He volgut deixar passar unes setmanes després del 22 M abans de valorar les conseqüències polítiques i socials del seus resultats. Els socialistes hem sofert una derrota important, la segona a Catalunya en poc més de sis mesos.
És un tòpic, tot i que imprescindible, dir que hem de reflexionar. Jo també em sumo a aquesta demanda. Però crec que no és la única sortida.
La derrota electoral no està en les nostres sigles, està en la incapacitat dels nostres missatges per convèncer a l'electorat. Tampoc està en els noms o en les cares dels nostres representants sino en la seva capacitat de donar seguretat i de formular sortides reals per al conjunt de la població davant l'actual situació de crisi.
La població ens demana treball i seguretat. Treball com a font bàsica d'ingressos de la renda personal i familiar. Seguretat en relació a la permanència dels seus recursos, dels seus estalvis, dels nostres serveis públics.
S'han destruït més de 3 milions de llocs de treball des de l'any 2007. I és difícil crear-los en un període d'un o dos anys. Però, en canvi, no ens hem atrevit a plantejar fórmules de repartiment de la feina ( i per descomptat del salari). Ens ha faltat valentia, coratge i generositat amb el nostre entorn. La reducció de l'horari laboral, una disminució salarial moderada i una planificació intel-ligent de feines d'utilitat social permetria donar feina ( tot i que fos a temps parcial) a molts aturats de Catalunya.
En relació a la seguretat dels nostres bens i del nostre patrimoni personal, el Govern de l'Estat ja ho va establir a l'inici de la crisi, declarant la cobertura de fins a 100.000 euros dels nostres estalvis davant qualsevol risc de crisi financera. La fórmula de crear feina mitjançant el repartiment de l'ocupació existent pot generar el clima de confiança que la societat necessita.
Si la fórmula del repartiment és viable en el treball ( hi ha països que ja el tenen legislat des de fa anys), també ho podria ser en matèria de sostre. Catalunya és un país amb un alt nombre d'habitatges insuficientment ocupats. De ben segur, que amb la difusió i potenciació d'algunes de les fórmules que ja s'apliquen de mediació pública entre propietaris d'habitatges buits i persones i famílies que necessiten un sostre, les possibilitats de cohesió social s'incrementarien de forma intensa.
Repartir els recursos, viure de manera més solidària, incrementar l'ús dels recursos ociosos són estratègies que no estem fent servir. Em dol el volum d'obres aturades que veig al carrer, de treballadors sense ocupació, de coses per fer, de manca d'esperit per pensar en les persones abans que en els dipòsits bancaris. Estem obsesionats amb l'estalvi pressupostari, però no ens obsessionem d'idèntica manera per donar ocupació útil ( individualment i socialment) a les persones en atur. La falta d'una voluntat real de canvi solidari i cohesionador és el major obstacle que estem vivint davant la crisi.El gran repte de l'estat modern ( i quan ho dic penso en el conjunt de les administracions que ens governen) rau avui, com sempre, en la seva capacitat redistributiva, tant de gestió directa com de pedagogia social.
