Estamos viviendo en Cataluña una hora tensa, un hora expectante. El referèndum del próximo 18 de junio puede llegar a marcar un antes y un después en la política catalana y provocar cambios importantes en la política española.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
lunes, mayo 22, 2006
lunes, mayo 15, 2006
CONTRA LES AGRESSIONS DEL PP, SI AL NOU ESTATUT
Els catalans ens trobem davant l’oportunitat de demostrar a la resta de pobles d’Espanya la capacitat de la nostra societat per palesar en referèndum la convicció i la maduresa democràtica així com l’aposta per un millor i major autogovern.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
domingo, mayo 07, 2006
LAS TRIBULACIONES DE CAROD Y LA RISA DE PIQUE.
Nadie duda hoy por hoy que la situación política de Cataluña requiere de un buen resultado el próximo 18 de junio. Un buen resultado de la mano del SI. Cualquier otro resultado no es bueno para el gobierno, pero tampoco lo es para la oposición.
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
lunes, mayo 01, 2006
ERC TRIA L'ABSURD
És molt dificil acceptar des de l'esquerra política una posició tan poc constructiva com la que propugna ERC en relació al referèndum del Nou Estatut. A mig camí entre una curiosa esquizofrènia política i un tacticisme electoral, de curta mirada i quasi irresponsable, ERC no aposta per la bona marxa del país, ni per la continuitat efectiva i estratègica del govern d'esquerres.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
viernes, abril 28, 2006
CATALUNYA A PUNT DE MÉS CAPACITAT FINANCERA
El projecte d’Estatut que està a punt de ser presentat a referendum, és indiscutiblement millor que el de 1979, actualment vigent, sobre tot en matèria de finançament del país. La seva aprovació ha d’ajudar a consolidar i a aprofundir la línia d’acció del govern catalanista i d’esquerres tant en matèria de creixement de la capacitat de creació de riqueza i d’ocupació com en matèria de foment de la cohesió social i de la cohesió territorial. Volem, per això, recordar trets bàsics del nou model financer.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
lunes, abril 24, 2006
UN CANVI DE GOVERN PER REFORÇAR EL TINELL
Hem viscut un Sant Jordi amb canvsi al Govern. Més enllà de les turbulències que ha provocat la crisi política generada al seu voltant, crec que la mesura serà útil per a l'acció futura del pacte de les esquerres catalanistes.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
lunes, abril 17, 2006
DOS ANYS DE ZAPATERO : DRETS SOCIALS, NOU ESTATUT I PROCÉS DE PAU.
Avui 17 d’abril, se celebren els dos anys del Govern del President Zapatero, un dels períodes més fèrtils de la democràcia espanyola d’ençà de la seva recuperació. Si els successius governs de Felipe González van significar la creació i el desenvolupament dels drets bàsics ciutadans i la posada en marxa de l’organització territorial de l’Estat de les autonomies, els dos primers governs de Zapatero ja tenen la significació històrica de l’ampliació de drets de les minories i l’inici de la segona transició democràtica.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
domingo, abril 16, 2006
75 AÑOS DE LA II REPUBLICA
Vivimos estos días el 75 aniversario de la proclamación de la II República. Un hecho de enorme valor para la historia de la izquierda universal y que nos ha marcado a muchos de manera intelectual y política.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
jueves, abril 06, 2006
MAS VIVIENDA PROTEGIDA
En los últimos días se ha dado a conocer en Cataluña el informe sobre la situación del mercado de la vivienda y el balance sobre los resultados de las políticas públicas del Govern de la Generalitat.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
domingo, abril 02, 2006
DOS ANYS DE GOVERN SOCIALISTA A CATALUNYA I A ESPANYA
Si hagués de donar una primera impresió sobre els dos anys de Govern Socialsita a Catalunya i a Espanya, aquesta estaria condicionada per una barreja d'il.lusió i de responsabilitat.
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
viernes, marzo 31, 2006
L’HABITATGE SOCIAL AL PENEDES
El Pacte del Tinell recull una de les aspiracions més importants de la societat catalana : facilitar a tothom l’accés a l’habitatge digne. I el principi d’acord, del Pacte de l’esquerra catalana , ve a conectar amb un dels problemas més importants que tenen avui dia, els nostres joves, el nous treballadors i els avis que pateixen problemas de mobilitat física.És així que es va impulsar la construcció de 42.000 habitatges protegits.
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
viernes, marzo 24, 2006
EL PACTE PER L’EDUCACIÓ, PER L’ESCOLA DE TOTHOM*
El Pacte per l’Educació ha vista la llum. Aquells que creiem en el valor integrador i multiplicador de l’educació i de l’escola, estem celebrant un dels moments àlgids de la nova etapa política que va obrir el President Maragall al capdavant del Govern catalanista i d’esquerres. Tres dels quatre sindicats de professors més representatius, les quatre patronals de l’escola privada concertada, les dues grans organitzacions de municipis de Catalunya, les tres principals federacions d’associacions de pares i mares d’alumnes i el Govern són els signants del Pacte. L’objectiu del pacte és impulsar la igualtat social a l’escola, acabant amb les diferències entre l’escola pública i la privada.
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
miércoles, marzo 22, 2006
ANUNCIO DE TREGUA
ETA ha anunciado hoy un alto al fuego indefinido.Es una excelente noticia para Euskadi, para España, para la democracia. También lo es para todos los catalanes.
Es un triunfo grande para todos los que pensamos que el único camino para la convivencia es el camino de la paz .
Ninguna paz vale una sola de las 1000 muertes del terrorismo de la ETA. Pero también es cierto que hoy el anuncio de la tregua es un consuelo para tantas y tantas familias a las que destrozaron la violencia y la muerte.
