El debate de investidura del President Montilla ha iniciado una nueva etapa en la vida política de nuestro país. Por primera vez, desde la recuperación democrática, se dan las condiciones políticas para que un gobierno de izquierdas suceda a otro gobierno de izquierdas. El único gobierno de las izquierdas catalanas en el siglo XX fue ferozmente truncado por la dictadura fascista de Francisco Franco. Recuperada la democracia, la derecha nacionalista se hizo con el poder y el pujolismo, casi como un régimen omnímodo, cubrió a modo de un manto espeso y denso la superficie política y social de buena parte de Cataluña.
La alianza de las izquierdas catalanas tiene ahora un reto fundamental: consolidar el nuevo período político. Ello significa dar perfil propio al gobierno, estilo singular en la dirección de la cosa pública, una nueva articulación política para un nuevo modelo de país.
A mi modo de entender, el gobierno del Presidente Maragall se pareció más a un fecundo periodo de transición que al inicio de la alternancia política propiamente dicha entre las derechas y las izquierdas. Maragall rompió con un extenso período monocolor de conservadurismo nacionalista en los asuntos públicos del país. Un período excesivamente largo para poder responder con calidad a las urgencias que nos impone el mundo de hoy. Un período en el cual el desborde indentitario, que tantos buenos réditos electorales le dio al President Pujol, se antepuso a la necesaria modernización del país, a la ampliación y mejora de las estructuras sociales, al impulso renovador de la creación y de la produción cultural diversa, incluso a la consolidación de unas políticas de comunicación realmente plurales por parte de los medios públicos, etc..
La gran tarea del President Maragall y de su equipo fue la de romper con un régimen ( democrático sin duda) basado en el pensamiento único identificado con el modelo nacional católico del pujolismo y poner las bases de otra nueva etapa basada en la igualdad de oportunidades en la cosa pública y en el ámbito social para todos los catalanes, tanto de forma individual como colectiva.
Fruto de esta etapa, de la cual tanto la obra como el método de trabajo del gobierno son buena muestra, es posible hoy llegar a la Entesa. Y de ahí, también, el giro en el objetivo estratégico de la alianza política de las izquierdas ( que incluye a la izquierda independentista) : poner como objetivo de las políticas públicas el catalanismo inclusivo, el catalanismo social.
La evolución de la reflexión política en esta dirección, al interior de los tres partidos que componen la Entesa, la han hecho posible. Representando la globalidad de las sensibilidades sociales y políticas en el centro izquierda de Catalunya, incluso pudiendo aparecer en ocasiones con diferencias y contradicciones, socalistas, republicanos y ecosocialistas presentan hoy un frente político con vocación de solidez y con voluntad de gobierno conjunto a medio plazo.
Sin Gobierno Maragall, no hubiera sido posible hoy el Govern de l'Entesa. Mejor dicho, sin la etapa política del tripartito del Tinell, es posible que hoy no hubiera cuajado la Presidència de Montilla. Es por ello que quien quiera ver en el acuerdo un mero juego de intereses de cúpulas políticas está cometiendo un error de grueso calibre. La receptividad ciudadana al nuevo gobierno es amplia y expectante.El crédito de Montilla es amplio. La ciudadania está percibiendo hoy más que durante la etapa previa al 1º de noviembre que el movimiento político de las izquierdas catalanas tiene una considerable voluntad de futuro. E la nave va.
lunes, noviembre 27, 2006
martes, noviembre 21, 2006
L'APOSTA PER SEGOLÈNE ROYAL
És possible que els companys del Partit Socialista francès puguin tornar al govern de la mà d'una nova dirigent renovadora: Segolène Royal. I dic una nova dirigent, per que també ho va ser de renovador, en el seu dia, Lionel Jospin, qui va acabar finalment derrotat per la suma de diversos factors, alguns d'ells tan significatius com el de la crisi del model d'estat que patei el país veí.
