PAGESIA I COHESIO SOCIAL AL PENEDÈS

Un des reptes més importants que té el Govern al Penedès és el de dur a terme les mesures que permetin conjugar la sortida de la crisi del sector del vi amb la conservació del model d’estructura social agrària que manté la cohesió social del camp penedesenc. Però, entre planys i acusacions , entre el gest irat i l’escassa ambició, poca cosa hem avançat per arribar a un acord de futur.

L’herència dels successius governs conservadors nacionalistes es ben feixuga. Poca cosa s’ha fet des de fa ja massa anys per deturar la sangonera de la joventut al camp català i en especial al Penedès. Molt poc s’ha fet per establir un model de relacions entre productors del raïm i elaboradors de vi i de cava que, garantint la qualitat del producte , pogués assegurar una renda suficient i continuïtat del treball a tots els membres de la cadena.

Tampoc es va posar fre a l’actitud esquilmant dels grans propietaris. Unes vegades sense fer presència al territori quan calia, d’altres assistint com a espectadors a l’espectacle d’una lluita desigual , els responsables polítics pujolistes en la matèria no venien a la comarca ni a fer turisme...

Avui l’excedent de producció és evident. El preu del raïm del Penedès està en caiguda lliure. El control de l’entrada del vi i la resta de controls de la D.O. són insuficients. S’ha plantat vinya sense control adequat.El mercat internacional del vi no és del tot receptiu. Etc., etc.. Mal panorama conjuntural per a un sector amb problemes bàsics dels quals tots som ineficaçment conscients.

Pengen sobre els nostres caps dues amenaces: l’abandonament definitiu de la terra per part de les generacions de relleu i la consegüent concentració de la propietat en poques mans. Que ningú s’equivoqui : el Penedès continuarà essent terra de vins i de caves, amb menys pagesos, però ho continuarà essent. El veritable perill prové de la pèrdua d’una estructura social de la propietat que ha donat a la comarca el seu perfil : la família pagesa a la masia, al nucli disseminat o al poble petit. I el que està en perill es aquesta estructura de la propietat de la terra i de la nostra societat. La preservació d’aquest “ modus vivendi” ha de ser el centre del debat. I encara no ho és.

Per fer front al problema de la pèrdua d’aquest model, hem de parlar del desenvolupament rural global del Penedès, d’allò que fa a la conservació del seu paisatge rural, del paisatge agrari i forestal, de la preservació dels camins rurals, de les fonts , dels aqüifers, dels valors ecològics de la serralada, del foment de les noves activitats agràries, de les rutes enoturístiques, de la gastronomia tradicional i de la innovadora, dels vells i dels nous serveis al camp i d’un preu competitiu de les matèries primeres o elaborades, del bon raïm i del millor vi .


Per fer front al problema hem d’evitar l’actitud derrotista, el discurs demagògic i la conducta espoliadora del més feble. Hem d’acabar amb el retret de curta volada i avançar cap una proposta més àmplia i més possibilista. Hem de deixar de banda l’actitud del resistent, que crea herois però que no fa pioners. Cal preparar amb solidesa un bon projecte de desenvolupament rural pel Penedès. Fer-nos creïbles. I llavors estarem en condicions de cercar les complicitats de tothom i de pactar amb el Govern un compromís estratègic pel sector rural de la comarca.