¿Debemos ser generosos, en esta hora, todos los demócratas que siempre optamos por la vía pacífica?Creo que si. Debemos ser generosos, pero justos. Y cuando digo justos, lo sujeto no sólo a la administración de justicia, sino también al establecimiento de un régimen de compensaciones que permita, a las víctimas, recibir recursos para sobrellevar las agudas y terribles crisis familiares y colectivas a causa de la muerte y del terror y, a otros, insertarse en nuevos escenarios de participación política, social, profesional, etc.
El PSOE y el Presidente Zapatero están entrando, como líderes, en una de las etapas más importantes de la historia de España. Liderar los amplios sectores progresistas de nuestro complejo estado plural, es la tarea a la que no debemos renunciar los socialistas. La sociedad nos lo demana, nuestro compromiso ideológico y político nos lo exige.
El alto al fuego definitivo es una oportunidad para empezar a escribir una página definitiva en favor de la paz en España. También lo es para Cataluña, ya que es imposible entender a Cataluña sin España y viceversa, como tampoco es factible entender el futuro de Euskadi sin su plena integración con el resto de los pueblos de España. Estoy convencido, como el President Maragall, que no hay más camino en Euskadi que el de la construcción continuada de la interrelación pacífica de colectivos, entidades y personas. En todo ello, los catalanes podemos cumplir un papel primordial.
En este momento tan especial, para finalizar, no puedo menos que recordar al querido compañero Ernest Lluch y el enorme sacrificio que realizó por la paz en Euskadi y en España.
Es un triunfo grande para todos los que pensamos que el único camino para la convivencia es el camino de la paz .
Ninguna paz vale una sola de las 1000 muertes del terrorismo de la ETA. Pero también es cierto que hoy el anuncio de la tregua es un consuelo para tantas y tantas familias a las que destrozaron la violencia y la muerte.
¿Debemos ser generosos, en esta hora, todos los demócratas que siempre optamos por la vía pacífica?Creo que si. Debemos ser generosos, pero justos. Y cuando digo justos, lo sujeto no sólo a la administración de justicia, sino también al establecimiento de un régimen de compensaciones que permita, a las víctimas, recibir recursos para sobrellevar las agudas y terribles crisis familiares y colectivas a causa de la muerte y del terror y, a otros, insertarse en nuevos escenarios de participación política, social, profesional, etc.
El PSOE y el Presidente Zapatero están entrando, como líderes, en una de las etapas más importantes de la historia de España. Liderar los amplios sectores progresistas de nuestro complejo estado plural, es la tarea a la que no debemos renunciar los socialistas. La sociedad nos lo demana, nuestro compromiso ideológico y político nos lo exige.
El alto al fuego definitivo es una oportunidad para empezar a escribir una página definitiva en favor de la paz en España. También lo es para Cataluña, ya que es imposible entender a Cataluña sin España y viceversa, como tampoco es factible entender el futuro de Euskadi sin su plena integración con el resto de los pueblos de España. Estoy convencido, como el President Maragall, que no hay más camino en Euskadi que el de la construcción continuada de la interrelación pacífica de colectivos, entidades y personas. En todo ello, los catalanes podemos cumplir un papel primordial.
En este momento tan especial, para finalizar, no puedo menos que recordar al querido compañero Ernest Lluch y el enorme sacrificio que realizó por la paz en Euskadi y en España.
domingo, marzo 19, 2006
VOLVER,VOLVER...(tornar)
Almodóvar ens ha tornat a meravellar amb un monument cinematogràfic : Volver. La traducció que de seguida em ve al cap és la següent : les dones han nascut per sobreviure els naufragis. Una increïble i dramàtica colecció de nàufragues se citen a un pel.lícula estupenda i amarga.
Un grapat d'històries de dones, en què els homes tenen un rol trist i espoliador, composen la nova pel.lícula de l'Almodòvar, possiblement retrobant-se a si mateix en aquest filme, possiblement externalitzant les seves autèntiques visions sobre el món femení, en el marc d'un conjunt d'obres rellevants en que l'amor desgraciat, la pèrdua de la gent que cadascú s'estima, la història sense final feliç i la marxa cap un camí de dolor, dóna peu a un dramatisme colosal i, a la vegada encisador.
No puc deixar de veure en aquesta pel.lícula de dones abandonades ( que no desesperades), la imatge de tantes i tantes dones que pateixen i suporten a la seva esquena, famílies, homes pobres d'esprit, fills pertorbats per la vida, forces atàviques, col.leccions de fracassos, de tot el qual poden (o pretenen ) salvar a algú, a partir de perdre l'alé darrera les més feixugues i dures feines d'aquest món.
Almodóvar ho toca tot en la seva pel.lícula, fins i tot la salvació, la redenció de les ànimes i el perdó. Possibilitats totes que, a judici de l'autor, són exclusivament femenines.
Considero que ens hem de mirar el filme d'Almodóvar amb ells ulls de la crítica social, d'un verisme dramàtic. Els personatges no ens parlen des de lluny, ho fan de ben a prop. Pateixen aquí, al costat de casa nostra. Planifiquen el seu món al nostre carrer. Viuen la seva desgràcia, a la terrassa del bar de la cantonada... I si alguna vegada són felices, ho fan un pèl més enllà, però no més... també a tocar... de la nostra porta, de la nostra finestra.
No crec que s'hagi de "matxacar" el personal amb la desgràcia dels altres. Però "Volver"...és una lluita constant.Tot i que la lletra del tango parla només de renúncies, aquest Volver ( tornar) és una ferida oberta en les nostres consciències.
Un grapat d'històries de dones, en què els homes tenen un rol trist i espoliador, composen la nova pel.lícula de l'Almodòvar, possiblement retrobant-se a si mateix en aquest filme, possiblement externalitzant les seves autèntiques visions sobre el món femení, en el marc d'un conjunt d'obres rellevants en que l'amor desgraciat, la pèrdua de la gent que cadascú s'estima, la història sense final feliç i la marxa cap un camí de dolor, dóna peu a un dramatisme colosal i, a la vegada encisador.
