FINAL DE CAMPANYA A VILAFRANCA, AMB MARCEL ESTEVE

He pogut participar en unes de les campanyes municipals socialistes més maques i més actives d'ença de la meva incorporació al PSC l'any 1991. Encara tinc vives les maravelloses imatges d'ahir nit al sopar de final de campanya, al Casal, al rovell d'ou de la nostra Vila. Considero que ha estat una bona campanya. El nostre candidat, el Marcel, ha madurat molt com a líder polític en els darrers temps. Ha perdut un cert aire d'indecisió i està prenent un perfil segur i amablement contundent, que convenç i enganxa. Crec que tindrem un bon líder pel socialisme vilafranquí i comarcal. Li desitjo i espero d'ell un bon mandat polític.
Si alguna cosa caracteritzen aquestes eleccions municipals a Vilafranca és el canvi generacional al si de la majoria de partits. També a les nostres files. Considero que el PSC ha sortit enfortit d'un procés de canvi polític que era necessari per a la renovació política del projecte local socialista.
En aquest procés han col.laborat i molt bé els anteriors dirigents locals : Joan Aguado i Fèlix Sogas. I han participat, en major o menor mesura, els membres més destacats dels seus equips.
El futur de la política local socialista, de l'agrupació del PSC-Vilafranca restarà a partir de demà en mans de dos homes actius, intel.ligents i inquiets : Marcel Esteve i Francisco Romero. De la seva tasca, de la seva bona marxa com a tàndem depén en gran part el futur polític del PSC a Vilafranca. En aquest moment, un bon grup de joves s'han incorporat a la candidatura i al partit. Ja estan creant el nou escenari i hem de ser generosos per a que ells es trobin el màxim de possibilitats de fer política. Estic convençut de que el futur que ens espera és realment molt bo.
La mateixa transformació s'està vivint a la comarca. Aquestes eleccions han servit per incorporar una plèiade de nous candidats i candidates. Una bona pedrera...per fer bons resultats. Crec que hem de pensar de forma acurada en el nou equip del Consell Comarcal.Si ens toca governar, la renovació ha de ser completa. Hem de definir el perfil de govern, jove, paritari, sensible als temes socials i mediambientals, per a la propera dècada.
El PSC està vivint, a Vilafranca i a la comarca, un procés de transformació extraordinari. Si som capaços ( i estic convençut que si ho som) de rendibilitzar-lo en favor del nostre projecte, el partit pot mirar el futur amb confiança i amb seguretat. Ho espero i crec que estem en el bon camí.

CANDIDATOS MUNICIPALES NACIDOS EN AMERICA LATINA

El jueves 10 de mayo, al mediodía, participé en uno de los actos más bonitos que he vivido en esta campaña electoral municipal : el acto de los candidatos y de las candidatas socialistas nacidos en Latinoamérica.

En un pub de Ciutat Vella, Xarxa Latina tuvo la magnífica idea de reunir candidatos y candidatas que , vecinos hoy de municipios de Cataluña, han adquirido un grado de compromiso importante con los mismos, con sus sociedades de acogida y con el proyecto político socialista.

Son más de 50 hombres y mujeres. Destaco entre ellos a mi compatriota Patricia Silva, candidata a alcaldesa de El Papiol y con serias posibilidades de llegar a serlo el próximo domingo 27 . Destaco gente como Adriana, de Esparreguera, con dos mandatos como concejal en su haber, nacida en la Argentina, o José Luis Moreno, argentino de origen también, candidato en Barcelona junto a Jordi Hereu, o Alfredo Scrigna, de origen uruguayo, candidato en la lista socialista de Vilassar. Entre ellos hay venezolanos, cubanos, ecuatorianos, chilenos, argentinos, uruguayos, colombianos…

La reflexión que me sugiere esta situación entronca con la percepción que tenemos de la actual sociedad catalana. En estos últimos años, la presencia de nuevos ciudadanos nacidos en América Latina se acerca a un 6% del total de nuestra población ( y en algunos municipios esta cifra comienza ya a ser superada ampliamente). Los socialistas catalanes conformamos el partido que más se parece a nuestra sociedad. Y es en función de ello, que es el partido que mejor la representa . Por ello, a su vez, nuestras candidaturas municipales están participadas por representantes de todos los sectores y de todos los colectivos de nuestra sociedad. Este fenómeno no ha sido forzado, sino que se ha producido a partir de la capacidad política de crear estructuras socialmente permeables. No en vano hoy, los socialistas somos la única fuerza que cuenta con parlamentarios nacidos fuera de España.

Creo que es un buen síntoma de normalización política este resultado. Pero sobre todo, creo que es un paso decisivo para dar a conocer a la sociedad el capital plural y la riqueza social y política que la inmigración es capaz de aportar a nuestro país, Cataluña. Y, a su vez, permite contraponer este hecho, a las dificultades de muchos residentes que aún no pueden ejercer plenamente sus derechos : a un trabajo digno, a una vivienda en condiciones, etc., preocupaciones que deben ser objetivo y finalidad, también, de nuestros electos locales en los próximos años.

Me satisfizo la oportunidad de compartir con todos ellos, un mediodía inusualmente caluroso del mes de mayo, unas horas de charla hablando con periodistas y compañeros. Hablando de sus proyectos globales para sus municipios, desde el urbanismo a los servicios, más allá del empecinamiento de algún parroquiano de querer hablar sólo de migración. La verdadera integración, la verdadera inclusión política y social de nuestros candidatos se vio de forma patente. Sus intervenciones pusieron en evidencia que su propósito político es gobernar la integralidad, la globalidad de sus municipios. Gobernar con todos y para todos, ya que ese es el sustento de la democracia. .

