AEROPORTS A CATALUNYA

Aquesta setmana ha estat una de les setmanes més importants pel que fa a la política aeroportuària de Catalunya i, també, pel que fa a l'obra del Govern en la matèria.

El passat dimarts 16 de juny es va inaugurar la terminal 1 de l'aeroport d'El Prat amb una capacitat per atendre 30 milions de passatgers, els quals sumats al 27 milions actuals poden donar una xifra de tràfic realment espectacular. L'acte va ser un acte singular, ple de significació per a un país, el nostre, en que hi ha sempre gent disposada a veure el got mig buit. La inversió és la més gran que s'ha fet mai en una infraestructura a Catalunya. Les possibilitats d'activitat comercial són molt grans i l'obra en si és realment molt bonica, amb una estructura àgil i una distribució fàcil per a l'usuari. Vaig poder assistir a la inauguració junt amb d'altres companys del Parlament. Ben impressionats, vam marxar contents.

El dijous 18 es donava a conèixer una nova decisió del Govern : l'aprovació del nou projecte d'aeroport corporatiu que s'instal.larà a l'actual aeròdrom d'Igualada-Òdena. Ha estat una bona decisió per la comarca de l'Anoia que ho esperava amb entusiasme. L'aeroport corporatiu s'ha convertit en un factor d'estímul per a l'economia maltractada d'una comarca que ha viscut crisi rera crisi una pèrdua important de pes a nivell econòmic i d'ocupació. Vull destacar que en aquesta decisió del Govern ha inicidit, i molt, la unitat política, social i econòmica que els diversos agents responsables van saber teixir al seu voltant. Enhorabona gent de l'Anoia !

El divendres 19 de juny un grup de parlamentaris, juntament amb el President del Parlament varem visitar les instal.lacions (quasi a punt de marxa) de l'aeroport de Lleida-Alguaire. És una instal.lació nova de trinca: el primer aeroport que construeix el Govern de la Generalitat i que estarà a punt per iniciar la marxa a la propera tardor. La valoració de tots els presents ( diputats de tots els colors polítics) va ser molt bona. Per a alguns, el viatge va ser l'oportunitat per poder valorar el bon resultat global de les connexions que avui enllacen Lleida amb la resta del territori: una hora de viatge en AVE des de Barcelona per conèixer una instal.lació moderna i de primera per a un territori que necessita comunicacions i creixement. Un company diputat ( i no és dels que donen suport al Govern) em va dir : "l'AVE ens ha situat esplèndidament a Catalunya i a Espanya, espero que Alguaire ens pugui situar al mòn".

En matèria d'aeroports, pel que fa a la infraestructura, les coses van de forma immillorable ( l'hem de sumar també les obres d'ampliació a Reus i a Girona). Ara ens queda parlar de la seva gestió, segurament un tema més complexe però d'imperiosa urgència. Pel que fa a Alguaire i a Òdena, la gestió ja ve assenyalada per la nova llei d'aeroports i d'heliports que s'està tramitant al Parlament de Catalunya. La desclassificació d'interès general de Reus, Girona i Sabadell també permetrà la seva gestió d'acord amb els paràmetres de la futura llei. Pel que fa a Barcelona, el model serà segurament el d'una gestió consorciada amb una presència determinant, tal com ho manifestat el Govern i el Parlament en diverses ocasions.

Podem dir que en matèria d'aeroports la situació a Catalunya s'ha girat "com un mitjó", tot i que queda molta feina per fer, en especial per negociar amb l'Estat.

EL RESULTAT DE LES ELECCIONS EUROPEES

El diumenge passat, 7 de juny, es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu. El resultat de participació ha estat decebedor. El resultat polític ha estat, també, decebedor. : un parlament europeu més a la dreta en una Europa ja amb molta dreta. Espanya és una de les poques illes que resten en mans de l'esquerra en aquest panorama polític

A Espanya, el PSOE ha resistit, perdent punts i vots.El PP ven el resultat com un gran triomf. Ni tant ni tan poc. El resultat manté de moment a Rajoy en el primer lloc del seu partit. No és dolent per a l'esquerra en general. És un home que no aixeca passions. Ho té difícil...d'arribar-hi al govern d'Espanya.

A Catalunya, els socialistes hem guanyat. No és un resultat dolent del tot, però la pèrdua de vots ha estat molt important. Si descomptem que al 2004, l'efecte Zapatero ens va cedir uns bons milers de vots, igualment es pot detectar una pèrdua de vots, una apatia ( o un cabreig ) en una part del nostre electorat. La culpa no la té exclusivament el desencontre del PSC i del PSOE en temes estatutaris i de finançament. Hi ha un electorat que pot estar desencantat del pas lent de les negociacions, però hi ha una altra part de l'electorat que no accepta la baralla amb els companys de Madrid i d'Espanya. Ho hem de tenir en compte ! Si als socialistes de la resta d'Espanya les coses no els han anat del tot bé, els socialistes catalans podem patir les conseqüències a mig termini...

