El pasado sábado los socialistas catalanes votamos y aprobamos la candidatura del compañero José Montilla para presidente de la Generalitat. Fue un acto espléndido. "Rodó" como decimos en catalán. Fue un acto emotivo, justo, serio, con el rigor que merece el debate en el ámbito político de un partido. Tuvo carga ideológica. Fue un acto para empezar a explicar no sólo el programa sino, también, los objetivos que perseguimos los socialistas catalanes para la nueva etapa que se inicia.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.
lunes, julio 17, 2006
lunes, julio 10, 2006
ELS VALORS POLITICS DE JOSE MONTILLA
Els socialistes catalans estem a molts pocs dies de ratificar la proposta de la Comissió Executiva de que sigui el company Montilla el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. El company Montilla és un bon capital polític del PSC i considero que és una decisió encertada que hem de rendibilitzar al màxim. Ho crec així per un seguit de raons, que vull compartir amb els lectors.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
martes, julio 04, 2006
EL MUNDO SE OLVIDÓ DE GAZA
Me produce un enorme dolor la situación de los palestinos de Gaza. Tengo el sentimiento de que estamos abandonando a su suerte ( y que escasa es la suerte ante una avalancha militar tan potente) a miles de ciudadanos. Parece que al mundo, y en especial a Europa, poca cosa le importa de la vida de los civiles palestinos, de niños de tierna edad, de madres jóvenes, de jóvenes estudiantes...
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
sábado, junio 24, 2006
PASQUAL MARAGALL, PRESIDENT
El President Maragall ha anunciat que no repetirà com a candidat del PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya. Ho ha anunciat tot fent el balanç dels objectius polítics que es va proposar l’any 1998 en tornar de Roma, a petició del Partit. La majoria dels socialistes estem encara trasbalsats per la noticia, corpresos i, per que no dir-ho ? un xic entristits.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
lunes, junio 19, 2006
JA TENIM ESTATUT !!!
Vull manifestar la meva satisfacció responsable sobre el resultat d'ahir,18 de juny. Ahir va ser un dia molt important. Els ciutadans responsables, els de la ciutadania activa, els que no passem de llarg dels temes de tots i de totes, vam anar a les urnes i vam prendre una decisió cabdal: donar el tret de sortida, amb el SI, a una nova etapa de construcció política a Catalunya.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
lunes, junio 12, 2006
LA BRECHA ENTRE EL PP Y CATALUÑA ES MUY GRANDE
Cada dia que pasa, la brecha entre el PP y Cataluña se hace más grande. La derecha de España se ha inclinado del lado ultra y ha olvidado las mejores expectativas que dan a la sociedad y al país la ponderación y el diálogo para solventar los problemas de la gente.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
martes, junio 06, 2006
L'ESQUERRA CERCA LA CENTRALITAT POSITIVA...LA DRETA DEL PP CRIMINALITZA LA DEMOCRACIA...
És evident que l'etapa política que estem vivint no deixa insensible a ningú. L'allau de disbarats i de despropòsits del PP i el seu soci català ( Piqué) ja no té mesura. La desesperació és tanta que arribem a tenir una certa por. La por de que algú pretengui que la mentida i el disbarat siguin realitat quotidiana.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
lunes, junio 05, 2006
POR UN SI COMO UN SOL, DE HERMOSO...
Hace ya días que estamos enfrascados en el debate del referendum y en su campaña.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
lunes, mayo 22, 2006
UNA HORA EXPECTANTE
Estamos viviendo en Cataluña una hora tensa, un hora expectante. El referèndum del próximo 18 de junio puede llegar a marcar un antes y un después en la política catalana y provocar cambios importantes en la política española.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
lunes, mayo 15, 2006
CONTRA LES AGRESSIONS DEL PP, SI AL NOU ESTATUT
Els catalans ens trobem davant l’oportunitat de demostrar a la resta de pobles d’Espanya la capacitat de la nostra societat per palesar en referèndum la convicció i la maduresa democràtica així com l’aposta per un millor i major autogovern.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
domingo, mayo 07, 2006
LAS TRIBULACIONES DE CAROD Y LA RISA DE PIQUE.
Nadie duda hoy por hoy que la situación política de Cataluña requiere de un buen resultado el próximo 18 de junio. Un buen resultado de la mano del SI. Cualquier otro resultado no es bueno para el gobierno, pero tampoco lo es para la oposición.
