domingo, junio 21, 2009
AEROPORTS A CATALUNYA
martes, junio 09, 2009
EL RESULTAT DE LES ELECCIONS EUROPEES
El diumenge passat, 7 de juny, es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu. El resultat de participació ha estat decebedor. El resultat polític ha estat, també, decebedor. : un parlament europeu més a la dreta en una Europa ja amb molta dreta. Espanya és una de les poques illes que resten en mans de l'esquerra en aquest panorama polític
A Espanya, el PSOE ha resistit, perdent punts i vots.El PP ven el resultat com un gran triomf. Ni tant ni tan poc. El resultat manté de moment a Rajoy en el primer lloc del seu partit. No és dolent per a l'esquerra en general. És un home que no aixeca passions. Ho té difícil...d'arribar-hi al govern d'Espanya.
A Catalunya, els socialistes hem guanyat. No és un resultat dolent del tot, però la pèrdua de vots ha estat molt important. Si descomptem que al 2004, l'efecte Zapatero ens va cedir uns bons milers de vots, igualment es pot detectar una pèrdua de vots, una apatia ( o un cabreig ) en una part del nostre electorat. La culpa no la té exclusivament el desencontre del PSC i del PSOE en temes estatutaris i de finançament. Hi ha un electorat que pot estar desencantat del pas lent de les negociacions, però hi ha una altra part de l'electorat que no accepta la baralla amb els companys de Madrid i d'Espanya. Ho hem de tenir en compte ! Si als socialistes de la resta d'Espanya les coses no els han anat del tot bé, els socialistes catalans podem patir les conseqüències a mig termini...
Vull fer l'esforç de mirar portes endins. Tenim, com mai, enormes escenaris de responsabilitat de govern. Gestionem ajuntaments, diputacions, consells comarcals, ajuntaments...Fem molta i bona gestió. Ho fem, com mai també, amb molta gent jove. Però ens falta fer més política. Crec que hem de fer un esforç considerable per orientar els nostres quadres polítics cap la primera fila de l'atenció ciutadana. Crec que hem de recuperar "banderes" sensibles als ciutadans i portar-les nosaltres : a nivell ambiental, a nivell de participació, a nivell de llengua i de cultura, a nivell de model de vida, a nivell d'integració...
Crec, amics, que la resposta està en la política, en la gent que fa política, en les persones que creuen en la política, en els centenars de milers de votants socialistes que van a votar i, fent-ho, manifesten : " jo crec en la política". Els coneixem ? Sabem on són? Com són ? Quin diàleg podem construir amb ells i amb elles ? Proposo més proximitat i més treball en comú amb el ciutadà que vota. De forma progressiva, ja construirem amb ell els fonaments de la nova etapa que ens tocarà encetar.
viernes, mayo 29, 2009
POR UNA EUROPA QUE NO EXCLUYA

domingo, mayo 17, 2009
LA NECESIDAD DE AMPLIAR EL DESEMPLEO Y OTRAS MEDIDAS DEL PRESIDENTE...

lunes, mayo 11, 2009
EUROPA ENS FA PENSAR

jueves, mayo 07, 2009
RODALIES DE CATALUNYA

martes, abril 28, 2009
DOS ANYS DE GOVERN DEL PRESIDENT MONTILLA

La tasca del Govern és bona. Estem davant de la posada en marxa d’un bon grapat de programes destinat a resoldre dèficits i febleses de la nostra societat i de la nostra economia. Escoles, instituts, ambulatoris, carreteres, trens,equipaments socials i culturals, etc. La llista és llarga. Tot això fet amb una administració eficaç dels recursos, ja que el finançament que va gestionar l’Artur Mas l’any 2001, amb el govern del PP, no són altra cosa que insuficients i escassos per tal de fer front a les noves necessitats de la població.
El President va fer balanç, però la noticia més important va correspondre ( no podia ser d’altra manera) als compromisos del Govern d’Espanya en relació amb l’acord de finançament que està encallat des de fa ja uns mesos. L’actitud presidencial és, com sempre, prudent. Però l’actitud de Montilla va generar confiança.
No és l’hora dels pesimistes- va dir el President. I molts varem aplaudir conscients i entusiasmats. Les situacions de crisi, que tant ens preocupen i ens angoixen no poden impedir les bones expectatives que l’esperit col.lectiu necessita i és capaç de construir.
Sense caure en un cofoïsme que es pot mal interpretar podem dir que un cop negociat el finançament, els diversos territoris del país, allà on es troben els seus ajuntaments, l’entusiasme serà fort. La capacitat de treballar per fer realitat tot allò que ens vingui juntament amb això que ja produïm, ens esperona.
No puc acabar, sense fer una referència a la meva ciutat, Vilafranca del Penedès. En aquesta nova etapa, el nou govern minoritari de la Vila, nascut d’una aliança difosa que no s’ha explicat públicament encara, no ha estat capaç de dir res. Què em pensen fer? Amb quins recursos? Com pensen fer front als innumerables reptes socials i laborals que estan habitualment a la porta del consistori? Patirem, no ho dubteu.
Publicat al Penedès Digital el dimarts 28 d'abril
sábado, abril 18, 2009
UN CAP DE SETMANA DE REFLEXIÓ...