Vull fer l'esforç de mirar portes endins. Tenim, com mai, enormes escenaris de responsabilitat de govern. Gestionem ajuntaments, diputacions, consells comarcals, ajuntaments...Fem molta i bona gestió. Ho fem, com mai també, amb molta gent jove. Però ens falta fer més política. Crec que hem de fer un esforç considerable per orientar els nostres quadres polítics cap la primera fila de l'atenció ciutadana. Crec que hem de recuperar "banderes" sensibles als ciutadans i portar-les nosaltres : a nivell ambiental, a nivell de participació, a nivell de llengua i de cultura, a nivell de model de vida, a nivell d'integració...

Crec, amics, que la resposta està en la política, en la gent que fa política, en les persones que creuen en la política, en els centenars de milers de votants socialistes que van a votar i, fent-ho, manifesten : " jo crec en la política". Els coneixem ? Sabem on són? Com són ? Quin diàleg podem construir amb ells i amb elles ? Proposo més proximitat i més treball en comú amb el ciutadà que vota. De forma progressiva, ja construirem amb ell els fonaments de la nova etapa que ens tocarà encetar.

POR UNA EUROPA QUE NO EXCLUYA

La campaña de les elecciones europeas está llegando a su ecuador. Constato una apatía importante entre mis vecinos y de mis vecinas en relación a las elecciones. Incluso, cuando me preguntan por mi trabajo, hacen referencias al Parlament, a la financiación autonómica, a la crisis económica y del empleo, etc. pero ninguno de ellos me habla de la situación europea.

Quiero dedicar mi reflexión de hoy al tema de la inmigración en Europa y a la situación de los trabajadores que emigran desde los distintos puntos cardinales con la finalidad de obtener en nuestros países mayor bienestar, algo de renta y algo, aunque sea poquito, de mejor futuro.

Conozco una profesora búlgara de economía que se dedica al trabajo de doméstica en la escalera donde vivo. Conozco muchos casos de gente venida de Marruecos, de Colombia, de Argentina, de Uruguay, de Ecuador, de Bolivia, que están luchando a brazo partido...por quedarse en Cataluña a pesar de la crisis.

Europa tiene la mayoría de gobiernos inundados de derecha. La derecha es hoy mayoría en el Consejo y en el Parlamento. Las políticas en relación a la inmigración amenazan en convertirse en las políticas de expulsión y de la explotación laboral. Por ese camino van las políticas de Sarkozy y de Berlusconi, por citar dos ejemplos bien próximos.

Cada periodo de medidas conservadoras sobre inmigración no deja más que economia sumergida y sectores sociales sin derechos. Roberto Saviano explicaba brillantemente hace unos días los beneficios para la mafia que implican las medidas xenófobas de Berlusconi. Su reflexión es muy sencilla : en un país con un poder democrático insuficiente para proteger a los sectores más vulnerables, las personas desprotegidas saben que para subsistir en él necesitan buscar refugio en otros poderes. La mafia se revela como una red segura, ya que garantiza "inmunidad y protección" ante el poder público sea cual fuere la situación de las personas.

El segundo gran problema para un inmigrante es la situación laboral, mejor dicho la extrema vulnerabilidad de su situación laboral ( contratos deficientes, bajos salarios, horarios maratonianos). Pocos son los que se sindicalizan, pocos son los que se rebelan, pocos son los que reclaman ante las injusticias que se cometen contra ellos. ¿Quién se atreve a hacerlo cuando lo que se arriesga es salario ( raquítico pero salario), documentación, permisos de residencia, proyecto de vida, ayudas a las familias?

Sólo una política socialista puede garantizar el pleno ejercicio de los derechos. Hay que decir al ciudadano que el mayor acceso a los derechos por parte de todas las personas es garantia de convivencia y de bienestar colectivo.

Europa no puede ni debe excluir. Sólo podemos apostar por una Europa que integre, en condiciones de igualdad social, a los nuevos ciudadanos.

LA NECESIDAD DE AMPLIAR EL DESEMPLEO Y OTRAS MEDIDAS DEL PRESIDENTE...

La semana que comienza el Congreso de Diputados discutirá nuevas medidas (nuevas resoluciones) para paliar el impacto de la crisis entre las personas y las familias más golpeadas por la recesión y la pérdida de empleo. La iniciativa la puso a andar el Presidente Zapatero con su discurso de la semana pasada y ahora han de pasar el examen de los acuerdos políticos.

Una de las medidas que ya se discute es la ampliación de la cobertura por desempleo. Es una buena medida. Es una medida urgente. Aparte de que los recursos van a solventar duras situaciones sociales, son también una inyección económica en la maltrecha economia local y barrial de nuestras ciudades. El efecto en el consumo es inmediato y la percepción global de la situación de las personas mejora substancialmente.

