LA T-SUD DE L’AEROPORT, APOSTA DE FUTUR.

El comité directiu d’AENA ha anunciat l’assignació de la Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. La notícia com era d’esperar ha causat un important debat a Catalunya.

Per al PSC la decisió d’AENA de fer una assignació compartida entre les aliances ONE World i Star ALLIANCE i la companyia VUELING situada en el sector del low cost però amb base operativa a Barcelona, és una noticia positiva, ja que respon a les demandes dels operadors econòmics i dels agents socials catalans, ben pilotades pel Govern de la Generalitat.

Els objectius que s’havia traçat el Govern de Catalunya per a aquesta fase del procés s’han complert íntegrament. Per un cantó el criteri d’assignar la T- SUD a companyies que clarament garanteixin vols de caràcter intercontinental s’ha complert. D’una altra banda, s’havia demanat garantir la capacitat suficient per poder adaptar els usos de la nova terminal a les necessitats estratègiques de l’aeroport i de l’economia del país. Aquest criteri del Govern també s’ha respectat per que no s’han dut a terme concessions amb caràcter permanent si no que s’han fet assignacions temporals, modificables i revocables en funció dels objectius que es fixin.

És una assignació feta respectant els compromisos que per escrit han assumit les companyies i les aliances per crear vols internacionals ( tot i que el posicionament de les empreses participants té un excés de curt-terminisme, pel nostre gust) i posant l’accent en aquelles propostes que puguin cooperar de forma més eficaç a enfortir l’aeroport com a HUB, és a dir com a centre internacional d’operacions. És, també, una assignació compartida, evitant les temptacions d’assignacions monogràfiques, que realitza un equilibri entre la demanda que generen els sectors dels negocis i el del turisme.

En aquest acord es reflecteix el compromís del President Zapatero en relació al rol de Catalunya en el futur de l’aeroport del Prat. La capacitat negociadora del Govern del President Montilla ha estat efectiva per a la resolució final i el nivell d’acord entre els governs d’Espanya i de Catalunya ha mostrat un altre cop una bona sintonia.

Valorem molt positivament, també, la inversió prevista de 5000 M€ per a la millora integral de l’aeroport, que ha compromés el govern d’Espanya, 1.400 M€ dels quals es destinaran a la remodelació i adequació de les actuals terminals A,B i C per posar-lo a disposició de l’aliança Sky Team i de la resta de companyies menors, així com a la construcció de la terminal satèl.lit.

Un element destacat en la decisió d’AENA és la conversió del pont aeri Barcelona Madrid ( majoritàriament en mans d’Iberia) en el corredor Barcelona Madrid des de la T- Sud. Finalitza el monopoli de l’empresa espanyola i s’organitza el nou corredor amb la finalitat de poder competir comercialment amb l’alta velocitat Barcelona – Madrid que es posarà en marxa a finals d’any.

Tot plegat és una bona decisió en el marc de la qual els interessos de Catalunya han trobat un rol preeminent. També ha estat una decisió prudent, que ha diversificat els risc davant dels actuals processos interns del sector aeroportuari espanyol. No podem oblidar que hores d’ara, Iberia i Spanair, companyies base de les dues aliances que han rebut l’assignació, estan en venda, que Air France i Air Europa han anunciat el seu interès econòmic en Iberia i que la companyia de low cost catalana Vueling està sortint d’un procés de canvi de comandaments en la seva gestió. Aquesta situació que estem descrivint en relació a tres de les més important companyies que operen a El Prat ens fa preveure un fort període de canvis en el sector i, per tant, abans de que la Terminal Sud entri en funcionament l’any 2009, les decisions que s’han pres avui de forma correcta hauran de patir alguna necessària reformulació.

UN ACORD PER A NO OBLIDAR

Fa dues setmanes vam publicar un article parlant d’un inici d’any prometedor. Les reunions produïdes a l’inici de la setmana passada entre el nostres governs ens han donat, també, la raó. Per primera vegada, la inversió de l’Estat a Catalunya arribarà a acomplir la vella demanda dels catalans i se situarà ben a prop del 19 % del conjunt de l’economia espanyola, incrementant el 24% les citades inversions.

La negociació duta a terme pel Conseller Castells i el Ministre Solbes fan palès el compromís del Govern d’Espanya en relació al compliment del mandat del nou Estatut i recollit en l’addicional tercera del text : durant un període de set anys les inversions de l’Estat a Catalunya s’incrementaran de forma substancial per tal de compensar, en aquest període, el dèficit d’infraestructures que té Catalunya.

L’acord va agafar de sorpresa a determinats sectors polítics, entre ells a CIU. La prova més evident és que els va sorprendre en plena campanya de mocions als plens municipals per reclamar just això que s’ha obtingut per part del govern català : 4.300 M€ per l’any 2008.

La suma total de l’acord és de 34.486 milions d’euros en preus corrents i amb dues clàusules incorporades que impliquen per una banda la compensació a Catalunya de 827 milions d’euros corresponents al diferencial de l’any en curs i d’altra banda la revisió global pactada per l’any 2015 que pugui compensar, si és necessari, les desviacions a la baixa que es puguin produir en tot el període.

L’acord reconeix, com dèiem abans, el dèficit en matèria d’infraestructures i compromet a l’Estat a l’acompliment de la norma estatutària mitjançant un pla d’infraestructures per a la inversió de la xifra econòmica pactada.

Les quantitats obtingudes són realment significatives i superen abastament les negociades pels darrers governs conservadors. Des de l’any 2001 a l’any 2007 els recursos obtinguts per Catalunya han estat de 16.530 milions d’euros. Des de l’any 1997 al 2000, en ple període de govern conservador la suma és molt minsa : 3.249 milions d’euros. En 1 any, el nou estatut ha fet possible que la inversió anual de 549 milions d’euros l’any esdevingui en l’actual de 4.022 milions d’euros compromesos per enguany.

El món polític, de forma majoritària, i el món empresarial saluden l’acord. És també una bona notícia. Hi ha unanimitat a l’hora de valorar el bon resultat i també hi ha unanimitat en la necessitat de crear els instruments per garantir l’acompliment de la seva inversió. Això últim depèn només de la capacitat gestora dels governs catalans.

Però hi haurà algú que es preguntarà: i al Penedès com rebrem aquesta inversió? L’acord contempla suport a les empreses, a l’agricultura, a l’agroindústria, al comerç, al turisme, a la millora de la capacitat energètica, a la investigació, el desenvolupament i la innovació i fonamentalment a les infraestructures del transport. La nostra comarca obtindrà la part alíquota dels beneficis de dites inversions, sobretot, en la millora de la xarxa ferroviària i de carreteres i autovies que travessen el Penedès.


Article publicat a El 3 de Vuit el 28 de setembre del 2007

¿CÓMO PUEDEN FUNCIONAR LAS INFRAESTRUCTURAS CATALANAS?

El debate de las infraestructuras està dando para mucho. Incluso para posiciones conceptuales tan sorprendentes como las sostenidas por el escritor Vicenç Villatoro, desde las páginas de El Pais, cuando presupone que la resolución de la gestión presente y futura de las infraestructuras en nuestro país depende de la mayor o menor afección nacionalista de los gobiernos de Cataluña y de España.

Tamaña argumentación puede llevarnos a disparatadas conclusiones. Querría traducir, a su vez, el articulista, que el apoyo del presidente de Gobierno de España al Estatuto de Catalunya corresponde más bien a su pasión culé que no a su modelo de articulación del Estado? Si es así, deberíamos pactar que los ministros de Fomento, presentes o futuros, acrediten que, cómo mínimo, son seguidores del Espanyol (con perdón, Sanchez Libre). En fin...siguiendo el hilo argumental de Villatoro acabaríamos antes en un monólogo humorístico...

Alguien intenta llevar el debate de las infraestructuras a su orilla más fràgil, convirtiendo los problemas nacidos del crecimiento espectacular de la demanda social y económica ( poco prevista y mal estudiada bajo los gobiernos conservadores) de mejora de los servicios de transporte, en categorías interesadas de sectarismo político partidista. De este modo, las interferencias de la obras del TGV sobre el sistema ferroviario de las cercanías, el crecimiento del número de viajeros en los aeropuertos, los colapsos y retenciones en las carreteras catalanas durante los fines de semana de agosto, son a juicio de ciertos nacionalistas belicosos, acontecimientos diabólicos producidos por la simple conjunción de gobiernos progresistas.

El problema es más profundo y las soluciones ( así como sus argumentaciones) deberían ser más sólidas. El dèficit de infraestructuras que padece Catalunya subyace en dos factores: el déficit de planificación territorial y de comunicaciones en Cataluña durante más de 20 años y el consiguiente déficit de inversión pública. No es que debamos mirar siempre al pasado, pero alguna responsabilidad en estos hechos han tenido aquellos a quienes les correspondió el Govern desde la recuperación de la democracia hasta los inicios del siglo XXI.

Hoy, el debate se ha vuelto aún más complejo. No cabe duda que la inversión prevista y anunciada ya por el Presidente Montilla, superior a 18.000 millones de euros superan la información conocida públicamente hasta hoy y tranquiliza sobre les perspectiva inmediata de solución de los problemas. Por otra parte, debemos ser conscientes de que el debate no sólo debe plantearse en términos del presente ( las necesidades de hoy ya son apremiantes), sino en buena parte en términos de futuro ya que la mayoría de las infraestructuras en marcha darán buena respuesta sólo a las necesidades de la próxima década.

Por ello, como no hay planificación eficaz sin un buen análisis de la movilidad creciente, sin objetivos ambiciosos de cohesión social, sin un estudio del crecimiento económico previsto, la posición nacionalista es claramente deficiente. La soflama patriótica reiterativa en la táctica opositora no resuelve la estrategia del país. Y el país y su Gobierno se ven abocados hoy a definir y desarrollar soluciones e inversiones tanto en un presente continuo como para un futuro a medio plazo .

Resta ahora gestionar esta crisis de crecimiento con mano política firme y segura, con los instrumentos de planificación adecuados en marcha y con el máximo consenso entre los actores responsables ( públicos y privados). La salida del atolladero depende de la conjugación eficaz de estos tres vectores.

UN INICI DE CURS PROMETEDOR

El proper dissabte ens aplegarem a Pontons per inaugurar la recuperació de la seva Escola després de 40 anys del seu tancament. Per a mi, personalment, serà un moment emotiu. Per a un socialista, les inversions en educació i en cultura són les que marquen el futur d’una societat integradora. Aquesta fita no és la única. Al barri de La Girada, a Vilafranca, entra ja en funcionament l’Escola Dolors Piera, la primera escola inaugurada a la capital penedesenca des del temps de la transició. És una excel.lent manera d’iniciar el curs polític.

