És encara molt aviat per fer una valoració de la gestió política de Marcel Esteve a l’alcaldia de Vilafranca. Però crec que és just que li retrem el reconeixement que la seva obra es mereix.
Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.
Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.
L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.
La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.
Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.
Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.
L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.
La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.
