E n los próximos días se firmará el acuerdo entre la Sociedad Pública del Alquiler y el Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsa en Cataluña una de las estrategias más interesantes en relación a la activación del mercado del alquiler.
Cataluña, y también Epaña, tiene uno de los mercados del alquiler más raquíticos y desconfiados de toda Europa. Y eso se produce de forma paralela al crecimiento del parque de pisos vacíos. Estimular el mercado del alquiler de forma audaz y sistemática, puede constituir una de la medidas más eficaces para poner más vivienda en el mercado, reducir el nivel de precios de la oferta de arrendamiento y posibilitar el acceso a la vivienda de importantes sectores de la población, sobretodo a jóvenes que se emancipan y a personas de la tercera edad que necesitan un piso en mejores condiciones, más ajustadas a su capacidad de mobilitat o a su nivel de dependencia.
Comienza a notarse un crecimiento de la oferta pública protegida, sobretodo en los grandes núcleos urbanos. Pero esta oferta es aún insuficiente y es posible, que en lo inmediato, que no pueda dar respuesta total a la demanda. Y es posible que no sea necesario, si se hace una política fiscal favorable al alquiler y se impulsa el uso del parque vacío para destinarlo a este sector immobiliario.
Pero, más allá de algunas operaciones privadas de envergadura, el parque vacío está en manos de pequeños propietarios que buscan seguridad en sus transacciones contractuales. La resistencia a sacar pisos al mercado viene motivada por algunos factores que hay que atender con premura : temor a la morositat del cliente, temor a poner en riesgo el estado de conservación de sus bienes, temor a la conflictivitat social que pueden generar cierto sector demandante. Ante tales temores y la ausencia de intermediarios eficaces, el propietario opta por dejar su piso cerrado.
Por ello las iniciativas de mediación en el mercado immobiliario, tanto del Gobierno central como del Govern de la Generalitat, son un elemento muy positivo. Si un sector es de confianza en el mundo de las operaciones comerciales este es el los negocios con mediación pública. Y si esa mediación en el negocio viene a posibilitar nuevas operaciones de fuerte impacto en la demanda social, miel sobre hojuelas...
Saludamos con entusiasmo esta medida y lo hacemos con el convencimiento de ajustar sus expectativas a lo que relamente es : una intervención pública para garantizar confianza al propietario en beneficio de un tercero que necesita vivienda y está en condiciones de pagar un precio razonable.
Queda para más adelante, el debate sobre si esta medida es el germen de la estructuración de un mercado tutelado del alquiler. A mi modo de ver sólo puede serlo de forma transitoria durante un buen número de años. Pero debemos observar con atención no sólo el comportamiento del pequeño propietario sino también la evolución del mercado del alquiler en su globalidad. De su equilibrio con el mercado de compra depende su mayor capacidad de permeabilidad social y de adaptación a la demanda social.
lunes, diciembre 26, 2005
domingo, diciembre 25, 2005
EVO MORALES,estamos contigo.
La realidad política latinoamericana nos ha traído un noticia excepcional : el triunfo de Evo Morales, en las últimas elecciones presidenciales de Bolivia, el pasado 18 de diciembre.
Digo excepcional, porque en la evolución política latinoamericana un hecho muy destacable ha sido y es la conformación de una nueva élite dirigente basada en la experiencia sindical, en el asociacionismo popular. En definitiva, líderes de base, capaces de articular en su entorno respuestas políticas de hondo calado y de abasto nacional.Excepcional
lo es, también, por que representa un cambio de coyuntura electoral y política el triunfo de la dirigencia campesian de izquierdas. Excepcional, por último, proque el triunfo de Evo viene a sumarse a la cadena de cambios políticos basados en el principio del reformismo social que sacude, por suerte, a América Latina, en los últimos años.
Considero que el triunfo de Evo Morales abre una nueva etapa en la vida política y social boliviana. Bolivia es uno de los países más pobres de América Latina, y los cambios necesarios hace muchos años ( por no decir siglos) que esperan.
Bolivia necesita obtener mayores beneficios de la explotación de sus recursos naturales. Para ello necesita la mejor tecnología y un tipo de contratación de su explotación favorable a los intereses del estado. Revisar los contratos con las grandes empresas multinacionales se ha vuelto un imperativo en todos los países de América Latina.Organizar fuertes y eficaes empresas públicas para su explotación a corto plazo, también.Creo que desde las diversas esferas de debate internacional se debe imponer también este criterio. Hay países que necesitan que se le condone la deuda externa. Hay otros que necesitan la protección y tutela de los organismos internacionales, para poder negociar en mejores condiciones con las grandes multinacionales la explotación de sus recursos o para poder cooperar en la creación de sus propios sistemas nacionals emrpesariales de explotación y producción. Y las democracias europeas deberían hacer frente común con los países pobres para obtener estas mejores condiciones.
Los esfuerzos del Gobierno Morales deberán ir dirigidos a la creación de sistemas de lucha contra la pobreza, a programas que atiendan la emergencia social y a reforzar o crear los sistemas públicos de salud y de educación. Es mucho el trabajo a hacer. Pero no debemos olvidar que el entusiasmo, que observamos también es considerable.
Evo ha ganado muy limpiamente. Con el apoyo de amplios sectores populares ( es decir pobres) y el apoyo de sectores de clase media profesional e intelectual. Su mayor urgencia es obtener ahora un pacto con los sectores económicos y con la clase media empresarial y agraria. Ello le será imprescindible para obtener estabilidad y consolidar estrategias.
No son pocos los gobiernos de América Latina que están dispuestos a ayudarle: Venezuela, Brasil, Cuba, Uruguay... España debería sumarse a estos países para poder consolidar un acuerdo de acompañamiento internacional que ayude a impulsar la reforma social y la consolidación del estado democrático en Bolivia. Mi confianza es muy grande y mi esperanza no es menor. Evo, estamos contigo.
Digo excepcional, porque en la evolución política latinoamericana un hecho muy destacable ha sido y es la conformación de una nueva élite dirigente basada en la experiencia sindical, en el asociacionismo popular. En definitiva, líderes de base, capaces de articular en su entorno respuestas políticas de hondo calado y de abasto nacional.Excepcional
lo es, también, por que representa un cambio de coyuntura electoral y política el triunfo de la dirigencia campesian de izquierdas. Excepcional, por último, proque el triunfo de Evo viene a sumarse a la cadena de cambios políticos basados en el principio del reformismo social que sacude, por suerte, a América Latina, en los últimos años.
Considero que el triunfo de Evo Morales abre una nueva etapa en la vida política y social boliviana. Bolivia es uno de los países más pobres de América Latina, y los cambios necesarios hace muchos años ( por no decir siglos) que esperan.
Bolivia necesita obtener mayores beneficios de la explotación de sus recursos naturales. Para ello necesita la mejor tecnología y un tipo de contratación de su explotación favorable a los intereses del estado. Revisar los contratos con las grandes empresas multinacionales se ha vuelto un imperativo en todos los países de América Latina.Organizar fuertes y eficaes empresas públicas para su explotación a corto plazo, también.Creo que desde las diversas esferas de debate internacional se debe imponer también este criterio. Hay países que necesitan que se le condone la deuda externa. Hay otros que necesitan la protección y tutela de los organismos internacionales, para poder negociar en mejores condiciones con las grandes multinacionales la explotación de sus recursos o para poder cooperar en la creación de sus propios sistemas nacionals emrpesariales de explotación y producción. Y las democracias europeas deberían hacer frente común con los países pobres para obtener estas mejores condiciones.
Los esfuerzos del Gobierno Morales deberán ir dirigidos a la creación de sistemas de lucha contra la pobreza, a programas que atiendan la emergencia social y a reforzar o crear los sistemas públicos de salud y de educación. Es mucho el trabajo a hacer. Pero no debemos olvidar que el entusiasmo, que observamos también es considerable.
Evo ha ganado muy limpiamente. Con el apoyo de amplios sectores populares ( es decir pobres) y el apoyo de sectores de clase media profesional e intelectual. Su mayor urgencia es obtener ahora un pacto con los sectores económicos y con la clase media empresarial y agraria. Ello le será imprescindible para obtener estabilidad y consolidar estrategias.
No son pocos los gobiernos de América Latina que están dispuestos a ayudarle: Venezuela, Brasil, Cuba, Uruguay... España debería sumarse a estos países para poder consolidar un acuerdo de acompañamiento internacional que ayude a impulsar la reforma social y la consolidación del estado democrático en Bolivia. Mi confianza es muy grande y mi esperanza no es menor. Evo, estamos contigo.
miércoles, diciembre 14, 2005
DOS ANYS DEL PACTE DEL TINELL
Ayer asistí al acto de celebración dels dos anys del Acuerdo del Tinell. Estimo que fue un acto ponderado, prudente, tranquilo. Casi diria que singular para el marco de crispación que caracteriza el ambiente político de las dos últimas semanas.
La valoración del trabajo hecho ha sido positiva y la percepción de que estamos ante un acuerdo estratégico de la izquierda catalana flotaba en el ambiente. Y debería seguir consustanciando la vida política de los próximos meses. El volumen de cambios, tanto en el ámbito institucional como en el de la gestión, es tan considerable y a la vez con tan buenas perspectivas, que necesita de una estrategia de continuidad.
Para los que damos apoyo al Govern, la hoja de ruta de transformaciones sociales y de relación política debe completarse en toda su profundidad y extensión. Y no debemos cejar en el intento por más que surjan dificultades. Si nos instalados en una peligrosa inercia de continuidad postpujolista poca cosa avanzaremos.
El país y la sociedad en que vivimos necesitan cambios profundos que recojan, no sólo las metas de más y mejores servicios para las personas, sino fundamentalmente un nuevo modelo de relación entre la administración y la población a que da servicio. Un nuevo modelo de relación basado en una mayor participación de todos los sectores que integran la sociedad, en una incorporación activa de los nuevos ciudadanos y en la consolidación de un sistema de valores progresistas que tengan la igualdad y la solidaridad como principio básico de convivencia colectiva.
El acto de ayer respiraba ese perfume. Posiblemente faltó más ciudadania lisa y llana. Pero ello no lo invalida. Los retos de la clase política o son retos de la ciudadania o sólo pueden acabar en el estancamiento y en la soledad del sectarismo. Desde ayer, los que damos apoyo al Govern, sabemos que nos debemos a una nueva complicidad-reto : obtener más y mejor autogobierno de Catalunya, para mayor felicidad de todos y para una ciudadania nueva, más exigente y sólida!.
La valoración del trabajo hecho ha sido positiva y la percepción de que estamos ante un acuerdo estratégico de la izquierda catalana flotaba en el ambiente. Y debería seguir consustanciando la vida política de los próximos meses. El volumen de cambios, tanto en el ámbito institucional como en el de la gestión, es tan considerable y a la vez con tan buenas perspectivas, que necesita de una estrategia de continuidad.
Para los que damos apoyo al Govern, la hoja de ruta de transformaciones sociales y de relación política debe completarse en toda su profundidad y extensión. Y no debemos cejar en el intento por más que surjan dificultades. Si nos instalados en una peligrosa inercia de continuidad postpujolista poca cosa avanzaremos.
El país y la sociedad en que vivimos necesitan cambios profundos que recojan, no sólo las metas de más y mejores servicios para las personas, sino fundamentalmente un nuevo modelo de relación entre la administración y la población a que da servicio. Un nuevo modelo de relación basado en una mayor participación de todos los sectores que integran la sociedad, en una incorporación activa de los nuevos ciudadanos y en la consolidación de un sistema de valores progresistas que tengan la igualdad y la solidaridad como principio básico de convivencia colectiva.
El acto de ayer respiraba ese perfume. Posiblemente faltó más ciudadania lisa y llana. Pero ello no lo invalida. Los retos de la clase política o son retos de la ciudadania o sólo pueden acabar en el estancamiento y en la soledad del sectarismo. Desde ayer, los que damos apoyo al Govern, sabemos que nos debemos a una nueva complicidad-reto : obtener más y mejor autogobierno de Catalunya, para mayor felicidad de todos y para una ciudadania nueva, más exigente y sólida!.
viernes, diciembre 09, 2005
CONDOLEEZZA RICE Y LA TORTURA
No puedo menos que indignarme ante el anuncio que ha hecho la Secretaria de Estado americana, Condoleezza Rice, a modo de excusas por las cárceles secretas de la CIA en Europa. Es inadmisible que a estas alturas de la historia aún se torture y se violen los derechos humanos en tantos lugares del planeta. Pero parece mentira que nadie reaccione ante las declaraciones de la dirigente americana anunciando que han dado instrucciones a sus mandos militares situados fuera de los EEUU para que abandonen la tortura como método de interrogatorio a los detenidos.
La señora Rice viene a reconocer hechos que habían sido negados sistemáticamente por otros dirigentes estadounidenses. Pero los reconoce con absoluto menosprecio de la legalidad internacional vigente en materia de derecho humanos. Los neoconservadores americanos abundan en la tesis infeliz ( y también dramática) de que la seguridad de sus intereses está por encima del derecho de los demás, ya sean colectivos o individuales.
Hace ya días que quiero compartir mi honda preocupación por la deriva antiderechos humanos a que nos está conduciendo la tesis conservadora de la guerra preventiva y de la nueva doctrina de la seguridad democrática, instalada en diversos ámbitos de la política internacional y de los estados, desde Colombia y EEUU, pasando por Oriente Próximo, hasta llegar a algunas democracias más consolidadas y respetadas de Europa. Y hoy es aún mayor mi preocupación, porque la respuesta europea a estas declaraciones y a esta amenaza es de un extraño e incomprensible silencio y de un nivel de acceptación pasiva del todo inexplicable.
Preveo que, en los próximos años, los progresistas estamos llamados a dar una batalla intensa en defensa de los derechos humanos más elementales como norma de convivencia social y de relación internacional . Las declaraciones de la Sra. Rice y la vergonzante pasividad de los líderes europeos ante tamañas declaraciones alimentan no pocas y bien fundadas sospechas.
La señora Rice viene a reconocer hechos que habían sido negados sistemáticamente por otros dirigentes estadounidenses. Pero los reconoce con absoluto menosprecio de la legalidad internacional vigente en materia de derecho humanos. Los neoconservadores americanos abundan en la tesis infeliz ( y también dramática) de que la seguridad de sus intereses está por encima del derecho de los demás, ya sean colectivos o individuales.
Hace ya días que quiero compartir mi honda preocupación por la deriva antiderechos humanos a que nos está conduciendo la tesis conservadora de la guerra preventiva y de la nueva doctrina de la seguridad democrática, instalada en diversos ámbitos de la política internacional y de los estados, desde Colombia y EEUU, pasando por Oriente Próximo, hasta llegar a algunas democracias más consolidadas y respetadas de Europa. Y hoy es aún mayor mi preocupación, porque la respuesta europea a estas declaraciones y a esta amenaza es de un extraño e incomprensible silencio y de un nivel de acceptación pasiva del todo inexplicable.
Preveo que, en los próximos años, los progresistas estamos llamados a dar una batalla intensa en defensa de los derechos humanos más elementales como norma de convivencia social y de relación internacional . Las declaraciones de la Sra. Rice y la vergonzante pasividad de los líderes europeos ante tamañas declaraciones alimentan no pocas y bien fundadas sospechas.
jueves, diciembre 08, 2005
FOMENTAR EL LLOGUER ES CANVI SOCIAL I PROGRÉS.
Tots coincidim en que la política pública de l'habitatge defineix el perfil social d'un govern. El Govern del President Maragall ha decidit des d'un començament apostar de forma decidida per la promoció de l'habitatge de protecció pública, amb la intenció de multiplicar per 2 i per 3 la minsa producció d'habitatge social dels darrers governs de la dreta nacionalista.
