LA NECESIDAD DE AMPLIAR EL DESEMPLEO Y OTRAS MEDIDAS DEL PRESIDENTE...

La semana que comienza el Congreso de Diputados discutirá nuevas medidas (nuevas resoluciones) para paliar el impacto de la crisis entre las personas y las familias más golpeadas por la recesión y la pérdida de empleo. La iniciativa la puso a andar el Presidente Zapatero con su discurso de la semana pasada y ahora han de pasar el examen de los acuerdos políticos.

Una de las medidas que ya se discute es la ampliación de la cobertura por desempleo. Es una buena medida. Es una medida urgente. Aparte de que los recursos van a solventar duras situaciones sociales, son también una inyección económica en la maltrecha economia local y barrial de nuestras ciudades. El efecto en el consumo es inmediato y la percepción global de la situación de las personas mejora substancialmente.

Pero creo que la medida debe ir acompañada de su organización más activa. Los mismos recursos con un apoyo de recursos de otras administraciones, puestos en juego a través de acciones locales de ocupación y de dinamización laboral permiten, a su vez, que tanto estos como las personas que los perciben aporten colectivamente al conjunto de la sociedad que les da apoyo. Mientras la situación de las empresas no permita la creación de empleo, el trabajo de colaboración y/o cooperación social de los perceptores de desempleo no sólo puede tener utilidad colectiva sino que es un contundente instrumento para la mejora del equilibrio emocional y psicológico de la persona implicadas. Hay que intercambiar prestación por desempleo por acciones de gran utilidad social y de solidaridad que incluyan procesos de formación.La ciudad, la misma administración, el entorno natural, etc. son una fuente extraordinaria de formación y de acción social permanente. Si reflexionamos un poco sobre ello, encontraremos muchas propuestas, muchas posibilidades.

Valoro, también, que el conjunto de medidas para la formación de las personas sin empleo adquiere una extraordinaria prioridad. Así lo han visto los gobiernos de España y de Cataluña y se han puesto manos a la obra. Yo recomendaría, humildemente, que se impulsaran ambiciosos planes de investigación e innovación que incluyan a nuestros jóvenes. Estudiar y aplicar lo estudiado en un régimen de beca de formación o de investigación, distribuídas entre centros medios y superiores, laboratorios, empresas, ámbitos de creación, etc. sólo puede tener un efecto multiplicador en los próximos años. Y, de verdad, que lo necesitamos.

EUROPA ENS FA PENSAR

Estem a punt de començar una campanya electoral al Parlament Europeu. Com sempre, el debat està servit : sóm conscients de la importància i del pes d'Europa a les nostres vides? És possible que si, és possible que no.

La dreta espanyola vol aprofitar la campanya per carregar contra la política del President Zapatero. Les enquestes no són favorables per al PP, però ells " erre que erre" s'enganxen a l'argumentari de sempre : " el pitjor per Espanya i per Europa són els governs d'esquerra i, en especial, els governs socialistes"· L'argument és simple. Giren al seu voltant i procuren sumar el vot dretà, el vot impotent, el vot cabrejat, el vot volàtil sense criteri i sense ideologia.

La dreta catalana ha recorregut a un argument similar. Per als dretans catalans l'objectiu és el President Montilla i el govern d'Entesa. Pensant en clau interna ha triat un candidat sobiranista (Tremosa) expulsant ( perdó, desplaçant!) el candidat moderat de la dreta que intentaven aglutinar (Guardans). Pensen en clau regional, graten al màxim en els seus interessos locals, procuren descol.locar a l'esquerra independentista moderada i "beuen els vents" per un avenç electoral a Catalunya que no es preveu per part de les forces que composen el govern . Tot, per això, trist i pobre, sense ambició de futur...! Tot això...lluny d'Europa.

Els socialistes hem optat, en aquesta campanya, per parlar d'Europa. La Maria Badia, incansable i pencona, es mou amunt i avall. A vegades em sembla, veient la resta de polítics, que és candidata a unes eleccions en que només ella creu. La Maria està convençuda de la importància d'Europa per al futur de Catalunya. Els nacionalistes i els sobiranistes no tenen confiança en Europa. No sé, no sabem , com pensen encaixar el seu projecte en el marc europeu...

Els socialistes estem en campanya per fer arribar el nostre missatge ( que és molt ample) a tot arreu. Com sempre, per a nosaltres, el més important és l'Europa social, l'Europa diversa, l'Europa justa, l'Europa plural.

Com en d'altres temes, no hi ha res pitjor, que el pensament únic tan propi de la dreta catalana i de la dreta europea. Europa necessita, amb urgència, canviar l'actual majoria conservadora !

RODALIES DE CATALUNYA

Avui, el President Montilla i el Ministre Blanco han anunciat un acord esperat :la transferència de la xarxa de rodalies ferroviàries de l'Estat a la Generalitat.

L'opinió de l'oposició ( per cert, desencatada i desesperada), i la dels socis de govern, han ratificat la importància de l'acord. Cal dir que en matèria de compliment de l'Estatut el traspàs de rodalies s'ha convertit en un fet emblemàtic.

Les rodalies donen servei a una població de més de 5 milions de persones a Catalunya. Més del 70% de la població catalana té al seu abast, com a instrument bàsic de la seva mobilitat, el tren.

La política del govern català ha anat orientada a millorar l'accés al transport públic. A banda de l'ATM ( Autoritat del Transport Metropolità)de la Regió de Barcelona, s'han creat els consorcis del transport de Lleida, Tarragona i Girona i està en marxa la creació del Consorci del Bages al qual el seguiran altres territoris de Catalunya.

El President Montilla ha subratllat la importància d'un acord que fa complir l'Estatut.

El Ministre Blanco ha assenyalat la forta inversió en matèria d'infraestructures que fa l'Estat a Catalunya i ha expressat la nova voluntat de Fomento i del govern espanyol de treballar " colze a colze" amb el President Montilla i el govern català per tal d'assolir les fites que s'han traçat ambdos governs en matèria d'infraestructures per al nostre país .

L'oposició, com sempre, no ha sabut detectar l'alçada històrica de l'acord. Hem vist a l'atril de premsa del Parlament una cadena de reaccions tristes i desenfocades. A vegades, en política, reconèixer l'obra ben feta permet, a qui ho fa, participar de "l'hora gran". Ni CIU ni PPC han sigut capaços de detectar aquesta oportunitat.

El traspàs de rodalies serà efectiu l'any que ve. Feina feta. Compromís assolit. Promesa feta realitat. L'estatut en marxa.

És un bon dia per a Catalunya. Ho hem de celebrar.

DOS ANYS DE GOVERN DEL PRESIDENT MONTILLA

El passat diumenge vaig assistir a l’acte organitzat pel partit al pavelló 2 de la Fira de Barcelona. Un acte sota el títol FETS I NO PARAULES, que va recollir diverses intervencions sobre la situació política actual a Catalunya, tant de part del President com de la ministra Chacón, l’eurodiputada Badia i l’alcalde Hereu.

La tasca del Govern és bona. Estem davant de la posada en marxa d’un bon grapat de programes destinat a resoldre dèficits i febleses de la nostra societat i de la nostra economia. Escoles, instituts, ambulatoris, carreteres, trens,equipaments socials i culturals, etc. La llista és llarga. Tot això fet amb una administració eficaç dels recursos, ja que el finançament que va gestionar l’Artur Mas l’any 2001, amb el govern del PP, no són altra cosa que insuficients i escassos per tal de fer front a les noves necessitats de la població.

El President va fer balanç, però la noticia més important va correspondre ( no podia ser d’altra manera) als compromisos del Govern d’Espanya en relació amb l’acord de finançament que està encallat des de fa ja uns mesos. L’actitud presidencial és, com sempre, prudent. Però l’actitud de Montilla va generar confiança.

No és l’hora dels pesimistes- va dir el President. I molts varem aplaudir conscients i entusiasmats. Les situacions de crisi, que tant ens preocupen i ens angoixen no poden impedir les bones expectatives que l’esperit col.lectiu necessita i és capaç de construir.

Sense caure en un cofoïsme que es pot mal interpretar podem dir que un cop negociat el finançament, els diversos territoris del país, allà on es troben els seus ajuntaments, l’entusiasme serà fort. La capacitat de treballar per fer realitat tot allò que ens vingui juntament amb això que ja produïm, ens esperona.

No puc acabar, sense fer una referència a la meva ciutat, Vilafranca del Penedès. En aquesta nova etapa, el nou govern minoritari de la Vila, nascut d’una aliança difosa que no s’ha explicat públicament encara, no ha estat capaç de dir res. Què em pensen fer? Amb quins recursos? Com pensen fer front als innumerables reptes socials i laborals que estan habitualment a la porta del consistori? Patirem, no ho dubteu.

Publicat al Penedès Digital el dimarts 28 d'abril

UN CAP DE SETMANA DE REFLEXIÓ...

El 20 d’abril la suma aritmètica d’11 regidors ( CIU+CUP +ERC) pot treure l’alcaldia a la força més votada el maig del 2007. La decisió política, si és veritat el que diuen els portaveus dels 3 grups, deixarà a Regull en minoria i a l’espera dels acords puntuals que es puguin produir.

