AL SETEMBRE, ESCOLA A LES CABANYES

El proper curs, els nens i les nenes de Les Cabanyes estrenaran l’escola. Després de més de 25 anys sense un centre escolar, tots els veïns i les veïnes del municipi, les famílies i la canalla podran celebrar l’assoliment d’una fita tan extraordinària com entranyable.

El procés es va iniciar l’any 2000, quan el grup socialista local va presentar una moció al ple del consistori reclamant la sessió dels terrenys i l’inici de les gestions. El camí no va ser fàcil, ja que els entrebancs polítics de qui llavors portava el govern local hi van ser, així com una escassa voluntat de les autoritats educatives de l’època.

La proposta va arribar al Parlament i els primers moviments es van produir de forma lenta. No va ser fins l’actual legislatura que el projecte va tenir l’impuls necessari per tirar endavant. Els nous responsables d’educació ( amb el Conseller Maragall al capdavant) van tenir clar que havien d’acabar amb un estigma local : ser l’únic municipi de la comarca sense escola, un cop Pontons recuperà la seva el setembre del 2007.

Un poble sense escola corre el perill de perdre l’ànima. Un poble amb escola té la possibilitat de reconstruir la seva ànima tantes vegades com li faci falta i enriquir tradicions i festes , integrar cultures, promoure idees, crear coneixement i enfortir la convivència entre els veïns. Aquells que un dia s’han trobat als bancs de l’escola del poble en peu d’igualtat poden arribar a tenir més capacitat per treballar plegats pel futur comú.

És l'hora de felicitar a la gent de Les Cabanyes, en primer lloc a aquells que van fer possible que en tots aquests anys no s’apagués la flama d’aquesta aspiració. El meu reconeixement va per a ells, avui quasi anònims. Aquest veí i aquella veïna que van dir la primera paraula, aquells regidors que, des de l’oposició, van treballar dia rere dia per tal que no s’oblidés el projecte, són mereixedors del breu i senzill homenatge de les meves paraules.

ESTAR EMPADRONADO ES UN DERECHO Y UN DEBER

El debate originado en la ciudad de Vic ha revuelto unas aguas en las que la sociedad y les institucions catalanas ya habían impulsado vientos de calma. Pronto se cumplirá un año y medio de la firma del Pacto Nacional para la Inmigración de Cataluña. Un buen acuerdo, un acuerdo firmado por el mundo municipal, por un amplio sector de la sociedad civil y por una mayoria parlamentaria superior al 80 %. El Pacto debe ser nuestra referencia y los conflictos que se generan deben tener tratamiento, debate y solución en el marco de este pacto.

El alcalde de Vic ha encendido una polémica con una clara intencionalidad política. Con la pretensión de aislar al racismo de Plataforma per Catalunya ( escuché con horror sus declaraciones televisivas), ha instalado a la mayoria municipal de la capital de Osona, en una posición difícil, poco explicable para la inmensa mayoría de los ciudadanos del país.

Es muy triste que un cálculo o un pánico electoral nos obligue a pisotear los derechos de las personas.

Como dice el Presidente Zapatero, en esta tema "no valen trucos". Al inicio de la segunda década del siglo XXI, me avergüenza y me apena que podamos ser noticia por una decisión de este tipo. Los derechos humanos, ¿son o no son universales? La falta de cumplimiento de la ley y el incumplimiento del derecho a ser empadronado debilita aún más a los inmigrantes en situación irregular y los deja expuestos a los explotadores de turno y a un amplio e infame conjunto de riesgos...

¡Que nadie se engañe ! El mejor resultado de esta batalla lo puede obtener el partido racista que en la ciudad de Vic obtiene tan buenos resultados. Por ello el PP se apunta al discurso xenofóbico, con la pretensión de repartirse una parte de los tristes beneficios...electorales de la operación.

La única respuesta a las demandas xenófobas de restricción de derechos por razones de origen, están en la defensa de los derechos de las personas y, también, en la pedagogia activa de los deberes colectivos.

UNA FOTO AMIGA, UN FOTO EMBLEMÁTICA

En estos días nos ha llegado a casa, desde Montevideo, una foto preciosa. Nuestra amiga, Ana Blanco posa junto a José Mujica, presidente electo del Uruguay y su compañera, Lucia Topolansky, primera senadora del Uruguay ( senadora más votada).

Los tres han sido y son personas muy comprometidas con la causa de la libertad y de la justicia al Uruguay, también con su desarrollo y con la lucha para que la gente viva de manera más digna.

Los tres han padecido cárcel y sufrimiento por sus ideales. Han sido capaces de sobreponerse a su propio drama personal y han construido vidas nuevas para un país que tiene muchas ganas de ser nuevo.

Ana, a quien conozco personalmente desde hace ya muchos años, es una persona humilde y digna. Muy entrañable. Vale la pena conocerla.

Como Ana me envió la foto quiero compartirla con todos aquellos que siguen mi blog.

Creo que esta foto es una de la miles de muestras de que el Uruguay està cerrando el círculo de incontables heridas y lo está haciendo con la sonrisa puesta en el futuro

AEROPORTS

Té raó el President Montilla quan diu que en els darrers tres anys hem parlat com mai dels aeroports. L'impuls del Govern, i la posterior tramitació i aprovació, del Pla d'Aeroports i Heliports de Catalunya i de la segona llei d'Aeroports (que va aprovar el Parlament l'any passat), han contribuït de manera decisiva a un debat intens. Aquesta acció ha vingut a substituir un marc normatiu i de gestió insuficient que ens havia deixat en herència el nacionalisme conservador en el poder durant 23 anys.

Un conjunt important d'entitats catalanes, des del sindicats i les organitzacions empresarials a diversos col.lectius d'opinió, varen plantejar a ESADE, fa un any, la necessitat política i estratègica de que les institucions catalanes tinguessin un paper determinant en la gestió de la xarxa aeroportuària catalana.