Els compromisos couen, així que ben aviat ens posarem en campanya per fer de l’Institut Marta Mata, també a Vilafranca, una realitat. Dins l’àmbit comarcal, el curs vinent hauríem de poder inaugurar l’escola a Les Cabanyes. Escoles i biblioteques, tant en concepció clàssica com en concepció moderna són les bases de cultiu de la nostra cohesió social, i a l’àmbit públic, garantia de democràcia i d’igualtat d'oportunitats.

També avancen, i a bon ritme, les obres de l’Hospital. Una inversió importantíssima que té a veure amb l’atenció mèdica externa com amb la millora dels serveis interns de laboratori i d’anàlisis clíniques. No deixarem mai de considerar prioritaris l’educació, la salut i l’habitatge protegit en la conquesta d’un Penedès equilibrat i just.

Ara bé, ens cal parlar d’altres temes, també, a l’inici del curs. La millora del transport públic o la gestió definitiva dels instruments de planejament, com es el cas del Pla Director. Hem de treballar per la culminació de les obres de l’estació de rodalies a Vilafranca, per l’obtenció de més serveis ferroviaris, en el marc del Pla d’Inversions 2006-12 signat fa un any entre el Govern de la Generalitat i el Ministerio de Fomento.

L’1 de novembre vinent es desplegaran els mossos d’esquadra a la comarca. Per fi el desplegament arriba i això és una altra fita que esperem els penedesencs. La seguretat és un element clau de la nostra convivència col.lectiva. En un altre ordre de coses, dins el terreny de la cultura, si entrem a Vilafranca per la carretera de Sant Martí, també podem veure que les parets del nou Museu del Vi ja estan pujant.

Altres temes també obtenen relleu en aquest inici de curs. Catalunya afronta a partir d’ara dues fites de caràcter històric que afecten també als penedesencs : la primera llei electoral i la nova organització territorial. Sóc dels que creuen que el paper de la nostra comarca s’ha de jugar al si de Regió de Barcelona. Els penedesencs ja formem part d’un paisatge social i cultural de l’arc metropolità. És allà on tenim futur. A fi de que Catalunya pugui tenir una organització eficaç, la fórmula és ben clara : vegueries, poques. La primera llei electoral ha de fer realitat la frase “un ciutadà, un vot”, garantint la representació proporcional que anteposa els ciutadans als territoris com a base democràtica autèntica.

També és aquest un curs en el qual els ciutadans de Catalunya haurem de plantejar-nos com a objectiu polític garantir el procés de reformes socials, cíviques i institucionals que el President Zapatero va encetar a Espanya des de l’abril del 2004. Qualsevol aventura política d’interessos partidistes, com pretenen alguns dirigents de CIU ens pot portar a un retrocés democràtic. La democràcia plena, la modernitat, els canvis en profunditat necessiten de la continuïtat del Govern Zapatero. Tot això tenim entre mans, en un curs polític intens i decisiu. Cal treballar-ho a fons.

Publicat a El 3 de Vuit el 14/09/07

AGOSTO EN URUGUAY

Antes que la vorágine del nuevo curso político en Cataluña invada nuestra agenda, quiero compartir con los lectores de mi blog ( esporádicos o permanentes) las impresiones de mi último viaje al Uruguay, el pasado mes de agosto.

El país trabaja a marchas forzadas, aunque de desigual velocidad, por dejar atrás uno de los períodos más duros de crisis económica y social: la crisis financiera del 2002 ( el corralito uruguayo). Eso es visible en muchos aspectos: en la mejora visible de la economia, en la presencia de más recursos circulantes, en un crecimiento de los márgenes de confianza de una parte de la población sobre la marcha del país y en un buen número de proyectos del nuevo gobierno que ha puesto en marcha reformas substanciales como la del sistema impositivo y la del sistema nacional de salud, para citar algunos ejemplos.

Tampoco podemos ser exitistas ante este panorama, pues al paisito le queda mucha obra por delante y a la mayoría de la población mucho sacrificio por hacer y por digerir antes de llegar a un nivel acceptable de desarrollo social.

No es lógico esperar transformaciones radicales en tan poco tiempo de gobierno ( sólo dos años y medio) en un país que tiene a un tercio de su población por debajo de los umbrales de pobreza. Hay ámbitos de gestión pública y social en que hay que hacer de todo y en muchos de ellos empezar desde cero. Pero aún así, hay cambios que comienzan a vislumbrarse : se han triplicado los presupuestos de la salud pública y de educación, han mejorado los hospitales públicos, se van recuperando puestos de trabajo en base al fomento de las microinversiones y el trabajo cooperativo ( la recuperación de la antigua FUNSA es un ejemplo, la industria del vidrio en el Cerro es otro...), la demanda energética está inteleigentement conducida, etc.

Pero aún subyace entre muchos compatriotas un sentimiento conservador e individualista que liga la mejora social sólo a la mejora de su situación personal y se extiende, en ciertas capas, la percpeción pesimista, de que el cambio no llega, o no está llegando con la fuerza y la velocidad requeridas o anheladas. Hay poca resistencia a la frustración en determinados sector y poca tendencia al cultivo de la ilusión ( a la ilusión colectiva me refiero).

He vuelto con los ojos llenos de ver nuevas cosas ( cito la excelente y emotiva película El baño del papa), pero con el espíritu un poco tocado por ese espíritu derrotista, digno si, pero de toque triste, que cultivamos los uruguayos de tanto en tanto y que no nos ayuda siempre. Es que, a la euforia extraordinaria del cambio le ha seguido la acción cotidiana, dura, intransigente de la transformación real. Parecía que no lo habíamos percibido.Y para esta segunda parte, hay que tener el alma resistente y esperanzada. Esperanzada a prueba de sacrificios.

Espero y deseo que las obras de gobierno iniciadas den sus frutos lo antes posible y que el ciclo político de la primavera y del verano arrime mejores resultados globales en lo concreto, pero también en lo subjetivo. Todos lo necesitamos: los uruguayos de dentro como las aguas buenas y mansas de primavera, los uruguayos de fuera como el sol tibio de setiembre que echamos tanto de menos en uno de los inviernos más gélidos que recordamos en el sur.

EL DEBAT DE LES INFRAESTRUCTURES

El mes d'agost ha estat un mes de debat sobre les infraestructures del transport.El Govern ha hagut de sortir per fer la defensa del que s'ha planejat i del que s'està invertint per tal de reduir el dèficit històric en matèria d'infraestructures que té el nostre país, Catalunya.
El President Montilla ha aclarit que la inversió compromesa, per dur a terme les obres previstes, supera els 18.000 milions d'euros. Mai s'havia invertit tant a Catalunya, en aquesta matèria, com en aquest periode.I tot el planejat està en marxa o a punt d'iniciar-ne, amb finançament de la Generalitat i de l'Estat, respectivament.
És per això que el mateix President ha fet una crida a superar el pesimisme amb que volen envoltar el país alguns sectors polítics i determinats, molt pocs, mitjans de comunicació.
L'anomenada crisi de les infraestructures prové del creixement econòmic i demogràfic que respira el país des de ja fa uns anys. És una crisi de creixement diu el mateix José Montilla.És molt diferent que, malgrat la seves empipadores conseqüències, un servei ferroviari es vegi aturat per que s'està construint una altra via per a un millor traçat i un millor servei o que la gestió complexa dels equipatges a l'aeroport provinguin d'un ritme sistemàtic de creixement del nombre de vols a l'aeroport o que la demanda de viatges en vaixell també faci disparar totes les expectatives o que les autovies es colapsin per un dinamisme significatiu del turisme interior i interregional .
No vull transformar, tampoc, els entrebancs que patim els usuaris dels serveis públics amb els serveis de transport, en un himne d'honor al progrés, peró hem de saber tots plegats que aquestes infraestructures són necessàries, imprescindibles per poder gestionar bé l'economia i el treball col.lectiu en els propers 20 anys.
El debat de les infraestructures no s'ha de centrar només en els dèficits actuals. El debat s'ha de centrar en el planejament de les que s'han de fer, en la creació dels mecanismes d'inversió per dur-les a terme, ja que 20 anys transcorren ben aviat (i Europa ja no raja...), en la seva integració urbanística i paisatgística, en el seu manteniment. Aquest ha de ser el debat real, el debat compromés i participat, el debat que importa i al qual ens hem d'apuntar el més aviat possible.

TRENES Y AEROPUERTOS

Iniciamos el mes de agosto, en Cataluña, con una intensificación de les obras en las líneas ferroviarias. Se prevé que, desde el próximo lunes hasta el 11 de setiembre, se puedan completar los trabajos del trazado del TGV con la Estació de Sants. Será un nuevo sacrificio solicitado a la población, pero esta vez con el beneficio de que la conexión en alta velocidad entre Madrid y Barcelona será una realidad antes de Navidad.

La segunda buena noticia responde a la marcha acelerada de las negociaciones para el traspaso de los servicios ferroviarios al Govern de la Generalitat. Ya está creada la ponencia técnica y los trabajos se han iniciado. Es una tarea compleja, pero está en marcha y en los próximos meses tendremos ya las conclusiones sobre cómo se hará el traspaso y cómo se va diseñando un nuevo modelo de cercanías en Cataluña, que se completará con el despliegue que lleva a cabo Ferrocarriles de la Generalitat en otras zonas del país.

La tercera noticia tiene que ver con aeropuertos. La Ministra Alvarez ha hablado recientemente del tema. Más allá de algunas discrepancias sobre sus aseveraciones en cuanto al modelo aeroportuario en general, hay algo en que es difícil no coincidir : el alto nivel de desarrollo en materia de aeropuertos que obtendrá el país una vez se ponga en marcha la terminal sur.

El debate sobre el modelo de gestión de los aeropuertos ha sido y es muy intenso. Importantes representantes económicos han hablado del modelo que proponen. Es interesante el debate, pero a nadie escapa que la gestión del Aeropuerto del Prat ha de contar con un rol decisivo de las dos administraciones competentes : la Generalitat de Catalunya y el Gobierno del Estado. La nueva terminal estará operativa de aquí a 18 meses y de aquí a 5 años podrá tener ya la conexión ferroviaria ( convencional, de alta velocidad y metropolitana). ¿ Somos capaces de imaginarnos tamaña realidad? Sólo los agoreros de siempre, dedicados a sembrar sospechas y dudas sobre todo aquello que signifique progreso, se niegan a acceptar las evidencias.

Ahora bien , de aquí a allá, debemos aún hacer sacrificios y tener el máximo de información, de forma que el conocimiento detallado de los procesos nos ayude en la espera a construir nuevos proyectos que rentabilicen las oportunidades que se avecinan.

