LA DIGNITAT DE CATALUNYA

La setmana passada 12 diaris de Catalunya van publicar una editorial conjunta en defensa de l'Estatut de Catalunya i en demanda de respecte al text aprovat en referèndum el 16 de juny del 2006. He cregut oportú penjar-ho aquí per a que tothom que ho vulgui el pugui llegir. És un fet inaudit a Catalunya i a Espanya, i possiblement a Europa ( no puc afirmar-ho del tot) i un gest molt necessari que espro esdevingui molt útil.

Editorial : La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocés.La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.Solidaritat catalanaQue ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

30 de novembre de 2009

SIS MESOS DE MOCIO DE CENSURA : VILAFRANCA, QUO VADIS?

A Vilafranca vivim, encara, sota el règim de la moció de censura. Si no hi ha cap cop de timó, el règim tindrà vigència fins el juny de l’any 2011. La moció no va aportar res de bo ni de nou a la vida política. Ho varem advertir. Sis mesos després, la situació política de la Vila és una clara constatació d’aquella advertència.

Varem denunciar al mes d’abril la manca de projecte polític de la moció i varem denunciar, també, la dependència de la moció dels interessos partidistes del Sr. Regull i de Convergència i Unió. Sis mesos després, no hi ha cap novetat ni cap signe que permeti augurar un canvi polític substancial. Només rutina, ensopiment generalitzat per evitar la confrontació amb les minores radicals i pura paràl.lisi.

Els interessos partidistes de CIU contra el projecte socialista que van provocar l’abril passat la moció de censura, un cop violent a la convivència política vilafranquina i una interrupció, també brutal, dels projectes de transformació social, cultural i estratègica de la nostra vila, no està produint resultats positius per la conjunt dels vilafranquins. Si alguna activitat es viu als carrers de la nostra ciutat, ella és producte de l’obra planejada i encarregada per l’equip socialista abans de ser expulsat de l’alcaldia, i en la seva major part subvencionada pel Plan Zapatero. La manca d’iniciativa de CIU i del seu alcalde és clamorosa. La seva activitat es redueix a acabar l’obra engegada, a contraprogramar l’acció política de Francisco Romero i del PSC i a res més

El balanç, sis mesos més tard, és absolutament decebedor. Els grans projectes de la Vila, aquells capaços de donar projecció a la ciutat, romanen adormits, paralitzats. Algú del nou equip, conscient de tal circumstància, s’ha dedicat a omplir de floretes alguns indrets de la Vila, com si les flors ( o les violes) portessin la capacitat d’amagar la clamorosa manca de capacitat de govern que s’ha apropiat de la Casa de la Vila. Seguir les rutines, fer la viu- viu, encaixades i abraçades a dojo , somriures impostats, no poden tapar la manca de projectes, la por a prendre decisions per no contradir als radicals de la unitat popular ( encara és hora que es facin públics els acords secrets de la moció) i la feblesa global d’idees. La direcció és molt dolenta. El futur és molt incert. Els vilafranquins ens preguntem, Vilafranca, quo vadis ?


Nota : Aquest article ha estat publicat pel PENEDES DIGITAL el passat dilluns 9 de novembre. La reacció de "la caverna" penedesenca no s'ha fet esperar. Insults i desqualificacions a dojo. Alguns d'ells trasvestits de gent independentista... Són els agents de la involució. Cada vegada que fan un comentari, ens carreguen de raó.

EL PACTE DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

És un fet singular que un país com el nostre, Catalunya, trigués quasi 30 anys de vida democràtica en posar en funcionament una planta dessaladora de l’aigua de mar que pugui garantir, sense restriccions, l’aigua de boca de quasi 5 milions de catalans ( entre ells als penedesencs). O també és un fet singular, que el dèficit sistemàtic d’energia que pateix no es comenci a solucionar fins ara. Hauríem de qualificar de fet vergonyant que un projecte de regadius com és el cas del Segarra Garrigues trigui 100 anys (!) en iniciar la seva marxa. O de fet històric que fins l’arribada del govern de les esquerres, el cinturó viari orbital que ha de rodejar Barcelona, connectar millor el Vallès i el Baix Llobregat ( i per tant el Penedès) amb el corredor mediterrani potent no comenci a ser una realitat.

El que estem abordant, de veritat, amb el debat de les infraestructures és la modernització de Catalunya, la posada a punt de fites de creixement econòmic que hauríem d’haver estat resoltes en el decurs del segle XX i que, fins avui, no s’han pogut posar en marxa.

El debat de la modernització té dues vessants importants : per un cantó, l’impuls de noves infraestructures significarà la creació d’un volum important de nous llocs de treball ( més d’un milió), amb el creixement corresponent de la cohesió social que implica i, per un altre, el desenvolupament d’un pla tan ambiciós només garanteix la seva utilitat global si reequilibra els recursos i les oportunitats en el conjunt del territori, com és el cas que ens ocupa.