L'esforç que s'està fent és considerable, tot i que encara no és suficient per tal d'obtenir un canvi en les tendències del mercat tant en matèria de producció lliure com d'increment de preus. És fa difícil ( que no imposible, com pretenen els sectors ultraliberals de CIU i PP) combatre amb pocs recursos una tendència tan complexa que té com a base la conversió del mercat immobiliari en refugi de la inversió més segura.
Malgrat les dificultats cal continuar en la mateixa línia : més recursos al lloguer, més recursos a la rehabilitació, més habilitació de sòl per fer habitatge protegit ( des de l'especial, però sobre tot des del preu concertat). Amb un nivell sostingut d'inversió financera ( i també d'especulació) tan potent en el sector de l'habitatge, la batalla continuarà essent molt dura. S'haurà de guanyar el sòl pam a pam i s'haurà d'aplicar fexibilitat i imaginació per tal que els recursos acabin arribant als sectors socials més pobres.
Crec que és l'hora d'establir més mesures i millors mesures en favor del lloguer. Un dels problemes estructurals del mercat de l'habitatge a Catalunya i a Espanya, és el de la crònica feblesa del mercat del lloguer. Un tractament fiscal favorable ( tant al llogater com al propietari) una política persuasiva (que no punitiva) en relació al parc d'habitatges buits ( aproximadament 400.000 a tota Catalunya) es fan avui dia imprescindibles. A la vegada, hem d'impulsar a Catalunya, a imatge de la Sociedad Publica del Alquiler creada a nivell estatal, els mecanismes d'intermediació pública en el mercat del lloguer. El mercat de lloguer continua essent un mercat insegur, i la intermediació pública és una garantia eficaç de transparència i de qualitat de les relacions, en favor dels llogaters de renda mitjana i baixa, i un factor de seguretat per al petit prioritari.
No em cansaré de dir que la fórmula del lloguer, amb garantia d'intermediació pública ( ja sigui directa o concertada), és la base inicial per a convertir el mercat de lloguer en un sector de negoci segur i rendible. I això pot donar major eficàcia a les polítiques politiques destinades a garantir el dret a l'accés a l'habitatge.
El foment del lloguer és la fórmula més ferma per fer ciutat compacta, per evitar l'ocupació expansiva del sòl, per garantir els processos de rejuveniment demogràfic de certs barris, per garantir proximitat a les famílies, per reduri els factors de dependència, per promoure processos d'emancipació del jovent.
Vull concloure consdierant que, ara com ara, el foment del lloguer és una mesura decidida en favor del progrés i del canvi social.
L'esforç que s'està fent és considerable, tot i que encara no és suficient per tal d'obtenir un canvi en les tendències del mercat tant en matèria de producció lliure com d'increment de preus. És fa difícil ( que no imposible, com pretenen els sectors ultraliberals de CIU i PP) combatre amb pocs recursos una tendència tan complexa que té com a base la conversió del mercat immobiliari en refugi de la inversió més segura.
Malgrat les dificultats cal continuar en la mateixa línia : més recursos al lloguer, més recursos a la rehabilitació, més habilitació de sòl per fer habitatge protegit ( des de l'especial, però sobre tot des del preu concertat). Amb un nivell sostingut d'inversió financera ( i també d'especulació) tan potent en el sector de l'habitatge, la batalla continuarà essent molt dura. S'haurà de guanyar el sòl pam a pam i s'haurà d'aplicar fexibilitat i imaginació per tal que els recursos acabin arribant als sectors socials més pobres.
Crec que és l'hora d'establir més mesures i millors mesures en favor del lloguer. Un dels problemes estructurals del mercat de l'habitatge a Catalunya i a Espanya, és el de la crònica feblesa del mercat del lloguer. Un tractament fiscal favorable ( tant al llogater com al propietari) una política persuasiva (que no punitiva) en relació al parc d'habitatges buits ( aproximadament 400.000 a tota Catalunya) es fan avui dia imprescindibles. A la vegada, hem d'impulsar a Catalunya, a imatge de la Sociedad Publica del Alquiler creada a nivell estatal, els mecanismes d'intermediació pública en el mercat del lloguer. El mercat de lloguer continua essent un mercat insegur, i la intermediació pública és una garantia eficaç de transparència i de qualitat de les relacions, en favor dels llogaters de renda mitjana i baixa, i un factor de seguretat per al petit prioritari.
No em cansaré de dir que la fórmula del lloguer, amb garantia d'intermediació pública ( ja sigui directa o concertada), és la base inicial per a convertir el mercat de lloguer en un sector de negoci segur i rendible. I això pot donar major eficàcia a les polítiques politiques destinades a garantir el dret a l'accés a l'habitatge.
El foment del lloguer és la fórmula més ferma per fer ciutat compacta, per evitar l'ocupació expansiva del sòl, per garantir els processos de rejuveniment demogràfic de certs barris, per garantir proximitat a les famílies, per reduri els factors de dependència, per promoure processos d'emancipació del jovent.
Vull concloure consdierant que, ara com ara, el foment del lloguer és una mesura decidida en favor del progrés i del canvi social.
lunes, noviembre 28, 2005
MAS SOCIALISMO, POR FAVOR
El mundo de hoy se ve al borde de duras y tremendas dificultades para poder impulsar polítiques globales de bienestar. La diferencia entre pobres y ricos comienza a ser realmente dramática y hoy estamos peor que ayer, y aún peor que la semana anterior y que el mes pasado. La situación no parece remitir y ello preocupa y desespera a la gente de bien, a la gente progresista.
¿Cuáles són las políticas a aplicar? ¿Hacia dónde debemos enfocar las acciones para poder responder, al menos mínimamente, a las terribles diferencias sociales y a la dramática pérdida de oportunidades que hoy padecen miles de millones de personas?
Raimon Obiols ya nos lo comentó en Bruselas a principios de noviembre a un grupo de diputados del Parlamento de Cataluña : la respuesta es... más socialismo. Entiendo este socialismo como el anuncio de políticas de redistribución de la riqueza y de mayor acceso al conocimiento, de mejora de las condiciones de acceso a la educación y a la salud, a la vivienda digna y a las nuevas tecnologias de la información y de la comunicación, que es donde se concentra hoy el nuevo desarrollo intelectual y el conocimiento moderno. Más socialismo es, así, más igualdad para acceder a más conocimiento, en las mejores condiciones de vida posible.
Por ello la batalla de hoy contra la derecha es un batalla por evitar que monopolice aquellos mecanismos de poder que impidan el acceso a la mayorías a los medios tecnológicos y que impida una redistribución eficaz de la riqueza y de los beneficios que se generan en la actividad productiva tanto a nivel de nuestro país como de todos los rincones del planeta. Por ello es tan importante que el Gobierno de Cataluña como el Gobierno de España, como los gobiernos del resto de las CCAA, inviertan en política social en nuestro pais, que es la fórmula más eficaz de redistribución de riqueza en nuestro medio y de reducción de los niveles de pobreza. También es imprescindible que incremente la inversión en los paises del Tercer Mundo, sobretodo en las políticas que garantizan el desarrollo de la salud, de la educación y del acceso a las nuevas tecnologias. La brecha digital entre paises ricos y pobres es una nueva fuente de desigualdades, de pobreza y de violencia.
Mas socialismo también implica una nueva ética. Una nueva ética basada en el ahorro de los recursos, en la protección de los recursos naturales. Esta ética comienza en la reducción individual del consumo, sigue por el ejercicio colectivo de dicha responsabilidad y culmina con las políticas estatales y supraestatales de conservación y preservación del medio ambiente. Por todo ello debemos ayudar con urgencia a los países pobres a preservar los recursos naturales que poseen, de forma prioritaria el agua y la calidad ambiental.
Más socialismo significa, a mi entender, más sociedad civil, mayor reparto del conocimiento, gestión colectiva y responsable de los recursos naturales y estratégicos.
Más socialismo es más paz, más amor a la naturaleza y a la vida, más dedicación a la infancia y a la juventud, más horas y más años de vida en la escuela, más dedicación a conocer ya comprender a lo largo de toda nuestra existencia.
¿Cuáles són las políticas a aplicar? ¿Hacia dónde debemos enfocar las acciones para poder responder, al menos mínimamente, a las terribles diferencias sociales y a la dramática pérdida de oportunidades que hoy padecen miles de millones de personas?
Raimon Obiols ya nos lo comentó en Bruselas a principios de noviembre a un grupo de diputados del Parlamento de Cataluña : la respuesta es... más socialismo. Entiendo este socialismo como el anuncio de políticas de redistribución de la riqueza y de mayor acceso al conocimiento, de mejora de las condiciones de acceso a la educación y a la salud, a la vivienda digna y a las nuevas tecnologias de la información y de la comunicación, que es donde se concentra hoy el nuevo desarrollo intelectual y el conocimiento moderno. Más socialismo es, así, más igualdad para acceder a más conocimiento, en las mejores condiciones de vida posible.
Por ello la batalla de hoy contra la derecha es un batalla por evitar que monopolice aquellos mecanismos de poder que impidan el acceso a la mayorías a los medios tecnológicos y que impida una redistribución eficaz de la riqueza y de los beneficios que se generan en la actividad productiva tanto a nivel de nuestro país como de todos los rincones del planeta. Por ello es tan importante que el Gobierno de Cataluña como el Gobierno de España, como los gobiernos del resto de las CCAA, inviertan en política social en nuestro pais, que es la fórmula más eficaz de redistribución de riqueza en nuestro medio y de reducción de los niveles de pobreza. También es imprescindible que incremente la inversión en los paises del Tercer Mundo, sobretodo en las políticas que garantizan el desarrollo de la salud, de la educación y del acceso a las nuevas tecnologias. La brecha digital entre paises ricos y pobres es una nueva fuente de desigualdades, de pobreza y de violencia.
Mas socialismo también implica una nueva ética. Una nueva ética basada en el ahorro de los recursos, en la protección de los recursos naturales. Esta ética comienza en la reducción individual del consumo, sigue por el ejercicio colectivo de dicha responsabilidad y culmina con las políticas estatales y supraestatales de conservación y preservación del medio ambiente. Por todo ello debemos ayudar con urgencia a los países pobres a preservar los recursos naturales que poseen, de forma prioritaria el agua y la calidad ambiental.
Más socialismo significa, a mi entender, más sociedad civil, mayor reparto del conocimiento, gestión colectiva y responsable de los recursos naturales y estratégicos.
Más socialismo es más paz, más amor a la naturaleza y a la vida, más dedicación a la infancia y a la juventud, más horas y más años de vida en la escuela, más dedicación a conocer ya comprender a lo largo de toda nuestra existencia.
jueves, noviembre 24, 2005
EL DEBAT PRESSUPOSTARI DE POLÍTICA TERRITORIAL
Ahir es va celebrar el debat sobre els pressupostos del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. El Pressupost està orientat a consolidar el canvi de model en política territorial que va marcar el Pacte del Tinell i que es consoliden amb aquests tercers pressupostos del govern del President Maragall.
Vull destacar fonamentalment, la inversió en tres àmbits : en matèria del Programa de Barris, de Transport Públic i en matèria de Paisatge.
El Programa de Barris és el vaixell insignia de la política de vinculació entre les accions de cohesió social i de cohesió territorial. No em cansaré de destacar que en els barris de les nostres ciutats es juga el futur de la nostra societat, tant en temes de convivència com de desenvolupament social i econòmic, i per tant en la qualitat i la maduresa del sistema democràtic a Catalunya. Del total de 600 MEUR previstos per al programa plurianual ( 4 anys), en aquest exercici s'aplicarà un quantitat de 60 MEUR per nous projectes.
En matèria de Transport, vull destacar una inversió superior als 2.863 MEUR, conformat entre d'altres partides per una inversió de 1.433 MEUR. En la xarxa ferroviària, 511 MEUR entre la inversió en la construcció de 5 grans eixos( Puigreig-Berga ; Vic-Ripoll ;Vilanova-Manresa; Maçanet-Platja d'Aro i el Reus Alcover) i la suma de les intervencions a més de 100 carreteres del país. I la inversióde 844 MEUR en suport al sistema de transport públic.
Vull destacar també les inversions en protecció, millora i recuperació de paisatges, ja sigui per la via de la convocatòria a entitats públiques i privades com la via de la transferència als ajuntaments per a les accions que s'emmarquen i emparen en les línies d'acció del Pla Urbanístic del Sistema Costaner. Destaco aqui la disponibilitat de 6,3MEUR per a dur a terme aquests projectes, per segona vegada als pressupostos de la segona vegada i que mai havien rebut atenció per part dels governs de CIU.
L'actitud de la dreta opositora, la del espanyolisme conservador com dels nacionalistes de dretes ha estat la mateixa. No només discrepen de les inversions sino que han discrepat de forma substancial del model distributiu dels pressupostos presentats. La prioritat tant per CIU com pel PPC continua centrada en la descalificació de la política progressista. Però CIU i el PP discrepen de l'aposta ferroviària, de la política de paisatge i de la política de barris. Si no canvien d'actitud, difícilment avançarem amb aquesta oposició en els grans projectes de país. No volen participar en els grans temes de país; continuen ancorats en la política del desgast pel seu i nterés exclusivament electoral i partidista. Però en canvi, el que si resta clar és el suport a la política del Govern per sectors destacats de l'economia i de la societat catalanes, com es va manifestar fa pocs dies per part del president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, Sr Rafel Moreno, en un debat públic a la La Llotja de Barcelona.
Vull destacar fonamentalment, la inversió en tres àmbits : en matèria del Programa de Barris, de Transport Públic i en matèria de Paisatge.
El Programa de Barris és el vaixell insignia de la política de vinculació entre les accions de cohesió social i de cohesió territorial. No em cansaré de destacar que en els barris de les nostres ciutats es juga el futur de la nostra societat, tant en temes de convivència com de desenvolupament social i econòmic, i per tant en la qualitat i la maduresa del sistema democràtic a Catalunya. Del total de 600 MEUR previstos per al programa plurianual ( 4 anys), en aquest exercici s'aplicarà un quantitat de 60 MEUR per nous projectes.
En matèria de Transport, vull destacar una inversió superior als 2.863 MEUR, conformat entre d'altres partides per una inversió de 1.433 MEUR. En la xarxa ferroviària, 511 MEUR entre la inversió en la construcció de 5 grans eixos( Puigreig-Berga ; Vic-Ripoll ;Vilanova-Manresa; Maçanet-Platja d'Aro i el Reus Alcover) i la suma de les intervencions a més de 100 carreteres del país. I la inversióde 844 MEUR en suport al sistema de transport públic.
Vull destacar també les inversions en protecció, millora i recuperació de paisatges, ja sigui per la via de la convocatòria a entitats públiques i privades com la via de la transferència als ajuntaments per a les accions que s'emmarquen i emparen en les línies d'acció del Pla Urbanístic del Sistema Costaner. Destaco aqui la disponibilitat de 6,3MEUR per a dur a terme aquests projectes, per segona vegada als pressupostos de la segona vegada i que mai havien rebut atenció per part dels governs de CIU.