POLITIQUES DE BARRIS

Els barris estan prenent un rol fonamental en el desenvolupament de les nostres ciutats i, amb el seu creixement , comencen a esdevenir un element d’identificació cada vegada més fort, cada vegada més significatiu. Si traslladem la mirada a la la nostra Vila, potser l’element més representatiu d’aquesta dinàmica són les festes dels barris que es duen a terme entre el juny i el juliol i que apleguen un bon grapat d’activitats, que reuneixen veïns i veines al voltant de diverses activitats : els sopars a la fresca, les butifarrades al vespre, les mostres de punta de coixí, els partits de futbol, les actuacions folclòriques, les xocolatades per la mainada, el balls de festa i un llarg etcétera. Una mostra ben variada, rica i enriquidora d’això que els vilafranquins som capaços de fer amb la resta d’amics i de gent del barri.

Per aquestes causes, i donada la importància de la personalitat creixent dels barris, els diversos governs municipals de Vilafranca, des dels primers ajuntaments democràtics fins avui han fet i fan polítiques de barris, invertint de forma continuada a tots ells, tant en l’urbanisme com en els equipaments i l’oferta residencial. És a dir, s’han articulat projectes que persegueixen una millora de la vida dels nostres ciutadans. De la qualitat d’aquests projectes, de la seva maduresa, de la interconnexió del que es fa amb el que es demana, han d’esdevenir els nous escenaris de convivència i de desenvolupament social del nostre futur. Crec que no erro, si afirmo que el futur de la nostra societat està directament lligada al futur de qualitat de vida dels nostres barris, de la qualitat de l’obra pública que se’n faci, de l’urbanisme que se’n practiqui, de les polítiques de qualitat ambiental i de l’activitat econòmica, social i cultural que siguin capaços de generar.

Fa unes setmanes, el Govern de la Generalitat va aprovar els ajuts, per quarta vegada, del programa d’atenció als barris amb especials necessitats d’intervenció, que permetrà cofinançar les inversions ja planificades per l’Ajuntament al Barri de l’Espirall. Una inversió global de prop de 2.000 milions de les antigues pessetes comptarà amb un co-finançament aproximat de 1.000 milions.

Més d’un mitjà ha titulat la notícia com “ pluja de milions “ a l’Espirall, com si d’una espècie de sorteig es tractés. Res més lluny de la realitat. L’Ajuntament de Vilafranca va aplicar a la situació dels barris de la Vila el mètode de diagnosi sobre les seves carències i les seves oportunitats urbanes i, a partir dels seus resultats va presentar el projecte a la convocatòria. La llei de barris, aprovada l’any 2004, un dels grans èxits del Govern de Catalunya, només treballa sobre els projectes barrials o com ens agrada dir a aquells que vam estar directament implicats en la seva aprovació legislativa “treballa amb barris que tenen projecte”. Els seus ajuts no són “regals”, són recursos per posibilitar les transformacions urbanes allà on l’impuls municipal les posa en marxa.

El programa de barris ofereix, també, una oportunitat realment interessant : connectar el treball que es fa al barri de l’Espirall amb la xarxa de 70 barris que ja treballen en la mateixa direcció, arreu de Catalunya. Queda molta obra per fer. El treball en xarxa és una pràctica excel.lent i un instrument de futur, per aprendre i per educar, en termes de millora de la qualitat de vida als barris i per mostrar, entre d’altres habilitats, la capacitat vilafranquina de fer ciutat i de crear cultura.

ELS REPTES DE LA COMPANYA CARME CHACON EN POLÍTICA D'HABITATGE.

El President Zapatero ha designat a la companya Carme Chacón, diputada del PSC i vicepresidenta del Congrés, com a nova Ministra de l'Habitatge i de l'Urbanisme. Cal felicitar a la nostra companya i desitjar-li una bona tasca al capdavant d'una cartera complexa i de màxima prioritat política, per al Govern de l'Estat en particular i per al país en general.

Les seves primeres paraules ha estat dirigides a cercar el pacte, l'acord dels diversos agents, tan públics com privats per continuar la tasca iniciada per la Ministra Trujillo i per posar les bases d'una nova fase en matèria de garantir l'accés a l'habitatge a tothom. És un bon inici, que cal valorar de forma positiva.

El relleu ministerial ens suggereix algunes reflexions al voltant dels reptes que té la política estatal de l'habitatge.

En primer lloc, considerem que per dur a terme una política eficaç en matèria d'habitatge, es necessari convertir el PLA NACIONAL DE LA VIVIENDA en un gran pacte estat-comunitats autònomes, capaç de desplegar mesures de foment a les polítiques públiques que ja duen a terme les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments. Cal impulsar un model més flexible, que permeti a cada govern autonòmic aconseguir més recursos per a les seves pròpies prioritats.

L'impuls a l'habitatge, també, necessita d'una política de suport a les àrees urbanes, en línia conceptual i d'intervenció amb l'URBAN de la Comissió Europea i amb el Programa de Barris que el Govern de la Generalitat va encetar l'any 2004 i que arriba avui a 70 barris de Catalunya, amb projectes de dinamització econòmica, de millora urbanística, de regeneració urbana, etc.És una política que ha d'estar dissenyada de comú acord amb els municipis, i per tant amb els ajuntaments, veritables actors de les polítiques socials a tota Espanya.

El tercer gran repte de la política estatal és donar suport a les noves polítiques de sòl de les comunitats autònomes que s'ho plantegin, amb la finalitat de fer un ús més racional del sòl, procedir a la seva catalogació i protecció, si s'escau, i combatre l'especulació urbanística.

Aquests elements coincideixen amb la idea ja plantejada de fer del dret a l'habitatge, a mig termini, el cinqué pilar de l'estat del benestar. Però, i no és secundari, coincideixen amb un model de ciutat compacta i integradora i amb la defensa d'un capital imprescindible a mantenir com la riquesa i la qualitat dels territoris i dels paisatges que substenten als pobles d'Espanya.

RODA DE PREMSA SOBRE AEROPORTS

UN COMPROMIS SOCIALISTA : EL TRASPÀS DE RODALIES

El President Montilla va anunciar fa uns dies un canvi estratègic de posició del Govern pel que fa a la demanda de traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies i regionals que gestiona actualment l'Estat al nostre territori a la Generalitat de Catalunya: demanar ja el traspàs dels serveis i exigir les inversions necessàries per dur a terme la millora de les infraestructures que li donen suport. Els serveis són gestionats per RENFE operadora i les infraestructures per l'ADIF.
El President Zapatero, en sintonia amb aquesta demanda, va anunciar ahir que el traspàs es produiria a partir del mes de gener de l'any vinent, abans de tancar-se l'actual legislatura.
Aquest anunci és un molt bon anunci, però a la vegada és un repte considerable. El traspàs i l'aprovació del pla inversor en les infraestructures ferroviàries de rodalies i de regionals han d'anar a l'hora. Només si van a l'hora, el resultat serà òptim per als ciutadans de Catalunya. Pactar el traspàs té una gran trascendència política, però pactar el pla inversor té una importància estratègica, ja que d' ambdos elements depèn el futur de la xarxa ferroviària de major proximitat i ús. El primer, sense el segon, no fora una bona solució. El segon, sense el primer, no satisfaria les legítimes aspiracions estatutàries.
Si a aquest fet li sumem que, a finals d'enguany, el TGV arribarà a l'Estació de Sants i que Barcelona i Madrid quedaran comunicades per tren en poc més de tres hores ( i amb una freqüència superior als 30 serveis diaris), podem dir amb rotunditat que el 2008 serà l'any del tren a Catalunya, l'any de les oportunitats i dels reptes ferroviaris. Un dels moments de major trascendència en la història econòmica, social i de comunicacions dels darrers 50 anys de la història del nostre pais.
Hem de saber aprofitar al màxim aquesta coiuntura política i rendibilitzar, en favor d'un major impuls del transport públic, és a dir en favor de la majoria de ciutadans i de ciutadanes del país, les noves competències i el benefici de les noves inversions.

LA NECESSARIA UNITAT DEL PENEDÈS

El President de la Generalitat ha adreçat a les forces polítiques i als agents socials la proposta de treballar al voltant de quatre grans pactes : per l’accés a l’habitatge, per la integració laboral i social dels immmigrants, per les infraestructuras i la mobilitat i per la recerca i la investigació. Tots quatre se sumen al gran pacte, en marxa, per la millora de la qualitat de l’educació. En tots aquests àmbits, el Penedès ha d’estar particularment actiu, treballant en la seva implantació i impulsant les seves mesures.

Es per això, entre d’altres raons, que els socialistas de l’Alt Penedès ens hem plantejat impulsar accions polítiques unitàries a l’àmbit comarcal. Entenem que els grans reptes dels penedesencs també passen per aquest quatre àmbits.

L’accés a l’habitatge, malgrat l’important esforç fet per alguns municipis en els darrers anys, és uns dels elements claus sobre els que pivota la cohesió social del futur. És un dels principals problemas que afecta al jovent, a la seva emancipació i a la creació de noves families. L’increment de recursos, d’equipaments i de formació permanent del professorat, al costat d’una major particpació de la societat a la vida de l’escola, formen part del desafiament educatiu del sistema escolar a la nostra comarca. En ambdues coses s’està trevallant però, cal dir-ho ben clar, la suma de tots és imprescindible.

En matèria d’infraestructures, els nostres objectius són ambiciosos i tenen a veure bàsicament amb l’aposta ferroviària i la seva integració territorial i econòmica.El creixement de la xarxa amb les connexions amb el Garraf, l’Anoia i el Vallès a la vegada que és una de les grans fites del futur. La posada en funionament de l’estació de regionals, amb una estació al terme de Vilafranca, més pròxima en el temps, és també un repte de primer ordre. A ningú escapa la importancia social i empresarial del seu desenvolupament.

El creixement de la població no ens pot fer oblidar la importancia d’atendre la integració social i laboral efectives dels nous contingents de treballadors i de les seves famílies. L’economia del Penedès com la de Catalunya és productora de llocs de treball. Ara bé, els nous treballdors i els seus familiars han de venir a treballar i a viure en condicions adequades. La seva integració al teixit social es farà sobre al base de l’educació en els valors i els deures de la nostra societat, però per a que això sigui possible han de treballar en condicions de legalitat, cobrar salaris dignes, tenir accés a l’habitatge…

I deixo per al final, el pacte sobre el desenvolupament de la investigació i de la recerca. Els recursos emprats a casa nostra en recerca i tecnologia són dels més baixos de la Unió Europea. Un canvi radical s’imposa. Al Penedès, el canvi ha de passar per un increment dels recursos de la formació professional i tecnològica, pel foment de la investigació al món agrari, agroindustrial i industrial. Hem d’impulsar programes pel foment de la investigació a les nostres empreses, en especial a les petites i mitjanes. Els nostres centres educatius han d’esdevenir veritables centres de recerca. La qualitat de l’ocupació i l’excel.lencia empresarial del futur depenen del nostre esforç d’avui.