Pero creo que la medida debe ir acompañada de su organización más activa. Los mismos recursos con un apoyo de recursos de otras administraciones, puestos en juego a través de acciones locales de ocupación y de dinamización laboral permiten, a su vez, que tanto estos como las personas que los perciben aporten colectivamente al conjunto de la sociedad que les da apoyo. Mientras la situación de las empresas no permita la creación de empleo, el trabajo de colaboración y/o cooperación social de los perceptores de desempleo no sólo puede tener utilidad colectiva sino que es un contundente instrumento para la mejora del equilibrio emocional y psicológico de la persona implicadas. Hay que intercambiar prestación por desempleo por acciones de gran utilidad social y de solidaridad que incluyan procesos de formación.La ciudad, la misma administración, el entorno natural, etc. son una fuente extraordinaria de formación y de acción social permanente. Si reflexionamos un poco sobre ello, encontraremos muchas propuestas, muchas posibilidades.

Valoro, también, que el conjunto de medidas para la formación de las personas sin empleo adquiere una extraordinaria prioridad. Así lo han visto los gobiernos de España y de Cataluña y se han puesto manos a la obra. Yo recomendaría, humildemente, que se impulsaran ambiciosos planes de investigación e innovación que incluyan a nuestros jóvenes. Estudiar y aplicar lo estudiado en un régimen de beca de formación o de investigación, distribuídas entre centros medios y superiores, laboratorios, empresas, ámbitos de creación, etc. sólo puede tener un efecto multiplicador en los próximos años. Y, de verdad, que lo necesitamos.

EUROPA ENS FA PENSAR

Estem a punt de començar una campanya electoral al Parlament Europeu. Com sempre, el debat està servit : sóm conscients de la importància i del pes d'Europa a les nostres vides? És possible que si, és possible que no.

La dreta espanyola vol aprofitar la campanya per carregar contra la política del President Zapatero. Les enquestes no són favorables per al PP, però ells " erre que erre" s'enganxen a l'argumentari de sempre : " el pitjor per Espanya i per Europa són els governs d'esquerra i, en especial, els governs socialistes"· L'argument és simple. Giren al seu voltant i procuren sumar el vot dretà, el vot impotent, el vot cabrejat, el vot volàtil sense criteri i sense ideologia.

La dreta catalana ha recorregut a un argument similar. Per als dretans catalans l'objectiu és el President Montilla i el govern d'Entesa. Pensant en clau interna ha triat un candidat sobiranista (Tremosa) expulsant ( perdó, desplaçant!) el candidat moderat de la dreta que intentaven aglutinar (Guardans). Pensen en clau regional, graten al màxim en els seus interessos locals, procuren descol.locar a l'esquerra independentista moderada i "beuen els vents" per un avenç electoral a Catalunya que no es preveu per part de les forces que composen el govern . Tot, per això, trist i pobre, sense ambició de futur...! Tot això...lluny d'Europa.

Els socialistes hem optat, en aquesta campanya, per parlar d'Europa. La Maria Badia, incansable i pencona, es mou amunt i avall. A vegades em sembla, veient la resta de polítics, que és candidata a unes eleccions en que només ella creu. La Maria està convençuda de la importància d'Europa per al futur de Catalunya. Els nacionalistes i els sobiranistes no tenen confiança en Europa. No sé, no sabem , com pensen encaixar el seu projecte en el marc europeu...

Els socialistes estem en campanya per fer arribar el nostre missatge ( que és molt ample) a tot arreu. Com sempre, per a nosaltres, el més important és l'Europa social, l'Europa diversa, l'Europa justa, l'Europa plural.

Com en d'altres temes, no hi ha res pitjor, que el pensament únic tan propi de la dreta catalana i de la dreta europea. Europa necessita, amb urgència, canviar l'actual majoria conservadora !

RODALIES DE CATALUNYA

Avui, el President Montilla i el Ministre Blanco han anunciat un acord esperat :la transferència de la xarxa de rodalies ferroviàries de l'Estat a la Generalitat.

L'opinió de l'oposició ( per cert, desencatada i desesperada), i la dels socis de govern, han ratificat la importància de l'acord. Cal dir que en matèria de compliment de l'Estatut el traspàs de rodalies s'ha convertit en un fet emblemàtic.

Les rodalies donen servei a una població de més de 5 milions de persones a Catalunya. Més del 70% de la població catalana té al seu abast, com a instrument bàsic de la seva mobilitat, el tren.

La política del govern català ha anat orientada a millorar l'accés al transport públic. A banda de l'ATM ( Autoritat del Transport Metropolità)de la Regió de Barcelona, s'han creat els consorcis del transport de Lleida, Tarragona i Girona i està en marxa la creació del Consorci del Bages al qual el seguiran altres territoris de Catalunya.

El President Montilla ha subratllat la importància d'un acord que fa complir l'Estatut.

El Ministre Blanco ha assenyalat la forta inversió en matèria d'infraestructures que fa l'Estat a Catalunya i ha expressat la nova voluntat de Fomento i del govern espanyol de treballar " colze a colze" amb el President Montilla i el govern català per tal d'assolir les fites que s'han traçat ambdos governs en matèria d'infraestructures per al nostre país .

L'oposició, com sempre, no ha sabut detectar l'alçada històrica de l'acord. Hem vist a l'atril de premsa del Parlament una cadena de reaccions tristes i desenfocades. A vegades, en política, reconèixer l'obra ben feta permet, a qui ho fa, participar de "l'hora gran". Ni CIU ni PPC han sigut capaços de detectar aquesta oportunitat.

