PER DANIEL BULLICH

Vull expressar en el meu blog la solidaritat personal amb el Daniel, un home discret i senzill, un company que ha estat víctima directa d'una amenaça homòfoba. El text de l'agressió és molt dur. És lamentable que algú ho faci servir en nom de la política.

Els fets han passat a Berga, on un regidor del PP ha insultat i amenaçat al regidor socialista i portaveu, Daniel Bullich.

Tots sabem que són fets cada vegada més aïllats, però encara hi són...

Una abraçada, Daniel, i endavant!! Per més que vulguin alguns imposar el seu model social reaccionari, la immensa majoria de la gent és partidària de la llibertat i del respecte individual.

T'envio, a la vegada, un ram virtual de flors,per a tu i a la teva gent.

EL NORD I LA BRÚIXOLA

Hem assistit a un debat de política general i a dos plens del Parlament que han reforçat la imatge del President Montilla i l’acció del seu govern en termes d’efectivitat, planejament i cohesió. De la suma d’aquest factors, determinats favorablement pels bons resultats de l’acord econòmic, assolit al setembre entre Catalunya i Espanya, que permetrà la inversió de més de 30.000 milions d’euros en 7 anys al nostre país, els penedesencs podem esperar un conjunt de bones notícies.

El President Montilla, durant el debat de política general, va fer alguns anuncis destacats en matèria d’infraestructures ( gran assignatura pendent de Catalunya) que ens afecten de debò. Citaré un exemple molt destacat : el tren orbital. El Govern preveu treure a exposició pública el Pla Director del Tren Orbital el primer semestre del 2008, per iniciar la fase constructiva l’any 2010. És a dir, el tren orbital és a tocar.

Un altre tema que també ha estat matèria del debat i de la posterior resolució és l’articulació de la mobilitat a l’Arc Metropolità, territori en que estem situats com a comarca. L’articulació de la mobilitat intra i intercomarcal ens ha preocupat sempre als socialistes. La mobilitat sostenible al si del Penedès ha de ser la nostra garantia de creixement futur, junt a la preservació equilibrada del patrimoni natural, la generació de llocs de treball de qualitat i l’ampliació i l’aprofundiment de les polítiques socials. Vull recordar aquí que per primer vegada des de la existència dels debats de política general, un president de la Generalitat va obrir el seu discurs amb el capítol de reformes i de polítiques socials a dur a terme. La Catalunya socialment cohesionada és el nord de la política d’aquest govern i del nostre partit.

A l’àmbit de la governabilitat comarcal vull destacar un element important : el Govern ha concedit una pròrroga del termini d’al.legacions del Pla Director de l’Alt Penedès. Ha estat un èxit de la coordinació i del consens entre les tres forces de govern ( i no mèrit de cap d’elles) del Consell i el Departament de Política Territorial. La bona marxa dels treballs dependrà, com ho ha estat fins ara, del grau de consens i no de la potència de les diferències ( per cert ben poques) El consens és la nostra brúixola. El benestar dels ciutadans el nostre nord.

Enmig d’un ressorgiment de veus independentistes violentes, del qüestionament de símbols constitucionals que són estimats per una part molt considerable dels catalans, davant dels intents de la cúpula de CIU d`apropiar-se del valuós capital comú del catalanisme, els socialistes estem cridats a mantenir la centralitat i la moderació del debat polític, a cobrir el centre de l’escenari, a cercar de forma continua el nord col.lectiu, a fer de brúixola al mig de les tempestes. Aquesta feina ja l’estem duent a terme a Espanya i a Catalunya.

Al Penedès ens anima la mateixa voluntat. Sabem que al Penedès quan sumem, guanyem; quan restem, perdem. Quan ens contraposem, perdem capacitat d’incidència. Aquest esperit ( la nostra brúixola) ens va animar a signar un acord polític comarcal ben ampli, superant les lògiques de confrontació ideològica i partidària. I encara el volem més ampli, l’acord, abastant totes les forces que composen l’arc polític comarcal. Ens anima la voluntat de fer una comarca forta, rica i justa ( el nostre nord), ben posicionada en el conjunt de Catalunya, tenint la prioritat de que del nostre esforç surti més enfortida la capacitat de convivència de tots aquells i aquelles que vivim al Penedès.

Publicat a El 3 devuit el 14 d’octubre del 2007

RECONEIXEMENT AL PRESIDENT MARAGALL

El President Maragall ha anunciat públicament la seva malaltia : el mal d'Alzheimer.

La noticia ens ha impactat.El divendres, quan la notícia feia referència a la marxa del President del nostre Partit, haig de reconèixer que vaig sentir dolor i tristesa. Però la notícia del dissabte va ser molt més dura, molt impressionant.

S'han dit ja moltes coses en relació a la valentia de Pasqual Maragall en declarar que patia una de les malalties més cruels. Des de l'admiració que li professo, des de l'estimació enorme que sento per ell, vull manifestar-li la meva solidaritat.

El President, amb la seva rotunda franquesa ha dit una de les coses més culpidores : ha dedicat les seves paraules més sentides a la gran quantitat de gent anònima que pateix la malaltia i a les seves famílies, a milers de persones que viuen avui immerses en la pèrdua de la memòria ( que ho és de la seva identitat personal) i a aquells que al seu costat pateixen en silenci.

De tots els gestos del President en aquestes darreres hores, aquest és per a mi el que més l'honora.

Conec, com de ben segur tothom coneix, homes i dones i famílies afectades per les conseqüències de la feroç malaltia. Hem de ficar-hi més recursos per tal que els malalts i el seu entorn puguin portar aquesta situació amb el màxim de suport.

El President Maragall donarà, estic segur, un fort impuls a la xarxa social de suport. Com ho ha fet una dona tan admirable com la companya diputada Manuela de Madre en un altre àmbit : la lluita contra la fibromiàlgia i la fatiga crònica.

Força, President, ànims i coratge!!

PACTO Y LEY POR LA VIVIENDA

El pasado lunes 8 de octubre, en el Salón Sant Jordi del Palau, se firmó el Pacto por la Vivienda en Catalunya. Un acto extraordinario y de una potente imagen de cohesión política y social. Podemos estar satisfechos de los resultados. El compromiso abarca dos objetivos : la construcción de 160.000 viviendas protegidas en 10 años y una inversión pública comprometida por el Gobierno de la Generalitat de 8.000 millones de euros. ¡Qué lejos estamos de los esmirriados presupuestos de CIU en la materia!