El Sr. Regull ha declarat que renuncia al seu programa (!!), declaració mai sentida per part d’un dirigent polític que aspira a l’alcaldia. I en canvi ha especificat la seva tàctica política per als propers dos anys : complir els compromisos amb la CUP i amb ERC, per tal de poder crear millors condicions a CIU de cara a les eleccions del 2011. Aquestes declaracions d’en Regull venen a donar la raó a les meves paraules de l’un article que vaig publicar a principis d’abril. Regull fa una operació, dolorosa en termes socials i violenta en termes polítics, amb la intenció de preparar la seva candidatura del 2011. Això ho farà des de l’alcaldia i ho haurem de pagar tots els vilafranquins. Podem admetre ho els vilafranquins?.

Marcel Esteve va deixar l’alcaldia després d’una de les campanyes més dures d’atacs personals i polítics que es coneixen en la vida política local. Francisco Romero no ha tingut la possibilitat dels 100 primers dies ni tan sols per afavorir un canvi en la situació política. Però, el desequilibri i la inestabilitat continuaran. La CUP s’apressa a destacar que no té les mans lligades per cap pacte més. ERC es queda fora del govern, després d’una assemblea interna en que s’ha reflectit un forta divisió en termes d’estratègia política local. ICV s’ha manifestat clarament en contra de la moció. I el PPC, a qui Regull ha despreciat en més d’una ocasió, manté la seva pròpia conducta d’abstenció i d’anar a la seva. Regull té un panorama molt complicat. I no trobem ( tot i que manca el dilluns) en el seu missatge ni ambició de ciutat, ni full de ruta social, ni resposta per als grans reptes col.lectius de la nostra Vila

Regull pot arribar a l’alcaldia el dilluns vinent per ser un administrador en precari. Arriba sense projecte i sense capacitat per dur a terme cap línia mestra d’acció de govern. La Vila es pot paralitzar i podem perdre dos anys extraordinaris per posar en marxa projectes que Romero havia manifestat la seva voluntat de dur a terme. Si al menys fos capaç d’acabar el munt de projectes que Marcel Esteve ha deixat en marxa i que Romero estava disposat a completar, es podríem reduir en part l’impacte del mal que ens ve a sobre.

Vull acabar amb una darrera reflexió : la profunda ferida política que la moció ha obert entre les dos principals forces polítiques de la Vila no es tancarà fàcilment. Les seves conseqüències en la vida social i política de Vilafranca poden ser greus. Regull i CIU han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquests fets. La CUP i ERC, també, i arribarà el dia en que hauran de donar explicacions a la ciutadania.

FRANCISCO ROMERO, ALCALDE DE VILAFRANCA

Francisco Romero va ser escollit alcalde el passat divendres 20 de març, en substitució de Marcel Esteve. Un pacte entre CIU, CUP i ERC ha impulsat una moció de censura contra ell. Cap de les tres forces ha tingut la voluntat de donar-li al nou alcalde el periode de confiança mínim de 100 dies per tal que pogués posar en pràctica els canvis a l'ajuntament que va prometre en el seu discurs d'investidura.

La CUP i ERC, que rivalitzen políticament de forma ostentosa, han cedit a les pressions de CIU que té l'únic objectiu d'arribar a l'alcaldia per preparar, des de la primera institució de la Vila, la campanya electoral del 2011.

Francisco és un polític jove i emprenedor. Rigorós intel.lectualment, treballador incansable i amb prestigi de bon gestor constitueix una veritable amenaça per als interessos de CIU a Vilafranca i fins i tot per a les dues forces polítiques minoritàries que donen suport a la moció de censura. Aquí rau una de les claus del trencament de la convivència política que impulsa la dreta local amb el suport dels radicals antisistema de la CUP i la deriva sense nord d'una majoria ( que no la seva totalitat) de la direcció política de l'ERC local.

Per a Vilafranca s'obre un periode d'inestabilitat política de consequències imprevisibles.

Per a Francisco Romero s'obre una nova etapa de treball polític, des de l'oposició, que pot acabar consolidant-lo com el dirigent progressista capaç de governar Vilafranca, amb mà segura, en la segona dècada del segle XXI.

HOMENATGE A RAUL ALFONSIN

El passat 4 d'abril en Consell Nacional del PSC va aprovar una declaració de reconeixement i homenatge al president argentí Raúl Alfonsín. Vaig preparar un text per encàrrec de l'Higini Clotas, President del Consell i de Javier Luna, delegat nacional de Xarxa Llatina.L'Higini va fer la lectura en obrir la sessió. He decidit penjar-ho en el blog.

"El passat dimarts 31 de març va morir a Buenos Aires, Raúl Alfonsín ex president de l’Argentina, dirigent de la Unió Cívica Radical, partit germà de la Internacional Socialista.

Raúl Alfonsín ha estat un polític socialista de profundes conviccions democràtiques que va pilotar la transició política del poble argentí des de la cruel dictadura militar a la democràcia, l‘any 1983, fent de la defensa dels drets humans, de les institucions públiques i de la reivindicació de la veritat i de la justícia els instruments fonamentals del canvi a l’Argentina, un país amb el qual Catalunya i els catalans hem mantingut històricament, i mantenim avui, lligams estrets i sòlids.

El president Alfonsín significa per als demòcrates de tot el món un referent de recuperació democràtica institucional i de restauració de l’estat de dret. Les seves conviccions el van portar a liderar una canvi polític que va tenir dos grans objectius : retornar als argentins la dignitat de la seva condició humana, social i política i impulsar els primers procediments judicials contra els membres de la Junta Militar de la dictadura. Pocs dirigents d’una transició política han tingut el coratge polític i ideològic del President Alfonsín possibilitant el processament dels 15 membres de les successives juntes de a dictadura militar.

El seu exemple és un exemple per als socialistes d’arreu del món i per a tots aquells que, des de la defensa dels valors bàsics, creuen que la convivència en pau i llibertat és la base del progrés de la humanitat.

El Consell Nacional del PSC vol reconèixer, avui, la trajectòria política d’un home singular, d’un polític íntegre, d’un intel.lectual rigorós, d’un demòcrata convençut de pensament socialista.

Recollim en aquesta declaració el sentiment de molts companys i companyes del nostre partit, de la sectorial Xarxa Llatina i de sectors importants de la col.lectivitat argentina a Catalunya que consideren al President Alfonsín un referent de pràctica política i democràtica i de convivència.

El Consell Nacional del PSC lamenta la irreparable pèrdua de tan destacat militant internacional i vol retre homenatge a la seva memòria.

4 d'abril de 2009

LA RENUNCIA POLÍTICA DE MARCEL ESTEVE

És encara molt aviat per fer una valoració de la gestió política de Marcel Esteve a l’alcaldia de Vilafranca. Però crec que és just que li retrem el reconeixement que la seva obra es mereix.

Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.

Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.

L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.

La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.

UN INTERESANTE CONTACTO POLÍTICO CON LOS COLECTIVOS MINORITARIOS REPRESENTADOS EN EL PDA

NOTA : Una de las actividades de la delegación del PSC fue la reunión de trabajo que realicé con los representantes de colectivos minoritarios indígena, afrocolombiano y gitano del PDA. La sesión fue muy rica e intensa y permitió conocer la dimensión política del trabajo de dichos colectivos. Un aprendizaje: la joven negra del centro de la foto nos señaló " no acceptamos ser tratados como minorías, somos un colectivo minoritario de fuerte implantación en muchas zonas de Colombia". Quiero destacar que, junto con el colectivo de gays y de lesbianas, tienen una representación fija en la dirección nacional del Polo.

Bogotá, 28 de febrero de 2009

FOTO DE LA REPRESENTACION ESPAÑOLA AL II CONGRESO DEL POLO

Pie de foto : A mi izquierda, Yolanda Villavicencio, diputada socialista de la Asamblea de Madrid y colombiana de origen. A mi derecha, al medio, Juanjo López de la Secretaría de Relaciones Internacionales del PSOE y, a su lado, cerrando el grupo, el senador socialista por Granada, Luis Salvador. Muy buena tónica de relación y de interés por la marcha del Congreso.

Bogotá, 27 de febrero de 2009.

r

UNA VISITA A BOGOTÀ, AMB EL POLO

Benvolguts amics,

La setmana passada no em vaig fer present en el blog, degut a que vaig viatjar a Colòmbia en representació del meu partit per assistir al Congrés del Polo Democrático Alternativo. Va ser un Congrés difícil per a la força política en què s'ha visualitzat la seva divisió en dos corrents interns : la que encapçala Carlos Gaviria i la que està encapçalada per Gustavo Petro.

La primera va controlar el congrés i va obtenir el vot majoritari dels delegats i de les delegades. La segona va guanyar, en part, el debat estratègic.

L'activitat va ser intensa. Ens vam poder reunir amb representants de les comunitats minoritàries d'indígenes, de negres i de gitans. Vam poder copsar la importància d'atendre aquestes col.lectivitats al si del Polo, ja que representen la rica varietat social d'un país plural com és Colòmbia.També vam compartir una estona amb diverses entitats que treballen en matèria de drets humans.

