El passat 30 de setembre, 120 diputas i diputades en representació de la immensa majoria del poble català, vam aprovar al Parlament la Proposició de llei del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Va ser un dia gran, un dia d’emocions i d’entusiasme. Cadascú dels que el vam votar, vam manifestar la nostra alegria dins del Palau i fora d’ell, compartint-lo amb els companys, amb els amics, amb els veïns i amb els nostres conciutadans.
Hem parlat molt de l’Estatut, i encara parlarem. Però jo vull traslladar-vos algunes raons per les quals em sento molt satisfet d’haver aprovat un Estatut d’aquesta alçada. I em permetreu que us digui que és a causa del profund caràcter de reforma social que conté l’estatut. El Títol 1er. que va ser votat exclusivament pels partits de l’esquerra catalana i que fa referència als drets i deures dels catalans significa un avanç significatiu que entronca amb la llarga tradició progressista de la societat catalana. El reconeixement als drets de les dones, dels menors i de les persones grans, el dret a viure i a morir dignament, el reconeixement dels drets a la cultura i l’ús de la llengua, a l’educació, a la salut, a l’habitatge, al treball.
També es especialment rellevant la reivindicació de la preservació i conservació de la memòria històrica, que dota a la Generalitat d’obligacions per tal de que el passat històric del país sigui conegut en tota la seva complexitat, no exenta de dramatisme i que vé a reparar en part el deute històric que tenim els catalans i les catalanes amb tots els homes i dones que van patir presó, exili i fins la persecució i la mort per defensar la llibertat i la justícia social.
També, per primera vegada, es considera el dret a la preservació i conservació del paisatge tal com és percebut per la comunitat de ciutadans que hi viu. Aquest no és un tema menor, per que té molt a veure amb l’assoliment de nous nivells de cohesió social i en la resolució dels nous reptes de convivència cívica i urbana.
És personalment l’article 138, referit a l’emigració, un dels articles que jo jutjo socialment de major interès. La situació de l’emigració és la primera preocupació de la societat catalana i del seu empresariat. En aquesta matèria es fa un pas de gegant en matèria de reconeixement dels drets de les persones, es planteja la possibilitat de compartir competències en matèria de fixació dels contingents de treballadors i de treballadores que es contractin així com al de la seva regularització laboral i es reclama per al Govern de la Generalitat, la competència exclusiva en matèria de polítiques d’acollida la qual cosa permetria l’obtenció de més recursos per atendre drets d’accés a l’escolarització obligatòria, de salut, d’habitatge, etc.
És ben clar que només la millora del finançament pot afavorir les possibilitats de creixement de les nostres competències per donar més serveis a les persones. I per això, tenim dipositades totes les expectatives en un major creixement dels recursos per tenir més desenvolupament social. És l’objectiu de l’esquerra al Govern. Catalunya tindrà un futur esperançador, si la societat catalana és capaç de resoldre els dèficits i els desequilibris que generen les bosses de pobresa i d’exclusió que malauradament encara romanen al nostre país Si ho podem aconseguir,tindrem un país amb veritable plenitud de drets i podrem completar la il.lusionadora tasca de donar llum a les ombres encara persistents en el teixit social i ciutadà.
sábado, octubre 22, 2005
jueves, septiembre 15, 2005
NOTA DE PREMSA
EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DE L’ALT PENEDES CONSIDERA PRIORITÀRIES.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a les comarques del Penedès pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a les comarques del Penedès pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
miércoles, septiembre 14, 2005
NOTA DE PREMSA
EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DEL GARRAF CONSIDERA PRIORITÀRIES.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a la comarca del Garraf pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre, entre d’altres aspectes, la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.
Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.
En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a la comarca del Garraf pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre, entre d’altres aspectes, la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.
viernes, julio 29, 2005
La carta de navegació de l’Estatut
El vaixell de l’Estatut està a punt d’arribar a port. Està previst que tiri l’àncora el dia 30, divendres vinent. El que encara no està clar és si trobarà les aigües prou calmades en arribar a destí, o si per contra acabarà impactant contra un penyassegat. L’avantatge d’avui és que tenim un far: el dictamen del Consell Consultiu, que ens indica quin camí hem de seguir i quin no. Pel camí de la Constitucionalitat, hi ha la bonança. Pel de la inconstitucionalitat, que CiU sembla entestada a defensar, anem a petar de dret a les roques.
Perquè aquest vaixell de l’Estatut, tal com l’hem preparat, podria ben bé anomenar-se “Ambició”. És ambició el que hi hem posat els socialistes, i el que hi ha posat CiU, i ERC, i ICV. Però el cas és que els socialistes acompanyem l’ambició amb seny i els convergents, no. Perquè defensar amb ungles i dents un model de finançament autonòmic ambiciós, però inconstitucional, com el de CiU, no és mirar per Catalunya: és voler estimbar-se contra un escull que podríem evitar amb un simple cop de timó. Cap a on? Doncs cap a un model de finançament com el que ha proposat el Govern català, que a més de ser tan ambiciós com el de CiU, sabem que no trobarà cap escull.
Els navegants de segles remots haurien agraït moltíssim un mapa tan detallat com el del Consell Consultiu, que ens permet saber perfectament on hi ha roques, on hi ha penyasegats, on bufen vents propicis i on hi ha ports en què serem ben acollits. S’haurien estalviat molts disgustos, certament. El que resulta curiós és que ara, amb unes cartes de navegació tan esplèndides, CiU s’entesti a anar cap a les roques dia sí, dia també.
Si l’Estatut no queda aprovat el dia 30, seguirà vigent el de 1979, ja obsolet i desgastat després de tants anys d’ús. Artur Mas tindrà la satisfacció de no haver permès que l’Estatut s’aprovés durant el mandat del President Maragall, però sembla que no té en compte que per aquesta maniobra pot passar a la història com a responsable del fracàs de l’Estatut. I això difícilment li reportarà cap rèdit electoral. Més aviat el contrari. Té temps de fer un cop de timó fins al dia 30 de setembre. Ell decideix: a bon port o a les roques? La ruta que triï serà la definitiva. Els socialistes estem disposats a que el vaixell arribi a bon port i no descansarem per a que així sigui. No volem veure estimbat contra les roques el vaixell de l’ambició de major benestar de tot un poble ni que les nostres il.lusions siguin a la sorra com a tristes restes d’un naufragi que es podia haver evitat.
Perquè aquest vaixell de l’Estatut, tal com l’hem preparat, podria ben bé anomenar-se “Ambició”. És ambició el que hi hem posat els socialistes, i el que hi ha posat CiU, i ERC, i ICV. Però el cas és que els socialistes acompanyem l’ambició amb seny i els convergents, no. Perquè defensar amb ungles i dents un model de finançament autonòmic ambiciós, però inconstitucional, com el de CiU, no és mirar per Catalunya: és voler estimbar-se contra un escull que podríem evitar amb un simple cop de timó. Cap a on? Doncs cap a un model de finançament com el que ha proposat el Govern català, que a més de ser tan ambiciós com el de CiU, sabem que no trobarà cap escull.
Els navegants de segles remots haurien agraït moltíssim un mapa tan detallat com el del Consell Consultiu, que ens permet saber perfectament on hi ha roques, on hi ha penyasegats, on bufen vents propicis i on hi ha ports en què serem ben acollits. S’haurien estalviat molts disgustos, certament. El que resulta curiós és que ara, amb unes cartes de navegació tan esplèndides, CiU s’entesti a anar cap a les roques dia sí, dia també.
Si l’Estatut no queda aprovat el dia 30, seguirà vigent el de 1979, ja obsolet i desgastat després de tants anys d’ús. Artur Mas tindrà la satisfacció de no haver permès que l’Estatut s’aprovés durant el mandat del President Maragall, però sembla que no té en compte que per aquesta maniobra pot passar a la història com a responsable del fracàs de l’Estatut. I això difícilment li reportarà cap rèdit electoral. Més aviat el contrari. Té temps de fer un cop de timó fins al dia 30 de setembre. Ell decideix: a bon port o a les roques? La ruta que triï serà la definitiva. Els socialistes estem disposats a que el vaixell arribi a bon port i no descansarem per a que així sigui. No volem veure estimbat contra les roques el vaixell de l’ambició de major benestar de tot un poble ni que les nostres il.lusions siguin a la sorra com a tristes restes d’un naufragi que es podia haver evitat.
martes, julio 19, 2005
DISSET BARRIS QUE VAN A PER TOTES
El Govern ha adjudicat els ajuts de la segona convocatòria en que s’aplica la llei de barris. Han estat disset els projectes que han rebut subvenció, d’un conjunt de més de 50 projectes. Disset barris que s’han acollit a la primera normativa catalana de suport als barris que pateixen diversos problemes de desenvolupament social i/o econòmic o que estan afectats per patologies urbanes que condicionen el seu dia a dia de forma negativa.
La llei de barris, que possibilita aquest ajuts, ha estat una de les grans apostes pel reequilibri social, la millora urbana i la reactivació económica dels barris de Catalunya que ha fet el govern presidit pel President Maragall.
La passada legislatura, el grup parlamentari socialista- ciutadans pel canvi ja va presentar la proposta que no va comptar amb el suport de la coalició governat de les dretes nacionalistes. Tampoc, en aquest moment, els autonomenats populars es van sumar a la iniciativa , en virtut del funest pacte de legislatura entre ambdues forces conservadores que van enfangar moltes iniciatives progressistes que ja podrien portar més anys de funcionament.
És el Pacte del Tinell i l’arribada de les forces catalanistes i d’esquerres al Govern de la Generalitat el que fa possible una nova política d’atenció als barris de Catalunya. Una nova política conformada al voltant dels mecanismes que la nova Llei, la de barris, ha posat en marxa : un fons de suport als barris amb projectes i un mecanismes plural i transparent per l’adjudicació dels ajuts a les iniciatives municipals.
L’any passat van ser 13 els barris que van iniciar el procés i ara se sumen 17 projectes més que venen a continuar completant una de les propostes més agosarades i, a l’hora, més necessària, per a les àrees urbanes que necessiten especial atenció al nostre país. No són les úniques, però totes elles són prioritàries. Són les segones en rebre atenció però no seran les últimes, ja que el Fons creat està dotat del mecanisme pressupostari adient per donar continuïtat al programa.
Municipi a municipi podem veure que s’atén a la integralitat de les situacions urbanes del país. Des del Poble Sec de Barcelona a la Marca de l’Ham de Figueras i des del Casc Antic de Tortosa al Barri sud de Vic. Tres dels projectes corresponen a les comarques centrals: Nucli Antic de Berga, Barris sud de Vic i Barri vell de Solsona. Un altre correspon a Tarragona, a la popular i populosa barriada de Camp Clar, i un altre a Tortosa ( Casc Antic) a les Terres de l’Ebre. El ja citat barri de la Marca de l’Ham de Figueras i el projecte Santa Eugència- Can Gibert del Pla de Girona, així com el barri del nucli antic de Ripoll, corresponen a les comarques gironines. Casablanca de Sant Boi, Sant Ildefons de Cornellà i el Barri de Sant Cosme de El Prat de Llobregat són els tres projectes beneficiats de la segona convocatòria a la comarca del Baix Llobregat. A les comarques del Vallès ho són els barris de La Ribera de Montcada i Reixac, el de Parc Fluvial riu Ripoll de Sabadell, Can Folguera de Santa Perpètua de Mogoda i la Barriada Nova de Canovelles. El barri de Cerdanyola de Mataró, al Maresme, i el ja senyalat del Poble Sec a Barcelona completen el conjunt de propostes que es posaran en marxa.
Les disset iniciatives mouran un total de 198 M€ en el seu conjunt, més de 30.000 mil milions de les antigues pessetes. Una xifra amb gruix, en benefici de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya. D’aquesta quantitat, el Govern de la Generalitat aporta la meitat i les administracions locals implicades. És un programa en que les dues administracions amb competències urbanístiques treballaran plegades i de valent. Al compromís del món local amb les seves ciutats li hem de sumar la corresponsabilitat pràctica del govern del país.
A què es destinen aquests ajuts? Les propostes són àmplies i diverses, però s’orienten fonamentalment a la rehabilitació dels entorns urbans, a la dotació d’espais públics als barris per destinar-los a usos comuns dels ciutadans que hi habiten, a la millora, creació i/o rehabilitació d’equipaments públics d’ús cívic, cultural, tecnològic, a la promoció econòmica, a l’atenció a les noves realitats socials.
En aquests barris, com en molts d’altres, es juga el futur de molts joves de Catalunya. Tots hem de ser conscients d’aquesta realitat. És per això que la transversalitat de les accions que s’han previst en tots ells ha de considerar-se com una concepció programatica en favor de les noves generacions que els habiten. A la vegada, són un esforç imprescindible per atendre la situació social de la gent gran i de les famílies. Són esforços per dignificar els entorns de convivència, per a millorar la qualitat dels edificis i de l’habitatge, per incrementar o possibilitar la modernització de les infraestructures de comunicació però també, entre d’altres, per reduir les barreres arquitectòniques i condicionar i ampliar els espais de relació col.lectiva.
