ESTEM PERDENT PISTONADA...

Vilafranca s'està buidant d'idees i d'iniciatives...

Vilafranca està perdent pistonada. L’actual direcció política municipal no acaba de trobar ni de configurar una línia d’actuació coherent i amb garanties per als principals actors socials i econòmics de la Vila. La percepció col.lectiva d’una aturada general dels grans projectes vilatans es va estenen. Des de ja fa onze mesos no coneixem la seva línia de treball en matèria urbanística, ni en promoció econòmica i en foment del comerç, ni en política social, i menys en política educativa, esportiva o de convivència social. La situació és tal que la pregunta que ens fem és : hi ha, realment, programa de govern ? o continua amagat perque conté propostes difícilment comprensibles per a la ciutadania ?

El rol que Vilafranca ha tingut en els darrers 30 anys com a líder comarcal està perillant de manera clamorosa. Des de Vilafranca, es van impulsar als anys 80 i als anys 90 un nombre important d’iniciatives, orientades a cohesionar la resposta del conjunt del territori i dels municipis que el composen amb la finalitat d’estructurar un model d’acció pública i estratègica que ens donés més eines i més recursos per tal de guanyar en nous llocs de treball, en més recursos educatius, en major representació i incidència fora dels límits de la comarca. M’estic referint als successius plans estratègics que la Fundació Pro Penedès va impulsar al llarg de dues dècades des de finals dels anys 80, entre d’altres feines. Hores d’ara hauríem d’estar apostant per un salt qualitatiu, de noves i renovadores dimensions, per avançar en la superació de la crisi i en la construcció del nostre propi canvi de model productiu. Aquesta és la pretensió, de ben segur, del nou Pla Estratègic que s’impulsa ara. Però més enllà de la gesticulació a l’ús dels actuals mandataris locals, sens la participació activa de la capital de comarca, del conjunt dels seus representants , això no donarà bons fruïts.

La feblesa política i l’esperit de romandre al càrrec no crea nous horitzonts, no impulsa a l’emprenedor, no anima al dubitatiu, ni és capaç de generar il.lusió. L’aliança política de CIU, a Vilafranca, amb l’esquerra radical només està comportant paràl.lisi en la gestió de la ciutat i dels seus interessos, que són interessos també de l’Alt Penedès. La manca d’entusiasme per participar activament en les sinergies comarcals, així com la desídia en el seu lideratge poden passar una factura molt alta a curt termini al desenvolupament econòmic i social del conjunt. La comarca està més activa, i des del Consell Comarcal es treballa en diverses línies per tal de treure suc a totes les possibilitats actuals. Vilafranca concentra la major part del PIB alt penedesenc, el 40% de la seva població i més del 50% dels seus serveis especialitzats. O hi ha reacció o anirem coixos.

INVERSIONS D'EDUCACIÓ A L'ALT PENEDES 2004-2010: 67 MILIONS D'EUROS !!

La passada setmana vaig fer una roda de premsa durant la qual vaig valorar les inversions en equipaments educatius que ha dut a terme el Govern a la nostra comarca en el periode 2004-2010. La xifra és espectacular : 67 milions d'euros !! I les dades no inclouen les llars d'infants, ni les obres del RAM.

Enganxo aquí el document que vaig lliurar a la premsa el mateix dia.

LA INVERSIO EN EQUIPAMENTS EDUCATIUS A L’ALT PENEDÈS ARRIBA A LA SUMA DE 66.805.653 MILIONS D’EUROS EN EL PERIODE 2004- 2010


L’acció del Govern de la Generalitat ha estat especialment destacada en matèria d’inversions educatives a la comarca de l’Alt Penedès.

La comarca ha viscut, també, un creixement de l’oferta formativa amb la posada en marxa de l’Escola Oficial d’idiomes el curs 2006-2007, la posada en funcionament del SES de Sant Martí Sarroca el curs 2005-06 i l’entrada en funcionament de l’escola de Pontons el curs 2006-07. L’entrada en funcionament de l’escola de Les Cabanyes el curs vinent 2010-2011 completa el panorama del cobriment de l’oferta educativa poble a poble, promoguda pel Govern des de l’any 2004. D’aquí a poc temps, la creació i posada en funcionament de l’IES Marta Mata farà realitat una ampliació de l’oferta d’educació secundària a la nostra comarca.

El capítol d’inversions, encara no completat, ha implicat any rere any la suma d’importants recursos, que s’han augmentat amb l’aprovació del nou centre educatiu per a l’escola de l’Ordal, aprovada el 2 de març passat per un volum de 2.666.326 €.

Relació d’inversions de noves construccions i ampliacions

Any 2004 ( en funcionament)

CEIP Sant Sadurní d’Anoia : 2.250.000 €
Escola
Any 2005 ( en funcionament)

CEIP El Circell de Moja : 2.141.642,84 €
CEIP Sant Llorenç d’Hortons ( Beguda Baixa): 2.849.885 €
Escola de Sant Marçal : 290.000 €

Any 2006 ( en funcionament)

CEIP Avinyonet del Penedès : 2.705.826,35€
CEIP Mas i Parera ( Vilafranca) : 2.425.081,45 €
Escola de Pontons : 600.000 €

Any 2007 ( en funcionament)

CEIP Llebeig de Vilobí del Penedès : 3.342.321,93 €
CEIP Dolors Piera de Vilafranca del Penedes : 4.749.435,47 €
Escola Sant Jordi de Sant Pau d’Ordal: 1.591.386,24 €
CEIP Arrels de Santa Margarida i Els Monjos ( 1ª fase) : 965.001,53 €
CEIP Sant Jeroni de Sant Pere de Riudebitlles : 3.235.553,20 €
CEIP Les Fonts de Gelida : 2.127.000 €
IES Sant Sadurní d’Anoia : 3.144.291 €
CEIP Sant Domènec a La Ràpita : 3.573.581,6 €

Any 2008 ( en construcció)

CEIP de Sant Pere Molanta : 5.004.816 €
CEIP Arrels Santa Margarida i Els Monjos ( segona fase): 2.499.788 €
CEIP Sant Joan de Mediona/ Sant Pere Sacarrera : 380.000 €

Any 2009 ( en construcció)

CEIP Les Cabanyes : 3.948.545 €
CEIP Pacs del Penedès : 1.523.544 €
CEIP Fontrubia de Fontrubí : 4.758.655 €
SES Sant Martí Sarroca : 5.122.885 €*
CEIP de Sant Quintí de Mediona : 4.619.086 € *
CEIP Dr. Samaranch, Santa Margarida i Els Monjos : 461.400 € **

Any 2010

CEIP El Montcau de l’Ordal : 2.666.326 € ***

*En fase d’adjudicació de projecte i d’obra
** Cooperació Generalitat- Ajuntament
*** Aprovació recent