A la firma asistieron los representantes más destacados del mundo empresarial, del mundo sindical, del mundo de las entidades sociales, del sector cooperativo, de cuatro grupos parlamentarios( PSC, ERC, ICV-EUA y Ciutadans) y del mundo local ( Federación y Asociación de Municipios). La semana se iniciaba con la constatación de la soledad política de CIU, que en un momento de dura radicalización y de pérdida de norte político se enrocó en el NO al pacte. No hay lógica en su discurso. Es más, tenemos la percepción que por su boca hablan sólo el resentimiento, el fracaso y la amargura de no encontrar más apoyo que el del PP ( en Cataluña, también a la deriva hacia ninguna parte).

El Pacto es un buen acuerdo estratégico para el país. De sus frutos, de su buena marcha depende en gran parte la cohesión futura de nuestra sociedad.

Hoy, miércoles 10 de octubre, la Ley del derecho a la vivienda ha pasado el trámite de Comisión. Hemos vuelto a ver el triste espectáculo de CIU y del PP intentando bloquear y torpedear el futuro de una norma que es muy esperada en Cataluña.

Estoy satisfecho. Estamos entusiamados. Nos sentimos responsables El Pacto y la ley por la vivienda han pasado el Rubicón. Ahora toca ponerlos en marcha, a toda máquina. Hacen falta, mucha falta.

LA T-SUD DE L’AEROPORT, APOSTA DE FUTUR.

El comité directiu d’AENA ha anunciat l’assignació de la Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. La notícia com era d’esperar ha causat un important debat a Catalunya.

Per al PSC la decisió d’AENA de fer una assignació compartida entre les aliances ONE World i Star ALLIANCE i la companyia VUELING situada en el sector del low cost però amb base operativa a Barcelona, és una noticia positiva, ja que respon a les demandes dels operadors econòmics i dels agents socials catalans, ben pilotades pel Govern de la Generalitat.

Els objectius que s’havia traçat el Govern de Catalunya per a aquesta fase del procés s’han complert íntegrament. Per un cantó el criteri d’assignar la T- SUD a companyies que clarament garanteixin vols de caràcter intercontinental s’ha complert. D’una altra banda, s’havia demanat garantir la capacitat suficient per poder adaptar els usos de la nova terminal a les necessitats estratègiques de l’aeroport i de l’economia del país. Aquest criteri del Govern també s’ha respectat per que no s’han dut a terme concessions amb caràcter permanent si no que s’han fet assignacions temporals, modificables i revocables en funció dels objectius que es fixin.

És una assignació feta respectant els compromisos que per escrit han assumit les companyies i les aliances per crear vols internacionals ( tot i que el posicionament de les empreses participants té un excés de curt-terminisme, pel nostre gust) i posant l’accent en aquelles propostes que puguin cooperar de forma més eficaç a enfortir l’aeroport com a HUB, és a dir com a centre internacional d’operacions. És, també, una assignació compartida, evitant les temptacions d’assignacions monogràfiques, que realitza un equilibri entre la demanda que generen els sectors dels negocis i el del turisme.

En aquest acord es reflecteix el compromís del President Zapatero en relació al rol de Catalunya en el futur de l’aeroport del Prat. La capacitat negociadora del Govern del President Montilla ha estat efectiva per a la resolució final i el nivell d’acord entre els governs d’Espanya i de Catalunya ha mostrat un altre cop una bona sintonia.

Valorem molt positivament, també, la inversió prevista de 5000 M€ per a la millora integral de l’aeroport, que ha compromés el govern d’Espanya, 1.400 M€ dels quals es destinaran a la remodelació i adequació de les actuals terminals A,B i C per posar-lo a disposició de l’aliança Sky Team i de la resta de companyies menors, així com a la construcció de la terminal satèl.lit.

Un element destacat en la decisió d’AENA és la conversió del pont aeri Barcelona Madrid ( majoritàriament en mans d’Iberia) en el corredor Barcelona Madrid des de la T- Sud. Finalitza el monopoli de l’empresa espanyola i s’organitza el nou corredor amb la finalitat de poder competir comercialment amb l’alta velocitat Barcelona – Madrid que es posarà en marxa a finals d’any.

Tot plegat és una bona decisió en el marc de la qual els interessos de Catalunya han trobat un rol preeminent. També ha estat una decisió prudent, que ha diversificat els risc davant dels actuals processos interns del sector aeroportuari espanyol. No podem oblidar que hores d’ara, Iberia i Spanair, companyies base de les dues aliances que han rebut l’assignació, estan en venda, que Air France i Air Europa han anunciat el seu interès econòmic en Iberia i que la companyia de low cost catalana Vueling està sortint d’un procés de canvi de comandaments en la seva gestió. Aquesta situació que estem descrivint en relació a tres de les més important companyies que operen a El Prat ens fa preveure un fort període de canvis en el sector i, per tant, abans de que la Terminal Sud entri en funcionament l’any 2009, les decisions que s’han pres avui de forma correcta hauran de patir alguna necessària reformulació.

UN ACORD PER A NO OBLIDAR

Fa dues setmanes vam publicar un article parlant d’un inici d’any prometedor. Les reunions produïdes a l’inici de la setmana passada entre el nostres governs ens han donat, també, la raó. Per primera vegada, la inversió de l’Estat a Catalunya arribarà a acomplir la vella demanda dels catalans i se situarà ben a prop del 19 % del conjunt de l’economia espanyola, incrementant el 24% les citades inversions.

La negociació duta a terme pel Conseller Castells i el Ministre Solbes fan palès el compromís del Govern d’Espanya en relació al compliment del mandat del nou Estatut i recollit en l’addicional tercera del text : durant un període de set anys les inversions de l’Estat a Catalunya s’incrementaran de forma substancial per tal de compensar, en aquest període, el dèficit d’infraestructures que té Catalunya.

L’acord va agafar de sorpresa a determinats sectors polítics, entre ells a CIU. La prova més evident és que els va sorprendre en plena campanya de mocions als plens municipals per reclamar just això que s’ha obtingut per part del govern català : 4.300 M€ per l’any 2008.

