EIX DIAGONAL : UN NOU TRAM INAUGURAT

El passat dissabte vaig assistir a la inuguració d'un tram de l'Eix Diagonal : l'enllaç entre la Ronda Sud d'Igualada i l'Eix Diagonal i un nou tram que uneix Igualada amb Manresa. Vull recordar que l'impuls de l'Eix el va fer el govern de les esquerres, es va revisar la totalitat del traçat i es va licitar de forma unitària per un valor d'inversió de prop de 400 milions d'euros.

El nou traçat també enllaça l'Eix ( antigues C-15 i C-37) amb la Ronda Sud d'Igualada. La Ronda és una latra obra que va haver d'esperar quasi 25 anys fins que va començar a fer-se realitat degut a l'impuls del Govern de les esquerres.

El Conseller Recoder va fer menció a la continuitat del treball de planificació i d'execució dels governs anteriors. Jo vull fer esment del treball intens que el Departament de Política Territorial va fer en aquest tema, de la mà del Conseller Nadal. La política d'eixos viaris, que va impulsar el Govern des de l'any 2004, s'està completant i amb aquesta finalitat completa s'està donant major permeabilitat al territori, s'han millorat de forma substancial les comunicacions per carretera i es dreen les condicions per tal que noves línies de transports de viatgers es posin en marxa.

EL PACTE DELS PRESSUPOSTOS ENTRE CIU i PPC i ALGUNES POSSIBLES CONSEQÜÈNCIES.

Alguns recordaran la situació dels anys 1999-2003, quan el darrer Govern de Pujol va haver de tancar un acord amb el PP, a Catalunya, per tal de "romandre a la cadira" de la seva darrera legislatura. El resultat pràctic d'aquell acord va ser només un : possibilitar a CIU la permanència en el Govern i a Artur Mas preparar el seu asalt al poder.

El cost polític va ser molt alt per a CIU, ja que va tenir una davallada electoral considerable. Però al PP només li va servir per obtenir una certa carta de ciudadania política catalana ( va estrenar la C en el nom de la seva fórmula) i per al país no va servir de res. Recordo els acords pressupostaris de l'època: "una perdigonada" de petites inversions amb molt escàs impacte de els quals en acabar la legislatura només s'havia complert un 24 %.

També, llavors, ERC va estendre un xec en blanc a CIU, amb una abstenció en la investidura de Pujol de la qual no va treure directament cap benefici.

El resultat l'any 2003 va ser evident. Els dos partits que varen pactar varen baixar en vots i en escons. I la percpeció de pacte "infame" es va estendre entre les files dels convergents com una taca de difícil contenció. L'origen de la travesia del desert per Artur Mas va ser justament aquest pacte.

De ben segur, Artur Mas no oblida que a casa dels seus militants, els pares i els avis continuaven votan el seu partit, però que els fills i les filles, els més petits i alguna avia o tieta va anar a les urnes amb un vot a la mà en favor de Carod Rovira. Artur Mas, ara, ho tenia millor per pactar amb ERC o amb PSC. Però la brutal pressió conservadora l'ha posat entre l'espasa i la paret.

Si a partir de les properes eleccions generals, es veu obligada a votar a Mariano Rajoy ( a Zapatero mai li va donar el vot) com a nou president, l'estel de CIU tornarà a declinar ( i sino al temps...) i les dificultats per al President s'incrementaran davant la voracitat d'una Alicia Sánchez Camacho disposada a "qualsevol cosa" per treure rèdits polítics. Alicia no és l'Albert Fernández Díaz. Té les mateixes ansies de poder que Sirera, però amb un carrer Gènova ben treballat. I si el resultat de les generals l'impedeix manar a Madrid es tornarà una autèntica pesadilla política per a CIU a Catalunya. I si no al temps...

Ara bé, per cert, ERC com sempre ficada en la seves disjuntives hamletianes, acosada per Solidaritat i pels diversos reagrupaments, espera a la porta el mínim gest d'amor dels sobiranistes del Govern, per tal de poder recuperar alguns espais de presència pública, tot i que sigui fent seguidisme del més grans.

No ens espera un bon temps polític. Però de totes maneres si que esn serà un temps per aprendre !

EL15 DE JUNIO EN EL PARLAMENT DE CATALUÑA

Son muchos los amigos y los compañeros que han llamado para saber qué había pasado en el Parlament el pasado miércoles 15 de junio y para interesarse por mi estado personal. A todos ellos mi gratitud por su preocupación personal y, sobre todo, por su preocupación democrática.