El Parlament s'ha manifestat ja en tres ocasions sobre el rol de les citades institucions i sobre les aspiracions majoritàries dels catalans en relació a la participació de la Generalitat en la gestió de l'aeroport d'El Prat i en la reivindicació del canvi de titularitat dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

L'oposició política, a Catalunya, ha atiat el foc de més i noves reivindicacions, en un espirall polític de confussions i de contradiccions que intenta enterbolir el camí cap un acord amb l'Estat per tal d'implementar un model de gestió participat, que no és competència estatutària, però que en canvi si ha estat i és un compromís polític del President Zapatero.

El Ministre Blanco va presentar les línies bàsiques del nou model ,ahir, al Congrés. És un model que recull ( tot i que de manera encara insuficient) el principi de la participació de les comunitat autònomes, dels ajuntaments i del sector privat en la gestió dels aeroports. És un bon principi per començar a treballar i, com ha reconegut el conjunt de l'oposició, un avenç en relació amb el model actual que ja està obsolet.

Però, les aspiracions catalanes depassen els límits inicials de la proposta i per això ens veiem abocats a iniciar una negociació, que esperem que sigui productiva, a la vegada que eficaç.

Els socialistes volem una participació activa de les institucions catalanes en la gestió dels aeroports. Per a nosaltres, el rol de l'estat ha de continuar existint, però des de Catalunya hem de poder decidir en matèria d'estratègia, de direcció i de gestió de les infraestructures aeroportuàries que estan situades al país. No tenim ni tindrem una posició extrema en el debat ni en la negociació. El peu d'igualtat és per a nosaltres la coparticipació en la gestió, sense renunciar a compartir amb el govern d'Espanya la conducció dels aeroports, en especial pel que fa a El Prat. En relació a Reus, a Girona i a Sabadell continuarem demanant la desclassificació d'interés general i el traspàs de la seva titularitat a la Generalitat de Catalunya.

La fermesa del Govern té, ara, un altre repte. Considero que estem en condicions de poder assolir un bon acord. Els antecedents en negociacions estatutàries avalen la capacitat i l'eficiència dels equips polítics implicats

L’ESTRATÈGIA DEL PAS A PAS...

El passat dimarts 29 de desembre es va signar l’acord de traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies a la Generalitat de Catalunya. Sense por de fer servir el tòpic, voldria dir que s'ha arribat a una fita històrica: després de 30 anys de Generalitat democràtica, i tres anys i escaig del nou estatut, es produeix el traspàs de major pes en matèria de transport públic que hagi negociat mai el nostre govern en relació amb l’estat.

El fet de que sigui una fita extraordinàriament important i el fet de que aquesta transferència afecti de ple als ciutadans i les ciutadanes del nostre país, fa preveure un creixement de l’expectativa social en relació al nou model de gestió que aplicarà el Govern a partir d’ara.

Les rodalies són un dels transports públics de major incidència popular, tan econòmicament com socialment. Han estat qüestionades en els darrers temps, a causa d’un funcionament deficitari i per l’impacte que les obres de l’AVE varen provocar a causa de la connexió de l’alta velocitat a Barcelona. Les rodalies varen perdre la confiança d’una part dels seus usuaris, però comencen a recuperar-la poc a poc. En aquest moment es produeix el traspàs i la responsabilitat per al nou gestor és gran.

El Conseller Nadal ja ha advertit de forma clara que ningú esperi canvis radicals immediats però, ha assenyalat, que no es deixarà de treballar des del primer dia per anar solucionant tots i cadascú dels problemes que avui té la xarxa, en un procés d’inversió continuada que es finançarà dels recursos del Pla Barcelona de Rodalies, aprovat el juny passat per l’estat i que preveu destinar més de 4000 milions d’euros al projecte global. Ha dit, en aquest sentit, que si s’enfrontarà de forma radical la política informativa del servei ferroviari i als estàndars de qualitat bàsica. Una altra dada fonamental de l’acord és que Foment es farà càrrec del dèficit d’explotació del servei, transferint per aquest objectiu més de 117 milions d’euros per l’any 2010.

Una nova etapa competencial en matèria ferroviària, una nova competència en mans de la nostra administració. L’any 2009 tanca, en matèria estatutària, amb bons acords. El més important de tots ells és el del finançament, però no és ges menor per la seva significació pública la del traspàs del servei de rodalies. En l’estructura de l’estat de les autonomies, les noves competències que assolirà la Generalitat de Catalunya obren un nou panorama en el model de gestió del transport públic en el conjunt d’Espanya. Pel que fa al Penedès, la nova competència ha de permetre, a curt i mig termini, la millora de la qualitat del servei i l’ampliació de la seva oferta.

La nova competència és un compromís i un repte ! Hem de passar de l'exigència i la reivindicació a la gestió. Estem en condicions de fer-ho bé. Espero que no acabem decebuts de les nostres pròpies capacitats de gestió, que hi són i que són bones.

BOLIVIA : UN RESULTADO ELECTORAL MAS ALLA DE LA COYUNTURA

Tuve la ocasión de viajar a Bolivia como observador electoral para las elecciones del pasado 6 de diciembre. Fue una experiencia importante tanto política como socialmente. Los malos augurios de la prensa de derechas y las versiones de ciertas agencias informativas sobre el carácter del gobierno de Evo Morales acostumbran a desajustarnos la realidad de uno de los países que está llevando a cabo un cambio que no es coyuntural, una transformación social y política con vocación de una mayor permanencia.

El Gobierno del M.A.S ha establecido una política económica que ha recuperado para el control público los recursos estratégicos del agua, del gas, de los hidrocarburos y de la minería. A partir de ese nuevo control, ha establecido una política fiscal con cuyos recursos se cubre un amplio abanico de ayudas sociales : el bono Juancito Pinto, para el fomento de la escolarización infantil, el bono Juana Azurduy, para la salud de la mujer y de sus hijos y el bono de la dignidad para la gente mayor sin ingresos. El principio es bien claro : estatalizar los recursos básicos y redistribuir los recursos que genera su explotación en beneficio de los sectores más desafavorecidos.