Nota : la fotografia correspon a la nova Escola d'Avinyonet

COMENÇA EL DEBAT D’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Aquesta setmana comença el debat parlamentari sobre el projecte de Llei de Vegueries i el projecte de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona . Tots dos són projectes necessaris, però que tindran diferent recorregut.
Hi ha qui s’entesta en assegurar que no és l’hora de discutir sobre l’organització del territori. En algunes ocasions aquest discurs neix de la por i de la resistència als canvis. En d’altres, l’oposició s’origina en la lògica dinàmica de territoris i ciutats en plena competència. Hi ha uns tercers que reclamen la revisió i l’ampliació de la seva pròpia llei que els garanteix l’Estatut. I uns quarts, per que volen saber que hi ha del seu futur, com si el seu futur depengués de la resta del món i no d’ells mateixos.
L’organització territorial de Catalunya està acordada a l’Estatut. Els municipis i les vegueries són les peces claus per l’estructuració de l’administració local i territorial catalanes, segons assenyala la nostra carta bàsica. Les comarques, en canvi, hauran de complir un rol secundari, que no vol dir menor.
El procés legislatiu de l’organització territorial implica l’aprovació i el posterior desplegament de cinc lleis : la llei del Consell de Governs Locals ( en tramitació), la llei de Governs Locals de Catalunya ( que no ha vist la llum, encara i que ha de complir el rol de llei rectora de tot el procés), la llei de Vegueries ( que ha iniciat el tràmit), la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ( que ha iniciat el tràmit) i la Llei de l’Aran ( que tampoc ha vist la llum, al menys pel moment). Si un problema hem d’afrontar és el de fer el debat sense la llei de governs locals aprovada i sense la llei que revisa i amplia les competències del Conselh Generau d’Aran.
L’oposició ha presentat tres esmenes a la totalitat al projecte de llei de vegueries. L’actitud del PP està fonamentada en seva lògica política centralista i en el seu model d’Estat. Ni han estat ( ni són ) partidaris de l’Estatut del 2006. No són partidaris de la modificació del mapa de les províncies i qualsevol divisió política de la Catalunya interior els deixa freds, donada la seva escassa implantació electoral més enllà de les grans àrees urbanes. L’actitud del Grup Mixt respon a lògiques similars. La seva situació, avui, és absolutament residual en la política catalana i el seu futur és del tot incert. El que no es pot justificar de cap manera és l’actitud de CIU, ja que l’impuls d’una nova organització basada en la norma estatutària, a la qual van donar suport i que entronca amb la tradició del catalanisme polític que volen representar, hauria de formar part no només del seu cos doctrinal si no també de la seva praxis política. El panorama del debat que s’inicia al Parlament confronta, per tant, dos blocs : l’esquerra catalanista i la dreta del país organitzada en els seus respectius nínxols ideològics.
La divisió de Catalunya en vegueries està concebuda com un procés en fases, que ordena els serveis de la Generalitat i que organitza la cooperació i l’assistència tècnica amb el món local. Pel que fa als serveis, des de l’any 2004 ja s’han anat ordenant en set àmbits amb les seves respectives estructures de delegacions. Pel que fa a la funció com a administració local de segon grau, la primera fase de desplegament de la llei no ha d’implicar més canvis que els nominals: les actuals diputacions passen a dir–se consells de vegueria( Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida). El procés d’elecció dels seus membres és idèntic a l’actual dels diputats i de les diputades provincials i els recursos que s’han de fer servir ( professionals, tècnics i materials) són els mateixos amb que ja hi compten. La segona i la tercera fases vindran determinades, en canvi, per un procediment legislatiu que s’haurà d’impulsar en propers mandats, mitjançant el qual el Parlament haurà de proposar ( mitjançant lleis) al Congrés dels Diputats la creació de les noves tres vegueries. Requerirà consens i majories determinants a Catalunya, primer i, capacitat de negociació, posteriorment, a Madrid, per obtenir una majoria absoluta favorable. Hores d’ara, només el PSOE s’ha pronunciat a favor de la constitucionalitat de les vegueries. Per tant, compte ! amb l’actitud actual del PP català, ja que serà definitòria de la seva actitud a nivell de l’Estat, quan arribi el moment.
Els esculls territorials només es podran vèncer amb pactes, compromisos i consensos. El Govern s’haurà d’aplicar a fons per obtenir-los i els grups parlamentaris que li donen suport, també. L’oposició estarà dedicada a fer la guitza. No tindrà un comportament responsable. No podrem esperar res d’ells.
La llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té, en canvi, un camí més tranquil. L’acord polític és ampli i favorable entre les forces polítiques que en formen part. És el fruït d’anys de treball per teixir el consens i la coherència dels seus objectius. És cert, també, que parlem d’una altra cosa, però d’una cosa prou important, prou impactant i de prou entitat com per a entretenir-nos en dilacions injustificades. La realitat metropolitana ja hi és, té una llarga i bona experiència de gestió acumulada en àmbits tant importants com els residus o el transport públic, que ve a reforçar el rol territorial i estratègic de la ciutat de Barcelona. Una capital europea de la seva dimensió necessita comptar amb un govern metropolità potent i eficaç, capaç de liderar el moviment econòmic i social que aglutinen els 36 municipis que la composen. És un fet indiscutible, que ve de la mà d’un acord amplíssim i que hem de procurar que es faci realitat en aquesta legislatura.
Més enllà de la demagògia habitual d’una oposició més feta al vol gallinaci que a les alçades legítimes de les ambicions de país, el debat territorial és primordial. Si alguna cosa es pot objectar és que aquestes lleis no arribessin al Parlament fa sis mesos. Però si ara arriben, no cal ni és bo defugir un debat que ha de ser racional i constructiu, per que és en bona part imprescindible.

PEPE MUJICA, SEGUNDO PRESIDENTE DE LA IZQUIERDA EN URUGUAY

El pasado lunes, José ( Pepe) Mujica asumía como nuevo presidente del Uruguay. Tomaba así el relevo de Tabaré Vázquez, primer presidente de la izquierda en la història contemporánea de los uruguayos.

Es un hecho extraordinario para el Uruguay y lo es también para América Latina. La sucesión se ha producido en un clima democrático de confianza en la capacidad del Frente Amplio para liderar el cambio político iniciado en el 2005 y completar el ambicioso plan de reformas que empezó a ejecutar Tabaré. Reforma social y normalidad democrática son los dos grandes elementos que destacan hoy en la vida política del país.

De todos modos no es posible hacer un análisis, por más breve que sea, sin destacar el extraodinario clima emblemático que ha rodeado la investidura de Mujica. José Mujica comenzó su vida politica en los años 50 en movimientos políticos de caràcter civil . De allí pasó al movimiento guerrillero y padeció tortura y cárcel durante los años de la dictadura militar hasta su liberación, con la recuperación democrática, el año 1985. En los 25 años de trabajo político pacífico y parlamentario posteriores, José Mujica devino uno de los líderes carismáticos de la izquierda uruguaya.

Que un ex-guerrillero llegue a la presidencia del país, es para los uruguayos un símbolo de su evolución y madurez políticas. El símbolo y el emblema de un proceso en que se pasó del dolor y el sufrimiento de la dictadura a una nueva etapa de gobierno político basado en un amplio proceso de reformas, pero sobretodo de confianza en las propias fuerzas y en la gente del país, pasando por dos décadas de gobiernos de derechas que no fueron capaces de enderezar las riendas de los asuntos públicos en favor de los sectores populares.

Mujica es un personaje emblemático. Alguien lo ha rebautizado como el Mandela del Uruguay. Sin querer entrar en esas comparaciones, lo que si es cierto es que con la nueva presidencia del Frente Amplio es posible que el país empiece a cerrar las heridas ( aún quedan) de su etapa más oscura y adquirir la autoconfianza necesaria para acabar de corregir los desequilibrios internos, en especial " barriendo la indigencia y reduciendo drásticamente la pobreza". Por ello, gracais a ellos, muchos uruguayos sentimos, aunque los retos aún sean enormes, esta contagiosa felicidad serena y contenida.

RESOLUCIÓ DELS SOCIALISTES PENEDESENCS I LA DIVISIÓ VEGUERIAL DE CATALUNYA

El passat dissabte els socialistes de l'Alt Penedès i el Garraf varem celebrar el Consell de Federació. El debat es va centrar en el posicionament del Consell en relació a la nova llei veguerial i l'encaix de les dues comarques a la futura vegueria de Barcelona. El resultat va ser clar. El Consell es va pronunciar per 56 vots a 10 a favor de la llei. La voluntat desl socialistes penedesencs es la de coontinuar construint Penedès en xarxa amb la resta de municipis de Barcelona. A continuació penjo la resolució per a donar-li difusió.

RESOLUCIO SOBRE L’ORGANITZACIÓ VEGUERIAL DE CATALUNYA

Els socialistes varem aprovat en el XI congrés del partit l’impuls de la divisió veguerial de Catalunya, una reclamació de caràcter històric, estretament vinculada a la voluntat política de l’autogovern i des de l’any 2006 al mandat estatutari. En aquest sentit, des de la Federació X saludem la valentia i el rigor demostrat pel President Montilla en dirigir amb fermesa el procés de debat governamental que ha donat lloc a l’avantprojecte de llei de vegueries.