La suma total de l’acord és de 34.486 milions d’euros en preus corrents i amb dues clàusules incorporades que impliquen per una banda la compensació a Catalunya de 827 milions d’euros corresponents al diferencial de l’any en curs i d’altra banda la revisió global pactada per l’any 2015 que pugui compensar, si és necessari, les desviacions a la baixa que es puguin produir en tot el període.

L’acord reconeix, com dèiem abans, el dèficit en matèria d’infraestructures i compromet a l’Estat a l’acompliment de la norma estatutària mitjançant un pla d’infraestructures per a la inversió de la xifra econòmica pactada.

Les quantitats obtingudes són realment significatives i superen abastament les negociades pels darrers governs conservadors. Des de l’any 2001 a l’any 2007 els recursos obtinguts per Catalunya han estat de 16.530 milions d’euros. Des de l’any 1997 al 2000, en ple període de govern conservador la suma és molt minsa : 3.249 milions d’euros. En 1 any, el nou estatut ha fet possible que la inversió anual de 549 milions d’euros l’any esdevingui en l’actual de 4.022 milions d’euros compromesos per enguany.

El món polític, de forma majoritària, i el món empresarial saluden l’acord. És també una bona notícia. Hi ha unanimitat a l’hora de valorar el bon resultat i també hi ha unanimitat en la necessitat de crear els instruments per garantir l’acompliment de la seva inversió. Això últim depèn només de la capacitat gestora dels governs catalans.

Però hi haurà algú que es preguntarà: i al Penedès com rebrem aquesta inversió? L’acord contempla suport a les empreses, a l’agricultura, a l’agroindústria, al comerç, al turisme, a la millora de la capacitat energètica, a la investigació, el desenvolupament i la innovació i fonamentalment a les infraestructures del transport. La nostra comarca obtindrà la part alíquota dels beneficis de dites inversions, sobretot, en la millora de la xarxa ferroviària i de carreteres i autovies que travessen el Penedès.


Article publicat a El 3 de Vuit el 28 de setembre del 2007

¿CÓMO PUEDEN FUNCIONAR LAS INFRAESTRUCTURAS CATALANAS?

El debate de las infraestructuras està dando para mucho. Incluso para posiciones conceptuales tan sorprendentes como las sostenidas por el escritor Vicenç Villatoro, desde las páginas de El Pais, cuando presupone que la resolución de la gestión presente y futura de las infraestructuras en nuestro país depende de la mayor o menor afección nacionalista de los gobiernos de Cataluña y de España.

Tamaña argumentación puede llevarnos a disparatadas conclusiones. Querría traducir, a su vez, el articulista, que el apoyo del presidente de Gobierno de España al Estatuto de Catalunya corresponde más bien a su pasión culé que no a su modelo de articulación del Estado? Si es así, deberíamos pactar que los ministros de Fomento, presentes o futuros, acrediten que, cómo mínimo, son seguidores del Espanyol (con perdón, Sanchez Libre). En fin...siguiendo el hilo argumental de Villatoro acabaríamos antes en un monólogo humorístico...

Alguien intenta llevar el debate de las infraestructuras a su orilla más fràgil, convirtiendo los problemas nacidos del crecimiento espectacular de la demanda social y económica ( poco prevista y mal estudiada bajo los gobiernos conservadores) de mejora de los servicios de transporte, en categorías interesadas de sectarismo político partidista. De este modo, las interferencias de la obras del TGV sobre el sistema ferroviario de las cercanías, el crecimiento del número de viajeros en los aeropuertos, los colapsos y retenciones en las carreteras catalanas durante los fines de semana de agosto, son a juicio de ciertos nacionalistas belicosos, acontecimientos diabólicos producidos por la simple conjunción de gobiernos progresistas.

El problema es más profundo y las soluciones ( así como sus argumentaciones) deberían ser más sólidas. El dèficit de infraestructuras que padece Catalunya subyace en dos factores: el déficit de planificación territorial y de comunicaciones en Cataluña durante más de 20 años y el consiguiente déficit de inversión pública. No es que debamos mirar siempre al pasado, pero alguna responsabilidad en estos hechos han tenido aquellos a quienes les correspondió el Govern desde la recuperación de la democracia hasta los inicios del siglo XXI.

Hoy, el debate se ha vuelto aún más complejo. No cabe duda que la inversión prevista y anunciada ya por el Presidente Montilla, superior a 18.000 millones de euros superan la información conocida públicamente hasta hoy y tranquiliza sobre les perspectiva inmediata de solución de los problemas. Por otra parte, debemos ser conscientes de que el debate no sólo debe plantearse en términos del presente ( las necesidades de hoy ya son apremiantes), sino en buena parte en términos de futuro ya que la mayoría de las infraestructuras en marcha darán buena respuesta sólo a las necesidades de la próxima década.

Por ello, como no hay planificación eficaz sin un buen análisis de la movilidad creciente, sin objetivos ambiciosos de cohesión social, sin un estudio del crecimiento económico previsto, la posición nacionalista es claramente deficiente. La soflama patriótica reiterativa en la táctica opositora no resuelve la estrategia del país. Y el país y su Gobierno se ven abocados hoy a definir y desarrollar soluciones e inversiones tanto en un presente continuo como para un futuro a medio plazo .

Resta ahora gestionar esta crisis de crecimiento con mano política firme y segura, con los instrumentos de planificación adecuados en marcha y con el máximo consenso entre los actores responsables ( públicos y privados). La salida del atolladero depende de la conjugación eficaz de estos tres vectores.

UN INICI DE CURS PROMETEDOR

El proper dissabte ens aplegarem a Pontons per inaugurar la recuperació de la seva Escola després de 40 anys del seu tancament. Per a mi, personalment, serà un moment emotiu. Per a un socialista, les inversions en educació i en cultura són les que marquen el futur d’una societat integradora. Aquesta fita no és la única. Al barri de La Girada, a Vilafranca, entra ja en funcionament l’Escola Dolors Piera, la primera escola inaugurada a la capital penedesenca des del temps de la transició. És una excel.lent manera d’iniciar el curs polític.