LA TRANSFORMACION SOCIAL QUE NO CESA

Hace pocos días escribía desde estas páginas sobre un hecho trascendente : la dificultad colectiva para digerir( o asimilar) los vertiginosos cambios sociales y culturales que estamos viviendo. En poco más de 30 años hemos pasado, en España, de la sociedad cerrada y predecible, a una sociedad abierta y dinámica. Pero estos dos últimos adjetivos que podrían ser considerados como la muestra de valores positivos de la sociedad actual, adquieren un significado inquietante para muchos de nuestros conciudadanos. Con ello se tiene ( tengo) la percepción de que estamos asistiendo a un cierto repliegue de la capacidad expansiva de la sociedad catalana y de la sociedad española.
En las últimas elecciones, muchos ciudadanos no fueron a votar, segurament prisioneros de una apatía cívica que no hace más que crecer en algunos de los puntos más dinámicos de España. Cataluña ha sido un ejemplo claro y vivo de ese estado anímico y si en los próximos meses no somos capaces de movilizar ideas y nuevas inquietudes políticas, es posible que en el próximo mes de marzo, los resultados de la participación política electoral sigan por el mismo camino.
Uno de los elementos claves es, a mi juicio (y por ello lo vuelvo a repetir), el impulso de la pedagogía política sobre las enormes transformaciones de nuestra sociedad. Mientras los ciudadanos del país miren a los nuevos trabajadores y vecinos con recelo, con temor y con desconfianza, los motores de la sociedad corren el peligro de detenerse.Mientras los recursos públicos tengan un reparto que pueda penalizar a los sectores tradicionalmente beneficiados de los mismos, los puntos de tensión no tenderán a desaparecer. Mientras la situación laboral y social de los nuevos vecinos conserve los déficits que aún evidencia, la amenaza de dos o más velocidades en la ciudadanía puede intalarse de forma más o menos permanente.
Creo que ha llegado la hora de afrontar el problema con valentía ideológica y política. Hace falta una mayor inversión pública en las políticas de integración. Debemos movilizar más recursos para mejorar la situación laboral de los nuevos contingentes de trabajadores ( que hoy perciben como promedio un salario inferior al del trabajador nativo). Debemos hacer una política intensiva de vivienda social. Debemos impulsar el asociacionismo cultural de los recién llegados. Hemos de crear condiciones de integración en todos los ámbitos de la participación pública. Y debemos pensar en serio en la reforma legal que garantice el voto a los residentes de cualquier país del mundo con un cierto número de años de residencia en el país. La conjunción de derechos sociales y de derechos políticos es la ecuación capaz de poner las cosas en un nuevo orden. Tenemos ( tengo) la esperanza de que las novedades comiencen a sucederse bien pronto.

POLITICA MUNICIPAL : PROXIMITAT I TRANSFORMACIONS LOCALS

Plana sobre els resultats del passat diumenge 27 de maig una ombra important : l’abstenció. La nostra comarca tampoc va escapar al fenòmen, segurament amb uns percentatges menors al d’altres territoris però amb un efecte igualment significatiu, en especial en els nuclis urbans. La conclusió, en aquest sentit, és ben clara, el fenòmen abstencionista és un fenòmen urbà i creixent.

S’ha parlat molt de l’abstenció. Però si bé la diagnosi és més clara, les solucions encara no afloren, les propostes són escasses i les recomanacions poc precises. Vull aportar la meva visió a la reflexió encetada, des de la perspectiva del treball dels partits polítics a l’àmbit local.

El primer apunt és per reconèixer als ciutadans compromesos amb la participació democràtica. Crec que són els grans oblidats en aquest debat. Les tertúlies i les reflexions periodístiques, i els savis de tota mena, dediquen més hores a especular sobre quines són les raons del que no va a votar que en les causes que mouen a votar a aquells que ho fan. És com si dediquessim més temps a la medicina forense que a la resta de les especialitats mèdiques.

Per a mi, els dos factors bàsics pels quals la gent participa electoralment són la proximitat d’un missatge polític a la seva manera de pensar i de fer i la seva percepció del desenvolupament del municipi en que hi viu. I és en els models de proximitat, que no és unica ni uniforme, i en el debat sobre el model de desenvolupament local on rau la capacitat d’atracció i de mobilització del missatges dels candidats i de les candidates. Hem pogut veure, en aquests eleccions, candidats que han destinats tot el seu esforç al missatge mediàtic catastrofista i que s’han esgotat abans d’arribar a la meta. Hem vist, en canvi, candidats que han assatjat un model de comunicació més pròxim, casa per casa, veí a veí, i que del no res s’han alçat amb una alcaldia. Hem vist candidats embanderats en la defensa a ultrança de patriotisme local més ranci i que han acabat en una aclaparadora derrota. Hem vist, d’altres, que han fet del mètode de compartir la reflexió i de construir les solucions de forma col.lectiva la seva arma estratégica per obtenir resultats contundents.

La clau, de ben segur, rau en considerar la proximitat com una conducta plural i diversa, que té diverses formes i expressions que han de saber ser detectades per qui vol enviar un missatge. El següent element que m’ha sorprés en aquesta campanya és la identificació del votant amb un model més tranquil i més reposat de millora del seu municipi. Els canvis substancials en serveis i equipaments que han tingut les nostres viles i municipis en els darrers anys, així com el volum important de nou urbanisme dut a terme, no sempre reben la mateixa valoració per part de l’electorat. Sembla que el ciutadà del nostre entorn sigui més partidari de la microcirurgia urbana que no de les grans operacions de lifting. La demanda de transformar el creixement econòmic i social en riquesa col.lectiva ve acompanyada d’una digestió lenta de les grans transformacions que aquest genera. Sense renunciar a cap de les dues fites : proximitat i desenvolupament, hem d’invertir més esforços polítics en fer pedagogia de les noves polítiques i de la comunicació de les profundes transformacions locals que estem vivint.

NOUS RESIDENTS I RESULTATS ELECTORALS

El resultat electoral local del passat diumenge 27 de maig ha posat sobre la taula uns quants temes de debat. A banda de la partenogènesi independentista evidenciada en la irrupció de les llistes de Candidatures d'Unitat Popular, un fenòmen polític que cal analitzar amb rigor i amb perspectiva, el segon tema que crec destacat és el del comportament polític de la ciutadania en relació als nous ciutadans.
Els catalans vivim perplexos, encara, davant el potent procés dels corrents migratoris que han transformat la nostra societat en els darrers anys. I dic que vivim perplexos, perque la problemàtica laboral, econòmica i de convivència de nous col.lectius de residents , no som capaços , encara, de convertir-la en oportunitats per al creixement social.
Ni el discurs de la classe política ha sintonitzat amb aquest canvi , ni uns portaveus cívics tan destacats com els mitjans de comunicació acostumen a parlar d'ells si no és en termes d'alarma, de tensió , de dificultat, de perill.
La situació és ben clara. O la societat catalana, i amb ella tota la representació política democrática, fa un procés decisiu d'integració i de participació dels nous residents ( 1 milió de persones en els darres 10 anys) o el futur és ben bé incert.
O som capaços de fer polítiques actives que incrementin els recursos socials en funció de la demanda global i que incloguin polítiques culturals plurals i diversificades o el futur és ben bé incert.
En aquest escenari, el debat dels drets polítics dels residents té un rol clau. No el podem amagar, no el podem tergiversar, no el podem aplaçar. L'hem d'enfrontar amb valentia.
Una societat que no fa possible la participació igualitària de tots els seus membres, comença a caminar coixa. I així....la societat catalana no serà capaç d'arribar, per si sola, a tot arreu.

UN COMPORTAMIENTO BUFONESCO DEL SEÑOR HOMS

Quiero escribir esta página en castellano, no porque no pueda hacerlo en catalàn ( lengua que quiero, hablo y escribo ) sino para dar respuesta a una grosera bufonada del diputado conservador Francesc Homs.
¿Cuál ha sido esa bufonada? Faltar el respeto al President Montilla y faltarnos el respeto a todos aquellos que tenemos el castellano como lengua materna.
¿Cómo lo ha hecho? Confundiendo el atril de la sala de prensa del Parlament con el plató de un programa de humor de la televisión catalana, éste si dedicado a que se ganen la vida bufones, humoristas y cómicos de todo tipo.
¿Por qué lo ha hecho? Creo que el espíritu provocador, de tinte xenófobo y peyorativo con la lengua, que no siendo propia de Cataluña es la que más catalanes utilizan y practican , de que ha hecho gala el diputado de la derecha catalana lo aproxima más a aquello que podríamos definir como la práctica contínua de la frivolidad política y no a su buena práctica.
Yo no soy de los que se alegra con este tipo de observaciones, aparentemente graciosas. Pienso que el uso reiterado de estas frases está produciendo en la sociedad catalana un tremendo cansancio, pero sobre todo una profunda indignación entre aquellos que sienten que no se respeta nuestra cultura, nuestra lengua y nuestros valores.
Es una muestra de miopía cultural y política el desprecio por la lengua castellana que ha demostrado con su intervención del Sr. Homs.Miopía cultural porque lo ha hecho con la segunda lengua del mundo y la principal que hacen servir los pueblos y las comunidades que mayor relación tienen con Cataluña, en España y fuera de ella. Miopía política, porque el castellano es lengua de convivencia y de relación al interior de nuestra sociedad.
Creo que el Sr. Homs debería disculparse públicamente de esta bufonada. Pero, una advertencia, gestos como éste, disminuyen la idoneidad de un político para representar el pueblo de Cataluña.