No puc deixar de veure en aquesta pel.lícula de dones abandonades ( que no desesperades), la imatge de tantes i tantes dones que pateixen i suporten a la seva esquena, famílies, homes pobres d'esprit, fills pertorbats per la vida, forces atàviques, col.leccions de fracassos, de tot el qual poden (o pretenen ) salvar a algú, a partir de perdre l'alé darrera les més feixugues i dures feines d'aquest món.
Almodóvar ho toca tot en la seva pel.lícula, fins i tot la salvació, la redenció de les ànimes i el perdó. Possibilitats totes que, a judici de l'autor, són exclusivament femenines.
Considero que ens hem de mirar el filme d'Almodóvar amb ells ulls de la crítica social, d'un verisme dramàtic. Els personatges no ens parlen des de lluny, ho fan de ben a prop. Pateixen aquí, al costat de casa nostra. Planifiquen el seu món al nostre carrer. Viuen la seva desgràcia, a la terrassa del bar de la cantonada... I si alguna vegada són felices, ho fan un pèl més enllà, però no més... també a tocar... de la nostra porta, de la nostra finestra.
No crec que s'hagi de "matxacar" el personal amb la desgràcia dels altres. Però "Volver"...és una lluita constant.Tot i que la lletra del tango parla només de renúncies, aquest Volver ( tornar) és una ferida oberta en les nostres consciències.
domingo, marzo 12, 2006
BROKEBACK MOUNTAIN
La historia de amor de dos vaqueros en el medio rural americano es aún materia de trabajo para el cine. Este filme, duro a la vez que fresco, trae a la memoria décadas y siglos de represión social y familiar de aquellas personas que aman a alguien de su propio sexo.
En la reciente entrega de los óscares no obtuvo el premio a la mejor película. Se optó por otro filme, posiblemente menos comprometido con el ejercicio de las libertades individuales y la acceptación de las opciones personales. Incluso, se dice, algunos académicos manifestaron su voluntad de no verla, con tal de manifestar su rechazo al fondo de su mensaje y al desarrollo de una historia frecuente, de una historia humana.
De todos modos, el hecho de que dicha historia haya llegado a obtener hasta ocho nominaciones, explica a las claras la ola de simpatía que la película de Ang Lee ha provocado en la sociedad americana, posiblemente hastiada del asifixiante exceso de neoconservadurismo.
No sé si en nuestro país se verá mucho o se verá poco. Ni tampoco sé si el debate alcanzará los niveles que, al parecer, ya alcanza en los Estados Unidos. Pero, también es cierto que no hace un año, obispos derechistas y políticos conservadores lanzaron sobre el gobierno del Presidente Zapatero las más duras diatribas por la aprobación de la ley que otorga el derecho al matrimonio a personas del mismo sexo. Y es más, aún colea algún rechazo judicial en algún punto de España.
Me provoca un cierto pánico esa actitud de la derecha, atrincherada en la postura "ultra", negando derechos y pisoteando libertades. Me angustia la idea de que puedan volver al gobierno del país y que quieran provocar una involución legislativa e institucional capaz de devolver a España a pasadas etapas de represión y de oscurantismo.
La libertad de elección de orientación sexual y el respeto de este derecho debe formar parte de la pedagogia política que se lleve a cabo en nuestra sociedad. Una pedagogía que ha de entrar en las aulas, que ha de impregnar el mundo de los medios de comunicación, que debe hacerse un lugar en la agenda política y, lo que es más importante, en la agenda de la familia. E incluso, en la agenda de reflexión de las diferentes iglesias.
Añoro el día en que la historia de estos desdichados amantes de tejanos y botas de cuero sea sólo una lejana historia, de un lejano lugar y de una lejana época.
Si pudiera elegir por ellos, y hoy puedo, apuesto por retener en mi memoria personal los fugaces momentos de felicidad que vivieron.
En la reciente entrega de los óscares no obtuvo el premio a la mejor película. Se optó por otro filme, posiblemente menos comprometido con el ejercicio de las libertades individuales y la acceptación de las opciones personales. Incluso, se dice, algunos académicos manifestaron su voluntad de no verla, con tal de manifestar su rechazo al fondo de su mensaje y al desarrollo de una historia frecuente, de una historia humana.
De todos modos, el hecho de que dicha historia haya llegado a obtener hasta ocho nominaciones, explica a las claras la ola de simpatía que la película de Ang Lee ha provocado en la sociedad americana, posiblemente hastiada del asifixiante exceso de neoconservadurismo.
No sé si en nuestro país se verá mucho o se verá poco. Ni tampoco sé si el debate alcanzará los niveles que, al parecer, ya alcanza en los Estados Unidos. Pero, también es cierto que no hace un año, obispos derechistas y políticos conservadores lanzaron sobre el gobierno del Presidente Zapatero las más duras diatribas por la aprobación de la ley que otorga el derecho al matrimonio a personas del mismo sexo. Y es más, aún colea algún rechazo judicial en algún punto de España.
Me provoca un cierto pánico esa actitud de la derecha, atrincherada en la postura "ultra", negando derechos y pisoteando libertades. Me angustia la idea de que puedan volver al gobierno del país y que quieran provocar una involución legislativa e institucional capaz de devolver a España a pasadas etapas de represión y de oscurantismo.
La libertad de elección de orientación sexual y el respeto de este derecho debe formar parte de la pedagogia política que se lleve a cabo en nuestra sociedad. Una pedagogía que ha de entrar en las aulas, que ha de impregnar el mundo de los medios de comunicación, que debe hacerse un lugar en la agenda política y, lo que es más importante, en la agenda de la familia. E incluso, en la agenda de reflexión de las diferentes iglesias.
