José Montilla va anunciar a La Pineda de Gavà el seu compromís polític i personal amb la promoció de l'habitatge protegit. Catalunya pateix, avui, una greu carència de promocions d'habitatge accessible. Són molts els joves que veuen dificultat el seu procés d'emancipació a causa dels alts preus de l'habitatge.
Montilla s'ha compromés en la promoció de 50.000 habitatges nous ( 25.000 d'ells de lloguer) amb règim de protecció, per tant amb preus controlats, i a la rehabilitació de 100.000 habitatges de l'actual parc construit.
Per fer una operació d'aquestes característiques cal tenir una oferta de sòl de 1.000 hectàrees aproximadament, l'ocupació de les quals hauria de seguir criteris de creixement compactat i concentrat al voltant de les àrees i nuclis urbans ja consolidats. L'habitatge social és una demanda qunatitativament important a les capitals de comarca, als eixos de continuitat urbana i a les grans ciutats del país. Per això aquesat acció, no es pot portar a terme sense la col.laboració i la complicitat dels ajuntaments.No serà gens difícil implicar-los. El món municipal coneix el problema i rep, de forma diària, una pressió important de la ciutadania en aquesta direcció.
De forma paral.lela, ens cal continuar treballant a fons per ampliar el mercat de l'habitatge de lloguer. Fer aflorar al mercat l'important parc de psios buits fora una bona solució. Per fer-ho de forma eficaç, un tractament fiscal favorable és una bona eina. Els socialistes sempre hem cregut que el tractament favorable a l'habitatge de lloguer pot donar importants beneficis des del punt de vista social, a la vegada que es pot convertir en un factor d'estímul del mateix mercat del lloguer, tan esquifit, tan raquític i tan car.
Resoldre el problema de l'accés a l'habitatge digne ha de ser una obsessió dels responsables polítics catalans. Montilla ha asumit el compromís. I està disposat a posar-ho en marxa.
martes, septiembre 26, 2006
jueves, septiembre 21, 2006
NUEVOS VOTANTES,NUEVAS CONTRIBUCIONES
En las elecciones del próximo 1º de noviembre podrán ejercer su derecho al voto más de 60.000 catalanes, de origen latinoamericano, que han obtenido la ciudadania española.Es un hecho importante, tan útil a la sociedad catalana como para los colectivos de nuevos residentes. Por un lado, porque pone de manifiesto la madurez de nuestra democracia y por otro, y no menos importante, por que explicita la voluntad de integración de tantas y tantas personas que han optado por Cataluña para llevar a cabo su proyecto personal de vida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
miércoles, septiembre 20, 2006
UN PACTE PER LA IMMIGRACIO
La proposta programàtica del PSC contempla com a objectiu la necessitat de fer cuallar a Catalunya un Pacte nacional per la Immigració.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
domingo, septiembre 17, 2006
LAS EMPRESAS Y SUS TRABAJADORES INMIGRANTES
No encuentro justo que si el crecimiento de la demanda de mano de obra se produce a causa de la buena marcha de la economía, si la economía va bien y si las empresas necesitan más trabajadores, los empresarios no digan qué están dispuestos a aportar para ayudar a resolver algunos de los problemas que en nuestra sociedad se plantean hoy, a causa de los nuevos contingentes de trabajadores.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
RUBIANES
Es posible que la prohibición de la obra de Rubianes en el Teatro Español de Madrid sea un hecho aislado, hoy por hoy, en el medio teatral. Es posible, pero es un hecho muy grave.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
domingo, septiembre 10, 2006
Avui, l'11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
UNA DIADA PLURAL, PER TOTHOM
Demà 11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
domingo, septiembre 03, 2006
EL DERECHO AL VOTO DE LOS IMMIGRANTES
La segunda semana de agosto, cuando justo aterrizaba en El Hierro, pude leer una noticia esimulante: el PSOE e IU habían presentado en el registro de las Cortes Generales una proposición no de ley que insta al Gobierno de España a iniciar los trabajos para garantizar el derecho al voto en las elecciones municipales a aquellas personas que trabajan y viven en España, procedentes de países con los cuales hay un convenio de reciprocidad para con determinados derechos políticos ciudadanos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
martes, agosto 15, 2006
ELS CATALANS DEL SUR ESPEREN
La segona setmana d'agost vaig visitar l'Argentina i l'Uruguai, en una de les setmanes més dures de l'hivern del sur, entre ventades i pluges.