En su programa para los próximos años, la voluntad de Evo Morales está puesta en reducir la dependencia de la economía del precio internacional de las materias primas básicas que explota Bolivia. Para ello, la proposta presidencial es la de impulsar un proceso de industrialización capaz de incrementar las plusvalías generadas actualmente, compensando las posibles oscilaciones del precio internacional del gas y del petroleo.

Un segundo reto del M.A.S. es modernizar el país desde el punto de vista administrativo. Iniciar el desarrollo de una nueva división administrativa que dota a departamentos y regiones de nuevas competencias no es una tarea fácil y, posiblemente, sea el mayor desafío que debe enfrentar la fuerza política gobernante.

El tercer gran objetivo es el de profundizar en la democracia. Bolivia prácticamente ha consumido el sistema político de partidos, la forma clásica de hacer política en el altiplano y en los llanos de oriente. Pero un movimiento de movimientos como es el M.A.S. no puede huir de obtener una estructura política más ágil y más sólida, a la vez que más transparente. El futuro de la democracia en Bolivia pasa por la evolución política del partido en el gobierno y de su conversión en un partido político del siglo XIX. No juega un rol menor la capacidad que pueda tener la dirección política del M.A.S. de dialogar con el resto de las fuerzas políticas, estableciendo acuerdos y pactando reformas. No lo necesita desde el punto de vista legislativo ( tiene mayoría suficiente) pero será muy importante para trazar las perspectiva del futuro, más allá de este mandato.

Educación, lucha contra la pobreza, industrialización y mejoras en el sistema político son prioridades para los bolivianos de hoy. Hemos podido observar que las bases están puestas y que la voluntad política está presente.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

La setmana passada 12 diaris de Catalunya van publicar una editorial conjunta en defensa de l'Estatut de Catalunya i en demanda de respecte al text aprovat en referèndum el 16 de juny del 2006. He cregut oportú penjar-ho aquí per a que tothom que ho vulgui el pugui llegir. És un fet inaudit a Catalunya i a Espanya, i possiblement a Europa ( no puc afirmar-ho del tot) i un gest molt necessari que espro esdevingui molt útil.

Editorial : La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocés.La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.Solidaritat catalanaQue ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

30 de novembre de 2009

SIS MESOS DE MOCIO DE CENSURA : VILAFRANCA, QUO VADIS?

A Vilafranca vivim, encara, sota el règim de la moció de censura. Si no hi ha cap cop de timó, el règim tindrà vigència fins el juny de l’any 2011. La moció no va aportar res de bo ni de nou a la vida política. Ho varem advertir. Sis mesos després, la situació política de la Vila és una clara constatació d’aquella advertència.

Varem denunciar al mes d’abril la manca de projecte polític de la moció i varem denunciar, també, la dependència de la moció dels interessos partidistes del Sr. Regull i de Convergència i Unió. Sis mesos després, no hi ha cap novetat ni cap signe que permeti augurar un canvi polític substancial. Només rutina, ensopiment generalitzat per evitar la confrontació amb les minores radicals i pura paràl.lisi.

Els interessos partidistes de CIU contra el projecte socialista que van provocar l’abril passat la moció de censura, un cop violent a la convivència política vilafranquina i una interrupció, també brutal, dels projectes de transformació social, cultural i estratègica de la nostra vila, no està produint resultats positius per la conjunt dels vilafranquins. Si alguna activitat es viu als carrers de la nostra ciutat, ella és producte de l’obra planejada i encarregada per l’equip socialista abans de ser expulsat de l’alcaldia, i en la seva major part subvencionada pel Plan Zapatero. La manca d’iniciativa de CIU i del seu alcalde és clamorosa. La seva activitat es redueix a acabar l’obra engegada, a contraprogramar l’acció política de Francisco Romero i del PSC i a res més

El balanç, sis mesos més tard, és absolutament decebedor. Els grans projectes de la Vila, aquells capaços de donar projecció a la ciutat, romanen adormits, paralitzats. Algú del nou equip, conscient de tal circumstància, s’ha dedicat a omplir de floretes alguns indrets de la Vila, com si les flors ( o les violes) portessin la capacitat d’amagar la clamorosa manca de capacitat de govern que s’ha apropiat de la Casa de la Vila. Seguir les rutines, fer la viu- viu, encaixades i abraçades a dojo , somriures impostats, no poden tapar la manca de projectes, la por a prendre decisions per no contradir als radicals de la unitat popular ( encara és hora que es facin públics els acords secrets de la moció) i la feblesa global d’idees. La direcció és molt dolenta. El futur és molt incert. Els vilafranquins ens preguntem, Vilafranca, quo vadis ?


Nota : Aquest article ha estat publicat pel PENEDES DIGITAL el passat dilluns 9 de novembre. La reacció de "la caverna" penedesenca no s'ha fet esperar. Insults i desqualificacions a dojo. Alguns d'ells trasvestits de gent independentista... Són els agents de la involució. Cada vegada que fan un comentari, ens carreguen de raó.

EL PACTE DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

És un fet singular que un país com el nostre, Catalunya, trigués quasi 30 anys de vida democràtica en posar en funcionament una planta dessaladora de l’aigua de mar que pugui garantir, sense restriccions, l’aigua de boca de quasi 5 milions de catalans ( entre ells als penedesencs). O també és un fet singular, que el dèficit sistemàtic d’energia que pateix no es comenci a solucionar fins ara. Hauríem de qualificar de fet vergonyant que un projecte de regadius com és el cas del Segarra Garrigues trigui 100 anys (!) en iniciar la seva marxa. O de fet històric que fins l’arribada del govern de les esquerres, el cinturó viari orbital que ha de rodejar Barcelona, connectar millor el Vallès i el Baix Llobregat ( i per tant el Penedès) amb el corredor mediterrani potent no comenci a ser una realitat.

El que estem abordant, de veritat, amb el debat de les infraestructures és la modernització de Catalunya, la posada a punt de fites de creixement econòmic que hauríem d’haver estat resoltes en el decurs del segle XX i que, fins avui, no s’han pogut posar en marxa.

