La pasada semana, exactamente el martes por la noche, el Congreso de los Diputados aprobó una resolución por la cual se insta al Gobierno del Estado a estudiar las posibilidades legales de poder otorgar el derecho al voto a los immigrantes no comunitarios residentes en nuestro país.
Es evidente que para ello se deben analizar las posibilidades que ofrece el actual marco constitucional,la legislación electoral vigente, así como los acuerdos bilaterales con países terceros, en especial aquellos que admiten la reciprocidad de derechos cívicos para los ciudadanos españoles : Argentina, Chile, Uruguay, etc.
Muchos expertos coinciden en que hay base doctrinal suficiente para regular el derecho al voto de los residentes no comunitarios en determinadas convocatorias electorales : las municipales, fundamentalmente, las autonómicas y las europeas.
El desarrollo y la regulación de este derecho incrementarán el valor de nuestro sistema democrático, permitirán consolidar las políticas sociales, culturales y cívicas que garantizan la igualdad de derechos y disminuyen las peligrosas tendencias de la derecha y de la caverna a instaurar diversas velocidades en lo que respecta al concepto de ciudadanía.
Votar es un derecho. Y a su vez es un deber cívico y moral para todos aquellos que formamos parte de nuestra sociedad.
Participar de forma activa en la vida política de un municipio o de un país, reduce diferencias, elimina desequilibrios, coopera con los procesos de integración de los nuevos ciudadanos.
Ahora es necesario que el debate obtenga la velocidad y la profundidad adecuadas para favorecer su implementación y su regulación en nuestro sistema electoral.
Nuestro Gobierno, que ha dado tantas excelentes muestras en la práctica política del desarrollo de nuevos derechos, debe estar a la alzada de este nuevo reto político y social.
domingo, febrero 26, 2006
domingo, febrero 19, 2006
EL PP PERD CADA DIA VALORS DEMOCRATICS
La tasca política comporta un grau considerable de maduresa cívica. Els partits, els seus membres, la seves direccions, els seus representants institucionals han de ser un referent ciutadà de maduresa política, de tolerància per les idees dels altres i de respecte als drets cívics del conjunt de la societat.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.
lunes, febrero 13, 2006
UN ESTATUT A MIDA DE LES NOSTRES NECESSITATS
Fa pocs dies em vaig trobar pel carrer a dos bons amics, gent gran, gent preocupada per les coses de Vila i de més enllà de la Vila. Em van manifestar la seva preocupació per la marxa de la situació política, quasi espantats per tan de soroll, per declaracions patriòtiques de tota mena, fins i tot per la incursió en el debat d’un personatge d’infausta memòria com l’ex coronel Tejero que sortí en favor del referèndum que promou la dreta dura i pura que avui ha copat la direcció del PP. També, els preocupa, i molt, el futur de la negociació de l’Estatut. Aquest escrit respon a la seves preocupacions, que faig meves.
El nou Estatut està avançant de forma decidia en la seva tramitació parlamentària. Encara tindrem setmanes de soroll per part d’alguns, però, de debò, el nou Estatut està avançant d’una manera decidida. L’acord del PSOE, PSC, CIU i ICV comença a donar fruits, i molts esperem i desitgem que finalment ERC s’hi sumi. Sempre ens quedarà algú disconforme, la minora radical independentista o la direcció bel.licosa i atrabiliària dels populars a Espanya. I dic, la dirigencia, per que no puc pensar que els votants populars a Catalunya no coincideixen en les línies bàsiques del que proposa l’Estatut i en els seus beneficis per al país.
El nou Estatut és el producte polític de la primera etapa de Govern de l’esquerra catalanista a Catalunya. Sense l’esquerra al Govern, sense l’impuls del President Maragall, sense un rol decidit i responsable del PSC, avui no estaríem transitant aquest camí. La dreta nacionalista de Mas i de Duran, han jugat més a defensar els seus interessos de partit que als del país, però l’anunci del seu vot afirmatiu i el seu acord amb el President Zapatero no cal dir que també ajuden a aconseguir l’objectiu.
Els meus amics em pregunten : quins són els beneficis aquí, al Penedès, dels resultats de la negociació? Tres elements són els claus, al meu entendre: el reconeixement, per primera vegada, de Catalunya com a nació, la inclusió d’un capítol de drets i deures dels ciutadans i l’obtenció d’un nou sistema de finançament que aportarà molt més recursos al nostre país, i una part significativa d’aquests vindran a la nostra comarca.
Per això vull destacar ( i encara falten setmanes de negociació) els primers acords en matèria financera : 20.000 Milions d’euros d’inversió en infraestructures en els propers 7 anys ( 2007- 20014), per tal d’equilibrar la diferència existent entre això que aportem a la bossa comú de l’Estat i això que rebem per atendre les nostres necessitats. El desenvolupament ferroviari del Penedès amb la construcció de noves línies, el traspàs dels trens de rodalies a la Generalitat i la construcció de noves estacions (dues d’elles a Vilafranca), així com la possibilitat d’estructurar una política més àmplia de reducció de peatges ( que tant ens graven!!) són alguns dels objectius del nou acord de l’Estatut, que ja preveien els acords preparatoris entre el Ministre Solbes i el Conseller Castells.
Per això, considero que hem de mirar amb entusiasme el procés estatutari. Hem de llegir cada línia del que s’estudia i s’acorda. Hem de defensar això que l’Estatut proposa. Hem de fer molta pedagogia. Hem d’explicar-ho a tot arreu. L’Estatut del 79 va ser una bona eina de convivència durant els darrers anys . L’estatut del 2006 ha de ser el llibre guia dels propers 25.
El nou Estatut està avançant de forma decidia en la seva tramitació parlamentària. Encara tindrem setmanes de soroll per part d’alguns, però, de debò, el nou Estatut està avançant d’una manera decidida. L’acord del PSOE, PSC, CIU i ICV comença a donar fruits, i molts esperem i desitgem que finalment ERC s’hi sumi. Sempre ens quedarà algú disconforme, la minora radical independentista o la direcció bel.licosa i atrabiliària dels populars a Espanya. I dic, la dirigencia, per que no puc pensar que els votants populars a Catalunya no coincideixen en les línies bàsiques del que proposa l’Estatut i en els seus beneficis per al país.
El nou Estatut és el producte polític de la primera etapa de Govern de l’esquerra catalanista a Catalunya. Sense l’esquerra al Govern, sense l’impuls del President Maragall, sense un rol decidit i responsable del PSC, avui no estaríem transitant aquest camí. La dreta nacionalista de Mas i de Duran, han jugat més a defensar els seus interessos de partit que als del país, però l’anunci del seu vot afirmatiu i el seu acord amb el President Zapatero no cal dir que també ajuden a aconseguir l’objectiu.
Els meus amics em pregunten : quins són els beneficis aquí, al Penedès, dels resultats de la negociació? Tres elements són els claus, al meu entendre: el reconeixement, per primera vegada, de Catalunya com a nació, la inclusió d’un capítol de drets i deures dels ciutadans i l’obtenció d’un nou sistema de finançament que aportarà molt més recursos al nostre país, i una part significativa d’aquests vindran a la nostra comarca.
Per això vull destacar ( i encara falten setmanes de negociació) els primers acords en matèria financera : 20.000 Milions d’euros d’inversió en infraestructures en els propers 7 anys ( 2007- 20014), per tal d’equilibrar la diferència existent entre això que aportem a la bossa comú de l’Estat i això que rebem per atendre les nostres necessitats. El desenvolupament ferroviari del Penedès amb la construcció de noves línies, el traspàs dels trens de rodalies a la Generalitat i la construcció de noves estacions (dues d’elles a Vilafranca), així com la possibilitat d’estructurar una política més àmplia de reducció de peatges ( que tant ens graven!!) són alguns dels objectius del nou acord de l’Estatut, que ja preveien els acords preparatoris entre el Ministre Solbes i el Conseller Castells.
Per això, considero que hem de mirar amb entusiasme el procés estatutari. Hem de llegir cada línia del que s’estudia i s’acorda. Hem de defensar això que l’Estatut proposa. Hem de fer molta pedagogia. Hem d’explicar-ho a tot arreu. L’Estatut del 79 va ser una bona eina de convivència durant els darrers anys . L’estatut del 2006 ha de ser el llibre guia dels propers 25.
domingo, febrero 12, 2006
TOLERANCIA Y LAICISMO
La triste historia de las caricaturas de Mahoma ha desenvocado en manifestaciones de violencia intransigente, que aún no sabemos a dónde pueden llegar. Estamos ante un hecho muy grave, no por su origen sino por la manipulación llevada a cabo por intereses de sectores intolerantes, aún no del todo bien explicados.
En materia de relación con las culturas muslmanas,muchos sectores de la izquierda europea, y en especial la española y la catalana, se encuentran hoy entre el brutal asombro y la terrible sorpresa. Hemos pasado, con velocidad de crucero, de la reflexión romántica, casi bonista, a una situación de azoramiento, ante fenómenos de un mundo que realmente conocemos poco.
De todos modos, creo que la reflexión debemos centrarla en la situación de los derechos humanos en el amplio espectro del mundo islámico. Nuestra concepción europea clásica del respecto a un derecho de opinión y a la libertad de prensa no tiene cabida fácil en un mundo con escasa cultura democrática.
También es cierto que, desde el posicionamiento de décadas de tolerancia con la violencia del Estado israelí contra el pueblo palestino, así como de actitudes de indeferencia contra la evolución de la situación política en la Argelia de hace unos años,o desde el apoyo a las crueles y dictatoriales monarquías del mundo árabe hasta el apoyo a la campaña norteamericana de Afganistán y la más reciente, ilegal e injusta guerra de Irak, poco hemos hecho para establecer las bases de una nueva relación entre el mundo islámico y el mundo occidental de raiz cristiana.
Europa ha resuelto el conflicto de religiones con la potenciación del laicismo, asociado al desarrollo de los derechos sociales de igualdad y de no discrimnación por razones de género, ideas, raza o religión. Costó no pocas vidas, costó mucho dolor...pero hoy el sistema establecido nos da garantías de paz y de convivencia.
La situación de hoy en muchos países del mundo islámico no admite recetas fáciles. Ni creo que las tengamos en occidente. Pero considero que la supervivencia de ciertos ámbitos de la cultura laica, sumado a la lucha decidida contra las desigualdades sociales en esa zona del planeta, son la única esperanza para poder apostar por la tolerancia en dichos países. Es posible que desde el mundo europeo, las muestras de respecto cultural y religioso, así como la contundencia en la defensa del ejercicio de los derechos humanos para todos los que viven dentro de nuestras fronteras, puedan ser la base de una conducta racional y a la vez clarificadora. Debemos comprenderlos, pero estamos obligados a hacernos comprender.
En materia de relación con las culturas muslmanas,muchos sectores de la izquierda europea, y en especial la española y la catalana, se encuentran hoy entre el brutal asombro y la terrible sorpresa. Hemos pasado, con velocidad de crucero, de la reflexión romántica, casi bonista, a una situación de azoramiento, ante fenómenos de un mundo que realmente conocemos poco.