UNA NIT SOCIALISTA, AL BARRI DE L'ESPIRALL, AMB EL MARCEL ESTEVE

Ja fa uns quants anys que participo en les activitats associatives i polítiques del Barri de l'Espirall. Tinc molts records i tinc moltes anècdotes. Però com mai, l'experiència i les vivències d'aquest passat dissabte 12 de maig, al sopar del PSC en suport al Marcel Esteve.
Unes 400 persones omplien la plaça Dr.Bonet, després d'un dia llarg de treball polític fent el porta a porta per part del Marcel Esteve, alcalde de Vilafranca i candidat del PSC, del Francisco Romero, 1er.secreatri del PSC a Vilafranca ( tots dos fills de l'Espirall), amb el Ramon Zaballa i la Dolors Villaró, mestres dels col.legis Pau Boada i Mas i Parera, respectivament( escoles del barri), amb el Joan Tarrida, amb la Cristina Toro, amb l'Antonio Díaz, amb l'Antonio Aragón, amb el Paco Alvarez i el Paco Espín i un llarg etcètera de gent, de bona gent de l'Espirall, un barri obrer, un barri vilafranquí que té un gran orgull de ser com és.
El discurs del Francisco ha estat curt i magnífic. Ha fet un bon míting. Ha parlat d'uns candidats que, nascuts al barri, avui son els que gestionen la Vila. M'ha emocionat, perque Francisco és de la gent jove que creu en la política. Vull recordar aquí que Francisco, fa ja quatre anys, va deixar la vida professional de consultor empresarial ( per cert, molt ben remunerada) per a dedicar-se a les coses de la vida local. Una renúncia que l'honora, però que, a la vegada li obra les portes d'una bona perspectiva política.
El discurs del Marcel també va ser magnífic. Se'l veu molt entusiasmat, amb moltes ganes. Ha explicat els projectes pel barri i els ha explicat com a projectes de ciutat. L'Espirall acollirà d'aquí poc la segona biblioteca pública de Vilafranca, el segon ambulatori de la Vila, el nou quarter de bombers, la caserna dels mossos d'esquadra que es començaran a desplegar per la comarca el pròxim 1 de novembre, un nou institut i més places de llars d'infants, i aparcaments soterranis i un parc al costat del camp de futbol que enllaçarà amb el magnífic parc vitícola de Les Clotes, camí de Sant Pau... El seu discurs ha estat un discurs fresc, nou, jove, vital.
En aquesta campanya he descobert un alcalde Marcel que no coneixia, amb una empenta i una força de comunicació que l'intuia però que no li haviem descobert encara del tot. La gent?, pròxima; la candidatura? molt activa ( molt bons discursos, com sempre, de la Dolors i del Ramon; més emotius de l'Antonio, del Joan, de la Cristina); la plaça?, plena a vessar ( més de 400...) i emocionada. En fi, un bon míting, no vaig poder contenir un parell de llàgrimes. És la plaça de gent que ja no hi és i que havia fet molt pel nostre projecte : Lluis Castelló, Agustí Alvarez i del gran avi d'esquerres Jacinto Matas a qui en aquests dies recordo de forma molt viva.

CIU HA PERDUT , HAN GUANYAT ELS CIUTADANS

CIU ha tornat a perdre en el terreny del joc democràtic. La decisió de la Junta Electoral Central de desestimar el recurs posat contra les diverses coalicions dels partits polítics de l'esquerra catalana no fa més que demostrar que CIU viu en la més extraordinària solitud política. És més, augura que els temps de la prepotència política dels convergents i dels unionistes han tocat a la seva fi. I aquesta és una molt bona notícia.
La fórmula PM, de la que el PSC forma part, és un bon impulsor de nous escenaris polítics. El PSC ha sabut, al llarg de la història democràtica dels nostres municipis, aglutinar les forces polítiques de progrés, la gent progressista, l'impuls renovador de la societat, la manifestació de la plural imprescindible per a la convivència i, fins i tot, la capacitat de modernització i d'innovació a l'interior dels nostres pobles i viles. El cas de l'Alt Penedès és un cas paradigmàtic.
A les terres del Penedès, molta gent sense filiació política partidària ha optat sempre per fer aliança amb el PSC. I, al seu voltant, s'han anat estructurant projectes, iniciatives, programes de govern de signe progressista.
Durant la llarga etapa del pujolisme, la dreta nacionalista va exercir tot tipus de pressions sobre els diversos actors socials. Fins i tot es podria afirmar que van cercar i per desgràcia, moltes vegades van obtenir, captivar el vot de molts ciutadans, fent servir mètodes, maneres de fer i recursos de froma censurable.
El Progrés Municipal va significar una petita revolució copernicana en aquest escenari. La seva fórmula estratègica permet que els ciutadans puguin optar per més i majors opcions de progrés, més enllà de la filiació política de partit. És un fenòmen que enriqueix la democràcia i que anima a participar al conjunt de la ciutadania en la vida política local.
CIU ha vist la dimensió de l'impuls renovador que l'aliança de les forces progressistes està provocant a Catalunya en diversos àmbits. I, per això, ha intentat, que els tribunals es pronunciïn en contra. CIU ha volgut que els tribunals l'ajudin a parar el cop de la seva merma política. Però, en aquest escenari, CIU ha perdut i ha guanyat la ciutadania.

