E LA NAVE VA.....

Un dels objectius del Pacte del Tinell que va donar llum a l’actual govern catalanista i d’esquerres que lidera Pasqual Maragall, és el de negociar, en el marc de la reforma política que implica la redacció, el debat i l’aprovació del nou Estatut, un nou sistema de finançament per a Catalunya. Aquesta és una vella aspiració progressista, que els successius governs conservadors del pujolisme no van saber resoldre més enllà de la típica escridassada temporal nacionalista que alimentà durant 23 anys el govern de dretes.

La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.

Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.

Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.

Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.

En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.

En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.

En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.

En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.

Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.

Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.