Des de Catalunya hem assistit amb un cert astorament a la intensa ( i a vegades ferotge) campanya de les eleccions internes dels socialistes francesos, a la virulència dels seus debats i, també, a l'aparició de mostres de joc brut per condicionar el resultat final.
Les primàries, no hi cap dubte, són un bon instrument de treball intern. Permeten sacsejar la realitat política interna d'un partit, impulsen el debat ideològic i garanteixen una major transparència sobre la seva muscultura directiva.És indubtable que, a la vegada, alimenten "baixes pasions" i fan aparèixer les estructures polítiques tal com són: estructures associatives formades per homes i dones, que no poden escapar als condicionants de la psicologia humana, tan individual com col.lectiva.
El fet que Royal hagi superat la prova, enforteix la seva candidatura, incrementa el seu carisma i reforça el seu lideratge.
Des de Catalunya, hem d'apostar per la companya Royal. Els catalans tenim una profunda convicció europeísta. Ja fa temps que hem decidit lligar el nostre futur al destí de la Europa unida.
Avui el procés de creixement de la unitat europea està estancat. Necessita d'un notable esforç polític. Per a que sigui possible, França a de girar a l'esquerra.Només un govern francés presidit per una socialista potser garantia de desbloqueig d'un procés que ens interessa i que ens és molt necessari.Per això la nostra aposta és per aquesta companya lluitadora i tenaç : Segolène Royal.
Des de Catalunya hem assistit amb un cert astorament a la intensa ( i a vegades ferotge) campanya de les eleccions internes dels socialistes francesos, a la virulència dels seus debats i, també, a l'aparició de mostres de joc brut per condicionar el resultat final.
Les primàries, no hi cap dubte, són un bon instrument de treball intern. Permeten sacsejar la realitat política interna d'un partit, impulsen el debat ideològic i garanteixen una major transparència sobre la seva muscultura directiva.És indubtable que, a la vegada, alimenten "baixes pasions" i fan aparèixer les estructures polítiques tal com són: estructures associatives formades per homes i dones, que no poden escapar als condicionants de la psicologia humana, tan individual com col.lectiva.
El fet que Royal hagi superat la prova, enforteix la seva candidatura, incrementa el seu carisma i reforça el seu lideratge.
Des de Catalunya, hem d'apostar per la companya Royal. Els catalans tenim una profunda convicció europeísta. Ja fa temps que hem decidit lligar el nostre futur al destí de la Europa unida.
Avui el procés de creixement de la unitat europea està estancat. Necessita d'un notable esforç polític. Per a que sigui possible, França a de girar a l'esquerra.Només un govern francés presidit per una socialista potser garantia de desbloqueig d'un procés que ens interessa i que ens és molt necessari.Per això la nostra aposta és per aquesta companya lluitadora i tenaç : Segolène Royal.
domingo, noviembre 19, 2006
BORDABERRY A PRISION. ¡VIVA URUGAY!
En el mes de mayo de este año ( 2006), se cumplieron los 40 años del asesinato en Buenos Aires del senador Zelmar Michelini y del diputado Héctor Gutiérrez Ruiz. Ambos uruguayos, ambos implicados en la defensa de la libertades del pueblo uruguayo, ambos vinculados a la lucha por la justícia social en un país que se iba sumergiendo en los años más duros y más grises de su historia.
Tres años antes, Juan Maria Bordaberry, había dirigido un golpe de estado contra la democracia uruguaya, una democracia consolidada, de largo arraigo. La situación económica del país llevó a la movilización de cientos de miles de trabajadores. Se organizó una enorme fuerza política a la izquierda, que reunió sindicalistas, estudiantes, activistas políticos y a políticos de centro y de izquierda que creyeron llegada la hora de dar un cambio a la situación del país.