27 LLISTES PEL PROGRÉS DE L'ALT PENEDES

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada el PSC ha promogut 27 candidatures progressistes a l'Alt Penedès. La majoria sota les sigles del mateix PSC. Un bon grapat sota les sigles de Progrès Municipal i dos en coalició amb grups progressistes locals.
És un gran encert que la totalitat dels municipis de la comarca comptin amb l'opció socialista o progressista per poder votaral seu poble, per la millora del seu poble, per l'obtenció de més i millors objectius de benestar socials dels nostres veïns.
No puc menys que manifestar la meva alegria.No hem arribat aquí per art de màgia, sino per la tasca directa, sistemàtica i constant de molts companys i de moltes companyes. Gràcies a la seva confiança en el projecte socialista estem avui on som. I crec que aquest és el gran valor que ens caracteritza.
A les contrades penedesenques, CIU va arreplegar i va crèixer, a l'inici del seus anys d'expansió, incorporant una bona part del franquisme social i iedològic, barrejat amb sectors conservadors catòlics, amb un sector important del conservadurisme nacionalista, i amb el possibilisme d'uns altres que van veure l'oportunitat d'engrandir acció comercial i social a l'ombra del pujolisme... que donava per molt.
Avui assisitim a un canvi de tendència. A un canvi singular de tendència. La nova aliança entre el poder polític de l'esquerra socialista i nacionalista amb els sectors econòmics que marquen pauta i perfil propi a Catalunya ha creat un nou escenari. En quest escenari, els alcaldes socialsites es troben millor i que un home, com el President José Montilla, socialista moderat, domina quasi a la perfecció.
Aquest és, al meu entendre, la clau de l'èxit. La mateixa clau de l'èxit que dóna alcaldes socialistes com Hereu, a Barcelona, Navarro, a Terrassa, Corbacho, a Hospitalet, Esteve, a Vilafranca...
En el bon resultat previsible de l'oferta socialista a l'Alt Penedès a les properes eleccions municipals podrem constatar la força i vigència d'aquest escenari de relació política i empresarial. La societat civil s'esta remodelant en aquesta direcció i aquest fenòmen marcarà els propers vint anys....
Al Penedès, aquest fenòmen és similar. Qui no ho veu, és que no coneix de debó el territori ni la seva gent. No cal confondre el discurs del directiu amb l'opinió encuriosida i creativa de la gran base. En esa cruïlla està el futur del país, i molt em temo, que del conjunt de la societat catalana.

MARCEL ESTEVE I LA FORÇA DEL SI

El dijous passat, al Restaurant Sharlotte de Vilafranca, es va presentar el llibre del Marcel Esteve, LA FORÇA DEL SI. És el primer llibre personal de l'alcalde i una excel.lent oportunitat per conèixer la seva opinió sobre el futur de la Vila, de Catalunya, del socialisme i de l'esquerra en general, entre d'altres coses. La presentació va anar a càrrec de Maria Batet i del Joan Aguado. Bonics discursos, lleialtats fermes.
Formen part del llibre, que hem seleccionat el mateix alcalde i jo, i que ha maquetat de forma sòbria i elegant l'Eulàlia Barqué, un grapat d'articles que venen a definir les coordenades de la seva posició com a dirigent local vilafranquí. Vilafranca, centre de desenvolupament ferroviari. Vilafranca, capital cultural. Vilafranca, capital del Penedès. Tots ells posen l'accent en una forma de veure la Vila i el seu desenvolupament amb ulls d'esquerres. Per que si alguna cosa és notoria i rotunda en el llibre és la vivència directa d'home d'esquerres d'en Marcel, qui exerceix l'alcaldia des d'una posició de vilafranquí de familia humil i treballadora, educat a l'escola pública i fet a si mateix en el ric moviment associatiu i cultural de la Vilafranca d'inicis de la democràcia i en la universitat de la transició.
S'adjunten a aquesat primera part tres discursos : el de la pressa de possessió com a alcalde l'any 2004, el que va pronunciar al món econòmic l'1 de febrer d'enguany i el que va adreçar als veïns i veines de la Vila el 24 de febrer passat.
Completen el llibre, dues entrevistes i una secció fotogràfica. La primera, sobre la vivència de la Festa Major, com a ciutadà i com a pare de família. És una entrevista tendra, feta per un periodista que el coneix de prop i que ha sabut treure suc a un especial estat sentimental, l'estat de l'ànima que porten molts vilafranquins quan arriba finals d'agost. La segona, més conceptual i ideològica, més extensa, feta per un altre periodista, que va mantenir un seguit d'entrevistes amb l'alcalde Esteve, amb el polític Esteve i amb el veí Marcel.
És un llibre que es pot llegir de forma àgil. Fins i tot, amb una certa atenció encuriosida per descubrir nous elements de la personalitat i de la ideologia del personatge. És un pas més per gaudir d'un posicionamnet polític clar i concís, des del socialisme militant sobre l'evolució de Vilafranca i de la seva comarca, així com de com veu un alcalde jove que van les coses d'aquest món.
Us convido a llegir-ho.

BONA REBUDA A L' ACORD PER L'HABITATGE

El Govern ha enviat als grups polítics i als agents socials l'esborrany d'un acord per l'habitatge a Catalunya.La rebuda general ha estat força positiva i aquesta noticia és una molt bona notícia per a les polítiques que impulsen el President Montilla i el Departament de Medi Ambient i Habitatge.
En definitiva, i tot apunta bé, els actors polítics de l'acord ( amb l'excepció fins el moment del PPC) coincideixen en la urgència d'establir les bases d'un acord que pugui aportar unitat d'acció en un tema tan sensible com és l'accés a l'habitatge per a les persones que ho demanden.
No serà fàcil capgirar la tendència del mercat immobiliari només amb la voluntat dels actors, però servirà per a que el paquet de mesures que s'impulsin tinguin el màxim consens i, a més a més, per a que els ciutadans visualitzin que l'acció d'aquells que tenen les responsabilitats de la gestió de l'habitatge , tant a nivell privat com públic, és una acció consensuada.
Estimem imprescindible treballar de valent i en profunditat per tal que l'acord arribi a ser un producte concret i un instrument eficaç i eficient pel conjunt dels ciutadans i de les ciutadanes.
Ho hem dit en més d'una ocasió. El gran acord que el país necessita en la matèria de l'habitatge és un acord entre les administracions públiques competents ( ajuntaments i Generalitat) per tal de generar sòl en què construir nous habitatges.
Però això no és suficient. El segon element clau és sumar als agents privats del mercat de l'habitatge a una operació de compromís : garantir la producció d'habitatge protegit en nombre suficient en el marc de l'acció promotora privada. Sense els operadors privats, el volum d'HPO que s'ha de construir no es pot garantir.
I una tercera consideració. S'ha d'incrementar l'acció cooperativa i la dels agents públics en la producció d'habitatge protegit( Incasol, empreses públiques, societat municipals , etc.). Aquests agents han demostrat eficiència en la seva actuació. Són instruments de provada eficàcia. Però, ara, és l'hora de que puguin multiplicar per dos ( com a mínim) a curt termini la seva capacitat operadora.
El compromís de l'esborrany és arribar a la producció de 160.000 habitatges protegits en el termini de 9 anys, d'enguany a l'any 2016. És un objectiu ambiciós, però assumible, si l'esforç i la voluntat de fer-ho presideixen la iniciativa.