Fui el primer diputado en llegar al Parlamento. Cada miércoles, un poco después de las 8 de la mañana estoy en mi despacho. Son días de comisiones y de plenos y siempre hay trabajo para hacer antes de las diversas sesiones.

Mi sorpresa fue no encontrar ni un solo guardia, ni un solo mosso d'esquadra desde la estación de Arco de Triunfo hasta la puerta indicada para el acceso. En cambio si que había efervescencia en la calle, gente que se movía arriba y abajo, grupos de personas ocupando las terrazas de los bares con sus ordenadores portátiles y otras herramientas de trabajo para la concentración.

Me acerqué a los guardias, ya a 25 metros de la entrada y una vez identificado me acompañaron hasta el portalón de hierro que da a la C/Wellington. Unas 500 personas comenzaron a gritar una vez observaron la entrada de diputados y de trabajadores de la casa. Insultos, descalificaciones y algunas frases como " No nos representan"

Sentí una profunda indignación y una inmensa tristeza. La gente que nos gritaba era gente joven. No todos antisistema, con su típica estética. Había mucha clase media entre los más agresivos y, no lo olvidemos, la violencia de ciertos sectores de la clase media comienza a ser un tema de análisis en nuestra sociedad. A estos jóvenes los ha formado la democracia y los ha atendido nuestro sistema de bienestar. ¿En qué ha fallado la educación política y democrática para que estos jóvenes no sean capaces de valorar la dimensión de su acción contra el Parlament de Catalunya?

Aquel dia el movimiento del 15 M perdió una batalla. El movimiento tiene importantes valores y se mueve con una gran simpatía social, pero ha de concretar sus propuestas y se ha de dotar de una organización mínima que permita que sus actores más destacados puedan tener un lugar en los escenarios del diàlogo político. Sin ambas cosas, el movimiento puede derivar de la simpatia y la potencia actuales a la más perfecta de las frustraciones.

Para acabar, la reacción del Govern fue desproporcionada e inútil. Inútil porque no fue capaz de evitar las agresiones ni de garantizar la seguridad de las personas ( políticos y trabajadores del Parlament). Desproporcionada por que el vodevil de los helicópteros nos lo podíamos haber ahorrado. Pensé que hubieran hecho en circunstancias similares los presidentes Maragall y Montilla. Hubieran desafiado las personas y los hechos de la calle y allí hubieran estado, entrando a pie al Parlament. Como lo hicimos la mayoría de diputados.Algunos poniendo en riesgo su integridad física.

Otra vez, amigos y compañeros, muchas gracias por vuestra cariñosa, sensible y democrática preocupación. Hasta la vista !

REFLEXIONS A PRINCIPIS DE JUNY

He volgut deixar passar unes setmanes després del 22 M abans de valorar les conseqüències polítiques i socials del seus resultats. Els socialistes hem sofert una derrota important, la segona a Catalunya en poc més de sis mesos.

És un tòpic, tot i que imprescindible, dir que hem de reflexionar. Jo també em sumo a aquesta demanda. Però crec que no és la única sortida.

La derrota electoral no està en les nostres sigles, està en la incapacitat dels nostres missatges per convèncer a l'electorat. Tampoc està en els noms o en les cares dels nostres representants sino en la seva capacitat de donar seguretat i de formular sortides reals per al conjunt de la població davant l'actual situació de crisi.

La població ens demana treball i seguretat. Treball com a font bàsica d'ingressos de la renda personal i familiar. Seguretat en relació a la permanència dels seus recursos, dels seus estalvis, dels nostres serveis públics.

S'han destruït més de 3 milions de llocs de treball des de l'any 2007. I és difícil crear-los en un període d'un o dos anys. Però, en canvi, no ens hem atrevit a plantejar fórmules de repartiment de la feina ( i per descomptat del salari). Ens ha faltat valentia, coratge i generositat amb el nostre entorn. La reducció de l'horari laboral, una disminució salarial moderada i una planificació intel-ligent de feines d'utilitat social permetria donar feina ( tot i que fos a temps parcial) a molts aturats de Catalunya.

En relació a la seguretat dels nostres bens i del nostre patrimoni personal, el Govern de l'Estat ja ho va establir a l'inici de la crisi, declarant la cobertura de fins a 100.000 euros dels nostres estalvis davant qualsevol risc de crisi financera. La fórmula de crear feina mitjançant el repartiment de l'ocupació existent pot generar el clima de confiança que la societat necessita.