El Congrés va tenir moments de tensió, a causa de les diferències d'estratègia política plantejada entre Gaviria i Petro. El segon plantejà la necessitat de fer un gran acord de les forces polítiques a l'oposició i una consulta oberta a la ciutadania per elegir candidat a la presidència de la república. El primer ha centrat el seu plantejament en que el Polo tingui candidat propi per la primera volta de les eleccions i en la continuitat del seu mandat al capdavant del seu partit.

El Polo necessita ara recuperar unitat d'acció, evitar la divisió interna que pot provocar a l'interior del Polo el tens tancament del congrés i preparar un programa de govern ( un dels pocs acords unànims de la cita política) capaç de possibilitar un acord majoritari, tant a nivell social com a nivell polític.

Les eleccions són d'aquí un any i el temps sempre és poc quan s'està a l'oposició. Espero i desitjo que, superades les diferències, el Polo enceti el camí de l'arribada al poder. En un país castigat per la violència, com és el cas de Colòmbia, un canvi democràtic i socialment compromés és urgènt.

Nota : acompanyo la nota amb la fotografia dels dos líders del Polo. A l'esquerra,Gustavo Petro. A la dreta, Carlos Gaviria.

UNA VISITA AL BALTÀ ELIAS

El divendres passat, acompanyant al Conseller Maragall, vaig visitar el Col.legi Baltà Elies de Vilafranca. Va ser una visita carregada de descobriments i de bones impressions. Tres coses em van cridar l’atenció : la feina acurada dels mestres, els espais escolars molt treballats i la presència participativa dels pares i mares a l’escola.

Vaig conèixer el Baltà a principis dels anys 80 i he seguit, força, la seva trajectòria. No sempre la història del Baltà ha estat un referent, però ara es percep i es veu un canvi substancial. Molta gent ha col.laborat. Les administracions han fet la feina que pertocava. Però, sobretot, mestres i pares han trobat el punt de complicitat necessari per impulsar els canvis a l’escola.

Sóc dels que pensa que hauríem de convertir Catalunya en un referent en matèria educativa. Les escoles, els instituts i les universitats catalanes han de poder convertir-se en la millor targeta de presentació del país. Que la gent pugui dir en el futur “ he anat a estudiar a Catalunya”, hauria de ser un motiu d’esforç continuat. I no ho dic amb cap ironia, amb cap recança. Si l’escola catalana està avui en una posició compromesa, això no vol dir que no puguem fer un gir copernicà. El cas del Baltà és un bon exemple i crec que val la pena fer-ne difusió. En aquesta visita, de la qual us parlava, he vist molta feina que val la pena conèixer. He vist les aules posades al servei dels alumnes i de les seves famílies. He vist la connivència dels mestres i del pares. He descobert que les comunitats educatives que s’ho plantegen poden arribar a assolir objectius inimaginables fins fa poc.

Més educació i més tecnologia. Més diàleg i més pluralitat educativa. Més esforços per la integració i més recursos per a l’escola que integra i que ensenya a conviure. Més capacitat per a que l’escola pugui prendre les decisions que necessita, en matèria de currículum, en matèria d’equip, en matèria de gestió, en matèria de prioritats. La nova llei d’educació, que impulsen el Govern i el Conseller Maragall cavalca en aquesta direcció. No són pocs els que pensem que és una bona orientació per la marxa de l’educació del país. Espero que, vençuda la resistència al canvi i integrat l’esperit de la reforma, l’escola catalana segueixi els passos de la excel.lència. Serà una bona noticia pel progrés nacional que la identitat de la nostra societat provingui sobretot de la qualitat de la seva oferta educativa i acadèmica. Si és així, moltes escoles del país (com en el cas del Baltà) tindran una segona i fèrtil oportunitat.

LA PELL SENSIBLE

Estic preocupat per algunes reaccions ciutadanes davant les propostes de reforma o de canvi a l'administració. L'anunci de la reforma de la justícia provoca una inèdita vaga de jutges. La necessitat de canvis profunds a l'ensenyament universitari provoca l'ocupació de les aules, la paràl.lisi de les activitats a molts centres i els canvis plantejats al món de l'educació posen escoles i mestres al límit d'un atac de nervis...

El debat provocat per la proposta de canvi del calendari escolar demostra que en aquest país tenim la pell molt sensible. És una mena de demostració de que impera l’opinió de les coses no s’han de canviar, tot i que tinguin defectes, tot i que generin problemes, tot i que la demanda de la societat i de les famílies es quedi sense resposta ?

El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.

No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.

He començat parlant de la possibilitat de que tinguem la pell molt sensible, però tinc el sentiment pesimista de que, o canviem d'actitud o acabarem amb la pell envellida, eixorca.

NOVES ESCOLES AL PENEDES

El Govern ha aprovat a finals del mes de gener l’acord per la construcció de dues noves escoles a la nostra comarca. Una d’elles és per a allotjar el CEIP El Drac de Pacs del Penedès i l’altra és per fer la nova Escola de Les Cabanyes, municipi sin escola. És una molt bona noticia que fa avançar el mapa de nous i millors recursos escolars al nostre territori. En govern ha fet al Penedès, en aquests dos anys, una inversió que supera els 20 milions d’euros en matèria d’equipaments escolars. És a dir 3.200 milions de les antigues pessetes !

Aquest acord m'omple de satisfacció ja que significa el reconeixement per als companys i les companyes de Pacs i de Les Cabanyes que van lluitar per aquest tema des de fa molts anys. Vull recordar al Joan Baqués, el Jose Mari Herrera i la Carme Chichoné de Pacs i al Toni resta i la Montse Vallès de Les Cabanyes. Estic molt satisfet per que la feina que van dur a terme per que hi hagués escola ( ja sigui nova de trinca com a Les Cabanyes com un nou edifici per l'escola envellida en el cas de Pacs) va topar amb l'oposició inicial dels alcaldes de CIU del seu moment. Ara ens toca seguir el procés i vetllar per que les obres siguin àgils i ben fetes.

Vull recordar el compromís del Govern amb l’educació. Des del primer dia ha estat un dels elements claus del seu pla d’acció. Només en dos anys s’han pogut posar en marxa obres per Olèrdola, per Pontons, per Santa Margarida i Els Monjos, per Vilafranca, per Vilobí, per Pacs i per Les Cabanyes, etc. Un esforç que ha anat acompanyat , i cito només alguns aspectes, de la posada en marxa i de la consolidació de nous equips de mestres i d’una oferta formativa en l’escola d’idiomes de la Vila que cal tenir present. Crec que el ritme del treball dut a terme s’ha de reconèixer i que ha de continuar.

Aprofito l'ocasió per fer una reflexió final. Fins ara l’esforç s’ha centrat principalment en el continent, en la bona i necessària carcassa de les nostres aules. A partir d’ara l’esforç s’haurà de centrar cada vegada més en els continguts educatius, en la formació continuada del professorat, en els instruments que permetin una educació moderna i tecnològicament al dia. La qualitat educativa de les nostres escoles és bona, fins i tot podem assegurar que molt bona, però això en el món actual ja no és suficient. El seu nivell ha de fregar el límit de la excel.lència i ultrapassar-ho si es pot. La societat actual demana una bona inversió educativa que ha de ser la suma de diversos esforços: el de la família, el dels professionals i el de l’administració. Tots tres estaments tenen el seu grau d’obligació i la concurrència de tots tres és imprescindible per a que el sistema funcioni.

No tot és un problema de recursos en el món educatiu. L’epicentre del desafiament està situat en el model de l’escola, en el model d’institut i en el model d’universitat. L’aprenentatge dels nens i dels joves i el caràcter educatiu de l’entorn en que vivim han d’anar de la mà de l’evolució de la nostra societat. Escoles dignes i sòlides, ben adaptades tecnològicament, formació de qualitat i entorns amables, sostenibles i educadors poden fer de l’educació el nostre principal patrimoni.

EUROPA UNIDA, EUROPA SOCIAL

Vaig votar SI a la constitució europea i continuo pensant que ens cal més Europa. Ens fa falta una Europa unida, cohesionada i defensora dels principis bàsics de la societat moderna : la defensa de l’equitat, del desenvolupament sostenible, de la justícia social i de la preservació dels interessos col.lectius d’aquells que en formem part.

Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.

Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.

El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.

Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.

La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.

MÉS ENLLÀ DE LA CRISI, SOM CAPAÇOS DE CANVIAR LA NOSTRA MANERA DE VIURE ?

És comú, tant a nivell polític com ciutadà, escoltar crides diverses al treball d’unitat en favor dels interessos de tothom, ja de sigui del país o de la gent del país. Però considero que, mai com ara, és necessari que es produeixi una acció unitària per fer front a la forta crisi econòmica i d’ocupació que estem vivint. Els efectes de la crisi fa dies que es fan sentir a Catalunya, i per descomptat, a la nostra comarca. Tancaments empresarials, treballadors en situació l’atur, autònoms que estan plegant...la llista no és curta... Nous expulsats del mercat de treball, nous pobres... Davant d’aquesta situació, ens hem de plantejar què només plegats i amb el màxim d’esforços per part de tothom ens podrem sortir .