El traspàs de rodalies serà efectiu l'any que ve. Feina feta. Compromís assolit. Promesa feta realitat. L'estatut en marxa.

És un bon dia per a Catalunya. Ho hem de celebrar.

DOS ANYS DE GOVERN DEL PRESIDENT MONTILLA

El passat diumenge vaig assistir a l’acte organitzat pel partit al pavelló 2 de la Fira de Barcelona. Un acte sota el títol FETS I NO PARAULES, que va recollir diverses intervencions sobre la situació política actual a Catalunya, tant de part del President com de la ministra Chacón, l’eurodiputada Badia i l’alcalde Hereu.

La tasca del Govern és bona. Estem davant de la posada en marxa d’un bon grapat de programes destinat a resoldre dèficits i febleses de la nostra societat i de la nostra economia. Escoles, instituts, ambulatoris, carreteres, trens,equipaments socials i culturals, etc. La llista és llarga. Tot això fet amb una administració eficaç dels recursos, ja que el finançament que va gestionar l’Artur Mas l’any 2001, amb el govern del PP, no són altra cosa que insuficients i escassos per tal de fer front a les noves necessitats de la població.

El President va fer balanç, però la noticia més important va correspondre ( no podia ser d’altra manera) als compromisos del Govern d’Espanya en relació amb l’acord de finançament que està encallat des de fa ja uns mesos. L’actitud presidencial és, com sempre, prudent. Però l’actitud de Montilla va generar confiança.

No és l’hora dels pesimistes- va dir el President. I molts varem aplaudir conscients i entusiasmats. Les situacions de crisi, que tant ens preocupen i ens angoixen no poden impedir les bones expectatives que l’esperit col.lectiu necessita i és capaç de construir.

Sense caure en un cofoïsme que es pot mal interpretar podem dir que un cop negociat el finançament, els diversos territoris del país, allà on es troben els seus ajuntaments, l’entusiasme serà fort. La capacitat de treballar per fer realitat tot allò que ens vingui juntament amb això que ja produïm, ens esperona.

No puc acabar, sense fer una referència a la meva ciutat, Vilafranca del Penedès. En aquesta nova etapa, el nou govern minoritari de la Vila, nascut d’una aliança difosa que no s’ha explicat públicament encara, no ha estat capaç de dir res. Què em pensen fer? Amb quins recursos? Com pensen fer front als innumerables reptes socials i laborals que estan habitualment a la porta del consistori? Patirem, no ho dubteu.

Publicat al Penedès Digital el dimarts 28 d'abril

UN CAP DE SETMANA DE REFLEXIÓ...

El 20 d’abril la suma aritmètica d’11 regidors ( CIU+CUP +ERC) pot treure l’alcaldia a la força més votada el maig del 2007. La decisió política, si és veritat el que diuen els portaveus dels 3 grups, deixarà a Regull en minoria i a l’espera dels acords puntuals que es puguin produir.

El Sr. Regull ha declarat que renuncia al seu programa (!!), declaració mai sentida per part d’un dirigent polític que aspira a l’alcaldia. I en canvi ha especificat la seva tàctica política per als propers dos anys : complir els compromisos amb la CUP i amb ERC, per tal de poder crear millors condicions a CIU de cara a les eleccions del 2011. Aquestes declaracions d’en Regull venen a donar la raó a les meves paraules de l’un article que vaig publicar a principis d’abril. Regull fa una operació, dolorosa en termes socials i violenta en termes polítics, amb la intenció de preparar la seva candidatura del 2011. Això ho farà des de l’alcaldia i ho haurem de pagar tots els vilafranquins. Podem admetre ho els vilafranquins?.

Marcel Esteve va deixar l’alcaldia després d’una de les campanyes més dures d’atacs personals i polítics que es coneixen en la vida política local. Francisco Romero no ha tingut la possibilitat dels 100 primers dies ni tan sols per afavorir un canvi en la situació política. Però, el desequilibri i la inestabilitat continuaran. La CUP s’apressa a destacar que no té les mans lligades per cap pacte més. ERC es queda fora del govern, després d’una assemblea interna en que s’ha reflectit un forta divisió en termes d’estratègia política local. ICV s’ha manifestat clarament en contra de la moció. I el PPC, a qui Regull ha despreciat en més d’una ocasió, manté la seva pròpia conducta d’abstenció i d’anar a la seva. Regull té un panorama molt complicat. I no trobem ( tot i que manca el dilluns) en el seu missatge ni ambició de ciutat, ni full de ruta social, ni resposta per als grans reptes col.lectius de la nostra Vila

Regull pot arribar a l’alcaldia el dilluns vinent per ser un administrador en precari. Arriba sense projecte i sense capacitat per dur a terme cap línia mestra d’acció de govern. La Vila es pot paralitzar i podem perdre dos anys extraordinaris per posar en marxa projectes que Romero havia manifestat la seva voluntat de dur a terme. Si al menys fos capaç d’acabar el munt de projectes que Marcel Esteve ha deixat en marxa i que Romero estava disposat a completar, es podríem reduir en part l’impacte del mal que ens ve a sobre.