UN PRESSUPOST PER L’EQUILIBRI SOCIAL DEL PENEDÈS

El Govern ha presentat els primers pressupostos de la legislatura i els quarts de l’esquerra al Govern. Són uns pressupostos que el Conseller Castells ha definit com de “ més mestres, més metges, més mossos” . Són, en definitiva, uns pressupostos que consoliden el gir social a Catalunya, apostant pel seu desenvolupament econòmic i humà.

En el moment que arriben els pressupostos, és pràctica habitual del diputat territorial analitzar amb immediatesa els recuros que es destinen a la seva comarca, al seu territori. En aquest sentit el pressupost per l’Alt Penedès és francament positiu : quasi 42 milions d’euros (41.698.821€) , un 35% més que el pressupost aprovat l’any passat.

El pressupost d’enguany reflecteix diversos compromisos en matèria educativa i sanitària, cultural i d’habitatge, de seguretat i de mediambient.. Algunes de les fites , per les que han treballat ( i molt) els alcaldes de la comarca, ja estan aconseguits de forma definitiva, assegurant la millora i l’ampliació dels serveis a les persones.

Dotze edificis escolars nous, que s’inicien o que es finalitzen. En matèria d’escoles primàries a Sant Pere Sacarrera, La Ràpita, Els Monjos, Vilafranca ( La Girada), Pacs, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí Sarroca, Sant Pere de Riudebitlles, Subirats i Vilobí del Penedès. I dos nous instituts : a Sant Sadurní d’Anoia i a Sant Martí Sarroca. Un esforç considerable en material educativa que es completarà enguany amb d’altres noves i bones notícies com la reapertura de l’escola de Pontons ( tancada l’any 1968) el proper mes de setembre.

També es consolida la despesa per fer front a les obres d’ampliació de l’Hospital comarcal i de millora dels seus equipaments i en nous serveis. Així també destaca la construcció del nou ambulatori de Vilafranca i les obres d’ampliació del de Sant Sadurní i del consultori mèdic local a Subirats.

Es dota a la Conselleria d’Interior de les partides pressupostàries necessàries per la construcció de les comissaries de Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia que acolliran el desplegament dels mossos d’esquadra a la nostra comarca, a partir del novembre d’enguany.

En matèria d’habitatge, continuen les inversions a Vilafranca, Sant Sadurní, Santa Margarida i Els Monjos i Gelida. Un esforç continuat de l’Incasol de forma mancomunada amb els ajuntaments per atendre la principal preocupació dels nostres conciutadans, en especial la gent jove.

A nivell cultural, el Govern completa les inversions per a l’Esglèsia del Castell de Sant Martí Sarroca i a l’Esglèsia de Sant Miquel d’Olèrdola, en un esforç també continuu de suport al manteniment del ric patrimoni arquitectònic penedesenc.

Són uns pressupostos als serveis dels penedesencs.Enguany a l’Alt Penedès es consolida un gir pressupostari del Govern que connecta amb allò que ens interessa a tots: equilibrar el desenvolupament social amb el bon creixement econòmic.

NOU PRESSUPOST, VOLUNTAT DE GOVERNAR

El Govern de la Generalitat ha presentat els pressupostos de l'any 2007. " Més mestres, més metges, més mossos" ha dit el Conseller Castells en la seva presentació pública. En aquesta línia es treballa des de fa 4 anys i és una línia que comença a donar bons resultats.
Els pressupostos s'han presentat en finalitzar una de les setmanes més tristes per al Parlament de Catalunya. La batalla esperpèntica entre l'oportunisme de CIU i la feblesa congènita de l'independentisme d'ERC han possat el prestigi del parlamentarisme català al límit de la burla. No sé, si la resta d'Espanya implicada en trencar-se les banyes en d'altres debats també pocs constructius, ha estat capaç de valorar aquest debat. La irracionalitat del debat espanyol està a l'alçada d'un debat tan gallinaci, de tan curta volada, com el que ha viscut el Parlament català a expenses de l'independentisme tàctic de la dreta catalana i del nerviosisme i la inestabilitat cròniques de l'esquerra republicana. Esperem que les aigües tornin al seu lloc...ben aviat.
Però considero que els nous pressupostos tornen a posar al bell mig del debat ciutadà, allò que de veritat interessa i preocupa als ciutadans: la marxa del país.
Inversió en equipaments per a les polítiques socials i inversió en recursos professionals per a les mateixes polítiques. Aquestes són les prioritats i les pautes essencials per atendre les necessitats reals del país.

RAJOY CONTRA EL PAIS y LA CADENA SER

La actitud política de Mariano Rajoy en materia de libertades públicas ha dado ahora un nuevo giro en la dirección política de la intolerancia. Una opinión vertida por un directivo del grupo PRISA sirve de excusa a Rajoy para lanzar una campaña pública de boicot contra dos prestigiosos medios de comunicación.
La política del boicot y la política del asedio son las dos muestras claras de que para la derecha española " todo vale" en materia política. No nos debería extrañar esta situación ya que bien conocida por la ciudadanía fue la dura campaña llevada a cabo desde los años 92 a 96, con la colaboración de un medio afín, desde la calle Génova, contra el gobierno de Felipe González.
El respeto a las libertades públicas, entre ellas, la libertad de expresión, pueden sufrir un daño irreparable en España si actitudes como las de Rajoy comienzan a cundir en nuestra sociedad.Es un hecho muy grave que aquellos que deben defenderlas con uñas y dientes se dediquen a conculcarlas de una manera tan decidida...
Si nada viene a cambiarlo, quedan aún 11 meses para las elecciones generales. La movilización de la derecha, tan radicalizada en sus contenidos como violenta en las formas, nos hace temer un periodo terrible de acusacions de todo tipo contra las fuerzas políticas progresistas y contra el Presidente Zapatero.
La cruzada derechista contra nuestro Presidente lleva el camino de convertirlo en un símbolo vivo de la defensa de las libertades de la persona, de todas las libertades públicas.
Las elecciones próximas, las municipales, pueden convertirse en una oportunidad histórica para que los ciudadanos manifestemos nuestro apoyo al socialismo democrático, a sus propuestas locales, a un modelo de gestión pública basada en el incremento del bienestar colectivo, en la pluralidad de los modelos sociales y en la honestidad de las propuestas.
Es una hora compleja, pero decisiva, en la que nadie puede equivocarse.