Els compromisos couen, així que ben aviat ens posarem en campanya per fer de l’Institut Marta Mata, també a Vilafranca, una realitat. Dins l’àmbit comarcal, el curs vinent hauríem de poder inaugurar l’escola a Les Cabanyes. Escoles i biblioteques, tant en concepció clàssica com en concepció moderna són les bases de cultiu de la nostra cohesió social, i a l’àmbit públic, garantia de democràcia i d’igualtat d'oportunitats.

També avancen, i a bon ritme, les obres de l’Hospital. Una inversió importantíssima que té a veure amb l’atenció mèdica externa com amb la millora dels serveis interns de laboratori i d’anàlisis clíniques. No deixarem mai de considerar prioritaris l’educació, la salut i l’habitatge protegit en la conquesta d’un Penedès equilibrat i just.

Ara bé, ens cal parlar d’altres temes, també, a l’inici del curs. La millora del transport públic o la gestió definitiva dels instruments de planejament, com es el cas del Pla Director. Hem de treballar per la culminació de les obres de l’estació de rodalies a Vilafranca, per l’obtenció de més serveis ferroviaris, en el marc del Pla d’Inversions 2006-12 signat fa un any entre el Govern de la Generalitat i el Ministerio de Fomento.

L’1 de novembre vinent es desplegaran els mossos d’esquadra a la comarca. Per fi el desplegament arriba i això és una altra fita que esperem els penedesencs. La seguretat és un element clau de la nostra convivència col.lectiva. En un altre ordre de coses, dins el terreny de la cultura, si entrem a Vilafranca per la carretera de Sant Martí, també podem veure que les parets del nou Museu del Vi ja estan pujant.

Altres temes també obtenen relleu en aquest inici de curs. Catalunya afronta a partir d’ara dues fites de caràcter històric que afecten també als penedesencs : la primera llei electoral i la nova organització territorial. Sóc dels que creuen que el paper de la nostra comarca s’ha de jugar al si de Regió de Barcelona. Els penedesencs ja formem part d’un paisatge social i cultural de l’arc metropolità. És allà on tenim futur. A fi de que Catalunya pugui tenir una organització eficaç, la fórmula és ben clara : vegueries, poques. La primera llei electoral ha de fer realitat la frase “un ciutadà, un vot”, garantint la representació proporcional que anteposa els ciutadans als territoris com a base democràtica autèntica.

També és aquest un curs en el qual els ciutadans de Catalunya haurem de plantejar-nos com a objectiu polític garantir el procés de reformes socials, cíviques i institucionals que el President Zapatero va encetar a Espanya des de l’abril del 2004. Qualsevol aventura política d’interessos partidistes, com pretenen alguns dirigents de CIU ens pot portar a un retrocés democràtic. La democràcia plena, la modernitat, els canvis en profunditat necessiten de la continuïtat del Govern Zapatero. Tot això tenim entre mans, en un curs polític intens i decisiu. Cal treballar-ho a fons.

Publicat a El 3 de Vuit el 14/09/07

AGOSTO EN URUGUAY

Antes que la vorágine del nuevo curso político en Cataluña invada nuestra agenda, quiero compartir con los lectores de mi blog ( esporádicos o permanentes) las impresiones de mi último viaje al Uruguay, el pasado mes de agosto.

El país trabaja a marchas forzadas, aunque de desigual velocidad, por dejar atrás uno de los períodos más duros de crisis económica y social: la crisis financiera del 2002 ( el corralito uruguayo). Eso es visible en muchos aspectos: en la mejora visible de la economia, en la presencia de más recursos circulantes, en un crecimiento de los márgenes de confianza de una parte de la población sobre la marcha del país y en un buen número de proyectos del nuevo gobierno que ha puesto en marcha reformas substanciales como la del sistema impositivo y la del sistema nacional de salud, para citar algunos ejemplos.

Tampoco podemos ser exitistas ante este panorama, pues al paisito le queda mucha obra por delante y a la mayoría de la población mucho sacrificio por hacer y por digerir antes de llegar a un nivel acceptable de desarrollo social.

No es lógico esperar transformaciones radicales en tan poco tiempo de gobierno ( sólo dos años y medio) en un país que tiene a un tercio de su población por debajo de los umbrales de pobreza. Hay ámbitos de gestión pública y social en que hay que hacer de todo y en muchos de ellos empezar desde cero. Pero aún así, hay cambios que comienzan a vislumbrarse : se han triplicado los presupuestos de la salud pública y de educación, han mejorado los hospitales públicos, se van recuperando puestos de trabajo en base al fomento de las microinversiones y el trabajo cooperativo ( la recuperación de la antigua FUNSA es un ejemplo, la industria del vidrio en el Cerro es otro...), la demanda energética está inteleigentement conducida, etc.

Pero aún subyace entre muchos compatriotas un sentimiento conservador e individualista que liga la mejora social sólo a la mejora de su situación personal y se extiende, en ciertas capas, la percpeción pesimista, de que el cambio no llega, o no está llegando con la fuerza y la velocidad requeridas o anheladas. Hay poca resistencia a la frustración en determinados sector y poca tendencia al cultivo de la ilusión ( a la ilusión colectiva me refiero).

He vuelto con los ojos llenos de ver nuevas cosas ( cito la excelente y emotiva película El baño del papa), pero con el espíritu un poco tocado por ese espíritu derrotista, digno si, pero de toque triste, que cultivamos los uruguayos de tanto en tanto y que no nos ayuda siempre. Es que, a la euforia extraordinaria del cambio le ha seguido la acción cotidiana, dura, intransigente de la transformación real. Parecía que no lo habíamos percibido.Y para esta segunda parte, hay que tener el alma resistente y esperanzada. Esperanzada a prueba de sacrificios.

Espero y deseo que las obras de gobierno iniciadas den sus frutos lo antes posible y que el ciclo político de la primavera y del verano arrime mejores resultados globales en lo concreto, pero también en lo subjetivo. Todos lo necesitamos: los uruguayos de dentro como las aguas buenas y mansas de primavera, los uruguayos de fuera como el sol tibio de setiembre que echamos tanto de menos en uno de los inviernos más gélidos que recordamos en el sur.