La primera resposta s’ha produït, com correspon, per part de les administracions públiques, mitjançant els mecanismes de suport als treballadors afectats i a les seves famílies i l’atenció a les empreses que entren en situació crítica. En aquest sentit els governs ( de Catalunya i d’Espanya) ja han posat en marxa els plans de xoc per tal de mitigar els efectes de la crisi en els sectors socials més afectats. A Catalunya, el Departament de Treball ha posat en marxa un pla d’acció per valor de 163 M€ a desplegar durant l’any 2009. Hem de fer ús d’aquests mecanismes i hem de procurar que es siguin útils no només de cara a la castigada renda de les famílies més afectades si no també per als sectors de petits i mitjans empresaris i pel conjunt de nous emprenedors els quals poden permetre als treballadors i a les treballadores, ara en atur, retornar ben aviat al mercat de treball.

Però la feina no acaba aquí. El govern de l’Estat ha apostat per un pla de suport als municipis ( que es diu Fons estatal d’inversió), per un valor de 8.000 milions d’euros que permet fer obres locals, ocupar gent aturada del municipi i avançar ja sigui en equipaments, ja sigui en millora urbanística, ja sigui en promoció de la cultura o en preservació del medi ambient en benefici de la comunitat. Els municipis de la nostra comarca rebran una quantitat superior als 15 milions d’euros d’aquest Fons. És un bon ajut que s’ha de sumar a la resta de mesures que el Govern de la Generalitat i els mateixos ajuntaments estan duent a terme.

En una hora difícil, en la qual fins i tot el futur president dels Estats Units, Barack Obama, té compromès el seu futur, hem de treballar plegats per conservar els actuals nivells de benestar i per crear noves fonts de riquesa i d’ocupació a casa nostra, sense perdre el nord dels nostres objectius nacionals i col.lectius, però pensant sempre, en primer lloc, en les persones que més ho necessiten.

Però la meva reflexió no vol quedar-se aquí. La meva pregunta és, ara més que mai, si un altre món és possible. En servirà aquesta crisi per canviar les formes de fer, les de pensar i les de treballar? Convido a tothom a pensar de debò en el fet de que tenim una responsabilitat molt superior a la de donar resposta ( com podrem... i si sabem) a una nova crisi del nostre sistema econòmic. Hi ha més matèria de debat. Comencem?

Publicat al Penedès Digital, el 12 de gener

LA GUERRA A GAZA, LA PAU A GAZA

El conflicto entre Palestina e Israel lleva ya camino de enquistarse, de convertirse en crónico. No hay fenómeno más doloroso ni más terrible que un público ( el del mundo de hoy) que se acostumbra a la muerte sistemática, diaria, de gente inocente, humilde, pobre...en la tierra palestina.
Yo quiero hacer llegar mi voz, también dolorida y angustiada, por un drama que toca a tanta gente que sólo aspira ( como el común de las personas) a vivir en paz, a realizar sus proyectos personales y a participar en causas colectivas que incrementen su cultura, que respeten su religión y que no se opongan a su posible felicidad.
Con ello no me estoy refiriendo a ninguna organización política ni militar judía o palestina. Me estoy refiriendo a la gente humilde y sencilla a la que le tocó en suerte ( o en desgracia) vivir en una tierra que es un perpetuo calvario. A ellos y por ellos empiezo este artículo con unas flores blancas.
Como ciudadano y demócrata rechazo toda forma de violencia. Y como político, pido y exijo que acabe la masacre de la gente de Gaza. Mi temor es que hoy la muerte se pasea por Gaza. Dentro de muy poco ( mi temor es grande y fundado) la muerte viajará por toda Gaza y también por Israel.
Mi pregunta es : ¿ Cuánta gente anónima no tiene voz en esta guerra? ¿ Cuando tendrán voz suficiente aquellos ( y no son pocos) que buscan una salida más allá de la destrucción y de la barbarie?

EL CAMÍ DEL DIÀLEG ENTRE PERIODISTES I POLÍTICS

Lamento profundament les informacions aparegudes a El 3 de Vuit el divendres 5 de desembre en relació a la continuïtat de l’alcalde de Vilafranca en el seu càrrec. Marcel Esteve és un company de treball polític a qui conec des de fa més de 18 anys que ha treballat molt per Vilafranca, la seva ciutat, i no crec que sigui mereixidor d'un tractament com el que ha rebut per part de la direcció d'aquest setmanari.

Considero que aquesta informació, com ens van apuntar de seguida molts professionals comarcals, és una mostra de manca d’ètica periodística, tota vegada que el titular de la portada diu tot el contrari del que es diu a l’article. No puc entendre que una informació desmentida pel mateix interessat pugui ser mantinguda ( i publicada !), com a titular, pel setmanari. Aquest fet és una mostra de l’estat d’absoluta indefensió en que es troba un càrrec públic davant certes operacions contra el seu rol polític. Fer mal per fer mal, obligar a l’afectat a desmentir a tort i a dret, no és de rebut, màxim quan ( és el cas) informat de la situació que es podia produir, va telefonar al mitjà per desmentir la notícia i va demanar una rectificació.

El 3 de Vuit és un setmanari amb una llarga trajectòria informativa a la nostra comarca, amb el qual col.laboro sovint, així com col.laboren molts membres de la familia socialista penedesenca. Voler vendre setmanaris amb titulars falsos li resta credibilitat davant de la ciutadania i perjudica, de passada, al conjunt del periodisme comarcal que sempre ha gaudit d’una trajectòria seriosa i de prestigi.

El PSC ha manifestat el seu suport a l’alcalde Marcel Esteve i al seu equip de govern davant aquest atac polític. Mantenir la notícia, un cop ha estat desmentida, són ganes de fer mal. Respon a la pràctica política tan reprovable del “tot s’hi val”. Aquí no estem davant d’un cas de zel periodístic, aquí n’hi ha ( i molta) intencionalitat política.

La publicació d’una noticia en aquestes circumstàncies deixa entreveure altres coses. L’opció política de relleu d’en Pere Regull ( a qui fa costat el director del setmanari) a Vilafranca, fa aigües per tot arreu. Són conegudes les discrepàncies internes de molts militants de CDC sobre la seva conducció política a nivell local. Ho fan saber, sempre que poden, de forma privada, a qui els vulgui escoltar. És possible que aquest fet generi nerviosisme en les seves files i que porti a actuar de forma desesperada. Ara bé, la desesperació, que és mala consellera, no pot carregar-se d’un cop ni l’ètica periodística ni el respecte pels ciutadans, ni la relació fluida i respectuosa que ha d'haver entre política i periodisme.

El passat divendres 12 un article del director del setmanari redobla l'atac contra alguns polítics socialistes ( entre ells m'hi compto). No penso respondre, per què crec que és un profund error continuar per aquest camí. El problema de fons ja no rau en la notícia de la portada, sino que rau en una actitud de dura confrontació per part dels responsables del setmanari, que em sembla inhabitual i gens justificada. Espero i desitjo que trobem el camí d'una entesa que ens permeti, des de la doble dinàmica de l'acord i de la diferència, mantenir com abans unes altres formes de relació entre polítics i periodistes.

PARLANT AL CONGRÉS DELS DIPUTATS

Ahir vaig intervenir per primera vegada al Congrés de Diputats, en defensa de la proposició de llei de creació del Fons d'homogeneïtzació i rescat selectiu de peatges, que havia aprovat el Parlament de Catalunya, un tema que ve de l'any 2004. Ho vaig fer acompanyat del Josep Rull de CIU i del Sergi de los Rios d'ERC.

Va ser una magnífica experiència, que no oblidaré fàcilment. Vaig sentir una emoció nerviosa de pujar a l'atril i poder dirigir-me a la Cambra. Vaig compartir, també, bons moments amb els dos companys comissionats. En Josep Rull, nerviós i entusiasta i en Sergi, emocionat i conscient de fer una bona feina. Espero tornar-hi.

Us penjo aquí la foto que m'han fet arribar i que m'il.lusiona enganxar al blog i la nota de premsa que vaig redactar a la 1 de la matinada per als mitjans de comunicació de l'Alt Penedès.

NOTA DE PREMSA

El dimarts 9 de desembre, a les 4 de la tarda, el diputat penedesenc Roberto Labandera va intervenir en la sessió plenària del Congrés de Diputats, en representació del Parlament de Catalunya, per defensar la proposició de llei que demana la creació d’un Fons per l’Homogeneïtzació, el rescat selectiu i la subvenció de peatges. Ho va fer acompanyat de dos diputats més ( Sergi de los Rios d’ERC i Josep Rull de CIU).

L’any 2004, el Parlament de Catalunya va aprovar per segona vegada en els darrers 8 anys una proposició de llei per tal de crear el citat fons. L’any 2002 ja es va votar amb una àmplia majoria al Parlament una proposició similar que, en arribar al Congrés, va ser rebutjada per la majoria absoluta del PP. En aquesta ocasió, la proposició ha obtingut la unanimitat del Congrés per tal que sigui admesa a tràmit i debatuda posteriorment en comissió a la cambra estatal.