Añoro el día en que la historia de estos desdichados amantes de tejanos y botas de cuero sea sólo una lejana historia, de un lejano lugar y de una lejana época.
Si pudiera elegir por ellos, y hoy puedo, apuesto por retener en mi memoria personal los fugaces momentos de felicidad que vivieron.
viernes, marzo 10, 2006
NOVES LLARS D’INFANTS AL PENEDES*
Si alguna cosa m’omple de satisfacció en el treball polític quotidià, és el de poder explicar la tasca del Govern en matèria de recursos socials, en general, i d’inversió en matèria d’equipaments escolars, en especial, arreu del nostre territori. A banda de construir noves escoles, de reparar i de rehabilitar les existents , d’ampliar d’altres, de treballar per la recuperació de dues escoles ( Les Cabanyes i Pontons, ) sobre les què venim treballant de valent amb tanta gent des de fa una colla d’anys, un capítol especial mereix la creació de noves places de llars d’infants en els municipis ( petits i grans) de la nostra comarca..
Al debat polític educatiu hi ha xifres mítiques. I una d’elles és la de les 30.000 places de llars d’infants que necesiten les famílies catalanes . Va ser una promesa arrencada a un conseller conservador d’infausta memoria. Però de fet, des d’aquell moment fins avui, la xifra ha estat en el debat sobre la formació dels nostres fills. Amb l’acció de Govern empresa en la matèria, i la col.laboració de 264 ajuntaments, des d’ara al 2008, ja hi ha compromeses a tota Catalunya, un total de 22.416 places.
El passat 21 de febrer el Govern aprovà la destinació de 76 milions d’euros per a la creació de places de llars d’infants durant l’any 2006. A l’Alt Penedès, el mapa de Llars d’Infants preveu 405 de titularitat municipal. En canvi, la previsió del Govern amb aquesta decisió fa pujar la xifra fins a 517, un 27 % més del previst incialment. Una molt bona noticia. Torno a repetir que l’esforç abans explicat connecta de ple amb el compromís dels ajuntaments , agents actius d’aquesta ofensiva educadora.
L’educació és la màxima i millor inversió que podem fer per les nostres familias i pels nostres fills. Si a més, li sumem la mesura històrica d’afegir una hora lectiva més al curs escolar, considero que quasi bé ningú pot deixar de reconèixer que estem donant un pas gegantí en matèria educativa i i de cohesió de la vida familiar a casa nostra.
L’Alt Penedès està vivint un procés de creixement que hem d’encabir en un procés de creixement de serveis. La bona marxa de l’economia comarcal i del mercat laboral( és a dir més riquesa i més feina) s’han de traduir, també, en més i millors serveis per a la nosta canalla, per a les nostres families.
Per això cal saludar, de manera entusiasta, aquesta acció del Govern. L’escola és la base del barri, del municipi. La llar d’infants de qualitat és l’aliment d’una bona escola. La llar sense escola no es consolida. La familia, a la vegada, es continúa en la llar i en l’escola. Amb aquest esquema de continuitat, comencem a fer realitat un canvi en la política social que ve a donar llum a les ombres de la nostra societat.
Permeteu-me, per finalitzar, que us faci una darrera apreciació : més places de llars d’infants signifiquen també més possibilitats laborals, professionals i econòmiques per a les dones. Per a elles, un creixement dels serveis, es tradueix en noves oportunitats per a l‘exercici de la igualtat de drets. Anem per un bon camí. I el compromís per l’educació del President Maragall comença a tenir, al Penedès, el seu perfil definitiu.
*Publicat a El 3 de vuit, el 10 de març
Al debat polític educatiu hi ha xifres mítiques. I una d’elles és la de les 30.000 places de llars d’infants que necesiten les famílies catalanes . Va ser una promesa arrencada a un conseller conservador d’infausta memoria. Però de fet, des d’aquell moment fins avui, la xifra ha estat en el debat sobre la formació dels nostres fills. Amb l’acció de Govern empresa en la matèria, i la col.laboració de 264 ajuntaments, des d’ara al 2008, ja hi ha compromeses a tota Catalunya, un total de 22.416 places.
El passat 21 de febrer el Govern aprovà la destinació de 76 milions d’euros per a la creació de places de llars d’infants durant l’any 2006. A l’Alt Penedès, el mapa de Llars d’Infants preveu 405 de titularitat municipal. En canvi, la previsió del Govern amb aquesta decisió fa pujar la xifra fins a 517, un 27 % més del previst incialment. Una molt bona noticia. Torno a repetir que l’esforç abans explicat connecta de ple amb el compromís dels ajuntaments , agents actius d’aquesta ofensiva educadora.
L’educació és la màxima i millor inversió que podem fer per les nostres familias i pels nostres fills. Si a més, li sumem la mesura històrica d’afegir una hora lectiva més al curs escolar, considero que quasi bé ningú pot deixar de reconèixer que estem donant un pas gegantí en matèria educativa i i de cohesió de la vida familiar a casa nostra.
L’Alt Penedès està vivint un procés de creixement que hem d’encabir en un procés de creixement de serveis. La bona marxa de l’economia comarcal i del mercat laboral( és a dir més riquesa i més feina) s’han de traduir, també, en més i millors serveis per a la nosta canalla, per a les nostres families.
Per això cal saludar, de manera entusiasta, aquesta acció del Govern. L’escola és la base del barri, del municipi. La llar d’infants de qualitat és l’aliment d’una bona escola. La llar sense escola no es consolida. La familia, a la vegada, es continúa en la llar i en l’escola. Amb aquest esquema de continuitat, comencem a fer realitat un canvi en la política social que ve a donar llum a les ombres de la nostra societat.