El Sr. Regull ha declarat que renuncia al seu programa (!!), declaració mai sentida per part d’un dirigent polític que aspira a l’alcaldia. I en canvi ha especificat la seva tàctica política per als propers dos anys : complir els compromisos amb la CUP i amb ERC, per tal de poder crear millors condicions a CIU de cara a les eleccions del 2011. Aquestes declaracions d’en Regull venen a donar la raó a les meves paraules de l’un article que vaig publicar a principis d’abril. Regull fa una operació, dolorosa en termes socials i violenta en termes polítics, amb la intenció de preparar la seva candidatura del 2011. Això ho farà des de l’alcaldia i ho haurem de pagar tots els vilafranquins. Podem admetre ho els vilafranquins?.
Marcel Esteve va deixar l’alcaldia després d’una de les campanyes més dures d’atacs personals i polítics que es coneixen en la vida política local. Francisco Romero no ha tingut la possibilitat dels 100 primers dies ni tan sols per afavorir un canvi en la situació política. Però, el desequilibri i la inestabilitat continuaran. La CUP s’apressa a destacar que no té les mans lligades per cap pacte més. ERC es queda fora del govern, després d’una assemblea interna en que s’ha reflectit un forta divisió en termes d’estratègia política local. ICV s’ha manifestat clarament en contra de la moció. I el PPC, a qui Regull ha despreciat en més d’una ocasió, manté la seva pròpia conducta d’abstenció i d’anar a la seva. Regull té un panorama molt complicat. I no trobem ( tot i que manca el dilluns) en el seu missatge ni ambició de ciutat, ni full de ruta social, ni resposta per als grans reptes col.lectius de la nostra Vila
Regull pot arribar a l’alcaldia el dilluns vinent per ser un administrador en precari. Arriba sense projecte i sense capacitat per dur a terme cap línia mestra d’acció de govern. La Vila es pot paralitzar i podem perdre dos anys extraordinaris per posar en marxa projectes que Romero havia manifestat la seva voluntat de dur a terme. Si al menys fos capaç d’acabar el munt de projectes que Marcel Esteve ha deixat en marxa i que Romero estava disposat a completar, es podríem reduir en part l’impacte del mal que ens ve a sobre.
Vull acabar amb una darrera reflexió : la profunda ferida política que la moció ha obert entre les dos principals forces polítiques de la Vila no es tancarà fàcilment. Les seves conseqüències en la vida social i política de Vilafranca poden ser greus. Regull i CIU han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquests fets. La CUP i ERC, també, i arribarà el dia en que hauran de donar explicacions a la ciutadania.
domingo, abril 05, 2009
FRANCISCO ROMERO, ALCALDE DE VILAFRANCA
Francisco Romero va ser escollit alcalde el passat divendres 20 de març, en substitució de Marcel Esteve. Un pacte entre CIU, CUP i ERC ha impulsat una moció de censura contra ell. Cap de les tres forces ha tingut la voluntat de donar-li al nou alcalde el periode de confiança mínim de 100 dies per tal que pogués posar en pràctica els canvis a l'ajuntament que va prometre en el seu discurs d'investidura. HOMENATGE A RAUL ALFONSIN

Raúl Alfonsín ha estat un polític socialista de profundes conviccions democràtiques que va pilotar la transició política del poble argentí des de la cruel dictadura militar a la democràcia, l‘any 1983, fent de la defensa dels drets humans, de les institucions públiques i de la reivindicació de la veritat i de la justícia els instruments fonamentals del canvi a l’Argentina, un país amb el qual Catalunya i els catalans hem mantingut històricament, i mantenim avui, lligams estrets i sòlids.
El president Alfonsín significa per als demòcrates de tot el món un referent de recuperació democràtica institucional i de restauració de l’estat de dret. Les seves conviccions el van portar a liderar una canvi polític que va tenir dos grans objectius : retornar als argentins la dignitat de la seva condició humana, social i política i impulsar els primers procediments judicials contra els membres de la Junta Militar de la dictadura. Pocs dirigents d’una transició política han tingut el coratge polític i ideològic del President Alfonsín possibilitant el processament dels 15 membres de les successives juntes de a dictadura militar.
El seu exemple és un exemple per als socialistes d’arreu del món i per a tots aquells que, des de la defensa dels valors bàsics, creuen que la convivència en pau i llibertat és la base del progrés de la humanitat.
El Consell Nacional del PSC vol reconèixer, avui, la trajectòria política d’un home singular, d’un polític íntegre, d’un intel.lectual rigorós, d’un demòcrata convençut de pensament socialista.
Recollim en aquesta declaració el sentiment de molts companys i companyes del nostre partit, de la sectorial Xarxa Llatina i de sectors importants de la col.lectivitat argentina a Catalunya que consideren al President Alfonsín un referent de pràctica política i democràtica i de convivència.
El Consell Nacional del PSC lamenta la irreparable pèrdua de tan destacat militant internacional i vol retre homenatge a la seva memòria.
4 d'abril de 2009
martes, marzo 24, 2009
LA RENUNCIA POLÍTICA DE MARCEL ESTEVE

Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.
Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.
L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.
La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.
martes, marzo 10, 2009
UN INTERESANTE CONTACTO POLÍTICO CON LOS COLECTIVOS MINORITARIOS REPRESENTADOS EN EL PDA
Bogotá, 28 de febrero de 2009
FOTO DE LA REPRESENTACION ESPAÑOLA AL II CONGRESO DEL POLO
Bogotá, 27 de febrero de 2009.
domingo, marzo 08, 2009
UNA VISITA A BOGOTÀ, AMB EL POLO

lunes, febrero 23, 2009
UNA VISITA AL BALTÀ ELIAS

Sóc dels que pensa que hauríem de convertir Catalunya en un referent en matèria educativa. Les escoles, els instituts i les universitats catalanes han de poder convertir-se en la millor targeta de presentació del país. Que la gent pugui dir en el futur “ he anat a estudiar a Catalunya”, hauria de ser un motiu d’esforç continuat. I no ho dic amb cap ironia, amb cap recança. Si l’escola catalana està avui en una posició compromesa, això no vol dir que no puguem fer un gir copernicà. El cas del Baltà és un bon exemple i crec que val la pena fer-ne difusió. En aquesta visita, de la qual us parlava, he vist molta feina que val la pena conèixer. He vist les aules posades al servei dels alumnes i de les seves famílies. He vist la connivència dels mestres i del pares. He descobert que les comunitats educatives que s’ho plantegen poden arribar a assolir objectius inimaginables fins fa poc.
Més educació i més tecnologia. Més diàleg i més pluralitat educativa. Més esforços per la integració i més recursos per a l’escola que integra i que ensenya a conviure. Més capacitat per a que l’escola pugui prendre les decisions que necessita, en matèria de currículum, en matèria d’equip, en matèria de gestió, en matèria de prioritats. La nova llei d’educació, que impulsen el Govern i el Conseller Maragall cavalca en aquesta direcció. No són pocs els que pensem que és una bona orientació per la marxa de l’educació del país. Espero que, vençuda la resistència al canvi i integrat l’esperit de la reforma, l’escola catalana segueixi els passos de la excel.lència. Serà una bona noticia pel progrés nacional que la identitat de la nostra societat provingui sobretot de la qualitat de la seva oferta educativa i acadèmica. Si és així, moltes escoles del país (com en el cas del Baltà) tindran una segona i fèrtil oportunitat.
lunes, febrero 16, 2009
LA PELL SENSIBLE

El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.
No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.
lunes, febrero 09, 2009
NOVES ESCOLES AL PENEDES

Vull recordar el compromís del Govern amb l’educació. Des del primer dia ha estat un dels elements claus del seu pla d’acció. Només en dos anys s’han pogut posar en marxa obres per Olèrdola, per Pontons, per Santa Margarida i Els Monjos, per Vilafranca, per Vilobí, per Pacs i per Les Cabanyes, etc. Un esforç que ha anat acompanyat , i cito només alguns aspectes, de la posada en marxa i de la consolidació de nous equips de mestres i d’una oferta formativa en l’escola d’idiomes de la Vila que cal tenir present. Crec que el ritme del treball dut a terme s’ha de reconèixer i que ha de continuar.
Aprofito l'ocasió per fer una reflexió final. Fins ara l’esforç s’ha centrat principalment en el continent, en la bona i necessària carcassa de les nostres aules. A partir d’ara l’esforç s’haurà de centrar cada vegada més en els continguts educatius, en la formació continuada del professorat, en els instruments que permetin una educació moderna i tecnològicament al dia. La qualitat educativa de les nostres escoles és bona, fins i tot podem assegurar que molt bona, però això en el món actual ja no és suficient. El seu nivell ha de fregar el límit de la excel.lència i ultrapassar-ho si es pot. La societat actual demana una bona inversió educativa que ha de ser la suma de diversos esforços: el de la família, el dels professionals i el de l’administració. Tots tres estaments tenen el seu grau d’obligació i la concurrència de tots tres és imprescindible per a que el sistema funcioni.
No tot és un problema de recursos en el món educatiu. L’epicentre del desafiament està situat en el model de l’escola, en el model d’institut i en el model d’universitat. L’aprenentatge dels nens i dels joves i el caràcter educatiu de l’entorn en que vivim han d’anar de la mà de l’evolució de la nostra societat. Escoles dignes i sòlides, ben adaptades tecnològicament, formació de qualitat i entorns amables, sostenibles i educadors poden fer de l’educació el nostre principal patrimoni.
lunes, febrero 02, 2009
EUROPA UNIDA, EUROPA SOCIAL

Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.
Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.
El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.
Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.
La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.
domingo, enero 18, 2009
MÉS ENLLÀ DE LA CRISI, SOM CAPAÇOS DE CANVIAR LA NOSTRA MANERA DE VIURE ?
La primera resposta s’ha produït, com correspon, per part de les administracions públiques, mitjançant els mecanismes de suport als treballadors afectats i a les seves famílies i l’atenció a les empreses que entren en situació crítica. En aquest sentit els governs ( de Catalunya i d’Espanya) ja han posat en marxa els plans de xoc per tal de mitigar els efectes de la crisi en els sectors socials més afectats. A Catalunya, el Departament de Treball ha posat en marxa un pla d’acció per valor de 163 M€ a desplegar durant l’any 2009. Hem de fer ús d’aquests mecanismes i hem de procurar que es siguin útils no només de cara a la castigada renda de les famílies més afectades si no també per als sectors de petits i mitjans empresaris i pel conjunt de nous emprenedors els quals poden permetre als treballadors i a les treballadores, ara en atur, retornar ben aviat al mercat de treball.
Però la feina no acaba aquí. El govern de l’Estat ha apostat per un pla de suport als municipis ( que es diu Fons estatal d’inversió), per un valor de 8.000 milions d’euros que permet fer obres locals, ocupar gent aturada del municipi i avançar ja sigui en equipaments, ja sigui en millora urbanística, ja sigui en promoció de la cultura o en preservació del medi ambient en benefici de la comunitat. Els municipis de la nostra comarca rebran una quantitat superior als 15 milions d’euros d’aquest Fons. És un bon ajut que s’ha de sumar a la resta de mesures que el Govern de la Generalitat i els mateixos ajuntaments estan duent a terme.
En una hora difícil, en la qual fins i tot el futur president dels Estats Units, Barack Obama, té compromès el seu futur, hem de treballar plegats per conservar els actuals nivells de benestar i per crear noves fonts de riquesa i d’ocupació a casa nostra, sense perdre el nord dels nostres objectius nacionals i col.lectius, però pensant sempre, en primer lloc, en les persones que més ho necessiten.
Però la meva reflexió no vol quedar-se aquí. La meva pregunta és, ara més que mai, si un altre món és possible. En servirà aquesta crisi per canviar les formes de fer, les de pensar i les de treballar? Convido a tothom a pensar de debò en el fet de que tenim una responsabilitat molt superior a la de donar resposta ( com podrem... i si sabem) a una nova crisi del nostre sistema econòmic. Hi ha més matèria de debat. Comencem?
Publicat al Penedès Digital, el 12 de gener
miércoles, enero 07, 2009
LA GUERRA A GAZA, LA PAU A GAZA
Yo quiero hacer llegar mi voz, también dolorida y angustiada, por un drama que toca a tanta gente que sólo aspira ( como el común de las personas) a vivir en paz, a realizar sus proyectos personales y a participar en causas colectivas que incrementen su cultura, que respeten su religión y que no se opongan a su posible felicidad.
Con ello no me estoy refiriendo a ninguna organización política ni militar judía o palestina. Me estoy refiriendo a la gente humilde y sencilla a la que le tocó en suerte ( o en desgracia) vivir en una tierra que es un perpetuo calvario. A ellos y por ellos empiezo este artículo con unas flores blancas.
Como ciudadano y demócrata rechazo toda forma de violencia. Y como político, pido y exijo que acabe la masacre de la gente de Gaza. Mi temor es que hoy la muerte se pasea por Gaza. Dentro de muy poco ( mi temor es grande y fundado) la muerte viajará por toda Gaza y también por Israel.
Mi pregunta es : ¿ Cuánta gente anónima no tiene voz en esta guerra? ¿ Cuando tendrán voz suficiente aquellos ( y no son pocos) que buscan una salida más allá de la destrucción y de la barbarie?