La proposició planteja la creació d’un Fons que es nodriria de les aportacions de l’estat, de les CCAA i de les mateixes concessionàries i que persegueix reduïr l’impacte econòmic dels peatges sobre els usuaris habituals del sistema d’autopistes, ja sigui establint criteris homogenis en relació al seu cost, rescatant ( és a dir eliminant) de forma selectiva aquells que més influeixen sobre el volum de desplaçaments que genera la mobilitat obligada sobre tot en les àrees metropolitanes o possibilitant l’ampliació del règim de bonificacions en aquells cassos que sigui més necessari. La proposició planteja la creació d’un fons estatal i d’un fons a cada comunitat autònoma que ho requereixi. Cal destacar que l’admissió a tràmit pressuposa que aquesta sigui debatuda en comissió i en ponència com la resta de proposicions i projectes legislatius que arriben al Congrés.

Labandera valora que “ és un pas important el que es pot donar en el model de gestió sostenible de la mobilitat a Catalunya, de forma especial pel que fa al sistema d’autopistes si, un cop admesa a tràmit aquesta proposició, s’acaba aprovant la creació del Fons. Podríem comptar- afegeix - amb un recurs específic per a fer front a la gestió del sistema i evitar que el seu cost reverteixi com a penalització econòmica en les butxaques dels ciutadans que estan obligats a desplaçar-se. El territori del Penedès i del Garraf pot obtenir importants ajudes, ja sigui per millorar la homogeneïtzació dels peatges de Martorell i el dels túnels del Garraf, com per ampliar el ventall de les bonificacions actuals ”

LES MEMÒRIES D'EN PASQUAL MARAGALL

Ahir vaig assistir a l'acte de presentació de les memòries d'en Pasqual Maragall.

Va ser un acte brillant de la progressia política catalana. Em va agradar, i molt, la intervenció del Narcís Serra i vaig escoltar, emocionat, el bell discurs de la seva filla Cristina.

Les paraules del editor, Ferran Mascarell van ser correctes ( paraules de venedor culte) i les de Francesco Rutelli, improvisades però escasses, fins i tot les vaig sentir poc treballades, un pél ampuloses, excessivament pressoneres del moment. No em van agradar.

Pasqual es va comportar com a Pasqual. Potser tocava que ho fos en aquell moment i al bel mig d'una presentació de llibre convertit en homenatge personal.

M'estimo en Pasqual. Sempre ha estat atent i deferent amb mi i amb les meves coses. I no puc oblidar mai que s'en va anar a l'Uruguai, a la pressa de possessió de Tabaré Vázquez com a nou president en un dels moments més durs de la seva carrera política ( març del 2005 i l'esfondrament de la línia 5 del metro al barri del Carmel). M'emociono quan recordo les seves paraules d'homenatge a Lluís Companys, dites davant del monument que el recorda a Montevideo en la cruïlla dels carrers Ramon Anador i Propios. La seva presència va ser per a la colònia de catalans progressistes una fita històrica. No oblidarem facilment.Era una moment històric, molt especial per a molts de nosaltres.

L'acte d'ahir tenia molt del Maragall de les millors èpoques. De les époques d'expansió i d'entrada al món de Barcelona. Si alguna cosa som els catalans,avui, li devem a Barcelona. I en la tasca de fer de Barcelona una ciutat magnífica i global, en Pasqual Maragall va tenir un protagonisme fonamental.

La seva tasca en relació al nou Estatut és difícil jutjar-la, encara.Serà possible d'aquí uns anys, un cop estigui en marxa la reforma ( ara quasi no camina) i els fruïts d'un major autogovern es puguin gaudir de forma col.lectiva i igualitària. Llavors, tornarem a parlar de Maragall.

En finalitzar la seva intervenció, va deixar anar una frase críptica, de comiat : "els propers tres anys ens ho passarem molt bé,-va dir- després m'aniré a fer companyia a la meva amiga .... o a Rupià... Vaig sentir que posava data a la seva vida pública, apressat de ben segur per la seva malaltia.

Em vaig anar, amb un cert regust amarg.

Ara toca llegir la seva Oda.

UNA TROBADA AMB ELS COMPANYS DE L'APRENENTATGE PRODUCTIU

El divendres passat em vaig trobar amb els companys d'INEPS ( International Network of Productive Schools) amb els quals vaig treballar durant 9 anys seguits, des del 1990 al 1999. Fruït de la feina va ser la creació de la mateixa xarxa INEPS, la fundació a Vilafranca de l'IDAP ( Institut d'Aprenentatge Productiu) que vam batejar Rodolf Llorens i Jordana i un bon grapat d'experiències molt significatives en el món del treball i de l'educació dels joves.

Vaig tornar molt entusiasmat i em vaig posar de seguida a redactar un text que porta per títol "VILAFRANCA COM A REFERÈNCIA EDUCATIVA". El penjo aquí per a tothom que ho vulgui llegir.

"És possible que no siguin majoria els vilafraquins que coneguin la rica experiència dels Mòduls d’Aprenentatge Productiu que es porta a terme a tres instituts de Vilafranca del Penedès. I que tampoc ho siguin aquells que hagin treballat ben a prop de l’IDAP que funciona dins l’àmbit municipal de la Vila des de fa 18 anys.

En aquests dies en que se sent a parlar tant dels canvis educatius, en el marc del debat de la primera llei d’educació del país que ja ha iniciat el seu tràmit parlamentari, adopta un especial relleu el treball que es duu a terme a Vilafranca per part de l’Ajuntament per crear oportunitats de formació i de producció educativa als seus ciutadans. És un exemple ben viu del que significa un compromís amb l’educació des de la política local.

El passat divendres 21 de novembre, al Caixaforum, a Montjuic, el Departament d’Educació, l’Ajuntament de Vilafranca,l’IDAP “ Rodolf Llorenç i Jordana i l’IPLE (l’Institut per l’Aprenentatge Productiu de Berlín) van aplegar un bon nombre d’educadors europeus i catalans ( i entre ells penedesencs) per tal d’avaluar el treball fet en tots aquests anys i posar les bases de noves col.laboracions.

Aquells que vam intervenir des del primer dia en aquesta experiència, considerem avui que l’ampliació del treball municipal als instituts públics de la Vila ha estat la prova de la consolidació d’un mètode de treball educatiu que ja ha demostrat grans èxits en la seva pràctica.

L’aprenentatge productiu té com eix del seu treball la capacitat de la persona per a construir coneixements. Opta de forma permanent per que siguin els joves o els adults que intervenen els que dissenyin els programes que volen fer. L’aprenentatge no es realitza sempre a l’interior de l’escola i aquesta, l’escola, canvia de rol i esdevé un escenari de trobada entre els joves i els seus professors. El docent es converteix en guia de processos. No imparteix coneixements, si no que implica als alumnes en un procés en que ells són els exclusius protagonistes.

L’experiència educativa va néixer a Nova York i un grupet d’educadors alemanys la van traslladar a Berlín a finals dels anys 80. Des de Berlín, l’experiència s’ha disseminat per Europa, però en els únics països en que de forma real ha pogut traspassar les barreres i inserir-se en el sistema formal han estat Alemanya i Catalunya. Vilafranca del Penedès és pionera una vegada més en innovació, en millora de l’escola, en capacitat per generar noves oportunitats als joves que no troben resposta en un sistema educatiu que és, encara i mal que ens pesi, generador de desigualtats i productor d’exclusions.

Vull fer el meu reconeixement als responsables polítics i tècnics municipals que un dia, no sense dubtes, van creure en l’oportunitat d’innovar. Però sobre tot en aquells joves que van prestar-se a una nova fórmula d’aconseguir èxit professional i educatiu i que, per que es van comprometre, van assolir bons resultats. Ara toca ampliar el ventall territorial i estendre el treball a tots aquells centres que ho vulguin adoptar. El paper dels directius i dels docents dels IES Mila i Fontanals, Eugeni d’Ors i Alt Penedès tornarà a ser, com ara, molt decisiu. Enhorabona, escola ! Enhorabona, Vilafranca !"


Nota : la fotografia que he triat per acompanyar el text és la de la seu de l'IDAP a Vilafranca del Penedès, a l'antic edifici de la VIRBEN, a la Plaça de la Verema.

TOTS A TREBALLAR PLEGATS

És comú, en política, escoltar crides diverses al treball d’unitat en favor dels interessos de tothom, ja de sigui del país o de la gent del país. Però considero que, mai com avui, és necessari que es produeixi una acció unitària per fer front a la forta crisi econòmica i d’ocupació que estem vivint. Els efectes de la crisi es comencen a sentir a Catalunya , i per descomptat, a la nostra comarca. Tancaments empresarials, treballadors en situació d’atur, autònoms que estan plegant...la llista és preocupant. Davant d’aquesta situació, ens hem de plantejar què fer.

