ELS DISCURSOS D’ARTUR MAS

He estant llegint en aquests dies i escoltant, des del meu escó, els discursos d'Artur Mas. He dit a algunes tertúlies, ho he piulat al twitter i ho he escrit en un article que acabo d'enviar als mitjans amb els qual col.laboro habitualment : no m'agraden els discursos del nou president.

Al Parlament han estat discursos genèrics, dirigits a una parròquia variada que vol més paraules que fets ( tal és la dimensió psicològica de la tragèdia econòmica i social ). En matèria econòmica el seu discurs és plenament neoliberal, en matèria social és regressiu, en matèria política, buit de continguts, amb un excessiu flaire patriòtic i amb un excés de voluntat de trascendència.

La política és un art i un ofici que hauríem de rescatar de les urpes del marqueting i del poder creixent dels massmedia. És pobre, molt pobre sentir a un polític (en Mas en aquest cas) comparar, en públic, l'accés a la presidència del govern amb la consecució de la seva vida familiar. És un símptoma dels temps que s'acosten : sensibleria política, patrioterisme sense contingut, salsa rosa ( però amb un toc "xic")i buit ideològic. En fi, la dreta cavalcant victoriosa sota un arc que diu " les ideologies han mort".

La telivisió del règim ( TV3) deixa anar que la seva esposa ( Helena R.) "està destinada a tenir un paper destacat en aquesta legislatura(sic)"(?). Per què? Que n'ha fet alguna de grossa? Es presentarà a les eleccions municipals? En fi, la síntesi és que hi ha una confusió alarmant entre família, govern, partit, país...que només fa preveure una nova edició de pujolisme amb l'exercici públic col.lectiu de virtuts privades...però carregada de vicis públics.

Torneu a llegir els discursos del nou president i veureu que la paraula "nosaltres" surt en molt poques ocasions. La idea del "govern dels millors" el que intenta és liquar idees, ideologies, conceptes i objectius polítics ben diferenciats.

I la posada en escena traspua la vella idea de que "tornem a casa". O el que és pitjor : la idea de que "ens tornen això que ens pertany". Algunes veus populars a la Plaça de Sant Jaume deixaven anar aquestes idees. La presència de la Marta Ferrussola davant les càmeres de TV ( la que paguem entre tots, la de "casa nostra", però amb la qual tothom no se sent identificat...) i l'anunci de que Lluís Prenafeta es trobava entre el públic al Palau Sant Jordi em va fer venir a la memòria aquella etapa en que país, negoci, govern i partit formàven part d'un conjunt excloent en que la immensa majoria dels catalans no podien pertànyer.

Els discursos del Mas no són discursos oberts, tot i que ho semblin. Destil.len el flaire d'altres èpoques. Els propers mesos s'explicaran més coses. Temps al temps.