FINAL DE CAMPANYA A VILAFRANCA, AMB MARCEL ESTEVE

He pogut participar en unes de les campanyes municipals socialistes més maques i més actives d'ença de la meva incorporació al PSC l'any 1991. Encara tinc vives les maravelloses imatges d'ahir nit al sopar de final de campanya, al Casal, al rovell d'ou de la nostra Vila. Considero que ha estat una bona campanya. El nostre candidat, el Marcel, ha madurat molt com a líder polític en els darrers temps. Ha perdut un cert aire d'indecisió i està prenent un perfil segur i amablement contundent, que convenç i enganxa. Crec que tindrem un bon líder pel socialisme vilafranquí i comarcal. Li desitjo i espero d'ell un bon mandat polític.
Si alguna cosa caracteritzen aquestes eleccions municipals a Vilafranca és el canvi generacional al si de la majoria de partits. També a les nostres files. Considero que el PSC ha sortit enfortit d'un procés de canvi polític que era necessari per a la renovació política del projecte local socialista.
En aquest procés han col.laborat i molt bé els anteriors dirigents locals : Joan Aguado i Fèlix Sogas. I han participat, en major o menor mesura, els membres més destacats dels seus equips.
El futur de la política local socialista, de l'agrupació del PSC-Vilafranca restarà a partir de demà en mans de dos homes actius, intel.ligents i inquiets : Marcel Esteve i Francisco Romero. De la seva tasca, de la seva bona marxa com a tàndem depén en gran part el futur polític del PSC a Vilafranca. En aquest moment, un bon grup de joves s'han incorporat a la candidatura i al partit. Ja estan creant el nou escenari i hem de ser generosos per a que ells es trobin el màxim de possibilitats de fer política. Estic convençut de que el futur que ens espera és realment molt bo.
La mateixa transformació s'està vivint a la comarca. Aquestes eleccions han servit per incorporar una plèiade de nous candidats i candidates. Una bona pedrera...per fer bons resultats. Crec que hem de pensar de forma acurada en el nou equip del Consell Comarcal.Si ens toca governar, la renovació ha de ser completa. Hem de definir el perfil de govern, jove, paritari, sensible als temes socials i mediambientals, per a la propera dècada.
El PSC està vivint, a Vilafranca i a la comarca, un procés de transformació extraordinari. Si som capaços ( i estic convençut que si ho som) de rendibilitzar-lo en favor del nostre projecte, el partit pot mirar el futur amb confiança i amb seguretat. Ho espero i crec que estem en el bon camí.

CANDIDATOS MUNICIPALES NACIDOS EN AMERICA LATINA

El jueves 10 de mayo, al mediodía, participé en uno de los actos más bonitos que he vivido en esta campaña electoral municipal : el acto de los candidatos y de las candidatas socialistas nacidos en Latinoamérica.

En un pub de Ciutat Vella, Xarxa Latina tuvo la magnífica idea de reunir candidatos y candidatas que , vecinos hoy de municipios de Cataluña, han adquirido un grado de compromiso importante con los mismos, con sus sociedades de acogida y con el proyecto político socialista.

Son más de 50 hombres y mujeres. Destaco entre ellos a mi compatriota Patricia Silva, candidata a alcaldesa de El Papiol y con serias posibilidades de llegar a serlo el próximo domingo 27 . Destaco gente como Adriana, de Esparreguera, con dos mandatos como concejal en su haber, nacida en la Argentina, o José Luis Moreno, argentino de origen también, candidato en Barcelona junto a Jordi Hereu, o Alfredo Scrigna, de origen uruguayo, candidato en la lista socialista de Vilassar. Entre ellos hay venezolanos, cubanos, ecuatorianos, chilenos, argentinos, uruguayos, colombianos…

La reflexión que me sugiere esta situación entronca con la percepción que tenemos de la actual sociedad catalana. En estos últimos años, la presencia de nuevos ciudadanos nacidos en América Latina se acerca a un 6% del total de nuestra población ( y en algunos municipios esta cifra comienza ya a ser superada ampliamente). Los socialistas catalanes conformamos el partido que más se parece a nuestra sociedad. Y es en función de ello, que es el partido que mejor la representa . Por ello, a su vez, nuestras candidaturas municipales están participadas por representantes de todos los sectores y de todos los colectivos de nuestra sociedad. Este fenómeno no ha sido forzado, sino que se ha producido a partir de la capacidad política de crear estructuras socialmente permeables. No en vano hoy, los socialistas somos la única fuerza que cuenta con parlamentarios nacidos fuera de España.

Creo que es un buen síntoma de normalización política este resultado. Pero sobre todo, creo que es un paso decisivo para dar a conocer a la sociedad el capital plural y la riqueza social y política que la inmigración es capaz de aportar a nuestro país, Cataluña. Y, a su vez, permite contraponer este hecho, a las dificultades de muchos residentes que aún no pueden ejercer plenamente sus derechos : a un trabajo digno, a una vivienda en condiciones, etc., preocupaciones que deben ser objetivo y finalidad, también, de nuestros electos locales en los próximos años.

Me satisfizo la oportunidad de compartir con todos ellos, un mediodía inusualmente caluroso del mes de mayo, unas horas de charla hablando con periodistas y compañeros. Hablando de sus proyectos globales para sus municipios, desde el urbanismo a los servicios, más allá del empecinamiento de algún parroquiano de querer hablar sólo de migración. La verdadera integración, la verdadera inclusión política y social de nuestros candidatos se vio de forma patente. Sus intervenciones pusieron en evidencia que su propósito político es gobernar la integralidad, la globalidad de sus municipios. Gobernar con todos y para todos, ya que ese es el sustento de la democracia. .

UNA NIT SOCIALISTA, AL BARRI DE L'ESPIRALL, AMB EL MARCEL ESTEVE

Ja fa uns quants anys que participo en les activitats associatives i polítiques del Barri de l'Espirall. Tinc molts records i tinc moltes anècdotes. Però com mai, l'experiència i les vivències d'aquest passat dissabte 12 de maig, al sopar del PSC en suport al Marcel Esteve.
Unes 400 persones omplien la plaça Dr.Bonet, després d'un dia llarg de treball polític fent el porta a porta per part del Marcel Esteve, alcalde de Vilafranca i candidat del PSC, del Francisco Romero, 1er.secreatri del PSC a Vilafranca ( tots dos fills de l'Espirall), amb el Ramon Zaballa i la Dolors Villaró, mestres dels col.legis Pau Boada i Mas i Parera, respectivament( escoles del barri), amb el Joan Tarrida, amb la Cristina Toro, amb l'Antonio Díaz, amb l'Antonio Aragón, amb el Paco Alvarez i el Paco Espín i un llarg etcètera de gent, de bona gent de l'Espirall, un barri obrer, un barri vilafranquí que té un gran orgull de ser com és.
El discurs del Francisco ha estat curt i magnífic. Ha fet un bon míting. Ha parlat d'uns candidats que, nascuts al barri, avui son els que gestionen la Vila. M'ha emocionat, perque Francisco és de la gent jove que creu en la política. Vull recordar aquí que Francisco, fa ja quatre anys, va deixar la vida professional de consultor empresarial ( per cert, molt ben remunerada) per a dedicar-se a les coses de la vida local. Una renúncia que l'honora, però que, a la vegada li obra les portes d'una bona perspectiva política.
El discurs del Marcel també va ser magnífic. Se'l veu molt entusiasmat, amb moltes ganes. Ha explicat els projectes pel barri i els ha explicat com a projectes de ciutat. L'Espirall acollirà d'aquí poc la segona biblioteca pública de Vilafranca, el segon ambulatori de la Vila, el nou quarter de bombers, la caserna dels mossos d'esquadra que es començaran a desplegar per la comarca el pròxim 1 de novembre, un nou institut i més places de llars d'infants, i aparcaments soterranis i un parc al costat del camp de futbol que enllaçarà amb el magnífic parc vitícola de Les Clotes, camí de Sant Pau... El seu discurs ha estat un discurs fresc, nou, jove, vital.
En aquesta campanya he descobert un alcalde Marcel que no coneixia, amb una empenta i una força de comunicació que l'intuia però que no li haviem descobert encara del tot. La gent?, pròxima; la candidatura? molt activa ( molt bons discursos, com sempre, de la Dolors i del Ramon; més emotius de l'Antonio, del Joan, de la Cristina); la plaça?, plena a vessar ( més de 400...) i emocionada. En fi, un bon míting, no vaig poder contenir un parell de llàgrimes. És la plaça de gent que ja no hi és i que havia fet molt pel nostre projecte : Lluis Castelló, Agustí Alvarez i del gran avi d'esquerres Jacinto Matas a qui en aquests dies recordo de forma molt viva.

CIU HA PERDUT , HAN GUANYAT ELS CIUTADANS

CIU ha tornat a perdre en el terreny del joc democràtic. La decisió de la Junta Electoral Central de desestimar el recurs posat contra les diverses coalicions dels partits polítics de l'esquerra catalana no fa més que demostrar que CIU viu en la més extraordinària solitud política. És més, augura que els temps de la prepotència política dels convergents i dels unionistes han tocat a la seva fi. I aquesta és una molt bona notícia.
La fórmula PM, de la que el PSC forma part, és un bon impulsor de nous escenaris polítics. El PSC ha sabut, al llarg de la història democràtica dels nostres municipis, aglutinar les forces polítiques de progrés, la gent progressista, l'impuls renovador de la societat, la manifestació de la plural imprescindible per a la convivència i, fins i tot, la capacitat de modernització i d'innovació a l'interior dels nostres pobles i viles. El cas de l'Alt Penedès és un cas paradigmàtic.
A les terres del Penedès, molta gent sense filiació política partidària ha optat sempre per fer aliança amb el PSC. I, al seu voltant, s'han anat estructurant projectes, iniciatives, programes de govern de signe progressista.
Durant la llarga etapa del pujolisme, la dreta nacionalista va exercir tot tipus de pressions sobre els diversos actors socials. Fins i tot es podria afirmar que van cercar i per desgràcia, moltes vegades van obtenir, captivar el vot de molts ciutadans, fent servir mètodes, maneres de fer i recursos de froma censurable.
El Progrés Municipal va significar una petita revolució copernicana en aquest escenari. La seva fórmula estratègica permet que els ciutadans puguin optar per més i majors opcions de progrés, més enllà de la filiació política de partit. És un fenòmen que enriqueix la democràcia i que anima a participar al conjunt de la ciutadania en la vida política local.
CIU ha vist la dimensió de l'impuls renovador que l'aliança de les forces progressistes està provocant a Catalunya en diversos àmbits. I, per això, ha intentat, que els tribunals es pronunciïn en contra. CIU ha volgut que els tribunals l'ajudin a parar el cop de la seva merma política. Però, en aquest escenari, CIU ha perdut i ha guanyat la ciutadania.