Si la fórmula del repartiment és viable en el treball ( hi ha països que ja el tenen legislat des de fa anys), també ho podria ser en matèria de sostre. Catalunya és un país amb un alt nombre d'habitatges insuficientment ocupats. De ben segur, que amb la difusió i potenciació d'algunes de les fórmules que ja s'apliquen de mediació pública entre propietaris d'habitatges buits i persones i famílies que necessiten un sostre, les possibilitats de cohesió social s'incrementarien de forma intensa.

Repartir els recursos, viure de manera més solidària, incrementar l'ús dels recursos ociosos són estratègies que no estem fent servir. Em dol el volum d'obres aturades que veig al carrer, de treballadors sense ocupació, de coses per fer, de manca d'esperit per pensar en les persones abans que en els dipòsits bancaris. Estem obsesionats amb l'estalvi pressupostari, però no ens obsessionem d'idèntica manera per donar ocupació útil ( individualment i socialment) a les persones en atur. La falta d'una voluntat real de canvi solidari i cohesionador és el major obstacle que estem vivint davant la crisi.El gran repte de l'estat modern ( i quan ho dic penso en el conjunt de les administracions que ens governen) rau avui, com sempre, en la seva capacitat redistributiva, tant de gestió directa com de pedagogia social.

LA CAMPANYA ELECTORAL COMENÇA A RODAR A VILAFRANCA DEL PENEDES BUSCANT UN CANVI A L'AJUNTAMENT

El passat divendres 6 de maig va començar a tot l'Estat la campanya electoral municipal i autonòmica. Acabarà el dia 20 i les eleccions tindran lloc el 22 de maig.

Vilafranca ja està guarnida electoralment i comença a batre el cor de tots els vilafranquins i les vilafranquines que volem un canvi a l'Ajuntament. Els darrers dos anys, des de la moció de censura de CIU+CUP+ERC, la ciutat ha estat paral.litzada. El Govern local conservador, en solitari,no ha estat capaç de tirar endavant cap consens destacat. Va poder aprovar els pressupostos del 2009 i del 2010 amb per la suma d'abstencions, vot de qualitat de l'alcalde i diverses filigranes. CIU i Pere Regull han tingut una escassa capacitat per generar consensos. Possiblement, l'únic consens el van lograr amb la CUP, específicament per crear un front contra el PSC i tot allò que pogués limitar la tasca política de Francisco Romero.

Però si els dos primers anys de la legislatura van ser de convulsió i de feblesa per a l'equip socialista, la moció de censura de CIU no va aportar res destacat ni a la ciutat ni a la nostra gent. La paràl.lisi ha estat la tònica de l'obra de govern, congelant plans de cohesió social, el programa d'intervenció en barris, el desenvolupament urbanístic. Res s'ha fet d'importància per aconseguir els consensos necessaris en matèria de política d'ocupació i de foment de l'economia.

La gent progressista de Vilafranca volem tancar el 22 de maig una legislatura dura i gris, en que la manca de majories polítiques suficients han impedit fer front als reptes de la Vila, tan els quotidians com els estratègics.

El PSC, amb Francisco Romero, pretèn donar un gir a aquesta situació. Candidatura i programa han estat treballats i conformats a consciència. I la voluntat és clara : cal treballar per fer una majoria sòlida a l'Ajuntament, que ens permeti tirar endavant i impedeixi continuar un procés regressiu social i econòmicament que va tenir la pitjor inflexió política amb la moció de censura.

El canvi ja no és una demanda necessària. El canvi és una urgència per tal de no continuar hipotecant el futur de la ciutat i el de la seva gent, la nostra gent. Ens cal un canvi polític progressista per tal que Vilafranca guanyi !

EL DIPUTAT PERE REGULL DEFIENDE LOS RECORTES DE DERECHOS SOCIALES Y DE SERVICIOS PUBLICOS

El Alcalde de Vilafranca y diputado al Parlamento de Cataluña se ha explayado sobre les consecuencias de la crisis en los servicios sanitarios de Vilafranca. Ha pretendido enviar un mensaje de tranquilidad a la ciudadanía en medio de un clima creciente de inseguridad y de incertidumbre. Ha dicho que no hay que temer por los servicios públicos de salud y que los recortes no afectaran a la mayoría !

No puedo entender si la posición del alcalde es una llamada desesperada a la calma o si, en realidad, nos quiere hacer pasar gato por liebre.

La inmensa mayoría de la población es conciente de que después del 22 de Mayo, la intención política del Govern de Artur Mas es profundizar el tijeretazo, mejor dicho es ahondar en la herida inicial convirtiendo el corte de tijera en puñalada lisa y llana.