EL DEBAT DE LES INFRAESTRUCTURES

El mes d'agost ha estat un mes de debat sobre les infraestructures del transport.El Govern ha hagut de sortir per fer la defensa del que s'ha planejat i del que s'està invertint per tal de reduir el dèficit històric en matèria d'infraestructures que té el nostre país, Catalunya.
El President Montilla ha aclarit que la inversió compromesa, per dur a terme les obres previstes, supera els 18.000 milions d'euros. Mai s'havia invertit tant a Catalunya, en aquesta matèria, com en aquest periode.I tot el planejat està en marxa o a punt d'iniciar-ne, amb finançament de la Generalitat i de l'Estat, respectivament.
És per això que el mateix President ha fet una crida a superar el pesimisme amb que volen envoltar el país alguns sectors polítics i determinats, molt pocs, mitjans de comunicació.
L'anomenada crisi de les infraestructures prové del creixement econòmic i demogràfic que respira el país des de ja fa uns anys. És una crisi de creixement diu el mateix José Montilla.És molt diferent que, malgrat la seves empipadores conseqüències, un servei ferroviari es vegi aturat per que s'està construint una altra via per a un millor traçat i un millor servei o que la gestió complexa dels equipatges a l'aeroport provinguin d'un ritme sistemàtic de creixement del nombre de vols a l'aeroport o que la demanda de viatges en vaixell també faci disparar totes les expectatives o que les autovies es colapsin per un dinamisme significatiu del turisme interior i interregional .
No vull transformar, tampoc, els entrebancs que patim els usuaris dels serveis públics amb els serveis de transport, en un himne d'honor al progrés, peró hem de saber tots plegats que aquestes infraestructures són necessàries, imprescindibles per poder gestionar bé l'economia i el treball col.lectiu en els propers 20 anys.
El debat de les infraestructures no s'ha de centrar només en els dèficits actuals. El debat s'ha de centrar en el planejament de les que s'han de fer, en la creació dels mecanismes d'inversió per dur-les a terme, ja que 20 anys transcorren ben aviat (i Europa ja no raja...), en la seva integració urbanística i paisatgística, en el seu manteniment. Aquest ha de ser el debat real, el debat compromés i participat, el debat que importa i al qual ens hem d'apuntar el més aviat possible.

TRENES Y AEROPUERTOS

Iniciamos el mes de agosto, en Cataluña, con una intensificación de les obras en las líneas ferroviarias. Se prevé que, desde el próximo lunes hasta el 11 de setiembre, se puedan completar los trabajos del trazado del TGV con la Estació de Sants. Será un nuevo sacrificio solicitado a la población, pero esta vez con el beneficio de que la conexión en alta velocidad entre Madrid y Barcelona será una realidad antes de Navidad.

La segunda buena noticia responde a la marcha acelerada de las negociaciones para el traspaso de los servicios ferroviarios al Govern de la Generalitat. Ya está creada la ponencia técnica y los trabajos se han iniciado. Es una tarea compleja, pero está en marcha y en los próximos meses tendremos ya las conclusiones sobre cómo se hará el traspaso y cómo se va diseñando un nuevo modelo de cercanías en Cataluña, que se completará con el despliegue que lleva a cabo Ferrocarriles de la Generalitat en otras zonas del país.

La tercera noticia tiene que ver con aeropuertos. La Ministra Alvarez ha hablado recientemente del tema. Más allá de algunas discrepancias sobre sus aseveraciones en cuanto al modelo aeroportuario en general, hay algo en que es difícil no coincidir : el alto nivel de desarrollo en materia de aeropuertos que obtendrá el país una vez se ponga en marcha la terminal sur.

El debate sobre el modelo de gestión de los aeropuertos ha sido y es muy intenso. Importantes representantes económicos han hablado del modelo que proponen. Es interesante el debate, pero a nadie escapa que la gestión del Aeropuerto del Prat ha de contar con un rol decisivo de las dos administraciones competentes : la Generalitat de Catalunya y el Gobierno del Estado. La nueva terminal estará operativa de aquí a 18 meses y de aquí a 5 años podrá tener ya la conexión ferroviaria ( convencional, de alta velocidad y metropolitana). ¿ Somos capaces de imaginarnos tamaña realidad? Sólo los agoreros de siempre, dedicados a sembrar sospechas y dudas sobre todo aquello que signifique progreso, se niegan a acceptar las evidencias.

Ahora bien , de aquí a allá, debemos aún hacer sacrificios y tener el máximo de información, de forma que el conocimiento detallado de los procesos nos ayude en la espera a construir nuevos proyectos que rentabilicen las oportunidades que se avecinan.

POLITIQUES DE BARRIS

Els barris estan prenent un rol fonamental en el desenvolupament de les nostres ciutats i, amb el seu creixement , comencen a esdevenir un element d’identificació cada vegada més fort, cada vegada més significatiu. Si traslladem la mirada a la la nostra Vila, potser l’element més representatiu d’aquesta dinàmica són les festes dels barris que es duen a terme entre el juny i el juliol i que apleguen un bon grapat d’activitats, que reuneixen veïns i veines al voltant de diverses activitats : els sopars a la fresca, les butifarrades al vespre, les mostres de punta de coixí, els partits de futbol, les actuacions folclòriques, les xocolatades per la mainada, el balls de festa i un llarg etcétera. Una mostra ben variada, rica i enriquidora d’això que els vilafranquins som capaços de fer amb la resta d’amics i de gent del barri.

Per aquestes causes, i donada la importància de la personalitat creixent dels barris, els diversos governs municipals de Vilafranca, des dels primers ajuntaments democràtics fins avui han fet i fan polítiques de barris, invertint de forma continuada a tots ells, tant en l’urbanisme com en els equipaments i l’oferta residencial. És a dir, s’han articulat projectes que persegueixen una millora de la vida dels nostres ciutadans. De la qualitat d’aquests projectes, de la seva maduresa, de la interconnexió del que es fa amb el que es demana, han d’esdevenir els nous escenaris de convivència i de desenvolupament social del nostre futur. Crec que no erro, si afirmo que el futur de la nostra societat està directament lligada al futur de qualitat de vida dels nostres barris, de la qualitat de l’obra pública que se’n faci, de l’urbanisme que se’n practiqui, de les polítiques de qualitat ambiental i de l’activitat econòmica, social i cultural que siguin capaços de generar.