L'actitud de la dreta opositora, la del espanyolisme conservador com dels nacionalistes de dretes ha estat la mateixa. No només discrepen de les inversions sino que han discrepat de forma substancial del model distributiu dels pressupostos presentats. La prioritat tant per CIU com pel PPC continua centrada en la descalificació de la política progressista. Però CIU i el PP discrepen de l'aposta ferroviària, de la política de paisatge i de la política de barris. Si no canvien d'actitud, difícilment avançarem amb aquesta oposició en els grans projectes de país. No volen participar en els grans temes de país; continuen ancorats en la política del desgast pel seu i nterés exclusivament electoral i partidista. Però en canvi, el que si resta clar és el suport a la política del Govern per sectors destacats de l'economia i de la societat catalanes, com es va manifestar fa pocs dies per part del president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, Sr Rafel Moreno, en un debat públic a la La Llotja de Barcelona.
lunes, noviembre 21, 2005
EMBOLICATS O CONNECTATS
El proper pressupost de l’Estat per l’any 2006 inclourà una partida de 27 milions d’euros per tal de millorar les comunicacions entre el Baix Llobregat i el Vallés Occidental. De moment es preveu treballar en la connexió d’Abrera i de Terrassa. A banda d’aquesta despesa, l’Estat i la Generalitat es comprometen a estudiar les demandes de mobilitat ( carreteres, comunicacions,etc...) entre Terrasa, Sabadell i Granollers fins a la connexió amb la resta de la xarxa que va a Girona i a França.
Cap el sud, ja s’ha aprovat el desdoblament de l’antiga N-340 ( ara A-7), entre Altafulla i Vilafranca. Els recursos també hi són al pressupost i ben aviat s’hauran d’iniciar les obres. Però, i de Vilafranca a Abrera i/o a Barcelona? Estarem condemnats a no estar ben connectats? A continuar embolicats en un debat etern sobre model, tipus, color i finançament de les noves infraestructures? Per evitar-ho, el Ministerio de Fomento ja estudia el desdoblament de la N-340 per la comarca des de Vilafranca, per Sant Sadurni i Gelida fins a la connexió amb Martorell i des d’allà la continuació cap a Abrera. Sembla ser que “la criatura” podrà transcórrer per l’actual eix central d’infraestructures, al costat de les vies convencional de rodalies i del TGV, així com de l’autopista, tal com ho demana la majoria de forces polítiques, els sectors econòmics i la major part de la ciutadania. També ho veu amb bons ulls el Govern de la Generalitat. I això és bó... a la vegada que molt necessari. Al 2006 podríem veure les primeres concrecions
El Penedès necessita d’una bona connexió viària i ferroviària, cap a Tarragona, cap a Lleida, cap a Barcelona...i cap a Europa. Les bones connexions són portadores de desenvolupament. La cridòria ineficaç i l’embolic negligent només ens poden fer perdre. Al Penedès volem guanyar...tot i que ho volem fer de forma sensata, tranquil.la, moderada.
Cap el sud, ja s’ha aprovat el desdoblament de l’antiga N-340 ( ara A-7), entre Altafulla i Vilafranca. Els recursos també hi són al pressupost i ben aviat s’hauran d’iniciar les obres. Però, i de Vilafranca a Abrera i/o a Barcelona? Estarem condemnats a no estar ben connectats? A continuar embolicats en un debat etern sobre model, tipus, color i finançament de les noves infraestructures? Per evitar-ho, el Ministerio de Fomento ja estudia el desdoblament de la N-340 per la comarca des de Vilafranca, per Sant Sadurni i Gelida fins a la connexió amb Martorell i des d’allà la continuació cap a Abrera. Sembla ser que “la criatura” podrà transcórrer per l’actual eix central d’infraestructures, al costat de les vies convencional de rodalies i del TGV, així com de l’autopista, tal com ho demana la majoria de forces polítiques, els sectors econòmics i la major part de la ciutadania. També ho veu amb bons ulls el Govern de la Generalitat. I això és bó... a la vegada que molt necessari. Al 2006 podríem veure les primeres concrecions
El Penedès necessita d’una bona connexió viària i ferroviària, cap a Tarragona, cap a Lleida, cap a Barcelona...i cap a Europa. Les bones connexions són portadores de desenvolupament. La cridòria ineficaç i l’embolic negligent només ens poden fer perdre. Al Penedès volem guanyar...tot i que ho volem fer de forma sensata, tranquil.la, moderada.
UN PRESSUPOST SOCIAL pel PENEDÈS.
El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005. Són els pressupostos amb la major vocació social que mai ha vist la nostra comarca.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids.
sábado, noviembre 19, 2005
COLOMBIA EN EL CORAZON
Volví de Colombia con el duro presentimiento de que la situación política en aquel país no cambiará a corto plazo. El predominio político y mediático del uribismo asfixia de momento cualquier posibilidad de encauzar las futuras salidas del país por un derrotero de mayor libertad y democracia.
Uno de los grandes peligros que corre hoy Colombia es el posible crecimiento y la posible consolidación de la doctrina política de la seguridad interior o seguridad democràtica, que se basa en el preocupante principio de “antes seguros que libres”, una fórmula regresiva para el sistema de derechos civiles y de libertades democráticas que encabeza la opción política del Presidente Uribe.
El país debe resolver innumerables conflictos, pero sobretodo debe atender a los terribles niveles de inequidad social, a las diferencias abismales en materia de desarrollo entre unas regiones y otras y al reestablecimiento de los mínimos de convivencia cívica en aquellos territorios que han estado asolados por la violencia de la guerrilla, de los paramilitares, de las bandas del narcotráfico, etc..Todo ello en un país de renta media, pero con terribles desequilibrios, con una derecha pertrechada en el gobierno y en los mecanismos básicos del poder, con una izquierda creciente pero aún en proceso de definición de sus prioridades, con un nivel de ingerencia considerable del los EEUU en materia de política interior ( especialmente en materia de narcotráfico) y con un panorama alarmante en materia de respeto a los derechos humanos.
No hay hoy un buen panorama para el futuro de Colombia.Una Colombia que ha enviado a más de 5 millones de sus ciudadanos fuera de sus fronteras, donde ser joven es estar expuesto a una amenaza continua, donde la denuncia política o la acción social por la paz y la justícia están expuestas a muchos y diversos riesgos.
En este marco, es de gran valor el trabajo que llevan a cabo entidades civiles, organizaciones no gubernamentales, sindicatos, partidos políticos progresistas ( por fortuna cada vez menos minoritarios) en favor del proceso de paz, en pos de construir, después de más de 50 años de violencia, un nuevo escenario de paz para las mayorias populares. Es lo que hemos visto que hacen muchas entidades en la región de Montes de Maria, en Cartagena de Indias, en Calí, en Bogotà. Mi recuerdo de siempre y mi reconocimiento para los jóvenes lideres civiles, promotores de paz, que trabajan en Sincelejo, en Carmen de Bolívar, en Ovejas, en Morroa, en San Antonio de Palmito...
El trabajo de apoyo de la cooperación internacional a estas entidades es fundamental. Por ello el trabajo de la Agencia Catalana de Cooperación así como de la Taula catalana per la Pau i els Drets Humans a Colombia, dirigido a apoyar y a fortalecer entidades y redes de trabajo que tratan de favorecer la paz en Colombia, creo que és útil y que debe seguir el camino ya iniciado.
Espero que el tiempo desmienta mis peores presentimientos. Pero vuelvo a señalar que la doctrina ofcial de la seguridad democràtica que esgrimen el Presidente Uribe y sus seguidores puede ser un elemento de corrosión de la capacidad de la sociedad colombiana para construir un estado real de derecho. Los colombianos explican con orgullo su larga historia de democracia formal, una historia democrática entendida como la pràctica ausencia de dictaduras militares, pero para nada asimilable a un proceso de democracia auténtica. En un país en que la vida vale tan poco y en el cual una persona puede ser fácilmente convertida en moneda de cambio para las bandas armadas, no es posible hablar de democracia ni de convivencia democràtica en su verdadero sentido.
En estos días de mi visita tuve la oportunidad de conocer y de departir con algunos de los más relevantes dirigentes del Polo Democrático y de Alianza Alternativa. Todos esperan de las fuerzas progresistas de Cataluña y de España un apoyo efectivo a sus objetivos de paz y de democracia auténtica. Lo esperan especialmente del Presidente Zapatero. Considero que Cataluña y España podrían convertirse en los escenarios neutrales y facilitadores del diálogo entre las diversas fuerzas políticas de Colombia para obtener una salida eficaz en términos de desarme y de paz, de justicia y de reparación para las víctimas, para su gente. Una vez obtenida la paz, podrá venir el tiempo de la construcción de la justicia social, ya que sin justicia social se hace difícil el futuro.
Roberto Labandera
Diputado del PSC.
Uno de los grandes peligros que corre hoy Colombia es el posible crecimiento y la posible consolidación de la doctrina política de la seguridad interior o seguridad democràtica, que se basa en el preocupante principio de “antes seguros que libres”, una fórmula regresiva para el sistema de derechos civiles y de libertades democráticas que encabeza la opción política del Presidente Uribe.
El país debe resolver innumerables conflictos, pero sobretodo debe atender a los terribles niveles de inequidad social, a las diferencias abismales en materia de desarrollo entre unas regiones y otras y al reestablecimiento de los mínimos de convivencia cívica en aquellos territorios que han estado asolados por la violencia de la guerrilla, de los paramilitares, de las bandas del narcotráfico, etc..Todo ello en un país de renta media, pero con terribles desequilibrios, con una derecha pertrechada en el gobierno y en los mecanismos básicos del poder, con una izquierda creciente pero aún en proceso de definición de sus prioridades, con un nivel de ingerencia considerable del los EEUU en materia de política interior ( especialmente en materia de narcotráfico) y con un panorama alarmante en materia de respeto a los derechos humanos.
No hay hoy un buen panorama para el futuro de Colombia.Una Colombia que ha enviado a más de 5 millones de sus ciudadanos fuera de sus fronteras, donde ser joven es estar expuesto a una amenaza continua, donde la denuncia política o la acción social por la paz y la justícia están expuestas a muchos y diversos riesgos.
En este marco, es de gran valor el trabajo que llevan a cabo entidades civiles, organizaciones no gubernamentales, sindicatos, partidos políticos progresistas ( por fortuna cada vez menos minoritarios) en favor del proceso de paz, en pos de construir, después de más de 50 años de violencia, un nuevo escenario de paz para las mayorias populares. Es lo que hemos visto que hacen muchas entidades en la región de Montes de Maria, en Cartagena de Indias, en Calí, en Bogotà. Mi recuerdo de siempre y mi reconocimiento para los jóvenes lideres civiles, promotores de paz, que trabajan en Sincelejo, en Carmen de Bolívar, en Ovejas, en Morroa, en San Antonio de Palmito...
El trabajo de apoyo de la cooperación internacional a estas entidades es fundamental. Por ello el trabajo de la Agencia Catalana de Cooperación así como de la Taula catalana per la Pau i els Drets Humans a Colombia, dirigido a apoyar y a fortalecer entidades y redes de trabajo que tratan de favorecer la paz en Colombia, creo que és útil y que debe seguir el camino ya iniciado.
Espero que el tiempo desmienta mis peores presentimientos. Pero vuelvo a señalar que la doctrina ofcial de la seguridad democràtica que esgrimen el Presidente Uribe y sus seguidores puede ser un elemento de corrosión de la capacidad de la sociedad colombiana para construir un estado real de derecho. Los colombianos explican con orgullo su larga historia de democracia formal, una historia democrática entendida como la pràctica ausencia de dictaduras militares, pero para nada asimilable a un proceso de democracia auténtica. En un país en que la vida vale tan poco y en el cual una persona puede ser fácilmente convertida en moneda de cambio para las bandas armadas, no es posible hablar de democracia ni de convivencia democràtica en su verdadero sentido.
En estos días de mi visita tuve la oportunidad de conocer y de departir con algunos de los más relevantes dirigentes del Polo Democrático y de Alianza Alternativa. Todos esperan de las fuerzas progresistas de Cataluña y de España un apoyo efectivo a sus objetivos de paz y de democracia auténtica. Lo esperan especialmente del Presidente Zapatero. Considero que Cataluña y España podrían convertirse en los escenarios neutrales y facilitadores del diálogo entre las diversas fuerzas políticas de Colombia para obtener una salida eficaz en términos de desarme y de paz, de justicia y de reparación para las víctimas, para su gente. Una vez obtenida la paz, podrá venir el tiempo de la construcción de la justicia social, ya que sin justicia social se hace difícil el futuro.
Roberto Labandera
Diputado del PSC.
martes, noviembre 15, 2005
2006 UN PRESSUPOST SOCIAL EFECTIU
El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) es fa en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit destaquen la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
D’altra banda, els pressupostos preveuen inversions de l’Agència Catalana de l’Aigua a Sant Martí Sarroca i a Vilafranca del Penedès.
Per últim destaca una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa més de 6 anys, no s’ha pogut iniciar fins aquest any.
El Diputat Roberto Labandera que va fer la presentació pública d’aquestes inversions en Roda de Premsa el passat dilluns 14 de novembre ha destacat que aquests pressupostos són els pressupostos amb major contingut social que ha vist mai la nostra comarca. El Govern acompleix així amb el compromís del pacte del Tinell de donar un gir social a la política de la Generalitat de Catalunya que presideix el President Maragall.
Vilafranca del Penedès, 15 de novembre de 2005.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) es fa en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit destaquen la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
D’altra banda, els pressupostos preveuen inversions de l’Agència Catalana de l’Aigua a Sant Martí Sarroca i a Vilafranca del Penedès.
Per últim destaca una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa més de 6 anys, no s’ha pogut iniciar fins aquest any.
El Diputat Roberto Labandera que va fer la presentació pública d’aquestes inversions en Roda de Premsa el passat dilluns 14 de novembre ha destacat que aquests pressupostos són els pressupostos amb major contingut social que ha vist mai la nostra comarca. El Govern acompleix així amb el compromís del pacte del Tinell de donar un gir social a la política de la Generalitat de Catalunya que presideix el President Maragall.
Vilafranca del Penedès, 15 de novembre de 2005.
viernes, noviembre 11, 2005
EN BENEFICI DE LA COHESIÓ TERRITORIAL, MES QUE UNA PICA EN FLANDES.
Un dels grans reptes del govern catalanista i d’esquerres és el de dur a terme la tasca de redreçar la casa i d’iniciar la posada en marxa del nou del programa polític d’acció territorial. Tot i que el posat habitual de l’oposició és el de mensytenir la feina empresa pel nou govern en la matèria, apunten ja, amb força, els primers brots de la collita del nou Govern. S’ha posat més d’una pica en Flandes en pos d’un nou model territorial, d’un nou concepte de país, ordenat, ben travat i competitiu.
En el temps que ha transcorregut del mandat i en especial en el curs polític que finalitza s’ha dut a terme una tasca intensa i de primer ordre dins l’àmbit del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Entre les diverses tasques que es porten a terme cal destacar algunes de molt emblemàtiques : s’han endegat la redacció de plans territorials i de plans directors urbanístics imprescindibles per a territoris en què cal una intervenció urgent, s’ha promogut acció legislativa sòlida en favor de barris, de paisatge, de carreteres, de la mobilitat sostenible.
Ja, des de les passades legislatures s’havia demanat el compliment dels mandats legislatius en matèria de planejament. Divuit anys van passar sense que els governs de CIU posessin fi a l’agulla en el planejament territorial, presoners de diverses trames d’interès urbanístic especulatiu, porucs a l’hora de fer front al nusos de conflicte, incapaços d’establir un diàleg constructiu amb el territori, d’igual a igual. La Conselleria que pilota Joaquim Nadal, només en 600 dies de govern, ha capgirat les inèrcies instal.lades en matèria de planejament. La presentació dels treballs de planejament a l’Alt Pirineu i l’Aran i de l’Empordà, a l’Alt Penedès i al Priorat, al Bages i l’Osona i els treballs iniciats dels Plans urbanístics de les àrees urbanes de Figueras i Girona així com del Pla director urbanístic per a les colònies industrials del Llobregat, a les comarques del Berguedà i el Bages, entre d’altres, són una mostra ben clara de la voluntat política del Govern de deixar feta en aquesta legislatura la feina que havien d’haver conclòs en matèria de planejament els governs nacionalistes conservadors i de les que no van deixar a punt ni les bases.