De todos modos, creo que la reflexión debemos centrarla en la situación de los derechos humanos en el amplio espectro del mundo islámico. Nuestra concepción europea clásica del respecto a un derecho de opinión y a la libertad de prensa no tiene cabida fácil en un mundo con escasa cultura democrática.
También es cierto que, desde el posicionamiento de décadas de tolerancia con la violencia del Estado israelí contra el pueblo palestino, así como de actitudes de indeferencia contra la evolución de la situación política en la Argelia de hace unos años,o desde el apoyo a las crueles y dictatoriales monarquías del mundo árabe hasta el apoyo a la campaña norteamericana de Afganistán y la más reciente, ilegal e injusta guerra de Irak, poco hemos hecho para establecer las bases de una nueva relación entre el mundo islámico y el mundo occidental de raiz cristiana.
Europa ha resuelto el conflicto de religiones con la potenciación del laicismo, asociado al desarrollo de los derechos sociales de igualdad y de no discrimnación por razones de género, ideas, raza o religión. Costó no pocas vidas, costó mucho dolor...pero hoy el sistema establecido nos da garantías de paz y de convivencia.
La situación de hoy en muchos países del mundo islámico no admite recetas fáciles. Ni creo que las tengamos en occidente. Pero considero que la supervivencia de ciertos ámbitos de la cultura laica, sumado a la lucha decidida contra las desigualdades sociales en esa zona del planeta, son la única esperanza para poder apostar por la tolerancia en dichos países. Es posible que desde el mundo europeo, las muestras de respecto cultural y religioso, así como la contundencia en la defensa del ejercicio de los derechos humanos para todos los que viven dentro de nuestras fronteras, puedan ser la base de una conducta racional y a la vez clarificadora. Debemos comprenderlos, pero estamos obligados a hacernos comprender.
domingo, febrero 05, 2006
COMPRENDER, INTEGRAR,APRENDER, INTEGRARNOS
Un debate contínuo en nuestra sociedad es el debate de la integración. Hablamos de la integración social, de la integración cultural, de la integración escolar, de la integración laboral.Y hablamos, citando ( sin decirlo)de la integración política, de la ciudadania.
La integración comporta un reconocimiento claro y justo de los derechos para todos. Las sociedades más evolucionadas, aquellas en que los derechos sociales y políticos han alcanzado el mayor grado de desarrollo, son las más preparadas para favorecer la integración de las personas. Porque una sociedad socialmente desarrollada, justa y solidaria, es una sociedad más capacitada para comprender, para entender el fenómeno migratorio y para poner en marcha los mecanismos pedagógicos y educativos que facilitan la igualdad de oportunidades para todos los que viven en ella.
Porque integrar a las personas en una sociedad, es ofrecerle igualdad de condiciones para acceder a las oportunidades de desarrollo personal y de construcción colectiva a que aspire un individuo.
Pero, para integrarse, hay que "aprender" la nueva sociedad, la nueva cultura, la nueva red de relaciones y "aprendeher" los elementos básicos de esta sociedad, de esa cultura, de esa red de relaciones.
Integrarse, además, es combinar de forma activa la propia identidad, la propia cultura, con la del medio en que se va a vivir. Hay que cultivar ambas. Hay que desarrollar ambas. Hay que tener, para todo ello, capacidad y voluntad de aprendizaje.Y hay que fomentar las condiciones para que esos procesos se pueden desarrollar en libertad.
Integrarse a una sociedad es un ejercicio de lo que Paulo Freire llamaba "la práctica de la libertad". Integrarse, parafraseando a Freire, es un nuevo sistema de alfabetización, de aprender las claves de un medio que no conocemos. Para ello tiene un valor enorme la palabra,la lengua, la historia, la cultura.Nada es más útil que el dominio de esos instrumentos, su uso y su búsqueda.
La sociedad catalana es una sociedad comprensiva, plena de oportunidades, cargada de signos y de lenguajes de relación que debemos conocer. A medida que entramos en su riqueza de valores y de significados, crece en nosotros la capacidad de "circular" en este medio social.
La integración, finalmente, a mi modo de ver, es también un proceso político. Un proceso político entendido como un proceso de participación en el medio en el cual vivimos, en la construcción de los proyectos colectivos de mejora de derechos, de cumplimiento de deberes, de fabricación de más espacios de convivencia.
No hay integración sin derechos. No hay integración sin capacidad de aprendizaje social y cultural. No hay futuro para las sociedades sin capacidad suficiente de integrar a sus nuevos miembros. Para evitar a los que conduce una sociedad cerrada, se hace imprescindible apostar por más participación política, por más democracia.
La integración comporta un reconocimiento claro y justo de los derechos para todos. Las sociedades más evolucionadas, aquellas en que los derechos sociales y políticos han alcanzado el mayor grado de desarrollo, son las más preparadas para favorecer la integración de las personas. Porque una sociedad socialmente desarrollada, justa y solidaria, es una sociedad más capacitada para comprender, para entender el fenómeno migratorio y para poner en marcha los mecanismos pedagógicos y educativos que facilitan la igualdad de oportunidades para todos los que viven en ella.
Porque integrar a las personas en una sociedad, es ofrecerle igualdad de condiciones para acceder a las oportunidades de desarrollo personal y de construcción colectiva a que aspire un individuo.
Pero, para integrarse, hay que "aprender" la nueva sociedad, la nueva cultura, la nueva red de relaciones y "aprendeher" los elementos básicos de esta sociedad, de esa cultura, de esa red de relaciones.
Integrarse, además, es combinar de forma activa la propia identidad, la propia cultura, con la del medio en que se va a vivir. Hay que cultivar ambas. Hay que desarrollar ambas. Hay que tener, para todo ello, capacidad y voluntad de aprendizaje.Y hay que fomentar las condiciones para que esos procesos se pueden desarrollar en libertad.
Integrarse a una sociedad es un ejercicio de lo que Paulo Freire llamaba "la práctica de la libertad". Integrarse, parafraseando a Freire, es un nuevo sistema de alfabetización, de aprender las claves de un medio que no conocemos. Para ello tiene un valor enorme la palabra,la lengua, la historia, la cultura.Nada es más útil que el dominio de esos instrumentos, su uso y su búsqueda.
La sociedad catalana es una sociedad comprensiva, plena de oportunidades, cargada de signos y de lenguajes de relación que debemos conocer. A medida que entramos en su riqueza de valores y de significados, crece en nosotros la capacidad de "circular" en este medio social.
La integración, finalmente, a mi modo de ver, es también un proceso político. Un proceso político entendido como un proceso de participación en el medio en el cual vivimos, en la construcción de los proyectos colectivos de mejora de derechos, de cumplimiento de deberes, de fabricación de más espacios de convivencia.
No hay integración sin derechos. No hay integración sin capacidad de aprendizaje social y cultural. No hay futuro para las sociedades sin capacidad suficiente de integrar a sus nuevos miembros. Para evitar a los que conduce una sociedad cerrada, se hace imprescindible apostar por más participación política, por más democracia.
jueves, febrero 02, 2006
DONA I ESTATUT
El proper dilluns 6 de febrer es constituirà a les Corts Generals la ponència paritaria " Congrés de Diputats- Parlament de Catalunya" per iniciar el treball en comissió del nou l'Estatut. És una nova fita, que es produeix en un moment molt destacat pel que fa a l'alt nivell de consens sobre el text estatutari entre el Govern de l'Estat, el PSOE, el PSC, ICV-EA i CIU. Possiblement, en les properes setmanes, se sumaran a l'acord altres forces polítiques de l'espectre parlamentari estatal i tots esperem, ( queden poques hores) un gest final positiu, d'ERC, en relació a la tramitació.
La delegació catalana està composada por un trentena de membres destacats dels cinc partits. Però si que observo un fet preocupant : la manca de paritat en la delegació. Algun partit o coalició, com és el cas d'ICV-EA, no porta cap dona com a membre de la delegació. En el cas d'ERC és un 30 %, en el cas de CIU a dures penes arriba al 23%, el PPC, idem . Només el grup Socialistes- Ciutadans pel Canvi acompleix amb un criteri paritari i d'11 membres ha seleccionat 5 diputades per ser-hi a la delegació.
No sé si el tema de l'Estatut no ha d'interesar a les dones. No ho crec.La meitat de la població catalana no pot estar subrepresentada en un dels moments de treball polític de major trascendència per al futur de la nostra societat. A vegades, ens perdem en debats bizantins i en disquisicions diverses sobre la igualtat d'oportunitats en diversos àmbits, pel reconeixements de diversos drets... Tot important. Però, la paritat, continua essent una asignatura pendent.
La composició de la delegació no és un tema menor. No només com a element bàsic del nostre què fer polític sobre la igualtat d'oportunitats, sino perque en matèria de paritat a l'hora de triar responsables institucionals, els catalans estem lluny de ser modèlics. Una mostra... l'actual composició del Consell Executiu. Rodriguez Zapatero, Manuel Chaves, a Espanya, Michele Bachelet, a Xile,... A l'esfera dels governs socialistes el governs paritaris comencen a ser un fet. Per això crec que s'hauria d'haver reflexionat el tema per part de tothom.
Espero que ningú vegi en aquestes observacions, ni demagògia, ni frivolitat. Estic convençut de que només les representacions paritàries són capaces de representar de forma justa i equilibrada a la nostra societat. La paritat de gènere, per un cantó, i la igualtat d'oportunitats per a tothom, per un altre, són de les premises bàsiques que defineixen a una societat moderna, justa i equitativa. I madura. Aquestes defineixen el tipus de societat en què vull viure i vull que pugui viure la gent que estimo i la gent a qui represento.
La delegació catalana està composada por un trentena de membres destacats dels cinc partits. Però si que observo un fet preocupant : la manca de paritat en la delegació. Algun partit o coalició, com és el cas d'ICV-EA, no porta cap dona com a membre de la delegació. En el cas d'ERC és un 30 %, en el cas de CIU a dures penes arriba al 23%, el PPC, idem . Només el grup Socialistes- Ciutadans pel Canvi acompleix amb un criteri paritari i d'11 membres ha seleccionat 5 diputades per ser-hi a la delegació.
No sé si el tema de l'Estatut no ha d'interesar a les dones. No ho crec.La meitat de la població catalana no pot estar subrepresentada en un dels moments de treball polític de major trascendència per al futur de la nostra societat. A vegades, ens perdem en debats bizantins i en disquisicions diverses sobre la igualtat d'oportunitats en diversos àmbits, pel reconeixements de diversos drets... Tot important. Però, la paritat, continua essent una asignatura pendent.
La composició de la delegació no és un tema menor. No només com a element bàsic del nostre què fer polític sobre la igualtat d'oportunitats, sino perque en matèria de paritat a l'hora de triar responsables institucionals, els catalans estem lluny de ser modèlics. Una mostra... l'actual composició del Consell Executiu. Rodriguez Zapatero, Manuel Chaves, a Espanya, Michele Bachelet, a Xile,... A l'esfera dels governs socialistes el governs paritaris comencen a ser un fet. Per això crec que s'hauria d'haver reflexionat el tema per part de tothom.