El debat de la modernització té dues vessants importants : per un cantó, l’impuls de noves infraestructures significarà la creació d’un volum important de nous llocs de treball ( més d’un milió), amb el creixement corresponent de la cohesió social que implica i, per un altre, el desenvolupament d’un pla tan ambiciós només garanteix la seva utilitat global si reequilibra els recursos i les oportunitats en el conjunt del territori, com és el cas que ens ocupa.

El Pacte de les Infraestructures signat el passat divendres 16 d’octubre reuneix tots aquests components. Neix de la mà del conjunt del món municipal i del tres governs provincials progressistes ( Barcelona, Girona i Lleida),amb el suport del món sindical majoritari ( UGT, CCOO i Unió de Pagesos), de la patronal PIMEC, de la Fundació RACC i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. La suma d’aquests suports permeten un consens molt ampli, tot i que hem trobat a faltar la signatura de Foment del Treball i la de la dreta política del país. El Pacte és la mostra d’una ambició col.lectiva per fer de Catalunya una nació del segle XXI i, com va dir el President Montilla a la seva signatura, “ un full de ruta que compromet a tothom “ . Està tancat amb 130 acords estratègics. La seva evolució inclourà d’altres, sense dubtes. El Pacte és un cos viu, que tindrà capacitat de creixement si som capaços de continuar dialogant, consensuant i avaluant la seva marxa amb una actitud constructiva.

Què trobarem al Pacte que ens afecti com a penedesencs ? El conjunt de propostes i de les demandes en matèria d’infraestructures sobre les que tenim consens, a nivell ferroviari, a nivell viari, a nivell de transport públic, a nivell de millora de la xarxa elèctrica, de les telecomunicacions, de la recollida de residus, etc. Hi ha algú que només ha assenyalat els punts de diferències, el punt que manca. És l’actitud d’aquells que quan el dit assenyala la lluna, es conformen només en mirar la punta del dit. No és precisament aquesta actitud la millor mostra d’intel.ligència col.lectiva.

Article publicat pel PENEDES DIARI el dilluns 9 de novembre

CARTA DE JOSE MONTILLA ALS AFILIATS DEL PSC

El cas Pretòria ha conmogut la familia socialista. Les sensacions són diverses i van des de la tristesa a la ràbia. Jo m'estimo més fer servir unes paraules del company i bon amic Josep Maria Rañé per descriure le meu estat d'ànim : estic emprenyat però no desmoralitzat.

El passat dijous el President Montilla ens va fer adreçar una carta a tots els militants, simpatitzants i col.laboradors del partit. He volgut transcriure-la aquí per aq ue tothom que entri al meu blog pugui llegir-la, també.

Benvolgut / benvolguda,

M’adreço a tu com a persona amiga, simpatitzant o militant dels Socialistes de Catalunya. I, especialment, a aquells que feu i sentiu la política des del territori.
He estat alcalde durant molt anys i estic convençut que no seria President de Catalunya sense aquesta trajectòria vital. Em sento orgullós i deutor. Servir Catalunya havent après el compromís polític i d’amor al país des dels ajuntaments i el territori marca el caràcter i és, també, una de les nostres característiques principals com a partit. Et parlo des d’aquesta convicció i sentiment.
Ara, fa pocs dies, celebràvem els primers 30 anys d’ajuntaments democràtics. Ajuntament i democràcia són la mateixa cosa i, pels socialistes, política i municipalisme també. Per això, continuant la tasca de progrés i modernització, hem de ser els primers en liderar la resposta institucional i cívica per revitalitzar la política local, així com perseverar en els esforços que des del món local s’estan fent per lluitar contra la crisi i garantir la cohesió social.
Hem d’anar més enllà del marc legislatiu i desenvolupar la nostra acció des de l’exemplaritat i el rigor ètic i moral. Això és el que dignifica la política que, per a nosaltres, no és una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i millors persones, treballant a favor de la justícia social.
Sé que aquests dies la irritació, el desànim, fins i tot la vergonya, ens poden paralitzar i desmotivar en molts casos. No ho hem de fer, ni ho farem. No ens hem quedat quiets. Hem reaccionat amb fermesa i contundència i amb una rapidesa exemplar per apartar de nosaltres qualsevol indici de delicte o males pràctiques.
I tant que no tots som iguals! És absolutament cert.
Aquest dissabte, en el marc de la Convenció Municipal del PSC, donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC. El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!
Sé que aquest és un mal moment donat el context de crisi i l’ambient de descrèdit que una part molt important de la societat catalana té respecte a la política. Però ni el victimisme, ni el pessimisme, ni el derrotisme són els camins per aconseguir l’energia necessària per rectificar, canviar el curs de les coses i superar l’estat actual.
Et demano confiança en les nostres conviccions, en el projecte polític dels i de les socialistes i en la capacitat regeneradora de la política democràtica. Estic compromès, personalment, amb aquest repte i convençut de que, junts, podrem superar totes les dificultats per continuar la tasca de servei i de transformació de Catalunya, des del més petit dels seus pobles fins a la seva capital.
Sóc conscient de l’enorme responsabilitat política que, com a primer secretari del PSC, tinc en aquests moments. I estic preparat i disposat, més que mai, a arribar fins el fons i fins el final per preservar el que crec que és fonamental: que ens puguem sentir orgullosos públicament i personalment de representar aquest partit, ser-ne simpatitzant o militant o de compartir els seus ideals.
Estic a la teva disposició i espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col•lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius. Estic confiat i esperançat. Les victòries polítiques i electorals han de fonamentar-se en les victòries morals i ètiques.És l’únic camí, l’únic que val la pena si el cor et batega a l’esquerra.
Gràcies pel teu temps i per tot el que has fet i el que faràs.
Amb tot el meu afecte,

José Montilla

HOY, EL URUGUAY VOTA POR EL FUTURO

Quiero manifestar, en primer lugar, mi satisfacción por el precioso artículo que el buen amigo y compañero, Antonio Traveria escribió ayer en El Periódico de Catalunya sobre la situación electoral del Uruguay. También, mi profundo agradecimiento.

El artículo se titula " Festejen ,uruguayos, festejen!" parafraseando la histórica arenga que el Presidente Vázquez pronunció el 31 de octubre del 2004 cuando el primer triunfo del Frente Amplio.