Analitzarem ara altres tres accions molt remarcables, que són al nostre parer , quatre direccions emblemàtiques en la nova orientació de la política territorial que avui ha adoptat el país. Començarem per les accions de planejament en favor de la protecció del litoral, les que corresponen al Pla Director urbanístic del sistema costaner. Més de 23.000 hectàrees de costa han estat protegides al bel mig d’un dels esforços més importants de protecció del patrimoni natural i paisatgístic del nostre territori. Els planejaments aprovats de defensa de la costa catalana diuen a les clares que ha arribat un govern sensible amb el territori i disposat a posar fre a l’amenaça que planejava sobre el territori amb el gran desgavell governamental dels darrers governs de CIU. Aquesta acció es complementa amb el segon pla director dels àmbits del sistema costaner integrat pels sectors de sòl urbanitzable delimitat sense pla parcial que protegirà de forma definitiva un sector addicional de 660 hectàrees.
Un segon tema a destacar és l’aprovació de la modificació de la Llei 7/1993, de carreteres, que té com a objectiu agilitar la tramitació dels projectes pendents dels nous eixos viaris que possibiliten l’articulació eficaç de diversos territoris de Catalunya. Tots aquest projectes, que s’inclouran en el Pla d’Autovíes que veurà la llum en els propers mesos, ja feia temps que devien estar en marxa, però dormien una plàcida migdiada en els calaixos dels governs de l’antiga administració pujolista. La modificació legislativa possibilitarà la inversió de 518 milions d’euros en la xarxa de carreteres del país. Els eixos previstos estructuren territoris, des de l’interior cap a la costa, tot a banda de la radialitat de les grans metròpolis urbanes. Un bon exemple és l’Eix Diagonal entre Vilanova i Manresa, passant per Vilafranca del Penedès i per Igualada. Idèntica funció és prevista que acompleixin els traçats d’autovia entre Maçanet i Platja d’Aro, el traçat entre Reus i Alcover i el que connectarà Vic i Ripoll.
Un tercer tema important és l’aprovació en aquest període de la Llei del Paisatge. El passat mes de desembre, el Departament va crear l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Aquest és un instrument de gran validesa per tal de diagnosticar la situació dels diversos paisatges de Catalunya mitjançant l’elaboració dels catàlegs que es determinen i assessorar el Govern en matèria d’intervencions. La Llei recull la capacitat dels territoris en promoure instruments de descripció i d’identificació dels paisatges que volen protegir( les cartes del paisatge) i la del Govern de redactar les directrius del paisatge que s’han d’incorporar en els planejaments territorials. Quan la llei parla de paisatge el defineix com un àrea del territori tal com es percebuda per aquells que hi viuen. Inclou la llei, seguint les recomanacions de la Carta Europea del Paisatge, el possible caràcter natural, o rural o urbà del paisatge a conservar, protegir o reconstruir.
Hi ha més exemples de l’acció estructuradora del govern en matèria territorial que afecten, també, a les polítiques de mobilitat. Entre ells, les diverses accions de connexió del transport públic als polígons industrials, o la posada en marxa del aparcament de vehicles pesants del polígon de Riuclar , vinculat al sector logístic de Tarragona o l’acord amb les concessionàries d’autopistes per a la apertura de noves àrees de descans o... I el programa continua. Nova etapa política, nou model territorial, noves realitzacions. E la nave va ...Catalunya està en marxa.
En el temps que ha transcorregut del mandat i en especial en el curs polític que finalitza s’ha dut a terme una tasca intensa i de primer ordre dins l’àmbit del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Entre les diverses tasques que es porten a terme cal destacar algunes de molt emblemàtiques : s’han endegat la redacció de plans territorials i de plans directors urbanístics imprescindibles per a territoris en què cal una intervenció urgent, s’ha promogut acció legislativa sòlida en favor de barris, de paisatge, de carreteres, de la mobilitat sostenible.
Ja, des de les passades legislatures s’havia demanat el compliment dels mandats legislatius en matèria de planejament. Divuit anys van passar sense que els governs de CIU posessin fi a l’agulla en el planejament territorial, presoners de diverses trames d’interès urbanístic especulatiu, porucs a l’hora de fer front al nusos de conflicte, incapaços d’establir un diàleg constructiu amb el territori, d’igual a igual. La Conselleria que pilota Joaquim Nadal, només en 600 dies de govern, ha capgirat les inèrcies instal.lades en matèria de planejament. La presentació dels treballs de planejament a l’Alt Pirineu i l’Aran i de l’Empordà, a l’Alt Penedès i al Priorat, al Bages i l’Osona i els treballs iniciats dels Plans urbanístics de les àrees urbanes de Figueras i Girona així com del Pla director urbanístic per a les colònies industrials del Llobregat, a les comarques del Berguedà i el Bages, entre d’altres, són una mostra ben clara de la voluntat política del Govern de deixar feta en aquesta legislatura la feina que havien d’haver conclòs en matèria de planejament els governs nacionalistes conservadors i de les que no van deixar a punt ni les bases.
Analitzarem ara altres tres accions molt remarcables, que són al nostre parer , quatre direccions emblemàtiques en la nova orientació de la política territorial que avui ha adoptat el país. Començarem per les accions de planejament en favor de la protecció del litoral, les que corresponen al Pla Director urbanístic del sistema costaner. Més de 23.000 hectàrees de costa han estat protegides al bel mig d’un dels esforços més importants de protecció del patrimoni natural i paisatgístic del nostre territori. Els planejaments aprovats de defensa de la costa catalana diuen a les clares que ha arribat un govern sensible amb el territori i disposat a posar fre a l’amenaça que planejava sobre el territori amb el gran desgavell governamental dels darrers governs de CIU. Aquesta acció es complementa amb el segon pla director dels àmbits del sistema costaner integrat pels sectors de sòl urbanitzable delimitat sense pla parcial que protegirà de forma definitiva un sector addicional de 660 hectàrees.
Un segon tema a destacar és l’aprovació de la modificació de la Llei 7/1993, de carreteres, que té com a objectiu agilitar la tramitació dels projectes pendents dels nous eixos viaris que possibiliten l’articulació eficaç de diversos territoris de Catalunya. Tots aquest projectes, que s’inclouran en el Pla d’Autovíes que veurà la llum en els propers mesos, ja feia temps que devien estar en marxa, però dormien una plàcida migdiada en els calaixos dels governs de l’antiga administració pujolista. La modificació legislativa possibilitarà la inversió de 518 milions d’euros en la xarxa de carreteres del país. Els eixos previstos estructuren territoris, des de l’interior cap a la costa, tot a banda de la radialitat de les grans metròpolis urbanes. Un bon exemple és l’Eix Diagonal entre Vilanova i Manresa, passant per Vilafranca del Penedès i per Igualada. Idèntica funció és prevista que acompleixin els traçats d’autovia entre Maçanet i Platja d’Aro, el traçat entre Reus i Alcover i el que connectarà Vic i Ripoll.
Un tercer tema important és l’aprovació en aquest període de la Llei del Paisatge. El passat mes de desembre, el Departament va crear l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Aquest és un instrument de gran validesa per tal de diagnosticar la situació dels diversos paisatges de Catalunya mitjançant l’elaboració dels catàlegs que es determinen i assessorar el Govern en matèria d’intervencions. La Llei recull la capacitat dels territoris en promoure instruments de descripció i d’identificació dels paisatges que volen protegir( les cartes del paisatge) i la del Govern de redactar les directrius del paisatge que s’han d’incorporar en els planejaments territorials. Quan la llei parla de paisatge el defineix com un àrea del territori tal com es percebuda per aquells que hi viuen. Inclou la llei, seguint les recomanacions de la Carta Europea del Paisatge, el possible caràcter natural, o rural o urbà del paisatge a conservar, protegir o reconstruir.
Hi ha més exemples de l’acció estructuradora del govern en matèria territorial que afecten, també, a les polítiques de mobilitat. Entre ells, les diverses accions de connexió del transport públic als polígons industrials, o la posada en marxa del aparcament de vehicles pesants del polígon de Riuclar , vinculat al sector logístic de Tarragona o l’acord amb les concessionàries d’autopistes per a la apertura de noves àrees de descans o... I el programa continua. Nova etapa política, nou model territorial, noves realitzacions. E la nave va ...Catalunya està en marxa.
jueves, noviembre 10, 2005
PAGESIA I COHESIO SOCIAL AL PENEDÈS
Un des reptes més importants que té el Govern al Penedès és el de dur a terme les mesures que permetin conjugar la sortida de la crisi del sector del vi amb la conservació del model d’estructura social agrària que manté la cohesió social del camp penedesenc. Però, entre planys i acusacions , entre el gest irat i l’escassa ambició, poca cosa hem avançat per arribar a un acord de futur.
L’herència dels successius governs conservadors nacionalistes es ben feixuga. Poca cosa s’ha fet des de fa ja massa anys per deturar la sangonera de la joventut al camp català i en especial al Penedès. Molt poc s’ha fet per establir un model de relacions entre productors del raïm i elaboradors de vi i de cava que, garantint la qualitat del producte , pogués assegurar una renda suficient i continuïtat del treball a tots els membres de la cadena.
Tampoc es va posar fre a l’actitud esquilmant dels grans propietaris. Unes vegades sense fer presència al territori quan calia, d’altres assistint com a espectadors a l’espectacle d’una lluita desigual , els responsables polítics pujolistes en la matèria no venien a la comarca ni a fer turisme...
Avui l’excedent de producció és evident. El preu del raïm del Penedès està en caiguda lliure. El control de l’entrada del vi i la resta de controls de la D.O. són insuficients. S’ha plantat vinya sense control adequat.El mercat internacional del vi no és del tot receptiu. Etc., etc.. Mal panorama conjuntural per a un sector amb problemes bàsics dels quals tots som ineficaçment conscients.
Pengen sobre els nostres caps dues amenaces: l’abandonament definitiu de la terra per part de les generacions de relleu i la consegüent concentració de la propietat en poques mans. Que ningú s’equivoqui : el Penedès continuarà essent terra de vins i de caves, amb menys pagesos, però ho continuarà essent. El veritable perill prové de la pèrdua d’una estructura social de la propietat que ha donat a la comarca el seu perfil : la família pagesa a la masia, al nucli disseminat o al poble petit. I el que està en perill es aquesta estructura de la propietat de la terra i de la nostra societat. La preservació d’aquest “ modus vivendi” ha de ser el centre del debat. I encara no ho és.
Per fer front al problema de la pèrdua d’aquest model, hem de parlar del desenvolupament rural global del Penedès, d’allò que fa a la conservació del seu paisatge rural, del paisatge agrari i forestal, de la preservació dels camins rurals, de les fonts , dels aqüifers, dels valors ecològics de la serralada, del foment de les noves activitats agràries, de les rutes enoturístiques, de la gastronomia tradicional i de la innovadora, dels vells i dels nous serveis al camp i d’un preu competitiu de les matèries primeres o elaborades, del bon raïm i del millor vi .
Per fer front al problema hem d’evitar l’actitud derrotista, el discurs demagògic i la conducta espoliadora del més feble. Hem d’acabar amb el retret de curta volada i avançar cap una proposta més àmplia i més possibilista. Hem de deixar de banda l’actitud del resistent, que crea herois però que no fa pioners. Cal preparar amb solidesa un bon projecte de desenvolupament rural pel Penedès. Fer-nos creïbles. I llavors estarem en condicions de cercar les complicitats de tothom i de pactar amb el Govern un compromís estratègic pel sector rural de la comarca.
L’herència dels successius governs conservadors nacionalistes es ben feixuga. Poca cosa s’ha fet des de fa ja massa anys per deturar la sangonera de la joventut al camp català i en especial al Penedès. Molt poc s’ha fet per establir un model de relacions entre productors del raïm i elaboradors de vi i de cava que, garantint la qualitat del producte , pogués assegurar una renda suficient i continuïtat del treball a tots els membres de la cadena.
Tampoc es va posar fre a l’actitud esquilmant dels grans propietaris. Unes vegades sense fer presència al territori quan calia, d’altres assistint com a espectadors a l’espectacle d’una lluita desigual , els responsables polítics pujolistes en la matèria no venien a la comarca ni a fer turisme...
Avui l’excedent de producció és evident. El preu del raïm del Penedès està en caiguda lliure. El control de l’entrada del vi i la resta de controls de la D.O. són insuficients. S’ha plantat vinya sense control adequat.El mercat internacional del vi no és del tot receptiu. Etc., etc.. Mal panorama conjuntural per a un sector amb problemes bàsics dels quals tots som ineficaçment conscients.
Pengen sobre els nostres caps dues amenaces: l’abandonament definitiu de la terra per part de les generacions de relleu i la consegüent concentració de la propietat en poques mans. Que ningú s’equivoqui : el Penedès continuarà essent terra de vins i de caves, amb menys pagesos, però ho continuarà essent. El veritable perill prové de la pèrdua d’una estructura social de la propietat que ha donat a la comarca el seu perfil : la família pagesa a la masia, al nucli disseminat o al poble petit. I el que està en perill es aquesta estructura de la propietat de la terra i de la nostra societat. La preservació d’aquest “ modus vivendi” ha de ser el centre del debat. I encara no ho és.
Per fer front al problema de la pèrdua d’aquest model, hem de parlar del desenvolupament rural global del Penedès, d’allò que fa a la conservació del seu paisatge rural, del paisatge agrari i forestal, de la preservació dels camins rurals, de les fonts , dels aqüifers, dels valors ecològics de la serralada, del foment de les noves activitats agràries, de les rutes enoturístiques, de la gastronomia tradicional i de la innovadora, dels vells i dels nous serveis al camp i d’un preu competitiu de les matèries primeres o elaborades, del bon raïm i del millor vi .
Per fer front al problema hem d’evitar l’actitud derrotista, el discurs demagògic i la conducta espoliadora del més feble. Hem d’acabar amb el retret de curta volada i avançar cap una proposta més àmplia i més possibilista. Hem de deixar de banda l’actitud del resistent, que crea herois però que no fa pioners. Cal preparar amb solidesa un bon projecte de desenvolupament rural pel Penedès. Fer-nos creïbles. I llavors estarem en condicions de cercar les complicitats de tothom i de pactar amb el Govern un compromís estratègic pel sector rural de la comarca.
miércoles, noviembre 09, 2005
LES PRIORITATS D’UN PRESSUPOST SOCIAL pel PENEDÈS.
El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost inicial d’inversions superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005. Són els pressupostos amb la major vocació social que mai ha vist la nostra comarca. A aquesta quantitat cal sumar-li 24,3 MEUR d’inversió extrapresupostària en l’execució de l’Eix Diagonal durant l’any 2006, la qual cosa dóna un total de 53,3 MEUR de pressupostos. Aquesta inversió és el 0,9 el total d’inversions de Catalunya, tres punts més dels que calcula el diputat conservador Sr. Raventós.