100 DIES DE BON GOVERN: PRIORITAT SOCIAL I PROPOSTES D’ACORD.

El dijous 8 de març el President Montilla va presentar el balanç dels 100 primers dies de Govern. El balanç és positiu i esperonador. Marcat per l’obra de govern del President Maragall, l’actual equip té l’objectiu posat en l’aprofundiment de les polítiques socials i en l’increment de l’autogovern.

En el primer capítol, destaca l’impuls legislatiu de caràcter social. Entre els disset projectes enviats al Parlament, els dos més rellevants sense dubte són els corresponents a llei de serveis socials i a la llei del dret a l’habitatge. La primera, per que s’orienta a dissenyar el model del quart pilar de l’estat de benestar, amb una inversió de 336 milions d’euros l’any 2007 per a l’atenció a les persones dependents o amb baixa autonomia personal i, el segon, per que posa les bases per a la nova política d’habitatge que el país necessita. L’hem de sumar a aquests dos aspectes tan destacats, la quarta convocatòria de la llei de barris, l’augment de recursos en matèria educativa amb la convocatòria de 6000 noves places de mestres, i en matèria de salut, amb la convocatòria de 2700 places per a professionals sanitaris, entre d’altres mesures.

Un segon capítol correspon la negociació estatutària. La Comissió bilateral Generalitat -Estat ha començat a funcionar així com la Comissió Mixta Econòmica i Fiscal. Ben aviat ho farà la d’Infraestructures. En relació amb aquesta darrera, estem discutint en el país dos temes de gran rellevància: el traspassos dels serveis ferroviaris avui gestionats per RENFE operadora i el model de gestió aeroportuària. Tots dos debats són de gran importància per al futur del nostre país.

Ens cal un aeroport del Prat amb major capacitat de distribució de vols que consolidi la seva posició preeminent a Europa i al món ( avui és el novè aeroport europeu en volum de passatgers). Per això, a banda de posar en funcionament la terminal sud l’any 2008, que permetrà arribar a 55 milions de passatgers, es fa del tot necessari negociar la creació del consorci aeroportuari del Prat i la transferència d’altres aeroports d’interès general situats a Catalunya, en especial el de Reus i el Girona- Costa Brava. Així també,
ens cal comptar amb uns serveis ferroviaris de qualitat, gestionats i dirigits des de Catalunya, però a la vegada ens cal exigir la inversió de 2.000 milions d’euros acordats en matèria de rodalies, així com completar la connexió de l’AVE a Barcelona, connectant-la amb Madrid en tres hores, amb una freqüència alta de serveis i amb un volum previst a traslladar de 6 milions de viatgers.

Estem en un moment bo, aixecant el vol d’una situació d’anys de manca d’inversió en infraestructures, en habitatge, en transport públic, en recerca i investigació, en l’atenció a la immigració. Tot i els problemes del present, la situació en aquests quatre àmbits han requerit l’atenció especial del President Montilla i del seu govern. Sobre els quatre àmbits el govern ha proposat quatre grans acords nacionals : l’acord per l’accés a l’habitatge, l’acord per una política eficaç i integradora en matèria d’immigració, l’acord per al foment de la recerca i l’acord pel desenvolupament de les infraestructures que el país necessita. Els grans acords ho han de ser entre la Generalitat i els ajuntaments, entre la Generalitat i la comunitat científica i universitària, entre el Govern i els agents socials i econòmics. Des de la responsabilitat, el Parlament i les forces polítiques han de sumar-se als acords previstos. El país ho necessita i la ciutadania ho demana.

EL PP SE APARTA DEL CAMINO DEMOCRÁTICO

Ayer asistimos a otro espectáculo más de la larga lista de pruebas de insensatez política del Partido Popular. Una concentración política destinada a dividir a la sociedad española, es en esta ocasión la peor muestra de un espíritu radical e intransigente que no está pensando en los intereses reales de los pueblos de España.
La vicepresidenta del Gobierno lo ha dicho con claridad y valentía : el PP se aparta del camino democrático. En lugar de sumar, se apunta a restar y a dividir en la lucha contra el terrorismo, anteponiendo los intereses de partido a los intereses de toda la gente de paz y de buena voluntad.
Debo confesar que he sentido, ante estos hechos, una extraña sensación, una mezcla de decepción y de indignación.
El PP persigue, de este modo un objetivo bien claro : esconder los resultados de la investigación del 11 M, que desmontan la trama de la implicación de ETA en el brutal atentado de Atocha y la postura del gobierno Aznar que no dudó un momento en manipular la información a los ciudadanos para intentar obtener de este hecho tan terrible los votos del miedo. Hoy sabemos que todo ello era falso. Hoy sabemos que, Aznar y Rajoy desde la presidencia y Acebes, desde Interior, urdieron una trama de comunicación que procuraba oscuros intereses electorales.
Ahora ha decidido, después de tres años de ataque sistemático al gobierno, iniciar una campaña de desprestigio institucional antidemocrático. Debemos evitar que esta operación fructifique. Es necesario denunciarlo, explicarlo, dar a conocer la maniobra a toda la ciudadania.
No podemos olvidar la etapa de gobiernos de Aznar, por lo que significó de impacto sobre el estado de las libertades en toda España.
Tampoco debemos olvidar quienes le ayudaron a llegar al Gobierno ( los hubo de más de una fuerza) y qué dirigencia política le ayudó a introducirse en Cataluña.En un momento así debemos tener fuerza y convición democrática, pero sobretodo memoria, mucha memoria.