Aquellos que viajamos de forma periódica al Uruguay ( el buen amigo Travería és uno de ellos, también) hemos podido observar la considerable evolución del país, que quiero traducir en tres indicadores básicos : el crecimiento salarial promedio de un 25 %, la salida de la pobreza extrema de más de 40.000 famílias y la reducción del desempleo en 6 puntos en todo este período.

En el crecimiento del estado de bienestar, las reformas son substanciales : una mejora del sistema de pensiones que permite a más de 60000 trabajadores acceder a la jubilación a los 60 años, la creación del Seguro Nacional de Salud que garantiza ( y lo hará con más colectivos en los próximos años) la atención sanitaria al conjunto de los niños y de los adolescentes y a 700.000 adultos que no estaban en el sistema y, por último, una mejora del sistema educativo que incluye una inversión pública próxima al 5% del PIB.

Aparte de estos avances, siempre está el tema de las grandes obras públicas y el significado de su ejecución tanto para la economia como para la sicologia y la moral colectiva de las gentes del país. Pero prefiero entretenerme en aquellos avances sociales que son los que procuran la mejora de la situación de las personas.Por ello, cada visita que hago me empeño en saber cómo se está viviendo esta etapa, como se está trabajando en materia de educación, de salud, de vivienda, de alimentación. El Uruguay tuvo la terrible y triste paradoja de ser granero del mundo, pero en cambio ver como un sector de sus gentes pasaban hambre y frío.

Los grandes cambios que la sociedad necesita y que los hombres y mujeres valoramos son aquellos que nos permiten vivir con mayor confort ( vivir en espacios seguros donde no padecer las inclemencias del tiempo), con mayor seguridad en nuestro futuro ( sabiendo de qué vamos a vivir mañana), con garantía de atención sanitaria ( teniendo claro quien nos va atender y dónde en la vejez o cuando estamos enfermos) y en forma comunitaria ( evitando la soledad, en medio de comunidades fraternas y solidarias).

El Frente Amplio entendió estas claves y desplegó un esfuerzo enorme de acción de gobierno, aprovechando una buena coyuntura en el comercio internacional de sus productos básicos de exportación. Ha sido un buen trabajo, con buenso resultados que hoy, seguro, van un buen resultado electoral. La ciudadanía madura sabe elegir sus mejores opciones de gobierno.

Nota : La fotografía está hecha en diciembre del 2007, durante el V Congreso del Frente Amplio "Gral. Liber Seregni". Asistí como delegado de la Regional 3 ( Europa) y la fotografía recoge el momento del encuentro con Marina Arismendi, Ministra de Acción Social y con Maria Julia Muñoz, ministra de Salud Pública.

BARCELONA ! VAMOS POR MAS !

El pasado viernes 2 de octubre, en la sede de Casa América Cataluña nos reunimos los frenteamplistas para oir a Alvaro Garcia, ministro de economia del gobierno del Uruguay. Fue un acto de muy buen perfil, intenso y denso en contenidos. Garcia explicó los ejes básicos de la política del Frente Amplio desde el gobierno.

Intervino también Luis Polakoff, Director de Promoción Económica de la Intendencia de Montevideo.

Por los comités de base intervinieron Antonio del Río, Presidente del Comité Cataluña, y Bea Orsi, Presidenta del comité Barcelona " Lluis Companys". Sus mensajes fueron breves pero muy sentidos.

Contamos con la participación de representantes de partidos catalanes que vienen colaborando con el Frente Amplio desde hace ya mucho tiempo. Ellos fueron Maria Badia,eurodiputada y secretaria de política internacional del PSC, Dolors Camats, diputada al Parlament i portaveu de ICV-Verds y Jordi Miralles, coordinador general de EUA, diputado y miembro de la mesa del Parlament de Cataluña.

Fue un acto dignísimo. La sensación general que nos quedó fue de satisfacción por el trabajo realizado y por la demostrada buena relación con las fuerzas políticas de la izquierda catalana.

Cuelgo aquí algunas fotos de la noche. El ministro del FA, Alvaro García se dirige a los asistentes.

Casa América como siempre ha estado a la altura.

PLAN CEIBAL DEL URUGUAY: LA INFORMATIZACION DE LA ESCUELA

El Uruguay és el primer país del mundo que ha informatizado la totalitat de la escuela pública. Cada niño del ciclo superior ( entre 10 y 12 años) cuenta con un pequeño ordenador a su disposición. La experiencia es extraordinariamente innovadora y ha venido a revolucionar el panorama de la educación al Uruguay. Casi podemos asegurar que desde la reforma vareliana ( promovida por el pedagogo José Pedro Varela a finales del siglo XIX) que convirtió la escuela pública en 1875 en escuela laica, gratuita y obligatoria, no se recuerda una política de impacto tan profundo en las escuelas uruguayas.

El Presidente Vázquez ha tenido un rol fundamental en esta cambio, en esta pequeña y enorme revolución que vive la escuela del país del Sur. Este es uno de los cambios que ha producido el gobierno progresista que asumió en marzo del 2005. Será muy difícil detener este proceso, una vez el cambio educativo ha echado a andar con tanta fuerza.



Cuelgo aquí la dirección en internet de un video que éxplica la experiencia.



A DISFRUTARLO ! NO DEJEN DE VERLO!!! video link en: http://www.inti.gob.ar/media/wmv/plan_ceibal_uruguay.wmv

DEBAT SOBRE EL TRASPÀS DE RODALIES : DE LA RENÚNCIA A LA COMPETÈNCIA

He volgut penjar aquest article que m'ha publicat el diari Avui el passat divendres 25 de setembre. L'objectiu del text és el d'explicar als lectors diversos aspectes del traspàs de rodalies i de regionals de l'Estat a la Generalitat per contradir l'argumentari demagògic de CIU.

Rodalies : de la inèrcia i la renúncia a la competència i la inversió real

El passat dijous 10 de setembre , en un article publicat en aquest diari el diputat conservador Josep Rull qualificava l’imminent traspàs de rodalies com el producte d’un mal acord. El Sr. Rull ens pretén impressionar amb un reguitzell de falsedats que passem a respondre tot seguit.