El Govern de la Generalitat, que té el PSC coma pal de paller i que encapçala el company José Montilla, ha donat un pas decisiu en l’assoliment de la permanent aspiració del catalanisme d’esquerres que Catalunya es podés dotar d’una organització administrativa i pròpia, aspiració que apareix ja en les primeres formulacions del federalisme català i que una de les seves primeres i principals figures, Valentí Almirall,expressa amb tota claredat: “ Les comarques naturals,corregiments o vegueries han de ser la base que per sa administració i règim anterior adopti Catalunya, si algun dia recobra la personalitat política ( Lo Catalanisme,1902). Fins avui, 108 anys després, i quan ja han passat 30 anys d’ençà de la recuperació de les institucions catalanes, no s’havia produït una proposta política d’organització veguerial. Considerem aquest fet un fet històricament remarcable, que te el poble català, el PSC i el President Montilla com a indiscutibles protagonistes. L’acció de govern conservador , tantes vegades carregades de tacticisme i electoralisme així com de fals patriotisme, no va impulsar mai una proposta política d’aquesta dimensió. Han estat les forces polítiques de l’esquerra catalana les que han estat capaces, malgrat les enormes dificultats del procés, d’avançar en el mandat estatutari. CIU ara diu que “això no toca” i el PPC s’hi suma, amagant que té recorregut l’articulat del sistema veguerial davant del Tribunal Constitucional. Les dues llargues dècades de govern de CIU al capdavant de la Generalitat ens van deixar com a herència una organització territorial atomitzada en 41 comarques, estructura avui desfasada en part, amb la qual el nacionalisme conservador va teixir el seu poder territorial durant molts anys i el seu control social i polític ( llevat de cinc o sis comarques de la regió de Barcelona).

Els socialistes hem construït el nostre projecte polític des dels ajuntaments, des de l’administració més pròxima al ciutadà, suportant la indiferència i fins i tot l’obstruccionisme constant de CIU. El nostre convenciment i la nostra pràctica política han estat sempre treballar amb la gent als barris, als pobles, a les viles i a les ciutats. Som un partit forjat en aquestes batalles locals, en les quals hem aprés i hem acumulat el bagatge del catalanisme social, treballant colze a colze amb la gent, solucionant els seus problemes quotidians i construint els projectes comuns que més desenvolupament, riquesa i ocupació ens puguin aportar. La dreta nacionalista sempre va oposar territori a municipi, a la resta de Catalunya contra Barcelona, al camp contra les viles i les ciutats, va destruir la Corporació Metropolitana de Barcelona, va obstaculitzar fins a l’infinit la cooperació de la Diputació de Barcelona amb els ajuntaments de la província i en el cas que ens ocupa va enfrontar les capitals amb les seves comarques. Els Consells Comarcals en la seva immensa majoria i el Govern de la Generalitat van ser posats al servei dels interessos de Convergència i Unió. L’organització territorial del país responia als designis dels interessos de la política pujolista.

Estem a l’inici del procés legislatiu d’una nova organització territorial a Catalunya que entre d’altres lleis posa a debatre la divisió veguerial i la creació de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des del Penedès entenem que la nova reforma no pot significar un pas enrere del poder municipal, que continua essent el instrument més eficaç per a la transformació social dels nostres pobles, viles i ciutats. I entenem, també, que ha de ser un procés racional i ordenat, que gravi els ciutadans i les ciutadanes amb més despesa pública. Si apostem per una nova organització territorial és per que aquesta estigui més a prop dels ciutadans i dels ajuntaments. Volem i continuarem reclamant més recursos per als ajuntaments, més competències i major capacitat d’incidència en la resolució dels grans temes que afecten avui la convivència : la igualtat dels drets i els deures de les persones, la integració de la nova ciutadania, la lluita contra l’atur i al crisi econòmica, la producció de més riquesa, ambientalment i socialment sostenibles, l’eradicació de la violència en totes les seves formes .

El socialistes penedesencs sempre hem estat partidaris d’una nova divisió territorial i de superar el mapa actual de províncies, donant resposta a dos principis polítics específics : la necessitat de dotar els territoris del país de major capacitat d’autogovern, acostant l’administració als ciutadans, descentralitzant competències en favor de les administracions municipals, les més properes al ciutadà. No entenem una divisió veguerial que no es basi en el principi de més i millor municipalisme. No creiem que pugui ser útil al ciutadà una administració que no estigui pensada per garantir-li més i millors serveis. La il.lusió de la gent i el seu benestar passen per més drets socials i més capacitat local per atendre les seves problemàtiques.

Si bé els progressistes penedesencs en els anys de la Transició ja havien posat en marxa un programa cultural de base intercomarcal ( amb l’Institut d’Estudis Penedencs i l’Escola d’Estiu del Penedès, coma a expressions destacades, el Penedès polític és una construcció del PSC,posada en peu, en els primers anys de la democràcia pels companys Casanova,Beltran,Orriols i Robert, des del Garraf; per Tomàs, Sogas, Aguado,Querol i Gabarró, des de l’Alt Penedès.

Durant totes aquestes darreres dècades els socialistes hem estat la única formació política amb un ferm posicionament penedesista. Justament per fidelitat a aquesta tradició i en virtut del nostre compromís amb la ciutadania d’aquest territori volem constatar com un fet positiu que en aquests 30 anys de pràctica democràtica, els municipis de l’Alt Penedès i del Garraf han teixit forts lligams al si de la Regió Metropolitana de Barcelona. La representació política a la Diputació de Barcelona ens ha estat especialment beneficiosa. Els que ho neguen menteixen per interessos polítics. El rol d’assistència tècnica i de cooperació dut a terme per la Diputació de Barcelona ha estat i continua sent especialment beneficiós pels nostres ens locals. La capacitat de diàleg i l’impuls i l’empara de polítiques locals estan avui reconeguts per tots els alcaldes i alcaldesses de tots els colors polítics. També hem participat en les taules de debat, de concertació i de planificació estratègica liderats per l’ajuntament de Barcelona. Hem format aliances de relacions estratègiques amb els municipis de l’Arc Metropolità,que tindran efectivitat concreta en el procés de realització de l’Eix Orbital Ferroviari ( que permetrà la connexió amb tren de Vilanova amb Vilafranca i Martorell,Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró), hem impulsat l’Eix Diagonal i acords de col.laboració entre els ciutats i comarques entre els ciutats i comarques que uneix, hem participat en esdeveniments com les de la Barcelona Olímpica o el Fòrum de les Cultures. Hem cridat, hem lluitat i hem vibrat amb projectes que tots entenem com a una perllongament de les nostre pròpies expectatives i dels nostres propis anhels.

En tot aquest període, el Penedès, a l’empara d’aquestes aliances estratègiques i participant en els escenaris de la participació política supramunicipal que ens tocava, ha anat creixent i enfortint la seva personalitat. Qui pot negar que estem avui en millors condicions que fa 30 anys ? Ens hem beneficiat del desenvolupament de Barcelona i de la seva àrea d’influència. La projecció internacional de Barcelona ( motor de la projecció europea i internacional de Catalunya ) també ha beneficiat a les nostres contrades. L’efecte de la seva projecció ha donat carta de qualitat i de reconeixement al nostre turisme , a la promoció dels nostres vins i caves, a la difusió de la nostra cultura popular i de nostres tradicions. Malgrat les opinions contràries dels profetes del desastre, els nostres municipis han viscut un creixement demogràfic que lluny de ser una trava al nostre creixement s’ha convertit en un factor de la seva riquesa. Considerem que és un objectiu vital per al Penedès i el Garraf mantenir l’aliança estratègica amb Barcelona, la capital del país i la massa crítica més important de suport polític dels socialistes catalans, i amb la seva àrea metropolitana, que ho és encara més. Com a opció política progressista tenim en Barcelona, en la seva àrea metropolitana i a l’arc metropolità els millors aliats per al nostre projecte de transformació social i econòmica del nostres municipis. I que millor escenari que el d’un mateix Consell de Vegueria per garantir aquesta aliança ? Si partim de la base de que fins avui les aliances ens han estat positives, el desafiament del futur està en fer-les més sòlides i fer més rendibles, en termes de desenvolupament, la nostra participació.