27 LLISTES PEL PROGRÉS DE L'ALT PENEDES

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada el PSC ha promogut 27 candidatures progressistes a l'Alt Penedès. La majoria sota les sigles del mateix PSC. Un bon grapat sota les sigles de Progrès Municipal i dos en coalició amb grups progressistes locals.
És un gran encert que la totalitat dels municipis de la comarca comptin amb l'opció socialista o progressista per poder votaral seu poble, per la millora del seu poble, per l'obtenció de més i millors objectius de benestar socials dels nostres veïns.
No puc menys que manifestar la meva alegria.No hem arribat aquí per art de màgia, sino per la tasca directa, sistemàtica i constant de molts companys i de moltes companyes. Gràcies a la seva confiança en el projecte socialista estem avui on som. I crec que aquest és el gran valor que ens caracteritza.
A les contrades penedesenques, CIU va arreplegar i va crèixer, a l'inici del seus anys d'expansió, incorporant una bona part del franquisme social i iedològic, barrejat amb sectors conservadors catòlics, amb un sector important del conservadurisme nacionalista, i amb el possibilisme d'uns altres que van veure l'oportunitat d'engrandir acció comercial i social a l'ombra del pujolisme... que donava per molt.
Avui assisitim a un canvi de tendència. A un canvi singular de tendència. La nova aliança entre el poder polític de l'esquerra socialista i nacionalista amb els sectors econòmics que marquen pauta i perfil propi a Catalunya ha creat un nou escenari. En quest escenari, els alcaldes socialsites es troben millor i que un home, com el President José Montilla, socialista moderat, domina quasi a la perfecció.
Aquest és, al meu entendre, la clau de l'èxit. La mateixa clau de l'èxit que dóna alcaldes socialistes com Hereu, a Barcelona, Navarro, a Terrassa, Corbacho, a Hospitalet, Esteve, a Vilafranca...
En el bon resultat previsible de l'oferta socialista a l'Alt Penedès a les properes eleccions municipals podrem constatar la força i vigència d'aquest escenari de relació política i empresarial. La societat civil s'esta remodelant en aquesta direcció i aquest fenòmen marcarà els propers vint anys....
Al Penedès, aquest fenòmen és similar. Qui no ho veu, és que no coneix de debó el territori ni la seva gent. No cal confondre el discurs del directiu amb l'opinió encuriosida i creativa de la gran base. En esa cruïlla està el futur del país, i molt em temo, que del conjunt de la societat catalana.

MARCEL ESTEVE I LA FORÇA DEL SI

El dijous passat, al Restaurant Sharlotte de Vilafranca, es va presentar el llibre del Marcel Esteve, LA FORÇA DEL SI. És el primer llibre personal de l'alcalde i una excel.lent oportunitat per conèixer la seva opinió sobre el futur de la Vila, de Catalunya, del socialisme i de l'esquerra en general, entre d'altres coses. La presentació va anar a càrrec de Maria Batet i del Joan Aguado. Bonics discursos, lleialtats fermes.
Formen part del llibre, que hem seleccionat el mateix alcalde i jo, i que ha maquetat de forma sòbria i elegant l'Eulàlia Barqué, un grapat d'articles que venen a definir les coordenades de la seva posició com a dirigent local vilafranquí. Vilafranca, centre de desenvolupament ferroviari. Vilafranca, capital cultural. Vilafranca, capital del Penedès. Tots ells posen l'accent en una forma de veure la Vila i el seu desenvolupament amb ulls d'esquerres. Per que si alguna cosa és notoria i rotunda en el llibre és la vivència directa d'home d'esquerres d'en Marcel, qui exerceix l'alcaldia des d'una posició de vilafranquí de familia humil i treballadora, educat a l'escola pública i fet a si mateix en el ric moviment associatiu i cultural de la Vilafranca d'inicis de la democràcia i en la universitat de la transició.
S'adjunten a aquesat primera part tres discursos : el de la pressa de possessió com a alcalde l'any 2004, el que va pronunciar al món econòmic l'1 de febrer d'enguany i el que va adreçar als veïns i veines de la Vila el 24 de febrer passat.
Completen el llibre, dues entrevistes i una secció fotogràfica. La primera, sobre la vivència de la Festa Major, com a ciutadà i com a pare de família. És una entrevista tendra, feta per un periodista que el coneix de prop i que ha sabut treure suc a un especial estat sentimental, l'estat de l'ànima que porten molts vilafranquins quan arriba finals d'agost. La segona, més conceptual i ideològica, més extensa, feta per un altre periodista, que va mantenir un seguit d'entrevistes amb l'alcalde Esteve, amb el polític Esteve i amb el veí Marcel.
És un llibre que es pot llegir de forma àgil. Fins i tot, amb una certa atenció encuriosida per descubrir nous elements de la personalitat i de la ideologia del personatge. És un pas més per gaudir d'un posicionamnet polític clar i concís, des del socialisme militant sobre l'evolució de Vilafranca i de la seva comarca, així com de com veu un alcalde jove que van les coses d'aquest món.
Us convido a llegir-ho.

BONA REBUDA A L' ACORD PER L'HABITATGE

El Govern ha enviat als grups polítics i als agents socials l'esborrany d'un acord per l'habitatge a Catalunya.La rebuda general ha estat força positiva i aquesta noticia és una molt bona notícia per a les polítiques que impulsen el President Montilla i el Departament de Medi Ambient i Habitatge.
En definitiva, i tot apunta bé, els actors polítics de l'acord ( amb l'excepció fins el moment del PPC) coincideixen en la urgència d'establir les bases d'un acord que pugui aportar unitat d'acció en un tema tan sensible com és l'accés a l'habitatge per a les persones que ho demanden.
No serà fàcil capgirar la tendència del mercat immobiliari només amb la voluntat dels actors, però servirà per a que el paquet de mesures que s'impulsin tinguin el màxim consens i, a més a més, per a que els ciutadans visualitzin que l'acció d'aquells que tenen les responsabilitats de la gestió de l'habitatge , tant a nivell privat com públic, és una acció consensuada.
Estimem imprescindible treballar de valent i en profunditat per tal que l'acord arribi a ser un producte concret i un instrument eficaç i eficient pel conjunt dels ciutadans i de les ciutadanes.
Ho hem dit en més d'una ocasió. El gran acord que el país necessita en la matèria de l'habitatge és un acord entre les administracions públiques competents ( ajuntaments i Generalitat) per tal de generar sòl en què construir nous habitatges.
Però això no és suficient. El segon element clau és sumar als agents privats del mercat de l'habitatge a una operació de compromís : garantir la producció d'habitatge protegit en nombre suficient en el marc de l'acció promotora privada. Sense els operadors privats, el volum d'HPO que s'ha de construir no es pot garantir.
I una tercera consideració. S'ha d'incrementar l'acció cooperativa i la dels agents públics en la producció d'habitatge protegit( Incasol, empreses públiques, societat municipals , etc.). Aquests agents han demostrat eficiència en la seva actuació. Són instruments de provada eficàcia. Però, ara, és l'hora de que puguin multiplicar per dos ( com a mínim) a curt termini la seva capacitat operadora.
El compromís de l'esborrany és arribar a la producció de 160.000 habitatges protegits en el termini de 9 anys, d'enguany a l'any 2016. És un objectiu ambiciós, però assumible, si l'esforç i la voluntat de fer-ho presideixen la iniciativa.

UN PRESSUPOST PER L’EQUILIBRI SOCIAL DEL PENEDÈS

El Govern ha presentat els primers pressupostos de la legislatura i els quarts de l’esquerra al Govern. Són uns pressupostos que el Conseller Castells ha definit com de “ més mestres, més metges, més mossos” . Són, en definitiva, uns pressupostos que consoliden el gir social a Catalunya, apostant pel seu desenvolupament econòmic i humà.

En el moment que arriben els pressupostos, és pràctica habitual del diputat territorial analitzar amb immediatesa els recuros que es destinen a la seva comarca, al seu territori. En aquest sentit el pressupost per l’Alt Penedès és francament positiu : quasi 42 milions d’euros (41.698.821€) , un 35% més que el pressupost aprovat l’any passat.

El pressupost d’enguany reflecteix diversos compromisos en matèria educativa i sanitària, cultural i d’habitatge, de seguretat i de mediambient.. Algunes de les fites , per les que han treballat ( i molt) els alcaldes de la comarca, ja estan aconseguits de forma definitiva, assegurant la millora i l’ampliació dels serveis a les persones.

Dotze edificis escolars nous, que s’inicien o que es finalitzen. En matèria d’escoles primàries a Sant Pere Sacarrera, La Ràpita, Els Monjos, Vilafranca ( La Girada), Pacs, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí Sarroca, Sant Pere de Riudebitlles, Subirats i Vilobí del Penedès. I dos nous instituts : a Sant Sadurní d’Anoia i a Sant Martí Sarroca. Un esforç considerable en material educativa que es completarà enguany amb d’altres noves i bones notícies com la reapertura de l’escola de Pontons ( tancada l’any 1968) el proper mes de setembre.

També es consolida la despesa per fer front a les obres d’ampliació de l’Hospital comarcal i de millora dels seus equipaments i en nous serveis. Així també destaca la construcció del nou ambulatori de Vilafranca i les obres d’ampliació del de Sant Sadurní i del consultori mèdic local a Subirats.

Es dota a la Conselleria d’Interior de les partides pressupostàries necessàries per la construcció de les comissaries de Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia que acolliran el desplegament dels mossos d’esquadra a la nostra comarca, a partir del novembre d’enguany.

En matèria d’habitatge, continuen les inversions a Vilafranca, Sant Sadurní, Santa Margarida i Els Monjos i Gelida. Un esforç continuat de l’Incasol de forma mancomunada amb els ajuntaments per atendre la principal preocupació dels nostres conciutadans, en especial la gent jove.

A nivell cultural, el Govern completa les inversions per a l’Esglèsia del Castell de Sant Martí Sarroca i a l’Esglèsia de Sant Miquel d’Olèrdola, en un esforç també continuu de suport al manteniment del ric patrimoni arquitectònic penedesenc.

Són uns pressupostos als serveis dels penedesencs.Enguany a l’Alt Penedès es consolida un gir pressupostari del Govern que connecta amb allò que ens interessa a tots: equilibrar el desenvolupament social amb el bon creixement econòmic.

NOU PRESSUPOST, VOLUNTAT DE GOVERNAR

El Govern de la Generalitat ha presentat els pressupostos de l'any 2007. " Més mestres, més metges, més mossos" ha dit el Conseller Castells en la seva presentació pública. En aquesta línia es treballa des de fa 4 anys i és una línia que comença a donar bons resultats.
Els pressupostos s'han presentat en finalitzar una de les setmanes més tristes per al Parlament de Catalunya. La batalla esperpèntica entre l'oportunisme de CIU i la feblesa congènita de l'independentisme d'ERC han possat el prestigi del parlamentarisme català al límit de la burla. No sé, si la resta d'Espanya implicada en trencar-se les banyes en d'altres debats també pocs constructius, ha estat capaç de valorar aquest debat. La irracionalitat del debat espanyol està a l'alçada d'un debat tan gallinaci, de tan curta volada, com el que ha viscut el Parlament català a expenses de l'independentisme tàctic de la dreta catalana i del nerviosisme i la inestabilitat cròniques de l'esquerra republicana. Esperem que les aigües tornin al seu lloc...ben aviat.
Però considero que els nous pressupostos tornen a posar al bell mig del debat ciutadà, allò que de veritat interessa i preocupa als ciutadans: la marxa del país.
Inversió en equipaments per a les polítiques socials i inversió en recursos professionals per a les mateixes polítiques. Aquestes són les prioritats i les pautes essencials per atendre les necessitats reals del país.