Espero que ningú vegi en aquestes observacions, ni demagògia, ni frivolitat. Estic convençut de que només les representacions paritàries són capaces de representar de forma justa i equilibrada a la nostra societat. La paritat de gènere, per un cantó, i la igualtat d'oportunitats per a tothom, per un altre, són de les premises bàsiques que defineixen a una societat moderna, justa i equitativa. I madura. Aquestes defineixen el tipus de societat en què vull viure i vull que pugui viure la gent que estimo i la gent a qui represento.
sábado, enero 28, 2006
PEL CANVI A CATALUNYA I A ESPANYA, ENS CAL ESQUERRA.
Ara si. Sembla, per fi, que el nou Estatut entra en la seva recta final d'aprovació. Després de l'acord entre el President Zapatero i els líders de CIU, ICV-EA i del PSC, només resta solventar l'arribada d'ERC a l'acord que tots desitgem i que la societat catalana reclama.
El passat dijous, al Parlament, el President Maragall ( un dels autèntics motors d'aquesta reforma institucional) va adreçar unes paraules molt precisses i molt responsables al President d'ERC, Carod Rovira. Espero, i desitjo, que es trobi un punt d'acord inicial per tal que els d'ERC es puguin sumar a l'acord.
El canvi que està impulsant a Catalunya, l'acord del Tinell, el pacte entre els tres partits de l'esquerra catalana, necessita d'un bon encaix per a tots tres grups. El nacionalisme sobiranista d'esquerres que ERC representa a Catalunya, al Parlament i al Govern, és una peça clau per a la transformació de la societat catalana en una societat més justa socialment i més plural socialment i cultural. Cap de les peces del tripartit es sobrera per continuar avançant pel camí de la transformació.
La Profesora Sandoval, una salmantina que va donar suport al retorn dels papers de Salamanca, va dir ahir, al Casinet del Poble Nou, que Catalunya ha de continuar impulsant una segona etapa de la modernització d'Espanya. Jo estic segú de que serem capaços.
Si els catalans i els espanyols vam veure, amb els governs del President Gonzalez, una transformació extarordinària de la nostra societat. Ara està visquent, amb el President Zapatero una profunda transformació social, institucional i política que fa d'Espanya un model de desenvolupament ideològic progressista a Europa i al món. En aquest segon canvi ha estat important el suport polític dels diputats que encapçala Joan Puigcercós. No puc imaginar-me que lleis com la del reconeixement del dret de matrimoni a les parelles del mateix sexe, o la modificació de la llei de divorci, o la mateixa nova llei d'educació es poguessin impulsar amb el suport de CIU, ja que tots coneixem les profundes diferències ideològiques que separen a alguns diputats de la coalició del pensament progressista que ha impulsats les dites reformes.
I no cal dir-ho, de la important aportació d'Esquerra a la redacció del nou Estatut. Han treballat de valent, amb ganes i dedicació. Potser amb l'error reiterat d'està sempre mirant de reull les estratègies de CIU que va jugar ( i massa) només pensant en l'increment del seu sostre electoral.
Però, hores d'ara, això no invalida ni la feina ni la voluntat. Tots els progressistes hem de continuar fent esforços per a que hi siguin en la casa comú de l'esquerra responsable, l'esquerra que avui està al govern per un mandat molt ampli dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.
El passat dijous, al Parlament, el President Maragall ( un dels autèntics motors d'aquesta reforma institucional) va adreçar unes paraules molt precisses i molt responsables al President d'ERC, Carod Rovira. Espero, i desitjo, que es trobi un punt d'acord inicial per tal que els d'ERC es puguin sumar a l'acord.
El canvi que està impulsant a Catalunya, l'acord del Tinell, el pacte entre els tres partits de l'esquerra catalana, necessita d'un bon encaix per a tots tres grups. El nacionalisme sobiranista d'esquerres que ERC representa a Catalunya, al Parlament i al Govern, és una peça clau per a la transformació de la societat catalana en una societat més justa socialment i més plural socialment i cultural. Cap de les peces del tripartit es sobrera per continuar avançant pel camí de la transformació.
La Profesora Sandoval, una salmantina que va donar suport al retorn dels papers de Salamanca, va dir ahir, al Casinet del Poble Nou, que Catalunya ha de continuar impulsant una segona etapa de la modernització d'Espanya. Jo estic segú de que serem capaços.
Si els catalans i els espanyols vam veure, amb els governs del President Gonzalez, una transformació extarordinària de la nostra societat. Ara està visquent, amb el President Zapatero una profunda transformació social, institucional i política que fa d'Espanya un model de desenvolupament ideològic progressista a Europa i al món. En aquest segon canvi ha estat important el suport polític dels diputats que encapçala Joan Puigcercós. No puc imaginar-me que lleis com la del reconeixement del dret de matrimoni a les parelles del mateix sexe, o la modificació de la llei de divorci, o la mateixa nova llei d'educació es poguessin impulsar amb el suport de CIU, ja que tots coneixem les profundes diferències ideològiques que separen a alguns diputats de la coalició del pensament progressista que ha impulsats les dites reformes.
I no cal dir-ho, de la important aportació d'Esquerra a la redacció del nou Estatut. Han treballat de valent, amb ganes i dedicació. Potser amb l'error reiterat d'està sempre mirant de reull les estratègies de CIU que va jugar ( i massa) només pensant en l'increment del seu sostre electoral.
Però, hores d'ara, això no invalida ni la feina ni la voluntat. Tots els progressistes hem de continuar fent esforços per a que hi siguin en la casa comú de l'esquerra responsable, l'esquerra que avui està al govern per un mandat molt ampli dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.
martes, enero 24, 2006
EL TREN AL PENEDÈS.
A finals de desembre, el Conseller Nadal va presentar públicament la proposta de l’Eix Ferroviari Orbital, que unirà Vilanova i La Geltrú, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Santa Margarida i Els Monjos,Vilafranca del Penedès, La Granada, Lavern, Sant Sadurní d’Anoia i Gelida, connectant per Martorell amb la resta de la línia que a través del Vallés ens pugui portar al Maresme.
La presentació ha estat una magnífica ocasió per poder constatar el compliment dels acords polítics del Govern i la posada al dia de propostes que, apostant pel tren, connectin territoris que ja tenen una intensa i activa relació : el Garraf, el Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i el Maresme : un arc que és avui la segona conca industrial i tecnològica més important de Catalunya i la tercera en importància de tota Espanya.
És l’hora del tren a Catalunya, a Espanya i a Europa i en els propers anys les inversions en matèria ferroviària seran d’una importància substancial, per tal de crear una malla de comunicacions més sostenible, descongestionant el sistema viari i millorant qualitat i seguretat de les comunicacions.
En aquesta etapa, el Penedès s’està situant en la primera fila. En primer lloc per la construcció de l’Estació de Trens Regionals del Penedès al terme de Vilafranca. En segon lloc, per la construcció de la línia entre Vilanova i La Geltrú i Vilafranca del Penedès. En tercer lloc,per la previsió de la construcció d’una tercera via per a mercaderies(i una estació especialitzada al territori) que haurà de comunicar els ports de Tarragona i de Barcelona. No és poca cosa, ans al contrari, és cosa fonamental.
La primera de les accions s’adreça a fomentar una millor comunicació de la nostra comarca amb el Camp de Tarragona i amb les Terres de Ponent, a la vegada que a possibilitar la connexió ràpida amb Barcelona. La segona, està vinculada a una millora substancial de la comunicació comarcal amb transport públic, a l’hora que articula l’arc metropolità des del punt de vista ferroviari, afavorint els desplaçaments més econòmics i ecològics en el si d’aquesta subregió. La tercera, comporta la presència a la comarca d’una important infraestructura de transport que pot repercutir favorablement en el desenvolupament comercial de les nostres empreses agroindustrials, industrials, extractives i de serveis, amb el que significa de creació de riquesa i d’ocupació.
L’aposta pel tren al Penedès arriba en un bon moment per a la seva economia i per l’ocupació de la comarca. Un nivell de creació d’ocupació per sobre de la mitjana catalana i un creixement del PIB que situa el Penedès entre els primers territoris del país quant a la generació de riquesa, són un exponent d’importància de la capacitat de fer i de produir del territori. Més infraestructures amb capacitat de rendibilitzar els nostres recursos, poden facilitar un millor posicionament i una major competitivitat de les nostres empreses.
Anem cap un Penedès cada vegada més fort. No cal perdre de vista que aquest és un objectiu de tots. I tampoc cap perdre de vista, un altre objectiu bessó : la creació de la riquesa ha d’anar lligada a la capacitat de crear més benestar per a les famílies i per a les persones en general. En aquest objectiu, com en d’altres, coincidim amb la immensa majoria dels ciutadans que hi vivim.
La presentació ha estat una magnífica ocasió per poder constatar el compliment dels acords polítics del Govern i la posada al dia de propostes que, apostant pel tren, connectin territoris que ja tenen una intensa i activa relació : el Garraf, el Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i el Maresme : un arc que és avui la segona conca industrial i tecnològica més important de Catalunya i la tercera en importància de tota Espanya.
És l’hora del tren a Catalunya, a Espanya i a Europa i en els propers anys les inversions en matèria ferroviària seran d’una importància substancial, per tal de crear una malla de comunicacions més sostenible, descongestionant el sistema viari i millorant qualitat i seguretat de les comunicacions.
En aquesta etapa, el Penedès s’està situant en la primera fila. En primer lloc per la construcció de l’Estació de Trens Regionals del Penedès al terme de Vilafranca. En segon lloc, per la construcció de la línia entre Vilanova i La Geltrú i Vilafranca del Penedès. En tercer lloc,per la previsió de la construcció d’una tercera via per a mercaderies(i una estació especialitzada al territori) que haurà de comunicar els ports de Tarragona i de Barcelona. No és poca cosa, ans al contrari, és cosa fonamental.
La primera de les accions s’adreça a fomentar una millor comunicació de la nostra comarca amb el Camp de Tarragona i amb les Terres de Ponent, a la vegada que a possibilitar la connexió ràpida amb Barcelona. La segona, està vinculada a una millora substancial de la comunicació comarcal amb transport públic, a l’hora que articula l’arc metropolità des del punt de vista ferroviari, afavorint els desplaçaments més econòmics i ecològics en el si d’aquesta subregió. La tercera, comporta la presència a la comarca d’una important infraestructura de transport que pot repercutir favorablement en el desenvolupament comercial de les nostres empreses agroindustrials, industrials, extractives i de serveis, amb el que significa de creació de riquesa i d’ocupació.
L’aposta pel tren al Penedès arriba en un bon moment per a la seva economia i per l’ocupació de la comarca. Un nivell de creació d’ocupació per sobre de la mitjana catalana i un creixement del PIB que situa el Penedès entre els primers territoris del país quant a la generació de riquesa, són un exponent d’importància de la capacitat de fer i de produir del territori. Més infraestructures amb capacitat de rendibilitzar els nostres recursos, poden facilitar un millor posicionament i una major competitivitat de les nostres empreses.