Des del reconeixement dels indiscutibles vincles dels nostres territoris amb Barcelona i el seu entorn, i de la valoració positiva que tota la ciutadania de els nostres comarques n’ha de fer , des del PSC de l’Alt Penedès i el Garraf volem continuar enfortint institucionalment el Penedès, les interrelacions entre les seves institucions locals i les seves organitzacions cíviques i impulsar noves etapes d’acció política. L’impuls polític del Gran Penedès, a mitjans dels anys 80 va néixer amb una voluntat similar. D’aquella voluntat política va néixer, també, la Federació X del PSC, que va fusionar les organitzacions socialistes del Garraf i de l’Alt Penedès. Fruit d’aquell treball hi ha avui una Mancomunitat de Municipis Penedes Garraf que no ha esgotat ni molt menys les seves possibilitats d’acció mancomunada. És una institució que presidim i liderem. Comptem amb la presidència dels dos consells comarcals ( Garraf i Alt Penedès)que estan en condicions de portar a terme activitats i programes intercomarcals de relleu. Hem de ser capaços d’explotar totes les seves possibilitats dels acords de l’Eix Diagonal que puguin permetre una major aproximació a la comarca de l’Anoia i a la seva capital, Igualada. De la mateixa manera podem traçar nous camins en la relació amb el Baix Penedès. La imminent creació de l’àmbit funcional del Penedès per part del Parlament, ens obliga com a socialistes ha elaborar i posar en pràctica programes i estratègies comunes que enforteixen el nostre projecte polític.

La conferència territorial celebrada per la Federació el mes de juny del 2005 va fixar el posicionament dels socialistes de l’Alt Penedès i del Garraf en relació a la futura organització territorial de Catalunya. El debat i la reflexió duts a terme ens portaren a prendre la decisió de que les dues comarques havien de continuar formant part de la regió primer o vegueria de Barcelona. Exposàvem, llavors, les raons que hem explicat abans.

La resta de forces polítiques de forma gradual, i d’acord a diversos interessos, es van anar posicionament a favor d’una vegueria pròpia. CIU que no va fer mai el desenvolupament territorial que manà el Parlament l’any 1983, es va sumar a les peticions de la Plataforma pro vegueria amb un exclusiu càlcul partidista, ja que a nivell nacional mai va incorporar al seu programa polític, les seves demandes. CIU avui està en contra de l’aprovació de l’organització territorial, una reivindicació històrica del catalanisme polític. El PP, per la seva banda, va recórrer davant el Tribunal Constitucional els articles de l’Estatut que en parlen. Fins avui no ha retirat el recurs ni s’ha desdit . ICV-EUA no es partidària de la creació de més vegueries, però a nivell local i per evitar pressions polítiques, es posiciona a favor. ERC va defensar sempre la creació de l’àmbit ( ho va fer l’any 1995 i ho continua fent ara), però quan a la vegueria han mantingut un discurs oportunista. Els socialistes, en canvi, hem estat els únics que hem mantingut la coherència del nostre plantejament, fins i tot davant del risc aparent d’erosió política que comporta el nostre posicionament.

Els socialistes de la Federació X, com la força política més votada a l’Alt Penedès i al Garraf fem una crida a tots els penedesencs i totes les penedesenques per continuar treballant pel futur dels nostres municipis i de les comarques que els acullen. I estem disposats al diàleg amb tothom que tingui el mateix objectiu, ja sigui des de l’àmbit polític, com el social, a les entitats, a les associacions de veïns, a les plataformes reivindicatives. Volem un diàleg sense exclusions, sense falses postures, sense intolerància, sense sectarismes, a favor de la gent del Penedès, la nostra gent.

Per això el Consell de Federació ressol :

1. Saludar l’esforç i el compromís polític del President Montilla en impulsar una nova organització territorial a Catalunya, que ens van negar els successius governs de CIU i que ha estat una revindicació històrica del catalanisme polític.
2. Constatar la fortalesa i la riquesa de les relacions socials, econòmiques, polítiques i estratègiques dels nostres municipis amb els municipis de la Regió de Barcelona i amb les seves institucions de govern local, en especial la Diputació de Barcelona.
3. Refermar la voluntat política del PSC de l’Alt Penedès i del Garraf en treballar en favor de la gent, prioritzant l’acció municipal com l’eix vertebrador de la seva acció política i com a garantia d’un desenvolupament socialment i ambientalment sostenible. Volem continuar treballant amb el conjunt de la ciutadania, de les seves institucions, forces polítiques, socials, econòmiques i sectors reivindicatius pel futur del Penedès.
4.Traslladar al grup parlamentari socialista i a la Comissió Executiva Nacional la voluntat de la nostra Federació el nostre acord amb que les comarques de l’Alt Penedès i del Garraf formin part de la vegueria de Barcelona, per la importància social, econòmica, política i estratègica d’aquesta adscripció per als ciutadans i els municipis que les composen.
5.Establir al si de la Federació X un grup de treball que tingui com a finalitat impulsar des de les responsabilitats institucionals (consells comarcals, mancomunitat, ajuntaments, diputació, etc. ) accions i programes de caràcter transversal a nivell territorial, prenent com a referència les iniciatives polítiques del Pacte del Sant Martí, de l’Eix Diagonal, de l’Arc Metropolità etc.. Així també, es proposarà a les Federacions de l’Anoia i de Tarragona ( Baix Penedès) la constitució d’una coordinació permanent amb els objectius d’elaborar de propostes programàtiques i polítiques d’àmbit territorial i nacional pels nostres territoris que puguin ser incorporats en l’acció política del nostre partit.

MES RODALIES AL PENEDES I A VILAFRANCA

La setmana passada es va donar a conèixer una bona noticia en matèria de transport per a la nostra comarca. L'Òrgan de Coordinació Generalitat de Catalunya - Renfe Operadora va aprovar dotar de serveis ferroviaris cada 30 minuts durant els caps de setmana i festius. Des del PSC hem treballat amb intensitat per aquest tema, que forma part de quatre grans reivindicacions : més serveis en direcció Barcelona i en direcció Tarragona, millor coordinació amb la R 7 que comunica Martorell amb Cerdanyola-Universitat, millora global del maquinari i de l'atenció al client i posada en marxa de l'estació de Regionals a Vilafranca del Penedès.

Us enganxo a continuació la nota de premsa que vàrem fer arribar als mitjans de comunicació de la comarca el passat 18 de febrer.

"ROBERTO LABANDERA CONSIDERA MOLT POSITIVES PER VILAFRANCA I COMARCA LES NOVES MESURES APROVADES PER RODALIES DE CATALUNYA.

El diputat vilafranquí es felicita dels nous acords anunciats ahir pel Conseller de Política Territorial i Obres Públiques en relació a l’increment de serveis de la línia ferroviària R4 que comunica Vilafranca i la comarca amb Barcelona i Sant Vicenç de Calders.

L’augment de l’oferta farà possible comptar amb un tren cada mitja hora els dissabtes, diumenges i festius en direcció Barcelona i en un increment de dos serveis més els mateixos dies en direcció Sant Vicenç de Calders. Els canvis s’iniciaran el cap de setmana del 6 i 7 de març.

Per a Labandera, és un fet històric que la capital penedesenca i la seva comarca comptin amb aquest augment de serveis. “ Comencem una nova etapa de gestió ferroviària amb una millora molt important per al territori. Tenim la satisfacció, i és un fet rellevant, que la primera reunió de l’organisme coordinador del servei ( RENFE- Generalitat) hagi permès avançar en l’oferta ferroviària de la comarca.-ha dit Labandera. Això expressa ben clarament l’atenció prioritària que la Generalitat està donant a l’Alt Penedès. ”

Labandera també ha volgut subratllar la posada en marxa d’un nou servei entre Vilafranca i Sant Vicenç de Calders els dies feiners, ja que “el tren que arriba a Vila a ¼ d’una de la matinada continuarà amb servei fins a Sant Vicenç, dotant a Santa Margarida i Els Monjos, Arboç i El Vendrell d’un nou servei nocturn”.