El futur és esperançador, però encara falta molt per fer . Cal fer l’esforç en reconvertir aquests barris en vivers d’oportunitats i aquesta no és tasca fàcil. La remodelació urbana que és important no és suficient per fabricar futur. Tan important com ella és la inversió en millora tecnològica del parc d’habitatges, per que de l’aplicació i de la inversió tecnològica depèn en gran part el futur desenvolupament econòmic i la creació de riquesa i d’ocupació en aquetes zones urbanes. L’activitat econòmica garanteix la complexitat d’usos d’un barri, estableix població, genera feina, enforteix el teixit social, possibilita la inversió de les tendències afavoridores de l’exclusió. En definitiva,un bon pla de reactivació econòmica del barri sumat a la seva rehabilitació pot disminuir els riscos del territori, minorar la seva situació actual de fragilitat i impulsar-los cap escenaris més dinàmics,més actius i més estables.
La llei de barris, que possibilita aquest ajuts, ha estat una de les grans apostes pel reequilibri social, la millora urbana i la reactivació económica dels barris de Catalunya que ha fet el govern presidit pel President Maragall.
La passada legislatura, el grup parlamentari socialista- ciutadans pel canvi ja va presentar la proposta que no va comptar amb el suport de la coalició governat de les dretes nacionalistes. Tampoc, en aquest moment, els autonomenats populars es van sumar a la iniciativa , en virtut del funest pacte de legislatura entre ambdues forces conservadores que van enfangar moltes iniciatives progressistes que ja podrien portar més anys de funcionament.
És el Pacte del Tinell i l’arribada de les forces catalanistes i d’esquerres al Govern de la Generalitat el que fa possible una nova política d’atenció als barris de Catalunya. Una nova política conformada al voltant dels mecanismes que la nova Llei, la de barris, ha posat en marxa : un fons de suport als barris amb projectes i un mecanismes plural i transparent per l’adjudicació dels ajuts a les iniciatives municipals.
L’any passat van ser 13 els barris que van iniciar el procés i ara se sumen 17 projectes més que venen a continuar completant una de les propostes més agosarades i, a l’hora, més necessària, per a les àrees urbanes que necessiten especial atenció al nostre país. No són les úniques, però totes elles són prioritàries. Són les segones en rebre atenció però no seran les últimes, ja que el Fons creat està dotat del mecanisme pressupostari adient per donar continuïtat al programa.
Municipi a municipi podem veure que s’atén a la integralitat de les situacions urbanes del país. Des del Poble Sec de Barcelona a la Marca de l’Ham de Figueras i des del Casc Antic de Tortosa al Barri sud de Vic. Tres dels projectes corresponen a les comarques centrals: Nucli Antic de Berga, Barris sud de Vic i Barri vell de Solsona. Un altre correspon a Tarragona, a la popular i populosa barriada de Camp Clar, i un altre a Tortosa ( Casc Antic) a les Terres de l’Ebre. El ja citat barri de la Marca de l’Ham de Figueras i el projecte Santa Eugència- Can Gibert del Pla de Girona, així com el barri del nucli antic de Ripoll, corresponen a les comarques gironines. Casablanca de Sant Boi, Sant Ildefons de Cornellà i el Barri de Sant Cosme de El Prat de Llobregat són els tres projectes beneficiats de la segona convocatòria a la comarca del Baix Llobregat. A les comarques del Vallès ho són els barris de La Ribera de Montcada i Reixac, el de Parc Fluvial riu Ripoll de Sabadell, Can Folguera de Santa Perpètua de Mogoda i la Barriada Nova de Canovelles. El barri de Cerdanyola de Mataró, al Maresme, i el ja senyalat del Poble Sec a Barcelona completen el conjunt de propostes que es posaran en marxa.
Les disset iniciatives mouran un total de 198 M€ en el seu conjunt, més de 30.000 mil milions de les antigues pessetes. Una xifra amb gruix, en benefici de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya. D’aquesta quantitat, el Govern de la Generalitat aporta la meitat i les administracions locals implicades. És un programa en que les dues administracions amb competències urbanístiques treballaran plegades i de valent. Al compromís del món local amb les seves ciutats li hem de sumar la corresponsabilitat pràctica del govern del país.
A què es destinen aquests ajuts? Les propostes són àmplies i diverses, però s’orienten fonamentalment a la rehabilitació dels entorns urbans, a la dotació d’espais públics als barris per destinar-los a usos comuns dels ciutadans que hi habiten, a la millora, creació i/o rehabilitació d’equipaments públics d’ús cívic, cultural, tecnològic, a la promoció econòmica, a l’atenció a les noves realitats socials.
En aquests barris, com en molts d’altres, es juga el futur de molts joves de Catalunya. Tots hem de ser conscients d’aquesta realitat. És per això que la transversalitat de les accions que s’han previst en tots ells ha de considerar-se com una concepció programatica en favor de les noves generacions que els habiten. A la vegada, són un esforç imprescindible per atendre la situació social de la gent gran i de les famílies. Són esforços per dignificar els entorns de convivència, per a millorar la qualitat dels edificis i de l’habitatge, per incrementar o possibilitar la modernització de les infraestructures de comunicació però també, entre d’altres, per reduir les barreres arquitectòniques i condicionar i ampliar els espais de relació col.lectiva.
El futur és esperançador, però encara falta molt per fer . Cal fer l’esforç en reconvertir aquests barris en vivers d’oportunitats i aquesta no és tasca fàcil. La remodelació urbana que és important no és suficient per fabricar futur. Tan important com ella és la inversió en millora tecnològica del parc d’habitatges, per que de l’aplicació i de la inversió tecnològica depèn en gran part el futur desenvolupament econòmic i la creació de riquesa i d’ocupació en aquetes zones urbanes. L’activitat econòmica garanteix la complexitat d’usos d’un barri, estableix població, genera feina, enforteix el teixit social, possibilita la inversió de les tendències afavoridores de l’exclusió. En definitiva,un bon pla de reactivació econòmica del barri sumat a la seva rehabilitació pot disminuir els riscos del territori, minorar la seva situació actual de fragilitat i impulsar-los cap escenaris més dinàmics,més actius i més estables.
miércoles, junio 29, 2005
EL NUEVO GOBIERNO DEL URUGUAY Y LOS URUGUAYOS EN EL EXTERIOR
Roberto Labandera. Uruguay, 1954. Diputado en el Parlament de Catalunya ( PSC-CpC) Miembro de Xarxa Latina.
El Presidente Tabaré Vazquez anunció en Montevideo el pasado 1º de marzo, en el discurso de asunción de la Presidencia de la República, la creación del Departamento 20, una iniciativa para agrupar a los uruguayos que vivimos en el exterior. El Ministro Gargano en su visita a Barcelona en marzo pasado nos reafirmo las finalidades de la iniciativa.
¿Que es el Departamento 20? El Uruguay cuenta hoy con más de 450.000 compatriotas esparcidos por todo el mundo. La mayoria lo están en Argentina y Brasil, pero también los hay en Venezuela, en México, en Chile, en Cuba, en Estados Unidos, en Espanya ( más de 50.000 en total), en Francia, en Suecia, en Rusia, etc. La cifra que hoy maneja el gobierno uruguayo nace sin embargo de un cálculo demográfico hecho por los expertos, pero no se cuenta con un instrumento objetivo de medición de dicha diàspora. Si tomamos esa cifra como correcta ( es posible que la realidad la supere) y le sumamos un cierto cálculo sobre el crecimiento vegetativo de las familias emigradas, podemos asegurar que más de 600.000 uruguayos viven hoy por el mundo. Estos uruguayos constituimos una auténtica fuerza de cooperación y de ayuda al desarrollo para nuestro pequeño y entrañable país.
El Departamento 20 pretende, a través del registro consular voluntario, dar una organización al conjunto de datos que los uruguayos en el exterior querramos suministrar al Estado uruguayo para causas de interés general. Se trata de inscribirnos en los consulados para que se sepa de nuestra localización y a efectos de que se puedan establecer connexiones voluntarias entre los grupos organizados, los profesionales y las personas que querramos y que todo ello pueda redundar en beneficio de la marcha del país. Por microscópico que pueda parecer el grano de arena, puede ayudar a construir una montaña, y por ello la suma de los múltiples pequeños esfuerzos puede devenir una causa suficiente en beneficio de tanta y tanta gente del país que dejamos un día y que hoy nos necesita más que nunca. También puede ser útil el registro para conocer la situación real de muchos uruguayos y uruguayas que padecen situaciones límites en lo económico y en lo social, porque en materia de emigración no es oro todo lo que reluce y, en segundo lugar, porque muchos compatriotas han padecido duramente en su vida personal las consecuencias de las crisis sucesivas de los paises de acogida.
La connexión de los uruguayos en el exterior con el Departamento 20 se hará através de un segundo instrumento. Este segundo instrumento son los consejos consultivos de uruguayos en el exterior. Concebidos como un instrumento democrático, con procesos transparentes de elección y de constitución, los consejos consultivos serán el único interlocutor del gobierno en cada país.
Si a la creación de estos dos instrumentos, le sumamos la voluntad del gobierno para establecer, mediante ley específica, el voto por correo desde el exterior, es decir el derecho al voto en todas las contiendas electorales a aquellos que vivimos en el exterior, podemos afirmar que por primera vez un gobierno uruguayo ha previsto tomar en consideración a aquellos que por diversas causas vivimos y trabajamos fuera de sus fronteras. Por ello la iniciativa ha sido saludada con gran entusiasmo por entidades y asociaciones de uruguayos y es esperada su puesta en marcha con una gran expectativa.
Esta última fue, sin duda, la conclusión más rotunda que extraje de la reunión que presidió en el Ateneu de Cerdanyola, el pasado sábado 18 de junio, el embajador Alvaro Portillo en representación del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay y en la que participaron además de representantes del cuerpo consular, unos cuantos centenares de compatriotas que estamos asociados en Cataluña y en España para luchar por los derechos de los uruguayos y de los sudamericanos en general o para impulsar la cooperación con proyectos del país . Fue una reunión con emoción y con debate, pero con muchas ganas de hacer cosas en beneficio de la patria que nos vio nacer.
Para terminar, quiero compartir con ustedes una valoración sobre la situación de los uruguayos en Catalunya. Somos una colonia pequeña ( en relación a otras colonias de emigrantes ) pero somos una colonia diversa y plural : trabajadores de variada índole, empresarios de éxito, inversores, emprendedores diversos, profesionales, intelectuales, políticos, jubilados y jubiladas, funcionarios públicos, jovenes estudiantes, artistas plásticos,etc. Todos ellos con grados diversos de capacidad y de voluntad para cooperar en la reconstrucción del Uruguay. Nos falta sólo que, desde el interior del país, una unidad de trabajo de la administración establezca la coordinación de la suma de todos estos esfuerzos que hoy se están haciendo y que acoja ayudas, proyectos, recursos, etc. para darle una mayor capacidad de acción, de eficacia y de transparencia. A su vez, en nuestros paises de residencia debemos crear las estructuras complementarias de gestión de la información y de la cooperación. Confiamos plenamente en el Gobierno del Presidente Vázquez y por esto creemos aún más necesaria esa coordinación imprescindible para organizar nuestro apoyo al trabajo de la sociedad uruguaya y de nuestro Gobierno.
El Presidente Tabaré Vazquez anunció en Montevideo el pasado 1º de marzo, en el discurso de asunción de la Presidencia de la República, la creación del Departamento 20, una iniciativa para agrupar a los uruguayos que vivimos en el exterior. El Ministro Gargano en su visita a Barcelona en marzo pasado nos reafirmo las finalidades de la iniciativa.
¿Que es el Departamento 20? El Uruguay cuenta hoy con más de 450.000 compatriotas esparcidos por todo el mundo. La mayoria lo están en Argentina y Brasil, pero también los hay en Venezuela, en México, en Chile, en Cuba, en Estados Unidos, en Espanya ( más de 50.000 en total), en Francia, en Suecia, en Rusia, etc. La cifra que hoy maneja el gobierno uruguayo nace sin embargo de un cálculo demográfico hecho por los expertos, pero no se cuenta con un instrumento objetivo de medición de dicha diàspora. Si tomamos esa cifra como correcta ( es posible que la realidad la supere) y le sumamos un cierto cálculo sobre el crecimiento vegetativo de las familias emigradas, podemos asegurar que más de 600.000 uruguayos viven hoy por el mundo. Estos uruguayos constituimos una auténtica fuerza de cooperación y de ayuda al desarrollo para nuestro pequeño y entrañable país.
El Departamento 20 pretende, a través del registro consular voluntario, dar una organización al conjunto de datos que los uruguayos en el exterior querramos suministrar al Estado uruguayo para causas de interés general. Se trata de inscribirnos en los consulados para que se sepa de nuestra localización y a efectos de que se puedan establecer connexiones voluntarias entre los grupos organizados, los profesionales y las personas que querramos y que todo ello pueda redundar en beneficio de la marcha del país. Por microscópico que pueda parecer el grano de arena, puede ayudar a construir una montaña, y por ello la suma de los múltiples pequeños esfuerzos puede devenir una causa suficiente en beneficio de tanta y tanta gente del país que dejamos un día y que hoy nos necesita más que nunca. También puede ser útil el registro para conocer la situación real de muchos uruguayos y uruguayas que padecen situaciones límites en lo económico y en lo social, porque en materia de emigración no es oro todo lo que reluce y, en segundo lugar, porque muchos compatriotas han padecido duramente en su vida personal las consecuencias de las crisis sucesivas de los paises de acogida.