Vull acabar amb una darrera reflexió : la profunda ferida política que la moció ha obert entre les dos principals forces polítiques de la Vila no es tancarà fàcilment. Les seves conseqüències en la vida social i política de Vilafranca poden ser greus. Regull i CIU han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquests fets. La CUP i ERC, també, i arribarà el dia en que hauran de donar explicacions a la ciutadania.

FRANCISCO ROMERO, ALCALDE DE VILAFRANCA

Francisco Romero va ser escollit alcalde el passat divendres 20 de març, en substitució de Marcel Esteve. Un pacte entre CIU, CUP i ERC ha impulsat una moció de censura contra ell. Cap de les tres forces ha tingut la voluntat de donar-li al nou alcalde el periode de confiança mínim de 100 dies per tal que pogués posar en pràctica els canvis a l'ajuntament que va prometre en el seu discurs d'investidura.

La CUP i ERC, que rivalitzen políticament de forma ostentosa, han cedit a les pressions de CIU que té l'únic objectiu d'arribar a l'alcaldia per preparar, des de la primera institució de la Vila, la campanya electoral del 2011.

Francisco és un polític jove i emprenedor. Rigorós intel.lectualment, treballador incansable i amb prestigi de bon gestor constitueix una veritable amenaça per als interessos de CIU a Vilafranca i fins i tot per a les dues forces polítiques minoritàries que donen suport a la moció de censura. Aquí rau una de les claus del trencament de la convivència política que impulsa la dreta local amb el suport dels radicals antisistema de la CUP i la deriva sense nord d'una majoria ( que no la seva totalitat) de la direcció política de l'ERC local.

Per a Vilafranca s'obre un periode d'inestabilitat política de consequències imprevisibles.

Per a Francisco Romero s'obre una nova etapa de treball polític, des de l'oposició, que pot acabar consolidant-lo com el dirigent progressista capaç de governar Vilafranca, amb mà segura, en la segona dècada del segle XXI.

HOMENATGE A RAUL ALFONSIN

El passat 4 d'abril en Consell Nacional del PSC va aprovar una declaració de reconeixement i homenatge al president argentí Raúl Alfonsín. Vaig preparar un text per encàrrec de l'Higini Clotas, President del Consell i de Javier Luna, delegat nacional de Xarxa Llatina.L'Higini va fer la lectura en obrir la sessió. He decidit penjar-ho en el blog.

"El passat dimarts 31 de març va morir a Buenos Aires, Raúl Alfonsín ex president de l’Argentina, dirigent de la Unió Cívica Radical, partit germà de la Internacional Socialista.

Raúl Alfonsín ha estat un polític socialista de profundes conviccions democràtiques que va pilotar la transició política del poble argentí des de la cruel dictadura militar a la democràcia, l‘any 1983, fent de la defensa dels drets humans, de les institucions públiques i de la reivindicació de la veritat i de la justícia els instruments fonamentals del canvi a l’Argentina, un país amb el qual Catalunya i els catalans hem mantingut històricament, i mantenim avui, lligams estrets i sòlids.

El president Alfonsín significa per als demòcrates de tot el món un referent de recuperació democràtica institucional i de restauració de l’estat de dret. Les seves conviccions el van portar a liderar una canvi polític que va tenir dos grans objectius : retornar als argentins la dignitat de la seva condició humana, social i política i impulsar els primers procediments judicials contra els membres de la Junta Militar de la dictadura. Pocs dirigents d’una transició política han tingut el coratge polític i ideològic del President Alfonsín possibilitant el processament dels 15 membres de les successives juntes de a dictadura militar.

El seu exemple és un exemple per als socialistes d’arreu del món i per a tots aquells que, des de la defensa dels valors bàsics, creuen que la convivència en pau i llibertat és la base del progrés de la humanitat.

El Consell Nacional del PSC vol reconèixer, avui, la trajectòria política d’un home singular, d’un polític íntegre, d’un intel.lectual rigorós, d’un demòcrata convençut de pensament socialista.

Recollim en aquesta declaració el sentiment de molts companys i companyes del nostre partit, de la sectorial Xarxa Llatina i de sectors importants de la col.lectivitat argentina a Catalunya que consideren al President Alfonsín un referent de pràctica política i democràtica i de convivència.

El Consell Nacional del PSC lamenta la irreparable pèrdua de tan destacat militant internacional i vol retre homenatge a la seva memòria.

4 d'abril de 2009

LA RENUNCIA POLÍTICA DE MARCEL ESTEVE

És encara molt aviat per fer una valoració de la gestió política de Marcel Esteve a l’alcaldia de Vilafranca. Però crec que és just que li retrem el reconeixement que la seva obra es mereix.

Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.

Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.

L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.

La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.