Per al diputat socialista, aquesta és una primera millora, de gran trascendència. “Ens cal continuar treballant per la millora de les connexions amb la línia R7, que comunica Vilafranca i la comarca amb la Universitat Autònoma. És el nostre pròxim objectiu. Així també, caldrà continuar treballant per tal d’aconseguir, tal com preveu el Pacte de les Infraestructures, serveis semidirectes entre la comarca i Barcelona i la posada en marxa de l’estació de trens regionals que ens connectarà amb la xarxa catalana d’alta velocitat, la xarxa ferroviària estatal i l’europea” – ha afirmat Labandera.

INVICTUS

Pocas ocasiones tengo de escaparme al cine entre semana. La insistencia de la gente de casa y un tema atractivo lo hicieron posible.El motivo : la película INVICTUS !

La película atrae desde un buen principio,ya que la figura de Mandela y la actuación del extraordinario Morgan Freeman crean un excelente tàndem.

Así que comienza, uno queda enganchado por un ritmo trepidante y por un guión rápido y extraodinario que explica muy bien la motivación de la película.

En estos días también he podido leer algunos informaciones de la prensa sobre el rol de Mandela en el proceso político de las dos últimas décadas de Sudáfrica. És más, esta misma semana que está a punto de finalizar se han celebrado los 20 años de su salida de prisión. Con más de 90 años, si figura y su trabajo políticos relucen espléndidos.

De vuelta al filme, sólo quiero añadir un par de conclusiones. Se cuentan de Mandela un par de decisiones políticas extraordinaries : el apoyo incondicional de la selección de rugby del país como elemento de integración social y política, a poco de llegar al poder, venciendo todo tipo de resistencias ( incluidas las de su propio partido) y la segunda, la voluntad de convertir la confrontación racial en un elemento de debate continuado en el país, para lograr neutralizar al máximo sus efectos.



La película refleja a un hombre valiente, pero es sobretodo una buena semblanza de un líder político, capaz de dirigir con mayúsculas una sociedad con profundos conflictos internos.

VEGUERIES : COOPERACIO I PROXIMITAT AMB ELS AJUNTAMENTS.

Els socialistes catalans hem saludat l’aprovació de l’avantprojecte de llei de vegueries com una mostra de la valentia i del rigor amb que el President Montilla ha decidit afrontar, després de 30 anys d’espera, la nova divisió territorial de Catalunya.

La superació de l’organització en províncies és un compromís recollit en els programes electorals socialistes i en el Pla de Govern. Considerem que la nova organització territorial ha de ser la garantia d’un millor i més eficaç funcionament de les entitats supramunicipals i de la seva relació amb els pobles i ciutats de Catalunya. La complexitat del procés, les tensions i el volum de demandes territorials manifestades fins avui, auguren un debat intens, i sense dubte, extraordinàriament constructiu.

Les vegueries, definides per l’Estatut com a governs locals substitutius de les diputacions, i amb competències quasi bé similars, han de possibilitar una millor gestió dels recursos comuns, cercant una major cohesió social i territorial, desenvolupant la tasca de cooperació i d’assistència tècnica que defineix per a ella la norma estatutària.
La distribució i l’organització dels serveis de la Generalitat en vegueries, tal com està fixat en la mateixa norma, ja està pràcticament desenvolupat i no ha ( ni pot) constituir un increment de recursos administratius, patrimonials o professionals que puguin justificar-se pel desenvolupament de les noves autoritats locals. En primer lloc per que comptaran amb els recursos de els diputacions que han de substituir. En segon lloc, per que la modernització i la descentralització de l’administració no necessiten ni de més funcionaris ni de més oficines. El procés obliga a una gradualitat en el desenvolupament de la nova divisió, plenament justificada per les reformes legislatives que hi incideixen i que hauran de ser aprovades per les Corts Generals.

Ara s’obre el debat parlamentari. El compromís que assolim els socialistes és el de fer un especial esforç en la nova fase per teixir el necessari consens polític, social i territorial en un tema de tanta transcendència pel futur del país.

Article enviat al setmanari El 3 de vuit

Vilafranca del Penedès, 3 de febrer del 2010

AL SETEMBRE, ESCOLA A LES CABANYES

El proper curs, els nens i les nenes de Les Cabanyes estrenaran l’escola. Després de més de 25 anys sense un centre escolar, tots els veïns i les veïnes del municipi, les famílies i la canalla podran celebrar l’assoliment d’una fita tan extraordinària com entranyable.

El procés es va iniciar l’any 2000, quan el grup socialista local va presentar una moció al ple del consistori reclamant la sessió dels terrenys i l’inici de les gestions. El camí no va ser fàcil, ja que els entrebancs polítics de qui llavors portava el govern local hi van ser, així com una escassa voluntat de les autoritats educatives de l’època.

La proposta va arribar al Parlament i els primers moviments es van produir de forma lenta. No va ser fins l’actual legislatura que el projecte va tenir l’impuls necessari per tirar endavant. Els nous responsables d’educació ( amb el Conseller Maragall al capdavant) van tenir clar que havien d’acabar amb un estigma local : ser l’únic municipi de la comarca sense escola, un cop Pontons recuperà la seva el setembre del 2007.

Un poble sense escola corre el perill de perdre l’ànima. Un poble amb escola té la possibilitat de reconstruir la seva ànima tantes vegades com li faci falta i enriquir tradicions i festes , integrar cultures, promoure idees, crear coneixement i enfortir la convivència entre els veïns. Aquells que un dia s’han trobat als bancs de l’escola del poble en peu d’igualtat poden arribar a tenir més capacitat per treballar plegats pel futur comú.

És l'hora de felicitar a la gent de Les Cabanyes, en primer lloc a aquells que van fer possible que en tots aquests anys no s’apagués la flama d’aquesta aspiració. El meu reconeixement va per a ells, avui quasi anònims. Aquest veí i aquella veïna que van dir la primera paraula, aquells regidors que, des de l’oposició, van treballar dia rere dia per tal que no s’oblidés el projecte, són mereixedors del breu i senzill homenatge de les meves paraules.

ESTAR EMPADRONADO ES UN DERECHO Y UN DEBER

El debate originado en la ciudad de Vic ha revuelto unas aguas en las que la sociedad y les institucions catalanas ya habían impulsado vientos de calma. Pronto se cumplirá un año y medio de la firma del Pacto Nacional para la Inmigración de Cataluña. Un buen acuerdo, un acuerdo firmado por el mundo municipal, por un amplio sector de la sociedad civil y por una mayoria parlamentaria superior al 80 %. El Pacto debe ser nuestra referencia y los conflictos que se generan deben tener tratamiento, debate y solución en el marco de este pacto.

El alcalde de Vic ha encendido una polémica con una clara intencionalidad política. Con la pretensión de aislar al racismo de Plataforma per Catalunya ( escuché con horror sus declaraciones televisivas), ha instalado a la mayoria municipal de la capital de Osona, en una posición difícil, poco explicable para la inmensa mayoría de los ciudadanos del país.

Es muy triste que un cálculo o un pánico electoral nos obligue a pisotear los derechos de las personas.

Como dice el Presidente Zapatero, en esta tema "no valen trucos". Al inicio de la segunda década del siglo XXI, me avergüenza y me apena que podamos ser noticia por una decisión de este tipo. Los derechos humanos, ¿son o no son universales? La falta de cumplimiento de la ley y el incumplimiento del derecho a ser empadronado debilita aún más a los inmigrantes en situación irregular y los deja expuestos a los explotadores de turno y a un amplio e infame conjunto de riesgos...

¡Que nadie se engañe ! El mejor resultado de esta batalla lo puede obtener el partido racista que en la ciudad de Vic obtiene tan buenos resultados. Por ello el PP se apunta al discurso xenofóbico, con la pretensión de repartirse una parte de los tristes beneficios...electorales de la operación.

La única respuesta a las demandas xenófobas de restricción de derechos por razones de origen, están en la defensa de los derechos de las personas y, también, en la pedagogia activa de los deberes colectivos.