La connexión de los uruguayos en el exterior con el Departamento 20 se hará através de un segundo instrumento. Este segundo instrumento son los consejos consultivos de uruguayos en el exterior. Concebidos como un instrumento democrático, con procesos transparentes de elección y de constitución, los consejos consultivos serán el único interlocutor del gobierno en cada país.
Si a la creación de estos dos instrumentos, le sumamos la voluntad del gobierno para establecer, mediante ley específica, el voto por correo desde el exterior, es decir el derecho al voto en todas las contiendas electorales a aquellos que vivimos en el exterior, podemos afirmar que por primera vez un gobierno uruguayo ha previsto tomar en consideración a aquellos que por diversas causas vivimos y trabajamos fuera de sus fronteras. Por ello la iniciativa ha sido saludada con gran entusiasmo por entidades y asociaciones de uruguayos y es esperada su puesta en marcha con una gran expectativa.
Esta última fue, sin duda, la conclusión más rotunda que extraje de la reunión que presidió en el Ateneu de Cerdanyola, el pasado sábado 18 de junio, el embajador Alvaro Portillo en representación del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay y en la que participaron además de representantes del cuerpo consular, unos cuantos centenares de compatriotas que estamos asociados en Cataluña y en España para luchar por los derechos de los uruguayos y de los sudamericanos en general o para impulsar la cooperación con proyectos del país . Fue una reunión con emoción y con debate, pero con muchas ganas de hacer cosas en beneficio de la patria que nos vio nacer.
Para terminar, quiero compartir con ustedes una valoración sobre la situación de los uruguayos en Catalunya. Somos una colonia pequeña ( en relación a otras colonias de emigrantes ) pero somos una colonia diversa y plural : trabajadores de variada índole, empresarios de éxito, inversores, emprendedores diversos, profesionales, intelectuales, políticos, jubilados y jubiladas, funcionarios públicos, jovenes estudiantes, artistas plásticos,etc. Todos ellos con grados diversos de capacidad y de voluntad para cooperar en la reconstrucción del Uruguay. Nos falta sólo que, desde el interior del país, una unidad de trabajo de la administración establezca la coordinación de la suma de todos estos esfuerzos que hoy se están haciendo y que acoja ayudas, proyectos, recursos, etc. para darle una mayor capacidad de acción, de eficacia y de transparencia. A su vez, en nuestros paises de residencia debemos crear las estructuras complementarias de gestión de la información y de la cooperación. Confiamos plenamente en el Gobierno del Presidente Vázquez y por esto creemos aún más necesaria esa coordinación imprescindible para organizar nuestro apoyo al trabajo de la sociedad uruguaya y de nuestro Gobierno.
miércoles, junio 15, 2005
QUAN EL PAISATGE ESDEVÉ UN DRET
El poeta turc, Nasim Hikmet, en el seu poema La nostàlgia de l’oblit, va deixar escrits uns versos esplèndids en relació a l’actitud ètica de l’home davant la natura, i de la preeminència racional dels valors humans sobre els valors naturals. “No visquis a la terra/ com un llogater/ ni a la naturalesa/ a la manera d’un turista/ Viu en aquest món / com si fos la cas del teu pare/..../Sent la tristesa de la branca que s’asseca/ del planeta que s’extingeix/ de l’animal invàlid/ però sent, sobretot, la tristesa de l’home/”.Aquests versos, que m’han vingut a la memòria al bel mig del debat de la Llei del Paisatge són una mena de càlid referent literari per a aquells que creiem en el rol fonamental del paisatge a les nostres vides i a la vida de la societat de la que en formem part i un bon pòrtic per a la seva justificació.
La llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada per àmplia majoria en la sessió plenària del passat dijous 2 de juny, uneix dues voluntats . Per un cantó, la voluntat de l’actual Govern de fer, per primera vegada des del Govern de la Generalitat, una política específica en matèria de paisatge i, d’un altre, la voluntat de donar resposta a la creixent sensibilitat social en relació a la preservació i ordenació dels paisatges de Catalunya. Així mateix, ve a donar resposta a dues necessitats : cobrir un buit històric en matèria legislativa d’ordenació del paisatge i donar cobertura a la polítiques que en el seu àmbit ja ve duent a terme el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que han d’incloure els planejaments territorials parcials arreu del país.
La iniciativa és filla del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat i signat a Florència pel Consell d’Europa, el 20 d’octubre de 2000, (i ratificat per la majoria dels països europeus , entre ells Espanya) que reconeix per primera vegada, allò que podem anomenar el dret al paisatge, un dret que té implicacions substancials per tal de fer una bona política territorial, ja que considera “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual esdevenen drets i deures per a tothom”.El conveni assevera, a la vegada que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions a tot arreu : als medis urbans i rurals, a les zones degradades i de gran qualitat, en els espais de reconeguda bellesa excepcional i en els més quotidians”.Va ser el Parlament de Catalunya la primera cambra legislativa europea que va aprovar una resolució d’adhesió (la 364/VI del 14 de desembre de 2000), unànime, per adherir-se al Conveni Europeu. La Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge recentment aprovada té per objecte donar contingut propositiu a la citada adhesió.
El text aprovat adapta al llenguatge legislatiu la terminologia en matèria de paisatge. Entén el paisatge com una àrea determinada d’un territori, tal com és percebuda per la col.lectivitat, el caràcter de la qual vindrà donat o és el resultat de la interacció de factors naturals i humans. Com a traducció efectiva d’aquest concepte, la llei crea un dels instruments fonamentals a desenvolupar : els catàlegs del paisatge, de caràcter descriptiu i prospectiu sobre la situació del paisatge als grans àmbits territorials de Catalunya.
A la vegada, entén per “objectiu de qualitat paisatgística” la formulació per part de les autoritats públiques de les aspiracions de la col.lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn i estableix, per a desenvolupar-lo, el cos regulador i normatiu anomenat directrius de paisatge, directrius que hauran de seguir un procés de tramitació i d’aprovació similar als dels planejaments territorials de què formen part..
Una altre element definit és el que s’entén per “protecció del paisatge”. Es defineix com a “ Protecció del paisatge” les accions destinades a conservar i a mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge. Des de l’àmbit territorial, ja sigui local, comarcal o supramunicipal, es podran impulsar actuacions, elegir prioritats i sol.licitar els recursos de finançament per a aquelles accions que persegueixen les citades finalitat. La llei crea, per viabilitzar aquest procés, un Fons de suport financer a les accions de protecció, preservació, regeneració i ordenació paisatgística, que es dotarà de forma anual en els pressupostos del Departament de Política Territorial i que seran gestionats per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge.
Per agrupar i prioritzar les estratègies d’actuació en aquests àmbits locals i/o territorials, és a dir per fer un document d’estratègia per a la gestió del paisatge d’una determinada àrea, amb actuacions dirigides a guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i ambientals que s’hi donen, la llei preveu la redacció de les cartes del paisatge, a l’exemple del que ja s’ha fet , de forma consensuada i participativa entre els diversos agents implicats, a les comarques de l’Alt Penedès i del Priorat.
L’ordenació del paisatge mitjançant catàlegs , és a dir, les actuacions de caràcter prospectiu particularment accentuat encaminades a millorar,restaurar o crear paisatges seran feina de l’Observatori del Paisatge, un consorci establert entre el Govern de la Generalitat, les quatre diputacions catalanes, diverses cambres i col.legis professionals, les entitats municipalistes, l’Ajuntament d’Olot ( on hi és la seva seu), la Fundació Territori i Paisatge,etc. que ja ve funcionant des del l’octubre de l’any passat i que ara queda emparat pel text legislatiu.
Però quina ha estat fins ara l’acció de govern?. D’ençà del primer pressupost de la Generalitat, l’any 2004,es treball en el suport a les administracions públiques i entitats privades que piloten accions per a la millora del paisatge. L’any 2005 ,el Govern gestiona 5,4 milions d’euros, repartits entre una línia de subvencions per a invertir en la realització de catàlegs i projectes de paisatge ( 2,3 M€), en una altra per actuacions en sòl no urbanitzable en el sistema costaner ( 1,5 M€ ) i una tercera en inversions en camins de ronda i d’altres accions de preservació (1, 6 M€ ). Per tant, l’aprovació de la llei és una nova peça en el marc d’una política compromesa amb la preservació d’un patrimoni tan fonamental com el paisatge.
Per finalitzar, cal destacar que el procés legislatiu s’ha dut a terme amb un ample consens i ha culminat amb el vot afirmatiu de quasi les dues terceres parts de la cambra. És un bon auguri que permet albirar excel.lents expectatives per a la seva acollida a nivell general. El país necessita una política ferma , sistemàtica i valenta en matèria de paisatge per tal de rendabilitzar en benefici de l’interès col.lectiu el gran potencial econòmic, natural i cultural dels paisatges de Catalunya.
Diputat del PSC-CpC
La llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada per àmplia majoria en la sessió plenària del passat dijous 2 de juny, uneix dues voluntats . Per un cantó, la voluntat de l’actual Govern de fer, per primera vegada des del Govern de la Generalitat, una política específica en matèria de paisatge i, d’un altre, la voluntat de donar resposta a la creixent sensibilitat social en relació a la preservació i ordenació dels paisatges de Catalunya. Així mateix, ve a donar resposta a dues necessitats : cobrir un buit històric en matèria legislativa d’ordenació del paisatge i donar cobertura a la polítiques que en el seu àmbit ja ve duent a terme el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que han d’incloure els planejaments territorials parcials arreu del país.
La iniciativa és filla del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat i signat a Florència pel Consell d’Europa, el 20 d’octubre de 2000, (i ratificat per la majoria dels països europeus , entre ells Espanya) que reconeix per primera vegada, allò que podem anomenar el dret al paisatge, un dret que té implicacions substancials per tal de fer una bona política territorial, ja que considera “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual esdevenen drets i deures per a tothom”.El conveni assevera, a la vegada que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions a tot arreu : als medis urbans i rurals, a les zones degradades i de gran qualitat, en els espais de reconeguda bellesa excepcional i en els més quotidians”.Va ser el Parlament de Catalunya la primera cambra legislativa europea que va aprovar una resolució d’adhesió (la 364/VI del 14 de desembre de 2000), unànime, per adherir-se al Conveni Europeu. La Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge recentment aprovada té per objecte donar contingut propositiu a la citada adhesió.
El text aprovat adapta al llenguatge legislatiu la terminologia en matèria de paisatge. Entén el paisatge com una àrea determinada d’un territori, tal com és percebuda per la col.lectivitat, el caràcter de la qual vindrà donat o és el resultat de la interacció de factors naturals i humans. Com a traducció efectiva d’aquest concepte, la llei crea un dels instruments fonamentals a desenvolupar : els catàlegs del paisatge, de caràcter descriptiu i prospectiu sobre la situació del paisatge als grans àmbits territorials de Catalunya.
A la vegada, entén per “objectiu de qualitat paisatgística” la formulació per part de les autoritats públiques de les aspiracions de la col.lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn i estableix, per a desenvolupar-lo, el cos regulador i normatiu anomenat directrius de paisatge, directrius que hauran de seguir un procés de tramitació i d’aprovació similar als dels planejaments territorials de què formen part..
Una altre element definit és el que s’entén per “protecció del paisatge”. Es defineix com a “ Protecció del paisatge” les accions destinades a conservar i a mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge. Des de l’àmbit territorial, ja sigui local, comarcal o supramunicipal, es podran impulsar actuacions, elegir prioritats i sol.licitar els recursos de finançament per a aquelles accions que persegueixen les citades finalitat. La llei crea, per viabilitzar aquest procés, un Fons de suport financer a les accions de protecció, preservació, regeneració i ordenació paisatgística, que es dotarà de forma anual en els pressupostos del Departament de Política Territorial i que seran gestionats per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge.
Per agrupar i prioritzar les estratègies d’actuació en aquests àmbits locals i/o territorials, és a dir per fer un document d’estratègia per a la gestió del paisatge d’una determinada àrea, amb actuacions dirigides a guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i ambientals que s’hi donen, la llei preveu la redacció de les cartes del paisatge, a l’exemple del que ja s’ha fet , de forma consensuada i participativa entre els diversos agents implicats, a les comarques de l’Alt Penedès i del Priorat.
L’ordenació del paisatge mitjançant catàlegs , és a dir, les actuacions de caràcter prospectiu particularment accentuat encaminades a millorar,restaurar o crear paisatges seran feina de l’Observatori del Paisatge, un consorci establert entre el Govern de la Generalitat, les quatre diputacions catalanes, diverses cambres i col.legis professionals, les entitats municipalistes, l’Ajuntament d’Olot ( on hi és la seva seu), la Fundació Territori i Paisatge,etc. que ja ve funcionant des del l’octubre de l’any passat i que ara queda emparat pel text legislatiu.