RAJOY CONTRA EL PAIS y LA CADENA SER

La actitud política de Mariano Rajoy en materia de libertades públicas ha dado ahora un nuevo giro en la dirección política de la intolerancia. Una opinión vertida por un directivo del grupo PRISA sirve de excusa a Rajoy para lanzar una campaña pública de boicot contra dos prestigiosos medios de comunicación.
La política del boicot y la política del asedio son las dos muestras claras de que para la derecha española " todo vale" en materia política. No nos debería extrañar esta situación ya que bien conocida por la ciudadanía fue la dura campaña llevada a cabo desde los años 92 a 96, con la colaboración de un medio afín, desde la calle Génova, contra el gobierno de Felipe González.
El respeto a las libertades públicas, entre ellas, la libertad de expresión, pueden sufrir un daño irreparable en España si actitudes como las de Rajoy comienzan a cundir en nuestra sociedad.Es un hecho muy grave que aquellos que deben defenderlas con uñas y dientes se dediquen a conculcarlas de una manera tan decidida...
Si nada viene a cambiarlo, quedan aún 11 meses para las elecciones generales. La movilización de la derecha, tan radicalizada en sus contenidos como violenta en las formas, nos hace temer un periodo terrible de acusacions de todo tipo contra las fuerzas políticas progresistas y contra el Presidente Zapatero.
La cruzada derechista contra nuestro Presidente lleva el camino de convertirlo en un símbolo vivo de la defensa de las libertades de la persona, de todas las libertades públicas.
Las elecciones próximas, las municipales, pueden convertirse en una oportunidad histórica para que los ciudadanos manifestemos nuestro apoyo al socialismo democrático, a sus propuestas locales, a un modelo de gestión pública basada en el incremento del bienestar colectivo, en la pluralidad de los modelos sociales y en la honestidad de las propuestas.
Es una hora compleja, pero decisiva, en la que nadie puede equivocarse.

100 DIES DE BON GOVERN: PRIORITAT SOCIAL I PROPOSTES D’ACORD.

El dijous 8 de març el President Montilla va presentar el balanç dels 100 primers dies de Govern. El balanç és positiu i esperonador. Marcat per l’obra de govern del President Maragall, l’actual equip té l’objectiu posat en l’aprofundiment de les polítiques socials i en l’increment de l’autogovern.

En el primer capítol, destaca l’impuls legislatiu de caràcter social. Entre els disset projectes enviats al Parlament, els dos més rellevants sense dubte són els corresponents a llei de serveis socials i a la llei del dret a l’habitatge. La primera, per que s’orienta a dissenyar el model del quart pilar de l’estat de benestar, amb una inversió de 336 milions d’euros l’any 2007 per a l’atenció a les persones dependents o amb baixa autonomia personal i, el segon, per que posa les bases per a la nova política d’habitatge que el país necessita. L’hem de sumar a aquests dos aspectes tan destacats, la quarta convocatòria de la llei de barris, l’augment de recursos en matèria educativa amb la convocatòria de 6000 noves places de mestres, i en matèria de salut, amb la convocatòria de 2700 places per a professionals sanitaris, entre d’altres mesures.

Un segon capítol correspon la negociació estatutària. La Comissió bilateral Generalitat -Estat ha començat a funcionar així com la Comissió Mixta Econòmica i Fiscal. Ben aviat ho farà la d’Infraestructures. En relació amb aquesta darrera, estem discutint en el país dos temes de gran rellevància: el traspassos dels serveis ferroviaris avui gestionats per RENFE operadora i el model de gestió aeroportuària. Tots dos debats són de gran importància per al futur del nostre país.

Ens cal un aeroport del Prat amb major capacitat de distribució de vols que consolidi la seva posició preeminent a Europa i al món ( avui és el novè aeroport europeu en volum de passatgers). Per això, a banda de posar en funcionament la terminal sud l’any 2008, que permetrà arribar a 55 milions de passatgers, es fa del tot necessari negociar la creació del consorci aeroportuari del Prat i la transferència d’altres aeroports d’interès general situats a Catalunya, en especial el de Reus i el Girona- Costa Brava. Així també,
ens cal comptar amb uns serveis ferroviaris de qualitat, gestionats i dirigits des de Catalunya, però a la vegada ens cal exigir la inversió de 2.000 milions d’euros acordats en matèria de rodalies, així com completar la connexió de l’AVE a Barcelona, connectant-la amb Madrid en tres hores, amb una freqüència alta de serveis i amb un volum previst a traslladar de 6 milions de viatgers.

Estem en un moment bo, aixecant el vol d’una situació d’anys de manca d’inversió en infraestructures, en habitatge, en transport públic, en recerca i investigació, en l’atenció a la immigració. Tot i els problemes del present, la situació en aquests quatre àmbits han requerit l’atenció especial del President Montilla i del seu govern. Sobre els quatre àmbits el govern ha proposat quatre grans acords nacionals : l’acord per l’accés a l’habitatge, l’acord per una política eficaç i integradora en matèria d’immigració, l’acord per al foment de la recerca i l’acord pel desenvolupament de les infraestructures que el país necessita. Els grans acords ho han de ser entre la Generalitat i els ajuntaments, entre la Generalitat i la comunitat científica i universitària, entre el Govern i els agents socials i econòmics. Des de la responsabilitat, el Parlament i les forces polítiques han de sumar-se als acords previstos. El país ho necessita i la ciutadania ho demana.

EL PP SE APARTA DEL CAMINO DEMOCRÁTICO

Ayer asistimos a otro espectáculo más de la larga lista de pruebas de insensatez política del Partido Popular. Una concentración política destinada a dividir a la sociedad española, es en esta ocasión la peor muestra de un espíritu radical e intransigente que no está pensando en los intereses reales de los pueblos de España.
La vicepresidenta del Gobierno lo ha dicho con claridad y valentía : el PP se aparta del camino democrático. En lugar de sumar, se apunta a restar y a dividir en la lucha contra el terrorismo, anteponiendo los intereses de partido a los intereses de toda la gente de paz y de buena voluntad.
Debo confesar que he sentido, ante estos hechos, una extraña sensación, una mezcla de decepción y de indignación.
El PP persigue, de este modo un objetivo bien claro : esconder los resultados de la investigación del 11 M, que desmontan la trama de la implicación de ETA en el brutal atentado de Atocha y la postura del gobierno Aznar que no dudó un momento en manipular la información a los ciudadanos para intentar obtener de este hecho tan terrible los votos del miedo. Hoy sabemos que todo ello era falso. Hoy sabemos que, Aznar y Rajoy desde la presidencia y Acebes, desde Interior, urdieron una trama de comunicación que procuraba oscuros intereses electorales.
Ahora ha decidido, después de tres años de ataque sistemático al gobierno, iniciar una campaña de desprestigio institucional antidemocrático. Debemos evitar que esta operación fructifique. Es necesario denunciarlo, explicarlo, dar a conocer la maniobra a toda la ciudadania.
No podemos olvidar la etapa de gobiernos de Aznar, por lo que significó de impacto sobre el estado de las libertades en toda España.
Tampoco debemos olvidar quienes le ayudaron a llegar al Gobierno ( los hubo de más de una fuerza) y qué dirigencia política le ayudó a introducirse en Cataluña.En un momento así debemos tener fuerza y convición democrática, pero sobretodo memoria, mucha memoria.

DE JUANA CHAOS Y LA REACCION DEL PP

A estas alturas de la legislatura a nadie debe escapar que el único interés del PP es el máximo desgaste electoral del Gobierno. No existe en la actual cúpula del PP el más mínimo interés en resolver el largo, difícil y complejo proceso de Euskadi. Incluso me atrevería a decir, que no existe en esta cúpula la más mínima sensibilidad per las víctimas del terrorismo, sean del color político o cívico que sea.
Esta reacción de Rajoy sobre la situación de de Juana tiene un único elemento político a destacar: mantiene a la ultraderecha española bajo las banderas del PP. No le interesa a Rajoy, ni a Acebes, ni a Zaplana una división del voto de las derechas. El objetivo de ocupar el centro político ha pasado ya a un segundo término. Hoy la línea directiva de los populares va en la dirección más radical, más agresiva, con los tintes más pronunciados de la derechona ibérica.
Esta dirección del timón conservador da miedo. Pero no podemos escondernos detrás del temor. Es mucho lo que nos jugamos en los próximos meses, entre dos grandes retos electorales, las municipales de esta próxima primavera y las elecciones generales del próximo año.
También debemos evitar, que el etarra De Juana, autor material de 25 asesinatos, y sin arrepintimiento, acabe convertido en un héroe. El Gobierno tomó la solución menos negativa para el frágil equilibrio de la convivencia política y social de Euskadi. El hecho de dejar morir a de Juana en prisión hubiera significado el comienzo de una brutal espiral de violencia en las calles de las ciudades y pueblos vascos que se debe evitar a toda costa.
No es un decisión tomada desde la cobardia, sino que es una acción política que ha antepuesto la política real a la política irracional.
El Gobierno de Rodríguez Zapatero, y los socialistas, hemos dados incontables muestras de nuestra actitud en contra del terrorismo etarra. Contamos en nuestras filas con demasiados compañeros muertos como para que alguien lo ponga en duda. Nadie lo puede desconocer, nadie lo desconoce.
Lo grave de esta situación es que el gobierno no tiene delante una derecha responsable. Tiene un derecha inmersa en una decidida deriva ultra, ansiosa de votos, dispuesta a utilizar la mínima desgracia ciudadana para su rédito electoral. Ante esta situación, las posibilidades de diálogo político son muy escasas.

ELS TRENS DE RODALIES

Hem viscut una setmana "horribilis" en relació a la avaries dels trens de rodalies. És una situació que ja dura bastants mesos i que està provocant la lògica protesta dels ciutadans. Des del Govern de Catalunya s'està treballant amb intensitat per tal que s'accelerin les inversions previstes i compromeses per part del Ministerio de Fomento per a la millora i el manteniment de la xarxa.
Estem davant d'un problema que requereix una gran atenció de l'administració. I, per això, no podem abaixar la vigilància ni deixar d'exigir allò que ens pertoca i que pertoca per a la bona marxa de les nostres ciutats.
La pregunta que ens hem de fer és la següent: com hem arribat en aquesta situació ? La resposta és ben clara : manca d'inversió en infraestructures, en la millora de la qualitat dels serveis i en el manteniment de les xarxes de subministrament elèctric, etc.
El Conseller Nadal va obtenir el compromís de la inversió urgent i addicional de 100 milions d'euros en el manteniment de la xarxa. El President Montilla ha demanat que s'accelerin les inversions pactades l'any passat. La vicepresidenta del Govern ha anunciat que la inversió de 1.350 milions d'euros destinats a rodalies es gestionaria amb rapidesa per tal de pal.liar els efectes de la situació actual.
Torno a destacar que la situació de rodalies RENFE és el resultat d'una actuació esquilmant dels successius governs del PP ( amb els corresponent suport de CIU). La manca d'inversió en la xarxa pública ferroviària ha contrastat amb l'esforç i la procupació dels governs conservadors per incentivar altres ofertes ferroviàries. No cal dir que aquestes, les línies de l'alta velocitat, són imprescindibles i tots esperem moltíssim d'un fet tan senzill com que la distància ferroviària entre Madrid i Barcelona és ja inferior a quatre hores, però és ben cert que la massa important de persones que es desplacen al voltant de les grans ciutats d'Espanya i de Catalunya és cada dia creixent.
Hi ha un Pla de Xoc de Rodalies que s'ha de comenzar a executar. Tots els ciutadans i, en especial els usuaris habituals, esperem molt d'ell. No poden haver retards. Ja no es justifiquen els retards.
Tornem a entrar en una era del tren, cent cinquanta anys després de la seva posada en funcionament a Catalunya. La necessitat d'un model de mobilitat sostenible ho fa imprescindible, per estalvi enèrgic, per seguretat dels viatgers, per impacte econòmic i també com a transformació d'un model de viure a les nostres viles i ciutats.