Permeteu-me, per finalitzar, que us faci una darrera apreciació : més places de llars d’infants signifiquen també més possibilitats laborals, professionals i econòmiques per a les dones. Per a elles, un creixement dels serveis, es tradueix en noves oportunitats per a l‘exercici de la igualtat de drets. Anem per un bon camí. I el compromís per l’educació del President Maragall comença a tenir, al Penedès, el seu perfil definitiu.
*Publicat a El 3 de vuit, el 10 de març
lunes, marzo 06, 2006
ENVIAR DINERS A CASA
Des d’ èpoques immemorials les poblacions han emigrat. La causes més comunes han estat la guerra, la pobresa, la fam , els desastres naturals… Des de sempre, també, darrera d’algú que emigra…..resta algú, que és el motiu de preocupació i d’atenció dels que poden marxar. Actualment, una de les bases de l’emigració econòmica és la possibilitat de millorar la situació de renda ( i de futur) de la familia, del nucli al qual es pertany. És una cadena de treball que intenta lluitar, de forma individual, contra la pobresa de les familias i de les persones que s’estimen. És una fòrmula indirecta, tot i que desigual, de repartiment de la riquesa.
L’origen del tema rau, quasi sempre, en que l’acte d’emigrar d’un dels seus membres, ha esdevingut la única esperança econòmica de la familia.L’immigrant o la immigrant venen a casa nostra, treballen en el que poden, cobren el sous més baixos, en les condicions més dures del mercat amb salaris de 500, 600 i 700 euros per mes. Però malgrat això, envien a casa, de forma periòdica, una part considerable de la percepció salarial que obtenen. No errem si fixem aquest percentatge en aproximadament el 30% del que arriben a percebre.
Ja fa un any i mig, el President Zapatero va signar a Nova York, amb cinc paísos més ( Alemanya, França, Brasil, Xile i Argèlia), un acord internacional per tal que, en el marc de la lluita contra la fam, es poguessin abaratir els costos de les transferències de diners des dels països d’acollida dels immigrants als països on viuen les seves familias.
L’any 2004 les trameses de diners des d’Espanya a països tercers, fetes per immigrants van arribar a sumar 3.436 milions d’euros ( tot i que el Banc Mundial dobla aquesta xifra en els seus càlculs).Si el 25 % dels 2.738.932 immigrants de l’Estat, viuen a Catalunya, podriem estimar que prop d’un 25% d’aquestes tramesses es van fer des del nostre país : al voltant de 800 milions d’euros. I això, tenint en compte que no s’incorporen al càlcul, altres formes d’enviament : l’enviament formiga a través de familiars, coneguts, per exemple…
Saludem com a positiu el fet que el Govern Espanyol sol.liciti ara que es rebaixin un 10 % els costos de las transferències a l’estranger, per a que els immigrants puguin enviar més diners a les seves famílies i així augmentar la riquesa dels seus països d’origen. El Govern vol aprofitar l’experiència que van suposar per al nostre país les tramesses de diners que enviaven els espanyols que treballaven, durant la postguerra i els anys seixanta, a Europa Central (Alemanya, Suissa i França, especialment), i que tant van ajudar a impulsar iniciatives econòmiques al nostre país i a suportar la fràgil situació econòmica de les famílies d’origen.
Els països “productors” d’immigrants pateixen una enorme sangonera de recursos demogràfics, professionals, culturals i intel.lectuals. Per això, cal pensar en la possibilitat de canalitzar part d’aquestes tramesses cap a una utilització que procuri la generació de llocs de treball i que estructuri les seves economies endógenes, sobretot en les àrees rurals i naturals. Cal donar suport a iniciatives de cooperació que ja treballen a països com el Marroc i l’Equador per tal que les tramesses de diners puguin revertir, en part, en la creació d’activitats productives. De moment, els recursos van majoritàriament al consum de serveis. L’Agència Espanyola de Cooperació, la Confederación d’Ongs d’Espanya i , a la societat catalana, alguna ong com és el cas de Proyecto Local, col.laboren per tal d’incidir en aquest tema.
Com es veu, la tramessa constitueix una fòrmula de cooperació fonamental i molt potent en el desenvolupament d’un país. En algún cas , la tramessa és similar a la cooperació i la inversió exterior que reben els països receptors. A l’Uruguai, per exemple, durant l’any 2004, van ser equiparables la xifra rebuda per tramesses i la rebuda per inversions de capital exterior : 100 milions d’euros. A l’Equador, ja el 2005 s’ingressà més per tramesses que per inversions externes.
No són dades menors. Les tramesses que els immigrants fan des d’altres països han estat, només per fixar dos exemples, de 27.810 Milions de dólars als Estats Units i de 27.810 milions d’euros des de la Unió Europea. Estem parlant de xifres contundents. Els immigrants, convertits en força de treball són també força de desenvolupament del seus països. Benvinguda sigui la iniciativa del Govern Zapatero. Ara bé , es fa molt necessari una política ( es a dir una didàctica) per tal que al nostre país, Catalunya, les polítiques públiques, a vegades tan preocupades en altres temes identitàries de dubtós impacte, poguin afavorir, acompanyar i impulsar aquest nou nivell d’iniciatives.
L’origen del tema rau, quasi sempre, en que l’acte d’emigrar d’un dels seus membres, ha esdevingut la única esperança econòmica de la familia.L’immigrant o la immigrant venen a casa nostra, treballen en el que poden, cobren el sous més baixos, en les condicions més dures del mercat amb salaris de 500, 600 i 700 euros per mes. Però malgrat això, envien a casa, de forma periòdica, una part considerable de la percepció salarial que obtenen. No errem si fixem aquest percentatge en aproximadament el 30% del que arriben a percebre.
Ja fa un any i mig, el President Zapatero va signar a Nova York, amb cinc paísos més ( Alemanya, França, Brasil, Xile i Argèlia), un acord internacional per tal que, en el marc de la lluita contra la fam, es poguessin abaratir els costos de les transferències de diners des dels països d’acollida dels immigrants als països on viuen les seves familias.