UN INTERESANTE CONTACTO POLÍTICO CON LOS COLECTIVOS MINORITARIOS REPRESENTADOS EN EL PDA

NOTA : Una de las actividades de la delegación del PSC fue la reunión de trabajo que realicé con los representantes de colectivos minoritarios indígena, afrocolombiano y gitano del PDA. La sesión fue muy rica e intensa y permitió conocer la dimensión política del trabajo de dichos colectivos. Un aprendizaje: la joven negra del centro de la foto nos señaló " no acceptamos ser tratados como minorías, somos un colectivo minoritario de fuerte implantación en muchas zonas de Colombia". Quiero destacar que, junto con el colectivo de gays y de lesbianas, tienen una representación fija en la dirección nacional del Polo.

Bogotá, 28 de febrero de 2009

FOTO DE LA REPRESENTACION ESPAÑOLA AL II CONGRESO DEL POLO

Pie de foto : A mi izquierda, Yolanda Villavicencio, diputada socialista de la Asamblea de Madrid y colombiana de origen. A mi derecha, al medio, Juanjo López de la Secretaría de Relaciones Internacionales del PSOE y, a su lado, cerrando el grupo, el senador socialista por Granada, Luis Salvador. Muy buena tónica de relación y de interés por la marcha del Congreso.

Bogotá, 27 de febrero de 2009.

r

UNA VISITA A BOGOTÀ, AMB EL POLO

Benvolguts amics,

La setmana passada no em vaig fer present en el blog, degut a que vaig viatjar a Colòmbia en representació del meu partit per assistir al Congrés del Polo Democrático Alternativo. Va ser un Congrés difícil per a la força política en què s'ha visualitzat la seva divisió en dos corrents interns : la que encapçala Carlos Gaviria i la que està encapçalada per Gustavo Petro.

La primera va controlar el congrés i va obtenir el vot majoritari dels delegats i de les delegades. La segona va guanyar, en part, el debat estratègic.

L'activitat va ser intensa. Ens vam poder reunir amb representants de les comunitats minoritàries d'indígenes, de negres i de gitans. Vam poder copsar la importància d'atendre aquestes col.lectivitats al si del Polo, ja que representen la rica varietat social d'un país plural com és Colòmbia.També vam compartir una estona amb diverses entitats que treballen en matèria de drets humans.

El Congrés va tenir moments de tensió, a causa de les diferències d'estratègia política plantejada entre Gaviria i Petro. El segon plantejà la necessitat de fer un gran acord de les forces polítiques a l'oposició i una consulta oberta a la ciutadania per elegir candidat a la presidència de la república. El primer ha centrat el seu plantejament en que el Polo tingui candidat propi per la primera volta de les eleccions i en la continuitat del seu mandat al capdavant del seu partit.

El Polo necessita ara recuperar unitat d'acció, evitar la divisió interna que pot provocar a l'interior del Polo el tens tancament del congrés i preparar un programa de govern ( un dels pocs acords unànims de la cita política) capaç de possibilitar un acord majoritari, tant a nivell social com a nivell polític.

Les eleccions són d'aquí un any i el temps sempre és poc quan s'està a l'oposició. Espero i desitjo que, superades les diferències, el Polo enceti el camí de l'arribada al poder. En un país castigat per la violència, com és el cas de Colòmbia, un canvi democràtic i socialment compromés és urgènt.

Nota : acompanyo la nota amb la fotografia dels dos líders del Polo. A l'esquerra,Gustavo Petro. A la dreta, Carlos Gaviria.

UNA VISITA AL BALTÀ ELIAS

El divendres passat, acompanyant al Conseller Maragall, vaig visitar el Col.legi Baltà Elies de Vilafranca. Va ser una visita carregada de descobriments i de bones impressions. Tres coses em van cridar l’atenció : la feina acurada dels mestres, els espais escolars molt treballats i la presència participativa dels pares i mares a l’escola.

Vaig conèixer el Baltà a principis dels anys 80 i he seguit, força, la seva trajectòria. No sempre la història del Baltà ha estat un referent, però ara es percep i es veu un canvi substancial. Molta gent ha col.laborat. Les administracions han fet la feina que pertocava. Però, sobretot, mestres i pares han trobat el punt de complicitat necessari per impulsar els canvis a l’escola.

Sóc dels que pensa que hauríem de convertir Catalunya en un referent en matèria educativa. Les escoles, els instituts i les universitats catalanes han de poder convertir-se en la millor targeta de presentació del país. Que la gent pugui dir en el futur “ he anat a estudiar a Catalunya”, hauria de ser un motiu d’esforç continuat. I no ho dic amb cap ironia, amb cap recança. Si l’escola catalana està avui en una posició compromesa, això no vol dir que no puguem fer un gir copernicà. El cas del Baltà és un bon exemple i crec que val la pena fer-ne difusió. En aquesta visita, de la qual us parlava, he vist molta feina que val la pena conèixer. He vist les aules posades al servei dels alumnes i de les seves famílies. He vist la connivència dels mestres i del pares. He descobert que les comunitats educatives que s’ho plantegen poden arribar a assolir objectius inimaginables fins fa poc.