Fa unes setmanes, el Govern de la Generalitat va aprovar els ajuts, per quarta vegada, del programa d’atenció als barris amb especials necessitats d’intervenció, que permetrà cofinançar les inversions ja planificades per l’Ajuntament al Barri de l’Espirall. Una inversió global de prop de 2.000 milions de les antigues pessetes comptarà amb un co-finançament aproximat de 1.000 milions.

Més d’un mitjà ha titulat la notícia com “ pluja de milions “ a l’Espirall, com si d’una espècie de sorteig es tractés. Res més lluny de la realitat. L’Ajuntament de Vilafranca va aplicar a la situació dels barris de la Vila el mètode de diagnosi sobre les seves carències i les seves oportunitats urbanes i, a partir dels seus resultats va presentar el projecte a la convocatòria. La llei de barris, aprovada l’any 2004, un dels grans èxits del Govern de Catalunya, només treballa sobre els projectes barrials o com ens agrada dir a aquells que vam estar directament implicats en la seva aprovació legislativa “treballa amb barris que tenen projecte”. Els seus ajuts no són “regals”, són recursos per posibilitar les transformacions urbanes allà on l’impuls municipal les posa en marxa.

El programa de barris ofereix, també, una oportunitat realment interessant : connectar el treball que es fa al barri de l’Espirall amb la xarxa de 70 barris que ja treballen en la mateixa direcció, arreu de Catalunya. Queda molta obra per fer. El treball en xarxa és una pràctica excel.lent i un instrument de futur, per aprendre i per educar, en termes de millora de la qualitat de vida als barris i per mostrar, entre d’altres habilitats, la capacitat vilafranquina de fer ciutat i de crear cultura.

ELS REPTES DE LA COMPANYA CARME CHACON EN POLÍTICA D'HABITATGE.

El President Zapatero ha designat a la companya Carme Chacón, diputada del PSC i vicepresidenta del Congrés, com a nova Ministra de l'Habitatge i de l'Urbanisme. Cal felicitar a la nostra companya i desitjar-li una bona tasca al capdavant d'una cartera complexa i de màxima prioritat política, per al Govern de l'Estat en particular i per al país en general.

Les seves primeres paraules ha estat dirigides a cercar el pacte, l'acord dels diversos agents, tan públics com privats per continuar la tasca iniciada per la Ministra Trujillo i per posar les bases d'una nova fase en matèria de garantir l'accés a l'habitatge a tothom. És un bon inici, que cal valorar de forma positiva.

El relleu ministerial ens suggereix algunes reflexions al voltant dels reptes que té la política estatal de l'habitatge.

En primer lloc, considerem que per dur a terme una política eficaç en matèria d'habitatge, es necessari convertir el PLA NACIONAL DE LA VIVIENDA en un gran pacte estat-comunitats autònomes, capaç de desplegar mesures de foment a les polítiques públiques que ja duen a terme les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments. Cal impulsar un model més flexible, que permeti a cada govern autonòmic aconseguir més recursos per a les seves pròpies prioritats.

L'impuls a l'habitatge, també, necessita d'una política de suport a les àrees urbanes, en línia conceptual i d'intervenció amb l'URBAN de la Comissió Europea i amb el Programa de Barris que el Govern de la Generalitat va encetar l'any 2004 i que arriba avui a 70 barris de Catalunya, amb projectes de dinamització econòmica, de millora urbanística, de regeneració urbana, etc.És una política que ha d'estar dissenyada de comú acord amb els municipis, i per tant amb els ajuntaments, veritables actors de les polítiques socials a tota Espanya.

El tercer gran repte de la política estatal és donar suport a les noves polítiques de sòl de les comunitats autònomes que s'ho plantegin, amb la finalitat de fer un ús més racional del sòl, procedir a la seva catalogació i protecció, si s'escau, i combatre l'especulació urbanística.

Aquests elements coincideixen amb la idea ja plantejada de fer del dret a l'habitatge, a mig termini, el cinqué pilar de l'estat del benestar. Però, i no és secundari, coincideixen amb un model de ciutat compacta i integradora i amb la defensa d'un capital imprescindible a mantenir com la riquesa i la qualitat dels territoris i dels paisatges que substenten als pobles d'Espanya.

RODA DE PREMSA SOBRE AEROPORTS

UN COMPROMIS SOCIALISTA : EL TRASPÀS DE RODALIES

El President Montilla va anunciar fa uns dies un canvi estratègic de posició del Govern pel que fa a la demanda de traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies i regionals que gestiona actualment l'Estat al nostre territori a la Generalitat de Catalunya: demanar ja el traspàs dels serveis i exigir les inversions necessàries per dur a terme la millora de les infraestructures que li donen suport. Els serveis són gestionats per RENFE operadora i les infraestructures per l'ADIF.
El President Zapatero, en sintonia amb aquesta demanda, va anunciar ahir que el traspàs es produiria a partir del mes de gener de l'any vinent, abans de tancar-se l'actual legislatura.
Aquest anunci és un molt bon anunci, però a la vegada és un repte considerable. El traspàs i l'aprovació del pla inversor en les infraestructures ferroviàries de rodalies i de regionals han d'anar a l'hora. Només si van a l'hora, el resultat serà òptim per als ciutadans de Catalunya. Pactar el traspàs té una gran trascendència política, però pactar el pla inversor té una importància estratègica, ja que d' ambdos elements depèn el futur de la xarxa ferroviària de major proximitat i ús. El primer, sense el segon, no fora una bona solució. El segon, sense el primer, no satisfaria les legítimes aspiracions estatutàries.
Si a aquest fet li sumem que, a finals d'enguany, el TGV arribarà a l'Estació de Sants i que Barcelona i Madrid quedaran comunicades per tren en poc més de tres hores ( i amb una freqüència superior als 30 serveis diaris), podem dir amb rotunditat que el 2008 serà l'any del tren a Catalunya, l'any de les oportunitats i dels reptes ferroviaris. Un dels moments de major trascendència en la història econòmica, social i de comunicacions dels darrers 50 anys de la història del nostre pais.
Hem de saber aprofitar al màxim aquesta coiuntura política i rendibilitzar, en favor d'un major impuls del transport públic, és a dir en favor de la majoria de ciutadans i de ciutadanes del país, les noves competències i el benefici de les noves inversions.