Per als socialistes no es tracta només del nivell d’inversió si no del tipus d’inversió, de les seves prioritats i dels seus objectius. És per això que destaquem el caràcter social prioritari de els inversions a la comarca. Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids. I en relació a l’obsessió del Sr. Raventós per les xifres tergiversades i les mentides aritmètiques, la idea més important que si ens obsessiona als progressistes és la possibilitat de tothom d’exercir els seus drets i no només l’alegria convergent del ciment i del totxo.
Per als socialistes no es tracta només del nivell d’inversió si no del tipus d’inversió, de les seves prioritats i dels seus objectius. És per això que destaquem el caràcter social prioritari de els inversions a la comarca. Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids. I en relació a l’obsessió del Sr. Raventós per les xifres tergiversades i les mentides aritmètiques, la idea més important que si ens obsessiona als progressistes és la possibilitat de tothom d’exercir els seus drets i no només l’alegria convergent del ciment i del totxo.
sábado, octubre 22, 2005
UN NOU ESTATUT PER DONAR LLUM A LES OMBRES DE LA SOCIETAT
El passat 30 de setembre, 120 diputas i diputades en representació de la immensa majoria del poble català, vam aprovar al Parlament la Proposició de llei del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Va ser un dia gran, un dia d’emocions i d’entusiasme. Cadascú dels que el vam votar, vam manifestar la nostra alegria dins del Palau i fora d’ell, compartint-lo amb els companys, amb els amics, amb els veïns i amb els nostres conciutadans.
Hem parlat molt de l’Estatut, i encara parlarem. Però jo vull traslladar-vos algunes raons per les quals em sento molt satisfet d’haver aprovat un Estatut d’aquesta alçada. I em permetreu que us digui que és a causa del profund caràcter de reforma social que conté l’estatut. El Títol 1er. que va ser votat exclusivament pels partits de l’esquerra catalana i que fa referència als drets i deures dels catalans significa un avanç significatiu que entronca amb la llarga tradició progressista de la societat catalana. El reconeixement als drets de les dones, dels menors i de les persones grans, el dret a viure i a morir dignament, el reconeixement dels drets a la cultura i l’ús de la llengua, a l’educació, a la salut, a l’habitatge, al treball.
També es especialment rellevant la reivindicació de la preservació i conservació de la memòria històrica, que dota a la Generalitat d’obligacions per tal de que el passat històric del país sigui conegut en tota la seva complexitat, no exenta de dramatisme i que vé a reparar en part el deute històric que tenim els catalans i les catalanes amb tots els homes i dones que van patir presó, exili i fins la persecució i la mort per defensar la llibertat i la justícia social.
També, per primera vegada, es considera el dret a la preservació i conservació del paisatge tal com és percebut per la comunitat de ciutadans que hi viu. Aquest no és un tema menor, per que té molt a veure amb l’assoliment de nous nivells de cohesió social i en la resolució dels nous reptes de convivència cívica i urbana.
És personalment l’article 138, referit a l’emigració, un dels articles que jo jutjo socialment de major interès. La situació de l’emigració és la primera preocupació de la societat catalana i del seu empresariat. En aquesta matèria es fa un pas de gegant en matèria de reconeixement dels drets de les persones, es planteja la possibilitat de compartir competències en matèria de fixació dels contingents de treballadors i de treballadores que es contractin així com al de la seva regularització laboral i es reclama per al Govern de la Generalitat, la competència exclusiva en matèria de polítiques d’acollida la qual cosa permetria l’obtenció de més recursos per atendre drets d’accés a l’escolarització obligatòria, de salut, d’habitatge, etc.
És ben clar que només la millora del finançament pot afavorir les possibilitats de creixement de les nostres competències per donar més serveis a les persones. I per això, tenim dipositades totes les expectatives en un major creixement dels recursos per tenir més desenvolupament social. És l’objectiu de l’esquerra al Govern. Catalunya tindrà un futur esperançador, si la societat catalana és capaç de resoldre els dèficits i els desequilibris que generen les bosses de pobresa i d’exclusió que malauradament encara romanen al nostre país Si ho podem aconseguir,tindrem un país amb veritable plenitud de drets i podrem completar la il.lusionadora tasca de donar llum a les ombres encara persistents en el teixit social i ciutadà.
Hem parlat molt de l’Estatut, i encara parlarem. Però jo vull traslladar-vos algunes raons per les quals em sento molt satisfet d’haver aprovat un Estatut d’aquesta alçada. I em permetreu que us digui que és a causa del profund caràcter de reforma social que conté l’estatut. El Títol 1er. que va ser votat exclusivament pels partits de l’esquerra catalana i que fa referència als drets i deures dels catalans significa un avanç significatiu que entronca amb la llarga tradició progressista de la societat catalana. El reconeixement als drets de les dones, dels menors i de les persones grans, el dret a viure i a morir dignament, el reconeixement dels drets a la cultura i l’ús de la llengua, a l’educació, a la salut, a l’habitatge, al treball.
També es especialment rellevant la reivindicació de la preservació i conservació de la memòria històrica, que dota a la Generalitat d’obligacions per tal de que el passat històric del país sigui conegut en tota la seva complexitat, no exenta de dramatisme i que vé a reparar en part el deute històric que tenim els catalans i les catalanes amb tots els homes i dones que van patir presó, exili i fins la persecució i la mort per defensar la llibertat i la justícia social.
També, per primera vegada, es considera el dret a la preservació i conservació del paisatge tal com és percebut per la comunitat de ciutadans que hi viu. Aquest no és un tema menor, per que té molt a veure amb l’assoliment de nous nivells de cohesió social i en la resolució dels nous reptes de convivència cívica i urbana.
És personalment l’article 138, referit a l’emigració, un dels articles que jo jutjo socialment de major interès. La situació de l’emigració és la primera preocupació de la societat catalana i del seu empresariat. En aquesta matèria es fa un pas de gegant en matèria de reconeixement dels drets de les persones, es planteja la possibilitat de compartir competències en matèria de fixació dels contingents de treballadors i de treballadores que es contractin així com al de la seva regularització laboral i es reclama per al Govern de la Generalitat, la competència exclusiva en matèria de polítiques d’acollida la qual cosa permetria l’obtenció de més recursos per atendre drets d’accés a l’escolarització obligatòria, de salut, d’habitatge, etc.
És ben clar que només la millora del finançament pot afavorir les possibilitats de creixement de les nostres competències per donar més serveis a les persones. I per això, tenim dipositades totes les expectatives en un major creixement dels recursos per tenir més desenvolupament social. És l’objectiu de l’esquerra al Govern. Catalunya tindrà un futur esperançador, si la societat catalana és capaç de resoldre els dèficits i els desequilibris que generen les bosses de pobresa i d’exclusió que malauradament encara romanen al nostre país Si ho podem aconseguir,tindrem un país amb veritable plenitud de drets i podrem completar la il.lusionadora tasca de donar llum a les ombres encara persistents en el teixit social i ciutadà.
jueves, septiembre 15, 2005
NOTA DE PREMSA
EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DE L’ALT PENEDES CONSIDERA PRIORITÀRIES.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a les comarques del Penedès pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a les comarques del Penedès pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
miércoles, septiembre 14, 2005
NOTA DE PREMSA
EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DEL GARRAF CONSIDERA PRIORITÀRIES.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a la comarca del Garraf pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre, entre d’altres aspectes, la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a la comarca del Garraf pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre, entre d’altres aspectes, la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
viernes, julio 29, 2005
La carta de navegació de l’Estatut
El vaixell de l’Estatut està a punt d’arribar a port. Està previst que tiri l’àncora el dia 30, divendres vinent. El que encara no està clar és si trobarà les aigües prou calmades en arribar a destí, o si per contra acabarà impactant contra un penyassegat. L’avantatge d’avui és que tenim un far: el dictamen del Consell Consultiu, que ens indica quin camí hem de seguir i quin no. Pel camí de la Constitucionalitat, hi ha la bonança. Pel de la inconstitucionalitat, que CiU sembla entestada a defensar, anem a petar de dret a les roques.
Perquè aquest vaixell de l’Estatut, tal com l’hem preparat, podria ben bé anomenar-se “Ambició”. És ambició el que hi hem posat els socialistes, i el que hi ha posat CiU, i ERC, i ICV. Però el cas és que els socialistes acompanyem l’ambició amb seny i els convergents, no. Perquè defensar amb ungles i dents un model de finançament autonòmic ambiciós, però inconstitucional, com el de CiU, no és mirar per Catalunya: és voler estimbar-se contra un escull que podríem evitar amb un simple cop de timó. Cap a on? Doncs cap a un model de finançament com el que ha proposat el Govern català, que a més de ser tan ambiciós com el de CiU, sabem que no trobarà cap escull.
Els navegants de segles remots haurien agraït moltíssim un mapa tan detallat com el del Consell Consultiu, que ens permet saber perfectament on hi ha roques, on hi ha penyasegats, on bufen vents propicis i on hi ha ports en què serem ben acollits. S’haurien estalviat molts disgustos, certament. El que resulta curiós és que ara, amb unes cartes de navegació tan esplèndides, CiU s’entesti a anar cap a les roques dia sí, dia també.
Si l’Estatut no queda aprovat el dia 30, seguirà vigent el de 1979, ja obsolet i desgastat després de tants anys d’ús. Artur Mas tindrà la satisfacció de no haver permès que l’Estatut s’aprovés durant el mandat del President Maragall, però sembla que no té en compte que per aquesta maniobra pot passar a la història com a responsable del fracàs de l’Estatut. I això difícilment li reportarà cap rèdit electoral. Més aviat el contrari. Té temps de fer un cop de timó fins al dia 30 de setembre. Ell decideix: a bon port o a les roques? La ruta que triï serà la definitiva. Els socialistes estem disposats a que el vaixell arribi a bon port i no descansarem per a que així sigui. No volem veure estimbat contra les roques el vaixell de l’ambició de major benestar de tot un poble ni que les nostres il.lusions siguin a la sorra com a tristes restes d’un naufragi que es podia haver evitat.
Perquè aquest vaixell de l’Estatut, tal com l’hem preparat, podria ben bé anomenar-se “Ambició”. És ambició el que hi hem posat els socialistes, i el que hi ha posat CiU, i ERC, i ICV. Però el cas és que els socialistes acompanyem l’ambició amb seny i els convergents, no. Perquè defensar amb ungles i dents un model de finançament autonòmic ambiciós, però inconstitucional, com el de CiU, no és mirar per Catalunya: és voler estimbar-se contra un escull que podríem evitar amb un simple cop de timó. Cap a on? Doncs cap a un model de finançament com el que ha proposat el Govern català, que a més de ser tan ambiciós com el de CiU, sabem que no trobarà cap escull.
Els navegants de segles remots haurien agraït moltíssim un mapa tan detallat com el del Consell Consultiu, que ens permet saber perfectament on hi ha roques, on hi ha penyasegats, on bufen vents propicis i on hi ha ports en què serem ben acollits. S’haurien estalviat molts disgustos, certament. El que resulta curiós és que ara, amb unes cartes de navegació tan esplèndides, CiU s’entesti a anar cap a les roques dia sí, dia també.
Si l’Estatut no queda aprovat el dia 30, seguirà vigent el de 1979, ja obsolet i desgastat després de tants anys d’ús. Artur Mas tindrà la satisfacció de no haver permès que l’Estatut s’aprovés durant el mandat del President Maragall, però sembla que no té en compte que per aquesta maniobra pot passar a la història com a responsable del fracàs de l’Estatut. I això difícilment li reportarà cap rèdit electoral. Més aviat el contrari. Té temps de fer un cop de timó fins al dia 30 de setembre. Ell decideix: a bon port o a les roques? La ruta que triï serà la definitiva. Els socialistes estem disposats a que el vaixell arribi a bon port i no descansarem per a que així sigui. No volem veure estimbat contra les roques el vaixell de l’ambició de major benestar de tot un poble ni que les nostres il.lusions siguin a la sorra com a tristes restes d’un naufragi que es podia haver evitat.
martes, julio 19, 2005
DISSET BARRIS QUE VAN A PER TOTES
El Govern ha adjudicat els ajuts de la segona convocatòria en que s’aplica la llei de barris. Han estat disset els projectes que han rebut subvenció, d’un conjunt de més de 50 projectes. Disset barris que s’han acollit a la primera normativa catalana de suport als barris que pateixen diversos problemes de desenvolupament social i/o econòmic o que estan afectats per patologies urbanes que condicionen el seu dia a dia de forma negativa.
La llei de barris, que possibilita aquest ajuts, ha estat una de les grans apostes pel reequilibri social, la millora urbana i la reactivació económica dels barris de Catalunya que ha fet el govern presidit pel President Maragall.
La passada legislatura, el grup parlamentari socialista- ciutadans pel canvi ja va presentar la proposta que no va comptar amb el suport de la coalició governat de les dretes nacionalistes. Tampoc, en aquest moment, els autonomenats populars es van sumar a la iniciativa , en virtut del funest pacte de legislatura entre ambdues forces conservadores que van enfangar moltes iniciatives progressistes que ja podrien portar més anys de funcionament.
És el Pacte del Tinell i l’arribada de les forces catalanistes i d’esquerres al Govern de la Generalitat el que fa possible una nova política d’atenció als barris de Catalunya. Una nova política conformada al voltant dels mecanismes que la nova Llei, la de barris, ha posat en marxa : un fons de suport als barris amb projectes i un mecanismes plural i transparent per l’adjudicació dels ajuts a les iniciatives municipals.
L’any passat van ser 13 els barris que van iniciar el procés i ara se sumen 17 projectes més que venen a continuar completant una de les propostes més agosarades i, a l’hora, més necessària, per a les àrees urbanes que necessiten especial atenció al nostre país. No són les úniques, però totes elles són prioritàries. Són les segones en rebre atenció però no seran les últimes, ja que el Fons creat està dotat del mecanisme pressupostari adient per donar continuïtat al programa.
Municipi a municipi podem veure que s’atén a la integralitat de les situacions urbanes del país. Des del Poble Sec de Barcelona a la Marca de l’Ham de Figueras i des del Casc Antic de Tortosa al Barri sud de Vic. Tres dels projectes corresponen a les comarques centrals: Nucli Antic de Berga, Barris sud de Vic i Barri vell de Solsona. Un altre correspon a Tarragona, a la popular i populosa barriada de Camp Clar, i un altre a Tortosa ( Casc Antic) a les Terres de l’Ebre. El ja citat barri de la Marca de l’Ham de Figueras i el projecte Santa Eugència- Can Gibert del Pla de Girona, així com el barri del nucli antic de Ripoll, corresponen a les comarques gironines. Casablanca de Sant Boi, Sant Ildefons de Cornellà i el Barri de Sant Cosme de El Prat de Llobregat són els tres projectes beneficiats de la segona convocatòria a la comarca del Baix Llobregat. A les comarques del Vallès ho són els barris de La Ribera de Montcada i Reixac, el de Parc Fluvial riu Ripoll de Sabadell, Can Folguera de Santa Perpètua de Mogoda i la Barriada Nova de Canovelles. El barri de Cerdanyola de Mataró, al Maresme, i el ja senyalat del Poble Sec a Barcelona completen el conjunt de propostes que es posaran en marxa.
Les disset iniciatives mouran un total de 198 M€ en el seu conjunt, més de 30.000 mil milions de les antigues pessetes. Una xifra amb gruix, en benefici de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya. D’aquesta quantitat, el Govern de la Generalitat aporta la meitat i les administracions locals implicades. És un programa en que les dues administracions amb competències urbanístiques treballaran plegades i de valent. Al compromís del món local amb les seves ciutats li hem de sumar la corresponsabilitat pràctica del govern del país.