Més educació i més tecnologia. Més diàleg i més pluralitat educativa. Més esforços per la integració i més recursos per a l’escola que integra i que ensenya a conviure. Més capacitat per a que l’escola pugui prendre les decisions que necessita, en matèria de currículum, en matèria d’equip, en matèria de gestió, en matèria de prioritats. La nova llei d’educació, que impulsen el Govern i el Conseller Maragall cavalca en aquesta direcció. No són pocs els que pensem que és una bona orientació per la marxa de l’educació del país. Espero que, vençuda la resistència al canvi i integrat l’esperit de la reforma, l’escola catalana segueixi els passos de la excel.lència. Serà una bona noticia pel progrés nacional que la identitat de la nostra societat provingui sobretot de la qualitat de la seva oferta educativa i acadèmica. Si és així, moltes escoles del país (com en el cas del Baltà) tindran una segona i fèrtil oportunitat.

LA PELL SENSIBLE

Estic preocupat per algunes reaccions ciutadanes davant les propostes de reforma o de canvi a l'administració. L'anunci de la reforma de la justícia provoca una inèdita vaga de jutges. La necessitat de canvis profunds a l'ensenyament universitari provoca l'ocupació de les aules, la paràl.lisi de les activitats a molts centres i els canvis plantejats al món de l'educació posen escoles i mestres al límit d'un atac de nervis...

El debat provocat per la proposta de canvi del calendari escolar demostra que en aquest país tenim la pell molt sensible. És una mena de demostració de que impera l’opinió de les coses no s’han de canviar, tot i que tinguin defectes, tot i que generin problemes, tot i que la demanda de la societat i de les famílies es quedi sense resposta ?

El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.

No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.

He començat parlant de la possibilitat de que tinguem la pell molt sensible, però tinc el sentiment pesimista de que, o canviem d'actitud o acabarem amb la pell envellida, eixorca.

NOVES ESCOLES AL PENEDES

El Govern ha aprovat a finals del mes de gener l’acord per la construcció de dues noves escoles a la nostra comarca. Una d’elles és per a allotjar el CEIP El Drac de Pacs del Penedès i l’altra és per fer la nova Escola de Les Cabanyes, municipi sin escola. És una molt bona noticia que fa avançar el mapa de nous i millors recursos escolars al nostre territori. En govern ha fet al Penedès, en aquests dos anys, una inversió que supera els 20 milions d’euros en matèria d’equipaments escolars. És a dir 3.200 milions de les antigues pessetes !

Aquest acord m'omple de satisfacció ja que significa el reconeixement per als companys i les companyes de Pacs i de Les Cabanyes que van lluitar per aquest tema des de fa molts anys. Vull recordar al Joan Baqués, el Jose Mari Herrera i la Carme Chichoné de Pacs i al Toni resta i la Montse Vallès de Les Cabanyes. Estic molt satisfet per que la feina que van dur a terme per que hi hagués escola ( ja sigui nova de trinca com a Les Cabanyes com un nou edifici per l'escola envellida en el cas de Pacs) va topar amb l'oposició inicial dels alcaldes de CIU del seu moment. Ara ens toca seguir el procés i vetllar per que les obres siguin àgils i ben fetes.

Vull recordar el compromís del Govern amb l’educació. Des del primer dia ha estat un dels elements claus del seu pla d’acció. Només en dos anys s’han pogut posar en marxa obres per Olèrdola, per Pontons, per Santa Margarida i Els Monjos, per Vilafranca, per Vilobí, per Pacs i per Les Cabanyes, etc. Un esforç que ha anat acompanyat , i cito només alguns aspectes, de la posada en marxa i de la consolidació de nous equips de mestres i d’una oferta formativa en l’escola d’idiomes de la Vila que cal tenir present. Crec que el ritme del treball dut a terme s’ha de reconèixer i que ha de continuar.

Aprofito l'ocasió per fer una reflexió final. Fins ara l’esforç s’ha centrat principalment en el continent, en la bona i necessària carcassa de les nostres aules. A partir d’ara l’esforç s’haurà de centrar cada vegada més en els continguts educatius, en la formació continuada del professorat, en els instruments que permetin una educació moderna i tecnològicament al dia. La qualitat educativa de les nostres escoles és bona, fins i tot podem assegurar que molt bona, però això en el món actual ja no és suficient. El seu nivell ha de fregar el límit de la excel.lència i ultrapassar-ho si es pot. La societat actual demana una bona inversió educativa que ha de ser la suma de diversos esforços: el de la família, el dels professionals i el de l’administració. Tots tres estaments tenen el seu grau d’obligació i la concurrència de tots tres és imprescindible per a que el sistema funcioni.

No tot és un problema de recursos en el món educatiu. L’epicentre del desafiament està situat en el model de l’escola, en el model d’institut i en el model d’universitat. L’aprenentatge dels nens i dels joves i el caràcter educatiu de l’entorn en que vivim han d’anar de la mà de l’evolució de la nostra societat. Escoles dignes i sòlides, ben adaptades tecnològicament, formació de qualitat i entorns amables, sostenibles i educadors poden fer de l’educació el nostre principal patrimoni.

