ELS PAPERS DE CATALUNYA i La CONSELLERA MIERAS.

Per fi. Una de les reivindicacions històriques de la societat catalana progressista comença a acomplir-se : el retorn dels papers robats a Catalunya durant la dictadura i dipositats a Salamanca. Ës un final feliç per a la llarga travessía de tants i tants catalans que van pedre la guerra, per als membres de la Comissió de la Dignitat i un mèrit especial al treball prudent i silenciós de la Consellera Caterina Mieras.

L’expoli patrimonial, desgraciadament, és comú i reiterat a totes els processos polítics violents i en especial a les dictadures. En el cas dels papers de Salamanca , se suma el fet de que entre ells no només hi ha documentació administrativa i jurídica, d’interés històric, del Govern de la República sino que hi ha una part molt important de papers íntims, personals, d’una sensible rellevància sentimental i militant de persones, de parelles, de familias que la guerra va separar i el fascisme va perseguir. Són, per tant, els papers d’uns catalans i d’unes catalanes: d’aquells i d’aquelles que van optar per la República, a favor de la llibertat, a favor del progrés, i que ho van fer de forma militant i decidida, fins i tot heroica. És per això que jo em nego a dir que són els papers de Salamanca. Per a mi són els papers de Catalunya.

No puc menys que pensar en les hores, els moments, les situacions tristes i dramàtiques que aquest darrers documents atressoren i signifiquen. Conserven un profund batec, el batec del’esperances per la llibertat, de la renúncia al benefici personal a favor de les millores col.lectives de tots esl altres, de tots nosaltres.

Ara bé, els papers no retornen en qualsevol moment. S’ha hagut d’esperar una conjunció important des del punt de vista polític. La presència de dues formacions polítiques d’esquerres a Catalunya i a Espanta, i de dues personalitats en la direccio d’ambdues polítiques culturals ( dues dones, Caterina Mieras i Carmen Calvo), convençudes de la necessitat de la reparació històrica i de fer justicia a tants i tantes catalans i catalanes que van veure truncada la seva vida a causa de la guerra civil i de la dictadura. I en els papers està una part considerable d’aquesta vida perduda, d’aquesta vida robada. Mai, mai, els hi farem prou reconeixement a tots els que han estat víctimes d’aquest expoli, d’aquesta injusticia…

Un rol fonamental en aquest afer li ha correspost a la Consellera Mieras. Una dóna tenaç i treballadora a qui els catalans li deuen més d’un reconeixement. El seu treball ha estat un treball altament simbòlic. Caterina Mieras prové d’aquella part de la societat mallorquina que va ser perseguida i maltractada per la dictadura franquista. Sap perfectament qué és ser represaliada. Sap perfectament que és estar del cantó dels que van perdre la guerra. La història del país i l’hora política l’hi han donat aquesta possibilitat de retornar a la memoria comú de la nostra societat un valor tan preuat. Ella ha sabut fer realitat el compromís del govern catalanista i d’esquerres amb els perjudicats per l’expoli documental.

Però les meves darreres paraules les vull per a tots aquells i aquelles que ja no podran saber que els papers han tornat. Hem tardat tant en poder acomplir amb la seva justa demanda !!!. Quan escric aquestes frases no conec, encara, el dictamen final de l’Audiència Provincial de Madrid. Però, com en el cas de l’Estatut, hem aprés a confiar en la capacitat de convenciment i de treball que per a les bones causes aboca el govern del President Maragall. I per això, confio en un bon final, reivindicatiu, emotiu, sincer i emblemàtic.