A què es destinen aquests ajuts? Les propostes són àmplies i diverses, però s’orienten fonamentalment a la rehabilitació dels entorns urbans, a la dotació d’espais públics als barris per destinar-los a usos comuns dels ciutadans que hi habiten, a la millora, creació i/o rehabilitació d’equipaments públics d’ús cívic, cultural, tecnològic, a la promoció econòmica, a l’atenció a les noves realitats socials.
En aquests barris, com en molts d’altres, es juga el futur de molts joves de Catalunya. Tots hem de ser conscients d’aquesta realitat. És per això que la transversalitat de les accions que s’han previst en tots ells ha de considerar-se com una concepció programatica en favor de les noves generacions que els habiten. A la vegada, són un esforç imprescindible per atendre la situació social de la gent gran i de les famílies. Són esforços per dignificar els entorns de convivència, per a millorar la qualitat dels edificis i de l’habitatge, per incrementar o possibilitar la modernització de les infraestructures de comunicació però també, entre d’altres, per reduir les barreres arquitectòniques i condicionar i ampliar els espais de relació col.lectiva.
El futur és esperançador, però encara falta molt per fer . Cal fer l’esforç en reconvertir aquests barris en vivers d’oportunitats i aquesta no és tasca fàcil. La remodelació urbana que és important no és suficient per fabricar futur. Tan important com ella és la inversió en millora tecnològica del parc d’habitatges, per que de l’aplicació i de la inversió tecnològica depèn en gran part el futur desenvolupament econòmic i la creació de riquesa i d’ocupació en aquetes zones urbanes. L’activitat econòmica garanteix la complexitat d’usos d’un barri, estableix població, genera feina, enforteix el teixit social, possibilita la inversió de les tendències afavoridores de l’exclusió. En definitiva,un bon pla de reactivació econòmica del barri sumat a la seva rehabilitació pot disminuir els riscos del territori, minorar la seva situació actual de fragilitat i impulsar-los cap escenaris més dinàmics,més actius i més estables.
La llei de barris, que possibilita aquest ajuts, ha estat una de les grans apostes pel reequilibri social, la millora urbana i la reactivació económica dels barris de Catalunya que ha fet el govern presidit pel President Maragall.
La passada legislatura, el grup parlamentari socialista- ciutadans pel canvi ja va presentar la proposta que no va comptar amb el suport de la coalició governat de les dretes nacionalistes. Tampoc, en aquest moment, els autonomenats populars es van sumar a la iniciativa , en virtut del funest pacte de legislatura entre ambdues forces conservadores que van enfangar moltes iniciatives progressistes que ja podrien portar més anys de funcionament.
És el Pacte del Tinell i l’arribada de les forces catalanistes i d’esquerres al Govern de la Generalitat el que fa possible una nova política d’atenció als barris de Catalunya. Una nova política conformada al voltant dels mecanismes que la nova Llei, la de barris, ha posat en marxa : un fons de suport als barris amb projectes i un mecanismes plural i transparent per l’adjudicació dels ajuts a les iniciatives municipals.
L’any passat van ser 13 els barris que van iniciar el procés i ara se sumen 17 projectes més que venen a continuar completant una de les propostes més agosarades i, a l’hora, més necessària, per a les àrees urbanes que necessiten especial atenció al nostre país. No són les úniques, però totes elles són prioritàries. Són les segones en rebre atenció però no seran les últimes, ja que el Fons creat està dotat del mecanisme pressupostari adient per donar continuïtat al programa.
Municipi a municipi podem veure que s’atén a la integralitat de les situacions urbanes del país. Des del Poble Sec de Barcelona a la Marca de l’Ham de Figueras i des del Casc Antic de Tortosa al Barri sud de Vic. Tres dels projectes corresponen a les comarques centrals: Nucli Antic de Berga, Barris sud de Vic i Barri vell de Solsona. Un altre correspon a Tarragona, a la popular i populosa barriada de Camp Clar, i un altre a Tortosa ( Casc Antic) a les Terres de l’Ebre. El ja citat barri de la Marca de l’Ham de Figueras i el projecte Santa Eugència- Can Gibert del Pla de Girona, així com el barri del nucli antic de Ripoll, corresponen a les comarques gironines. Casablanca de Sant Boi, Sant Ildefons de Cornellà i el Barri de Sant Cosme de El Prat de Llobregat són els tres projectes beneficiats de la segona convocatòria a la comarca del Baix Llobregat. A les comarques del Vallès ho són els barris de La Ribera de Montcada i Reixac, el de Parc Fluvial riu Ripoll de Sabadell, Can Folguera de Santa Perpètua de Mogoda i la Barriada Nova de Canovelles. El barri de Cerdanyola de Mataró, al Maresme, i el ja senyalat del Poble Sec a Barcelona completen el conjunt de propostes que es posaran en marxa.
Les disset iniciatives mouran un total de 198 M€ en el seu conjunt, més de 30.000 mil milions de les antigues pessetes. Una xifra amb gruix, en benefici de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya. D’aquesta quantitat, el Govern de la Generalitat aporta la meitat i les administracions locals implicades. És un programa en que les dues administracions amb competències urbanístiques treballaran plegades i de valent. Al compromís del món local amb les seves ciutats li hem de sumar la corresponsabilitat pràctica del govern del país.
A què es destinen aquests ajuts? Les propostes són àmplies i diverses, però s’orienten fonamentalment a la rehabilitació dels entorns urbans, a la dotació d’espais públics als barris per destinar-los a usos comuns dels ciutadans que hi habiten, a la millora, creació i/o rehabilitació d’equipaments públics d’ús cívic, cultural, tecnològic, a la promoció econòmica, a l’atenció a les noves realitats socials.
En aquests barris, com en molts d’altres, es juga el futur de molts joves de Catalunya. Tots hem de ser conscients d’aquesta realitat. És per això que la transversalitat de les accions que s’han previst en tots ells ha de considerar-se com una concepció programatica en favor de les noves generacions que els habiten. A la vegada, són un esforç imprescindible per atendre la situació social de la gent gran i de les famílies. Són esforços per dignificar els entorns de convivència, per a millorar la qualitat dels edificis i de l’habitatge, per incrementar o possibilitar la modernització de les infraestructures de comunicació però també, entre d’altres, per reduir les barreres arquitectòniques i condicionar i ampliar els espais de relació col.lectiva.
El futur és esperançador, però encara falta molt per fer . Cal fer l’esforç en reconvertir aquests barris en vivers d’oportunitats i aquesta no és tasca fàcil. La remodelació urbana que és important no és suficient per fabricar futur. Tan important com ella és la inversió en millora tecnològica del parc d’habitatges, per que de l’aplicació i de la inversió tecnològica depèn en gran part el futur desenvolupament econòmic i la creació de riquesa i d’ocupació en aquetes zones urbanes. L’activitat econòmica garanteix la complexitat d’usos d’un barri, estableix població, genera feina, enforteix el teixit social, possibilita la inversió de les tendències afavoridores de l’exclusió. En definitiva,un bon pla de reactivació econòmica del barri sumat a la seva rehabilitació pot disminuir els riscos del territori, minorar la seva situació actual de fragilitat i impulsar-los cap escenaris més dinàmics,més actius i més estables.
miércoles, junio 29, 2005
EL NUEVO GOBIERNO DEL URUGUAY Y LOS URUGUAYOS EN EL EXTERIOR
Roberto Labandera. Uruguay, 1954. Diputado en el Parlament de Catalunya ( PSC-CpC) Miembro de Xarxa Latina.
El Presidente Tabaré Vazquez anunció en Montevideo el pasado 1º de marzo, en el discurso de asunción de la Presidencia de la República, la creación del Departamento 20, una iniciativa para agrupar a los uruguayos que vivimos en el exterior. El Ministro Gargano en su visita a Barcelona en marzo pasado nos reafirmo las finalidades de la iniciativa.
¿Que es el Departamento 20? El Uruguay cuenta hoy con más de 450.000 compatriotas esparcidos por todo el mundo. La mayoria lo están en Argentina y Brasil, pero también los hay en Venezuela, en México, en Chile, en Cuba, en Estados Unidos, en Espanya ( más de 50.000 en total), en Francia, en Suecia, en Rusia, etc. La cifra que hoy maneja el gobierno uruguayo nace sin embargo de un cálculo demográfico hecho por los expertos, pero no se cuenta con un instrumento objetivo de medición de dicha diàspora. Si tomamos esa cifra como correcta ( es posible que la realidad la supere) y le sumamos un cierto cálculo sobre el crecimiento vegetativo de las familias emigradas, podemos asegurar que más de 600.000 uruguayos viven hoy por el mundo. Estos uruguayos constituimos una auténtica fuerza de cooperación y de ayuda al desarrollo para nuestro pequeño y entrañable país.
El Departamento 20 pretende, a través del registro consular voluntario, dar una organización al conjunto de datos que los uruguayos en el exterior querramos suministrar al Estado uruguayo para causas de interés general. Se trata de inscribirnos en los consulados para que se sepa de nuestra localización y a efectos de que se puedan establecer connexiones voluntarias entre los grupos organizados, los profesionales y las personas que querramos y que todo ello pueda redundar en beneficio de la marcha del país. Por microscópico que pueda parecer el grano de arena, puede ayudar a construir una montaña, y por ello la suma de los múltiples pequeños esfuerzos puede devenir una causa suficiente en beneficio de tanta y tanta gente del país que dejamos un día y que hoy nos necesita más que nunca. También puede ser útil el registro para conocer la situación real de muchos uruguayos y uruguayas que padecen situaciones límites en lo económico y en lo social, porque en materia de emigración no es oro todo lo que reluce y, en segundo lugar, porque muchos compatriotas han padecido duramente en su vida personal las consecuencias de las crisis sucesivas de los paises de acogida.
La connexión de los uruguayos en el exterior con el Departamento 20 se hará através de un segundo instrumento. Este segundo instrumento son los consejos consultivos de uruguayos en el exterior. Concebidos como un instrumento democrático, con procesos transparentes de elección y de constitución, los consejos consultivos serán el único interlocutor del gobierno en cada país.
Si a la creación de estos dos instrumentos, le sumamos la voluntad del gobierno para establecer, mediante ley específica, el voto por correo desde el exterior, es decir el derecho al voto en todas las contiendas electorales a aquellos que vivimos en el exterior, podemos afirmar que por primera vez un gobierno uruguayo ha previsto tomar en consideración a aquellos que por diversas causas vivimos y trabajamos fuera de sus fronteras. Por ello la iniciativa ha sido saludada con gran entusiasmo por entidades y asociaciones de uruguayos y es esperada su puesta en marcha con una gran expectativa.
Esta última fue, sin duda, la conclusión más rotunda que extraje de la reunión que presidió en el Ateneu de Cerdanyola, el pasado sábado 18 de junio, el embajador Alvaro Portillo en representación del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay y en la que participaron además de representantes del cuerpo consular, unos cuantos centenares de compatriotas que estamos asociados en Cataluña y en España para luchar por los derechos de los uruguayos y de los sudamericanos en general o para impulsar la cooperación con proyectos del país . Fue una reunión con emoción y con debate, pero con muchas ganas de hacer cosas en beneficio de la patria que nos vio nacer.
Para terminar, quiero compartir con ustedes una valoración sobre la situación de los uruguayos en Catalunya. Somos una colonia pequeña ( en relación a otras colonias de emigrantes ) pero somos una colonia diversa y plural : trabajadores de variada índole, empresarios de éxito, inversores, emprendedores diversos, profesionales, intelectuales, políticos, jubilados y jubiladas, funcionarios públicos, jovenes estudiantes, artistas plásticos,etc. Todos ellos con grados diversos de capacidad y de voluntad para cooperar en la reconstrucción del Uruguay. Nos falta sólo que, desde el interior del país, una unidad de trabajo de la administración establezca la coordinación de la suma de todos estos esfuerzos que hoy se están haciendo y que acoja ayudas, proyectos, recursos, etc. para darle una mayor capacidad de acción, de eficacia y de transparencia. A su vez, en nuestros paises de residencia debemos crear las estructuras complementarias de gestión de la información y de la cooperación. Confiamos plenamente en el Gobierno del Presidente Vázquez y por esto creemos aún más necesaria esa coordinación imprescindible para organizar nuestro apoyo al trabajo de la sociedad uruguaya y de nuestro Gobierno.
El Presidente Tabaré Vazquez anunció en Montevideo el pasado 1º de marzo, en el discurso de asunción de la Presidencia de la República, la creación del Departamento 20, una iniciativa para agrupar a los uruguayos que vivimos en el exterior. El Ministro Gargano en su visita a Barcelona en marzo pasado nos reafirmo las finalidades de la iniciativa.
¿Que es el Departamento 20? El Uruguay cuenta hoy con más de 450.000 compatriotas esparcidos por todo el mundo. La mayoria lo están en Argentina y Brasil, pero también los hay en Venezuela, en México, en Chile, en Cuba, en Estados Unidos, en Espanya ( más de 50.000 en total), en Francia, en Suecia, en Rusia, etc. La cifra que hoy maneja el gobierno uruguayo nace sin embargo de un cálculo demográfico hecho por los expertos, pero no se cuenta con un instrumento objetivo de medición de dicha diàspora. Si tomamos esa cifra como correcta ( es posible que la realidad la supere) y le sumamos un cierto cálculo sobre el crecimiento vegetativo de las familias emigradas, podemos asegurar que más de 600.000 uruguayos viven hoy por el mundo. Estos uruguayos constituimos una auténtica fuerza de cooperación y de ayuda al desarrollo para nuestro pequeño y entrañable país.
El Departamento 20 pretende, a través del registro consular voluntario, dar una organización al conjunto de datos que los uruguayos en el exterior querramos suministrar al Estado uruguayo para causas de interés general. Se trata de inscribirnos en los consulados para que se sepa de nuestra localización y a efectos de que se puedan establecer connexiones voluntarias entre los grupos organizados, los profesionales y las personas que querramos y que todo ello pueda redundar en beneficio de la marcha del país. Por microscópico que pueda parecer el grano de arena, puede ayudar a construir una montaña, y por ello la suma de los múltiples pequeños esfuerzos puede devenir una causa suficiente en beneficio de tanta y tanta gente del país que dejamos un día y que hoy nos necesita más que nunca. También puede ser útil el registro para conocer la situación real de muchos uruguayos y uruguayas que padecen situaciones límites en lo económico y en lo social, porque en materia de emigración no es oro todo lo que reluce y, en segundo lugar, porque muchos compatriotas han padecido duramente en su vida personal las consecuencias de las crisis sucesivas de los paises de acogida.
La connexión de los uruguayos en el exterior con el Departamento 20 se hará através de un segundo instrumento. Este segundo instrumento son los consejos consultivos de uruguayos en el exterior. Concebidos como un instrumento democrático, con procesos transparentes de elección y de constitución, los consejos consultivos serán el único interlocutor del gobierno en cada país.
Si a la creación de estos dos instrumentos, le sumamos la voluntad del gobierno para establecer, mediante ley específica, el voto por correo desde el exterior, es decir el derecho al voto en todas las contiendas electorales a aquellos que vivimos en el exterior, podemos afirmar que por primera vez un gobierno uruguayo ha previsto tomar en consideración a aquellos que por diversas causas vivimos y trabajamos fuera de sus fronteras. Por ello la iniciativa ha sido saludada con gran entusiasmo por entidades y asociaciones de uruguayos y es esperada su puesta en marcha con una gran expectativa.