Bordaberry representaba y representó durante mucho tiempo a los sectores más reaccionarios del país. Su perfil era bien claro : terrateniente y de las más rancia derecha agraria del país. Durante su gobierno, y luego durante el periodo dictatorial que dirigió, se identificó claramente con un modelo represivo y autoritario para dar salida a la crisis política y institucional del Uruguay de los años setenta. Bajo su gobierno, si inició la represión más cruel que conoció jamás el Uruguay moderno. Suspensión de derechos constitucionales, violaciones de derechos humanos, detenciones masivas de dirigentes populares, secuestros de líderes opositores, organización de las primeras prisiones clandestinas, asesinatos de opositores, organización de los escuadrones de la muerte. Una situación muy dura para las fuerzas democráticas. Una etapa de crimen político de estado y de dolor que hemos podido superar anímicamente pero que necesita reparación y justicia.
40 años más tarde la justícia comienza a llegar. Bordaberry y su ministro de Exteriores, Juan Carlos Blanco, están hoy en prisión acusados de organización y encubrimiento de los dos dirigentes políticos que antes citaba, así como de dos dirigentes del MLN tupamaros. Hechos perpetrados en Buenos Aires, amparados en las siniestras alianzas de las fuerzas de represión que dieron lugar a la operación Condor y otras...
Hace ya 40 años...Si no fuera por el terrible volumen de muerte y de desgracia que acumuló su gobierno y su política, hoy deberíamos celebrar su entrada en prisión. Ahora esperamos que la justícia del país pueda actuar sin ataduras. Ya hemos visto, en más de una ocasión, cómo las fuerzas de la derecha opositora intentan boicotear el proceso de transparencia y de recuperación de la memoria histórica.Con la evolución del proceso a Blanco y a Bordaberry, el Uruguay que hoy preside Tabaré Vázquez ha demostrado una vez más que está consolidando su madurez democrática. ¡ Viva Uruguay!
Tres años antes, Juan Maria Bordaberry, había dirigido un golpe de estado contra la democracia uruguaya, una democracia consolidada, de largo arraigo. La situación económica del país llevó a la movilización de cientos de miles de trabajadores. Se organizó una enorme fuerza política a la izquierda, que reunió sindicalistas, estudiantes, activistas políticos y a políticos de centro y de izquierda que creyeron llegada la hora de dar un cambio a la situación del país.
Bordaberry representaba y representó durante mucho tiempo a los sectores más reaccionarios del país. Su perfil era bien claro : terrateniente y de las más rancia derecha agraria del país. Durante su gobierno, y luego durante el periodo dictatorial que dirigió, se identificó claramente con un modelo represivo y autoritario para dar salida a la crisis política y institucional del Uruguay de los años setenta. Bajo su gobierno, si inició la represión más cruel que conoció jamás el Uruguay moderno. Suspensión de derechos constitucionales, violaciones de derechos humanos, detenciones masivas de dirigentes populares, secuestros de líderes opositores, organización de las primeras prisiones clandestinas, asesinatos de opositores, organización de los escuadrones de la muerte. Una situación muy dura para las fuerzas democráticas. Una etapa de crimen político de estado y de dolor que hemos podido superar anímicamente pero que necesita reparación y justicia.
40 años más tarde la justícia comienza a llegar. Bordaberry y su ministro de Exteriores, Juan Carlos Blanco, están hoy en prisión acusados de organización y encubrimiento de los dos dirigentes políticos que antes citaba, así como de dos dirigentes del MLN tupamaros. Hechos perpetrados en Buenos Aires, amparados en las siniestras alianzas de las fuerzas de represión que dieron lugar a la operación Condor y otras...