Però quina ha estat fins ara l’acció de govern?. D’ençà del primer pressupost de la Generalitat, l’any 2004,es treball en el suport a les administracions públiques i entitats privades que piloten accions per a la millora del paisatge. L’any 2005 ,el Govern gestiona 5,4 milions d’euros, repartits entre una línia de subvencions per a invertir en la realització de catàlegs i projectes de paisatge ( 2,3 M€), en una altra per actuacions en sòl no urbanitzable en el sistema costaner ( 1,5 M€ ) i una tercera en inversions en camins de ronda i d’altres accions de preservació (1, 6 M€ ). Per tant, l’aprovació de la llei és una nova peça en el marc d’una política compromesa amb la preservació d’un patrimoni tan fonamental com el paisatge.
Per finalitzar, cal destacar que el procés legislatiu s’ha dut a terme amb un ample consens i ha culminat amb el vot afirmatiu de quasi les dues terceres parts de la cambra. És un bon auguri que permet albirar excel.lents expectatives per a la seva acollida a nivell general. El país necessita una política ferma , sistemàtica i valenta en matèria de paisatge per tal de rendabilitzar en benefici de l’interès col.lectiu el gran potencial econòmic, natural i cultural dels paisatges de Catalunya.
Diputat del PSC-CpC
sábado, junio 11, 2005
E LA NAVE VA.....
Un dels objectius del Pacte del Tinell que va donar llum a l’actual govern catalanista i d’esquerres que lidera Pasqual Maragall, és el de negociar, en el marc de la reforma política que implica la redacció, el debat i l’aprovació del nou Estatut, un nou sistema de finançament per a Catalunya. Aquesta és una vella aspiració progressista, que els successius governs conservadors del pujolisme no van saber resoldre més enllà de la típica escridassada temporal nacionalista que alimentà durant 23 anys el govern de dretes.
La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.
Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.
Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.
Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.
En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.
En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.
En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.
En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.
Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.
Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.
La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.
Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.
Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.
Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.
En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.
En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.
En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.
En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.
Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.
Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.
lunes, mayo 23, 2005
VEGUERIES POQUES I BEN APROP DELS AJUNTAMENTS.
Està obert el debat sobre la divisió territorial de Catalunya. El Govern ja fa temps que treballa per tal de posar a punt una proposta de divisió político administrativa que es basi en la realitat actual dels territoris del país, que millori la capacitat de gestió dels recursos públics amb criteris de qualitat i de proximitat i que doni un suport més actiu als ajuntaments.
La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.
Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.
Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.
L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.
Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.
Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”
La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.
Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.
Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.
L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.
Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.
Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”
miércoles, mayo 11, 2005
MAS CIUDADANOS, MAS Y MEJOR VIVIENDA
La demanda de la vivienda asequible viene generando una situación problemática para diversos colectivos de nuestro medio, en especial para la gente que viene a trabajar y a instalarse en nuestras ciudades y en nuestros pueblos .
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
SÒL INDUSTRIAL I TERRITORI
El desenvolupament industrial del país requereix l’atenció dels poders públics i per això era urgent una atenció especial, en el marc de les polítiques territorials del Govern, a les polítiques de promoció del sòl industrial. Des de ja fa temps, tant des dels sectors directament implicats, com des dels partits polítics que avui li donen suport, es venia demanant un impuls polític en aquesta matèria que contemplés una aliança estratègica entre els instruments públics de les polítiques de sòl ( en el nostre cas l’Incasol ) i el sector privat. Es per això que saludem de forma entusiasta el Programa del Sòl 2005-2008 que acaba de presentar el Govern el passat 23 de març , en especial pel que pertoca seus objectius en matèria de sòl industrial.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
martes, abril 26, 2005
NOTA DE PREMSA
EL DIPUTAT ROBERTO LABANDERA CONSIDERA QUE SÓN INDIGNES D’UN ALCALDE LES PARAULES DE CALDENTEY SOBRE LES PARELLES HOMOSEXUALS I L’EXIGEIX QUE DEMANI PERDÓ PÚBLICAMENT.
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
NOTA DE PREMSA
EL DIPUTAT ROBERTO LABANDERA CONSIDERA QUE SÓN INDIGNES D’UN ALCALDE LES PARAULES DE CALDENTEY SOBRE LES PARELLES HOMOSEXUALS I L’EXIGEIX QUE DEMANI PERDÓ PÚBLICAMENT.
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
La declaració de l’alcalde de Pontons, Lluís Caldentey sobre la negativa a efectuar casaments de parelles homosexuals al seu ajuntament, han causat autèntica indignació i malestar en les files progressistes, en especial del Partit dels Socialistes de Catalunya.
El diputat Roberto Labandera considera que les desgraciades i ofensives expressions de Caldentey són una autèntica “aberració”, més filla de la repressiva educació sexual que podria haver patit el declarant que d’una postura política determinada.
Labandera destaca que el portaveu del PPC, Francesc Vendrell ja ha desautoritzat a l’alcalde de Pontons. “El Sr. Caldentey amb el seu brutal excés verbal, falsament ètic i profundament antisocial” se situa al marge de la llei, deixa de ser l’alcalde de tots els pontonencs i mereix el rebuig de tota la societat .
“El pitjor i el trist del cas, diu Labandera, és que un alcalde inoperant i incapaç políticament,cerqui la notorietat pública amb declaracions ofensives per a les persones que exerceixen els seus drets. Caldentey ha de demanar excuses per les afirmacions tan greus que ha dut a terme o dimitir del seu càrrec per que no està acreditat per a representar amb dignitat el càrrec d’alcalde.” Finalment Labandera demana a Caldentey que expliqui el seu posicionament als militants i votants gais i lesbianes del PPC.
El diputat socialista també anuncia que les Joventuts Socialistes de Catalunya han previst un acte de protesta contra les declaracions de Caldentey, que podria tenir lloc el proper dissabte 30 d’abril al migdia, amb una simulació de boda gay al municipi
Parlament de Catalunya, 26 d’abril de 2005
jueves, abril 14, 2005
30 METRES QUADRATS ?... I PER QUE NO?
Les aigües del pensament immobiliari s’han vist remogudes d’una forma inesperada per les darreres declaracions de la Ministra Trujillo anunciant una revisió de la normativa de promoció i construcció de l’Habitatge de Protecció Oficial (HPO) capaç d’incloure la promoció d’habitatges de lloguer de 30 m2 de superfície. D’entrada , haig de dir que, davant l’actual situació del mercat de l’habitatge, és una proposta que cal analitzar, meditar i tenir en compte.
Catalunya compta avui amb més de 3.300.000 habitatges, dels quals quasi 500.000 estan buits ( és a dir són o patrimoni sense ús o compten com a inversió immobiliària i financera pura i dura). Del que resta, 2.800.000 unitats, només un 9% són de lloguer.
Malgrat l’important volum abans descrit del parc d’habitatges , entre els 7.000.000 de catalans, hi ha col.lectius que no poden accedir -hi. Qui conforma aquests col.lectius? Fonamentalment joves, homes i/o dones separats, avis i àvies sense parella i treballadors immigrants. Majoritàriament amb baixos ingressos, al bell mig d’un mercat que considera l’habitatge com un actiu financer i que ha posat el preu del lloguer ( i no diguem el de venda) pels núvols...
Davant d’aquest panorama, la política pública ha de reaccionar d’immediat. Ha de poder donar resposta amb rapidesa i eficàcia a una demanda d’habitatge que no és uniforme, que és complexa i que necessita una diversitat de respostes. En aquest marc, la proposta ministerial no és absurda, ni impracticable. És una bona proposta, que considerada en la seva especificitat i orientada a un sector molt determinat de la demanda, pot donar una resposta eficaç a qui busca habitatge.
Si, a la vegada, tenim present que una part de la demanda d’habitatge en els darrers anys s’orienta cap a unitats de dimensions més reduïdes, creiem que l’oferta de la Sra. Trujillo podria entrar de ple en la confecció d’una proposta eficaç en l’oferta del mercat de l’habitatge social en les ciutats grans i mitjanes. És en aquestes concentracions en què la demanda és major, per tal d’allotjar joves en procés d’emancipació, persones adultes i grans que viuen soles o treballadors i professionals desplaçats a causa de la mobilitat laboral obligada. Considerem que és una proposta que s’adapta a les necessitats del cicle vital de cada persona, ja sigui en relació a la transició dels joves cap a la vida adulta, ja sigui per trobar un hàbitat adaptat quan l’edat de l’individu s’enfronta a la creixent pèrdua de mobilitat i autonomia, ja sigui quan l’evolució del mercat laboral obliga a desplaçar-se els treballadors.
Per a que això sigui possible, caldrà modificar la legislació estatal de l’habitatge de protecció oficial en els apartats corresponents a les tipologies d’habitatge de protecció oficial ( HPO), tasca que està iniciant el Govern del President Zapatero. La modificació proposada pretén impulsar un model que ja ve funcionant amb èxit a països europeus amb un bon mercat de l’habitatge de lloguer, flexible i adaptable a la demanda social, com és el cas d’Alemanya, Suècia o Noruega.
A Catalunya, la proposta ha estat rebuda amb interés per una part important de l’opinió pública, tot i l’aparició de detractors destacats que s’han precipitat a obrir judici sense gaire argumentari. El sector empresarial immobiliari s’ha manifestat interessat i veus autoritzades ( rigororoses i bones coneixedores de l’evolució de la demanda dels tipus d’habitatge), com el Col.legi Superior d’Arquitectes d’Espanya, la Confederació Nacional de Cooperatives de Vivendes i el Consell de la Joventut d’Espanya, entre d’altres, li donen suport.
En matèria d’habitatge cal ser imaginatiu i agosarat. Al nostre entendre aquesta proposta ho és. Cal que la estudiem amb seriositat. Cal que el Govern de Catalunya es plantegi la seva aplicació experimental en aquelles àrees urbanes en què la proposta pot tenir major viabilitat, cercant l’acord amb el sector promotor, tant públic com privat, tot establint un nivell de preus del lloguer que facin l’oferta socialment útil. El reguitzell de dificultats que avui pateixen moltes persones per accedir a un habitatge en condicions ens compromet a tenir una actitud més positiva d’anàlisi i d’estudi d’allò que se’ns proposa per donar sortida a una problemàtica que corre el perill de fer-se crònica per als sectors socials més vulnerables.
Catalunya compta avui amb més de 3.300.000 habitatges, dels quals quasi 500.000 estan buits ( és a dir són o patrimoni sense ús o compten com a inversió immobiliària i financera pura i dura). Del que resta, 2.800.000 unitats, només un 9% són de lloguer.
Malgrat l’important volum abans descrit del parc d’habitatges , entre els 7.000.000 de catalans, hi ha col.lectius que no poden accedir -hi. Qui conforma aquests col.lectius? Fonamentalment joves, homes i/o dones separats, avis i àvies sense parella i treballadors immigrants. Majoritàriament amb baixos ingressos, al bell mig d’un mercat que considera l’habitatge com un actiu financer i que ha posat el preu del lloguer ( i no diguem el de venda) pels núvols...
Davant d’aquest panorama, la política pública ha de reaccionar d’immediat. Ha de poder donar resposta amb rapidesa i eficàcia a una demanda d’habitatge que no és uniforme, que és complexa i que necessita una diversitat de respostes. En aquest marc, la proposta ministerial no és absurda, ni impracticable. És una bona proposta, que considerada en la seva especificitat i orientada a un sector molt determinat de la demanda, pot donar una resposta eficaç a qui busca habitatge.
Si, a la vegada, tenim present que una part de la demanda d’habitatge en els darrers anys s’orienta cap a unitats de dimensions més reduïdes, creiem que l’oferta de la Sra. Trujillo podria entrar de ple en la confecció d’una proposta eficaç en l’oferta del mercat de l’habitatge social en les ciutats grans i mitjanes. És en aquestes concentracions en què la demanda és major, per tal d’allotjar joves en procés d’emancipació, persones adultes i grans que viuen soles o treballadors i professionals desplaçats a causa de la mobilitat laboral obligada. Considerem que és una proposta que s’adapta a les necessitats del cicle vital de cada persona, ja sigui en relació a la transició dels joves cap a la vida adulta, ja sigui per trobar un hàbitat adaptat quan l’edat de l’individu s’enfronta a la creixent pèrdua de mobilitat i autonomia, ja sigui quan l’evolució del mercat laboral obliga a desplaçar-se els treballadors.
Per a que això sigui possible, caldrà modificar la legislació estatal de l’habitatge de protecció oficial en els apartats corresponents a les tipologies d’habitatge de protecció oficial ( HPO), tasca que està iniciant el Govern del President Zapatero. La modificació proposada pretén impulsar un model que ja ve funcionant amb èxit a països europeus amb un bon mercat de l’habitatge de lloguer, flexible i adaptable a la demanda social, com és el cas d’Alemanya, Suècia o Noruega.
A Catalunya, la proposta ha estat rebuda amb interés per una part important de l’opinió pública, tot i l’aparició de detractors destacats que s’han precipitat a obrir judici sense gaire argumentari. El sector empresarial immobiliari s’ha manifestat interessat i veus autoritzades ( rigororoses i bones coneixedores de l’evolució de la demanda dels tipus d’habitatge), com el Col.legi Superior d’Arquitectes d’Espanya, la Confederació Nacional de Cooperatives de Vivendes i el Consell de la Joventut d’Espanya, entre d’altres, li donen suport.