UNA FOTO AMIGA, UN FOTO EMBLEMÁTICA

En estos días nos ha llegado a casa, desde Montevideo, una foto preciosa. Nuestra amiga, Ana Blanco posa junto a José Mujica, presidente electo del Uruguay y su compañera, Lucia Topolansky, primera senadora del Uruguay ( senadora más votada).

Los tres han sido y son personas muy comprometidas con la causa de la libertad y de la justicia al Uruguay, también con su desarrollo y con la lucha para que la gente viva de manera más digna.

Los tres han padecido cárcel y sufrimiento por sus ideales. Han sido capaces de sobreponerse a su propio drama personal y han construido vidas nuevas para un país que tiene muchas ganas de ser nuevo.

Ana, a quien conozco personalmente desde hace ya muchos años, es una persona humilde y digna. Muy entrañable. Vale la pena conocerla.

Como Ana me envió la foto quiero compartirla con todos aquellos que siguen mi blog.

Creo que esta foto es una de la miles de muestras de que el Uruguay està cerrando el círculo de incontables heridas y lo está haciendo con la sonrisa puesta en el futuro

AEROPORTS

Té raó el President Montilla quan diu que en els darrers tres anys hem parlat com mai dels aeroports. L'impuls del Govern, i la posterior tramitació i aprovació, del Pla d'Aeroports i Heliports de Catalunya i de la segona llei d'Aeroports (que va aprovar el Parlament l'any passat), han contribuït de manera decisiva a un debat intens. Aquesta acció ha vingut a substituir un marc normatiu i de gestió insuficient que ens havia deixat en herència el nacionalisme conservador en el poder durant 23 anys.

Un conjunt important d'entitats catalanes, des del sindicats i les organitzacions empresarials a diversos col.lectius d'opinió, varen plantejar a ESADE, fa un any, la necessitat política i estratègica de que les institucions catalanes tinguessin un paper determinant en la gestió de la xarxa aeroportuària catalana.

El Parlament s'ha manifestat ja en tres ocasions sobre el rol de les citades institucions i sobre les aspiracions majoritàries dels catalans en relació a la participació de la Generalitat en la gestió de l'aeroport d'El Prat i en la reivindicació del canvi de titularitat dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

L'oposició política, a Catalunya, ha atiat el foc de més i noves reivindicacions, en un espirall polític de confussions i de contradiccions que intenta enterbolir el camí cap un acord amb l'Estat per tal d'implementar un model de gestió participat, que no és competència estatutària, però que en canvi si ha estat i és un compromís polític del President Zapatero.

El Ministre Blanco va presentar les línies bàsiques del nou model ,ahir, al Congrés. És un model que recull ( tot i que de manera encara insuficient) el principi de la participació de les comunitat autònomes, dels ajuntaments i del sector privat en la gestió dels aeroports. És un bon principi per començar a treballar i, com ha reconegut el conjunt de l'oposició, un avenç en relació amb el model actual que ja està obsolet.

Però, les aspiracions catalanes depassen els límits inicials de la proposta i per això ens veiem abocats a iniciar una negociació, que esperem que sigui productiva, a la vegada que eficaç.

Els socialistes volem una participació activa de les institucions catalanes en la gestió dels aeroports. Per a nosaltres, el rol de l'estat ha de continuar existint, però des de Catalunya hem de poder decidir en matèria d'estratègia, de direcció i de gestió de les infraestructures aeroportuàries que estan situades al país. No tenim ni tindrem una posició extrema en el debat ni en la negociació. El peu d'igualtat és per a nosaltres la coparticipació en la gestió, sense renunciar a compartir amb el govern d'Espanya la conducció dels aeroports, en especial pel que fa a El Prat. En relació a Reus, a Girona i a Sabadell continuarem demanant la desclassificació d'interés general i el traspàs de la seva titularitat a la Generalitat de Catalunya.

La fermesa del Govern té, ara, un altre repte. Considero que estem en condicions de poder assolir un bon acord. Els antecedents en negociacions estatutàries avalen la capacitat i l'eficiència dels equips polítics implicats

L’ESTRATÈGIA DEL PAS A PAS...

El passat dimarts 29 de desembre es va signar l’acord de traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies a la Generalitat de Catalunya. Sense por de fer servir el tòpic, voldria dir que s'ha arribat a una fita històrica: després de 30 anys de Generalitat democràtica, i tres anys i escaig del nou estatut, es produeix el traspàs de major pes en matèria de transport públic que hagi negociat mai el nostre govern en relació amb l’estat.

El fet de que sigui una fita extraordinàriament important i el fet de que aquesta transferència afecti de ple als ciutadans i les ciutadanes del nostre país, fa preveure un creixement de l’expectativa social en relació al nou model de gestió que aplicarà el Govern a partir d’ara.

Les rodalies són un dels transports públics de major incidència popular, tan econòmicament com socialment. Han estat qüestionades en els darrers temps, a causa d’un funcionament deficitari i per l’impacte que les obres de l’AVE varen provocar a causa de la connexió de l’alta velocitat a Barcelona. Les rodalies varen perdre la confiança d’una part dels seus usuaris, però comencen a recuperar-la poc a poc. En aquest moment es produeix el traspàs i la responsabilitat per al nou gestor és gran.

El Conseller Nadal ja ha advertit de forma clara que ningú esperi canvis radicals immediats però, ha assenyalat, que no es deixarà de treballar des del primer dia per anar solucionant tots i cadascú dels problemes que avui té la xarxa, en un procés d’inversió continuada que es finançarà dels recursos del Pla Barcelona de Rodalies, aprovat el juny passat per l’estat i que preveu destinar més de 4000 milions d’euros al projecte global. Ha dit, en aquest sentit, que si s’enfrontarà de forma radical la política informativa del servei ferroviari i als estàndars de qualitat bàsica. Una altra dada fonamental de l’acord és que Foment es farà càrrec del dèficit d’explotació del servei, transferint per aquest objectiu més de 117 milions d’euros per l’any 2010.

Una nova etapa competencial en matèria ferroviària, una nova competència en mans de la nostra administració. L’any 2009 tanca, en matèria estatutària, amb bons acords. El més important de tots ells és el del finançament, però no és ges menor per la seva significació pública la del traspàs del servei de rodalies. En l’estructura de l’estat de les autonomies, les noves competències que assolirà la Generalitat de Catalunya obren un nou panorama en el model de gestió del transport públic en el conjunt d’Espanya. Pel que fa al Penedès, la nova competència ha de permetre, a curt i mig termini, la millora de la qualitat del servei i l’ampliació de la seva oferta.

La nova competència és un compromís i un repte ! Hem de passar de l'exigència i la reivindicació a la gestió. Estem en condicions de fer-ho bé. Espero que no acabem decebuts de les nostres pròpies capacitats de gestió, que hi són i que són bones.

BOLIVIA : UN RESULTADO ELECTORAL MAS ALLA DE LA COYUNTURA

Tuve la ocasión de viajar a Bolivia como observador electoral para las elecciones del pasado 6 de diciembre. Fue una experiencia importante tanto política como socialmente. Los malos augurios de la prensa de derechas y las versiones de ciertas agencias informativas sobre el carácter del gobierno de Evo Morales acostumbran a desajustarnos la realidad de uno de los países que está llevando a cabo un cambio que no es coyuntural, una transformación social y política con vocación de una mayor permanencia.

El Gobierno del M.A.S ha establecido una política económica que ha recuperado para el control público los recursos estratégicos del agua, del gas, de los hidrocarburos y de la minería. A partir de ese nuevo control, ha establecido una política fiscal con cuyos recursos se cubre un amplio abanico de ayudas sociales : el bono Juancito Pinto, para el fomento de la escolarización infantil, el bono Juana Azurduy, para la salud de la mujer y de sus hijos y el bono de la dignidad para la gente mayor sin ingresos. El principio es bien claro : estatalizar los recursos básicos y redistribuir los recursos que genera su explotación en beneficio de los sectores más desafavorecidos.

En su programa para los próximos años, la voluntad de Evo Morales está puesta en reducir la dependencia de la economía del precio internacional de las materias primas básicas que explota Bolivia. Para ello, la proposta presidencial es la de impulsar un proceso de industrialización capaz de incrementar las plusvalías generadas actualmente, compensando las posibles oscilaciones del precio internacional del gas y del petroleo.