La primera resposta ha de venir per part de les administracions públiques, mitjançant els mecanismes de suport als treballadors afectats i a les seves famílies i l’atenció a les empreses que entren en situació crítica. En aquest sentit els governs ( de Catalunya i d’Espanya) ja han posat en marxa els plans de xoc per tal de mitigar els efectes de la crisi en els sectors socials més afectats. A Catalunya, el Departament de Treball té a punt un pla d’acció per valor de 163 M€ a desplegar durant l’any 2009. Hem de fer ús d’aquests mecanismes i hem de procurar que es rendabilitzin no només de cara a la castigada renda de les famílies més afectades si no també a posar en marxa polítiques actives que permetin als treballadors i a les treballadores en atur retornar al mercat de treball.

Però la feina no acaba aquí. Aquesta crisi no és només una inflexió conjuntural de l’economia. Estem davant d’una transformació de les relacions econòmiques vigents fins avui, d’una modificació del mapa productiu i d’uns canvis estructurals en el mercat de treball, que ens obliguen a pensar en profunditat en els escenaris de futur. És un bon moment per a parlar del model econòmic de la nostra comarca, de les seves mancances i de les seves fortaleses i posar a punt les respostes.

Hem de pensar en el model d’implantació industrial que s’ha dut a terme en els darrers anys i en l’evolució del logístic, d’una importància estratègica en el desenvolupament futur de la comarca. Hem d’apostar per aprofundir en els dos camps, a l’empresarial industrial i al logístic, sumant al primer més recursos d’innovació i de recerca i al segon una major qualitat en la generació d’ocupació. Hem de preparar sòl industrial i logístic de qualitat per atendre la demanda d’instal.lació de noves empreses o d’ampliació de l’actual un cop se superi la crisi. Hem de parlar d’un sòl preparat, ben ordenat territorialment i amb els serveis que demana l’empresa d’avui dia. En matèria de serveis, el turisme cultural i en especial l’enoturisme, com ja s’ha dit, poden ser dinamitzadors eficaços d’una economia sostenible. Pel que fa a l’agricultura i l’agroindustria, el futur continuarà depenen de l’aposta per la qualitat i la diversificació productiva.

Hem de continuar apostant en tot això que funciona bé. I hem de ser valents i ambiciosos en els nous desafiaments econòmics, obrint-nos a noves implantacions empresarials, garantint la qualitat dels processos i, sobretot, unificant els criteris d’acció, treballant plegats. La nostra economia està en risc i el nostre model de cohesió social,també. L’acció col.lectiva és imprescindible.

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit el divendres 14 de novembre

REFLEXIONES SOBRE EL TRIUNFO DE OBAMA

La primera vez que oí hablar de Barack Obama fue por boca del President Maragall. Recuerdo que en un encuentro empresarial en el Fira Palace, de Barcelona, y en presencia del Presidente Zapatero, Maragall citó por primera vez la noticia aparecida en medios americanos. Pocos retuvimos el nombre, el momento y el gesto del President, pero unos años más tarde esa cita, aparentemente perdida en el discurso maragalliano, ha adquirido una especial relevancia. Maragall con su fino olfatopara detectar nuevos fenómenos políticos, había olido algo en ese anuncio que se fue convirtiendo en realidad.

El martes pasado Obama ganaba claramente las elecciones americanas y una euforia empezó a recorrer la sensibilidad política a USA y en el resto del mundo. Un hombre negro, con una personalidad tranquila esculpida a base de esfuerzo y trabajo, nacido en Hawai y formado en Indonesia, llegaba a una de las máximas responsabilidades políticas del mundo : pilotar la política de la Casa Blanca durante los próximos cuatro años.

Me sumo a aquellos que opinan que un aire de cambio político puede instalarse en la principal potencia occidental. Pero también me sumo a aquellos que, una vez pasada la enorme euforia de simbolismo que ha acompañado al resultado del 4 de noviembre, considera que el nuevo presidente debe dar con inmediatez los primeros mensajes de cambio político.

La credibilidad en política tiene, muchas veces,un periodo corto de caducidad y por ello se debe aprovechar al máximo el buen viento y la buena mar.

Yo personalmente quiero saber qué propuestas nos hará Obama sobre la disminución y/o la desarticulación de conflictos bélicos en el mundo ( Afganistán e Irak provocados por la misma intervención de Bush), sobre las medidas globales que se han de impulsar para salvar la calidad del ambiente y luchar contra el cambio climático, sobre cómo piensa atender la situación de más de 12 millones de inmigrantes ilegales en su propio país, sobre de qué manera se puede dar un impulso a la paz en el oriente medio o a la grave situación de un continente sumido en la pobreza como en el caso de Africa o sobre cómo ayudar, desde los instrumentos financieros mundiales, a los diferentes estados que lo necesitan ( en Europa también los hay) a atender los profundos desequilibrios sociales que está generando la crisis económica y a contener los conflictos internos que dicha situación desgraciadamente puede generar.

Ahí está la piedra de toque del gobierno de Obama a partir del próximo 20 de enero. Como decía un personaje de la magnífica película La batalla de Argelia, de Gillo Pontecorvo, el reto no está en la etapa de lucha para producir una revolución ( esta es la etapa fácil) el gran reto está en la etapa posterior aquella en la que corresponde llevar los cambios a la práctica, hacer realidad el cambio prometido.

A los progresistas del mundo nos corresponde, hoy, estar al lado de Obama. Estoy convencido.

L'OPOSICIÓ HAURIA DE DONAR SUPORT A AQUESTS PRESSUPOSTOS

Demà, divendres 31 d'octubre, el Conseller Castells presentarà al Parlament els nous pressupostos per l'any 2009.

Ja coneixem algunes de les línies de l'actuació del Govern en un any que serà difícil des del punt de vista econòmic.

En un moment de crisi econòmica, de pèrdua d'activitat i de destrucció de llocs de treball, les polítiques socials requereixen una especial atenció. S'incrementen en 712 milions d'euros la despesa a l'atenció a les persones en el seu conjunt. Mestres, escoles, metges, hospitals, ambulatoris,ajuts al lloguer de l'habitatge, etc. necessitaran estar reforçats per tal d'atendre a més persones.

Creixen, també, els recursos destinats a l'atenció del transport públic.

L'altre línea d'acció del projecte de llei és la destinada a ampliar els recursos per atendre noves polítiques actives d'ocupació. Recursos per a la formació de persones en atur, per a emprenedors que creen la seva pròpia empresa, per a orientadors que acompanyen en el procés de recerca d'ocupació, etc. són prioritats de l'acció del Govern. Es necessiten nous fons que permetin donar una resposta eficaç i contundent. Les etapes de crisi econòmica han de servir per a que aquelles persones que perdin el seu lloc de treball es tornin a formar per a competir en millors condicions en l'obtenció d'una nova sortida professional. Els fons previstos són una veritable inversió productiva.

Un capítol important mereixen altres inversions productives com les que es destinen a Recerca, Desenvolupament i Innovació. Un total de 126 M€ han de permetre desenvolupar les línies bàsiques del Pacte per la Recerca recentment signat i consolidar la feina que s'està duent a terme al país des de diversos àmbits ( científic, agroindustrial, industrial, etc.)

El 2009 serà un exercici complex per a les finances, per a l'economia i per l'ocupació. La ciutadania demana rigor i eficiència en la gestió dels recursos públics i responsabilitat en l'actitud política. Un exercici de responsabilitat per part de l'oposició seria el de facilitar al màxim l'aprovació dels pressupostos, renunciant a la presentació d'esmenes a la totalitat i agilitant la seva tramitació.

El President Zapatero va ordenar als grups socialistes en l'oposició mantenir una actitud responsable i cooperar amb l'aprovació dels pressupostos als municipis i a les comunitats autònomes en els quals tenim representació.

El PP i CIU no van estar a la mateixa alçada, a Madrid. Van atendre més als seus interessos de partit que a l'interès general, en una hora dramàtica com la que vivim.

Podem esperar un canvi d'actitud a Catalunya? Seran capaços Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho d'un gest altruïsta que la ciutadania i el greu moment econòmic requereixen?

Continuarà...

LES URBANITZACIONS A DEBAT

Ahir va començar, en seu parlamentària, el debat sobre el projecte de millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics ( unes 500 a tot el país i especialment concentrades a la Regió de Barcelona). Vaig intervenir en nom del Grup, destacant la necessitat i la urgència de d'aprovar els instruments d'intervenció píublica de què parla el projecte.

No es van presentar esmenes a la totalitat i el debat va ser força tranquil. L'oposició va fer gala de dos tipus de discursos. CIU ( Joan Raventós) va demostrar una certa desconfiança en relació a les actuacions del govern en la matèria però, malgrat tot, han manifestat la seva voluntat de cooperar i de treballar per la ràpida l'aprovació del text. El PP( Josep Llobet) i el Grup Mixt ( José Domingo) es van entretenir més en els volums d'inversions que, segons ells, han d'abocar-se en les urbanitzacions del país. Assumeixen la resta del text, així com la seva intencionalitat i objectius.