LA NECESSARIA UNITAT DEL PENEDÈS

El President de la Generalitat ha adreçat a les forces polítiques i als agents socials la proposta de treballar al voltant de quatre grans pactes : per l’accés a l’habitatge, per la integració laboral i social dels immmigrants, per les infraestructuras i la mobilitat i per la recerca i la investigació. Tots quatre se sumen al gran pacte, en marxa, per la millora de la qualitat de l’educació. En tots aquests àmbits, el Penedès ha d’estar particularment actiu, treballant en la seva implantació i impulsant les seves mesures.

Es per això, entre d’altres raons, que els socialistas de l’Alt Penedès ens hem plantejat impulsar accions polítiques unitàries a l’àmbit comarcal. Entenem que els grans reptes dels penedesencs també passen per aquest quatre àmbits.

L’accés a l’habitatge, malgrat l’important esforç fet per alguns municipis en els darrers anys, és uns dels elements claus sobre els que pivota la cohesió social del futur. És un dels principals problemas que afecta al jovent, a la seva emancipació i a la creació de noves families. L’increment de recursos, d’equipaments i de formació permanent del professorat, al costat d’una major particpació de la societat a la vida de l’escola, formen part del desafiament educatiu del sistema escolar a la nostra comarca. En ambdues coses s’està trevallant però, cal dir-ho ben clar, la suma de tots és imprescindible.

En matèria d’infraestructures, els nostres objectius són ambiciosos i tenen a veure bàsicament amb l’aposta ferroviària i la seva integració territorial i econòmica.El creixement de la xarxa amb les connexions amb el Garraf, l’Anoia i el Vallès a la vegada que és una de les grans fites del futur. La posada en funionament de l’estació de regionals, amb una estació al terme de Vilafranca, més pròxima en el temps, és també un repte de primer ordre. A ningú escapa la importancia social i empresarial del seu desenvolupament.

El creixement de la població no ens pot fer oblidar la importancia d’atendre la integració social i laboral efectives dels nous contingents de treballadors i de les seves famílies. L’economia del Penedès com la de Catalunya és productora de llocs de treball. Ara bé, els nous treballdors i els seus familiars han de venir a treballar i a viure en condicions adequades. La seva integració al teixit social es farà sobre al base de l’educació en els valors i els deures de la nostra societat, però per a que això sigui possible han de treballar en condicions de legalitat, cobrar salaris dignes, tenir accés a l’habitatge…

I deixo per al final, el pacte sobre el desenvolupament de la investigació i de la recerca. Els recursos emprats a casa nostra en recerca i tecnologia són dels més baixos de la Unió Europea. Un canvi radical s’imposa. Al Penedès, el canvi ha de passar per un increment dels recursos de la formació professional i tecnològica, pel foment de la investigació al món agrari, agroindustrial i industrial. Hem d’impulsar programes pel foment de la investigació a les nostres empreses, en especial a les petites i mitjanes. Els nostres centres educatius han d’esdevenir veritables centres de recerca. La qualitat de l’ocupació i l’excel.lencia empresarial del futur depenen del nostre esforç d’avui.

LA TRANSFORMACION SOCIAL QUE NO CESA

Hace pocos días escribía desde estas páginas sobre un hecho trascendente : la dificultad colectiva para digerir( o asimilar) los vertiginosos cambios sociales y culturales que estamos viviendo. En poco más de 30 años hemos pasado, en España, de la sociedad cerrada y predecible, a una sociedad abierta y dinámica. Pero estos dos últimos adjetivos que podrían ser considerados como la muestra de valores positivos de la sociedad actual, adquieren un significado inquietante para muchos de nuestros conciudadanos. Con ello se tiene ( tengo) la percepción de que estamos asistiendo a un cierto repliegue de la capacidad expansiva de la sociedad catalana y de la sociedad española.
En las últimas elecciones, muchos ciudadanos no fueron a votar, segurament prisioneros de una apatía cívica que no hace más que crecer en algunos de los puntos más dinámicos de España. Cataluña ha sido un ejemplo claro y vivo de ese estado anímico y si en los próximos meses no somos capaces de movilizar ideas y nuevas inquietudes políticas, es posible que en el próximo mes de marzo, los resultados de la participación política electoral sigan por el mismo camino.
Uno de los elementos claves es, a mi juicio (y por ello lo vuelvo a repetir), el impulso de la pedagogía política sobre las enormes transformaciones de nuestra sociedad. Mientras los ciudadanos del país miren a los nuevos trabajadores y vecinos con recelo, con temor y con desconfianza, los motores de la sociedad corren el peligro de detenerse.Mientras los recursos públicos tengan un reparto que pueda penalizar a los sectores tradicionalmente beneficiados de los mismos, los puntos de tensión no tenderán a desaparecer. Mientras la situación laboral y social de los nuevos vecinos conserve los déficits que aún evidencia, la amenaza de dos o más velocidades en la ciudadanía puede intalarse de forma más o menos permanente.
Creo que ha llegado la hora de afrontar el problema con valentía ideológica y política. Hace falta una mayor inversión pública en las políticas de integración. Debemos movilizar más recursos para mejorar la situación laboral de los nuevos contingentes de trabajadores ( que hoy perciben como promedio un salario inferior al del trabajador nativo). Debemos hacer una política intensiva de vivienda social. Debemos impulsar el asociacionismo cultural de los recién llegados. Hemos de crear condiciones de integración en todos los ámbitos de la participación pública. Y debemos pensar en serio en la reforma legal que garantice el voto a los residentes de cualquier país del mundo con un cierto número de años de residencia en el país. La conjunción de derechos sociales y de derechos políticos es la ecuación capaz de poner las cosas en un nuevo orden. Tenemos ( tengo) la esperanza de que las novedades comiencen a sucederse bien pronto.

POLITICA MUNICIPAL : PROXIMITAT I TRANSFORMACIONS LOCALS

Plana sobre els resultats del passat diumenge 27 de maig una ombra important : l’abstenció. La nostra comarca tampoc va escapar al fenòmen, segurament amb uns percentatges menors al d’altres territoris però amb un efecte igualment significatiu, en especial en els nuclis urbans. La conclusió, en aquest sentit, és ben clara, el fenòmen abstencionista és un fenòmen urbà i creixent.

S’ha parlat molt de l’abstenció. Però si bé la diagnosi és més clara, les solucions encara no afloren, les propostes són escasses i les recomanacions poc precises. Vull aportar la meva visió a la reflexió encetada, des de la perspectiva del treball dels partits polítics a l’àmbit local.