Un segundo reto del M.A.S. es modernizar el país desde el punto de vista administrativo. Iniciar el desarrollo de una nueva división administrativa que dota a departamentos y regiones de nuevas competencias no es una tarea fácil y, posiblemente, sea el mayor desafío que debe enfrentar la fuerza política gobernante.

El tercer gran objetivo es el de profundizar en la democracia. Bolivia prácticamente ha consumido el sistema político de partidos, la forma clásica de hacer política en el altiplano y en los llanos de oriente. Pero un movimiento de movimientos como es el M.A.S. no puede huir de obtener una estructura política más ágil y más sólida, a la vez que más transparente. El futuro de la democracia en Bolivia pasa por la evolución política del partido en el gobierno y de su conversión en un partido político del siglo XIX. No juega un rol menor la capacidad que pueda tener la dirección política del M.A.S. de dialogar con el resto de las fuerzas políticas, estableciendo acuerdos y pactando reformas. No lo necesita desde el punto de vista legislativo ( tiene mayoría suficiente) pero será muy importante para trazar las perspectiva del futuro, más allá de este mandato.

Educación, lucha contra la pobreza, industrialización y mejoras en el sistema político son prioridades para los bolivianos de hoy. Hemos podido observar que las bases están puestas y que la voluntad política está presente.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

La setmana passada 12 diaris de Catalunya van publicar una editorial conjunta en defensa de l'Estatut de Catalunya i en demanda de respecte al text aprovat en referèndum el 16 de juny del 2006. He cregut oportú penjar-ho aquí per a que tothom que ho vulgui el pugui llegir. És un fet inaudit a Catalunya i a Espanya, i possiblement a Europa ( no puc afirmar-ho del tot) i un gest molt necessari que espro esdevingui molt útil.

Editorial : La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocés.La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.Solidaritat catalanaQue ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

30 de novembre de 2009

SIS MESOS DE MOCIO DE CENSURA : VILAFRANCA, QUO VADIS?

A Vilafranca vivim, encara, sota el règim de la moció de censura. Si no hi ha cap cop de timó, el règim tindrà vigència fins el juny de l’any 2011. La moció no va aportar res de bo ni de nou a la vida política. Ho varem advertir. Sis mesos després, la situació política de la Vila és una clara constatació d’aquella advertència.

Varem denunciar al mes d’abril la manca de projecte polític de la moció i varem denunciar, també, la dependència de la moció dels interessos partidistes del Sr. Regull i de Convergència i Unió. Sis mesos després, no hi ha cap novetat ni cap signe que permeti augurar un canvi polític substancial. Només rutina, ensopiment generalitzat per evitar la confrontació amb les minores radicals i pura paràl.lisi.

Els interessos partidistes de CIU contra el projecte socialista que van provocar l’abril passat la moció de censura, un cop violent a la convivència política vilafranquina i una interrupció, també brutal, dels projectes de transformació social, cultural i estratègica de la nostra vila, no està produint resultats positius per la conjunt dels vilafranquins. Si alguna activitat es viu als carrers de la nostra ciutat, ella és producte de l’obra planejada i encarregada per l’equip socialista abans de ser expulsat de l’alcaldia, i en la seva major part subvencionada pel Plan Zapatero. La manca d’iniciativa de CIU i del seu alcalde és clamorosa. La seva activitat es redueix a acabar l’obra engegada, a contraprogramar l’acció política de Francisco Romero i del PSC i a res més

El balanç, sis mesos més tard, és absolutament decebedor. Els grans projectes de la Vila, aquells capaços de donar projecció a la ciutat, romanen adormits, paralitzats. Algú del nou equip, conscient de tal circumstància, s’ha dedicat a omplir de floretes alguns indrets de la Vila, com si les flors ( o les violes) portessin la capacitat d’amagar la clamorosa manca de capacitat de govern que s’ha apropiat de la Casa de la Vila. Seguir les rutines, fer la viu- viu, encaixades i abraçades a dojo , somriures impostats, no poden tapar la manca de projectes, la por a prendre decisions per no contradir als radicals de la unitat popular ( encara és hora que es facin públics els acords secrets de la moció) i la feblesa global d’idees. La direcció és molt dolenta. El futur és molt incert. Els vilafranquins ens preguntem, Vilafranca, quo vadis ?


Nota : Aquest article ha estat publicat pel PENEDES DIGITAL el passat dilluns 9 de novembre. La reacció de "la caverna" penedesenca no s'ha fet esperar. Insults i desqualificacions a dojo. Alguns d'ells trasvestits de gent independentista... Són els agents de la involució. Cada vegada que fan un comentari, ens carreguen de raó.

EL PACTE DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

És un fet singular que un país com el nostre, Catalunya, trigués quasi 30 anys de vida democràtica en posar en funcionament una planta dessaladora de l’aigua de mar que pugui garantir, sense restriccions, l’aigua de boca de quasi 5 milions de catalans ( entre ells als penedesencs). O també és un fet singular, que el dèficit sistemàtic d’energia que pateix no es comenci a solucionar fins ara. Hauríem de qualificar de fet vergonyant que un projecte de regadius com és el cas del Segarra Garrigues trigui 100 anys (!) en iniciar la seva marxa. O de fet històric que fins l’arribada del govern de les esquerres, el cinturó viari orbital que ha de rodejar Barcelona, connectar millor el Vallès i el Baix Llobregat ( i per tant el Penedès) amb el corredor mediterrani potent no comenci a ser una realitat.

El que estem abordant, de veritat, amb el debat de les infraestructures és la modernització de Catalunya, la posada a punt de fites de creixement econòmic que hauríem d’haver estat resoltes en el decurs del segle XX i que, fins avui, no s’han pogut posar en marxa.

El debat de la modernització té dues vessants importants : per un cantó, l’impuls de noves infraestructures significarà la creació d’un volum important de nous llocs de treball ( més d’un milió), amb el creixement corresponent de la cohesió social que implica i, per un altre, el desenvolupament d’un pla tan ambiciós només garanteix la seva utilitat global si reequilibra els recursos i les oportunitats en el conjunt del territori, com és el cas que ens ocupa.

El Pacte de les Infraestructures signat el passat divendres 16 d’octubre reuneix tots aquests components. Neix de la mà del conjunt del món municipal i del tres governs provincials progressistes ( Barcelona, Girona i Lleida),amb el suport del món sindical majoritari ( UGT, CCOO i Unió de Pagesos), de la patronal PIMEC, de la Fundació RACC i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. La suma d’aquests suports permeten un consens molt ampli, tot i que hem trobat a faltar la signatura de Foment del Treball i la de la dreta política del país. El Pacte és la mostra d’una ambició col.lectiva per fer de Catalunya una nació del segle XXI i, com va dir el President Montilla a la seva signatura, “ un full de ruta que compromet a tothom “ . Està tancat amb 130 acords estratègics. La seva evolució inclourà d’altres, sense dubtes. El Pacte és un cos viu, que tindrà capacitat de creixement si som capaços de continuar dialogant, consensuant i avaluant la seva marxa amb una actitud constructiva.

Què trobarem al Pacte que ens afecti com a penedesencs ? El conjunt de propostes i de les demandes en matèria d’infraestructures sobre les que tenim consens, a nivell ferroviari, a nivell viari, a nivell de transport públic, a nivell de millora de la xarxa elèctrica, de les telecomunicacions, de la recollida de residus, etc. Hi ha algú que només ha assenyalat els punts de diferències, el punt que manca. És l’actitud d’aquells que quan el dit assenyala la lluna, es conformen només en mirar la punta del dit. No és precisament aquesta actitud la millor mostra d’intel.ligència col.lectiva.

Article publicat pel PENEDES DIARI el dilluns 9 de novembre

CARTA DE JOSE MONTILLA ALS AFILIATS DEL PSC

El cas Pretòria ha conmogut la familia socialista. Les sensacions són diverses i van des de la tristesa a la ràbia. Jo m'estimo més fer servir unes paraules del company i bon amic Josep Maria Rañé per descriure le meu estat d'ànim : estic emprenyat però no desmoralitzat.