L’any 2004 les trameses de diners des d’Espanya a països tercers, fetes per immigrants van arribar a sumar 3.436 milions d’euros ( tot i que el Banc Mundial dobla aquesta xifra en els seus càlculs).Si el 25 % dels 2.738.932 immigrants de l’Estat, viuen a Catalunya, podriem estimar que prop d’un 25% d’aquestes tramesses es van fer des del nostre país : al voltant de 800 milions d’euros. I això, tenint en compte que no s’incorporen al càlcul, altres formes d’enviament : l’enviament formiga a través de familiars, coneguts, per exemple…
Saludem com a positiu el fet que el Govern Espanyol sol.liciti ara que es rebaixin un 10 % els costos de las transferències a l’estranger, per a que els immigrants puguin enviar més diners a les seves famílies i així augmentar la riquesa dels seus països d’origen. El Govern vol aprofitar l’experiència que van suposar per al nostre país les tramesses de diners que enviaven els espanyols que treballaven, durant la postguerra i els anys seixanta, a Europa Central (Alemanya, Suissa i França, especialment), i que tant van ajudar a impulsar iniciatives econòmiques al nostre país i a suportar la fràgil situació econòmica de les famílies d’origen.
Els països “productors” d’immigrants pateixen una enorme sangonera de recursos demogràfics, professionals, culturals i intel.lectuals. Per això, cal pensar en la possibilitat de canalitzar part d’aquestes tramesses cap a una utilització que procuri la generació de llocs de treball i que estructuri les seves economies endógenes, sobretot en les àrees rurals i naturals. Cal donar suport a iniciatives de cooperació que ja treballen a països com el Marroc i l’Equador per tal que les tramesses de diners puguin revertir, en part, en la creació d’activitats productives. De moment, els recursos van majoritàriament al consum de serveis. L’Agència Espanyola de Cooperació, la Confederación d’Ongs d’Espanya i , a la societat catalana, alguna ong com és el cas de Proyecto Local, col.laboren per tal d’incidir en aquest tema.
Com es veu, la tramessa constitueix una fòrmula de cooperació fonamental i molt potent en el desenvolupament d’un país. En algún cas , la tramessa és similar a la cooperació i la inversió exterior que reben els països receptors. A l’Uruguai, per exemple, durant l’any 2004, van ser equiparables la xifra rebuda per tramesses i la rebuda per inversions de capital exterior : 100 milions d’euros. A l’Equador, ja el 2005 s’ingressà més per tramesses que per inversions externes.
No són dades menors. Les tramesses que els immigrants fan des d’altres països han estat, només per fixar dos exemples, de 27.810 Milions de dólars als Estats Units i de 27.810 milions d’euros des de la Unió Europea. Estem parlant de xifres contundents. Els immigrants, convertits en força de treball són també força de desenvolupament del seus països. Benvinguda sigui la iniciativa del Govern Zapatero. Ara bé , es fa molt necessari una política ( es a dir una didàctica) per tal que al nostre país, Catalunya, les polítiques públiques, a vegades tan preocupades en altres temes identitàries de dubtós impacte, poguin afavorir, acompanyar i impulsar aquest nou nivell d’iniciatives.
sábado, marzo 04, 2006
LA PRIMERA LLEI FERROVIARIA DE CATALUNYA
El Govern ha enviat al Parlament el projecte de la primera llei ferroviària de Catalunya. Aquest projecte neix en compliment de les directrius europees de liberalització del transport, establertes a partir del Llibre Blanc del Transport que impulsà la Comissió Europea i de la voluntad política del Govern de desenvolupar les competències pròpies de Catalunya en matèria de transport ferroviari. Unes competències que ja tenim en l’Estatut vigent ( art.11.9), i que de ben segur ( l’anunciat traspàs de les rodalies de RENFE n’es un bon exemple) s’incrementaran amb l’aprovació i entrada en vigor, del nou text, a finals d’enguany.
El principal element de la llei és la definició dels sistema ferroviari de Catalunya, configurat per infraestructures i serveis que són, als seus efectes : a) els serveis que es desenvolupen per les infraestructuras ferroviàries de titularitat de la Generalitat de Catalunya; b) els que es desenvolupen per les infraestructures de titularitat de l’Administració de l’Estat o les seves entitats públiques adscrites, quan els serveis tinguin el seu origen i la seva destinació dins el territori de Catalunya, encara que aquests circulin per vies que puguin formar part o estiguin conectades a la xarxa general de l’Estat i ; c) els que es desenvolupin per infraestructuras de titularitat privada que es trobin situades íntegrament dins el territori de Catalunya.
Quines són les competències que atorga la llei al Govern sobre el sistema ferroviari de Catalunya? El Govern té, a partir de l’aprovació de la llei, la competència sobre el planejament estratègic del sistema ferroviari , el seu desenvolupament, la construcció de noves infraestructuras que en necessiti , la seva ordenació i la seva regulació general així com l’establiment del règim jurídic i financer de l’administrador, l’atorgament de llicències i autorizacions a les emprestes ferroviàries que operin en el territori de Catalunya i la capacitat de l’atorgament de les autoritzacions per a les prestacions de serveis ferroviaris declarats de servei públic. Resta pendent, encara, l’articulació d’un futur règim de concertació de la gestió de les línies que es comparteixen amb d’altres comunitats autònomes.
La llei també preveu una regulació de la integració urbana del ferrocarril, delimitant les distàncies de les zones d’edificació, garantint una integració urbana segura i de qualitat urbana, fixant les obligacions del manteniment dels elements essencials del traçats i dels accessoris,etc.. Les infraestructres ferroviàries s’han d’incardinar en el territori que les sustenta amb el major nivell d’integració, cooperant amb la complexitat d’usos de la ciutat que relaciona, i garantint, allà on hi hagi nous traçats, la seguretat del residents i dels seus bens patrimonials.