1.- Plenes competències: El Govern català tindrà plenes competències en la gestió de Rodalies des del primer dia de vigència del traspàs el gener de l’any vinent. El Govern podrà decidir sobre horaris, freqüències , informació, gestió i qualitat de tot el servei i en aquest sentit treballarà des del primer dia per millorar en tots aquests camps per oferir un servei competitiu i modèlic a tots els seus usuaris. Es treballarà paral·lelament en la renovació del contracte programa amb Renfe per tal de poder créixer, any rera any, en aquestes millores.

2.- Gestió per a un millor servei No es pot menystenir per tant l’abast i la importància del traspàs de totes aquestes competències fins ara mai assolides argumentant que les infraestructures no són traspassades. Recordem al lector que l’Estatut, votat també per CiU, no estableix el traspàs de les infraestructures. La negociació, per tant, es fa en el marc estatutari que és el marc legal previst. Caldria subratllar, a la vegada, que el Govern no ha acceptat el traspàs fins que el Govern estatal no ha aprovat el Pla de Rodalies 2008-2015 que preveu inversions per valor de més de 4.000 MEUR, inversions que han estat acordades i prioritzades conjuntament amb el Govern català.

2.- Primer Rodalies, després regionals. Assegurar , com fa Rull, que el Govern català descarta el traspàs dels serveis de trens regionals, és una afirmació del tot falsa. El Govern es planteja el traspàs de Rodalies com una primera fase. Un primer pas de gran importància i prioritat ja que de fet els serveis de Rodalies són els que més usuaris tenen i, per tant, són el servei amb major impacte ciutadà. Les xifres així ho demostren : més de 115 milions de viatges duts a terme l’any 2008.
Paral·lelament a la negociació de rodalies s’han iniciat els treballs ( i en Rull ho sap i ho amaga) pel traspàs de les línies regionals amb origen i destí dins de Catalunya, tal i com sempre ha afirmat el Govern, com està acordat en la Comissió Bilateral entre l’Estat i la Generalitat, com diu l’Estatut i com preveuen el Pacte Nacional d’Infraestructures (que CiU es nega a signar) i el Pla de Transports de Viatgers.

3.- Un sistema integrat. Cal recordar-li a la dreta catalana que ha estat l’actual Govern el que ha creat i posat en marxa les ATM de Lleida, Tarragona, Girona i el Bages. És l’actual Govern qui ha portat la integració tarifària en aquestes àrees i és el mateix govern qui ha previst la plena integració tarifària el 2012.

Aquest Govern també ha estat el que ha incorporat, per primera vegada, en tots els seus plans aprovats un servei de rodalies a Girona, Lleida i Tarragona. No entenem per tant de quina insensatesa parla i a quin fraccionament es refereix el diputat quan ningú no ha fet més per la integració del transport públic a Catalunya que el Govern actual.


4.- Més trens i més moderns. El parc de trens de rodalies de Catalunya té una edat mitjana d’11 anys, un any menys que la mitjana de Madrid, situada en 12 anys, fet que desmenteix les paraules del representant convergent. De fet, el parc de Rodalies de Barcelona és el més jove de tota Espanya i en aquests moments ja compta amb 46 nous trens Civia que donen servei a 230 circulacions diàries. Ens cal afegir,també, que durant aquest any Renfe haurà incorporat 18 nous trens al servei de mitja distància. Es preveu que l’any vinent Renfe Catalunya disposi de la flota més moderna d’Europa.

Així doncs el diputat Rull amb articles com el publicat procura intoxicar informativament al ciutadà. El canvi està demostrat per les vies dels fets. Comencem a deixar l’etapa grisa del dèficit en matèria d’infraestructures que ens va deixar en herència la dreta nacionalista, per començar a caminar per un nova etapa de realitzacions i d’inversions que han de transformar la Catalunya real.

PRESIDENTE ZAPATERO

El compañero Miquel Iceta interrogaba en su crónica del pasado domingo sobre muy diversos aspectos de la gestión del Presidente Zapatero. Interrogaba i apelaba a la memoria de una lista de logros y de características de su gobierno que defienden por si solas su gestión. Remito a todos los que quieran leer este texto a localizar el diario de Miquel y a disfrutarlo.

Yo quiero abundar en este tema.

Zapatero sucedió al gobierno de Aznar, después de ocho años de fuerte conservadurismo y con claros síntomas de involución social y política. El engaño brutal sobre el brutal atentado de Atocha puso fin a un período político que rozó la triste fama de la infamia.

España entera se despertó conmocionada y herida después del 11 de marzo y el día 14 ( tres días después) la decisión ciudadana expresada en las urnas permitió dar un giro radical a la cosa pública, un golpe de timón a la vida política del estado. El regreso de las tropas de Irak, la consulta al Parlamento sobre las grandes decisiones internacionales, el impulso de grandes reformas en materia de derchos civiles, la aprobación y el desarrollo de la ley de la dependencia, la lucha contra la violencia de género, las políticas ambientales convencidas, la reforma estatutaria en Cataluña, Anadalucía, Comunidad Valenciana, Comunidad Balear, etc., las inversiones en grandes infraestructures ( de forma destacada en Catalunya). Y sobre todo una buena política de gestos que hoy conforman el perfil, a nivel mundial, de una España a la altura del siglo XXI ( paridad de género en el gobierno, defensa de los grandes acuerdos internacionales contra la pobreza, contra la violencia, contra el cambio climático). Desde los primeros gobiernos de Felipe González, no recordábamos un volumen de cambios tan considerable. Si la obra de Felipe fue ( y es) el referente de la modernización y de la europeización de España, la obra de Zapatero va dirigida a convertirse en el referente de la política de la nueva izquierda euroepa social y política surgida después de la caída del muro de Berlín.