El primer apunt és per reconèixer als ciutadans compromesos amb la participació democràtica. Crec que són els grans oblidats en aquest debat. Les tertúlies i les reflexions periodístiques, i els savis de tota mena, dediquen més hores a especular sobre quines són les raons del que no va a votar que en les causes que mouen a votar a aquells que ho fan. És com si dediquessim més temps a la medicina forense que a la resta de les especialitats mèdiques.

Per a mi, els dos factors bàsics pels quals la gent participa electoralment són la proximitat d’un missatge polític a la seva manera de pensar i de fer i la seva percepció del desenvolupament del municipi en que hi viu. I és en els models de proximitat, que no és unica ni uniforme, i en el debat sobre el model de desenvolupament local on rau la capacitat d’atracció i de mobilització del missatges dels candidats i de les candidates. Hem pogut veure, en aquests eleccions, candidats que han destinats tot el seu esforç al missatge mediàtic catastrofista i que s’han esgotat abans d’arribar a la meta. Hem vist, en canvi, candidats que han assatjat un model de comunicació més pròxim, casa per casa, veí a veí, i que del no res s’han alçat amb una alcaldia. Hem vist candidats embanderats en la defensa a ultrança de patriotisme local més ranci i que han acabat en una aclaparadora derrota. Hem vist, d’altres, que han fet del mètode de compartir la reflexió i de construir les solucions de forma col.lectiva la seva arma estratégica per obtenir resultats contundents.

La clau, de ben segur, rau en considerar la proximitat com una conducta plural i diversa, que té diverses formes i expressions que han de saber ser detectades per qui vol enviar un missatge. El següent element que m’ha sorprés en aquesta campanya és la identificació del votant amb un model més tranquil i més reposat de millora del seu municipi. Els canvis substancials en serveis i equipaments que han tingut les nostres viles i municipis en els darrers anys, així com el volum important de nou urbanisme dut a terme, no sempre reben la mateixa valoració per part de l’electorat. Sembla que el ciutadà del nostre entorn sigui més partidari de la microcirurgia urbana que no de les grans operacions de lifting. La demanda de transformar el creixement econòmic i social en riquesa col.lectiva ve acompanyada d’una digestió lenta de les grans transformacions que aquest genera. Sense renunciar a cap de les dues fites : proximitat i desenvolupament, hem d’invertir més esforços polítics en fer pedagogia de les noves polítiques i de la comunicació de les profundes transformacions locals que estem vivint.

NOUS RESIDENTS I RESULTATS ELECTORALS

El resultat electoral local del passat diumenge 27 de maig ha posat sobre la taula uns quants temes de debat. A banda de la partenogènesi independentista evidenciada en la irrupció de les llistes de Candidatures d'Unitat Popular, un fenòmen polític que cal analitzar amb rigor i amb perspectiva, el segon tema que crec destacat és el del comportament polític de la ciutadania en relació als nous ciutadans.
Els catalans vivim perplexos, encara, davant el potent procés dels corrents migratoris que han transformat la nostra societat en els darrers anys. I dic que vivim perplexos, perque la problemàtica laboral, econòmica i de convivència de nous col.lectius de residents , no som capaços , encara, de convertir-la en oportunitats per al creixement social.
Ni el discurs de la classe política ha sintonitzat amb aquest canvi , ni uns portaveus cívics tan destacats com els mitjans de comunicació acostumen a parlar d'ells si no és en termes d'alarma, de tensió , de dificultat, de perill.
La situació és ben clara. O la societat catalana, i amb ella tota la representació política democrática, fa un procés decisiu d'integració i de participació dels nous residents ( 1 milió de persones en els darres 10 anys) o el futur és ben bé incert.
O som capaços de fer polítiques actives que incrementin els recursos socials en funció de la demanda global i que incloguin polítiques culturals plurals i diversificades o el futur és ben bé incert.
En aquest escenari, el debat dels drets polítics dels residents té un rol clau. No el podem amagar, no el podem tergiversar, no el podem aplaçar. L'hem d'enfrontar amb valentia.
Una societat que no fa possible la participació igualitària de tots els seus membres, comença a caminar coixa. I així....la societat catalana no serà capaç d'arribar, per si sola, a tot arreu.

UN COMPORTAMIENTO BUFONESCO DEL SEÑOR HOMS

Quiero escribir esta página en castellano, no porque no pueda hacerlo en catalàn ( lengua que quiero, hablo y escribo ) sino para dar respuesta a una grosera bufonada del diputado conservador Francesc Homs.
¿Cuál ha sido esa bufonada? Faltar el respeto al President Montilla y faltarnos el respeto a todos aquellos que tenemos el castellano como lengua materna.
¿Cómo lo ha hecho? Confundiendo el atril de la sala de prensa del Parlament con el plató de un programa de humor de la televisión catalana, éste si dedicado a que se ganen la vida bufones, humoristas y cómicos de todo tipo.
¿Por qué lo ha hecho? Creo que el espíritu provocador, de tinte xenófobo y peyorativo con la lengua, que no siendo propia de Cataluña es la que más catalanes utilizan y practican , de que ha hecho gala el diputado de la derecha catalana lo aproxima más a aquello que podríamos definir como la práctica contínua de la frivolidad política y no a su buena práctica.
Yo no soy de los que se alegra con este tipo de observaciones, aparentemente graciosas. Pienso que el uso reiterado de estas frases está produciendo en la sociedad catalana un tremendo cansancio, pero sobre todo una profunda indignación entre aquellos que sienten que no se respeta nuestra cultura, nuestra lengua y nuestros valores.
Es una muestra de miopía cultural y política el desprecio por la lengua castellana que ha demostrado con su intervención del Sr. Homs.Miopía cultural porque lo ha hecho con la segunda lengua del mundo y la principal que hacen servir los pueblos y las comunidades que mayor relación tienen con Cataluña, en España y fuera de ella. Miopía política, porque el castellano es lengua de convivencia y de relación al interior de nuestra sociedad.
Creo que el Sr. Homs debería disculparse públicamente de esta bufonada. Pero, una advertencia, gestos como éste, disminuyen la idoneidad de un político para representar el pueblo de Cataluña.