En matèria d’habitatge cal ser imaginatiu i agosarat. Al nostre entendre aquesta proposta ho és. Cal que la estudiem amb seriositat. Cal que el Govern de Catalunya es plantegi la seva aplicació experimental en aquelles àrees urbanes en què la proposta pot tenir major viabilitat, cercant l’acord amb el sector promotor, tant públic com privat, tot establint un nivell de preus del lloguer que facin l’oferta socialment útil. El reguitzell de dificultats que avui pateixen moltes persones per accedir a un habitatge en condicions ens compromet a tenir una actitud més positiva d’anàlisi i d’estudi d’allò que se’ns proposa per donar sortida a una problemàtica que corre el perill de fer-se crònica per als sectors socials més vulnerables.
miércoles, marzo 23, 2005
URUGUAI: UN REPTE DE COOPERACIO PER A CATALUNYA.
El primer de març passat vaig tenir l’ocasió de tornar al meu Uruguai natal, acompanyant el president Maragall per assistir a la investidura del Doctor Tabaré Vázquez com a president de la República. Vàrem poder compartir, doncs, un d’aquests moments que Zweig va anomenar “estelars” de la vida dels pobles: un moment emotiu, carregats de profunda simbologia humana i progressista.
La presència d’una delegació catalana no era pas casual: a banda de les afinitats polítiques entre l’actual govern de la Generalitat i el nou govern uruguaià, cal tenir en compte que Catalunya i l’Uruguai fa molt de temps que estrenyen llaços silenciosos que ara es volen potenciar encara més. Per exemple, un dels nostres pintors més valorats, Joaquín Torres García, nascut a Montevideo i resident a Barcelona, té dedicada una sala al Palau de la Generalitat –al costat mateix de la sala Tàpies, on se celebren les reunions de l’Executiu! A canvi, Margarida Xirgu, una de les nostres actrius més preuades –permeteu-me que consideri tant meu l’un com l’altra-, va fundar l’escola d’Art Dramàtic de Montevideo.
Establerts els vincles culturals, el segle XXI, el de l’economia globalitzada, haurem de teixir també altres tipus de vincles. És per això que el president Maragall, va aprofitar la visita a la seu de Mercosur a Montevideo per parlar de les potencialitats de les polítiques de blocs d’integració regional: l’Euroregió que lidera Catalunya i el rol de l’Uruguai al Mercosur ens poden convertir en magnífics aliats. No van quedar dubtes de la voluntat del President de Catalunya i el seu Govern per estimular la cooperació amb el Mercosur en general i amb l’Uruguai en particular.
Les relacions entre països en el nou ordre mundal globalitzat (i amb una presència tan gran del neoconservadurisme intervencionista nordamericà) s’han de construir sobre un nou model de cooperació responsable, capaç d’afavorir el desenvolupament de noves polítiques de creixement econòmic que puguin dirigir-se a la creació dels tan preuats i necessaris llocs de treball en països tercers i, al mateix temps, capaços de garantir que els projectes i programes d’ajut tendeixin a l’articulació de polítiques socials equilibradores i justes en aquests països.
Ara és un excel·lent moment per començar a aplicar de manera efectiva la proposició no de llei del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat l’abril de 2003, amb motiu de la crisi econòmica ferotge que va causar a l’Uruguai el “corralito” d’agost de 2002. Els diputats i diputades vàrem instar el Consell Executiu a impulsar la cooperació entre Catalunya i l’Uruguai: entre les respectives administracions públiques, entre les empreses... i tot plegat, donant prioritat a projectes de cooperació per generar activitats productives, crear llocs de treball, promoure polítiques d’ocupació... la llista és molt més llarga.
L’Uruguai d’avui necessita totes aquestes polítiques i moltes altres. Crear ocupació i atendre la situació d’emergència social d’un terç de la població s’ha convertit en el repte més important per al govern de Tabaré Vázquez. És el moment, doncs, d’endegar una acció decidida i potent del Govern de la Generalitat de Catalunya, no només pels beneficis per al país receptos, sinó també per a les empreses i els centres d’investigació de Catalunya, les universitats, les ONGs, les iniciatives públiques. La formació bàsica dels recursos humans de l’Uruguai és molt alta, com l’és també la demanda de capitals i recursos financers. Des d’aquesta perspectiva, les possibilitats d’aportació de Catalunya poden ser realment altes, com ja deia la resolució parlamentària.
El bon resultat de la relació que s’estableixi a l’Uruguai pot donar beneficis, a parts iguals, a l’Urugai, a Catalunya, al Mercosur i a l’Eurorregió.
La presència d’una delegació catalana no era pas casual: a banda de les afinitats polítiques entre l’actual govern de la Generalitat i el nou govern uruguaià, cal tenir en compte que Catalunya i l’Uruguai fa molt de temps que estrenyen llaços silenciosos que ara es volen potenciar encara més. Per exemple, un dels nostres pintors més valorats, Joaquín Torres García, nascut a Montevideo i resident a Barcelona, té dedicada una sala al Palau de la Generalitat –al costat mateix de la sala Tàpies, on se celebren les reunions de l’Executiu! A canvi, Margarida Xirgu, una de les nostres actrius més preuades –permeteu-me que consideri tant meu l’un com l’altra-, va fundar l’escola d’Art Dramàtic de Montevideo.
Establerts els vincles culturals, el segle XXI, el de l’economia globalitzada, haurem de teixir també altres tipus de vincles. És per això que el president Maragall, va aprofitar la visita a la seu de Mercosur a Montevideo per parlar de les potencialitats de les polítiques de blocs d’integració regional: l’Euroregió que lidera Catalunya i el rol de l’Uruguai al Mercosur ens poden convertir en magnífics aliats. No van quedar dubtes de la voluntat del President de Catalunya i el seu Govern per estimular la cooperació amb el Mercosur en general i amb l’Uruguai en particular.
Les relacions entre països en el nou ordre mundal globalitzat (i amb una presència tan gran del neoconservadurisme intervencionista nordamericà) s’han de construir sobre un nou model de cooperació responsable, capaç d’afavorir el desenvolupament de noves polítiques de creixement econòmic que puguin dirigir-se a la creació dels tan preuats i necessaris llocs de treball en països tercers i, al mateix temps, capaços de garantir que els projectes i programes d’ajut tendeixin a l’articulació de polítiques socials equilibradores i justes en aquests països.
Ara és un excel·lent moment per començar a aplicar de manera efectiva la proposició no de llei del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat l’abril de 2003, amb motiu de la crisi econòmica ferotge que va causar a l’Uruguai el “corralito” d’agost de 2002. Els diputats i diputades vàrem instar el Consell Executiu a impulsar la cooperació entre Catalunya i l’Uruguai: entre les respectives administracions públiques, entre les empreses... i tot plegat, donant prioritat a projectes de cooperació per generar activitats productives, crear llocs de treball, promoure polítiques d’ocupació... la llista és molt més llarga.
L’Uruguai d’avui necessita totes aquestes polítiques i moltes altres. Crear ocupació i atendre la situació d’emergència social d’un terç de la població s’ha convertit en el repte més important per al govern de Tabaré Vázquez. És el moment, doncs, d’endegar una acció decidida i potent del Govern de la Generalitat de Catalunya, no només pels beneficis per al país receptos, sinó també per a les empreses i els centres d’investigació de Catalunya, les universitats, les ONGs, les iniciatives públiques. La formació bàsica dels recursos humans de l’Uruguai és molt alta, com l’és també la demanda de capitals i recursos financers. Des d’aquesta perspectiva, les possibilitats d’aportació de Catalunya poden ser realment altes, com ja deia la resolució parlamentària.
El bon resultat de la relació que s’estableixi a l’Uruguai pot donar beneficis, a parts iguals, a l’Urugai, a Catalunya, al Mercosur i a l’Eurorregió.
viernes, febrero 25, 2005
EL CARMEL : D’ARA EN ENDAVANT
La crisi del Carmel ha posat de manifest el resultat insolidari i deficitari d’un model d’actuació en l’obra pública, heretada de vint-i-tres anys de nacionalisme conservador, que es va estructurar sobre el binomi “ protagonisme de l’empresa privada i escàs control de l’administració pública. Un binomi generador de vicis, de cercles de relació no sempre transparents i que en ocasions ( el Carmel ho és ) suma a les causes d’un desastre natural i d’una fallida geològica, un impacte social important i el perill de la pèrdua de credibilitat de les administracions públiques.
La cadena de fets, un cop escoltada en seu parlamentària, la prolixa explicació del Conseller Nadal, ens porta a plantejar- nos dues qüestions : la primera, cal posar en coneixement de la població, l’odisea esperpèntica i il.legal d’un túnel que es va anar construint sota els nostres peus sense carta de navegació (és a dir sense projecte aprovat)durant el darrer mandat de Mas i de Pujol. Quanta confiança podien manifestar els ciutadans en una administració, governada per CIU, amb aquesta continuada i sistemàtica incitació al risc?
D’altra banda, també ens planteja la urgència de revisar en profunditat, i de redefinir en conseqüència, el sistema públic de programació,licitació, execució i control de l’obra pública. En aquest sentit, hi ha antecedents destacats de desastres físics que amaguen, també, sospites similars. Per exemple, qui no recorda l’esfondrament d’un tram de la N-II, a Esparreguera, uns mesos després de la seva inauguració ? O qui no recorda, també, els esvorancs en el subsòl del traçat del TGV entre Saragossa i Lleida? Totes elles dutes a terme durant els anys de govern del Sr. Aznar.
Hi ha grups polítics que fan molt de soroll amb la superfície dels tema, sobre el que va passar durant aquest mes, etc., per intentar que no s’arribi al fons de la qüestió, però en realitat el més important dels fets del Carmel és evitar que els arbres ens impedeixin veure el bosc, que l’escuma ens limiti de conèixer la veritable potencialitat de l’onada.
Hi ha un problema de fons que hem de resoldre . Aquest és el següent: com fem les coses que fem? La continuïtat d’un model de gestió de l’obra pública amb dèficits tan considerables, com ho era el de CIU, està condemnat exclusivament al fracàs. Cal revisar models de gestió de l’obra pública, normes de la seva licitació i adjudicació, sistemes de control de les empreses adjudicatàries, avaluació dels treballs, transparència dels usos dels recursos afectats, etc.
Cal revisar, també, les estructures públiques de què ens hem dotat ( GISA és el cas d’avui) per gestionar l’execució de l’obra pública. Cal canviar a fons tot el sistema creat i el canvi ha de ser estricte, radical i rigorós.
Cal, fins i tot, establir nous mecanismes legislatius. És per això que el Govern ha cregut oportú donar a conèixer la seva voluntat d’enviar al Parlament un projecte de llei de regulació de l’obra pública. És una bona decisió, per que la suma de petits i de grans drames ens porta a sospitar que patim una certa desempara legislativa, que cal solventar amb eficàcia i rigor el més aviat possible, ampliant i/o modernitzant la legislació actualment vigent. Més enllà de la cortina demagògica dels grups de l’oposició la conclusió general és que cal dur a terme una profunda reforma de tot el sistema actualment qüestionat, atenent a dos conceptes bàsics : la garantia dels drets dels ciutadans a viure en condicions de seguretat i, a la vegada, continuar prioritzant per part del govern la inversió en les zones més desafavorides del país. Aquest és el gran canvi estratègic que esperen tots dels nostres governants actuals.
Però, tornem al Carmel. La preocupació de les administracions implicades ( Generalitat i Ajuntament de Barcelona) i la sensibilitat de l’actual govern de l’Estat, ha estat des del primer moment, i continua sent-hi, l’atenció a les persones afectades, la seva seguretat i la seguretat del seus béns. Reallotjar les famílies que han perdut el seu pis, rescabalar-los de les pèrdues del seus béns mobles i /o immobles, donar-los seguretat jurídica, compensar en part el dany moral causat, rehabilitar els pisos malmesos, indemnitzar les pèrdues de l’activitat econòmica, ha desvetllat i desvetlla als responsables polítics que han intervingut des de primera hora en els fets del Carmel. Tot i que hi ha hagut d’altres que no han perdut l’ocasió per intentar (misèria de la política) fer servir la desgràcia dels veïns en benefici d’un limitat interès partidista.
Però el Govern continua mantenint l’objectiu de “ primer les persones”. Fins que el darrer dels veïns no torni a casa seva , el govern no descansarà. Aquest ha estat el compromís del Conseller Nadal i del President Maragall. I això es vol continuar fent de forma professional, amb recursos professionals específics ( com fins ara) i amb concertació continuada amb els veïns afectats a la vegada que garantint-los la màxima seguretat jurídica.
Més enllà de la gestió d’aquesta desgraciada circumstància del present, el Carmel ha de ser una decidida aposta de futur. La construcció domèstica i quotidiana del barri, duta a terme per aquells que hi viuen, necessita el suport d’un projecte potent. La declaració del Carmel com a ARI ( Area de Rehabilitació Integral) és un primer pas molt destacat en aquesta direcció. Compta ja amb la iniciativa de l’Ajuntament i amb el compromís del Govern del President Maragall per iniciar la seva marxa. Els barris amb projectes tenen futur i els barris amb voluntat de parir futur mai estan mancats de projectes. El Carmel n’és un exemple.