ERC i ICV-EUA ( Pere Bosch i Dolors Clavell) van coincidir amb la proposta, en la seva utilitat i en la seva importància subratllant la necessitat de garantir en el conjunt de les intervencions que s'impulsin cohesió urbanística i territorial i sostenibilitat

Considero que hi ha un bon grau d'acord inicial. Confio que puguem arribar a una bona entesa i espero que la tramitació sigui ràpida i fructífera. La gent de les urbanitzacions s'ho mereix. Els ajuntaments que les han de gestionar s'han de veure reforçats amb la posada en marxa del nou text legislatiu.

El Govern ,per boca del Conseller Nadal, es va a comprometre a liderar el procés.

UNA ACTITUD VALENTA DAVANT LA CRISI

Fa uns dies vaig escriure sobre algunes paraules del President Montilla en el seu discurs del 30 de setembre al Parlament. En finalitzar el discurs, el President va expressar la seva confiança en el país de 'esforç i del treball. Va ser un bon discurs.I considero que un bon missatge. He volgut enganxar al blog l'article que amb el mateix títol em va publicar El 3 de Vuit d'aquesta setmana.

“El país que m’estimo fa de l’esforç i el treball un senyal d’identitat”va dir el President Montilla quasi al final del seu discurs del debat de política general. “Ha arribat l’hora de parlar de les nostres responsabilitats”, va continuar,” És l’hora d’interpelar-nos a nosaltres mateixos no sobre qui som o cap on volem anar si no sobre com fem les coses” van ser, també, paraules del President en la mateixa sessió. Tot un missatge per a aquella part del país que s’acostuma sovint a la perplexitat inoperant.

La situació de crisi econòmica obliga a tothom, govern inclòs, a prendre mesures urgents, però sobretot obliga a plantejar-nos una actitud comuna, col.lectiva, d’unió, d’anar plegats, de sumar esforços.

Es ben sabut que la crisi que vivim no té les seves causes ni a Catalunya ni a Espanya. És una crisi nascuda a partir de les grans festasses de les polítiques del neoliberalisme que governen als Estats Units, de les seves multimilionàries despeses bèl.liques i del ritme d’un sistema financer global que es va apuntar a la producció especulativa del diner fàcil, entre ells en el sector immobiliari.

En aquesta situació, que en toca fer a Catalunya? Parar el cop com es pugui entre els sectors més vulnerables de la societat i de l’economia. Les polítiques d’ajut als aturats, de formació per millorar la capacitat de producció i de treball, l’atenció a la infància, al sistema educatiu, a la gent gran, han de ser el nostre objectiu.

Per això, el Govern de Catalunya continua treballant en la millora de les condicions socials. El President ho va explicar al Parlament de forma precisa i detallada. La despesa sanitària per habitant ha crescut en el període que han governat les esquerres de 860 €/ per càpita l’any 2003 a 1250 € p/ càpita l’any 2008. La meitat de les 885 actuacions del Pla d’Inversions en Equipaments de Salut 2004-2012 ja estan finalitzades. En matèria de noves escoles, 65 equipaments nous s’han posat en marxa a tot el país.

És l’hora de les grans actuacions en les àrees de l’educació i del treball. Comptem amb uns dels índex de rendiment escolar més baixos de l’Estat i amb problemes importants en la formació professional dels educadors. I aquí hem de posar en pràctica noves mesures, noves estratègies. El President ha recolzat la nova llei d’educació i ha anunciat la inclusió d’una avaluació final del cicle de primària a 6è de bàsica, la necessitat de reformar el calendari escolar i adaptar-lo a les necessitats socials i familiars i la urgència d’introduir canvis en el sistema de formació inicial i continuada del professorat.

Vull dedicar unes paraules, també, a una mesura innovadora en matèria de foment de l’ocupació : el nou contracte de formació pel treball. Aquest contracte pretén donar majors facilitats a les persones aturades, amb un programa de crèdits per a la formació individual que podrà concedir fins a un màxim de 5000 euros a aquelles persones que necessitin una formació que no poden obtenir en el marc de l’oferta pública. Un volum de 100 milions d’euros, es destinaran a aquesta mesura per a la gent emprenedora, la gent del món de l’esforç i del treball.

El 3 de vuit, 17 d'octubre de 2008

EL PRESIDENT ZAPATERO APOSTA PER DONAR CONFIANÇA A CIUTADANS I EMPRESES

El President Zapatero va anunciar ahir dues importants mesures : injectar 30.000 milions d'euros en el sistema financer, ampliable fins a 50.000 milions i establir en 100.000 € la garantia dels dipòsits dels comptes d'estalvi, els diners dels ciutadans.

Són dos bones mesures, que demostren el compromís del govern socialista en fer front a la crisi.

La primera de les mesures va destinada no a cobrir dèficits del sistema financer sino a que aquest els converteixi en crèdits a les empreses i a les persones per tal que s'incrementi la inversió productiva i l'adquisició de bens, l'activitat econòmica i el manteniment de l'ocupació en sectors del mercat que veuen perillar molts llocs de treball.

Ara li toca al sector financer sortir de l'atonia conjuntural i començar a moure fitxa. I, si no és així, el Govern de l'Estat ha de prendre les mesures necessàries per a que es compleixi i posar el diner a circular. Per sortir de la crisi, cal transmetre confiança a nivell empresarial i a nivell de les famílies. Alguns que ahir vivien en una arrauxada eufòria de despesa, estan avui a un pas del divà del psicoanalista. Ni tant ni tan poc. Com diu el President Montilla d'aquesta crisi en sortirem amb treball i esforç. Compte ! Els planys i les depressions són els millors amics d'aquesta crisi.

EL PAIS DEL ESFUERZO Y DEL TRABAJO

Somos muchos los que hemos coincidido con el mensaje moral del President Montilla en el discurso que hizo al Parlament el pasado martes. Su mensaje no sólo habla de su visión del país y de la societat, sino que también habla de una cultura personal con la que muchos catalanes podemos encontrar puntos de encuentro.

Aquellos que hemos venido a Cataluña como inmigrantes y hemos empezado de cero a construir paso a paso nuestras nuevas vidas entendemos sílaba a sílaba, palabra a palabra, lo que Montilla ha dicho.

Hace pocos días viajé a Montevideo, para trabajar en el tema de la descentralización administrativa en que el país está inmerso. La inmensa mayoría de articulistas y de periodistas vinculaban en sus análisis la situación de la actual crisis global financiera y económica con el cruel y devastador "corralito" del año 2002 que vivió el Uruguay, dos años después de que lo viviera Argentina. Alguien, con ironía, llegaba a ofertar sus servicios de asesor para quienes entraban en la crisis. La situación fue muy dura y aún se pagan, seis años más tarde, las consecuencias. Un periodista de La República me lo definió de una forma clara en el año 2006 : la batalla ha terminado ( la económica se entiende) pero aún nos estamos recogiendo los cadáveres en el campo de batalla. En la situación de la actual crisis global me temo que debamos contar "los cadáveres" a carretadas. Por ello el mensaje del President se recubre aún de más valor.

Hay un par de frases que quiero rescatar de su discurso. "El país que quiero hace del esfuerzo y del trabajo una señal de identidad" . Y la segunda : "Ha llegado la hora de hablar de nuestras responsabilidades. Es la hora de interpelarnos a nosotros mismos no sobre quiénes somos o a dónde queremos ir sino sobre cómo hacemos las cosas. Muchas veces perdemos la fuerza por la boca. Hablamos poco de nuestras responsabilidades. Un país enfadado, resignado o melancólico es un país en estado de decepción. Así un país no avanza"

Creo que son unas frases estupendas, no tanto de optimismo vital como de voluntad de hacer frente a las adversidades con fuerza y con ánimos de salir adelante.Los que hemos reconstruido la vida en un país lejano con las únicas armas de un pasaporte y una discreta maleta de viajero sabemos del significado profundo de estas frases. Y las consideramos nuestras,casi personales, muy íntimas.

UNA BONA RESOLUCIO, UNA BONA ESTRATEGIA

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució política en relació al nou model de finançament per Catalunya. Ha estat una bona resolució que reforça l'estratègia del Govern de la Generalitat i del President Montilla en la negociació amb el Govern d'Espanya.

El PP i el Grup Mixt s'han oposat, s'han quedat al marge. CIU ha transaccionat i això és bo. És bo per a ells i ho és per a l'estratègia dels grups que donen suport al Govern en la negociació del nou finançament. Considero que el PP no s'avindrà mai a donar suport a aquesta negociació i, pel que fa al Grup Mixt,fan esforços terribles per trobar un espai parlamentari...

L'ambient era d'entusiasme contingut. Tots som conscients de la complexitat del moment , però estic esperançat en que el resultat final del procés estigui a l'alçada d'allò que necessitem al país.Jo confio en el nostre Govern i en el Govern d'Espanya.

Per a aquells seguidors del blogg que la vulguin llegir, us transcric la resolució aprovada.