Un altre punt bàsic de la llei és la conversió de l’IFERCAT en un autèntic ens impulsor del desenvolupament de la xarxa ferroviària i de transport , un ens potent que tindrà com a objecte construir les infraestructuras ferroviàries que li encomani el Govern, i també, conservar, gestionar i administrar les infraestructures ja construides que li adscrigui. L’IFERCAT esdeve, d’aquesta manera, un instrument clau de les polítiques públiques de mobilitat i de transport, en línia amb el que ja establia la llei 19/2001, però reforçada amb una previsió més activa del Govern en la matèria. Som a les portes d’un gran període d’impuls del ferrocarril. La posada en marxa dels plan directors urbanístics tant de l’Eix Transversal Ferroviari ( de LLeida a Girona ) com del Eix Orbital Ferroviari ( deVilanova i la Geltrú a Mataró) són un excel.lents exemples d’aquesta nova etapa que assenyalarà el ritme d’inversió pública i les noves dinàmiques en matèria de transport i de comunicacions durant les dues properes dècades.
Per primera vegada, també, es legisla sobre el sistema tramviari, atorgant a la Generalitat la titularitat de la xarxa actual. És un dels títols més novedosos de la Llei, com reconeix la seva exposició de motius. Si és pot parlar de renaixença ferroviaria , en el cas dels tramvies s’està vivint un autèntic “rissorgimento”, ja que aquests han passat de ser un element enyorable en el paisatge urbà de fa unes dècades a convertir-se en un element modern, de gran acceptació popular, símbol del nivell de creixement i de millora dels recursos de la nostra societat.
Vull destacar un títol important : el de la seguretat del transport feroviari i el de la regulació de la funció inspectora i del règim sancionador que també preveu la llei. La principal determinació de la proposta és l’increment dels mecanismes de control i de seguretat en la globalitat de la xarxa, per tal de garantir major seguretat individual i col.lectiva als usuaris. El creixement de les nostres ciutats, sumat a una certa difussió de conductes incíviques que responen al nou fenòmen de la violència urbana (en totes les seves formes) obligarà a posar en marxa el màxim de mesures que poguin garantir la seguretat de l’usuari en l’ús del servei.
El PITC, el Pla d’Infraestructures del Transport a Catalunya , que la llei incorpora com un element clau per al desenvolupament del sistema, mereix la darerra reflexió. Catalunya necessia dotar-se d’un instrument de planejament de les seves infraestructures de transport, com a instrument per definir objectius i com a instrument d’inversió en la millora general dels recursos del país. L’actual debat estatutari, en matèria de nou finançament, comportarà una inversió a Catalunya de prop de 20.000 milions d’euros durant els propers set anys. És una oportunitat històrica per tal de resoldre el dèficit d’infraestructures que pateix el nostre país, així com una peça fonamental per construir la potent Catalunya ferroviària a que tots aspirem. Aquesta Llei camina en la mateixa direcció.
El principal element de la llei és la definició dels sistema ferroviari de Catalunya, configurat per infraestructures i serveis que són, als seus efectes : a) els serveis que es desenvolupen per les infraestructuras ferroviàries de titularitat de la Generalitat de Catalunya; b) els que es desenvolupen per les infraestructures de titularitat de l’Administració de l’Estat o les seves entitats públiques adscrites, quan els serveis tinguin el seu origen i la seva destinació dins el territori de Catalunya, encara que aquests circulin per vies que puguin formar part o estiguin conectades a la xarxa general de l’Estat i ; c) els que es desenvolupin per infraestructuras de titularitat privada que es trobin situades íntegrament dins el territori de Catalunya.
Quines són les competències que atorga la llei al Govern sobre el sistema ferroviari de Catalunya? El Govern té, a partir de l’aprovació de la llei, la competència sobre el planejament estratègic del sistema ferroviari , el seu desenvolupament, la construcció de noves infraestructuras que en necessiti , la seva ordenació i la seva regulació general així com l’establiment del règim jurídic i financer de l’administrador, l’atorgament de llicències i autorizacions a les emprestes ferroviàries que operin en el territori de Catalunya i la capacitat de l’atorgament de les autoritzacions per a les prestacions de serveis ferroviaris declarats de servei públic. Resta pendent, encara, l’articulació d’un futur règim de concertació de la gestió de les línies que es comparteixen amb d’altres comunitats autònomes.
La llei també preveu una regulació de la integració urbana del ferrocarril, delimitant les distàncies de les zones d’edificació, garantint una integració urbana segura i de qualitat urbana, fixant les obligacions del manteniment dels elements essencials del traçats i dels accessoris,etc.. Les infraestructres ferroviàries s’han d’incardinar en el territori que les sustenta amb el major nivell d’integració, cooperant amb la complexitat d’usos de la ciutat que relaciona, i garantint, allà on hi hagi nous traçats, la seguretat del residents i dels seus bens patrimonials.
Un altre punt bàsic de la llei és la conversió de l’IFERCAT en un autèntic ens impulsor del desenvolupament de la xarxa ferroviària i de transport , un ens potent que tindrà com a objecte construir les infraestructuras ferroviàries que li encomani el Govern, i també, conservar, gestionar i administrar les infraestructures ja construides que li adscrigui. L’IFERCAT esdeve, d’aquesta manera, un instrument clau de les polítiques públiques de mobilitat i de transport, en línia amb el que ja establia la llei 19/2001, però reforçada amb una previsió més activa del Govern en la matèria. Som a les portes d’un gran període d’impuls del ferrocarril. La posada en marxa dels plan directors urbanístics tant de l’Eix Transversal Ferroviari ( de LLeida a Girona ) com del Eix Orbital Ferroviari ( deVilanova i la Geltrú a Mataró) són un excel.lents exemples d’aquesta nova etapa que assenyalarà el ritme d’inversió pública i les noves dinàmiques en matèria de transport i de comunicacions durant les dues properes dècades.