Anem cap un Penedès cada vegada més fort. No cal perdre de vista que aquest és un objectiu de tots. I tampoc cap perdre de vista, un altre objectiu bessó : la creació de la riquesa ha d’anar lligada a la capacitat de crear més benestar per a les famílies i per a les persones en general. En aquest objectiu, com en d’altres, coincidim amb la immensa majoria dels ciutadans que hi vivim.
ELS PAPERS DE CATALUNYA i La CONSELLERA MIERAS.
Per fi. Una de les reivindicacions històriques de la societat catalana progressista comença a acomplir-se : el retorn dels papers robats a Catalunya durant la dictadura i dipositats a Salamanca. Ës un final feliç per a la llarga travessía de tants i tants catalans que van pedre la guerra, per als membres de la Comissió de la Dignitat i un mèrit especial al treball prudent i silenciós de la Consellera Caterina Mieras.
L’expoli patrimonial, desgraciadament, és comú i reiterat a totes els processos polítics violents i en especial a les dictadures. En el cas dels papers de Salamanca , se suma el fet de que entre ells no només hi ha documentació administrativa i jurídica, d’interés històric, del Govern de la República sino que hi ha una part molt important de papers íntims, personals, d’una sensible rellevància sentimental i militant de persones, de parelles, de familias que la guerra va separar i el fascisme va perseguir. Són, per tant, els papers d’uns catalans i d’unes catalanes: d’aquells i d’aquelles que van optar per la República, a favor de la llibertat, a favor del progrés, i que ho van fer de forma militant i decidida, fins i tot heroica. És per això que jo em nego a dir que són els papers de Salamanca. Per a mi són els papers de Catalunya.
No puc menys que pensar en les hores, els moments, les situacions tristes i dramàtiques que aquest darrers documents atressoren i signifiquen. Conserven un profund batec, el batec del’esperances per la llibertat, de la renúncia al benefici personal a favor de les millores col.lectives de tots esl altres, de tots nosaltres.
Ara bé, els papers no retornen en qualsevol moment. S’ha hagut d’esperar una conjunció important des del punt de vista polític. La presència de dues formacions polítiques d’esquerres a Catalunya i a Espanta, i de dues personalitats en la direccio d’ambdues polítiques culturals ( dues dones, Caterina Mieras i Carmen Calvo), convençudes de la necessitat de la reparació històrica i de fer justicia a tants i tantes catalans i catalanes que van veure truncada la seva vida a causa de la guerra civil i de la dictadura. I en els papers està una part considerable d’aquesta vida perduda, d’aquesta vida robada. Mai, mai, els hi farem prou reconeixement a tots els que han estat víctimes d’aquest expoli, d’aquesta injusticia…
Un rol fonamental en aquest afer li ha correspost a la Consellera Mieras. Una dóna tenaç i treballadora a qui els catalans li deuen més d’un reconeixement. El seu treball ha estat un treball altament simbòlic. Caterina Mieras prové d’aquella part de la societat mallorquina que va ser perseguida i maltractada per la dictadura franquista. Sap perfectament qué és ser represaliada. Sap perfectament que és estar del cantó dels que van perdre la guerra. La història del país i l’hora política l’hi han donat aquesta possibilitat de retornar a la memoria comú de la nostra societat un valor tan preuat. Ella ha sabut fer realitat el compromís del govern catalanista i d’esquerres amb els perjudicats per l’expoli documental.
Però les meves darreres paraules les vull per a tots aquells i aquelles que ja no podran saber que els papers han tornat. Hem tardat tant en poder acomplir amb la seva justa demanda !!!. Quan escric aquestes frases no conec, encara, el dictamen final de l’Audiència Provincial de Madrid. Però, com en el cas de l’Estatut, hem aprés a confiar en la capacitat de convenciment i de treball que per a les bones causes aboca el govern del President Maragall. I per això, confio en un bon final, reivindicatiu, emotiu, sincer i emblemàtic.
L’expoli patrimonial, desgraciadament, és comú i reiterat a totes els processos polítics violents i en especial a les dictadures. En el cas dels papers de Salamanca , se suma el fet de que entre ells no només hi ha documentació administrativa i jurídica, d’interés històric, del Govern de la República sino que hi ha una part molt important de papers íntims, personals, d’una sensible rellevància sentimental i militant de persones, de parelles, de familias que la guerra va separar i el fascisme va perseguir. Són, per tant, els papers d’uns catalans i d’unes catalanes: d’aquells i d’aquelles que van optar per la República, a favor de la llibertat, a favor del progrés, i que ho van fer de forma militant i decidida, fins i tot heroica. És per això que jo em nego a dir que són els papers de Salamanca. Per a mi són els papers de Catalunya.
No puc menys que pensar en les hores, els moments, les situacions tristes i dramàtiques que aquest darrers documents atressoren i signifiquen. Conserven un profund batec, el batec del’esperances per la llibertat, de la renúncia al benefici personal a favor de les millores col.lectives de tots esl altres, de tots nosaltres.
Ara bé, els papers no retornen en qualsevol moment. S’ha hagut d’esperar una conjunció important des del punt de vista polític. La presència de dues formacions polítiques d’esquerres a Catalunya i a Espanta, i de dues personalitats en la direccio d’ambdues polítiques culturals ( dues dones, Caterina Mieras i Carmen Calvo), convençudes de la necessitat de la reparació històrica i de fer justicia a tants i tantes catalans i catalanes que van veure truncada la seva vida a causa de la guerra civil i de la dictadura. I en els papers està una part considerable d’aquesta vida perduda, d’aquesta vida robada. Mai, mai, els hi farem prou reconeixement a tots els que han estat víctimes d’aquest expoli, d’aquesta injusticia…
Un rol fonamental en aquest afer li ha correspost a la Consellera Mieras. Una dóna tenaç i treballadora a qui els catalans li deuen més d’un reconeixement. El seu treball ha estat un treball altament simbòlic. Caterina Mieras prové d’aquella part de la societat mallorquina que va ser perseguida i maltractada per la dictadura franquista. Sap perfectament qué és ser represaliada. Sap perfectament que és estar del cantó dels que van perdre la guerra. La història del país i l’hora política l’hi han donat aquesta possibilitat de retornar a la memoria comú de la nostra societat un valor tan preuat. Ella ha sabut fer realitat el compromís del govern catalanista i d’esquerres amb els perjudicats per l’expoli documental.
Però les meves darreres paraules les vull per a tots aquells i aquelles que ja no podran saber que els papers han tornat. Hem tardat tant en poder acomplir amb la seva justa demanda !!!. Quan escric aquestes frases no conec, encara, el dictamen final de l’Audiència Provincial de Madrid. Però, com en el cas de l’Estatut, hem aprés a confiar en la capacitat de convenciment i de treball que per a les bones causes aboca el govern del President Maragall. I per això, confio en un bon final, reivindicatiu, emotiu, sincer i emblemàtic.
domingo, enero 15, 2006
L' ESTATUT AVANÇA
El treball que es duu a terme per a arribar a acords,durant aquesta setmana, en relació a la negociació del futur Estatut reflexa la voluntat política socialista i de l'esquerra catalana al govern per consensuar un text que, a més de satisfer l'ambició legítima del poble de Catalunya en matèria d'autogovern, ajudi a la construcció política de l'España " nació de nacions", l'España plural que impulsa el President Zapatero.
Tinc l'esperança de que s'arribarà a un acord i que serà un bon acord. Tinc el presentiment de que hi haurà forces polítiques ( en especial el PP) que veuran frustrades les seves expectatives d'evitar un avenç en la reforma institucional. El PP s'ha apartat del debat polític. La seva direcció política, a Madrid, ha optat pel radicalisme coma posicionament, la injúria com a instrument d'ús dialèctic, el desequilibri polític i l'alarma social com a mètode. S'ha autoexclòs de tots els debats seriosos i positius i s'ha instal.lat en la dinàmica del no.Com si no volgués tornar al Govern mai més.Com si el futur de catalunya i d'Espanya no fossin del seu interés.
Convergència i Unió ha fet importants maniobres per evitar l'aprovació de l'Estatut a Catalunya. Si repassem les hemeroteques i llegint la premsa dels mesos de juliol i d'agost, ens quedariem bocabadats de les declaracions del seus principals dirigents. Però es van veure obligats a rectificar davant la tasca dels grups que donen suport al Govern del President Maragall i el mateix Govern. El suport del món social i ecnòmic, a Catalunya, és massiu, i això va obligar a rectificar pronunciaments i posicionaments. Per fi, el 30 de setembre de l'any passat es va arribar a un acord. Però, les darreres setmanes han tornat a algunes actitdus que poc ajuden a tirar endavant el procés. Pur interés partidista. Nul interés de i pel pais.
Ha estat especialment lamentable el papel del Sr. Jordi Pujol, ex.president de la Generalitat. S'apunta al no. I ho diu i proclama. No podriem esperar, en tan extraodinària ocasió, molt més d'un expresident de la Generalitat? No està disposat a fer, el Sr. Pujol, el que podria ser un darrer servei útil a Catalunya? La seva postura a més de partidista, és reduccionista i, si m'ho permeteu , profundament anticatalana. Com jo, som molts i moltes els que esperavem de l'ex-president una actitud en favor de l'interés general de tots els catalans i les catalanes i, per que no dir-ho, també a favor de tota la gent d'Espanya.
Però són temps de ventura i d'esperança i l'evolució dels fets polítics posarà a cadascú en el seu lloc. La història, sempre sàbia, sempre justa, establirá els judicis que calen i sabrem qui, de veritat, ha fet més per la felicitat comú i pel desenvolupament del país i de la societat en què vivim.
Tinc l'esperança de que s'arribarà a un acord i que serà un bon acord. Tinc el presentiment de que hi haurà forces polítiques ( en especial el PP) que veuran frustrades les seves expectatives d'evitar un avenç en la reforma institucional. El PP s'ha apartat del debat polític. La seva direcció política, a Madrid, ha optat pel radicalisme coma posicionament, la injúria com a instrument d'ús dialèctic, el desequilibri polític i l'alarma social com a mètode. S'ha autoexclòs de tots els debats seriosos i positius i s'ha instal.lat en la dinàmica del no.Com si no volgués tornar al Govern mai més.Com si el futur de catalunya i d'Espanya no fossin del seu interés.
Convergència i Unió ha fet importants maniobres per evitar l'aprovació de l'Estatut a Catalunya. Si repassem les hemeroteques i llegint la premsa dels mesos de juliol i d'agost, ens quedariem bocabadats de les declaracions del seus principals dirigents. Però es van veure obligats a rectificar davant la tasca dels grups que donen suport al Govern del President Maragall i el mateix Govern. El suport del món social i ecnòmic, a Catalunya, és massiu, i això va obligar a rectificar pronunciaments i posicionaments. Per fi, el 30 de setembre de l'any passat es va arribar a un acord. Però, les darreres setmanes han tornat a algunes actitdus que poc ajuden a tirar endavant el procés. Pur interés partidista. Nul interés de i pel pais.