Esta última fue, sin duda, la conclusión más rotunda que extraje de la reunión que presidió en el Ateneu de Cerdanyola, el pasado sábado 18 de junio, el embajador Alvaro Portillo en representación del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay y en la que participaron además de representantes del cuerpo consular, unos cuantos centenares de compatriotas que estamos asociados en Cataluña y en España para luchar por los derechos de los uruguayos y de los sudamericanos en general o para impulsar la cooperación con proyectos del país . Fue una reunión con emoción y con debate, pero con muchas ganas de hacer cosas en beneficio de la patria que nos vio nacer.
Para terminar, quiero compartir con ustedes una valoración sobre la situación de los uruguayos en Catalunya. Somos una colonia pequeña ( en relación a otras colonias de emigrantes ) pero somos una colonia diversa y plural : trabajadores de variada índole, empresarios de éxito, inversores, emprendedores diversos, profesionales, intelectuales, políticos, jubilados y jubiladas, funcionarios públicos, jovenes estudiantes, artistas plásticos,etc. Todos ellos con grados diversos de capacidad y de voluntad para cooperar en la reconstrucción del Uruguay. Nos falta sólo que, desde el interior del país, una unidad de trabajo de la administración establezca la coordinación de la suma de todos estos esfuerzos que hoy se están haciendo y que acoja ayudas, proyectos, recursos, etc. para darle una mayor capacidad de acción, de eficacia y de transparencia. A su vez, en nuestros paises de residencia debemos crear las estructuras complementarias de gestión de la información y de la cooperación. Confiamos plenamente en el Gobierno del Presidente Vázquez y por esto creemos aún más necesaria esa coordinación imprescindible para organizar nuestro apoyo al trabajo de la sociedad uruguaya y de nuestro Gobierno.
miércoles, junio 15, 2005
QUAN EL PAISATGE ESDEVÉ UN DRET
El poeta turc, Nasim Hikmet, en el seu poema La nostàlgia de l’oblit, va deixar escrits uns versos esplèndids en relació a l’actitud ètica de l’home davant la natura, i de la preeminència racional dels valors humans sobre els valors naturals. “No visquis a la terra/ com un llogater/ ni a la naturalesa/ a la manera d’un turista/ Viu en aquest món / com si fos la cas del teu pare/..../Sent la tristesa de la branca que s’asseca/ del planeta que s’extingeix/ de l’animal invàlid/ però sent, sobretot, la tristesa de l’home/”.Aquests versos, que m’han vingut a la memòria al bel mig del debat de la Llei del Paisatge són una mena de càlid referent literari per a aquells que creiem en el rol fonamental del paisatge a les nostres vides i a la vida de la societat de la que en formem part i un bon pòrtic per a la seva justificació.
La llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada per àmplia majoria en la sessió plenària del passat dijous 2 de juny, uneix dues voluntats . Per un cantó, la voluntat de l’actual Govern de fer, per primera vegada des del Govern de la Generalitat, una política específica en matèria de paisatge i, d’un altre, la voluntat de donar resposta a la creixent sensibilitat social en relació a la preservació i ordenació dels paisatges de Catalunya. Així mateix, ve a donar resposta a dues necessitats : cobrir un buit històric en matèria legislativa d’ordenació del paisatge i donar cobertura a la polítiques que en el seu àmbit ja ve duent a terme el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que han d’incloure els planejaments territorials parcials arreu del país.
La iniciativa és filla del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat i signat a Florència pel Consell d’Europa, el 20 d’octubre de 2000, (i ratificat per la majoria dels països europeus , entre ells Espanya) que reconeix per primera vegada, allò que podem anomenar el dret al paisatge, un dret que té implicacions substancials per tal de fer una bona política territorial, ja que considera “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual esdevenen drets i deures per a tothom”.El conveni assevera, a la vegada que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions a tot arreu : als medis urbans i rurals, a les zones degradades i de gran qualitat, en els espais de reconeguda bellesa excepcional i en els més quotidians”.Va ser el Parlament de Catalunya la primera cambra legislativa europea que va aprovar una resolució d’adhesió (la 364/VI del 14 de desembre de 2000), unànime, per adherir-se al Conveni Europeu. La Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge recentment aprovada té per objecte donar contingut propositiu a la citada adhesió.
El text aprovat adapta al llenguatge legislatiu la terminologia en matèria de paisatge. Entén el paisatge com una àrea determinada d’un territori, tal com és percebuda per la col.lectivitat, el caràcter de la qual vindrà donat o és el resultat de la interacció de factors naturals i humans. Com a traducció efectiva d’aquest concepte, la llei crea un dels instruments fonamentals a desenvolupar : els catàlegs del paisatge, de caràcter descriptiu i prospectiu sobre la situació del paisatge als grans àmbits territorials de Catalunya.
A la vegada, entén per “objectiu de qualitat paisatgística” la formulació per part de les autoritats públiques de les aspiracions de la col.lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn i estableix, per a desenvolupar-lo, el cos regulador i normatiu anomenat directrius de paisatge, directrius que hauran de seguir un procés de tramitació i d’aprovació similar als dels planejaments territorials de què formen part..
Una altre element definit és el que s’entén per “protecció del paisatge”. Es defineix com a “ Protecció del paisatge” les accions destinades a conservar i a mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge. Des de l’àmbit territorial, ja sigui local, comarcal o supramunicipal, es podran impulsar actuacions, elegir prioritats i sol.licitar els recursos de finançament per a aquelles accions que persegueixen les citades finalitat. La llei crea, per viabilitzar aquest procés, un Fons de suport financer a les accions de protecció, preservació, regeneració i ordenació paisatgística, que es dotarà de forma anual en els pressupostos del Departament de Política Territorial i que seran gestionats per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge.
Per agrupar i prioritzar les estratègies d’actuació en aquests àmbits locals i/o territorials, és a dir per fer un document d’estratègia per a la gestió del paisatge d’una determinada àrea, amb actuacions dirigides a guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i ambientals que s’hi donen, la llei preveu la redacció de les cartes del paisatge, a l’exemple del que ja s’ha fet , de forma consensuada i participativa entre els diversos agents implicats, a les comarques de l’Alt Penedès i del Priorat.
L’ordenació del paisatge mitjançant catàlegs , és a dir, les actuacions de caràcter prospectiu particularment accentuat encaminades a millorar,restaurar o crear paisatges seran feina de l’Observatori del Paisatge, un consorci establert entre el Govern de la Generalitat, les quatre diputacions catalanes, diverses cambres i col.legis professionals, les entitats municipalistes, l’Ajuntament d’Olot ( on hi és la seva seu), la Fundació Territori i Paisatge,etc. que ja ve funcionant des del l’octubre de l’any passat i que ara queda emparat pel text legislatiu.
Però quina ha estat fins ara l’acció de govern?. D’ençà del primer pressupost de la Generalitat, l’any 2004,es treball en el suport a les administracions públiques i entitats privades que piloten accions per a la millora del paisatge. L’any 2005 ,el Govern gestiona 5,4 milions d’euros, repartits entre una línia de subvencions per a invertir en la realització de catàlegs i projectes de paisatge ( 2,3 M€), en una altra per actuacions en sòl no urbanitzable en el sistema costaner ( 1,5 M€ ) i una tercera en inversions en camins de ronda i d’altres accions de preservació (1, 6 M€ ). Per tant, l’aprovació de la llei és una nova peça en el marc d’una política compromesa amb la preservació d’un patrimoni tan fonamental com el paisatge.
Per finalitzar, cal destacar que el procés legislatiu s’ha dut a terme amb un ample consens i ha culminat amb el vot afirmatiu de quasi les dues terceres parts de la cambra. És un bon auguri que permet albirar excel.lents expectatives per a la seva acollida a nivell general. El país necessita una política ferma , sistemàtica i valenta en matèria de paisatge per tal de rendabilitzar en benefici de l’interès col.lectiu el gran potencial econòmic, natural i cultural dels paisatges de Catalunya.
Diputat del PSC-CpC
La llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada per àmplia majoria en la sessió plenària del passat dijous 2 de juny, uneix dues voluntats . Per un cantó, la voluntat de l’actual Govern de fer, per primera vegada des del Govern de la Generalitat, una política específica en matèria de paisatge i, d’un altre, la voluntat de donar resposta a la creixent sensibilitat social en relació a la preservació i ordenació dels paisatges de Catalunya. Així mateix, ve a donar resposta a dues necessitats : cobrir un buit històric en matèria legislativa d’ordenació del paisatge i donar cobertura a la polítiques que en el seu àmbit ja ve duent a terme el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que han d’incloure els planejaments territorials parcials arreu del país.
La iniciativa és filla del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat i signat a Florència pel Consell d’Europa, el 20 d’octubre de 2000, (i ratificat per la majoria dels països europeus , entre ells Espanya) que reconeix per primera vegada, allò que podem anomenar el dret al paisatge, un dret que té implicacions substancials per tal de fer una bona política territorial, ja que considera “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual esdevenen drets i deures per a tothom”.El conveni assevera, a la vegada que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions a tot arreu : als medis urbans i rurals, a les zones degradades i de gran qualitat, en els espais de reconeguda bellesa excepcional i en els més quotidians”.Va ser el Parlament de Catalunya la primera cambra legislativa europea que va aprovar una resolució d’adhesió (la 364/VI del 14 de desembre de 2000), unànime, per adherir-se al Conveni Europeu. La Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge recentment aprovada té per objecte donar contingut propositiu a la citada adhesió.
El text aprovat adapta al llenguatge legislatiu la terminologia en matèria de paisatge. Entén el paisatge com una àrea determinada d’un territori, tal com és percebuda per la col.lectivitat, el caràcter de la qual vindrà donat o és el resultat de la interacció de factors naturals i humans. Com a traducció efectiva d’aquest concepte, la llei crea un dels instruments fonamentals a desenvolupar : els catàlegs del paisatge, de caràcter descriptiu i prospectiu sobre la situació del paisatge als grans àmbits territorials de Catalunya.
A la vegada, entén per “objectiu de qualitat paisatgística” la formulació per part de les autoritats públiques de les aspiracions de la col.lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn i estableix, per a desenvolupar-lo, el cos regulador i normatiu anomenat directrius de paisatge, directrius que hauran de seguir un procés de tramitació i d’aprovació similar als dels planejaments territorials de què formen part..
Una altre element definit és el que s’entén per “protecció del paisatge”. Es defineix com a “ Protecció del paisatge” les accions destinades a conservar i a mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge. Des de l’àmbit territorial, ja sigui local, comarcal o supramunicipal, es podran impulsar actuacions, elegir prioritats i sol.licitar els recursos de finançament per a aquelles accions que persegueixen les citades finalitat. La llei crea, per viabilitzar aquest procés, un Fons de suport financer a les accions de protecció, preservació, regeneració i ordenació paisatgística, que es dotarà de forma anual en els pressupostos del Departament de Política Territorial i que seran gestionats per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge.
Per agrupar i prioritzar les estratègies d’actuació en aquests àmbits locals i/o territorials, és a dir per fer un document d’estratègia per a la gestió del paisatge d’una determinada àrea, amb actuacions dirigides a guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i ambientals que s’hi donen, la llei preveu la redacció de les cartes del paisatge, a l’exemple del que ja s’ha fet , de forma consensuada i participativa entre els diversos agents implicats, a les comarques de l’Alt Penedès i del Priorat.
L’ordenació del paisatge mitjançant catàlegs , és a dir, les actuacions de caràcter prospectiu particularment accentuat encaminades a millorar,restaurar o crear paisatges seran feina de l’Observatori del Paisatge, un consorci establert entre el Govern de la Generalitat, les quatre diputacions catalanes, diverses cambres i col.legis professionals, les entitats municipalistes, l’Ajuntament d’Olot ( on hi és la seva seu), la Fundació Territori i Paisatge,etc. que ja ve funcionant des del l’octubre de l’any passat i que ara queda emparat pel text legislatiu.
Però quina ha estat fins ara l’acció de govern?. D’ençà del primer pressupost de la Generalitat, l’any 2004,es treball en el suport a les administracions públiques i entitats privades que piloten accions per a la millora del paisatge. L’any 2005 ,el Govern gestiona 5,4 milions d’euros, repartits entre una línia de subvencions per a invertir en la realització de catàlegs i projectes de paisatge ( 2,3 M€), en una altra per actuacions en sòl no urbanitzable en el sistema costaner ( 1,5 M€ ) i una tercera en inversions en camins de ronda i d’altres accions de preservació (1, 6 M€ ). Per tant, l’aprovació de la llei és una nova peça en el marc d’una política compromesa amb la preservació d’un patrimoni tan fonamental com el paisatge.
Per finalitzar, cal destacar que el procés legislatiu s’ha dut a terme amb un ample consens i ha culminat amb el vot afirmatiu de quasi les dues terceres parts de la cambra. És un bon auguri que permet albirar excel.lents expectatives per a la seva acollida a nivell general. El país necessita una política ferma , sistemàtica i valenta en matèria de paisatge per tal de rendabilitzar en benefici de l’interès col.lectiu el gran potencial econòmic, natural i cultural dels paisatges de Catalunya.
Diputat del PSC-CpC
sábado, junio 11, 2005
E LA NAVE VA.....
Un dels objectius del Pacte del Tinell que va donar llum a l’actual govern catalanista i d’esquerres que lidera Pasqual Maragall, és el de negociar, en el marc de la reforma política que implica la redacció, el debat i l’aprovació del nou Estatut, un nou sistema de finançament per a Catalunya. Aquesta és una vella aspiració progressista, que els successius governs conservadors del pujolisme no van saber resoldre més enllà de la típica escridassada temporal nacionalista que alimentà durant 23 anys el govern de dretes.
La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.
Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.
Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.
Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.
En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.
En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.
En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.
En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.
Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.
Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.
La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.
Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.
Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.
Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.
En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.
En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.
En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.
En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.
Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.
Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.
lunes, mayo 23, 2005
VEGUERIES POQUES I BEN APROP DELS AJUNTAMENTS.
Està obert el debat sobre la divisió territorial de Catalunya. El Govern ja fa temps que treballa per tal de posar a punt una proposta de divisió político administrativa que es basi en la realitat actual dels territoris del país, que millori la capacitat de gestió dels recursos públics amb criteris de qualitat i de proximitat i que doni un suport més actiu als ajuntaments.
La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.
Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.
Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.
L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.
Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.
Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”
La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.
Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.
Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.
L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.
Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.
Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”
miércoles, mayo 11, 2005
MAS CIUDADANOS, MAS Y MEJOR VIVIENDA
La demanda de la vivienda asequible viene generando una situación problemática para diversos colectivos de nuestro medio, en especial para la gente que viene a trabajar y a instalarse en nuestras ciudades y en nuestros pueblos .
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
SÒL INDUSTRIAL I TERRITORI
El desenvolupament industrial del país requereix l’atenció dels poders públics i per això era urgent una atenció especial, en el marc de les polítiques territorials del Govern, a les polítiques de promoció del sòl industrial. Des de ja fa temps, tant des dels sectors directament implicats, com des dels partits polítics que avui li donen suport, es venia demanant un impuls polític en aquesta matèria que contemplés una aliança estratègica entre els instruments públics de les polítiques de sòl ( en el nostre cas l’Incasol ) i el sector privat. Es per això que saludem de forma entusiasta el Programa del Sòl 2005-2008 que acaba de presentar el Govern el passat 23 de març , en especial pel que pertoca seus objectius en matèria de sòl industrial.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
martes, abril 26, 2005
NOTA DE PREMSA
EL DIPUTAT ROBERTO LABANDERA CONSIDERA QUE SÓN INDIGNES D’UN ALCALDE LES PARAULES DE CALDENTEY SOBRE LES PARELLES HOMOSEXUALS I L’EXIGEIX QUE DEMANI PERDÓ PÚBLICAMENT.