El Pacte de les Infraestructures signat el passat divendres 16 d’octubre reuneix tots aquests components. Neix de la mà del conjunt del món municipal i del tres governs provincials progressistes ( Barcelona, Girona i Lleida),amb el suport del món sindical majoritari ( UGT, CCOO i Unió de Pagesos), de la patronal PIMEC, de la Fundació RACC i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. La suma d’aquests suports permeten un consens molt ampli, tot i que hem trobat a faltar la signatura de Foment del Treball i la de la dreta política del país. El Pacte és la mostra d’una ambició col.lectiva per fer de Catalunya una nació del segle XXI i, com va dir el President Montilla a la seva signatura, “ un full de ruta que compromet a tothom “ . Està tancat amb 130 acords estratègics. La seva evolució inclourà d’altres, sense dubtes. El Pacte és un cos viu, que tindrà capacitat de creixement si som capaços de continuar dialogant, consensuant i avaluant la seva marxa amb una actitud constructiva.

Què trobarem al Pacte que ens afecti com a penedesencs ? El conjunt de propostes i de les demandes en matèria d’infraestructures sobre les que tenim consens, a nivell ferroviari, a nivell viari, a nivell de transport públic, a nivell de millora de la xarxa elèctrica, de les telecomunicacions, de la recollida de residus, etc. Hi ha algú que només ha assenyalat els punts de diferències, el punt que manca. És l’actitud d’aquells que quan el dit assenyala la lluna, es conformen només en mirar la punta del dit. No és precisament aquesta actitud la millor mostra d’intel.ligència col.lectiva.

Article publicat pel PENEDES DIARI el dilluns 9 de novembre

CARTA DE JOSE MONTILLA ALS AFILIATS DEL PSC

El cas Pretòria ha conmogut la familia socialista. Les sensacions són diverses i van des de la tristesa a la ràbia. Jo m'estimo més fer servir unes paraules del company i bon amic Josep Maria Rañé per descriure le meu estat d'ànim : estic emprenyat però no desmoralitzat.

El passat dijous el President Montilla ens va fer adreçar una carta a tots els militants, simpatitzants i col.laboradors del partit. He volgut transcriure-la aquí per aq ue tothom que entri al meu blog pugui llegir-la, també.

Benvolgut / benvolguda,

M’adreço a tu com a persona amiga, simpatitzant o militant dels Socialistes de Catalunya. I, especialment, a aquells que feu i sentiu la política des del territori.
He estat alcalde durant molt anys i estic convençut que no seria President de Catalunya sense aquesta trajectòria vital. Em sento orgullós i deutor. Servir Catalunya havent après el compromís polític i d’amor al país des dels ajuntaments i el territori marca el caràcter i és, també, una de les nostres característiques principals com a partit. Et parlo des d’aquesta convicció i sentiment.
Ara, fa pocs dies, celebràvem els primers 30 anys d’ajuntaments democràtics. Ajuntament i democràcia són la mateixa cosa i, pels socialistes, política i municipalisme també. Per això, continuant la tasca de progrés i modernització, hem de ser els primers en liderar la resposta institucional i cívica per revitalitzar la política local, així com perseverar en els esforços que des del món local s’estan fent per lluitar contra la crisi i garantir la cohesió social.
Hem d’anar més enllà del marc legislatiu i desenvolupar la nostra acció des de l’exemplaritat i el rigor ètic i moral. Això és el que dignifica la política que, per a nosaltres, no és una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i millors persones, treballant a favor de la justícia social.
Sé que aquests dies la irritació, el desànim, fins i tot la vergonya, ens poden paralitzar i desmotivar en molts casos. No ho hem de fer, ni ho farem. No ens hem quedat quiets. Hem reaccionat amb fermesa i contundència i amb una rapidesa exemplar per apartar de nosaltres qualsevol indici de delicte o males pràctiques.
I tant que no tots som iguals! És absolutament cert.
Aquest dissabte, en el marc de la Convenció Municipal del PSC, donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC. El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!
Sé que aquest és un mal moment donat el context de crisi i l’ambient de descrèdit que una part molt important de la societat catalana té respecte a la política. Però ni el victimisme, ni el pessimisme, ni el derrotisme són els camins per aconseguir l’energia necessària per rectificar, canviar el curs de les coses i superar l’estat actual.
Et demano confiança en les nostres conviccions, en el projecte polític dels i de les socialistes i en la capacitat regeneradora de la política democràtica. Estic compromès, personalment, amb aquest repte i convençut de que, junts, podrem superar totes les dificultats per continuar la tasca de servei i de transformació de Catalunya, des del més petit dels seus pobles fins a la seva capital.
Sóc conscient de l’enorme responsabilitat política que, com a primer secretari del PSC, tinc en aquests moments. I estic preparat i disposat, més que mai, a arribar fins el fons i fins el final per preservar el que crec que és fonamental: que ens puguem sentir orgullosos públicament i personalment de representar aquest partit, ser-ne simpatitzant o militant o de compartir els seus ideals.
Estic a la teva disposició i espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col•lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius. Estic confiat i esperançat. Les victòries polítiques i electorals han de fonamentar-se en les victòries morals i ètiques.És l’únic camí, l’únic que val la pena si el cor et batega a l’esquerra.
Gràcies pel teu temps i per tot el que has fet i el que faràs.
Amb tot el meu afecte,

José Montilla