Regull ve perder posibilidades electorales con la política del Govern. Su apoyo como diputado a este Govern le puede pasar factura de forma drástica. La suma de incumplimientos es tal que tendrá Regull muchas dificultades para explicarse. Los ciudadanos no suelen actuar con torpeza y los fallos de este hombre son cada vez más evidentes.

El recorte en los servicios públicos comienza a ser brutal. Y comienza a serlo porque el tijeretazo/puñalada en los servicios públicos tiene mucho más de ideológico que de económico. Sólo Margaret Tatcher se atrevió a ir más lejos. Pero Mas en 100 días va por el mismo camino. Y Regull le sigue para defenderlo!

Pobre país, con esta gente delante !

L'ESTAT DEL BENESTAR EN PERILL A CATALUNYA

A vegades el tòpic es converteix en realitat. L'expressió "¡compte que ve la dreta!" va fer obrir els ulls a molta gent a les eleccions de l'any 2008 a tota Espanya. Això va permetre a Zapatero revalidar un govern que amb dificultats, però amb voluntat, està lluitant contra la crisi econòmica pensant en la gent més desafavorida: els treballadors, les families amb rendes baixes i els joves.

Durant les eleccions del passat novembre a Catalunya, no varem ser prou contundents en el mateix advertiment i ara comencem a pagar les conseqüències. Artur Mas es va travestir de " canvi" i va congelar un somriure groguenc allà on va voler i va poder que no anunciava res de bo. Una bona part de l'electorat s'ho va empassar i així estem avui...

El somriure ara el tenim congelats nosaltres. Més de 4000 llocs de treball poden ser eliminats al sistema sanitari. Més de 1900, com a mínim, al sistema educatiu. Al voltant de 4000 emprenedors han deixat de percebre els ajuts per tirar endavant les seves microempreses i la responsable d'administració pública del Govern ha anunciat un aprimament de personal entre 15.000 i 20.000 persones a la mateixa Generalitat.

Les fórmules de la dreta són ben clares: que paguen els treballadors i les capes socials amb menys recursos.

Però el que realment em provoca una enorme preocupació són les paraules que ahir va manifestar Artur Mas davant de quasi dos centenars d'empresaris. Els va demanar que entomessin, com a objectiu, substituir les administracions públiques. Una doctrina més pròpia dels governs de Bush i de Reagan que de l'administració Obama que tant diu emmirallar a CIU.

La mort de l'estat està anunciada ? La lluita, la gran lluita dels propers anys, serà la de la preservació de l'estat del benestar i la defensa de la funció de l'Estat ( la Generalitat és Estat, també) com a instrument per a reduir els desequilibris socials. La batalla està oberta i no serà fàcil, companys i amics.

Nota : Us adjunto una imatge de les protestes del sector de la sanitat contra les tissorades del Govern de CIU

CONTINUEM LA MARXA CAP A GOVERNAR VILAFRANCA

El passat 19 de març, la nova candidatura socialista a Vilafranca del Penedès ens va aplegar a l'Antic Escorxador de la Vila, per parlar de programa. Durant tot el matí vàrem debatre i participar en el que acabarà sent una bona plataforma d'idees per tirar Vilafranca endavant.

La Vila viu avui una sictuació de greu paràl.lisi. Una patena gris de decepció i de desencís amb el govern dels conservadors que es va fer amb el silló de l'alcaldia fa dos anys, amb el suport de radicals independentistes i de republicans.

Des del mes d'abril de fa dos anys, la Vila no ha "dado pie con bola" i el retrocés és una evidència. La gent cerca una nova sortida i la proposta política que encapçala Francisco Romero té una voluntat i un entusiasme capaç de superar les notòries difultats del moment.

El debat del dia 19 de març va ser un bon debat. I...llàstima del punt i apart, perque podiem haver continuat debatent un bon grapat d'hores més i...fins i tot uns dies més.

La gent té ganes de treballar, de pensar col.lectivament, de construir respostes en comú. Ara toca sumar el màxim de voluntats i de vots per tal que es faci possible un canvi a la Vila. Canviem el gris actual pel un color viu d'esperança, el color del Francisco Romero i de la seva candidatura socialista !

UNA CANDIDATURA PER GUANYAR LA CRISI

El passat dissabte 26 de febrer es va presentar la candidatura del PSC per les properes eleccions municipals a Vilafranca del Penedès.

En un acte senzill a la Capella de Sant Pelegrí, al Vinseum, Francisco Romero va presentar un per un els candidats i les candidates.