HABITATGES PER A ESTUDIANTS

La ministra Trujillo ha anunciat un paquet de mesures importants per a facilitar l'accés a l'habitatge als col.lectius de joves. A banda d'anunciar un gir importante a partir del 2009 en la promoció de l'habitatge protegit que es destinarà fonamentalemnt a la construcció de l'habitatge de lloguer, la Ministra ha parlat d'impulsar la construcció d'uns 10.000 habitatges per a joves estudiants.
Fins ara, la demanda d'habitatge a causa de la mobilitat per estudis és resolta, de forma majoritària, per l'oferta privada, ja sigui formal o informal. Una mostra més de com el mercat ha satisfet( o ha mal resolt) les demandes de consum d'un sector de la població sense intervenció pública.
La mesura que presenta Trujillo és una bona mesura. Les ciutats espanyoles , en general, i les catalanes, en particular, no compten amb aquest barris estudiantils que caracteritzen a les ciutats universitàries d'Europa. Són una mancança important, fins i tot, són un paisatge que trobem a faltar, un escenari de creació, cultura i vida que dóna perfil propi a qualsevol ciutat.
Ara bé, l'impuls de l'Estat en la matèria hauria d'anar acompanyat per un esforç similar de comunitats autònomes, ajuntaments i de les pròpies universitats. Si avui dia es traslladen de forma forçada, a causa dels estudis, més d'1.000.000 d'estudiants, és evident que tot i ser important, la xifra de 10.000 habitatges és insuficient. Les comunitats autònomes que vulguin competir en l'atracció d'estudiants hauran de garantir també fòrmules d'habitatges més econòmiques ( la mesura de Trujillo preveu que els joves paguin 200 euros per mes de lloguer!) i els municipis universitaris que vulguin conservar un perfil atractiu pels estudiants de fora també s'haurà de posar a treballar.
El mateix argumentari serveix per a les pròpies universitats, ja que és possible que en el futur la qualitat de l'oferta depengui, i no poc, d'un volum accessible de serveis necessaris per triar on realitzar els estudis. Penso, de manera especial, en universitats que avui encara necessiten un esforç de consolidació i de creixement : Lleida, Girona, Vic... La qualitat i l'accessibilitat de serveis residencials ofertats poden ser també instruments eficaços per a competir en els mercats educatius més enllà de les nostres fronteres.
És una bona mesura, per tant, que cal estudiar i impulsar. Requereix una inversió econòmica pública important, ja que construir per llogar és avui molt poc atractiu pel sector privat. Però és evident que ens juguem quelcom més que una simple inversió.

ENRIQUE MUGICA DEBE DIMITIR

Hoy el Senado ha debatido una propuesta de reprobación contra el Defensor del Pueblo del Estado, Enrique Múgica. Me sumo a ella. Y lamento que la suma de votos del PP y del PSOE hayan impedido que el cese de Múgica comience a ser una realidad.
Como catalán de adopción y de convicción no me siento defendido por Múgica. Al contrario, su actitud partidista y arbitraria en relación al Estatut del todos los catalanes, no hace más que distanciarme de su figura y cuestionar su rol entre las instituciones de España.
Múgica llegó a su cargo a propuesta de José Maria Aznar. Todos sabemos que para la designación del Defensor del Pueblo se necesita una mayoría importante del Congreso y en su día el PSOE dió el visto bueno. Pero hoy, su figura ha perdido capacidad de consenso. Hoy su comportamiento ha dañado a la institución de forma grave.
Como socialista me siento avergonzado de la actitud de Múgica en relación al nuevo Estatuto de Catalunya. No creo que esté actuando en favor de los ciudadanos y ciudadanas que vivimos en este país. Múgica, de forma deliberada se está sumando a la campaña más feroz de la derecha española contra la convivencia social en Catalunya y contra la buena relación de los pueblos de España.
Pido al gobierno y exijo a mi partido una actitud decidida para provocar un cambio en el cargo de Defensor del Pueblo. Enrique Múgica se apunta a dividir, no a sumar, que es lo que deseamos la inmensa mayoría de los catalanes y sobre todo aquellos que nos sentimos catalanes y españoles, uruguayos.... y ciudadanos del mundo.
Enrique Múgica debe dimitir!!

PISOS SOBREOCUPADOS : CINCO PROPUESTAS

En estos días pasados, el debate sobre el derecho a la vivienda se ha centrado en el problema de los "pisos pateras", en la sobreocupación de viviendas.
El tema no es nuevo en nuestra sociedad. Lo que es nuevo es el conflicto. El fenónemo de la sobreocupación es antiguo. Cada etapa histórica, en que el país ha vivido de forma intensa una oleada de inmigración, determinados barrios, detrminadas calles y determinadas viviendas de nuestras ciudades y pueblos han concido con intensidad el fenónemo. Basta con preguntarlo a muchos ciudadanos y ciudadanas venidos en los años 50 y 60 de otros puntos de España, para saber que muchas familias compartían superficies de 25, 30 y 50 metros cuadrados. Los parientes de entonces, que venían a probar suerte y a trabajar a la Cataluña de la industria y de las fuentes de trabajo, se alojaban de forma mayoritaria en pisos de familiares que les habían antecedido. Lo describen los libros de Paco Candel y las novelas de Juan Marsé. Y si nos referimos a las oleadas migratorias de finales del XIX o de los primeros 30 años del siglo XX, un excelente material de lectura es la novela de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios, que describe con maestría y crudeza la sobrepoblación de pensiones, hostales, patios de vecinos y "mueblés" que recorrió tener un techo su personaje Onofre Bovila y que, seguramente, conocieron nuestros antepasados como la palma de su mano.
El problema no radica en que se deba controlar o romper la cadena de la fraternidad familiar o amical. El conflicto que hoy nos aqueja es la creciente explotación de los nuevos ciudadanos, por empresarios sin escrúpulos, muchas veces de su propia colonia, y otras muchas por parte del propietario local. Ahí está la fuente del delito (la necesidades y las urgencias de los inmigrantes són también una oportunidad de negocio). El delito no está en el hecho de que querramos ayudar a un amigo o a un familiar inmigrante a labrarse un nuevo horizonte profesional en nuestro país.
La paradoja de nuestros tiempos es que vivimos en un país con un número muy importante de viviendas (3.000.000 de unidades) y que conviven en nuestras ciudades pisos vacíos con pisos sobreocupados. Algo se debe hacer para corregir este problema. Y lo debemos hacer con rigor y con rapidez, atendiendo el derecho de toda persona a poder disfrutar de una vivienda digna.
La próxima ley de la vivienda que desde hace pocos semanas se ha empezado a tramitar en el Parlamento, define la sobreocupación como uno de los incumplimiento de la función social de la propiedad residencial. Establece, a continuación, una serie de instrumentos para que las administraciones competentes ( Generalitat y Ayuntamientos) puedan actuar. Estipula obligaciones para las administraciones competentes y regula un régimen de sanciones para los casos que sean punibles.
Pero la ley y su reglamento no estarán en marcha hasta finales de este año 2007. De ahora a entonces, faltan meses, y tenemos a las puertas una campaña electoral municipal. Hay quien tiene la tentación de usar los problemas generados por la sobreocupación como arma política
En cuanto a la ley, lo más importante es que se accelere su tramitación, de forma que hacia el verano pueda estar aprobado el texto legislativo.
En cuanto a las estrategias para atacar el problema, debemos ser extremadamente cuidadosos para no caer en el simplismo ineficaz. Sería un enorme error establecer pretender legislar sobre los metros de superficie por número de miembros de la unidad familiar. La primera consecuencia sería que nos encontraríamos con un número importante de famílias en la calle. Si no podemos ofrecer vivienda a los afectados de sobreocupación, no estamos arreglando el problema sino que estamos creando otro de nuevo.
No sabemos hoy cual es la población afectada, de cuantos pisos estamos hablando, cuantos propietarios estan implicados. De todo ello debemos tener datos precisos, una buena diagnosis. Esta debería ser la primera medida.
La segunda medida debe orientarse a ampliar de inmediato el parque de viviendas disponibles para una atención social de urgencia ( hoy no sabemos si existe esta reserva).
La tercera medida consiste en impulsar y consolidar las oficinas de mediación en el mercado del alquiler, para dar confianza al propietario en relación a la conservación de su patrimonio y la reducción de riesgos de morosidad de los posibles usuarios ( por cierto, en Catalunya los morosos del alquiler no superan el 2% del total) y multiplicar así las oportunidades de acceso a la vivienda a las personas con menos recursos.
La cuarta medida, a mi modo de ver, radica en evitar el racimo de manifestaciones de falsa contundencia por parte de los responsables públicos y aúnar esfuerzos a fin de buscar fórmulas de negociación y de control más discretas pero más eficaces.
La quinta medida que propongo consiste en implicar al sector empresarial en la resolución de la gestión del alquiler de la vivienda de su trabajadores emigrantes. Si la gestión de contingentes de trabajadores no incluye la garantía de facilitar una vivienda en condiciones, desde el primer día, al nuevo trabajador, estamos dejando que perviva un problema realmente perverso. No estamos pidiendo que la vivienda sea gratuita, pero si que el aval de un contrato de alquiler pueda ser hecho por la misma empresa que contrata al trabajador. Los avales siempre son de retorno, por tanto allí no hay pérdidas posibles. Los sindicatos deberían estar atentos y deberían ser exigentes y activos en este capítulo.
Vivir en condiciones es difícil para mucha gente que, hoy, vive y trabaja en Catalunya. Es una responsabilidad de la administración dar soluciones eficaces al problema. Pero es una responsablidad de los agentes sociales participar en la gestión de estas responsabiliades y de la soluciones que se deban implantar.

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.