EUROPA UNIDA, EUROPA SOCIAL

Vaig votar SI a la constitució europea i continuo pensant que ens cal més Europa. Ens fa falta una Europa unida, cohesionada i defensora dels principis bàsics de la societat moderna : la defensa de l’equitat, del desenvolupament sostenible, de la justícia social i de la preservació dels interessos col.lectius d’aquells que en formem part.

Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.

Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.

El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.

Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.

La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.

MÉS ENLLÀ DE LA CRISI, SOM CAPAÇOS DE CANVIAR LA NOSTRA MANERA DE VIURE ?

És comú, tant a nivell polític com ciutadà, escoltar crides diverses al treball d’unitat en favor dels interessos de tothom, ja de sigui del país o de la gent del país. Però considero que, mai com ara, és necessari que es produeixi una acció unitària per fer front a la forta crisi econòmica i d’ocupació que estem vivint. Els efectes de la crisi fa dies que es fan sentir a Catalunya, i per descomptat, a la nostra comarca. Tancaments empresarials, treballadors en situació l’atur, autònoms que estan plegant...la llista no és curta... Nous expulsats del mercat de treball, nous pobres... Davant d’aquesta situació, ens hem de plantejar què només plegats i amb el màxim d’esforços per part de tothom ens podrem sortir .

La primera resposta s’ha produït, com correspon, per part de les administracions públiques, mitjançant els mecanismes de suport als treballadors afectats i a les seves famílies i l’atenció a les empreses que entren en situació crítica. En aquest sentit els governs ( de Catalunya i d’Espanya) ja han posat en marxa els plans de xoc per tal de mitigar els efectes de la crisi en els sectors socials més afectats. A Catalunya, el Departament de Treball ha posat en marxa un pla d’acció per valor de 163 M€ a desplegar durant l’any 2009. Hem de fer ús d’aquests mecanismes i hem de procurar que es siguin útils no només de cara a la castigada renda de les famílies més afectades si no també per als sectors de petits i mitjans empresaris i pel conjunt de nous emprenedors els quals poden permetre als treballadors i a les treballadores, ara en atur, retornar ben aviat al mercat de treball.

Però la feina no acaba aquí. El govern de l’Estat ha apostat per un pla de suport als municipis ( que es diu Fons estatal d’inversió), per un valor de 8.000 milions d’euros que permet fer obres locals, ocupar gent aturada del municipi i avançar ja sigui en equipaments, ja sigui en millora urbanística, ja sigui en promoció de la cultura o en preservació del medi ambient en benefici de la comunitat. Els municipis de la nostra comarca rebran una quantitat superior als 15 milions d’euros d’aquest Fons. És un bon ajut que s’ha de sumar a la resta de mesures que el Govern de la Generalitat i els mateixos ajuntaments estan duent a terme.

En una hora difícil, en la qual fins i tot el futur president dels Estats Units, Barack Obama, té compromès el seu futur, hem de treballar plegats per conservar els actuals nivells de benestar i per crear noves fonts de riquesa i d’ocupació a casa nostra, sense perdre el nord dels nostres objectius nacionals i col.lectius, però pensant sempre, en primer lloc, en les persones que més ho necessiten.

Però la meva reflexió no vol quedar-se aquí. La meva pregunta és, ara més que mai, si un altre món és possible. En servirà aquesta crisi per canviar les formes de fer, les de pensar i les de treballar? Convido a tothom a pensar de debò en el fet de que tenim una responsabilitat molt superior a la de donar resposta ( com podrem... i si sabem) a una nova crisi del nostre sistema econòmic. Hi ha més matèria de debat. Comencem?

Publicat al Penedès Digital, el 12 de gener

LA GUERRA A GAZA, LA PAU A GAZA

El conflicto entre Palestina e Israel lleva ya camino de enquistarse, de convertirse en crónico. No hay fenómeno más doloroso ni más terrible que un público ( el del mundo de hoy) que se acostumbra a la muerte sistemática, diaria, de gente inocente, humilde, pobre...en la tierra palestina.
Yo quiero hacer llegar mi voz, también dolorida y angustiada, por un drama que toca a tanta gente que sólo aspira ( como el común de las personas) a vivir en paz, a realizar sus proyectos personales y a participar en causas colectivas que incrementen su cultura, que respeten su religión y que no se opongan a su posible felicidad.
Con ello no me estoy refiriendo a ninguna organización política ni militar judía o palestina. Me estoy refiriendo a la gente humilde y sencilla a la que le tocó en suerte ( o en desgracia) vivir en una tierra que es un perpetuo calvario. A ellos y por ellos empiezo este artículo con unas flores blancas.
Como ciudadano y demócrata rechazo toda forma de violencia. Y como político, pido y exijo que acabe la masacre de la gente de Gaza. Mi temor es que hoy la muerte se pasea por Gaza. Dentro de muy poco ( mi temor es grande y fundado) la muerte viajará por toda Gaza y también por Israel.
Mi pregunta es : ¿ Cuánta gente anónima no tiene voz en esta guerra? ¿ Cuando tendrán voz suficiente aquellos ( y no son pocos) que buscan una salida más allá de la destrucción y de la barbarie?