La cadena de fets, un cop escoltada en seu parlamentària, la prolixa explicació del Conseller Nadal, ens porta a plantejar- nos dues qüestions : la primera, cal posar en coneixement de la població, l’odisea esperpèntica i il.legal d’un túnel que es va anar construint sota els nostres peus sense carta de navegació (és a dir sense projecte aprovat)durant el darrer mandat de Mas i de Pujol. Quanta confiança podien manifestar els ciutadans en una administració, governada per CIU, amb aquesta continuada i sistemàtica incitació al risc?
D’altra banda, també ens planteja la urgència de revisar en profunditat, i de redefinir en conseqüència, el sistema públic de programació,licitació, execució i control de l’obra pública. En aquest sentit, hi ha antecedents destacats de desastres físics que amaguen, també, sospites similars. Per exemple, qui no recorda l’esfondrament d’un tram de la N-II, a Esparreguera, uns mesos després de la seva inauguració ? O qui no recorda, també, els esvorancs en el subsòl del traçat del TGV entre Saragossa i Lleida? Totes elles dutes a terme durant els anys de govern del Sr. Aznar.
Hi ha grups polítics que fan molt de soroll amb la superfície dels tema, sobre el que va passar durant aquest mes, etc., per intentar que no s’arribi al fons de la qüestió, però en realitat el més important dels fets del Carmel és evitar que els arbres ens impedeixin veure el bosc, que l’escuma ens limiti de conèixer la veritable potencialitat de l’onada.
Hi ha un problema de fons que hem de resoldre . Aquest és el següent: com fem les coses que fem? La continuïtat d’un model de gestió de l’obra pública amb dèficits tan considerables, com ho era el de CIU, està condemnat exclusivament al fracàs. Cal revisar models de gestió de l’obra pública, normes de la seva licitació i adjudicació, sistemes de control de les empreses adjudicatàries, avaluació dels treballs, transparència dels usos dels recursos afectats, etc.
Cal revisar, també, les estructures públiques de què ens hem dotat ( GISA és el cas d’avui) per gestionar l’execució de l’obra pública. Cal canviar a fons tot el sistema creat i el canvi ha de ser estricte, radical i rigorós.
Cal, fins i tot, establir nous mecanismes legislatius. És per això que el Govern ha cregut oportú donar a conèixer la seva voluntat d’enviar al Parlament un projecte de llei de regulació de l’obra pública. És una bona decisió, per que la suma de petits i de grans drames ens porta a sospitar que patim una certa desempara legislativa, que cal solventar amb eficàcia i rigor el més aviat possible, ampliant i/o modernitzant la legislació actualment vigent. Més enllà de la cortina demagògica dels grups de l’oposició la conclusió general és que cal dur a terme una profunda reforma de tot el sistema actualment qüestionat, atenent a dos conceptes bàsics : la garantia dels drets dels ciutadans a viure en condicions de seguretat i, a la vegada, continuar prioritzant per part del govern la inversió en les zones més desafavorides del país. Aquest és el gran canvi estratègic que esperen tots dels nostres governants actuals.
Però, tornem al Carmel. La preocupació de les administracions implicades ( Generalitat i Ajuntament de Barcelona) i la sensibilitat de l’actual govern de l’Estat, ha estat des del primer moment, i continua sent-hi, l’atenció a les persones afectades, la seva seguretat i la seguretat del seus béns. Reallotjar les famílies que han perdut el seu pis, rescabalar-los de les pèrdues del seus béns mobles i /o immobles, donar-los seguretat jurídica, compensar en part el dany moral causat, rehabilitar els pisos malmesos, indemnitzar les pèrdues de l’activitat econòmica, ha desvetllat i desvetlla als responsables polítics que han intervingut des de primera hora en els fets del Carmel. Tot i que hi ha hagut d’altres que no han perdut l’ocasió per intentar (misèria de la política) fer servir la desgràcia dels veïns en benefici d’un limitat interès partidista.
Però el Govern continua mantenint l’objectiu de “ primer les persones”. Fins que el darrer dels veïns no torni a casa seva , el govern no descansarà. Aquest ha estat el compromís del Conseller Nadal i del President Maragall. I això es vol continuar fent de forma professional, amb recursos professionals específics ( com fins ara) i amb concertació continuada amb els veïns afectats a la vegada que garantint-los la màxima seguretat jurídica.
Més enllà de la gestió d’aquesta desgraciada circumstància del present, el Carmel ha de ser una decidida aposta de futur. La construcció domèstica i quotidiana del barri, duta a terme per aquells que hi viuen, necessita el suport d’un projecte potent. La declaració del Carmel com a ARI ( Area de Rehabilitació Integral) és un primer pas molt destacat en aquesta direcció. Compta ja amb la iniciativa de l’Ajuntament i amb el compromís del Govern del President Maragall per iniciar la seva marxa. Els barris amb projectes tenen futur i els barris amb voluntat de parir futur mai estan mancats de projectes. El Carmel n’és un exemple.
martes, diciembre 21, 2004
UN ANY DE NOU GOVERN AL PENEDÈS
El primer any de Govern de Pasqual Maragall ha servit a la nostra comarca per reactivar i posar en marxa un bon grapat de projectes que ja portaven anys sense resolució. Abans d’un any, la Generalitat ha resolt i ha signat el conveni per a la participació en la cobertura de les vies del tren a Vilafranca del Penedès, una obra d’envergadura no només local, ha licitat l’execució dels nous jutjats de Vilafranca ( que ja han estat motiu de resolució del Consell Executiu i que el primer trimestre de l’any 2005 es començarà a construir), ha posat mètode i calendari a la finalització dels treballs de la C-15 o eix Diagonal, ha dotat d’una partida específica els treballs del Pla Director de l’Alt Penedès que es preveu presentar la pròxima primavera i ha conclòs el treball d’elaboració de la Carta del Paisatge, recentment presentada i aprovada pel Consell Comarcal i pel Consell d’Alcaldes.
De la mateixa forma, han entrat en via d’execució i/o de redacció els projectes de diversos equipaments escolars, alguns dels quals portaven anys de conflicte: el CEIP Sant Jeroni, a Sant Pere de Riudebitlles, és un bon exemple del primer cas i el projecte de la nova escola de La Rapia, del segon. Els dos casos són emblemàtics : el primer per la negativa de l’anterior govern a fer un edifici únic per encabir tots els cicles formatius d’ensenyament primari, tan l’inicial com l’infantil, malgrat l’opinió de pares, mestres i ajuntament. El segon per que es portava més de dos anys d’espera sense que es concedís ni tan sols una entrevista a l’ajuntament per parlar-ne del tema. I a més s’ha posat fil a l’agulla per satisfer d’altres demandes en matèria educativa : a Vilobí, a Vilafranca, a Pacs, a Pontons, a Avinyonet, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, etc.
En la política del Govern de dotar als serveis públics d’educació i de salut la nostra comarca es beneficiarà també del pla de contractació de 3600 nous mestres a tota Catalunya i ja ha rebut nous recursos provinents del Pla de Xoc per la millora de l’assistència primària de salut. Així com també s’ha fet públic el compromís d’iniciar els treballs per dur a terme l’ampliació de l’Hospital Comarcal.
I més habitatge. Cal destacar de la nova etapa l’impuls i el suport a les polítiques d’habitatge protegit i el suport als municipis que aposten per l’habitatge assequible. Vilafranca i Santa Margarida i Els Monjos són un bon exemple d’aquest treball, que sumats als habitatges promoguts per d’altres municipis ( Sant Sadurní entre d’altres) ens poden acostar a la xifra de 800 habitatges de protecció oficial , per atendre principalment la demanda de les parelles més joves, a què ens havien compromès en el programa electoral de la nostra comarca, en el marc del compromís del Govern catalanista i d’esquerres de promoure la construcció de 42.000 habitatges protegits durant tota la legislatura.
L’educació, la salut i l’habitatge són tres eixos bàsics de la política social del govern. Encara queda molt per fer, però són tres eixos en què l’acció política de l’esquerra plural catalana ja ha posat els fonaments. Són tres compromisos a fer créixer per incrementar el nivell de benestar social de la gent del Penedès.
De la mateixa forma, han entrat en via d’execució i/o de redacció els projectes de diversos equipaments escolars, alguns dels quals portaven anys de conflicte: el CEIP Sant Jeroni, a Sant Pere de Riudebitlles, és un bon exemple del primer cas i el projecte de la nova escola de La Rapia, del segon. Els dos casos són emblemàtics : el primer per la negativa de l’anterior govern a fer un edifici únic per encabir tots els cicles formatius d’ensenyament primari, tan l’inicial com l’infantil, malgrat l’opinió de pares, mestres i ajuntament. El segon per que es portava més de dos anys d’espera sense que es concedís ni tan sols una entrevista a l’ajuntament per parlar-ne del tema. I a més s’ha posat fil a l’agulla per satisfer d’altres demandes en matèria educativa : a Vilobí, a Vilafranca, a Pacs, a Pontons, a Avinyonet, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, etc.
En la política del Govern de dotar als serveis públics d’educació i de salut la nostra comarca es beneficiarà també del pla de contractació de 3600 nous mestres a tota Catalunya i ja ha rebut nous recursos provinents del Pla de Xoc per la millora de l’assistència primària de salut. Així com també s’ha fet públic el compromís d’iniciar els treballs per dur a terme l’ampliació de l’Hospital Comarcal.
I més habitatge. Cal destacar de la nova etapa l’impuls i el suport a les polítiques d’habitatge protegit i el suport als municipis que aposten per l’habitatge assequible. Vilafranca i Santa Margarida i Els Monjos són un bon exemple d’aquest treball, que sumats als habitatges promoguts per d’altres municipis ( Sant Sadurní entre d’altres) ens poden acostar a la xifra de 800 habitatges de protecció oficial , per atendre principalment la demanda de les parelles més joves, a què ens havien compromès en el programa electoral de la nostra comarca, en el marc del compromís del Govern catalanista i d’esquerres de promoure la construcció de 42.000 habitatges protegits durant tota la legislatura.
L’educació, la salut i l’habitatge són tres eixos bàsics de la política social del govern. Encara queda molt per fer, però són tres eixos en què l’acció política de l’esquerra plural catalana ja ha posat els fonaments. Són tres compromisos a fer créixer per incrementar el nivell de benestar social de la gent del Penedès.
miércoles, octubre 27, 2004
EL SI A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA, UN SI DE SOBRADA IMPORTÀNCIA.
Es a todas luces evidènte que estamos viviendo un momento de enorme importancia política, tanto a nivel de Cataluña, como en Espanya y en Europa. En los próximos meses todos los catalanes seremos convocados a debatir sobre dos temas fundamentales : la reforma del Estatuto de Autonomia de Catalunya y la reforma de la Constitución y a debatir y a aprovar la primera constitución de la Unión Europea.
En relación a la constitución europea se está generando un debate intenso en nuesro país entre los partidarios del si y los partidarios del no. Tenemos por delante cinco meses muy valiosos para llevar a cabo un debate en profundidad sobre la utilidad de una necesaria constitución europea.
En el mundo de hoy, en medio de poderosos conflictos armados y violentos, inmersos en un proceso de globalización de la tensión y de la pobreza, el modelo político de una Europa social unida es un modelo a defender y a profundizar. La constitución europea es una garantía inicial para hacerlo.
Personalment, al igual que para muchos ciudadanos de izquierdas, Europa ha de simbolizar y ha de significar la suma de valores sociales e ideológicos con los que me identifico : la pràctica de la libertad, de la justicia social, el fomento del bienestar de la gente, la defensa y el ejercicio de los derechos humanos, etc.. La constitución europea es el camino para hacerlo posible.
Frente a un mundo convulso y empobrecido que habita las ¾ partes del planeta, los europeos debemos cumplir con este papel referencial : no sólo el de la creación de riqueza y de obtención del bienestar sino fundamentalment el de la justícia social. Las personas en general, la gente de todas las razas y de todas las religiones, aspira al bienestar personal y colectivo y a vivir en libertad y en progreso en una sociedad más justa.La constitución europea es un indicador positivo para los esfuerzos de muchos colectivos y personas de países del tercer mundo que trabajan en la misma dirección.
Sólo una Europa políticamente fuerte e integradora desde el punto de vista social puede hacer frente a los grandes problemas que genera la derecha conservadora en el mundo hoy, como es el caso de los generados por la agresiva y reaccionaria doctrina Bush. Muchos somos los que hemos sentido decepción y tristeza cuando, ante enormes conflictos de nuestro mundo, Europa no tuvo capacidad de reacción y fue ineficinete e ineficaz para influir en favor de la paz.