A Buenos Aires vaig poder visitar als companys socialistes, a alguns companys del radicalisme argentí i el Casal Català del Carrer Chacabuco. Vaig ser rebut per gent que fa ja molts anys que viu a l'Argentina i que ha dedicat moltes hores a la vetlla de les tradicions i de la cultura del país.Es fa molta feina al voltant del Casal. El seu impacte sobre la vida cultural de Buenos Aires ha estat important. Treballen i vetllen un capital de records i de recursos...però tots ells demanen ser recordats i tinguts en compte.
A l'Argentina d'avui viuen encara uns 15.000 catalans, que reben de la Generalitat pràcticament no res. A diferència de l'acció exercida per la Junta de Andalucia, la Xunta de Galicia o el Principat d'Astúries, per posar-hi alguns exemples, l'acció d'ajut social dels successius governs de la Generalitat només ha estat d'aparador. Un munt de visites si que han rebut( vaig arribar a comptar fins a 5 visites de l'ex-president Pujol i dues del President del Parlament Ernest Benach i fins a més de 30 visites de consellers, conselleres, directors i secretaris generals, dirigents polítics de primera fila,etc. en tots aquests anys), però una nul.la acció en favor de la situació social de molts catalans que, de ben segur, com asseguren alguns d'ells, pateixen necessitats apremiants en un país que ha viscut crisis terribles. Amb aquests catalans, la Generalitat no pot comportar-se com si no els tingués en compte. Cal una acció ben estructurada i decidida de suport social, a més del cultural.
El dimarts 8 d'agost vaig ser rebut al Casal Català de Montevideo, a la seva seu del carrer Francisco Araucho, a Punta Carretas, per membres de la Junta, del grup de joves i del grup de teatre. El sopar va ser càlid i esplèndid, però sobretot va ser productiu. Els casals poden acomplir una funció més decidida i més profunda en la societat en què hi són, si poden no descuidar l'acció social que molts catalans en situació precària necessiten. La conservació de la cultura catalana, terres enllà, no està renyida amb altres accions que signifiquen una presència activa de la Generalitat de Catalunya en favor de tots els catalans i les catalanes.
Els socialistes catalans que he trobat a Uruguai i Argentina ens demanen aquesta nova política. També demanenun canvi radical del model de projecció cultural de Catalunya al Rio de la Plata, però això ha de ser matèria d'una altra anàlisi. Aqui al país, hem de debatre models d'ajuda per a aquesta població del país que viu "sud enllà". Hi ha referents que ja he citat i que són eficaços i sensibles. És hora de que esl catalans del sur que esperen un altre tipus de política, tinguin, ara, una resposta.
A Buenos Aires vaig poder visitar als companys socialistes, a alguns companys del radicalisme argentí i el Casal Català del Carrer Chacabuco. Vaig ser rebut per gent que fa ja molts anys que viu a l'Argentina i que ha dedicat moltes hores a la vetlla de les tradicions i de la cultura del país.Es fa molta feina al voltant del Casal. El seu impacte sobre la vida cultural de Buenos Aires ha estat important. Treballen i vetllen un capital de records i de recursos...però tots ells demanen ser recordats i tinguts en compte.
A l'Argentina d'avui viuen encara uns 15.000 catalans, que reben de la Generalitat pràcticament no res. A diferència de l'acció exercida per la Junta de Andalucia, la Xunta de Galicia o el Principat d'Astúries, per posar-hi alguns exemples, l'acció d'ajut social dels successius governs de la Generalitat només ha estat d'aparador. Un munt de visites si que han rebut( vaig arribar a comptar fins a 5 visites de l'ex-president Pujol i dues del President del Parlament Ernest Benach i fins a més de 30 visites de consellers, conselleres, directors i secretaris generals, dirigents polítics de primera fila,etc. en tots aquests anys), però una nul.la acció en favor de la situació social de molts catalans que, de ben segur, com asseguren alguns d'ells, pateixen necessitats apremiants en un país que ha viscut crisis terribles. Amb aquests catalans, la Generalitat no pot comportar-se com si no els tingués en compte. Cal una acció ben estructurada i decidida de suport social, a més del cultural.
El dimarts 8 d'agost vaig ser rebut al Casal Català de Montevideo, a la seva seu del carrer Francisco Araucho, a Punta Carretas, per membres de la Junta, del grup de joves i del grup de teatre. El sopar va ser càlid i esplèndid, però sobretot va ser productiu. Els casals poden acomplir una funció més decidida i més profunda en la societat en què hi són, si poden no descuidar l'acció social que molts catalans en situació precària necessiten. La conservació de la cultura catalana, terres enllà, no està renyida amb altres accions que signifiquen una presència activa de la Generalitat de Catalunya en favor de tots els catalans i les catalanes.