DE JUANA CHAOS Y LA REACCION DEL PP

A estas alturas de la legislatura a nadie debe escapar que el único interés del PP es el máximo desgaste electoral del Gobierno. No existe en la actual cúpula del PP el más mínimo interés en resolver el largo, difícil y complejo proceso de Euskadi. Incluso me atrevería a decir, que no existe en esta cúpula la más mínima sensibilidad per las víctimas del terrorismo, sean del color político o cívico que sea.
Esta reacción de Rajoy sobre la situación de de Juana tiene un único elemento político a destacar: mantiene a la ultraderecha española bajo las banderas del PP. No le interesa a Rajoy, ni a Acebes, ni a Zaplana una división del voto de las derechas. El objetivo de ocupar el centro político ha pasado ya a un segundo término. Hoy la línea directiva de los populares va en la dirección más radical, más agresiva, con los tintes más pronunciados de la derechona ibérica.
Esta dirección del timón conservador da miedo. Pero no podemos escondernos detrás del temor. Es mucho lo que nos jugamos en los próximos meses, entre dos grandes retos electorales, las municipales de esta próxima primavera y las elecciones generales del próximo año.
También debemos evitar, que el etarra De Juana, autor material de 25 asesinatos, y sin arrepintimiento, acabe convertido en un héroe. El Gobierno tomó la solución menos negativa para el frágil equilibrio de la convivencia política y social de Euskadi. El hecho de dejar morir a de Juana en prisión hubiera significado el comienzo de una brutal espiral de violencia en las calles de las ciudades y pueblos vascos que se debe evitar a toda costa.
No es un decisión tomada desde la cobardia, sino que es una acción política que ha antepuesto la política real a la política irracional.
El Gobierno de Rodríguez Zapatero, y los socialistas, hemos dados incontables muestras de nuestra actitud en contra del terrorismo etarra. Contamos en nuestras filas con demasiados compañeros muertos como para que alguien lo ponga en duda. Nadie lo puede desconocer, nadie lo desconoce.
Lo grave de esta situación es que el gobierno no tiene delante una derecha responsable. Tiene un derecha inmersa en una decidida deriva ultra, ansiosa de votos, dispuesta a utilizar la mínima desgracia ciudadana para su rédito electoral. Ante esta situación, las posibilidades de diálogo político son muy escasas.

ELS TRENS DE RODALIES

Hem viscut una setmana "horribilis" en relació a la avaries dels trens de rodalies. És una situació que ja dura bastants mesos i que està provocant la lògica protesta dels ciutadans. Des del Govern de Catalunya s'està treballant amb intensitat per tal que s'accelerin les inversions previstes i compromeses per part del Ministerio de Fomento per a la millora i el manteniment de la xarxa.
Estem davant d'un problema que requereix una gran atenció de l'administració. I, per això, no podem abaixar la vigilància ni deixar d'exigir allò que ens pertoca i que pertoca per a la bona marxa de les nostres ciutats.
La pregunta que ens hem de fer és la següent: com hem arribat en aquesta situació ? La resposta és ben clara : manca d'inversió en infraestructures, en la millora de la qualitat dels serveis i en el manteniment de les xarxes de subministrament elèctric, etc.
El Conseller Nadal va obtenir el compromís de la inversió urgent i addicional de 100 milions d'euros en el manteniment de la xarxa. El President Montilla ha demanat que s'accelerin les inversions pactades l'any passat. La vicepresidenta del Govern ha anunciat que la inversió de 1.350 milions d'euros destinats a rodalies es gestionaria amb rapidesa per tal de pal.liar els efectes de la situació actual.
Torno a destacar que la situació de rodalies RENFE és el resultat d'una actuació esquilmant dels successius governs del PP ( amb els corresponent suport de CIU). La manca d'inversió en la xarxa pública ferroviària ha contrastat amb l'esforç i la procupació dels governs conservadors per incentivar altres ofertes ferroviàries. No cal dir que aquestes, les línies de l'alta velocitat, són imprescindibles i tots esperem moltíssim d'un fet tan senzill com que la distància ferroviària entre Madrid i Barcelona és ja inferior a quatre hores, però és ben cert que la massa important de persones que es desplacen al voltant de les grans ciutats d'Espanya i de Catalunya és cada dia creixent.
Hi ha un Pla de Xoc de Rodalies que s'ha de comenzar a executar. Tots els ciutadans i, en especial els usuaris habituals, esperem molt d'ell. No poden haver retards. Ja no es justifiquen els retards.
Tornem a entrar en una era del tren, cent cinquanta anys després de la seva posada en funcionament a Catalunya. La necessitat d'un model de mobilitat sostenible ho fa imprescindible, per estalvi enèrgic, per seguretat dels viatgers, per impacte econòmic i també com a transformació d'un model de viure a les nostres viles i ciutats.