La crisis económica ha venido a poner un fuerte desorden en la vida económica y social en España y en Catalunya . La posición del Presidente ha sido clara : la prioritat son las personas. Gran parte de las decisiones del gobierno van dirigidas a complir este objetivo. Más de 200 medidas para hacer frente a la crisis. Entre ellas una de enorme importancia y que con frecuencia olvidamos: la garantía de los depósitos bancarios, de los ahorros de todos, hasta un máximo de 100.000 euros. Poca broma y seguridad suficiente.

Las ayudas a las personas, sobretodo la ampliación de la cobertura por desempleo, no sólo es una medida de impacto social. Los 700 millones de euros a que asciende el pago de un subsidio complementario de 420 euros a las personas desempleadas son una inyección importante en el consumo y en la consolidación ( como mínimo) de empleo en el sector servicios.

La derecha grita y se desgañita pidiendo elecciones anticipadas. Alguien desde el mundo financiero rema en esa dirección marcada por la oposición. Creo que deberíamos preguntarle al Sr. Quintàs más que por sus opiniones políticas ( a las cuales tiene derecho, faltaria más) por el destino de los millones de euros que el Gobierno concedió a las entidades financieras ( en préstamo, con condiciones ) para facilitar las condiciones de acceso del crédito a los ciudadanos y a las pequeñas y medianas empresas. En el momento que el acceso al crédito mejore, tanto para el consumo como para la inversión, la situación repuntará. Más rigor, más trabajo, por tanto. Y menos demagogia.

El Presidente Zapatero capitanea una nave que atraviesa hoy aguas turbulentas. Los golpes de la tormenta son intensos, pero al parecer ya se puede albirar la mar más calma. Es seguro que a causa del vendaval, la nave deberá pasar unos días en el dique de reparaciones, pero continuará navegando. Y bien. Y con confianza.

L'11 DE SETEMBRE : UN DIA DE SOLIDARITAT AMB ELS QUE PATEIXEN LA CRISI I DE SUPORT ALS EMPRENEDORS QUE BATALLEN

Hem acabat les vacances i l'inici de setembre sempre posa alguns debats sobre la taula : les relacions de Catalunya i Espanya, el debat independentista, etc.

Sóc dels que pensa i constata ( visc en un barri de treballadors d'una ciutat mitjana ) que la gran preocupació ciutadana, ara per ara, és la crisi econòmica, una crisi que no té arrels al país, però de la que el país pateix les seves conseqüències.

Hi ha qui s'entesta en obrir d'altres debats, alguns d'ells molt minoritaris...

No hi ha dia en que un veí o un altre no em comenti la situació econòmica familiar, la situació difícil que viu l'empresa a la que treballa o la situació que està patint a causa de la feina el seu fill o la seva filla.

Encertadament, els presidents Montilla i Zapatero han plantejat com a màxima prioritat del governs de Catalunya i d'Espanya, per al nou període polític, l'atenció als sectors més necessitats i més afectats per la crisi.

Però vull fer referència a un tema tan sensible a l'entorn de l'11 de setembre : els nostre símbols i el seu valor com a referent unitari en un moment crític. Aquest 11 de setembre ens ha d'unir a tots i a totes al voltant de la gent que més ho necessita i, també, al voltant d'aquells que estan fent front a la crisi des del món empresarial, sindical, professional i solidari. A Catalunya, avui, tenim com a prioritari aquest fet . El fet nacional ha d'estar revestit l'11, com mai,de solidaritat amb la gent desvalguda i d'impuls i suport amb els emprenedors. Quin símbol és en aquests dies el de tots ? La senyera, amics i companys. Només la senyera.

LAS ELECCIONES DEL 25 DE OCTUBRE EN URUGUAY : MAS PROGRESO, MAS CIUDADANIA, MAS JUSTICIA.

Las elecciones del próximo 25 de octubre son una importante prueba de fuego para la ciudadanía uruguaya. En primer lugar porque el Frente Amplio aspira a renovar su mandato gubernamental por un nuevo período de cinco años a fin de continuar avanzando en el programa de reforma social y modernización del país puesto en marcha por el Presidente Tabaré Vázquez desde el 1º de marzo del año 2005 . Los avances en esta legislatura han sido sólidos e importantes y lo recomendable ( y necesario para el país) sería continuar por esta misma senda en los próximos años. Esta segunda fase se haría bajo la dirección política progresista que reúne a reformistas radicales y moderados en un fórmula con dos nombres de relevancia : Jose Mujica y Danilo Astori. Confiamos en su capacidad de entendimiento y en su capacidad de alcanzar consensos con los sectores sociales y económicos más activos y decisivos para la marcha del país.

En segundo lugar, las mismas elecciones pueden aprobar una reforma constitucional que otorgue, por primera vez en la historia, el derecho al voto a los uruguayos residentes en el exterior. Si la mayoria absoluta de los ciudadanos es capaz de votar a favor, y las encuestas apuntan de momento a que puede ser así, la participación política de los uruguayos de la diáspora será efectiva y la sensación de reducir las diferencias en materia de derechos entre aquellos que viven dentro de las fronteras y aquellos que viven fuera de ellas se verán reducidas de forma substancial. Soy de los que considera que la obtención de la ciudadanía activa para aquellos que vivimos fuera del país permitirá la movilización de recursos ociosos que pueden ser útiles para el desarrollo del país y para consolidar los cambios sociales que se están produciendo en Uruguay en esta primera década del siglo XXI. Los uruguayos en el exterior deberíamos trabajar para hacer oir nuestra voz ante los compatriotas votantes. Todos los medios de comunicación son buenos: las páginas web, los correos electrónicos, los SMS,o hace correr la voz de forma lisa y llana... Si este proceso se corona con éxito, los resultados sociales, económicos y políticos serán evidentes y sin lugar a dudas serán enormemente positivos.

El tercer tema importante, es el plebiscito constitucional del mismo dia para derogar la Ley de Caducidad. Si ello se produce, otro gran paso institucional y democrático se llevará adelante. Uruguay se sumará de pleno a los países (pocos aún en el concierto mundial) que, habiendo vivido procesos de dictaduras cruentas y violentas, crean un nuevo orden jurídico por el cual se elimina la prescripción de los delitos cometidos durante la dictadura contra las personas y sus bienes por causa política o ideológica.