Hace ya 40 años...Si no fuera por el terrible volumen de muerte y de desgracia que acumuló su gobierno y su política, hoy deberíamos celebrar su entrada en prisión. Ahora esperamos que la justícia del país pueda actuar sin ataduras. Ya hemos visto, en más de una ocasión, cómo las fuerzas de la derecha opositora intentan boicotear el proceso de transparencia y de recuperación de la memoria histórica.Con la evolución del proceso a Blanco y a Bordaberry, el Uruguay que hoy preside Tabaré Vázquez ha demostrado una vez más que está consolidando su madurez democrática. ¡ Viva Uruguay!
lunes, noviembre 13, 2006
UNA NOVA ETAPA DE GOVERN DE PROGRÉS
Catalunya tornarà a tenir, d’aquí pocs dies, un govern de progrés, en lògica continuació històrica i política de l’etapa encetada pel Govern de Pasqual Maragall. Dic en lògica continuitat per que l’acció de govern de les esquerres catalanes i catalanistes, durant tres anys , han posat les bases d’una nova etapa política centrada en l’ampliació i millora de l’estat de benestar, en la correcció dels desequilibris territorials, en l’increment de l’autogovern i en la modernització no tans sols de la societat sino també de l’economia.
Aquest segon mandat que es perfila té aquesta vocació : desenvolupar i aprofundir en el catalanisme social, en la reivindicació de més justícia social per a tothom, en la consecució dels millors fins per aquells i aquelles que menys tenen.
Catalunya ha estat per a molts de nosaltres, i jo m’incloc de ple, una terra d’oportunitats, que és el millor perfil que poden assolir les terres d’acollida. Però, la més gran oportunitat per a les persones és la que ofereix, aquí i arreu, el gaudi de la igualtat en matèria de drets i en l’exercici dels deures. Això, amics , només ho pot garantir l’esquerra. Són principis de l’esquerra, els de la integració i de la igualtat, els de la llibertat i els de la justícia. El programa de l’Entesa, s’orientarà en aquesta direcció, que és la que necessita la nostra societat per arribar a millors cotes de desenvolupament.
És ben cert que els desequilibris hi són, que estàn aquí, que encara no els hem resolt del tot. Fa pocs dies es donaven a conèixer temes tan impactants com que a Catalunya en tenim 4000 persones sense sostre, 4000 persones que viuen al carrer. Només l’anunci ja és una denúncia. També ho és que la inseguretat ciudadana s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més creixent. O, també, que l’accés a un habitatge en condicions hagi esdevingut una quimera per a molts joves del país. Per exemple, també ho és, que a la nostra comarca, visquin més de 100 dones que han sol.licitat ( i obtingut) una ordre d’allunyament dels seus companys sentimentals, per causa de maltractaments. En tenim encara uns nivells d’atenció familiar a la gent gran dependent molt baixos ( fins a tres vegades per sota de la mitjana europea) Hi ha, per tant, feina a fer. Molta feina a fer. I aquest és el repte del proper govern. Però també ho és del conjunt de la societat.
Ens diposem a iniciar la nova etapa tenint el programa social com a referent moral. Comptarem també amb un govern que gaudirà d’uns dels suport més àmplis, obtinguts mai a Catalunya, tant a nivell parlamentari com de vot popular, com a referent polític i institucional. La bona marxa d’ambdos elements són la millor garantia per posicionar Catalunya entre les primeres nacions d’Europa.
Aquest segon mandat que es perfila té aquesta vocació : desenvolupar i aprofundir en el catalanisme social, en la reivindicació de més justícia social per a tothom, en la consecució dels millors fins per aquells i aquelles que menys tenen.
Catalunya ha estat per a molts de nosaltres, i jo m’incloc de ple, una terra d’oportunitats, que és el millor perfil que poden assolir les terres d’acollida. Però, la més gran oportunitat per a les persones és la que ofereix, aquí i arreu, el gaudi de la igualtat en matèria de drets i en l’exercici dels deures. Això, amics , només ho pot garantir l’esquerra. Són principis de l’esquerra, els de la integració i de la igualtat, els de la llibertat i els de la justícia. El programa de l’Entesa, s’orientarà en aquesta direcció, que és la que necessita la nostra societat per arribar a millors cotes de desenvolupament.