Els socialistes catalans que he trobat a Uruguai i Argentina ens demanen aquesta nova política. També demanenun canvi radical del model de projecció cultural de Catalunya al Rio de la Plata, però això ha de ser matèria d'una altra anàlisi. Aqui al país, hem de debatre models d'ajuda per a aquesta població del país que viu "sud enllà". Hi ha referents que ja he citat i que són eficaços i sensibles. És hora de que esl catalans del sur que esperen un altre tipus de política, tinguin, ara, una resposta.
lunes, agosto 14, 2006
LA CASA DEL AGUILA
Visité Uruguay hace unas semanas, en una de las semanas mas frías y más duras del invierno del sur. Con mis amigos de siempre, Carlos y Susana, que han sobrevivido con exquisita dignidad a les terribles crisis del país, visité un viejo icono de nuestras épocas de juventud : la Casa del Aguila, de Atlántida.
La Casa del Águila tiene mucho de la historia uruguaya. Es el reflejo de una historia de locos, la historia de un sueño hedonista con pretenciones de eternidad, construida sobre la arena.Hace treinta años la conocimos.Hoy, el falso buque construido a la orilla del mar ha perdido la quilla y la bodega. Sólo perdura la cabeza desafiante del águila con su mirada terrible. Por eso digo que se parece un poco a la historia de los últimos años del Uruguay querido.
Y también se le parece a su nuevo despertar. Está limpia y cuidada con precariedad, como las casas de la gente pobre de mi país, con un puñado escaso de imágenes en las paredes y adornado por cuatro obras de artistas locales, que son eso : más locales que artistas. Tiene todo el conjunto una vieja y desafiante harmonía de pobres. Con segura dignidad, como la de tanta gente del país.
Quien conoce el Uruguay sabe que es un país cargado de tempestades y de vientos. El viento, que es estupendo cuando quiere, va dejando poca materia ya en la costa. Y va acorralando a la cabeza desafiante de piedra.
Fue un encuentro estupendo, pero fue un encuentro impactante el que tuvimos con la Casa del Aguila.Para mi tuvo el sabor de un tiempo que ya no vuelve y el gusto de las cosas que debemos construir para seguir adelante en una etapa más madura. Hace treinta años Carlos escribía textos atractivos y a veces hermosos. Yo, también escribía alguna cosa...Susana siempre ejerció, a nuestro lado, la reflexión, la contemplación y la crítica.
Sin embargo, tengo la sensación de que aún hoy no hemos encontrado una forma de expresión duradera para la nueva etapa que vivimos en un país que sale de una larga y costosa enfermedad. El reencuentro con ciertos iconos del pasado puede ser un camino para esa búsqueda. Es posible que debamos sujetar, con más ahinco, la voluntad a la memoria.
La Casa del Águila tiene mucho de la historia uruguaya. Es el reflejo de una historia de locos, la historia de un sueño hedonista con pretenciones de eternidad, construida sobre la arena.Hace treinta años la conocimos.Hoy, el falso buque construido a la orilla del mar ha perdido la quilla y la bodega. Sólo perdura la cabeza desafiante del águila con su mirada terrible. Por eso digo que se parece un poco a la historia de los últimos años del Uruguay querido.
Y también se le parece a su nuevo despertar. Está limpia y cuidada con precariedad, como las casas de la gente pobre de mi país, con un puñado escaso de imágenes en las paredes y adornado por cuatro obras de artistas locales, que son eso : más locales que artistas. Tiene todo el conjunto una vieja y desafiante harmonía de pobres. Con segura dignidad, como la de tanta gente del país.
Quien conoce el Uruguay sabe que es un país cargado de tempestades y de vientos. El viento, que es estupendo cuando quiere, va dejando poca materia ya en la costa. Y va acorralando a la cabeza desafiante de piedra.
Fue un encuentro estupendo, pero fue un encuentro impactante el que tuvimos con la Casa del Aguila.Para mi tuvo el sabor de un tiempo que ya no vuelve y el gusto de las cosas que debemos construir para seguir adelante en una etapa más madura. Hace treinta años Carlos escribía textos atractivos y a veces hermosos. Yo, también escribía alguna cosa...Susana siempre ejerció, a nuestro lado, la reflexión, la contemplación y la crítica.