La continuidad de un gobierno frentista se hace por tanto imprescindible. El único candidato conservador que tiene posibilidades de ganar encarna por si sólo la contrareforma social y política de la derecha frente a la obra fecunda y germinal del gobierno del Presidente Vázquez. Debemos sumar muchos votos a la continuidad política del Frente Amplio en el gobierno. Desde el exterior tenemos un trabajo inmenso de difusión de este mensaje. Podemos cumplir, sabremos cumplir!

LES INVERSIONS D’EDUCACIÓ DEL GOVERN A L’ALT PENEDES

El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals d’any.

No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals de desembre. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades, a la creació de nous instituts a poblacions que no en tenien, a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles. Ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa.

També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.

Tanquem el curs polític amb la llei d’educació ja aprovada. La primera llei d’educació en la història del país, que ha pogut tirar endavant gràcies al nou estatut. La llei, que és una eina moderna i potent per a que la comunitat educativa pugui fer front a l’educació de les properes dècades, ha nascut amb el ferm propòsit de millorar la situació de l’educació a Catalunya. L’horitzó és bo. El futur del seu desplegament depèn de la capacitat d’innovació i de transformació que tinguin les comunitats educatives i la mateixa administració pública. Aquesta capacitat d’innovació ha de ser estimulada, impulsada i enriquida, ha de comptar amb una política pública específica. Aquí està el repte. Ho podem assolir.

Nota : he volgut afegir a aquest article una bonica imatge de la nova escola d'Avinyonet del Penedès, un dels projectes més emblemàtics construïts a la comarca pel Govern de Catalunya l'any 2006.

EL DISSABTE ROIG O L'EXPLICACIÓ DE LA FEINA FETA

El passat dissabte 18 de juliol ens vam aplegar a la paradeta de la Plaça del Penedès un bon grapat de militants del PSC vilafranquí per dur a terme la jornada informativa als ciutadans sobre l'acord de finançament.

El resultat de la jornada ha estat espectacular. En un matí, més de 50 persones s'han adherit al partit !! Crec que la novetat més extraordinària ha estat el fet de veure un partit polític, fora del període electoral, donant explicacions a la gent sobre l'obra feta pel Govern ( el FETS Nº 1) i sobre el finançament.

La jornada ha tingut el seu punt d'entusiasme i de alegria sorollosa: música, plantes, ganes d'explicar, gent encuriosida, en fi...una bona jornada política.

Cada vegada observo més presència de gent nova i de gent jove en les nostres activitats vilafranquines. Són un bon símptoma per a un partit interclassista que vol i deu ser intergeneracional.

Vull destacar la importància de l'acord assolit pel que fa a les relacions entre el PSC i el PSOE. Sóc dels convençuts de que sense el President Zapatero a La Moncloa les possibilitats de Catalunya no hagessin estat les mateixes. Us penjo, per tant, una fotografia dels dos presidents en un acte del partit envoltats de senyeres. Crec que és una fotografia molt reveladora del que s'ha produit en matèria de finançament per la nostra societat.

Per enèsima vegada, CIU i el PP s'han sumat al NO. Potser aquesta actitud és l'avenç d'un nou pacte polític de les dretes catalanes, més interessades en fer fora del govern català al President Montilla i a l'esquerra catalanista que en construir bones solucions als problemes de la gent, que és el que la mateixa gent del país reclama

ELS NOUS AEROPORTS I LES OPORTUNITATS DEL PENEDÈS

Vull penjar del blog aquesta reflexió sobre la relació econòmica del Penedès amb les infraestructures aeroportuàries que he enviat als web de debat Debat Penedes i Penedès Digital.

Sóc dels que creu que les possibilitats futures del Penedès depenen de la capacitat col.lectiva d’aprofitar les oportunitats que genera el territori de la Regió de Barcelona, un dels territoris més dinàmics d’Europa i el primer per la significació econòmica i empresarial de tota la Mediterrània. Barcelona és un pol d’atracció extraordinari en matèria industrial, de consum, de comerç, de turisme i, també, de recerca i de modernitat. Barcelona, amb la seva dinàmica de gran ciutat europea i mediterrània, ens ha posat al món i nosaltres hem d’aprofitar les oportunitats que aquesta situació ens permet.

El passat 17 de juny va entrar en funcionament la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat- Barcelona. La posada en marxa de la nova terminal significa un increment fins a 55 milions de la seva capacitat de trànsit de passatgers. La construcció de la tercera terminal ( o terminal satèl.lit) posarà el llistó en 70 milions de passatgers. Ens cal reflexionar, des del Penedès, com podem treure profit d’una infraestructura tan potent en benefici de l’economia i de l’ocupació a les nostres contrades.

L’endemà, dijous 18 de juny, el Govern feia públic l’adjudicació a l’aeròdrom d’Òdena - Igualada, del futur aeroport corporatiu de la regió per a vols empresarials i professionals . Un altra porta empresarial i professional s’obrirà ben a prop de casa i els penedesencs l’hem de saber aprofitar. La línia directa que comunica el futur aeroport d’Òdena, la futura estació de trens regionals de Vilafranca i el port de Vilanova posa en evidència que l’aposta per un Eix Diagonal potent, plantejada el novembre de l’any 99 pels alcaldes de Vilafranca, Vilanova i La Geltrú, Igualada i Manresa, té avui un bon encaix i esdevé una plataforma excel.lent de creixement econòmic i social.

La terminal 1 i el futur aeroport d’Òdena són dos de les infraestructures de les que també s’ha dotat el Penedès. És així de clar. A 10 minuts d’Òdena, per la C-15, i a 30’ d’El Prat pels túnels del Garraf, el Penedès ja pot oferir-se al món com a seu per a noves empreses, per a centres de recerca, per a iniciatives de innovació i de turisme, tan de caràcter europeu com internacional. Hem d’apostar per tal que la suma d’esforços ens faci més competitius i les dues inversions aeroportuàries, una ja en funcionament i la segona en perspectiva immediata, esdevinguin dos excel.lents oportunitats, dues portes obertes a un futur més sòlid per a la nostra comarca.

.