Malgrat la difícil conjuntura política, confio ( i molt) en aquesta llista. És una mostra de la Vilafranca del treball i de l'esforç, transversal, que barreja joventut i experiència, il.lusió i solidesa.

Francisco l'ha definida molt bé : " és la candidatura per guanyar la crisi".

Ara els toca recòrrer barri per barri, casa per casa i generar opinió. Bona feina, companys !

LA MARE DE LES BATALLES

El company Jordi Hereu ha guanyat les primàries socialistes de Barcelona.Una experiència intensa en un moment delicat per les seves possibilitats per renovar com a alcalde.

Ningú dubta que Jordi ha sortit reforçat d'aquest procés i que la militància socialista de Barcelona ha estat sacsejada en gran part per un debat inesperat però útil.

Fa unes setmanes vaig escriure en aquest bloc sobre la importància de les primàries en un procés electoral. I, per això, crec que el lideratge que donen unes primàries consoliden les possibilitats de qualsevol candidat.

Algunes veus del PSC s'han llençat en els darrers dies a parlar de dimissions necessàries, de canvi de fesomies i de troços d'executiva que creuen que estan en disputa. M'agradaria que es reflexionés sobre si els candidats i/o les candidates a dirigir el partit han de passar o no un procés d'eleccions primàries i que, per tant, fos la voluntat democràtica de la militància la que pogués triar els nous/les nous responsables.

Crec que és un esforç inútil continuar apuntant amb el dit companys i companyes. No és útil. Fa mal. No construeix. Perjudica. Però que útil seria presentar programes i equips que, en una batalla profundament democràtica, urna a urna i vot a vot pogués obtenir la seva força política. Si es triés aquest camí, l'organització socialista sortiria molt reforçada i la democràcia partidària guanyaria.

Jordi Hereu és ara un candidat reforçat per un procés democràtic impecable. Per més que intentin els seus adversaris desacreditar l'etapa viscuda pel PSC de Barcelona, avui hi ha més color d'esperança que núvols negres en el futur del nostre cap i casal. La dreta ho té més difícil per arribar al govern de la ciutat i les forces progressistes han guanyat un plus de credibilitat als ulls ciutadans gens menyspreable. Ho hem d'aprofitar durant la mare de les batalles.

PRIORITATS FERROVIARIES AL PENEDÈS

En aquests dies, al Parlament, estem iniciant el treball de comissions. De fet demà compareixerà, per primera vegada, el nou conseller de política territorial i medi ambient que ara es diu de Territori i Sostenibilitat.

He centrat la feina d'aquests dies en les prioritats ferroviàries de la nostra comarca que, a saber, són de tres tipus : augment de serveis nocturns entre Vilafranca i Barcelona ( al menys un servei) i entre Vilafranca i Sant Vicenç de Calders ( al menys un servei, també) ; estudi de la capacitat del corredor ferroviari de la R4 entre la comarca i Barcelona per tal de que s'analitzi ( i es concreti) la possibilitat de posar en funcionament serveis semidirectes que augmentin la velocitat comercial, millorant la comunicació global de la comarca; i, en tercer lloc, treballar de valent per tal de que es pugui dotar, quan més aviat millor, al Penedès, d'una estació de trens regionals que dóni servei al sistema de l'alta velocitat catalana i de futur ( perquè no ?) als trens d'alta velocitat del trajecte Barcelona-Madrid o Madrid-frontera francesa, tal com preveu el Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012.

Aquests són tres dels reptes ferroviaris bàsics que poden permetre afrontar el futur econòmic i demogràfic de la comarca, i en especial de Vilafranca, amb més garanties. El govern de les esquerres va posar les eines bàsiques per al desenvolupament de les apostes ferroviàries per a Catalunya ( i pel Penedès, també). Ara defensarem, des de l'oposició el compliment d'aquestes opcions estratègiques, que són molt majoritaris a la Vila i al Penedès.

El debat es produirà a finals de març o principis d'abril. Ja us faré saber els resultats del debat.

EL VALOR I ELS RISCOS DE LES ELECCIONS PRIMÀRIES

El 19 de febrer el PSC organitzarà les eleccions primàries a Barcelona i, si s'escau, a la resta de municipalitats en que s'hagin de dur a terme.

Les primàries no són un mètode nou. Ja es practiquen a diversos sistemes polítics, tant a la resta de l'Estat ( ho acaba de fer el PSOE a 23 llocs d'Espanya, entre ells per elegir candidat a la Comunitat de Madrid) com a d'altres països del món . Compten amb defensors i, també, amb detractors.

