VEGUERIES POQUES I BEN APROP DELS AJUNTAMENTS.

Està obert el debat sobre la divisió territorial de Catalunya. El Govern ja fa temps que treballa per tal de posar a punt una proposta de divisió político administrativa que es basi en la realitat actual dels territoris del país, que millori la capacitat de gestió dels recursos públics amb criteris de qualitat i de proximitat i que doni un suport més actiu als ajuntaments.

La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.

Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.

Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.




L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.

Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.

Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”