Per primera vegada, també, es legisla sobre el sistema tramviari, atorgant a la Generalitat la titularitat de la xarxa actual. És un dels títols més novedosos de la Llei, com reconeix la seva exposició de motius. Si és pot parlar de renaixença ferroviaria , en el cas dels tramvies s’està vivint un autèntic “rissorgimento”, ja que aquests han passat de ser un element enyorable en el paisatge urbà de fa unes dècades a convertir-se en un element modern, de gran acceptació popular, símbol del nivell de creixement i de millora dels recursos de la nostra societat.
Vull destacar un títol important : el de la seguretat del transport feroviari i el de la regulació de la funció inspectora i del règim sancionador que també preveu la llei. La principal determinació de la proposta és l’increment dels mecanismes de control i de seguretat en la globalitat de la xarxa, per tal de garantir major seguretat individual i col.lectiva als usuaris. El creixement de les nostres ciutats, sumat a una certa difussió de conductes incíviques que responen al nou fenòmen de la violència urbana (en totes les seves formes) obligarà a posar en marxa el màxim de mesures que poguin garantir la seguretat de l’usuari en l’ús del servei.
El PITC, el Pla d’Infraestructures del Transport a Catalunya , que la llei incorpora com un element clau per al desenvolupament del sistema, mereix la darerra reflexió. Catalunya necessia dotar-se d’un instrument de planejament de les seves infraestructures de transport, com a instrument per definir objectius i com a instrument d’inversió en la millora general dels recursos del país. L’actual debat estatutari, en matèria de nou finançament, comportarà una inversió a Catalunya de prop de 20.000 milions d’euros durant els propers set anys. És una oportunitat històrica per tal de resoldre el dèficit d’infraestructures que pateix el nostre país, així com una peça fonamental per construir la potent Catalunya ferroviària a que tots aspirem. Aquesta Llei camina en la mateixa direcció.
domingo, febrero 26, 2006
EL VOTO DE LOS IMMIGRANTES
La pasada semana, exactamente el martes por la noche, el Congreso de los Diputados aprobó una resolución por la cual se insta al Gobierno del Estado a estudiar las posibilidades legales de poder otorgar el derecho al voto a los immigrantes no comunitarios residentes en nuestro país.
Es evidente que para ello se deben analizar las posibilidades que ofrece el actual marco constitucional,la legislación electoral vigente, así como los acuerdos bilaterales con países terceros, en especial aquellos que admiten la reciprocidad de derechos cívicos para los ciudadanos españoles : Argentina, Chile, Uruguay, etc.
Muchos expertos coinciden en que hay base doctrinal suficiente para regular el derecho al voto de los residentes no comunitarios en determinadas convocatorias electorales : las municipales, fundamentalmente, las autonómicas y las europeas.
El desarrollo y la regulación de este derecho incrementarán el valor de nuestro sistema democrático, permitirán consolidar las políticas sociales, culturales y cívicas que garantizan la igualdad de derechos y disminuyen las peligrosas tendencias de la derecha y de la caverna a instaurar diversas velocidades en lo que respecta al concepto de ciudadanía.
Votar es un derecho. Y a su vez es un deber cívico y moral para todos aquellos que formamos parte de nuestra sociedad.
Participar de forma activa en la vida política de un municipio o de un país, reduce diferencias, elimina desequilibrios, coopera con los procesos de integración de los nuevos ciudadanos.
Ahora es necesario que el debate obtenga la velocidad y la profundidad adecuadas para favorecer su implementación y su regulación en nuestro sistema electoral.
Nuestro Gobierno, que ha dado tantas excelentes muestras en la práctica política del desarrollo de nuevos derechos, debe estar a la alzada de este nuevo reto político y social.
Es evidente que para ello se deben analizar las posibilidades que ofrece el actual marco constitucional,la legislación electoral vigente, así como los acuerdos bilaterales con países terceros, en especial aquellos que admiten la reciprocidad de derechos cívicos para los ciudadanos españoles : Argentina, Chile, Uruguay, etc.
Muchos expertos coinciden en que hay base doctrinal suficiente para regular el derecho al voto de los residentes no comunitarios en determinadas convocatorias electorales : las municipales, fundamentalmente, las autonómicas y las europeas.
El desarrollo y la regulación de este derecho incrementarán el valor de nuestro sistema democrático, permitirán consolidar las políticas sociales, culturales y cívicas que garantizan la igualdad de derechos y disminuyen las peligrosas tendencias de la derecha y de la caverna a instaurar diversas velocidades en lo que respecta al concepto de ciudadanía.
Votar es un derecho. Y a su vez es un deber cívico y moral para todos aquellos que formamos parte de nuestra sociedad.
Participar de forma activa en la vida política de un municipio o de un país, reduce diferencias, elimina desequilibrios, coopera con los procesos de integración de los nuevos ciudadanos.
Ahora es necesario que el debate obtenga la velocidad y la profundidad adecuadas para favorecer su implementación y su regulación en nuestro sistema electoral.
Nuestro Gobierno, que ha dado tantas excelentes muestras en la práctica política del desarrollo de nuevos derechos, debe estar a la alzada de este nuevo reto político y social.
domingo, febrero 19, 2006
EL PP PERD CADA DIA VALORS DEMOCRATICS
La tasca política comporta un grau considerable de maduresa cívica. Els partits, els seus membres, la seves direccions, els seus representants institucionals han de ser un referent ciutadà de maduresa política, de tolerància per les idees dels altres i de respecte als drets cívics del conjunt de la societat.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