RESOLUCIÓ sobre el NOU MODEL DE FINANÇAMENT PER A CATALUNYA


Davant del procés de negociació del nou model de finançament, el Parlament de Catalunya constata

a) Que l’aprovació d’un nou model de finançament és una obligació legal recollida en l’Estatut aprovat pel Parlament i les Corts i referendat pel poble de Catalunya.

b) Que no s’ha respectat el termini legal que exigia a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat l’obligació de concretar l’aplicació del model de finançament de la Generalitat establert a l’Estatut

c) Que l’acord final, resultat del pacte i la negociació amb l’Administració General de l’Estat, haurà de respectar íntegrament els preceptes i criteris de l’Estatut.

d) Que una part de la resposta que cal donar a l’actual situació de crisi es correspon amb la necessitat de millorar el finançament per tal de reforçar els serveis personals que la Generalitat presta, així com per millorar la productivitat de les empreses

El Parlament de Catalunya dóna suport al govern en la seva negociació per tal d’assolir un bon acord que ens permeti disposar d’un sistema de finançament just per la Generalitat de Catalunya. Aquest acord s’ha de produir en el marc de bilateralitat de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. El nou model ha de tenir vigència a partir de l’1 de gener del 2009. D’acord amb les previsions de l’Estatut el model podrà aplicar-se gradualment per garantir-ne la viabilitat financera, i haurà de contemplar un sistema d’actualització i revisió

El Parlament de Catalunya insta al govern a continuar negociant el nou model de finançament de la Generalitat per tal que :

- El finançament de la Generalitat estigui essencialment vinculat als impostos que paguen els catalans i, en aquest sentit, els recursos de les finances de la Generalitat en l’exercici 2009 han d’incloure el rendiment complet de tots els tributs estatals cedits, d’acord amb el que disposa l’Estatut en els seus articles 203, 206 i 210, i en les disposicions addicionals 7, 8, 9 i 10.

- L’aplicació del nou model de finançament permeti un increment substancial dels ingressos de la Generalitat i comporti una reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat.

- Una part dels impostos que els ciutadans de Catalunya paguen per damunt de la mitjana reverteixin en el serveis que la Generalitat presta als catalans. És en aquest sentit que per a la determinació dels recursos financers de la Generalitat es tindran en compte les necessitats de despesa i la capacitat fiscal.

- Catalunya continuï sent solidària. La solidaritat ha de garantir que les CCAA amb menys recursos puguin prestar els seus serveis públics essencials en condicions similars amb la resta, sempre que portin a terme un esforç fiscal similar, tot garantint el principi d’ordinalitat a cada exercici pressupostari. Per això :

o Els recursos destinats als serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials s’anivellaran per tal que en els mateixos serveis prestats en altres CCAA es puguin assolir nivells semblants sempre que es porti a terme un esforç fiscal similar.

o La variable bàsica per distribuir els recursos anivellats ha de ser la població, rectificada pels costos diferencials i el percentatge de població immigrant i la resta de variables contemplades a l’Estatut. Aquestes variables han de ser objecte d’actualització anual.

o L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.

- La Generalitat tingui capacitat per regular i gestionar els seus recursos i en aquest sentit :

o El reconeixement de la capacitat normativa que permet l’Estatut, centrada especialment en l’ampliació de la capacitat normativa sobre l’IRPF i sobre l’IVA, en aquest últim cas particularment en les operacions efectuades en fase detallista

o La creació d’un consorci amb participació paritària entre l’Agencia Estatal de la Administración Tributaria i l’Agència Tributària de Catalunya. Aquest consorci ha de poder gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar la totalitat dels impostos cedits a Catalunya d’acord amb les possibilitats que confereix l’article 204.2 de l’Estatut de Catalunya.

o S’ha d’efectuar el traspàs de les competències i els mitjans relatius a la revisió per la via administrativa de les reclamacions que els contribuents puguin interposar contra els actes de gestió tributària dictats per l’Agència Tributària de Catalunya.

o S’han d’establir les fórmules de gestió consorciada del cadastre entre l’Estat, la Generalitat i els municipis.

- Es constitueixi la “finestreta única” a fi i efecte que els ciutadans pugin tramitar qualsevol impost en qualsevol oficina, amb independència de quina administració en sigui el titular.

- El principi de lleialtat institucional preveu que l’Estat compensi a la Generalitat per a totes aquelles decisions que prengui i que comportin una major despesa o un menor ingrés a càrrec de la Generalitat A aquests efectes, s’insta al Govern a seguir treballant en l’avaluació de l’impacte que han tingut les decisions adoptades unilateralment per part de l’Estat.

El Parlament constata la necessitat d’avançar en un acord que expressi la unitat de les forces polítiques, com reclama la societat catalana, en la proposta que el Govern de la Generalitat ha de negociar amb el Govern de l’Estat.

El Parlament de Catalunya insta al govern al ple desenvolupament de les competències previstes en l’Estatut de la Generalitat en relació a les hisendes locals.


Palau del Parlament, 2 d'octubre de 2008

UNA SETMANA DE DEBAT POLÍTIC DECISIU

Aquesta setmana, precisament dimarts 30, comença el debat de política general al Parlament de Catalunya. Serà un debat marcat de forma clara per la situació econòmica general i pel debat del nou finançament.

La gent del país està pendent d'un debat que pugui donar solució als temes que més la preocupen : l'atur, l'accès a l'habitatge, la baixada del consum, la pèrdua de poder adquisitiu, traduït en les conseqüències diverses que influeixen sobre la seva economia i la seva vida diària.

Espero que el debat apunti a un escenari de consens per donar suport al treball del Govern en la seva negociació amb el Govern d'Espanya. CIU ha d'abandonar el tacticisme polític i continuar sumant esforços amb els grups que donen suport al Govern en favor d'un bon acord pel país.

Del PP no espero gran cosa, ja que el seu posicionament no ha renunciat a la política d'erosió al President Zapatero. Tampoc ha renunciat el PP als seus atacs a l'Estatut. Ni a Espanya ni a Catalunya.

Crec que un segon missatge que s'ha d'enviar als ciutadans és el de refermar les polítiques socials dirigides a aquells sectors que més ho necessiten. Per tant, crec que el debat ha d'acabar amb unes mesures sòlides en matèria de mesures de promoció de l'ocupació, de suport a l'habitatge social i d'atenció a les persones grans.

Oportunitats als joves, a les dones que busquen feina, recursos a les families que no poden arribar a final de mes i un paquet d'iniciatives per recolzar els sectors productius amb més dificultats són les idees que poden donar relleu al debat. La gent ens ho demana. Hem de donar resposta.

DECLARACIÓN DE LA MESA POLÍTICA DEL FRENTE AMPLIO SOBRE BOLIVIA

DECLARACION



Ante la grave situación que atraviesan el Gobierno y el pueblo de la hermana República de Bolivia, la MESA POLITICA NACIONAL DEL FRENTE AMPLIO, DECLARA:

1. Su total apoyo al Gobierno que encabeza el Presidente Evo Morales, elegido democráticamente por el pueblo boliviano, y refrendado en la consulta popular del 10 de agosto del corriente año, con el respaldo del 67% de la ciudadanía, expresado por voto secreto y directo.

2. La defensa irrestricta de la soberanía, la autodeterminación de los pueblos, la institucionalidad democrática y la integridad territorial, atacadas por sectores minoritarios internos y alentados por la intromisión extranjera en la persona del Embajador norteamericano en dicho país, recientemente expulsado por el Presidente boliviano.

3. Su total rechazo al proceso desestabilizador en Bolivia, y en cualquier país de nuestra América, y su solidaridad con el Presidente Evo Morales y el pueblo boliviano, en lucha por un país soberano, justo y digno.

4. Su apoyo al acto de respaldo al proceso democrático en la República de Bolivia, convocado por el PIT-CNT a realizarse el lunes 15 de setiembre, a la hora 18:00 en la Plaza Libertad.



APROBADA POR UNANIMIDAD

Montevideo, Uruguay, viernes 12 de setembre de 2008

DEFENDER A EVO MORALES,UN PRESIDENTE DEMOCRÁTICO

La situación política de Bolivia es hoy de una enorme tensión. La suma de algunas fuerzas autonomistas dirigidas por la derecha boliviana ha llevado al país a una espiral de violencia.

Nuestro apoyo, en este momento, a Evo debe ser claro y sin fisuras. Evo es el presidente electo democráticamente y refrendado hace poco menos de un mes por un 70% de los ciudadanos. La reacción contra Evo Morales proviene de sectores conservadores y reaccionarios que quieren evitar un proceso de reforma social capaz de reducir los grandes desequilibrios sociales y políticos del país andino.

Por su parte, el gobierno de Morales y su partido el MAS están haciendo esfuerzos por encontrar vías de diálogo.Y más deberán hacer, aún, en los próximos días.

Los países de la zona, en especial Argentina, Brasil, Chile, Paraguay y Uruguay deben hacer piña entorno al proceso democrático de Bolivia. El gobierno uruguayo, por boca de su presidente Tabaré Vázquez, ya ha dado su respaldo total al Presidente Evo Morales y a su gobierno. Otros gobiernos lo están haciendo de forma gradual. Apoyar a Evo es apoyar la democracia en Bolivia,defender las instituciones de autogobierno del país y apostar por la integración política del conjunto de la societat boliviana.