Sin embargo, tengo la sensación de que aún hoy no hemos encontrado una forma de expresión duradera para la nueva etapa que vivimos en un país que sale de una larga y costosa enfermedad. El reencuentro con ciertos iconos del pasado puede ser un camino para esa búsqueda. Es posible que debamos sujetar, con más ahinco, la voluntad a la memoria.
lunes, julio 17, 2006
LA HORA DE LOS CATALANES
El pasado sábado los socialistas catalanes votamos y aprobamos la candidatura del compañero José Montilla para presidente de la Generalitat. Fue un acto espléndido. "Rodó" como decimos en catalán. Fue un acto emotivo, justo, serio, con el rigor que merece el debate en el ámbito político de un partido. Tuvo carga ideológica. Fue un acto para empezar a explicar no sólo el programa sino, también, los objetivos que perseguimos los socialistas catalanes para la nueva etapa que se inicia.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.
lunes, julio 10, 2006
ELS VALORS POLITICS DE JOSE MONTILLA
Els socialistes catalans estem a molts pocs dies de ratificar la proposta de la Comissió Executiva de que sigui el company Montilla el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. El company Montilla és un bon capital polític del PSC i considero que és una decisió encertada que hem de rendibilitzar al màxim. Ho crec així per un seguit de raons, que vull compartir amb els lectors.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
martes, julio 04, 2006
EL MUNDO SE OLVIDÓ DE GAZA
Me produce un enorme dolor la situación de los palestinos de Gaza. Tengo el sentimiento de que estamos abandonando a su suerte ( y que escasa es la suerte ante una avalancha militar tan potente) a miles de ciudadanos. Parece que al mundo, y en especial a Europa, poca cosa le importa de la vida de los civiles palestinos, de niños de tierna edad, de madres jóvenes, de jóvenes estudiantes...
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
sábado, junio 24, 2006
PASQUAL MARAGALL, PRESIDENT
El President Maragall ha anunciat que no repetirà com a candidat del PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya. Ho ha anunciat tot fent el balanç dels objectius polítics que es va proposar l’any 1998 en tornar de Roma, a petició del Partit. La majoria dels socialistes estem encara trasbalsats per la noticia, corpresos i, per que no dir-ho ? un xic entristits.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
lunes, junio 19, 2006
JA TENIM ESTATUT !!!
Vull manifestar la meva satisfacció responsable sobre el resultat d'ahir,18 de juny. Ahir va ser un dia molt important. Els ciutadans responsables, els de la ciutadania activa, els que no passem de llarg dels temes de tots i de totes, vam anar a les urnes i vam prendre una decisió cabdal: donar el tret de sortida, amb el SI, a una nova etapa de construcció política a Catalunya.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
lunes, junio 12, 2006
LA BRECHA ENTRE EL PP Y CATALUÑA ES MUY GRANDE
Cada dia que pasa, la brecha entre el PP y Cataluña se hace más grande. La derecha de España se ha inclinado del lado ultra y ha olvidado las mejores expectativas que dan a la sociedad y al país la ponderación y el diálogo para solventar los problemas de la gente.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
martes, junio 06, 2006
L'ESQUERRA CERCA LA CENTRALITAT POSITIVA...LA DRETA DEL PP CRIMINALITZA LA DEMOCRACIA...
És evident que l'etapa política que estem vivint no deixa insensible a ningú. L'allau de disbarats i de despropòsits del PP i el seu soci català ( Piqué) ja no té mesura. La desesperació és tanta que arribem a tenir una certa por. La por de que algú pretengui que la mentida i el disbarat siguin realitat quotidiana.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
lunes, junio 05, 2006
POR UN SI COMO UN SOL, DE HERMOSO...
Hace ya días que estamos enfrascados en el debate del referendum y en su campaña.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
lunes, mayo 22, 2006
UNA HORA EXPECTANTE
Estamos viviendo en Cataluña una hora tensa, un hora expectante. El referèndum del próximo 18 de junio puede llegar a marcar un antes y un después en la política catalana y provocar cambios importantes en la política española.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
lunes, mayo 15, 2006
CONTRA LES AGRESSIONS DEL PP, SI AL NOU ESTATUT
Els catalans ens trobem davant l’oportunitat de demostrar a la resta de pobles d’Espanya la capacitat de la nostra societat per palesar en referèndum la convicció i la maduresa democràtica així com l’aposta per un millor i major autogovern.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