Jo vull centrar-me en dos aspectes de les primàries: el seu valor i els seus riscos.

El valor de les primàries rau en la capacitat de mobilitzar a l'electorat d'una força política i de crear, des de primera hora, un major interés sobre el procés electoral que es preveu al conjunt de la ciutadania. Serveixen per contrastar conceptes, idees i models de gestió al si de les forces polítiques, permeten una major transparència política i fan més evidents els mecanismes de decisió dels partits. Per tant, ningú nega que a major democràcia interna més enriquiment democràtic.

Però, també, les primàries entranyen importants riscos : fomenten una major vedetització de la política, i una tendència a substituir el compromís col.lectiu pel lideratge individual. Es parla menys de "nosaltres" per parlar més en termes individuals. La preocupació pel lideratge individual pot tenir la temptació de substituir el treball en equip, la construcció conjunta de porgrames, missatges i estratègies.

El segon gran risc és el seu ús per satisfer interessos personalistes o per resoldre la "guerra de posicions". Si s'agafa aquest camí, s'acabarà deteriorant un bon instrument i s'augmentarà el cantó frívol de l'activitat política.

Dit això, les primàries han de ser l'eina necessària per quan una força política ha de dirimir, al menys, entre dues candidatures ( que no només entre dos candidats/tes), entre dues visions de la jugada política nascudes del tronc comú de la força política. Han de ser obligatòries ? Només en el cas en que puguin concòrrer dos o més candidatures. S'han de fer amb un temps determinat abans de les eleccions ? És possible que si, al menys amb un termini de sis mesos. Les han de regular els partits, internament, o han de tenir una legislació electoral d'àmbit estatal ? M'inclino per que sigui la llei electoral qui determini el procediment per a la totalitat de les forces polítiques que es presentin a les eleccions.

Considero que estem davant d'un procés realment interessant i al que hem d'atendre amb rigor no exent de passió política. Quan Trias i el PP menystenen el procés obert al PSC de Barcelona, és possible que estiguin al límit de cometre un error que pot tenir, també per a ells, conseqüències polítiques.

EL GOVERN D'ARTUR MAS

Artur Mas està completant el seu Govern. Un govern que és el que és, però que queda lluny de la promesa del "govern dels millors". Les mateixes designacions produïdes i les filtracions a la premsa ( no desmentides) posen en evidència les dificultats del nou president per fer el govern que havia promés.

Una part prové del darrer gabinet pujolià : Rigau, Puig,Mas Collell i Pelegrí. Tots quatre amb gestions molt discretes, fins i tot insuficients i molt contestades en més d'una ocasió. Una altra part prové de l'acadèmia privada ( ESADE/ IESE) o del sector privat i per tant hauran de demostrar solvència i voluntat per gestionar recursos públics en favor de l'interés general. Uns tercers, provenen del partit ( amb un sistema de repartiment de quotes sense excessiu rubor) amb una preeminència del sector sobiranista ( Homs, Gordó) que poden acabar controlant sectors estratègics de l'administració pública i dels recursos públics. Uns quarts ( una mena d'estrany poti-poti), tenen origen divers. Hi ha des de membres de sectors professionals conservadores fins a Ferran Mascarell. M'oblidava...parlant de partit, no podem oblidar una milimètrica divisió de territoris de poder entre els dos socis de la Federació : tant per tu, Unió, tant per a mi, CDC.

El nomenat sector crític, però moderat, ha estat reduit a una conselleria ( destacada, això si). Recoder ha vist premiada la seva fidelitat a Artur Mas i a la seva posició controladament crítica al si del partit.

No és un govern per llençar coets, ni per generar grans expectatives. Tenen un posat més d'administradors i de controladors que de promotors de noves polítiques públiques. De totes maneres, el ritual de retorn a certes pràctiques de govern de confondre pais i partit ( la designació de Duran i Lleida per portar les relacions entre governs és una mostra) pronostiquen, perillosament, una etapa política amb més retrocessos que avenços.Temps al temps.

ELS DISCURSOS D’ARTUR MAS

He estant llegint en aquests dies i escoltant, des del meu escó, els discursos d'Artur Mas. He dit a algunes tertúlies, ho he piulat al twitter i ho he escrit en un article que acabo d'enviar als mitjans amb els qual col.laboro habitualment : no m'agraden els discursos del nou president.

Al Parlament han estat discursos genèrics, dirigits a una parròquia variada que vol més paraules que fets ( tal és la dimensió psicològica de la tragèdia econòmica i social ). En matèria econòmica el seu discurs és plenament neoliberal, en matèria social és regressiu, en matèria política, buit de continguts, amb un excessiu flaire patriòtic i amb un excés de voluntat de trascendència.