Ha estat especialment lamentable el papel del Sr. Jordi Pujol, ex.president de la Generalitat. S'apunta al no. I ho diu i proclama. No podriem esperar, en tan extraodinària ocasió, molt més d'un expresident de la Generalitat? No està disposat a fer, el Sr. Pujol, el que podria ser un darrer servei útil a Catalunya? La seva postura a més de partidista, és reduccionista i, si m'ho permeteu , profundament anticatalana. Com jo, som molts i moltes els que esperavem de l'ex-president una actitud en favor de l'interés general de tots els catalans i les catalanes i, per que no dir-ho, també a favor de tota la gent d'Espanya.
Però són temps de ventura i d'esperança i l'evolució dels fets polítics posarà a cadascú en el seu lloc. La història, sempre sàbia, sempre justa, establirá els judicis que calen i sabrem qui, de veritat, ha fet més per la felicitat comú i pel desenvolupament del país i de la societat en què vivim.
jueves, enero 12, 2006
URUGUAY, DE LA ESPERANZA A LA RECUPERACION
He tenido la gran oportunidad, por motivos familiares, de volver a mi viejo y querido Uruguay. El país de origen es siempre una permanencia en nuestras vidas,y cada vez que se vuelve se reafirma más ese sentimiento. Yo acostumbro a decir, cuando me corresponde ver a colectivos de gente de mi país o de otros, que " lo más útil para el país del que venimos es que volvamos, cuantas veces podamos hacerlo es mejor".
El nuevo Gobierno está trabajando de forma valiente y decidida para poner en orden las cosas. Después de más de 50 años de gobiernos de derecha, desde el final de la Presidencia de D. Luis Batlle Berres, que culm inaron el pasado 1º de marzo, con la asunción del Presidente Tabaré Vázquez, la herencia es compleja y dura. Dos generaciones de compatriotas han naufragado en esos años y el país llegó a ser como un barco a la deriva en medio de un vendaval de globalización y crisis financiera.
Pero los datos que he recogido en estos días son esperanzadores. El país ha recuperado divisas, al nivel de reservas que tuvo antes del "corralito" del 2002, se ha producido un tímido crecimiento de 9000 empleos, que reduce la taxa de desocupación, aunque aún de manera muy reducida.Se ha incrementado la capacidad recaptatòria de la administración ( un síntoma de confianza en las nuevas autoridades),ha bajado la inflación por debajo del 6% ( inferior incluso a la previsión del gobierno) y la economia está creciendo alrededor de 3,5 puntos.
La macreconomia funciona bien. Lo que cuesta más ( como siempre) es que funcione bien la microeconomía. Es decir el impacto de esta mejora en los bolsillos ciudadanos, en especial en los de aquellos que menos recursos tienen. De todos modos, todos los ciudadanos bienintencionados saben que el país, como si de un enfermo grave se tratara, está saliendo de la UCI económica, que hoy se sitúa en la sala de cuidados intermedios, que aún falta tiempo para su pase a sala general y que se debe trabajar, producir y esperar para una salida de la fase hospitalaria.
Pero hay esperanza. Y eso es muy importante. El movimiento económico es real. Y la gente mantiene sus expectativas casi intactas en un gobierno con capacidad para generar ilusión. El reto, como siempre,es el de gestionar esta ilusión para construir el nuevo Uruguay que salió de las urnas el 31 de octubre del 2004, y transformarla en capacidad de emprender, de hacer cosas. La coyuntura general política de América Latina lo permite.
Hay que apostar a fondo por las reformas sociales que comportan estos nuevos cambios políticos ( de los cuales el triunfo de Evo Morales es la última muestra y el nuevo triunfo de la concertación chilena que ya se avizora)Hay que consolidar la economia, promover la capacidad de crear riqueza y ocupación, para reducir desigualdades.
No se hará todo en un mandato, pero en un mandato se pueden poner los fundamentos sólidos del cambio.
El nuevo Gobierno está trabajando de forma valiente y decidida para poner en orden las cosas. Después de más de 50 años de gobiernos de derecha, desde el final de la Presidencia de D. Luis Batlle Berres, que culm inaron el pasado 1º de marzo, con la asunción del Presidente Tabaré Vázquez, la herencia es compleja y dura. Dos generaciones de compatriotas han naufragado en esos años y el país llegó a ser como un barco a la deriva en medio de un vendaval de globalización y crisis financiera.
Pero los datos que he recogido en estos días son esperanzadores. El país ha recuperado divisas, al nivel de reservas que tuvo antes del "corralito" del 2002, se ha producido un tímido crecimiento de 9000 empleos, que reduce la taxa de desocupación, aunque aún de manera muy reducida.Se ha incrementado la capacidad recaptatòria de la administración ( un síntoma de confianza en las nuevas autoridades),ha bajado la inflación por debajo del 6% ( inferior incluso a la previsión del gobierno) y la economia está creciendo alrededor de 3,5 puntos.
La macreconomia funciona bien. Lo que cuesta más ( como siempre) es que funcione bien la microeconomía. Es decir el impacto de esta mejora en los bolsillos ciudadanos, en especial en los de aquellos que menos recursos tienen. De todos modos, todos los ciudadanos bienintencionados saben que el país, como si de un enfermo grave se tratara, está saliendo de la UCI económica, que hoy se sitúa en la sala de cuidados intermedios, que aún falta tiempo para su pase a sala general y que se debe trabajar, producir y esperar para una salida de la fase hospitalaria.
Pero hay esperanza. Y eso es muy importante. El movimiento económico es real. Y la gente mantiene sus expectativas casi intactas en un gobierno con capacidad para generar ilusión. El reto, como siempre,es el de gestionar esta ilusión para construir el nuevo Uruguay que salió de las urnas el 31 de octubre del 2004, y transformarla en capacidad de emprender, de hacer cosas. La coyuntura general política de América Latina lo permite.
Hay que apostar a fondo por las reformas sociales que comportan estos nuevos cambios políticos ( de los cuales el triunfo de Evo Morales es la última muestra y el nuevo triunfo de la concertación chilena que ya se avizora)Hay que consolidar la economia, promover la capacidad de crear riqueza y ocupación, para reducir desigualdades.
No se hará todo en un mandato, pero en un mandato se pueden poner los fundamentos sólidos del cambio.
lunes, diciembre 26, 2005
ALQUILERES SEGUROS, ALQUILERES POSIBLES.
E n los próximos días se firmará el acuerdo entre la Sociedad Pública del Alquiler y el Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsa en Cataluña una de las estrategias más interesantes en relación a la activación del mercado del alquiler.
Cataluña, y también Epaña, tiene uno de los mercados del alquiler más raquíticos y desconfiados de toda Europa. Y eso se produce de forma paralela al crecimiento del parque de pisos vacíos. Estimular el mercado del alquiler de forma audaz y sistemática, puede constituir una de la medidas más eficaces para poner más vivienda en el mercado, reducir el nivel de precios de la oferta de arrendamiento y posibilitar el acceso a la vivienda de importantes sectores de la población, sobretodo a jóvenes que se emancipan y a personas de la tercera edad que necesitan un piso en mejores condiciones, más ajustadas a su capacidad de mobilitat o a su nivel de dependencia.
Comienza a notarse un crecimiento de la oferta pública protegida, sobretodo en los grandes núcleos urbanos. Pero esta oferta es aún insuficiente y es posible, que en lo inmediato, que no pueda dar respuesta total a la demanda. Y es posible que no sea necesario, si se hace una política fiscal favorable al alquiler y se impulsa el uso del parque vacío para destinarlo a este sector immobiliario.
Pero, más allá de algunas operaciones privadas de envergadura, el parque vacío está en manos de pequeños propietarios que buscan seguridad en sus transacciones contractuales. La resistencia a sacar pisos al mercado viene motivada por algunos factores que hay que atender con premura : temor a la morositat del cliente, temor a poner en riesgo el estado de conservación de sus bienes, temor a la conflictivitat social que pueden generar cierto sector demandante. Ante tales temores y la ausencia de intermediarios eficaces, el propietario opta por dejar su piso cerrado.
Por ello las iniciativas de mediación en el mercado immobiliario, tanto del Gobierno central como del Govern de la Generalitat, son un elemento muy positivo. Si un sector es de confianza en el mundo de las operaciones comerciales este es el los negocios con mediación pública. Y si esa mediación en el negocio viene a posibilitar nuevas operaciones de fuerte impacto en la demanda social, miel sobre hojuelas...
Saludamos con entusiasmo esta medida y lo hacemos con el convencimiento de ajustar sus expectativas a lo que relamente es : una intervención pública para garantizar confianza al propietario en beneficio de un tercero que necesita vivienda y está en condiciones de pagar un precio razonable.
Queda para más adelante, el debate sobre si esta medida es el germen de la estructuración de un mercado tutelado del alquiler. A mi modo de ver sólo puede serlo de forma transitoria durante un buen número de años. Pero debemos observar con atención no sólo el comportamiento del pequeño propietario sino también la evolución del mercado del alquiler en su globalidad. De su equilibrio con el mercado de compra depende su mayor capacidad de permeabilidad social y de adaptación a la demanda social.
Cataluña, y también Epaña, tiene uno de los mercados del alquiler más raquíticos y desconfiados de toda Europa. Y eso se produce de forma paralela al crecimiento del parque de pisos vacíos. Estimular el mercado del alquiler de forma audaz y sistemática, puede constituir una de la medidas más eficaces para poner más vivienda en el mercado, reducir el nivel de precios de la oferta de arrendamiento y posibilitar el acceso a la vivienda de importantes sectores de la población, sobretodo a jóvenes que se emancipan y a personas de la tercera edad que necesitan un piso en mejores condiciones, más ajustadas a su capacidad de mobilitat o a su nivel de dependencia.
Comienza a notarse un crecimiento de la oferta pública protegida, sobretodo en los grandes núcleos urbanos. Pero esta oferta es aún insuficiente y es posible, que en lo inmediato, que no pueda dar respuesta total a la demanda. Y es posible que no sea necesario, si se hace una política fiscal favorable al alquiler y se impulsa el uso del parque vacío para destinarlo a este sector immobiliario.
Pero, más allá de algunas operaciones privadas de envergadura, el parque vacío está en manos de pequeños propietarios que buscan seguridad en sus transacciones contractuales. La resistencia a sacar pisos al mercado viene motivada por algunos factores que hay que atender con premura : temor a la morositat del cliente, temor a poner en riesgo el estado de conservación de sus bienes, temor a la conflictivitat social que pueden generar cierto sector demandante. Ante tales temores y la ausencia de intermediarios eficaces, el propietario opta por dejar su piso cerrado.
Por ello las iniciativas de mediación en el mercado immobiliario, tanto del Gobierno central como del Govern de la Generalitat, son un elemento muy positivo. Si un sector es de confianza en el mundo de las operaciones comerciales este es el los negocios con mediación pública. Y si esa mediación en el negocio viene a posibilitar nuevas operaciones de fuerte impacto en la demanda social, miel sobre hojuelas...
Saludamos con entusiasmo esta medida y lo hacemos con el convencimiento de ajustar sus expectativas a lo que relamente es : una intervención pública para garantizar confianza al propietario en beneficio de un tercero que necesita vivienda y está en condiciones de pagar un precio razonable.