Os puedo asegurar, también, por la experiència personal y política ligada a América Latina que sus nuevos líderes : Kischner ( Argentina), Lula ( Brasil), Chaves (Venezuela), Lagos ( Chile), Toledo ( Perú), Vázquez ( Uruguay), etc., esperan y necesitan de una Europa unida que los ayude a hacer frente a las políticas tradicionales de la administración maericana contrarias al desarrollo de las políticas nacionales de reforma social que impulsan o pretenden impulsar. Sin el rol de una Europa unida, sus experiencias políticas esperanzadoras tiene un futuro muy condicionado. I un continente tan destruido y desmembrado, como es el caso de Africa necesita también de una Europa unida y fuerte. Y los defensoresde la democratización en el área geogràfica del Islam, hoy desgraciadamente aún muy minoritarios, también necesitan de un compañero de viaje occidental capaç de cooperar con sus propósitos de una manera eficiente. Esta función sólo la pueden cumplir los países europeos. Por todos ellos, por el conjunto inmenso de aspiraciones y anhelos individuales y colectivos de libertad y de esperanza que representan, no podemos perder la oportunidad de consolidar nuestros lazos de relación política dotándonos de una constitución. Ahora es la hora.
Y un argumento más. La Constitución Europea nos arriba después de cinco décadas de construcción política de la Unión, desde el Tratado de Roma hasta hoy. Es necesario sellar con la nueva constitución la actual etapa de convivencia política en libertad y en democracia que vive el continente. No podemos olvidar que no hace cinco años que se apagó el fuego de morteros en la ex-Yugoslavia y que no hace 16 años los jóvenes alemanes demolieron el muro de Berlín, que hace sólo 30 años Espanya vivia bajo el fascismo franquista y que aún no hace 60 años los restos de una guerra feroz destruían una sector importante de la población europea. No podemos ni debemos olvidar que miles de espanyoles, catalanes, bosnios, italianos,croatas, albaneses, servios, polacos, rumanos, etc. reclaman aún justicia histórica, tanto para ellos como para sus familiares víctimas de las guerras civiles, de las limpiezas étnicas, de las prisiones, de las dictaduras. También porque debemos ser fieles a la memoria permanente de estas brutales injusticias, consideramos fundamental trabajar por la Europa unida y en paz. Y, para ello, la constitución europea es otro paso adelante en esta dirección.
Para finalizar quisiera apuntar lo siguiente : la lectura del texto constitucional delata un texto insuficiente en relación con las legítimas aspiraciones del pueblo de Catalunya en relación al reconocimiento de la lengua y de la nación catalanes. Pero considero que el texto mismo, así como la voluntad política expresada por los progresistas europeos permitiran trabajar y conseguir su reconocimiento.En todo caso, yo apuesto por una Catalunya plenamente reconocida como nación en el marco de una Espanya plural y de una Europa unida. Porque las tres son posibles, y no son antagónicas, yo votare si a la Constitución Europea.
En relación a la constitución europea se está generando un debate intenso en nuesro país entre los partidarios del si y los partidarios del no. Tenemos por delante cinco meses muy valiosos para llevar a cabo un debate en profundidad sobre la utilidad de una necesaria constitución europea.
En el mundo de hoy, en medio de poderosos conflictos armados y violentos, inmersos en un proceso de globalización de la tensión y de la pobreza, el modelo político de una Europa social unida es un modelo a defender y a profundizar. La constitución europea es una garantía inicial para hacerlo.
Personalment, al igual que para muchos ciudadanos de izquierdas, Europa ha de simbolizar y ha de significar la suma de valores sociales e ideológicos con los que me identifico : la pràctica de la libertad, de la justicia social, el fomento del bienestar de la gente, la defensa y el ejercicio de los derechos humanos, etc.. La constitución europea es el camino para hacerlo posible.
Frente a un mundo convulso y empobrecido que habita las ¾ partes del planeta, los europeos debemos cumplir con este papel referencial : no sólo el de la creación de riqueza y de obtención del bienestar sino fundamentalment el de la justícia social. Las personas en general, la gente de todas las razas y de todas las religiones, aspira al bienestar personal y colectivo y a vivir en libertad y en progreso en una sociedad más justa.La constitución europea es un indicador positivo para los esfuerzos de muchos colectivos y personas de países del tercer mundo que trabajan en la misma dirección.
Sólo una Europa políticamente fuerte e integradora desde el punto de vista social puede hacer frente a los grandes problemas que genera la derecha conservadora en el mundo hoy, como es el caso de los generados por la agresiva y reaccionaria doctrina Bush. Muchos somos los que hemos sentido decepción y tristeza cuando, ante enormes conflictos de nuestro mundo, Europa no tuvo capacidad de reacción y fue ineficinete e ineficaz para influir en favor de la paz.
Os puedo asegurar, también, por la experiència personal y política ligada a América Latina que sus nuevos líderes : Kischner ( Argentina), Lula ( Brasil), Chaves (Venezuela), Lagos ( Chile), Toledo ( Perú), Vázquez ( Uruguay), etc., esperan y necesitan de una Europa unida que los ayude a hacer frente a las políticas tradicionales de la administración maericana contrarias al desarrollo de las políticas nacionales de reforma social que impulsan o pretenden impulsar. Sin el rol de una Europa unida, sus experiencias políticas esperanzadoras tiene un futuro muy condicionado. I un continente tan destruido y desmembrado, como es el caso de Africa necesita también de una Europa unida y fuerte. Y los defensoresde la democratización en el área geogràfica del Islam, hoy desgraciadamente aún muy minoritarios, también necesitan de un compañero de viaje occidental capaç de cooperar con sus propósitos de una manera eficiente. Esta función sólo la pueden cumplir los países europeos. Por todos ellos, por el conjunto inmenso de aspiraciones y anhelos individuales y colectivos de libertad y de esperanza que representan, no podemos perder la oportunidad de consolidar nuestros lazos de relación política dotándonos de una constitución. Ahora es la hora.
Y un argumento más. La Constitución Europea nos arriba después de cinco décadas de construcción política de la Unión, desde el Tratado de Roma hasta hoy. Es necesario sellar con la nueva constitución la actual etapa de convivencia política en libertad y en democracia que vive el continente. No podemos olvidar que no hace cinco años que se apagó el fuego de morteros en la ex-Yugoslavia y que no hace 16 años los jóvenes alemanes demolieron el muro de Berlín, que hace sólo 30 años Espanya vivia bajo el fascismo franquista y que aún no hace 60 años los restos de una guerra feroz destruían una sector importante de la población europea. No podemos ni debemos olvidar que miles de espanyoles, catalanes, bosnios, italianos,croatas, albaneses, servios, polacos, rumanos, etc. reclaman aún justicia histórica, tanto para ellos como para sus familiares víctimas de las guerras civiles, de las limpiezas étnicas, de las prisiones, de las dictaduras. También porque debemos ser fieles a la memoria permanente de estas brutales injusticias, consideramos fundamental trabajar por la Europa unida y en paz. Y, para ello, la constitución europea es otro paso adelante en esta dirección.
Para finalizar quisiera apuntar lo siguiente : la lectura del texto constitucional delata un texto insuficiente en relación con las legítimas aspiraciones del pueblo de Catalunya en relación al reconocimiento de la lengua y de la nación catalanes. Pero considero que el texto mismo, así como la voluntad política expresada por los progresistas europeos permitiran trabajar y conseguir su reconocimiento.En todo caso, yo apuesto por una Catalunya plenamente reconocida como nación en el marco de una Espanya plural y de una Europa unida. Porque las tres son posibles, y no son antagónicas, yo votare si a la Constitución Europea.
lunes, noviembre 24, 2003
UNA REFORMA IMPRESCINDIBLE DE LA LLEI D’URBANISME
La reforma de la llei d’Urbanisme es produeix en un moment àlgid del debat sobre la necessitat de dotar a les polítiques públiques d’habitatge de l’oferta suficient de sòl per tirar endavant l’objectiu del Govern de promoure la construcció de 42.000 habitatges de protecció oficial durant l’actual mandat.
L’escenari del mercat de l’habitatge no ha variat substancialment en el darrer any, ja que ha continuat el creixement progressiu del mercat de preus immobiliaris, amb un creixement pròxim al 20 % en el primer semestre de l’any 2004. No s’ha pogut revertir encara aquesta tendència al creixement alarmant del preu de l’habitatge. El dinamisme del mercat immobiliari continua essent un refugi de l’estalvi i perquè no dir-ho de l’especulació, així com el seu rescalfament ho és de refugi per a riscos socials, demogràfics i territorials .
El Govern ha analitzat la situació, copsant la necessitat d’establir un mecanisme eficaç per posar al mercat sòl a bon preu, sòl en règim de lloguer, però sòl en definitiva, per tal de poder atendre la demanda social d’habitatge assequible. La controvertida Llei d’Urbanisme ( 2/2002) , sortida d’un debat irregular, insuficient i tancat en fals en la darrera legislatura no garantia la cessió obligatòria de sòl per tal que els ajuntaments, la Generalitat i els promotors de l’HPO poguessin dur a terme la promoció que demana la població que té dificultats per accedir a un habitatge digne.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques va iniciar una reforma ràpida i urgent de la llei amb tres objectius : garantir les reserves de sòl per l’habitatge protegit, la dotació de més competències als ajuntaments per agilitar la cessió d’aquests sòls als promotors de l’habitatge i l’establiment d’un major control i d’una millor gestió sobre el sòl no urbanitzable, la protecció de paisatge i l’ús racional del territori, com és el cas de la regulació del deure dels propietaris del sòl urbanitzable delimitat de participar en els costos d’implantació de les infrastructures de transport públic que resultin necessàries per a l’adequada connectivitat del sector. És a dir, avançant en l’aplicació del binomi habitatge assequible i transport públic que es fa absolutament necessari per a un creixement sostenible i socialment cohesionat de les nostres viles i ciutats.
La reforma preveu, com a premissa bàsica, l’obligatorietat de la cessió gratuïta a l’administració actuant, del 10 % de l’aprofitament urbanístic dels àmbits de desenvolupament inclosos en sectors de millora urbana o en polígons d’actuació urbanística. És una mesura destinada garantir la cohesió social de les actuacions. I estableix fins i tot el mecanisme d’expropiació en cas d’incompliment, en clara mostra de la voluntat política del govern de establir el seu estricte compliment..
Una vegada establerts els preceptes relatius a les mesures que tenen relació amb la cohesió social i la sostenibilitat territorial, l’article cinquè de la reforma modifica la legislació existent per tal de conferir més competències als municipis en matèria urbanística. D’aquesta manera s’estableix que aquells ajuntaments que estiguin dotats de POUM ( Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) o d’un PAUM ( Programa d’Actuació Urbanística Municipal ) podran aprovar de forma definitiva el planejament que se’n derivi. Aquesta és una reforma de gran importància. No només pel que significa per a la millora de la gestió urbanística dels municipis, si no també per que s’inscriu en la doctrina del govern catalanista i d’esquerres que vol engruixir el poder municipal dotant els ajuntaments de majors competències per a la gestió estratègica del seu territori.
Fruit de la mateixa reforma, dins l’àmbit rural i en el sòl no urbanitzable,es dota de major capacitat als municipis per tal que puguin autoritzar actuacions urbanístiques, amb major rapidesa, en masies existents en aquells casos en queda garantida la preservació dels valors naturals i paisatgístics. Es tracta de donar resposta a la inquietud de propietaris i regidors, preocupats per la conservació del medi i, a la vegada, per la pervivència de la població al medi rural i de resoldre una problemàtica encallada des de feia temps.
És aquesta una reforma necessària i imprescindible per tal de posar en marxa una veritable política social de l’habitatge, per agilitar la gestió urbanística racional en el medi rural, per garantir els mecanismes de regulació i de control del planejament sostenible i per a que els ajuntaments puguin enfortir les seves polítiques locals de cohesió social i de defensa territorial.
Roberto Labandera i Esteve Pujol
Diputats del Grup Parlamentari PSC-CpC.
L’escenari del mercat de l’habitatge no ha variat substancialment en el darrer any, ja que ha continuat el creixement progressiu del mercat de preus immobiliaris, amb un creixement pròxim al 20 % en el primer semestre de l’any 2004. No s’ha pogut revertir encara aquesta tendència al creixement alarmant del preu de l’habitatge. El dinamisme del mercat immobiliari continua essent un refugi de l’estalvi i perquè no dir-ho de l’especulació, així com el seu rescalfament ho és de refugi per a riscos socials, demogràfics i territorials .
El Govern ha analitzat la situació, copsant la necessitat d’establir un mecanisme eficaç per posar al mercat sòl a bon preu, sòl en règim de lloguer, però sòl en definitiva, per tal de poder atendre la demanda social d’habitatge assequible. La controvertida Llei d’Urbanisme ( 2/2002) , sortida d’un debat irregular, insuficient i tancat en fals en la darrera legislatura no garantia la cessió obligatòria de sòl per tal que els ajuntaments, la Generalitat i els promotors de l’HPO poguessin dur a terme la promoció que demana la població que té dificultats per accedir a un habitatge digne.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques va iniciar una reforma ràpida i urgent de la llei amb tres objectius : garantir les reserves de sòl per l’habitatge protegit, la dotació de més competències als ajuntaments per agilitar la cessió d’aquests sòls als promotors de l’habitatge i l’establiment d’un major control i d’una millor gestió sobre el sòl no urbanitzable, la protecció de paisatge i l’ús racional del territori, com és el cas de la regulació del deure dels propietaris del sòl urbanitzable delimitat de participar en els costos d’implantació de les infrastructures de transport públic que resultin necessàries per a l’adequada connectivitat del sector. És a dir, avançant en l’aplicació del binomi habitatge assequible i transport públic que es fa absolutament necessari per a un creixement sostenible i socialment cohesionat de les nostres viles i ciutats.