La política és un art i un ofici que hauríem de rescatar de les urpes del marqueting i del poder creixent dels massmedia. És pobre, molt pobre sentir a un polític (en Mas en aquest cas) comparar, en públic, l'accés a la presidència del govern amb la consecució de la seva vida familiar. És un símptoma dels temps que s'acosten : sensibleria política, patrioterisme sense contingut, salsa rosa ( però amb un toc "xic")i buit ideològic. En fi, la dreta cavalcant victoriosa sota un arc que diu " les ideologies han mort".

La telivisió del règim ( TV3) deixa anar que la seva esposa ( Helena R.) "està destinada a tenir un paper destacat en aquesta legislatura(sic)"(?). Per què? Que n'ha fet alguna de grossa? Es presentarà a les eleccions municipals? En fi, la síntesi és que hi ha una confusió alarmant entre família, govern, partit, país...que només fa preveure una nova edició de pujolisme amb l'exercici públic col.lectiu de virtuts privades...però carregada de vicis públics.

Torneu a llegir els discursos del nou president i veureu que la paraula "nosaltres" surt en molt poques ocasions. La idea del "govern dels millors" el que intenta és liquar idees, ideologies, conceptes i objectius polítics ben diferenciats.

I la posada en escena traspua la vella idea de que "tornem a casa". O el que és pitjor : la idea de que "ens tornen això que ens pertany". Algunes veus populars a la Plaça de Sant Jaume deixaven anar aquestes idees. La presència de la Marta Ferrussola davant les càmeres de TV ( la que paguem entre tots, la de "casa nostra", però amb la qual tothom no se sent identificat...) i l'anunci de que Lluís Prenafeta es trobava entre el públic al Palau Sant Jordi em va fer venir a la memòria aquella etapa en que país, negoci, govern i partit formàven part d'un conjunt excloent en que la immensa majoria dels catalans no podien pertànyer.

Els discursos del Mas no són discursos oberts, tot i que ho semblin. Destil.len el flaire d'altres èpoques. Els propers mesos s'explicaran més coses. Temps al temps.

TOT A PUNT PER COMENÇAR A GESTIONAR ELS SERVEIS DE TRENS REGIONALS A CATALUNYA

Ahir el Govern de la Generalitat va aprovar el conveni amb RENFE per operar els serveis ferroviaris regionals des de l'1 de gener vinent, assumint competències en la matèria, d'acord al que estableix l'article 169 de l'Estatut d'Autonomia.

A nivell de recursos tècnics els serveis traspassats pugen a 736 setmanals, amb 56 unitats mòbils en funcionament i 256 persones treballant-hi.

Aquest traspàs amplia el desenvolupament competencial en matèria ferroviària de Catalunya, fa avançar el desplegament estatutari i permetrà l'estructuració de les futures rodalies de Lleida,Girona i Tarragona.

El Govern de la Generalitat, a partir del gener vinent, té competències sobre el total de franges horàries dels serveis de regionals ampliant-se, per tal de fer-ho possible, l'acord sobre l'ús de les infraestructures entre l'ADIF i la Generalitat de Catalunya.

El Govern de l'Entesa deixa una herència importantíssima en matèria de ferrocarrils i de transport públic que s'ha de mantenir i s'ha d'ampliar a tots el país amb la finalitat de continuar desenvolupant l'objectiu de la mobilitat sostenible i segura, basada en una reducció gradual del cotxe privat per cobrir les demandes de mobilitat.

LES ELECCIONS DEL 28 DE NOVEMBRE

He deixat passar uns dies des de la jornada electoral del 28 de novembre abans d'escriure en aquest quadern obert. No penso abandonar-lo. Ans al contrari : és una bona oportunitat per fer arribar les meves sensacions i opinions polítiques als amics personals, als companys i als amics lectors.

El resultat del 28 N ha estat molt dur per al PSC i per a la esquerra governant en el seu conjunt. Tant dur ha estat, que em sembla fins i tot injust.

He tornat a revalidar l'acta de diputat, però el fet s'ha produit en un marc de tristesa i de desencís entre nosaltres donat el mal resultat global obtingut. Una bona part de la premsa continua furgant en les ferides obertes, el president Montilla ha anunciat la seva retirada política ( gest que l'honora i que, ara !, feliciten fins i tot aquells que s'han encarnissat amb ell) i un grapat de companys i de companyes ( als quals puc entendre però no justificar) han començat a airejar, a la premsa, les seves opinions i les seves valoracions sobre la situació política del PSC.