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
lunes, mayo 01, 2006
ERC TRIA L'ABSURD
És molt dificil acceptar des de l'esquerra política una posició tan poc constructiva com la que propugna ERC en relació al referèndum del Nou Estatut. A mig camí entre una curiosa esquizofrènia política i un tacticisme electoral, de curta mirada i quasi irresponsable, ERC no aposta per la bona marxa del país, ni per la continuitat efectiva i estratègica del govern d'esquerres.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
viernes, abril 28, 2006
CATALUNYA A PUNT DE MÉS CAPACITAT FINANCERA
El projecte d’Estatut que està a punt de ser presentat a referendum, és indiscutiblement millor que el de 1979, actualment vigent, sobre tot en matèria de finançament del país. La seva aprovació ha d’ajudar a consolidar i a aprofundir la línia d’acció del govern catalanista i d’esquerres tant en matèria de creixement de la capacitat de creació de riqueza i d’ocupació com en matèria de foment de la cohesió social i de la cohesió territorial. Volem, per això, recordar trets bàsics del nou model financer.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
lunes, abril 24, 2006
UN CANVI DE GOVERN PER REFORÇAR EL TINELL
Hem viscut un Sant Jordi amb canvsi al Govern. Més enllà de les turbulències que ha provocat la crisi política generada al seu voltant, crec que la mesura serà útil per a l'acció futura del pacte de les esquerres catalanistes.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
lunes, abril 17, 2006
DOS ANYS DE ZAPATERO : DRETS SOCIALS, NOU ESTATUT I PROCÉS DE PAU.
Avui 17 d’abril, se celebren els dos anys del Govern del President Zapatero, un dels períodes més fèrtils de la democràcia espanyola d’ençà de la seva recuperació. Si els successius governs de Felipe González van significar la creació i el desenvolupament dels drets bàsics ciutadans i la posada en marxa de l’organització territorial de l’Estat de les autonomies, els dos primers governs de Zapatero ja tenen la significació històrica de l’ampliació de drets de les minories i l’inici de la segona transició democràtica.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
domingo, abril 16, 2006
75 AÑOS DE LA II REPUBLICA
Vivimos estos días el 75 aniversario de la proclamación de la II República. Un hecho de enorme valor para la historia de la izquierda universal y que nos ha marcado a muchos de manera intelectual y política.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
jueves, abril 06, 2006
MAS VIVIENDA PROTEGIDA
En los últimos días se ha dado a conocer en Cataluña el informe sobre la situación del mercado de la vivienda y el balance sobre los resultados de las políticas públicas del Govern de la Generalitat.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
domingo, abril 02, 2006
DOS ANYS DE GOVERN SOCIALISTA A CATALUNYA I A ESPANYA
Si hagués de donar una primera impresió sobre els dos anys de Govern Socialsita a Catalunya i a Espanya, aquesta estaria condicionada per una barreja d'il.lusió i de responsabilitat.
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
viernes, marzo 31, 2006
L’HABITATGE SOCIAL AL PENEDES
El Pacte del Tinell recull una de les aspiracions més importants de la societat catalana : facilitar a tothom l’accés a l’habitatge digne. I el principi d’acord, del Pacte de l’esquerra catalana , ve a conectar amb un dels problemas més importants que tenen avui dia, els nostres joves, el nous treballadors i els avis que pateixen problemas de mobilitat física.És així que es va impulsar la construcció de 42.000 habitatges protegits.
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
viernes, marzo 24, 2006
EL PACTE PER L’EDUCACIÓ, PER L’ESCOLA DE TOTHOM*
El Pacte per l’Educació ha vista la llum. Aquells que creiem en el valor integrador i multiplicador de l’educació i de l’escola, estem celebrant un dels moments àlgids de la nova etapa política que va obrir el President Maragall al capdavant del Govern catalanista i d’esquerres. Tres dels quatre sindicats de professors més representatius, les quatre patronals de l’escola privada concertada, les dues grans organitzacions de municipis de Catalunya, les tres principals federacions d’associacions de pares i mares d’alumnes i el Govern són els signants del Pacte. L’objectiu del pacte és impulsar la igualtat social a l’escola, acabant amb les diferències entre l’escola pública i la privada.
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