Queda para más adelante, el debate sobre si esta medida es el germen de la estructuración de un mercado tutelado del alquiler. A mi modo de ver sólo puede serlo de forma transitoria durante un buen número de años. Pero debemos observar con atención no sólo el comportamiento del pequeño propietario sino también la evolución del mercado del alquiler en su globalidad. De su equilibrio con el mercado de compra depende su mayor capacidad de permeabilidad social y de adaptación a la demanda social.
domingo, diciembre 25, 2005
EVO MORALES,estamos contigo.
La realidad política latinoamericana nos ha traído un noticia excepcional : el triunfo de Evo Morales, en las últimas elecciones presidenciales de Bolivia, el pasado 18 de diciembre.
Digo excepcional, porque en la evolución política latinoamericana un hecho muy destacable ha sido y es la conformación de una nueva élite dirigente basada en la experiencia sindical, en el asociacionismo popular. En definitiva, líderes de base, capaces de articular en su entorno respuestas políticas de hondo calado y de abasto nacional.Excepcional
lo es, también, por que representa un cambio de coyuntura electoral y política el triunfo de la dirigencia campesian de izquierdas. Excepcional, por último, proque el triunfo de Evo viene a sumarse a la cadena de cambios políticos basados en el principio del reformismo social que sacude, por suerte, a América Latina, en los últimos años.
Considero que el triunfo de Evo Morales abre una nueva etapa en la vida política y social boliviana. Bolivia es uno de los países más pobres de América Latina, y los cambios necesarios hace muchos años ( por no decir siglos) que esperan.
Bolivia necesita obtener mayores beneficios de la explotación de sus recursos naturales. Para ello necesita la mejor tecnología y un tipo de contratación de su explotación favorable a los intereses del estado. Revisar los contratos con las grandes empresas multinacionales se ha vuelto un imperativo en todos los países de América Latina.Organizar fuertes y eficaes empresas públicas para su explotación a corto plazo, también.Creo que desde las diversas esferas de debate internacional se debe imponer también este criterio. Hay países que necesitan que se le condone la deuda externa. Hay otros que necesitan la protección y tutela de los organismos internacionales, para poder negociar en mejores condiciones con las grandes multinacionales la explotación de sus recursos o para poder cooperar en la creación de sus propios sistemas nacionals emrpesariales de explotación y producción. Y las democracias europeas deberían hacer frente común con los países pobres para obtener estas mejores condiciones.
Los esfuerzos del Gobierno Morales deberán ir dirigidos a la creación de sistemas de lucha contra la pobreza, a programas que atiendan la emergencia social y a reforzar o crear los sistemas públicos de salud y de educación. Es mucho el trabajo a hacer. Pero no debemos olvidar que el entusiasmo, que observamos también es considerable.
Evo ha ganado muy limpiamente. Con el apoyo de amplios sectores populares ( es decir pobres) y el apoyo de sectores de clase media profesional e intelectual. Su mayor urgencia es obtener ahora un pacto con los sectores económicos y con la clase media empresarial y agraria. Ello le será imprescindible para obtener estabilidad y consolidar estrategias.
No son pocos los gobiernos de América Latina que están dispuestos a ayudarle: Venezuela, Brasil, Cuba, Uruguay... España debería sumarse a estos países para poder consolidar un acuerdo de acompañamiento internacional que ayude a impulsar la reforma social y la consolidación del estado democrático en Bolivia. Mi confianza es muy grande y mi esperanza no es menor. Evo, estamos contigo.
Digo excepcional, porque en la evolución política latinoamericana un hecho muy destacable ha sido y es la conformación de una nueva élite dirigente basada en la experiencia sindical, en el asociacionismo popular. En definitiva, líderes de base, capaces de articular en su entorno respuestas políticas de hondo calado y de abasto nacional.Excepcional
lo es, también, por que representa un cambio de coyuntura electoral y política el triunfo de la dirigencia campesian de izquierdas. Excepcional, por último, proque el triunfo de Evo viene a sumarse a la cadena de cambios políticos basados en el principio del reformismo social que sacude, por suerte, a América Latina, en los últimos años.
Considero que el triunfo de Evo Morales abre una nueva etapa en la vida política y social boliviana. Bolivia es uno de los países más pobres de América Latina, y los cambios necesarios hace muchos años ( por no decir siglos) que esperan.
Bolivia necesita obtener mayores beneficios de la explotación de sus recursos naturales. Para ello necesita la mejor tecnología y un tipo de contratación de su explotación favorable a los intereses del estado. Revisar los contratos con las grandes empresas multinacionales se ha vuelto un imperativo en todos los países de América Latina.Organizar fuertes y eficaes empresas públicas para su explotación a corto plazo, también.Creo que desde las diversas esferas de debate internacional se debe imponer también este criterio. Hay países que necesitan que se le condone la deuda externa. Hay otros que necesitan la protección y tutela de los organismos internacionales, para poder negociar en mejores condiciones con las grandes multinacionales la explotación de sus recursos o para poder cooperar en la creación de sus propios sistemas nacionals emrpesariales de explotación y producción. Y las democracias europeas deberían hacer frente común con los países pobres para obtener estas mejores condiciones.
Los esfuerzos del Gobierno Morales deberán ir dirigidos a la creación de sistemas de lucha contra la pobreza, a programas que atiendan la emergencia social y a reforzar o crear los sistemas públicos de salud y de educación. Es mucho el trabajo a hacer. Pero no debemos olvidar que el entusiasmo, que observamos también es considerable.
Evo ha ganado muy limpiamente. Con el apoyo de amplios sectores populares ( es decir pobres) y el apoyo de sectores de clase media profesional e intelectual. Su mayor urgencia es obtener ahora un pacto con los sectores económicos y con la clase media empresarial y agraria. Ello le será imprescindible para obtener estabilidad y consolidar estrategias.
No son pocos los gobiernos de América Latina que están dispuestos a ayudarle: Venezuela, Brasil, Cuba, Uruguay... España debería sumarse a estos países para poder consolidar un acuerdo de acompañamiento internacional que ayude a impulsar la reforma social y la consolidación del estado democrático en Bolivia. Mi confianza es muy grande y mi esperanza no es menor. Evo, estamos contigo.
miércoles, diciembre 14, 2005
DOS ANYS DEL PACTE DEL TINELL
Ayer asistí al acto de celebración dels dos anys del Acuerdo del Tinell. Estimo que fue un acto ponderado, prudente, tranquilo. Casi diria que singular para el marco de crispación que caracteriza el ambiente político de las dos últimas semanas.
La valoración del trabajo hecho ha sido positiva y la percepción de que estamos ante un acuerdo estratégico de la izquierda catalana flotaba en el ambiente. Y debería seguir consustanciando la vida política de los próximos meses. El volumen de cambios, tanto en el ámbito institucional como en el de la gestión, es tan considerable y a la vez con tan buenas perspectivas, que necesita de una estrategia de continuidad.
Para los que damos apoyo al Govern, la hoja de ruta de transformaciones sociales y de relación política debe completarse en toda su profundidad y extensión. Y no debemos cejar en el intento por más que surjan dificultades. Si nos instalados en una peligrosa inercia de continuidad postpujolista poca cosa avanzaremos.
El país y la sociedad en que vivimos necesitan cambios profundos que recojan, no sólo las metas de más y mejores servicios para las personas, sino fundamentalmente un nuevo modelo de relación entre la administración y la población a que da servicio. Un nuevo modelo de relación basado en una mayor participación de todos los sectores que integran la sociedad, en una incorporación activa de los nuevos ciudadanos y en la consolidación de un sistema de valores progresistas que tengan la igualdad y la solidaridad como principio básico de convivencia colectiva.
El acto de ayer respiraba ese perfume. Posiblemente faltó más ciudadania lisa y llana. Pero ello no lo invalida. Los retos de la clase política o son retos de la ciudadania o sólo pueden acabar en el estancamiento y en la soledad del sectarismo. Desde ayer, los que damos apoyo al Govern, sabemos que nos debemos a una nueva complicidad-reto : obtener más y mejor autogobierno de Catalunya, para mayor felicidad de todos y para una ciudadania nueva, más exigente y sólida!.
La valoración del trabajo hecho ha sido positiva y la percepción de que estamos ante un acuerdo estratégico de la izquierda catalana flotaba en el ambiente. Y debería seguir consustanciando la vida política de los próximos meses. El volumen de cambios, tanto en el ámbito institucional como en el de la gestión, es tan considerable y a la vez con tan buenas perspectivas, que necesita de una estrategia de continuidad.
Para los que damos apoyo al Govern, la hoja de ruta de transformaciones sociales y de relación política debe completarse en toda su profundidad y extensión. Y no debemos cejar en el intento por más que surjan dificultades. Si nos instalados en una peligrosa inercia de continuidad postpujolista poca cosa avanzaremos.
El país y la sociedad en que vivimos necesitan cambios profundos que recojan, no sólo las metas de más y mejores servicios para las personas, sino fundamentalmente un nuevo modelo de relación entre la administración y la población a que da servicio. Un nuevo modelo de relación basado en una mayor participación de todos los sectores que integran la sociedad, en una incorporación activa de los nuevos ciudadanos y en la consolidación de un sistema de valores progresistas que tengan la igualdad y la solidaridad como principio básico de convivencia colectiva.
El acto de ayer respiraba ese perfume. Posiblemente faltó más ciudadania lisa y llana. Pero ello no lo invalida. Los retos de la clase política o son retos de la ciudadania o sólo pueden acabar en el estancamiento y en la soledad del sectarismo. Desde ayer, los que damos apoyo al Govern, sabemos que nos debemos a una nueva complicidad-reto : obtener más y mejor autogobierno de Catalunya, para mayor felicidad de todos y para una ciudadania nueva, más exigente y sólida!.
viernes, diciembre 09, 2005
CONDOLEEZZA RICE Y LA TORTURA
No puedo menos que indignarme ante el anuncio que ha hecho la Secretaria de Estado americana, Condoleezza Rice, a modo de excusas por las cárceles secretas de la CIA en Europa. Es inadmisible que a estas alturas de la historia aún se torture y se violen los derechos humanos en tantos lugares del planeta. Pero parece mentira que nadie reaccione ante las declaraciones de la dirigente americana anunciando que han dado instrucciones a sus mandos militares situados fuera de los EEUU para que abandonen la tortura como método de interrogatorio a los detenidos.
La señora Rice viene a reconocer hechos que habían sido negados sistemáticamente por otros dirigentes estadounidenses. Pero los reconoce con absoluto menosprecio de la legalidad internacional vigente en materia de derecho humanos. Los neoconservadores americanos abundan en la tesis infeliz ( y también dramática) de que la seguridad de sus intereses está por encima del derecho de los demás, ya sean colectivos o individuales.
