lunes, febrero 23, 2009

UNA VISITA AL BALTÀ ELIAS


El divendres passat, acompanyant al Conseller Maragall, vaig visitar el Col.legi Baltà Elies de Vilafranca. Va ser una visita carregada de descobriments i de bones impressions. Tres coses em van cridar l’atenció : la feina acurada dels mestres, els espais escolars molt treballats i la presència participativa dels pares i mares a l’escola.


Vaig conèixer el Baltà a principis dels anys 80 i he seguit, força, la seva trajectòria. No sempre la història del Baltà ha estat un referent, però ara es percep i es veu un canvi substancial. Molta gent ha col.laborat. Les administracions han fet la feina que pertocava. Però, sobretot, mestres i pares han trobat el punt de complicitat necessari per impulsar els canvis a l’escola.

Sóc dels que pensa que hauríem de convertir Catalunya en un referent en matèria educativa. Les escoles, els instituts i les universitats catalanes han de poder convertir-se en la millor targeta de presentació del país. Que la gent pugui dir en el futur “ he anat a estudiar a Catalunya”, hauria de ser un motiu d’esforç continuat. I no ho dic amb cap ironia, amb cap recança. Si l’escola catalana està avui en una posició compromesa, això no vol dir que no puguem fer un gir copernicà. El cas del Baltà és un bon exemple i crec que val la pena fer-ne difusió. En aquesta visita, de la qual us parlava, he vist molta feina que val la pena conèixer. He vist les aules posades al servei dels alumnes i de les seves famílies. He vist la connivència dels mestres i del pares. He descobert que les comunitats educatives que s’ho plantegen poden arribar a assolir objectius inimaginables fins fa poc.

Més educació i més tecnologia. Més diàleg i més pluralitat educativa. Més esforços per la integració i més recursos per a l’escola que integra i que ensenya a conviure. Més capacitat per a que l’escola pugui prendre les decisions que necessita, en matèria de currículum, en matèria d’equip, en matèria de gestió, en matèria de prioritats. La nova llei d’educació, que impulsen el Govern i el Conseller Maragall cavalca en aquesta direcció. No són pocs els que pensem que és una bona orientació per la marxa de l’educació del país. Espero que, vençuda la resistència al canvi i integrat l’esperit de la reforma, l’escola catalana segueixi els passos de la excel.lència. Serà una bona noticia pel progrés nacional que la identitat de la nostra societat provingui sobretot de la qualitat de la seva oferta educativa i acadèmica. Si és així, moltes escoles del país (com en el cas del Baltà) tindran una segona i fèrtil oportunitat.

lunes, febrero 16, 2009

LA PELL SENSIBLE


Estic preocupat per algunes reaccions ciutadanes davant les propostes de reforma o de canvi a l'administració. L'anunci de la reforma de la justícia provoca una inèdita vaga de jutges. La necessitat de canvis profunds a l'ensenyament universitari provoca l'ocupació de les aules, la paràl.lisi de les activitats a molts centres i els canvis plantejats al món de l'educació posen escoles i mestres al límit d'un atac de nervis...


El debat provocat per la proposta de canvi del calendari escolar demostra que en aquest país tenim la pell molt sensible. És una mena de demostració de que impera l’opinió de les coses no s’han de canviar, tot i que tinguin defectes, tot i que generin problemes, tot i que la demanda de la societat i de les famílies es quedi sense resposta ?

El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.

No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.

He començat parlant de la possibilitat de que tinguem la pell molt sensible, però tinc el sentiment pesimista de que, o canviem d'actitud o acabarem amb la pell envellida, eixorca.

lunes, febrero 09, 2009

NOVES ESCOLES AL PENEDES


El Govern ha aprovat a finals del mes de gener l’acord per la construcció de dues noves escoles a la nostra comarca. Una d’elles és per a allotjar el CEIP El Drac de Pacs del Penedès i l’altra és per fer la nova Escola de Les Cabanyes, municipi sin escola. És una molt bona noticia que fa avançar el mapa de nous i millors recursos escolars al nostre territori. En govern ha fet al Penedès, en aquests dos anys, una inversió que supera els 20 milions d’euros en matèria d’equipaments escolars. És a dir 3.200 milions de les antigues pessetes !


Aquest acord m'omple de satisfacció ja que significa el reconeixement per als companys i les companyes de Pacs i de Les Cabanyes que van lluitar per aquest tema des de fa molts anys. Vull recordar al Joan Baqués, el Jose Mari Herrera i la Carme Chichoné de Pacs i al Toni resta i la Montse Vallès de Les Cabanyes. Estic molt satisfet per que la feina que van dur a terme per que hi hagués escola ( ja sigui nova de trinca com a Les Cabanyes com un nou edifici per l'escola envellida en el cas de Pacs) va topar amb l'oposició inicial dels alcaldes de CIU del seu moment. Ara ens toca seguir el procés i vetllar per que les obres siguin àgils i ben fetes.

Vull recordar el compromís del Govern amb l’educació. Des del primer dia ha estat un dels elements claus del seu pla d’acció. Només en dos anys s’han pogut posar en marxa obres per Olèrdola, per Pontons, per Santa Margarida i Els Monjos, per Vilafranca, per Vilobí, per Pacs i per Les Cabanyes, etc. Un esforç que ha anat acompanyat , i cito només alguns aspectes, de la posada en marxa i de la consolidació de nous equips de mestres i d’una oferta formativa en l’escola d’idiomes de la Vila que cal tenir present. Crec que el ritme del treball dut a terme s’ha de reconèixer i que ha de continuar.

Aprofito l'ocasió per fer una reflexió final. Fins ara l’esforç s’ha centrat principalment en el continent, en la bona i necessària carcassa de les nostres aules. A partir d’ara l’esforç s’haurà de centrar cada vegada més en els continguts educatius, en la formació continuada del professorat, en els instruments que permetin una educació moderna i tecnològicament al dia. La qualitat educativa de les nostres escoles és bona, fins i tot podem assegurar que molt bona, però això en el món actual ja no és suficient. El seu nivell ha de fregar el límit de la excel.lència i ultrapassar-ho si es pot. La societat actual demana una bona inversió educativa que ha de ser la suma de diversos esforços: el de la família, el dels professionals i el de l’administració. Tots tres estaments tenen el seu grau d’obligació i la concurrència de tots tres és imprescindible per a que el sistema funcioni.

No tot és un problema de recursos en el món educatiu. L’epicentre del desafiament està situat en el model de l’escola, en el model d’institut i en el model d’universitat. L’aprenentatge dels nens i dels joves i el caràcter educatiu de l’entorn en que vivim han d’anar de la mà de l’evolució de la nostra societat. Escoles dignes i sòlides, ben adaptades tecnològicament, formació de qualitat i entorns amables, sostenibles i educadors poden fer de l’educació el nostre principal patrimoni.

lunes, febrero 02, 2009

EUROPA UNIDA, EUROPA SOCIAL


Vaig votar SI a la constitució europea i continuo pensant que ens cal més Europa. Ens fa falta una Europa unida, cohesionada i defensora dels principis bàsics de la societat moderna : la defensa de l’equitat, del desenvolupament sostenible, de la justícia social i de la preservació dels interessos col.lectius d’aquells que en formem part.

Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.

Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.

El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.

Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.

La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.