És ben cert que els desequilibris hi són, que estàn aquí, que encara no els hem resolt del tot. Fa pocs dies es donaven a conèixer temes tan impactants com que a Catalunya en tenim 4000 persones sense sostre, 4000 persones que viuen al carrer. Només l’anunci ja és una denúncia. També ho és que la inseguretat ciudadana s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més creixent. O, també, que l’accés a un habitatge en condicions hagi esdevingut una quimera per a molts joves del país. Per exemple, també ho és, que a la nostra comarca, visquin més de 100 dones que han sol.licitat ( i obtingut) una ordre d’allunyament dels seus companys sentimentals, per causa de maltractaments. En tenim encara uns nivells d’atenció familiar a la gent gran dependent molt baixos ( fins a tres vegades per sota de la mitjana europea) Hi ha, per tant, feina a fer. Molta feina a fer. I aquest és el repte del proper govern. Però també ho és del conjunt de la societat.
Ens diposem a iniciar la nova etapa tenint el programa social com a referent moral. Comptarem també amb un govern que gaudirà d’uns dels suport més àmplis, obtinguts mai a Catalunya, tant a nivell parlamentari com de vot popular, com a referent polític i institucional. La bona marxa d’ambdos elements són la millor garantia per posicionar Catalunya entre les primeres nacions d’Europa.
lunes, octubre 30, 2006
AEROPORT DEL PRAT
Fa pocs dies vaig visitar l'Aeroport del Prat a petició dels companys i de les companyes dels comités d'empresa de la UGT. La visita ha estat una oportunitat per poder donar a conèixer el posicionament del PSC en relació als aeroports de Catalunya : demanar la transferència dels aeroports de Sabadell, Reus i Girona i la creació d'un consorci per l'aeroport del Prat amb participació del Govern de l'Estat, del Govern de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, amb una posició preeminent del nostre govern autonòmic.
Resta per analitzar i definir el model de participació del sector privat en la gestió aeroportuària.Resta, també, per analitzar i definir la situació dels treballadors d'Aeroports, tant pel que fa, si és el cas, a la transferència o a la seva futura dependència d'un consorci ( cas del Prat).
L'Aeroport del Prat és un peça bàsica pel desenvolupament de Catalunya. És un aeroport que dóna importants beneficis al conjunt del sistema aeroportuari. L'ampliació ( la nova terminal) implicarà la creació de 7.000 nous llocs de treball i la possibilitat d'acollir fins a 50 milions de passatgers.
Crec que el debat s'ha de fer en clau no només d'importància estratègica. Els representants de l'UGT catalana estan disposats a subscriure l'acord polític que s'albira en relació a la gestió futura del Prat i de la resta d'aeroports catalans d'interés general. En aquesta cruïlla de decisions tan importants cal més informació als treballadors i a les treballadores implicats, que els dóni confiança en el procés i que garanteixi la qualitat dels llocs de treball, tant dels actuals com dels que s'han de crear.
Vull dir, finalment, que he copsat il.lusió en les seves paraules i en les seves reflexions, la il.lusió de la gent que creu en el futur d'una Catalunya construïda entre tots.
Resta per analitzar i definir el model de participació del sector privat en la gestió aeroportuària.Resta, també, per analitzar i definir la situació dels treballadors d'Aeroports, tant pel que fa, si és el cas, a la transferència o a la seva futura dependència d'un consorci ( cas del Prat).
L'Aeroport del Prat és un peça bàsica pel desenvolupament de Catalunya. És un aeroport que dóna importants beneficis al conjunt del sistema aeroportuari. L'ampliació ( la nova terminal) implicarà la creació de 7.000 nous llocs de treball i la possibilitat d'acollir fins a 50 milions de passatgers.
Crec que el debat s'ha de fer en clau no només d'importància estratègica. Els representants de l'UGT catalana estan disposats a subscriure l'acord polític que s'albira en relació a la gestió futura del Prat i de la resta d'aeroports catalans d'interés general. En aquesta cruïlla de decisions tan importants cal més informació als treballadors i a les treballadores implicats, que els dóni confiança en el procés i que garanteixi la qualitat dels llocs de treball, tant dels actuals com dels que s'han de crear.