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
NOTA DE PREMSA
EL DIPUTAT ROBERTO LABANDERA CONSIDERA QUE SÓN INDIGNES D’UN ALCALDE LES PARAULES DE CALDENTEY SOBRE LES PARELLES HOMOSEXUALS I L’EXIGEIX QUE DEMANI PERDÓ PÚBLICAMENT.
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
jueves, abril 14, 2005
30 METRES QUADRATS ?... I PER QUE NO?
Les aigües del pensament immobiliari s’han vist remogudes d’una forma inesperada per les darreres declaracions de la Ministra Trujillo anunciant una revisió de la normativa de promoció i construcció de l’Habitatge de Protecció Oficial (HPO) capaç d’incloure la promoció d’habitatges de lloguer de 30 m2 de superfície. D’entrada , haig de dir que, davant l’actual situació del mercat de l’habitatge, és una proposta que cal analitzar, meditar i tenir en compte.
Catalunya compta avui amb més de 3.300.000 habitatges, dels quals quasi 500.000 estan buits ( és a dir són o patrimoni sense ús o compten com a inversió immobiliària i financera pura i dura). Del que resta, 2.800.000 unitats, només un 9% són de lloguer.
Malgrat l’important volum abans descrit del parc d’habitatges , entre els 7.000.000 de catalans, hi ha col.lectius que no poden accedir -hi. Qui conforma aquests col.lectius? Fonamentalment joves, homes i/o dones separats, avis i àvies sense parella i treballadors immigrants. Majoritàriament amb baixos ingressos, al bell mig d’un mercat que considera l’habitatge com un actiu financer i que ha posat el preu del lloguer ( i no diguem el de venda) pels núvols...
Davant d’aquest panorama, la política pública ha de reaccionar d’immediat. Ha de poder donar resposta amb rapidesa i eficàcia a una demanda d’habitatge que no és uniforme, que és complexa i que necessita una diversitat de respostes. En aquest marc, la proposta ministerial no és absurda, ni impracticable. És una bona proposta, que considerada en la seva especificitat i orientada a un sector molt determinat de la demanda, pot donar una resposta eficaç a qui busca habitatge.
Si, a la vegada, tenim present que una part de la demanda d’habitatge en els darrers anys s’orienta cap a unitats de dimensions més reduïdes, creiem que l’oferta de la Sra. Trujillo podria entrar de ple en la confecció d’una proposta eficaç en l’oferta del mercat de l’habitatge social en les ciutats grans i mitjanes. És en aquestes concentracions en què la demanda és major, per tal d’allotjar joves en procés d’emancipació, persones adultes i grans que viuen soles o treballadors i professionals desplaçats a causa de la mobilitat laboral obligada. Considerem que és una proposta que s’adapta a les necessitats del cicle vital de cada persona, ja sigui en relació a la transició dels joves cap a la vida adulta, ja sigui per trobar un hàbitat adaptat quan l’edat de l’individu s’enfronta a la creixent pèrdua de mobilitat i autonomia, ja sigui quan l’evolució del mercat laboral obliga a desplaçar-se els treballadors.
Per a que això sigui possible, caldrà modificar la legislació estatal de l’habitatge de protecció oficial en els apartats corresponents a les tipologies d’habitatge de protecció oficial ( HPO), tasca que està iniciant el Govern del President Zapatero. La modificació proposada pretén impulsar un model que ja ve funcionant amb èxit a països europeus amb un bon mercat de l’habitatge de lloguer, flexible i adaptable a la demanda social, com és el cas d’Alemanya, Suècia o Noruega.
A Catalunya, la proposta ha estat rebuda amb interés per una part important de l’opinió pública, tot i l’aparició de detractors destacats que s’han precipitat a obrir judici sense gaire argumentari. El sector empresarial immobiliari s’ha manifestat interessat i veus autoritzades ( rigororoses i bones coneixedores de l’evolució de la demanda dels tipus d’habitatge), com el Col.legi Superior d’Arquitectes d’Espanya, la Confederació Nacional de Cooperatives de Vivendes i el Consell de la Joventut d’Espanya, entre d’altres, li donen suport.
En matèria d’habitatge cal ser imaginatiu i agosarat. Al nostre entendre aquesta proposta ho és. Cal que la estudiem amb seriositat. Cal que el Govern de Catalunya es plantegi la seva aplicació experimental en aquelles àrees urbanes en què la proposta pot tenir major viabilitat, cercant l’acord amb el sector promotor, tant públic com privat, tot establint un nivell de preus del lloguer que facin l’oferta socialment útil. El reguitzell de dificultats que avui pateixen moltes persones per accedir a un habitatge en condicions ens compromet a tenir una actitud més positiva d’anàlisi i d’estudi d’allò que se’ns proposa per donar sortida a una problemàtica que corre el perill de fer-se crònica per als sectors socials més vulnerables.
Catalunya compta avui amb més de 3.300.000 habitatges, dels quals quasi 500.000 estan buits ( és a dir són o patrimoni sense ús o compten com a inversió immobiliària i financera pura i dura). Del que resta, 2.800.000 unitats, només un 9% són de lloguer.
Malgrat l’important volum abans descrit del parc d’habitatges , entre els 7.000.000 de catalans, hi ha col.lectius que no poden accedir -hi. Qui conforma aquests col.lectius? Fonamentalment joves, homes i/o dones separats, avis i àvies sense parella i treballadors immigrants. Majoritàriament amb baixos ingressos, al bell mig d’un mercat que considera l’habitatge com un actiu financer i que ha posat el preu del lloguer ( i no diguem el de venda) pels núvols...
Davant d’aquest panorama, la política pública ha de reaccionar d’immediat. Ha de poder donar resposta amb rapidesa i eficàcia a una demanda d’habitatge que no és uniforme, que és complexa i que necessita una diversitat de respostes. En aquest marc, la proposta ministerial no és absurda, ni impracticable. És una bona proposta, que considerada en la seva especificitat i orientada a un sector molt determinat de la demanda, pot donar una resposta eficaç a qui busca habitatge.
Si, a la vegada, tenim present que una part de la demanda d’habitatge en els darrers anys s’orienta cap a unitats de dimensions més reduïdes, creiem que l’oferta de la Sra. Trujillo podria entrar de ple en la confecció d’una proposta eficaç en l’oferta del mercat de l’habitatge social en les ciutats grans i mitjanes. És en aquestes concentracions en què la demanda és major, per tal d’allotjar joves en procés d’emancipació, persones adultes i grans que viuen soles o treballadors i professionals desplaçats a causa de la mobilitat laboral obligada. Considerem que és una proposta que s’adapta a les necessitats del cicle vital de cada persona, ja sigui en relació a la transició dels joves cap a la vida adulta, ja sigui per trobar un hàbitat adaptat quan l’edat de l’individu s’enfronta a la creixent pèrdua de mobilitat i autonomia, ja sigui quan l’evolució del mercat laboral obliga a desplaçar-se els treballadors.
Per a que això sigui possible, caldrà modificar la legislació estatal de l’habitatge de protecció oficial en els apartats corresponents a les tipologies d’habitatge de protecció oficial ( HPO), tasca que està iniciant el Govern del President Zapatero. La modificació proposada pretén impulsar un model que ja ve funcionant amb èxit a països europeus amb un bon mercat de l’habitatge de lloguer, flexible i adaptable a la demanda social, com és el cas d’Alemanya, Suècia o Noruega.
A Catalunya, la proposta ha estat rebuda amb interés per una part important de l’opinió pública, tot i l’aparició de detractors destacats que s’han precipitat a obrir judici sense gaire argumentari. El sector empresarial immobiliari s’ha manifestat interessat i veus autoritzades ( rigororoses i bones coneixedores de l’evolució de la demanda dels tipus d’habitatge), com el Col.legi Superior d’Arquitectes d’Espanya, la Confederació Nacional de Cooperatives de Vivendes i el Consell de la Joventut d’Espanya, entre d’altres, li donen suport.
En matèria d’habitatge cal ser imaginatiu i agosarat. Al nostre entendre aquesta proposta ho és. Cal que la estudiem amb seriositat. Cal que el Govern de Catalunya es plantegi la seva aplicació experimental en aquelles àrees urbanes en què la proposta pot tenir major viabilitat, cercant l’acord amb el sector promotor, tant públic com privat, tot establint un nivell de preus del lloguer que facin l’oferta socialment útil. El reguitzell de dificultats que avui pateixen moltes persones per accedir a un habitatge en condicions ens compromet a tenir una actitud més positiva d’anàlisi i d’estudi d’allò que se’ns proposa per donar sortida a una problemàtica que corre el perill de fer-se crònica per als sectors socials més vulnerables.
miércoles, marzo 23, 2005
URUGUAI: UN REPTE DE COOPERACIO PER A CATALUNYA.
El primer de març passat vaig tenir l’ocasió de tornar al meu Uruguai natal, acompanyant el president Maragall per assistir a la investidura del Doctor Tabaré Vázquez com a president de la República. Vàrem poder compartir, doncs, un d’aquests moments que Zweig va anomenar “estelars” de la vida dels pobles: un moment emotiu, carregats de profunda simbologia humana i progressista.
La presència d’una delegació catalana no era pas casual: a banda de les afinitats polítiques entre l’actual govern de la Generalitat i el nou govern uruguaià, cal tenir en compte que Catalunya i l’Uruguai fa molt de temps que estrenyen llaços silenciosos que ara es volen potenciar encara més. Per exemple, un dels nostres pintors més valorats, Joaquín Torres García, nascut a Montevideo i resident a Barcelona, té dedicada una sala al Palau de la Generalitat –al costat mateix de la sala Tàpies, on se celebren les reunions de l’Executiu! A canvi, Margarida Xirgu, una de les nostres actrius més preuades –permeteu-me que consideri tant meu l’un com l’altra-, va fundar l’escola d’Art Dramàtic de Montevideo.
Establerts els vincles culturals, el segle XXI, el de l’economia globalitzada, haurem de teixir també altres tipus de vincles. És per això que el president Maragall, va aprofitar la visita a la seu de Mercosur a Montevideo per parlar de les potencialitats de les polítiques de blocs d’integració regional: l’Euroregió que lidera Catalunya i el rol de l’Uruguai al Mercosur ens poden convertir en magnífics aliats. No van quedar dubtes de la voluntat del President de Catalunya i el seu Govern per estimular la cooperació amb el Mercosur en general i amb l’Uruguai en particular.
Les relacions entre països en el nou ordre mundal globalitzat (i amb una presència tan gran del neoconservadurisme intervencionista nordamericà) s’han de construir sobre un nou model de cooperació responsable, capaç d’afavorir el desenvolupament de noves polítiques de creixement econòmic que puguin dirigir-se a la creació dels tan preuats i necessaris llocs de treball en països tercers i, al mateix temps, capaços de garantir que els projectes i programes d’ajut tendeixin a l’articulació de polítiques socials equilibradores i justes en aquests països.
Ara és un excel·lent moment per començar a aplicar de manera efectiva la proposició no de llei del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat l’abril de 2003, amb motiu de la crisi econòmica ferotge que va causar a l’Uruguai el “corralito” d’agost de 2002. Els diputats i diputades vàrem instar el Consell Executiu a impulsar la cooperació entre Catalunya i l’Uruguai: entre les respectives administracions públiques, entre les empreses... i tot plegat, donant prioritat a projectes de cooperació per generar activitats productives, crear llocs de treball, promoure polítiques d’ocupació... la llista és molt més llarga.
L’Uruguai d’avui necessita totes aquestes polítiques i moltes altres. Crear ocupació i atendre la situació d’emergència social d’un terç de la població s’ha convertit en el repte més important per al govern de Tabaré Vázquez. És el moment, doncs, d’endegar una acció decidida i potent del Govern de la Generalitat de Catalunya, no només pels beneficis per al país receptos, sinó també per a les empreses i els centres d’investigació de Catalunya, les universitats, les ONGs, les iniciatives públiques. La formació bàsica dels recursos humans de l’Uruguai és molt alta, com l’és també la demanda de capitals i recursos financers. Des d’aquesta perspectiva, les possibilitats d’aportació de Catalunya poden ser realment altes, com ja deia la resolució parlamentària.
El bon resultat de la relació que s’estableixi a l’Uruguai pot donar beneficis, a parts iguals, a l’Urugai, a Catalunya, al Mercosur i a l’Eurorregió.
La presència d’una delegació catalana no era pas casual: a banda de les afinitats polítiques entre l’actual govern de la Generalitat i el nou govern uruguaià, cal tenir en compte que Catalunya i l’Uruguai fa molt de temps que estrenyen llaços silenciosos que ara es volen potenciar encara més. Per exemple, un dels nostres pintors més valorats, Joaquín Torres García, nascut a Montevideo i resident a Barcelona, té dedicada una sala al Palau de la Generalitat –al costat mateix de la sala Tàpies, on se celebren les reunions de l’Executiu! A canvi, Margarida Xirgu, una de les nostres actrius més preuades –permeteu-me que consideri tant meu l’un com l’altra-, va fundar l’escola d’Art Dramàtic de Montevideo.
Establerts els vincles culturals, el segle XXI, el de l’economia globalitzada, haurem de teixir també altres tipus de vincles. És per això que el president Maragall, va aprofitar la visita a la seu de Mercosur a Montevideo per parlar de les potencialitats de les polítiques de blocs d’integració regional: l’Euroregió que lidera Catalunya i el rol de l’Uruguai al Mercosur ens poden convertir en magnífics aliats. No van quedar dubtes de la voluntat del President de Catalunya i el seu Govern per estimular la cooperació amb el Mercosur en general i amb l’Uruguai en particular.
Les relacions entre països en el nou ordre mundal globalitzat (i amb una presència tan gran del neoconservadurisme intervencionista nordamericà) s’han de construir sobre un nou model de cooperació responsable, capaç d’afavorir el desenvolupament de noves polítiques de creixement econòmic que puguin dirigir-se a la creació dels tan preuats i necessaris llocs de treball en països tercers i, al mateix temps, capaços de garantir que els projectes i programes d’ajut tendeixin a l’articulació de polítiques socials equilibradores i justes en aquests països.
Ara és un excel·lent moment per començar a aplicar de manera efectiva la proposició no de llei del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat l’abril de 2003, amb motiu de la crisi econòmica ferotge que va causar a l’Uruguai el “corralito” d’agost de 2002. Els diputats i diputades vàrem instar el Consell Executiu a impulsar la cooperació entre Catalunya i l’Uruguai: entre les respectives administracions públiques, entre les empreses... i tot plegat, donant prioritat a projectes de cooperació per generar activitats productives, crear llocs de treball, promoure polítiques d’ocupació... la llista és molt més llarga.
L’Uruguai d’avui necessita totes aquestes polítiques i moltes altres. Crear ocupació i atendre la situació d’emergència social d’un terç de la població s’ha convertit en el repte més important per al govern de Tabaré Vázquez. És el moment, doncs, d’endegar una acció decidida i potent del Govern de la Generalitat de Catalunya, no només pels beneficis per al país receptos, sinó també per a les empreses i els centres d’investigació de Catalunya, les universitats, les ONGs, les iniciatives públiques. La formació bàsica dels recursos humans de l’Uruguai és molt alta, com l’és també la demanda de capitals i recursos financers. Des d’aquesta perspectiva, les possibilitats d’aportació de Catalunya poden ser realment altes, com ja deia la resolució parlamentària.
El bon resultat de la relació que s’estableixi a l’Uruguai pot donar beneficis, a parts iguals, a l’Urugai, a Catalunya, al Mercosur i a l’Eurorregió.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