Hace ya días que quiero compartir mi honda preocupación por la deriva antiderechos humanos a que nos está conduciendo la tesis conservadora de la guerra preventiva y de la nueva doctrina de la seguridad democrática, instalada en diversos ámbitos de la política internacional y de los estados, desde Colombia y EEUU, pasando por Oriente Próximo, hasta llegar a algunas democracias más consolidadas y respetadas de Europa. Y hoy es aún mayor mi preocupación, porque la respuesta europea a estas declaraciones y a esta amenaza es de un extraño e incomprensible silencio y de un nivel de acceptación pasiva del todo inexplicable.
Preveo que, en los próximos años, los progresistas estamos llamados a dar una batalla intensa en defensa de los derechos humanos más elementales como norma de convivencia social y de relación internacional . Las declaraciones de la Sra. Rice y la vergonzante pasividad de los líderes europeos ante tamañas declaraciones alimentan no pocas y bien fundadas sospechas.
La señora Rice viene a reconocer hechos que habían sido negados sistemáticamente por otros dirigentes estadounidenses. Pero los reconoce con absoluto menosprecio de la legalidad internacional vigente en materia de derecho humanos. Los neoconservadores americanos abundan en la tesis infeliz ( y también dramática) de que la seguridad de sus intereses está por encima del derecho de los demás, ya sean colectivos o individuales.
Hace ya días que quiero compartir mi honda preocupación por la deriva antiderechos humanos a que nos está conduciendo la tesis conservadora de la guerra preventiva y de la nueva doctrina de la seguridad democrática, instalada en diversos ámbitos de la política internacional y de los estados, desde Colombia y EEUU, pasando por Oriente Próximo, hasta llegar a algunas democracias más consolidadas y respetadas de Europa. Y hoy es aún mayor mi preocupación, porque la respuesta europea a estas declaraciones y a esta amenaza es de un extraño e incomprensible silencio y de un nivel de acceptación pasiva del todo inexplicable.
Preveo que, en los próximos años, los progresistas estamos llamados a dar una batalla intensa en defensa de los derechos humanos más elementales como norma de convivencia social y de relación internacional . Las declaraciones de la Sra. Rice y la vergonzante pasividad de los líderes europeos ante tamañas declaraciones alimentan no pocas y bien fundadas sospechas.
jueves, diciembre 08, 2005
FOMENTAR EL LLOGUER ES CANVI SOCIAL I PROGRÉS.
Tots coincidim en que la política pública de l'habitatge defineix el perfil social d'un govern. El Govern del President Maragall ha decidit des d'un començament apostar de forma decidida per la promoció de l'habitatge de protecció pública, amb la intenció de multiplicar per 2 i per 3 la minsa producció d'habitatge social dels darrers governs de la dreta nacionalista.
L'esforç que s'està fent és considerable, tot i que encara no és suficient per tal d'obtenir un canvi en les tendències del mercat tant en matèria de producció lliure com d'increment de preus. És fa difícil ( que no imposible, com pretenen els sectors ultraliberals de CIU i PP) combatre amb pocs recursos una tendència tan complexa que té com a base la conversió del mercat immobiliari en refugi de la inversió més segura.
Malgrat les dificultats cal continuar en la mateixa línia : més recursos al lloguer, més recursos a la rehabilitació, més habilitació de sòl per fer habitatge protegit ( des de l'especial, però sobre tot des del preu concertat). Amb un nivell sostingut d'inversió financera ( i també d'especulació) tan potent en el sector de l'habitatge, la batalla continuarà essent molt dura. S'haurà de guanyar el sòl pam a pam i s'haurà d'aplicar fexibilitat i imaginació per tal que els recursos acabin arribant als sectors socials més pobres.
Crec que és l'hora d'establir més mesures i millors mesures en favor del lloguer. Un dels problemes estructurals del mercat de l'habitatge a Catalunya i a Espanya, és el de la crònica feblesa del mercat del lloguer. Un tractament fiscal favorable ( tant al llogater com al propietari) una política persuasiva (que no punitiva) en relació al parc d'habitatges buits ( aproximadament 400.000 a tota Catalunya) es fan avui dia imprescindibles. A la vegada, hem d'impulsar a Catalunya, a imatge de la Sociedad Publica del Alquiler creada a nivell estatal, els mecanismes d'intermediació pública en el mercat del lloguer. El mercat de lloguer continua essent un mercat insegur, i la intermediació pública és una garantia eficaç de transparència i de qualitat de les relacions, en favor dels llogaters de renda mitjana i baixa, i un factor de seguretat per al petit prioritari.
No em cansaré de dir que la fórmula del lloguer, amb garantia d'intermediació pública ( ja sigui directa o concertada), és la base inicial per a convertir el mercat de lloguer en un sector de negoci segur i rendible. I això pot donar major eficàcia a les polítiques politiques destinades a garantir el dret a l'accés a l'habitatge.
El foment del lloguer és la fórmula més ferma per fer ciutat compacta, per evitar l'ocupació expansiva del sòl, per garantir els processos de rejuveniment demogràfic de certs barris, per garantir proximitat a les famílies, per reduri els factors de dependència, per promoure processos d'emancipació del jovent.
Vull concloure consdierant que, ara com ara, el foment del lloguer és una mesura decidida en favor del progrés i del canvi social.
L'esforç que s'està fent és considerable, tot i que encara no és suficient per tal d'obtenir un canvi en les tendències del mercat tant en matèria de producció lliure com d'increment de preus. És fa difícil ( que no imposible, com pretenen els sectors ultraliberals de CIU i PP) combatre amb pocs recursos una tendència tan complexa que té com a base la conversió del mercat immobiliari en refugi de la inversió més segura.
Malgrat les dificultats cal continuar en la mateixa línia : més recursos al lloguer, més recursos a la rehabilitació, més habilitació de sòl per fer habitatge protegit ( des de l'especial, però sobre tot des del preu concertat). Amb un nivell sostingut d'inversió financera ( i també d'especulació) tan potent en el sector de l'habitatge, la batalla continuarà essent molt dura. S'haurà de guanyar el sòl pam a pam i s'haurà d'aplicar fexibilitat i imaginació per tal que els recursos acabin arribant als sectors socials més pobres.
Crec que és l'hora d'establir més mesures i millors mesures en favor del lloguer. Un dels problemes estructurals del mercat de l'habitatge a Catalunya i a Espanya, és el de la crònica feblesa del mercat del lloguer. Un tractament fiscal favorable ( tant al llogater com al propietari) una política persuasiva (que no punitiva) en relació al parc d'habitatges buits ( aproximadament 400.000 a tota Catalunya) es fan avui dia imprescindibles. A la vegada, hem d'impulsar a Catalunya, a imatge de la Sociedad Publica del Alquiler creada a nivell estatal, els mecanismes d'intermediació pública en el mercat del lloguer. El mercat de lloguer continua essent un mercat insegur, i la intermediació pública és una garantia eficaç de transparència i de qualitat de les relacions, en favor dels llogaters de renda mitjana i baixa, i un factor de seguretat per al petit prioritari.
No em cansaré de dir que la fórmula del lloguer, amb garantia d'intermediació pública ( ja sigui directa o concertada), és la base inicial per a convertir el mercat de lloguer en un sector de negoci segur i rendible. I això pot donar major eficàcia a les polítiques politiques destinades a garantir el dret a l'accés a l'habitatge.
El foment del lloguer és la fórmula més ferma per fer ciutat compacta, per evitar l'ocupació expansiva del sòl, per garantir els processos de rejuveniment demogràfic de certs barris, per garantir proximitat a les famílies, per reduri els factors de dependència, per promoure processos d'emancipació del jovent.
Vull concloure consdierant que, ara com ara, el foment del lloguer és una mesura decidida en favor del progrés i del canvi social.
lunes, noviembre 28, 2005
MAS SOCIALISMO, POR FAVOR
El mundo de hoy se ve al borde de duras y tremendas dificultades para poder impulsar polítiques globales de bienestar. La diferencia entre pobres y ricos comienza a ser realmente dramática y hoy estamos peor que ayer, y aún peor que la semana anterior y que el mes pasado. La situación no parece remitir y ello preocupa y desespera a la gente de bien, a la gente progresista.
¿Cuáles són las políticas a aplicar? ¿Hacia dónde debemos enfocar las acciones para poder responder, al menos mínimamente, a las terribles diferencias sociales y a la dramática pérdida de oportunidades que hoy padecen miles de millones de personas?
Raimon Obiols ya nos lo comentó en Bruselas a principios de noviembre a un grupo de diputados del Parlamento de Cataluña : la respuesta es... más socialismo. Entiendo este socialismo como el anuncio de políticas de redistribución de la riqueza y de mayor acceso al conocimiento, de mejora de las condiciones de acceso a la educación y a la salud, a la vivienda digna y a las nuevas tecnologias de la información y de la comunicación, que es donde se concentra hoy el nuevo desarrollo intelectual y el conocimiento moderno. Más socialismo es, así, más igualdad para acceder a más conocimiento, en las mejores condiciones de vida posible.
Por ello la batalla de hoy contra la derecha es un batalla por evitar que monopolice aquellos mecanismos de poder que impidan el acceso a la mayorías a los medios tecnológicos y que impida una redistribución eficaz de la riqueza y de los beneficios que se generan en la actividad productiva tanto a nivel de nuestro país como de todos los rincones del planeta. Por ello es tan importante que el Gobierno de Cataluña como el Gobierno de España, como los gobiernos del resto de las CCAA, inviertan en política social en nuestro pais, que es la fórmula más eficaz de redistribución de riqueza en nuestro medio y de reducción de los niveles de pobreza. También es imprescindible que incremente la inversión en los paises del Tercer Mundo, sobretodo en las políticas que garantizan el desarrollo de la salud, de la educación y del acceso a las nuevas tecnologias. La brecha digital entre paises ricos y pobres es una nueva fuente de desigualdades, de pobreza y de violencia.
Mas socialismo también implica una nueva ética. Una nueva ética basada en el ahorro de los recursos, en la protección de los recursos naturales. Esta ética comienza en la reducción individual del consumo, sigue por el ejercicio colectivo de dicha responsabilidad y culmina con las políticas estatales y supraestatales de conservación y preservación del medio ambiente. Por todo ello debemos ayudar con urgencia a los países pobres a preservar los recursos naturales que poseen, de forma prioritaria el agua y la calidad ambiental.
Más socialismo significa, a mi entender, más sociedad civil, mayor reparto del conocimiento, gestión colectiva y responsable de los recursos naturales y estratégicos.
Más socialismo es más paz, más amor a la naturaleza y a la vida, más dedicación a la infancia y a la juventud, más horas y más años de vida en la escuela, más dedicación a conocer ya comprender a lo largo de toda nuestra existencia.
¿Cuáles són las políticas a aplicar? ¿Hacia dónde debemos enfocar las acciones para poder responder, al menos mínimamente, a las terribles diferencias sociales y a la dramática pérdida de oportunidades que hoy padecen miles de millones de personas?
Raimon Obiols ya nos lo comentó en Bruselas a principios de noviembre a un grupo de diputados del Parlamento de Cataluña : la respuesta es... más socialismo. Entiendo este socialismo como el anuncio de políticas de redistribución de la riqueza y de mayor acceso al conocimiento, de mejora de las condiciones de acceso a la educación y a la salud, a la vivienda digna y a las nuevas tecnologias de la información y de la comunicación, que es donde se concentra hoy el nuevo desarrollo intelectual y el conocimiento moderno. Más socialismo es, así, más igualdad para acceder a más conocimiento, en las mejores condiciones de vida posible.