Penso que l'explicació al resultat electoral l'hem de buscar entre les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de la crisi, en els canvis ferotges i radicals que ha patit la nostra societat en els darrers anys ( sobretot en tot això que fa a la capacitat de mantenir la cohesió social) i a l'efecte que sobre l'electorat socialista ha pogut tenir la sentència del Tribunal Constitucional. Si a aquests elements li sumem la valoració insuficient que l'electorat progressista ha fet sobre la fórmula política del pacte de les esquerres, les explicacions es visibiltzen amb claredat.

No crec que la solució estigui en cercar la confrontació amb el PSOE ( per a mi crear un grup parlamentari propi ho és), ni en el recanvi improvisat i cainita que s'alimenta del fals dilema de les diferents ànimes del partit. L'experìencia política d'altres partits polítics que han viscut situacions similars ens ha de ser útil per fer-hi front a la remuntada. El discurs que només contempli la "probable solució" a un dels problemes, sense atendre a la complexitat de factors que han produit aquest resultat és i serà un discurs insuficient.

Les esquerres catalanes han fet un dels governs més fructífers per al conjunt de la nostra societat i per a la modernització del país, tant a nivell de gestió pública com d'obra legislativa. D'aquest treball és possible que pugui treure rèdit el govern de CIU, però no n'estic molt segur. La conjuntura no permet alegries a ningú, i els cicles polítics que venen és possible que siguin molt més curts que els que hem conegut fins ara. És per això que, amb el conjunt de l'obra feta i amb un important rearmament conceptual i polític, els socialistes ajudats per la resta de forces progressistes del país, hem d'estar ben aviat preparats per assumir responsabilitats de govern i/o de governança o d'incidència directa en els assumptes públics de Catalunya. La propera batalla política són les municipals i a Espanya com a Catalunya, les eleccions locals no són cosa menor. Donem-li entre tots el valor que tenen. D'aquí sis mesos, estic convençut, podem començar a sortir de la situació actual.

Nota : Vull deixar en aquesta nota una imatge de referència : una imatge de l'acte al Barri de l'Espirall (Vilafranca) durant la campanya electoral. Celestino Corbacho, Roberto Labandera, Francisco Romero, Mila Arcarons, Susanna Mérida i Imma Ferret.

COMENÇA LA CAMPANYA :ENGANXADA DEL PRIMER CARTELL A LA PLAÇA PENEDÈS

El divendres 12 de novembre va començar la campanya electoral de la IX legislatura al Parlament de Catalunya. Primer de tot, festa democràtica ! En segon lloc, voluntat de treball socialista d'assolir els millors resultats per tal de garantir un govern socialista al capdavant de la Generalitat de Catalunya.

A la mateixa hora, el President Montilla proclamava els seus compromisos per aquesta campanya. Destaco alguns d'ells, reordenat-los d'una altra manera:

1. No pactar amb el PP en cap cas, per la seva actitud contrària a l'Estatut i a l'autogovern de Catalunya.
2. Defensar les conquestes socials : ni un pas enrere en matèria de avenços socials.
3. No fomentar ni donar suport a un referèndum il.legal sobre la independència.
4. Lluitar contra la crisi econòmica i fer les reformes que calgui per tal de millorar l'economia i l'ocupació
5. Defensar l'Estatut, tot l'Estatut i res més que l'Estatut.
6.Fer un govern socialista, progressista i catalanista.

L'EQUIP DEL DISSABTE ROIG A SANT JULIÀ

Una bona part de l'equip de companys i companyes que varem treballar el passat dissabte 6 de novembre a Sant Julià. Gràcies, companys ! Molt bona feina !

DISSABTE ROIG AL BARRI DE SANT JULIA

El dissabte passat, 6 de novembre, varem organitzar una visita al Barri de Sant Julià amb una bona i animada trobada amb els veïns. Vàrem parlar amb molts veïns i vàrem recollir les seves impressions polítiques. Bona tasca i un bon dia !

FOTOGRAFIA DE GRUP A L'ACTE DE CANYELLES : ELECTES DEL PENEDÈS I DEL GARRAF DONEN SUPORT AL PRESIDENT MONTILLA

Aquesta és la fotografia de grup de tots els electes i les electes socialistes de l'Alt Penedès i del Garraf el passat divendres 22 d'octubre a Canyelles. Ens acompanya Celestino Corbacho, Nº 3 de la llista socialista al Parlament per la circumscripció de Barcelona.