El passat dijous el President Montilla ens va fer adreçar una carta a tots els militants, simpatitzants i col.laboradors del partit. He volgut transcriure-la aquí per aq ue tothom que entri al meu blog pugui llegir-la, també.

Benvolgut / benvolguda,

M’adreço a tu com a persona amiga, simpatitzant o militant dels Socialistes de Catalunya. I, especialment, a aquells que feu i sentiu la política des del territori.
He estat alcalde durant molt anys i estic convençut que no seria President de Catalunya sense aquesta trajectòria vital. Em sento orgullós i deutor. Servir Catalunya havent après el compromís polític i d’amor al país des dels ajuntaments i el territori marca el caràcter i és, també, una de les nostres característiques principals com a partit. Et parlo des d’aquesta convicció i sentiment.
Ara, fa pocs dies, celebràvem els primers 30 anys d’ajuntaments democràtics. Ajuntament i democràcia són la mateixa cosa i, pels socialistes, política i municipalisme també. Per això, continuant la tasca de progrés i modernització, hem de ser els primers en liderar la resposta institucional i cívica per revitalitzar la política local, així com perseverar en els esforços que des del món local s’estan fent per lluitar contra la crisi i garantir la cohesió social.
Hem d’anar més enllà del marc legislatiu i desenvolupar la nostra acció des de l’exemplaritat i el rigor ètic i moral. Això és el que dignifica la política que, per a nosaltres, no és una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i millors persones, treballant a favor de la justícia social.
Sé que aquests dies la irritació, el desànim, fins i tot la vergonya, ens poden paralitzar i desmotivar en molts casos. No ho hem de fer, ni ho farem. No ens hem quedat quiets. Hem reaccionat amb fermesa i contundència i amb una rapidesa exemplar per apartar de nosaltres qualsevol indici de delicte o males pràctiques.
I tant que no tots som iguals! És absolutament cert.
Aquest dissabte, en el marc de la Convenció Municipal del PSC, donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC. El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!
Sé que aquest és un mal moment donat el context de crisi i l’ambient de descrèdit que una part molt important de la societat catalana té respecte a la política. Però ni el victimisme, ni el pessimisme, ni el derrotisme són els camins per aconseguir l’energia necessària per rectificar, canviar el curs de les coses i superar l’estat actual.
Et demano confiança en les nostres conviccions, en el projecte polític dels i de les socialistes i en la capacitat regeneradora de la política democràtica. Estic compromès, personalment, amb aquest repte i convençut de que, junts, podrem superar totes les dificultats per continuar la tasca de servei i de transformació de Catalunya, des del més petit dels seus pobles fins a la seva capital.
Sóc conscient de l’enorme responsabilitat política que, com a primer secretari del PSC, tinc en aquests moments. I estic preparat i disposat, més que mai, a arribar fins el fons i fins el final per preservar el que crec que és fonamental: que ens puguem sentir orgullosos públicament i personalment de representar aquest partit, ser-ne simpatitzant o militant o de compartir els seus ideals.
Estic a la teva disposició i espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col•lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius. Estic confiat i esperançat. Les victòries polítiques i electorals han de fonamentar-se en les victòries morals i ètiques.És l’únic camí, l’únic que val la pena si el cor et batega a l’esquerra.
Gràcies pel teu temps i per tot el que has fet i el que faràs.
Amb tot el meu afecte,

José Montilla

HOY, EL URUGUAY VOTA POR EL FUTURO

Quiero manifestar, en primer lugar, mi satisfacción por el precioso artículo que el buen amigo y compañero, Antonio Traveria escribió ayer en El Periódico de Catalunya sobre la situación electoral del Uruguay. También, mi profundo agradecimiento.

El artículo se titula " Festejen ,uruguayos, festejen!" parafraseando la histórica arenga que el Presidente Vázquez pronunció el 31 de octubre del 2004 cuando el primer triunfo del Frente Amplio.

Aquellos que viajamos de forma periódica al Uruguay ( el buen amigo Travería és uno de ellos, también) hemos podido observar la considerable evolución del país, que quiero traducir en tres indicadores básicos : el crecimiento salarial promedio de un 25 %, la salida de la pobreza extrema de más de 40.000 famílias y la reducción del desempleo en 6 puntos en todo este período.

En el crecimiento del estado de bienestar, las reformas son substanciales : una mejora del sistema de pensiones que permite a más de 60000 trabajadores acceder a la jubilación a los 60 años, la creación del Seguro Nacional de Salud que garantiza ( y lo hará con más colectivos en los próximos años) la atención sanitaria al conjunto de los niños y de los adolescentes y a 700.000 adultos que no estaban en el sistema y, por último, una mejora del sistema educativo que incluye una inversión pública próxima al 5% del PIB.

Aparte de estos avances, siempre está el tema de las grandes obras públicas y el significado de su ejecución tanto para la economia como para la sicologia y la moral colectiva de las gentes del país. Pero prefiero entretenerme en aquellos avances sociales que son los que procuran la mejora de la situación de las personas.Por ello, cada visita que hago me empeño en saber cómo se está viviendo esta etapa, como se está trabajando en materia de educación, de salud, de vivienda, de alimentación. El Uruguay tuvo la terrible y triste paradoja de ser granero del mundo, pero en cambio ver como un sector de sus gentes pasaban hambre y frío.

Los grandes cambios que la sociedad necesita y que los hombres y mujeres valoramos son aquellos que nos permiten vivir con mayor confort ( vivir en espacios seguros donde no padecer las inclemencias del tiempo), con mayor seguridad en nuestro futuro ( sabiendo de qué vamos a vivir mañana), con garantía de atención sanitaria ( teniendo claro quien nos va atender y dónde en la vejez o cuando estamos enfermos) y en forma comunitaria ( evitando la soledad, en medio de comunidades fraternas y solidarias).

El Frente Amplio entendió estas claves y desplegó un esfuerzo enorme de acción de gobierno, aprovechando una buena coyuntura en el comercio internacional de sus productos básicos de exportación. Ha sido un buen trabajo, con buenso resultados que hoy, seguro, van un buen resultado electoral. La ciudadanía madura sabe elegir sus mejores opciones de gobierno.

Nota : La fotografía está hecha en diciembre del 2007, durante el V Congreso del Frente Amplio "Gral. Liber Seregni". Asistí como delegado de la Regional 3 ( Europa) y la fotografía recoge el momento del encuentro con Marina Arismendi, Ministra de Acción Social y con Maria Julia Muñoz, ministra de Salud Pública.

BARCELONA ! VAMOS POR MAS !

El pasado viernes 2 de octubre, en la sede de Casa América Cataluña nos reunimos los frenteamplistas para oir a Alvaro Garcia, ministro de economia del gobierno del Uruguay. Fue un acto de muy buen perfil, intenso y denso en contenidos. Garcia explicó los ejes básicos de la política del Frente Amplio desde el gobierno.

Intervino también Luis Polakoff, Director de Promoción Económica de la Intendencia de Montevideo.

Por los comités de base intervinieron Antonio del Río, Presidente del Comité Cataluña, y Bea Orsi, Presidenta del comité Barcelona " Lluis Companys". Sus mensajes fueron breves pero muy sentidos.

Contamos con la participación de representantes de partidos catalanes que vienen colaborando con el Frente Amplio desde hace ya mucho tiempo. Ellos fueron Maria Badia,eurodiputada y secretaria de política internacional del PSC, Dolors Camats, diputada al Parlament i portaveu de ICV-Verds y Jordi Miralles, coordinador general de EUA, diputado y miembro de la mesa del Parlament de Cataluña.

Fue un acto dignísimo. La sensación general que nos quedó fue de satisfacción por el trabajo realizado y por la demostrada buena relación con las fuerzas políticas de la izquierda catalana.

Cuelgo aquí algunas fotos de la noche. El ministro del FA, Alvaro García se dirige a los asistentes.

Casa América como siempre ha estado a la altura.