Por ello la batalla de hoy contra la derecha es un batalla por evitar que monopolice aquellos mecanismos de poder que impidan el acceso a la mayorías a los medios tecnológicos y que impida una redistribución eficaz de la riqueza y de los beneficios que se generan en la actividad productiva tanto a nivel de nuestro país como de todos los rincones del planeta. Por ello es tan importante que el Gobierno de Cataluña como el Gobierno de España, como los gobiernos del resto de las CCAA, inviertan en política social en nuestro pais, que es la fórmula más eficaz de redistribución de riqueza en nuestro medio y de reducción de los niveles de pobreza. También es imprescindible que incremente la inversión en los paises del Tercer Mundo, sobretodo en las políticas que garantizan el desarrollo de la salud, de la educación y del acceso a las nuevas tecnologias. La brecha digital entre paises ricos y pobres es una nueva fuente de desigualdades, de pobreza y de violencia.
Mas socialismo también implica una nueva ética. Una nueva ética basada en el ahorro de los recursos, en la protección de los recursos naturales. Esta ética comienza en la reducción individual del consumo, sigue por el ejercicio colectivo de dicha responsabilidad y culmina con las políticas estatales y supraestatales de conservación y preservación del medio ambiente. Por todo ello debemos ayudar con urgencia a los países pobres a preservar los recursos naturales que poseen, de forma prioritaria el agua y la calidad ambiental.
Más socialismo significa, a mi entender, más sociedad civil, mayor reparto del conocimiento, gestión colectiva y responsable de los recursos naturales y estratégicos.
Más socialismo es más paz, más amor a la naturaleza y a la vida, más dedicación a la infancia y a la juventud, más horas y más años de vida en la escuela, más dedicación a conocer ya comprender a lo largo de toda nuestra existencia.
jueves, noviembre 24, 2005
EL DEBAT PRESSUPOSTARI DE POLÍTICA TERRITORIAL
Ahir es va celebrar el debat sobre els pressupostos del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. El Pressupost està orientat a consolidar el canvi de model en política territorial que va marcar el Pacte del Tinell i que es consoliden amb aquests tercers pressupostos del govern del President Maragall.
Vull destacar fonamentalment, la inversió en tres àmbits : en matèria del Programa de Barris, de Transport Públic i en matèria de Paisatge.
El Programa de Barris és el vaixell insignia de la política de vinculació entre les accions de cohesió social i de cohesió territorial. No em cansaré de destacar que en els barris de les nostres ciutats es juga el futur de la nostra societat, tant en temes de convivència com de desenvolupament social i econòmic, i per tant en la qualitat i la maduresa del sistema democràtic a Catalunya. Del total de 600 MEUR previstos per al programa plurianual ( 4 anys), en aquest exercici s'aplicarà un quantitat de 60 MEUR per nous projectes.
En matèria de Transport, vull destacar una inversió superior als 2.863 MEUR, conformat entre d'altres partides per una inversió de 1.433 MEUR. En la xarxa ferroviària, 511 MEUR entre la inversió en la construcció de 5 grans eixos( Puigreig-Berga ; Vic-Ripoll ;Vilanova-Manresa; Maçanet-Platja d'Aro i el Reus Alcover) i la suma de les intervencions a més de 100 carreteres del país. I la inversióde 844 MEUR en suport al sistema de transport públic.
Vull destacar també les inversions en protecció, millora i recuperació de paisatges, ja sigui per la via de la convocatòria a entitats públiques i privades com la via de la transferència als ajuntaments per a les accions que s'emmarquen i emparen en les línies d'acció del Pla Urbanístic del Sistema Costaner. Destaco aqui la disponibilitat de 6,3MEUR per a dur a terme aquests projectes, per segona vegada als pressupostos de la segona vegada i que mai havien rebut atenció per part dels governs de CIU.
L'actitud de la dreta opositora, la del espanyolisme conservador com dels nacionalistes de dretes ha estat la mateixa. No només discrepen de les inversions sino que han discrepat de forma substancial del model distributiu dels pressupostos presentats. La prioritat tant per CIU com pel PPC continua centrada en la descalificació de la política progressista. Però CIU i el PP discrepen de l'aposta ferroviària, de la política de paisatge i de la política de barris. Si no canvien d'actitud, difícilment avançarem amb aquesta oposició en els grans projectes de país. No volen participar en els grans temes de país; continuen ancorats en la política del desgast pel seu i nterés exclusivament electoral i partidista. Però en canvi, el que si resta clar és el suport a la política del Govern per sectors destacats de l'economia i de la societat catalanes, com es va manifestar fa pocs dies per part del president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, Sr Rafel Moreno, en un debat públic a la La Llotja de Barcelona.
Vull destacar fonamentalment, la inversió en tres àmbits : en matèria del Programa de Barris, de Transport Públic i en matèria de Paisatge.
El Programa de Barris és el vaixell insignia de la política de vinculació entre les accions de cohesió social i de cohesió territorial. No em cansaré de destacar que en els barris de les nostres ciutats es juga el futur de la nostra societat, tant en temes de convivència com de desenvolupament social i econòmic, i per tant en la qualitat i la maduresa del sistema democràtic a Catalunya. Del total de 600 MEUR previstos per al programa plurianual ( 4 anys), en aquest exercici s'aplicarà un quantitat de 60 MEUR per nous projectes.
En matèria de Transport, vull destacar una inversió superior als 2.863 MEUR, conformat entre d'altres partides per una inversió de 1.433 MEUR. En la xarxa ferroviària, 511 MEUR entre la inversió en la construcció de 5 grans eixos( Puigreig-Berga ; Vic-Ripoll ;Vilanova-Manresa; Maçanet-Platja d'Aro i el Reus Alcover) i la suma de les intervencions a més de 100 carreteres del país. I la inversióde 844 MEUR en suport al sistema de transport públic.
Vull destacar també les inversions en protecció, millora i recuperació de paisatges, ja sigui per la via de la convocatòria a entitats públiques i privades com la via de la transferència als ajuntaments per a les accions que s'emmarquen i emparen en les línies d'acció del Pla Urbanístic del Sistema Costaner. Destaco aqui la disponibilitat de 6,3MEUR per a dur a terme aquests projectes, per segona vegada als pressupostos de la segona vegada i que mai havien rebut atenció per part dels governs de CIU.
L'actitud de la dreta opositora, la del espanyolisme conservador com dels nacionalistes de dretes ha estat la mateixa. No només discrepen de les inversions sino que han discrepat de forma substancial del model distributiu dels pressupostos presentats. La prioritat tant per CIU com pel PPC continua centrada en la descalificació de la política progressista. Però CIU i el PP discrepen de l'aposta ferroviària, de la política de paisatge i de la política de barris. Si no canvien d'actitud, difícilment avançarem amb aquesta oposició en els grans projectes de país. No volen participar en els grans temes de país; continuen ancorats en la política del desgast pel seu i nterés exclusivament electoral i partidista. Però en canvi, el que si resta clar és el suport a la política del Govern per sectors destacats de l'economia i de la societat catalanes, com es va manifestar fa pocs dies per part del president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, Sr Rafel Moreno, en un debat públic a la La Llotja de Barcelona.
lunes, noviembre 21, 2005
EMBOLICATS O CONNECTATS
El proper pressupost de l’Estat per l’any 2006 inclourà una partida de 27 milions d’euros per tal de millorar les comunicacions entre el Baix Llobregat i el Vallés Occidental. De moment es preveu treballar en la connexió d’Abrera i de Terrassa. A banda d’aquesta despesa, l’Estat i la Generalitat es comprometen a estudiar les demandes de mobilitat ( carreteres, comunicacions,etc...) entre Terrasa, Sabadell i Granollers fins a la connexió amb la resta de la xarxa que va a Girona i a França.
Cap el sud, ja s’ha aprovat el desdoblament de l’antiga N-340 ( ara A-7), entre Altafulla i Vilafranca. Els recursos també hi són al pressupost i ben aviat s’hauran d’iniciar les obres. Però, i de Vilafranca a Abrera i/o a Barcelona? Estarem condemnats a no estar ben connectats? A continuar embolicats en un debat etern sobre model, tipus, color i finançament de les noves infraestructures? Per evitar-ho, el Ministerio de Fomento ja estudia el desdoblament de la N-340 per la comarca des de Vilafranca, per Sant Sadurni i Gelida fins a la connexió amb Martorell i des d’allà la continuació cap a Abrera. Sembla ser que “la criatura” podrà transcórrer per l’actual eix central d’infraestructures, al costat de les vies convencional de rodalies i del TGV, així com de l’autopista, tal com ho demana la majoria de forces polítiques, els sectors econòmics i la major part de la ciutadania. També ho veu amb bons ulls el Govern de la Generalitat. I això és bó... a la vegada que molt necessari. Al 2006 podríem veure les primeres concrecions
El Penedès necessita d’una bona connexió viària i ferroviària, cap a Tarragona, cap a Lleida, cap a Barcelona...i cap a Europa. Les bones connexions són portadores de desenvolupament. La cridòria ineficaç i l’embolic negligent només ens poden fer perdre. Al Penedès volem guanyar...tot i que ho volem fer de forma sensata, tranquil.la, moderada.
Cap el sud, ja s’ha aprovat el desdoblament de l’antiga N-340 ( ara A-7), entre Altafulla i Vilafranca. Els recursos també hi són al pressupost i ben aviat s’hauran d’iniciar les obres. Però, i de Vilafranca a Abrera i/o a Barcelona? Estarem condemnats a no estar ben connectats? A continuar embolicats en un debat etern sobre model, tipus, color i finançament de les noves infraestructures? Per evitar-ho, el Ministerio de Fomento ja estudia el desdoblament de la N-340 per la comarca des de Vilafranca, per Sant Sadurni i Gelida fins a la connexió amb Martorell i des d’allà la continuació cap a Abrera. Sembla ser que “la criatura” podrà transcórrer per l’actual eix central d’infraestructures, al costat de les vies convencional de rodalies i del TGV, així com de l’autopista, tal com ho demana la majoria de forces polítiques, els sectors econòmics i la major part de la ciutadania. També ho veu amb bons ulls el Govern de la Generalitat. I això és bó... a la vegada que molt necessari. Al 2006 podríem veure les primeres concrecions
El Penedès necessita d’una bona connexió viària i ferroviària, cap a Tarragona, cap a Lleida, cap a Barcelona...i cap a Europa. Les bones connexions són portadores de desenvolupament. La cridòria ineficaç i l’embolic negligent només ens poden fer perdre. Al Penedès volem guanyar...tot i que ho volem fer de forma sensata, tranquil.la, moderada.
UN PRESSUPOST SOCIAL pel PENEDÈS.
El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005. Són els pressupostos amb la major vocació social que mai ha vist la nostra comarca.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids.
Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.
Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.
Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.
Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social
El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