HABITATGES PER A ESTUDIANTS

La ministra Trujillo ha anunciat un paquet de mesures importants per a facilitar l'accés a l'habitatge als col.lectius de joves. A banda d'anunciar un gir importante a partir del 2009 en la promoció de l'habitatge protegit que es destinarà fonamentalemnt a la construcció de l'habitatge de lloguer, la Ministra ha parlat d'impulsar la construcció d'uns 10.000 habitatges per a joves estudiants.
Fins ara, la demanda d'habitatge a causa de la mobilitat per estudis és resolta, de forma majoritària, per l'oferta privada, ja sigui formal o informal. Una mostra més de com el mercat ha satisfet( o ha mal resolt) les demandes de consum d'un sector de la població sense intervenció pública.
La mesura que presenta Trujillo és una bona mesura. Les ciutats espanyoles , en general, i les catalanes, en particular, no compten amb aquest barris estudiantils que caracteritzen a les ciutats universitàries d'Europa. Són una mancança important, fins i tot, són un paisatge que trobem a faltar, un escenari de creació, cultura i vida que dóna perfil propi a qualsevol ciutat.
Ara bé, l'impuls de l'Estat en la matèria hauria d'anar acompanyat per un esforç similar de comunitats autònomes, ajuntaments i de les pròpies universitats. Si avui dia es traslladen de forma forçada, a causa dels estudis, més d'1.000.000 d'estudiants, és evident que tot i ser important, la xifra de 10.000 habitatges és insuficient. Les comunitats autònomes que vulguin competir en l'atracció d'estudiants hauran de garantir també fòrmules d'habitatges més econòmiques ( la mesura de Trujillo preveu que els joves paguin 200 euros per mes de lloguer!) i els municipis universitaris que vulguin conservar un perfil atractiu pels estudiants de fora també s'haurà de posar a treballar.
El mateix argumentari serveix per a les pròpies universitats, ja que és possible que en el futur la qualitat de l'oferta depengui, i no poc, d'un volum accessible de serveis necessaris per triar on realitzar els estudis. Penso, de manera especial, en universitats que avui encara necessiten un esforç de consolidació i de creixement : Lleida, Girona, Vic... La qualitat i l'accessibilitat de serveis residencials ofertats poden ser també instruments eficaços per a competir en els mercats educatius més enllà de les nostres fronteres.
És una bona mesura, per tant, que cal estudiar i impulsar. Requereix una inversió econòmica pública important, ja que construir per llogar és avui molt poc atractiu pel sector privat. Però és evident que ens juguem quelcom més que una simple inversió.

ENRIQUE MUGICA DEBE DIMITIR

Hoy el Senado ha debatido una propuesta de reprobación contra el Defensor del Pueblo del Estado, Enrique Múgica. Me sumo a ella. Y lamento que la suma de votos del PP y del PSOE hayan impedido que el cese de Múgica comience a ser una realidad.
Como catalán de adopción y de convicción no me siento defendido por Múgica. Al contrario, su actitud partidista y arbitraria en relación al Estatut del todos los catalanes, no hace más que distanciarme de su figura y cuestionar su rol entre las instituciones de España.
Múgica llegó a su cargo a propuesta de José Maria Aznar. Todos sabemos que para la designación del Defensor del Pueblo se necesita una mayoría importante del Congreso y en su día el PSOE dió el visto bueno. Pero hoy, su figura ha perdido capacidad de consenso. Hoy su comportamiento ha dañado a la institución de forma grave.
Como socialista me siento avergonzado de la actitud de Múgica en relación al nuevo Estatuto de Catalunya. No creo que esté actuando en favor de los ciudadanos y ciudadanas que vivimos en este país. Múgica, de forma deliberada se está sumando a la campaña más feroz de la derecha española contra la convivencia social en Catalunya y contra la buena relación de los pueblos de España.
Pido al gobierno y exijo a mi partido una actitud decidida para provocar un cambio en el cargo de Defensor del Pueblo. Enrique Múgica se apunta a dividir, no a sumar, que es lo que deseamos la inmensa mayoría de los catalanes y sobre todo aquellos que nos sentimos catalanes y españoles, uruguayos.... y ciudadanos del mundo.
Enrique Múgica debe dimitir!!

PISOS SOBREOCUPADOS : CINCO PROPUESTAS

En estos días pasados, el debate sobre el derecho a la vivienda se ha centrado en el problema de los "pisos pateras", en la sobreocupación de viviendas.
El tema no es nuevo en nuestra sociedad. Lo que es nuevo es el conflicto. El fenónemo de la sobreocupación es antiguo. Cada etapa histórica, en que el país ha vivido de forma intensa una oleada de inmigración, determinados barrios, detrminadas calles y determinadas viviendas de nuestras ciudades y pueblos han concido con intensidad el fenónemo. Basta con preguntarlo a muchos ciudadanos y ciudadanas venidos en los años 50 y 60 de otros puntos de España, para saber que muchas familias compartían superficies de 25, 30 y 50 metros cuadrados. Los parientes de entonces, que venían a probar suerte y a trabajar a la Cataluña de la industria y de las fuentes de trabajo, se alojaban de forma mayoritaria en pisos de familiares que les habían antecedido. Lo describen los libros de Paco Candel y las novelas de Juan Marsé. Y si nos referimos a las oleadas migratorias de finales del XIX o de los primeros 30 años del siglo XX, un excelente material de lectura es la novela de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios, que describe con maestría y crudeza la sobrepoblación de pensiones, hostales, patios de vecinos y "mueblés" que recorrió tener un techo su personaje Onofre Bovila y que, seguramente, conocieron nuestros antepasados como la palma de su mano.
El problema no radica en que se deba controlar o romper la cadena de la fraternidad familiar o amical. El conflicto que hoy nos aqueja es la creciente explotación de los nuevos ciudadanos, por empresarios sin escrúpulos, muchas veces de su propia colonia, y otras muchas por parte del propietario local. Ahí está la fuente del delito (la necesidades y las urgencias de los inmigrantes són también una oportunidad de negocio). El delito no está en el hecho de que querramos ayudar a un amigo o a un familiar inmigrante a labrarse un nuevo horizonte profesional en nuestro país.
La paradoja de nuestros tiempos es que vivimos en un país con un número muy importante de viviendas (3.000.000 de unidades) y que conviven en nuestras ciudades pisos vacíos con pisos sobreocupados. Algo se debe hacer para corregir este problema. Y lo debemos hacer con rigor y con rapidez, atendiendo el derecho de toda persona a poder disfrutar de una vivienda digna.
La próxima ley de la vivienda que desde hace pocos semanas se ha empezado a tramitar en el Parlamento, define la sobreocupación como uno de los incumplimiento de la función social de la propiedad residencial. Establece, a continuación, una serie de instrumentos para que las administraciones competentes ( Generalitat y Ayuntamientos) puedan actuar. Estipula obligaciones para las administraciones competentes y regula un régimen de sanciones para los casos que sean punibles.
Pero la ley y su reglamento no estarán en marcha hasta finales de este año 2007. De ahora a entonces, faltan meses, y tenemos a las puertas una campaña electoral municipal. Hay quien tiene la tentación de usar los problemas generados por la sobreocupación como arma política
En cuanto a la ley, lo más importante es que se accelere su tramitación, de forma que hacia el verano pueda estar aprobado el texto legislativo.
En cuanto a las estrategias para atacar el problema, debemos ser extremadamente cuidadosos para no caer en el simplismo ineficaz. Sería un enorme error establecer pretender legislar sobre los metros de superficie por número de miembros de la unidad familiar. La primera consecuencia sería que nos encontraríamos con un número importante de famílias en la calle. Si no podemos ofrecer vivienda a los afectados de sobreocupación, no estamos arreglando el problema sino que estamos creando otro de nuevo.
No sabemos hoy cual es la población afectada, de cuantos pisos estamos hablando, cuantos propietarios estan implicados. De todo ello debemos tener datos precisos, una buena diagnosis. Esta debería ser la primera medida.
La segunda medida debe orientarse a ampliar de inmediato el parque de viviendas disponibles para una atención social de urgencia ( hoy no sabemos si existe esta reserva).
La tercera medida consiste en impulsar y consolidar las oficinas de mediación en el mercado del alquiler, para dar confianza al propietario en relación a la conservación de su patrimonio y la reducción de riesgos de morosidad de los posibles usuarios ( por cierto, en Catalunya los morosos del alquiler no superan el 2% del total) y multiplicar así las oportunidades de acceso a la vivienda a las personas con menos recursos.
La cuarta medida, a mi modo de ver, radica en evitar el racimo de manifestaciones de falsa contundencia por parte de los responsables públicos y aúnar esfuerzos a fin de buscar fórmulas de negociación y de control más discretas pero más eficaces.
La quinta medida que propongo consiste en implicar al sector empresarial en la resolución de la gestión del alquiler de la vivienda de su trabajadores emigrantes. Si la gestión de contingentes de trabajadores no incluye la garantía de facilitar una vivienda en condiciones, desde el primer día, al nuevo trabajador, estamos dejando que perviva un problema realmente perverso. No estamos pidiendo que la vivienda sea gratuita, pero si que el aval de un contrato de alquiler pueda ser hecho por la misma empresa que contrata al trabajador. Los avales siempre son de retorno, por tanto allí no hay pérdidas posibles. Los sindicatos deberían estar atentos y deberían ser exigentes y activos en este capítulo.
Vivir en condiciones es difícil para mucha gente que, hoy, vive y trabaja en Catalunya. Es una responsabilidad de la administración dar soluciones eficaces al problema. Pero es una responsablidad de los agentes sociales participar en la gestión de estas responsabiliades y de la soluciones que se deban implantar.