La reforma preveu, com a premissa bàsica, l’obligatorietat de la cessió gratuïta a l’administració actuant, del 10 % de l’aprofitament urbanístic dels àmbits de desenvolupament inclosos en sectors de millora urbana o en polígons d’actuació urbanística. És una mesura destinada garantir la cohesió social de les actuacions. I estableix fins i tot el mecanisme d’expropiació en cas d’incompliment, en clara mostra de la voluntat política del govern de establir el seu estricte compliment..
Una vegada establerts els preceptes relatius a les mesures que tenen relació amb la cohesió social i la sostenibilitat territorial, l’article cinquè de la reforma modifica la legislació existent per tal de conferir més competències als municipis en matèria urbanística. D’aquesta manera s’estableix que aquells ajuntaments que estiguin dotats de POUM ( Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) o d’un PAUM ( Programa d’Actuació Urbanística Municipal ) podran aprovar de forma definitiva el planejament que se’n derivi. Aquesta és una reforma de gran importància. No només pel que significa per a la millora de la gestió urbanística dels municipis, si no també per que s’inscriu en la doctrina del govern catalanista i d’esquerres que vol engruixir el poder municipal dotant els ajuntaments de majors competències per a la gestió estratègica del seu territori.
Fruit de la mateixa reforma, dins l’àmbit rural i en el sòl no urbanitzable,es dota de major capacitat als municipis per tal que puguin autoritzar actuacions urbanístiques, amb major rapidesa, en masies existents en aquells casos en queda garantida la preservació dels valors naturals i paisatgístics. Es tracta de donar resposta a la inquietud de propietaris i regidors, preocupats per la conservació del medi i, a la vegada, per la pervivència de la població al medi rural i de resoldre una problemàtica encallada des de feia temps.
És aquesta una reforma necessària i imprescindible per tal de posar en marxa una veritable política social de l’habitatge, per agilitar la gestió urbanística racional en el medi rural, per garantir els mecanismes de regulació i de control del planejament sostenible i per a que els ajuntaments puguin enfortir les seves polítiques locals de cohesió social i de defensa territorial.
Roberto Labandera i Esteve Pujol
Diputats del Grup Parlamentari PSC-CpC.
sábado, septiembre 27, 2003
HABITATGE ASSEQUIBLE I TRANSPORT PUBLIC
L’accés a l’habitatge assequible continua essent una de les assignatures més difícils d’aprovar per part del jovent català en el procés de transició de l’escola a la vida adulta i una de les barreres per a la integració social i laboral dels més de 600.000 nous residents que viuen avui a Catalunya. Afavorir l’emancipació de la gent jove i la integració i socialització dels nous ciutadans ens obliga a incidir amb força en el mercat de l’habitatge protegit.
Les xifres que situen la pujada del preu de l’habitatge al voltant del 17,9 %, la presència de pressions especulatives sobre el mercat del sòl sense que es prenguin mesures eficients per al seu control, la continuïtat de la situació de refugi de part de la inversió financera en el mercat de l’habitatge ens fan ser escèptics en relació a les perspectives de reversió de la tendència que ha convertit l’habitatge quasi en un producte de luxe. Ara bé, l’escepticisme no ens ha d’impedir veure el bosc.
Hem viscut a Catalunya i a Espanya dues legislatures de domini polític conservador i de comportament ultraliberal en relació al mercat de l’habitatge, comportament que encara es reflecteix en el posicionament d’alguns dirigents polítics com el de l’ex- President Pujol qui pretén fer servir el discurs de l’habitatge per a tothom com un instrument de fractura de la convivència ( fregant, si s’escau, el nivell de la consideració xenófobica). L’impacte del volum de sostre protegit produït per l’administració de la Generalitat o nascut de l’estímul al sector privat al mercat de l’habitatge ha estat molt poc perceptible. S’ha produït habitatge amb escreix a tota Catalunya, però s’ha produït més per una tendència de refugi de l’estalvi en el sector residencial, gradualment creixent o per un interès de negoci també paral.lelament creixent que per atendre la demanda social d’habitatge assequible. I la tendència no remet. Amb un volum de sostre protegit que en els darrers anys no va arribar ni al 5% del total produït, hem generat un dèficit d’habitatge assequible que fa pràcticament inviable, entre d’altres, la consolidació de molts processos d’emancipació juvenil o la integració social dels immigrants.
El Govern de l’Estat ha creat un Ministeri específic i el Govern Català una Secretaria General específica, destinats ambdós a actuar per intervenir en el procés de millora de les condicions d’accés al dret a l’habitatge. El President Maragall ha anunciat fa poc la construcció d’un volum de 9000 habitatges de protecció oficial, a produir ( directament o concertada) pel proper any 2005, xifra que vindrà a doblar la producció anual dels darrers anys a Catalunya. És una xifra important, però que s’ha de convertir en un esforç contingut en els propers anys per construir una resposta solvent al problema. El Govern també ha anunciat, i ja és imminent la seva aprovació, un decret que desenvolupa el nou Pla de l’Habitatge. Impuls de les polítiques públiques, concertació amb els ajuntaments, suport al lloguer i suport als promotors són una bona part del nou paquet de mesures. D’altra banda, el mateix Executiu ha presentat al Parlament el projecte de reforma de la Llei d’Urbanisme, per tal d’assegurar les reserves de sòl imprescindibles per l’oferta de protegit i de concedir majors competències municipals en el planejament derivat capaces d’agilitzar la marxa del planejament municipal en aquesta direcció. Són signes clars de voler intervenir en el mercat de l’habitatge en favor d’aquells que no poden accedir i que tenen menys recursos. Esperem que siguin útils les mesures i que el procés pugui començar a revertir el més aviat possible.
Ara bé, permeteu-me que demani la vostra atenció en dos apunts absolutament necessaris per a la nova política: la necessitats d’establir registres unificats de demanda d’habitatge de protecció i la de destinar recursos suficients a concertar amb les administracions locals per tal de donar significació real ( és a dir eficaç i eficient) als fons municipals de sòl i d’habitatge. En primer lloc caldrà establir mecanismes d’unificació en la recepció de la demanda, establint paràmetres de gestió més enllà del propi municipi, de caràcter supramunicipal. La condició actual, exigida per accedir a certes promocions d’HPO, d’estar empadronat durant dos anys en el municipi per accedir a un habitatge, fa perillar el caràcter equitatiu de les accions i pot arribar a acumular població amb necessitats d’atenció en determinats nuclis urbans. El registre únic ha de tenir un necessari caràcter territorial, organitzat , si s’escau, en grans àrees territorials, mitjançant possibles figures de gestió consorciades. I per a que el registre funcioni hem de dotar d’autèntica musculatura a les reserves públiques de sòl i habitatge. Els recursos de l’Estat en matèria d’habitatge haurien d’arribar a Catalunya fonamentalment amb aquesta finalitat, que ha de tenir segons el nostre punt de vista un caràcter estructural .
El segon element que volem considerar és el que fa referència a l’impuls de les polítiques de mobilitat, capaç de garantir que la producció del nou sostre protegit tingui una vinculació i una coordinació directa amb la millora dels serveis de transport públic. El fenómen de desplaçament de població dels centres urbans cap a les àrees metropolitanes sense un planejament de l’increment de les millores necessàries a nivell de transport públic, així com d’altres serveis, només farà que generar nous conflictes i incrementar els riscos de fractura social, la qual cosa no facilita la implantació de les polítiques socials públiques de l’habitatge. Hem d’apostar per una política conjunta i coordinada d’habitatge assequible i transport públic i hem de vetllar per una actitud positiva, entusiasta i còmplice dels ajuntaments afectats, en la mateixa direcció.
A les portes del debat pressupostari per al 2005, l’increment substancial de recursos per la dotació i millora del transport públic així com per a la producció d’habitatges assequibles es fa urgent i prioritari.
Les xifres que situen la pujada del preu de l’habitatge al voltant del 17,9 %, la presència de pressions especulatives sobre el mercat del sòl sense que es prenguin mesures eficients per al seu control, la continuïtat de la situació de refugi de part de la inversió financera en el mercat de l’habitatge ens fan ser escèptics en relació a les perspectives de reversió de la tendència que ha convertit l’habitatge quasi en un producte de luxe. Ara bé, l’escepticisme no ens ha d’impedir veure el bosc.
Hem viscut a Catalunya i a Espanya dues legislatures de domini polític conservador i de comportament ultraliberal en relació al mercat de l’habitatge, comportament que encara es reflecteix en el posicionament d’alguns dirigents polítics com el de l’ex- President Pujol qui pretén fer servir el discurs de l’habitatge per a tothom com un instrument de fractura de la convivència ( fregant, si s’escau, el nivell de la consideració xenófobica). L’impacte del volum de sostre protegit produït per l’administració de la Generalitat o nascut de l’estímul al sector privat al mercat de l’habitatge ha estat molt poc perceptible. S’ha produït habitatge amb escreix a tota Catalunya, però s’ha produït més per una tendència de refugi de l’estalvi en el sector residencial, gradualment creixent o per un interès de negoci també paral.lelament creixent que per atendre la demanda social d’habitatge assequible. I la tendència no remet. Amb un volum de sostre protegit que en els darrers anys no va arribar ni al 5% del total produït, hem generat un dèficit d’habitatge assequible que fa pràcticament inviable, entre d’altres, la consolidació de molts processos d’emancipació juvenil o la integració social dels immigrants.
El Govern de l’Estat ha creat un Ministeri específic i el Govern Català una Secretaria General específica, destinats ambdós a actuar per intervenir en el procés de millora de les condicions d’accés al dret a l’habitatge. El President Maragall ha anunciat fa poc la construcció d’un volum de 9000 habitatges de protecció oficial, a produir ( directament o concertada) pel proper any 2005, xifra que vindrà a doblar la producció anual dels darrers anys a Catalunya. És una xifra important, però que s’ha de convertir en un esforç contingut en els propers anys per construir una resposta solvent al problema. El Govern també ha anunciat, i ja és imminent la seva aprovació, un decret que desenvolupa el nou Pla de l’Habitatge. Impuls de les polítiques públiques, concertació amb els ajuntaments, suport al lloguer i suport als promotors són una bona part del nou paquet de mesures. D’altra banda, el mateix Executiu ha presentat al Parlament el projecte de reforma de la Llei d’Urbanisme, per tal d’assegurar les reserves de sòl imprescindibles per l’oferta de protegit i de concedir majors competències municipals en el planejament derivat capaces d’agilitzar la marxa del planejament municipal en aquesta direcció. Són signes clars de voler intervenir en el mercat de l’habitatge en favor d’aquells que no poden accedir i que tenen menys recursos. Esperem que siguin útils les mesures i que el procés pugui començar a revertir el més aviat possible.
Ara bé, permeteu-me que demani la vostra atenció en dos apunts absolutament necessaris per a la nova política: la necessitats d’establir registres unificats de demanda d’habitatge de protecció i la de destinar recursos suficients a concertar amb les administracions locals per tal de donar significació real ( és a dir eficaç i eficient) als fons municipals de sòl i d’habitatge. En primer lloc caldrà establir mecanismes d’unificació en la recepció de la demanda, establint paràmetres de gestió més enllà del propi municipi, de caràcter supramunicipal. La condició actual, exigida per accedir a certes promocions d’HPO, d’estar empadronat durant dos anys en el municipi per accedir a un habitatge, fa perillar el caràcter equitatiu de les accions i pot arribar a acumular població amb necessitats d’atenció en determinats nuclis urbans. El registre únic ha de tenir un necessari caràcter territorial, organitzat , si s’escau, en grans àrees territorials, mitjançant possibles figures de gestió consorciades. I per a que el registre funcioni hem de dotar d’autèntica musculatura a les reserves públiques de sòl i habitatge. Els recursos de l’Estat en matèria d’habitatge haurien d’arribar a Catalunya fonamentalment amb aquesta finalitat, que ha de tenir segons el nostre punt de vista un caràcter estructural .
El segon element que volem considerar és el que fa referència a l’impuls de les polítiques de mobilitat, capaç de garantir que la producció del nou sostre protegit tingui una vinculació i una coordinació directa amb la millora dels serveis de transport públic. El fenómen de desplaçament de població dels centres urbans cap a les àrees metropolitanes sense un planejament de l’increment de les millores necessàries a nivell de transport públic, així com d’altres serveis, només farà que generar nous conflictes i incrementar els riscos de fractura social, la qual cosa no facilita la implantació de les polítiques socials públiques de l’habitatge. Hem d’apostar per una política conjunta i coordinada d’habitatge assequible i transport públic i hem de vetllar per una actitud positiva, entusiasta i còmplice dels ajuntaments afectats, en la mateixa direcció.
A les portes del debat pressupostari per al 2005, l’increment substancial de recursos per la dotació i millora del transport públic així com per a la producció d’habitatges assequibles es fa urgent i prioritari.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