Vull dir, finalment, que he copsat il.lusió en les seves paraules i en les seves reflexions, la il.lusió de la gent que creu en el futur d'una Catalunya construïda entre tots.
jueves, octubre 26, 2006
EL CARNÉ POR PUNTOS DEL SR. MAS
Un virus informático, totalmente inoportuno, me ha mantenido al margen de mi blog en estos días. Vuelvo hoy, con muchas materias para comentar sobre las propuestas electorales en juego.
Os debo confesar que me preocupa terriblemente la propuesat del carné por puntos para los emigrantes, que ha hecho Artur Mas. Me preocupa no sólo el contenido de la propuesta, sino también su significado en el sentido de que significa un viraje ultra de la coalición conservadora en materia de inmigración.
Sarkozy en Francia ya se ha planteado recoger votos del lepenismo político en base a una dura política contra los inmigrantes. Al parecer, Artur Mas ha iniciado el mismo camino.
Se ha comenzado por cosas más sutiles. La petición de mano dura contra los movimienetos alternativos cuando se manifiestan ( no el combate del gaberrismo con el cual todos coincidimos) ya era un avance hecho por el Sr. Trias sobre el cambio de rumbo ideológico de la coalición en estos temas.
Se suma este planteamiento a opiniones de CIU que ya conocemos y que quiero recordar. CIU ha sido la primera fuerza política de la derecha en España que planteó la selección de los inmigrantes. Pujol el primer político que exigió el visado obligatorio para todos aquellos que provienen de paises terceros. CIU ha sido la primera fuerza política que advirtió, en la campaña del 2003, sobre " la pérdida de naturaleza de la sociedad catalana" sino se detenía la corriente migratoria. Marta Ferrusola, dirigente del mismo partido,"alertó"hace ya unos años, a los catalanes, sobre el peligro de que " la emigración convierta nuestras iglesias en mezquitas".
Esta deriva lepenista del pensamiento de Artur Mas encierra en si misma una grave amenaza : el uso demagógico y electoralista de la inmigración, una apuesta irresponsable que puede acabar dividiendo la sociedad catalana.
Os debo confesar que me preocupa terriblemente la propuesat del carné por puntos para los emigrantes, que ha hecho Artur Mas. Me preocupa no sólo el contenido de la propuesta, sino también su significado en el sentido de que significa un viraje ultra de la coalición conservadora en materia de inmigración.
Sarkozy en Francia ya se ha planteado recoger votos del lepenismo político en base a una dura política contra los inmigrantes. Al parecer, Artur Mas ha iniciado el mismo camino.
Se ha comenzado por cosas más sutiles. La petición de mano dura contra los movimienetos alternativos cuando se manifiestan ( no el combate del gaberrismo con el cual todos coincidimos) ya era un avance hecho por el Sr. Trias sobre el cambio de rumbo ideológico de la coalición en estos temas.
Se suma este planteamiento a opiniones de CIU que ya conocemos y que quiero recordar. CIU ha sido la primera fuerza política de la derecha en España que planteó la selección de los inmigrantes. Pujol el primer político que exigió el visado obligatorio para todos aquellos que provienen de paises terceros. CIU ha sido la primera fuerza política que advirtió, en la campaña del 2003, sobre " la pérdida de naturaleza de la sociedad catalana" sino se detenía la corriente migratoria. Marta Ferrusola, dirigente del mismo partido,"alertó"hace ya unos años, a los catalanes, sobre el peligro de que " la emigración convierta nuestras iglesias en mezquitas".
