción de los proyectos colectivos de mejora de derechos, de cumplimiento de deberes, de fabricación de más espacios de convivencia.
No hay integración sin derechos. No hay integración sin capacidad de aprendizaje social y cultural. No hay futuro para las sociedades sin capacidad suficiente de integrar a sus nuevos miembros. Para evitar a los que conduce una sociedad cerrada, se hace imprescindible apostar por más participación política, por más democracia.

jueves, febrero 02, 2006

DONA I ESTATUT

El proper dilluns 6 de febrer es constituirà a les Corts Generals la ponència paritaria " Congrés de Diputats- Parlament de Catalunya" per iniciar el treball en comissió del nou l'Estatut. És una nova fita, que es produeix en un moment molt destacat pel que fa a l'alt nivell de consens sobre el text estatutari entre el Govern de l'Estat, el PSOE, el PSC, ICV-EA i CIU. Possiblement, en les properes setmanes, se sumaran a l'acord altres forces polítiques de l'espectre parlamentari estatal i tots esperem, ( queden poques hores) un gest final positiu, d'ERC, en relació a la tramitació.

La delegació catalana està composada por un trentena de membres destacats dels cinc partits. Però si que observo un fet preocupant : la manca de paritat en la delegació. Algun partit o coalició, com és el cas d'ICV-EA, no porta cap dona com a membre de la delegació. En el cas d'ERC és un 30 %, en el cas de CIU a dures penes arriba al 23%, el PPC, idem . Només el grup Socialistes- Ciutadans pel Canvi acompleix amb un criteri paritari i d'11 membres ha seleccionat 5 diputades per ser-hi a la delegació.

No sé si el tema de l'Estatut no ha d'interesar a les dones. No ho crec.La meitat de la població catalana no pot estar subrepresentada en un dels moments de treball polític de major trascendència per al futur de la nostra societat. A vegades, ens perdem en debats bizantins i en disquisicions diverses sobre la igualtat d'oportunitats en diversos àmbits, pel reconeixements de diversos drets... Tot important. Però, la paritat, continua essent una asignatura pendent.

La composició de la delegació no és un tema menor. No només com a element bàsic del nostre què fer polític sobre la igualtat d'oportunitats, sino perque en matèria de paritat a l'hora de triar responsables institucionals, els catalans estem lluny de ser modèlics. Una mostra... l'actual composició del Consell Executiu. Rodriguez Zapatero, Manuel Chaves, a Espanya, Michele Bachelet, a Xile,... A l'esfera dels governs socialistes el governs paritaris comencen a ser un fet. Per això crec que s'hauria d'haver reflexionat el tema per part de tothom.

Espero que ningú vegi en aquestes observacions, ni demagògia, ni frivolitat. Estic convençut de que només les representacions paritàries són capaces de representar de forma justa i equilibrada a la nostra societat. La paritat de gènere, per un cantó, i la igualtat d'oportunitats per a tothom, per un altre, són de les premises bàsiques que defineixen a una societat moderna, justa i equitativa. I madura. Aquestes defineixen el tipus de societat en què vull viure i vull que pugui viure la gent que estimo i la gent a qui represento.