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.

L’ACCÉS A L’HABITATGE : EL CENTRE DE LA PREOCUPACIÓ MUNICIPAL SOCIALISTA

Tots estem assistint a la dificultat creixent dels joves catalans i d’altres col.lectius socials per accedir a un habitatge digne. La conversió de la unitat d’habitatge en un producte financer dificulta de forma creixent l’accés, ja sigui en forma de compra o de lloguer, a persones o familias amb rendes baixes. A aquest fet se suma un mercat de lloguer reduït , car i feble.

El passat dissabte 13 de gener el secretari de política municipal del PSC, l’alcalde d’Hospitalet, Celestino Corbacho, va proposar com a mesura urgent l’impuls, en els propers quatre anys, de la rehabilitació de 100.000 habitatges.

Aquesta proposta posa l’accent en la ciutat construïda, en la ciutat existent, en la seva modernització i en la seva renovació. Per dur a terme la iniciativa, Corbacho planteja la creació d’un fons de recursos específics per a la rehabilitació d’aquest gruix d’habitatges. S’ha indicat ja, en moltes ocasions, la importància i el bon impacte que han tingut per a molts barris ( i, per tant, per a les seves ciutats) la injecció econòmica de la Llei de Barris. D’una manera similar, el nou fons proposat, hauria d’esdevenir una acció senzilla, però dinàmica, en favor de les grans operacions de rehabilitació de l’habitatge, que pivotaria fonamentalment sobre l’habitatge buit i sobre aquell que no pot ser ocupat a causa de diversos nivells de patología. Si ens atenem a les xifres fins avui conegudes, estariem considerant que un 20 % aproximat del total d’habitatges del parc actual de Catalunya ( 600.000 unitats) podrien ser matèria d’intervenció.

La segona proposta persegueix la creació d’un instrument de consens i de planejament : el consell territorial per la promoció de l’habitatge protegit . Aquesta proposta requereix d’un important esforç polític, de l’esforç d’aquells que volen treballar més enllà dels límits d’un municipi per garantir la construcció d’habitatges accesible als sectors de població que més ho necessiten. La proposta recull allò que ja fa temps diuen les veus més autoritzades : s’ha d’arribar a l’objectiu de que un de cada tres habitatges nous produits sigui de protecció oficial.

Hi ha municipis del Penedès que són exemples de promoció de l’HPO. Cal dir-ho. En especial citaré els exemples de Vilafranca del Penedès, amb 396 habitatges construits de protecció en els darrers quatre anys , de Santa Margarida i Els Monjos que ha impulsat quasi un centenar de pisos amb finalitat social en el mateix periode i, pel volum impulsat i construit, l’esforç del municipi de La Granada.

L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès ve treballant, també, dins l’àmbit de la rehabilitació, des de finals dels anys 80 en la reforma i adequació d’habitatges buits que es lloguen a joves o a famílies que no tenen pis. La tasca ha estat llarga i intensa durant més de 10 anys. La darrera exposició VILAFRANCA FA PER TU explicava algunes d’aquestes accions singulars. La tasca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç municipal, a la col.laboració amb empreses, a la sensibilitat social de molts propietaris. El programa ha servit també per a la formació de joves professionals. Una nova injecció de recursos en aquesta àrea permetria posar al mercat més habitatges, atendre la demanda de més persones, a la vegada que recuperar teixit urbà, impulsar la reactivació econòmica als barris vells o consolidats i fer un estalvi estratègic de sòl urbanitzable.