Esta deriva lepenista del pensamiento de Artur Mas encierra en si misma una grave amenaza : el uso demagógico y electoralista de la inmigración, una apuesta irresponsable que puede acabar dividiendo la sociedad catalana.
viernes, octubre 13, 2006
CIU I LA MISÈRIA DE LA POLÍTICA
La premsa d'avui anuncia que en els propers dies CIU distribuirà un DVD contra els partits de l'esquerra. Pel que es veu, la dreta catalana vol fer una campanya agressiva, amb la intenció de destruir al contrari, no de combatre amb els elements democràtics i morals que tota campanya mereix en una societat democràtica i madura.CIU ha decidit transitar el camí de la Fundació FAES, la d'Aznar, i fer servir l'estil l'estil d'Angel Rodriguez, fill putatiu i ideològic d'Aznar i d'Alvarez Cascos. La pitjor espècie política, una vergonya per la classe política.
La pràctica de la propaganda que persegueix la destrucció moral de l'adversari és una pràctica molt perillosa. A banda de provocar a l'elector un profund rebuig, provoca un terrible desencís a la ciutadania, efectes que només persegueixen la desmobilització electoral,faciliten el joc de les minories radicals, provocant la pèrdidadde confiança en les institucions, són l'antesala de la pèrdua democràtica. És una pràctica més pròpia de l'Alemanya goebeliana que de les democràcies modernes d'Europa, a la qual pertanyem.
Són gestos que s'aproximen més a la misèria de la política que a la política en si mateixa. Són pràctiques més pròpies de l'estil totalitari, que repugna els demòcrates i que només poden comportar pràctiques funestes per a la convivència.
Tots recordem que el PP d'Aznar va portar a terme les pitjors pràctiques polítiques en el procés de " acoso y derribo" del govern de Felipe González. Les conseqüències al si de la societat van ser molt dures i realment encara no s'han curat del tot.
Tot no s'hi val en política. CIU ho sap,però igualment juga a la pitjor de les pràctiques. No té escrupols. Aposta a tot per guanyar, per tornar a "la cadira". Per CIU, tot s'hi val si cal tornar a la cadira... dels interessos particulars, de la pèrdua de drets, de l'amiguisme, del cas Turisme, del cas Casino, del cas Treball, de la pràctica de retallar recursos d'educació per fer campanya al candidat Mas...
Però la ciutadania catalana no vol aquest estil. Vivim en un societat madura que tria maduresa, responsabilitat i compromís amb les persones. Els catalans i les catalanes volem la política amb majúscules, no la misèria de la política.
La pràctica de la propaganda que persegueix la destrucció moral de l'adversari és una pràctica molt perillosa. A banda de provocar a l'elector un profund rebuig, provoca un terrible desencís a la ciutadania, efectes que només persegueixen la desmobilització electoral,faciliten el joc de les minories radicals, provocant la pèrdidadde confiança en les institucions, són l'antesala de la pèrdua democràtica. És una pràctica més pròpia de l'Alemanya goebeliana que de les democràcies modernes d'Europa, a la qual pertanyem.
Són gestos que s'aproximen més a la misèria de la política que a la política en si mateixa. Són pràctiques més pròpies de l'estil totalitari, que repugna els demòcrates i que només poden comportar pràctiques funestes per a la convivència.
Tots recordem que el PP d'Aznar va portar a terme les pitjors pràctiques polítiques en el procés de " acoso y derribo" del govern de Felipe González. Les conseqüències al si de la societat van ser molt dures i realment encara no s'han curat del tot.
Tot no s'hi val en política. CIU ho sap,però igualment juga a la pitjor de les pràctiques. No té escrupols. Aposta a tot per guanyar, per tornar a "la cadira". Per CIU, tot s'hi val si cal tornar a la cadira... dels interessos particulars, de la pèrdua de drets, de l'amiguisme, del cas Turisme, del cas Casino, del cas Treball, de la pràctica de retallar recursos d'educació per fer campanya al candidat Mas...
Però la ciutadania catalana no vol aquest estil. Vivim en un societat madura que tria maduresa, responsabilitat i compromís amb les persones. Els catalans i les catalanes volem la política amb majúscules, no la misèria de la política.
jueves, octubre 05, 2006
PROPOSTES QUE FAN ESCAPAR EL RIURE...
Abans d'ahir, el candidat de la dreta catalana, Artur Mas, va visitar la Universitat Ramon Llull. En el decurs de la visita va anunciar " a bombo i plateret" que pagaria una quantitat important del lloguer dels joves durant els dos primers anys de lloguer del seu habitatge.
Ah!, però només a les parelles legals!!! Per tant l'ajut ( si ho és, que ho dubto) només és un ajut per ajudar a LEGALITZAR PARELLES !!! Ara entenc que els joves que l'escoltàven s'haguessin petat...
Mas creu que l'emancipació juvenil és un carnaval de xifres. El candidat de la dreta catalana no creu que els joves tinguin dret a un procés d'emancipació amb les garanties mínimes per gaudir d'un habitatge digne i d'un treball de qualitat. I també és una mesura antidivorcista. A qui vol subvencionar, realment ? És que només vol subvencionar als fills dels seus amiguets que marxen a viure en parella?. Viure en parella és una cosa molt respectable, però subvencionar la situació no és garantir drets que han de tenir un caràcter més universal. I les famílies monoparentals, i les persones separades, i les dones maltractades i els nous treballadors i els joves que de forma individual volen emancipar-se ?.
Sospito que el tema de "les parelles legals" és una versió light de l'exigència nacional catòlica del vell pujolisme...
Però el drama de l'habitatge ve de lluny. L'administració dels darrers governs de CIU ens va deixar en herència uns recursos molt minsos en matèria d'habitatge protegit ( amb CIU només 6 de cada 100 habitatges construïts tenia algun tipus de protecció). L'ultim any de govern de CIU ( en plena campanya per la seva candidatura a la presidència pagada amb diners públics), el pujolisme va invertir només 1.000.000 d'euros en polítiques d'habitatge social. Quina diferència amb el Govern Maragall!!! El tercer any del govern catalanista i d'esquerres, el Govern del President Maragall ha invertit 156,4 milions d'euros en polítiques d'habitatge. En tres anys,156 vegades més !!!
És a totes, totes,una proposta del túnel del riure.
Compta ! que el talonari esborrajat del Sr. Más no és de fiar.
Ah!, però només a les parelles legals!!! Per tant l'ajut ( si ho és, que ho dubto) només és un ajut per ajudar a LEGALITZAR PARELLES !!! Ara entenc que els joves que l'escoltàven s'haguessin petat...
Mas creu que l'emancipació juvenil és un carnaval de xifres. El candidat de la dreta catalana no creu que els joves tinguin dret a un procés d'emancipació amb les garanties mínimes per gaudir d'un habitatge digne i d'un treball de qualitat. I també és una mesura antidivorcista. A qui vol subvencionar, realment ? És que només vol subvencionar als fills dels seus amiguets que marxen a viure en parella?. Viure en parella és una cosa molt respectable, però subvencionar la situació no és garantir drets que han de tenir un caràcter més universal. I les famílies monoparentals, i les persones separades, i les dones maltractades i els nous treballadors i els joves que de forma individual volen emancipar-se ?.
Sospito que el tema de "les parelles legals" és una versió light de l'exigència nacional catòlica del vell pujolisme...
Però el drama de l'habitatge ve de lluny. L'administració dels darrers governs de CIU ens va deixar en herència uns recursos molt minsos en matèria d'habitatge protegit ( amb CIU només 6 de cada 100 habitatges construïts tenia algun tipus de protecció). L'ultim any de govern de CIU ( en plena campanya per la seva candidatura a la presidència pagada amb diners públics), el pujolisme va invertir només 1.000.000 d'euros en polítiques d'habitatge social. Quina diferència amb el Govern Maragall!!! El tercer any del govern catalanista i d'esquerres, el Govern del President Maragall ha invertit 156,4 milions d'euros en polítiques d'habitatge. En tres anys,156 vegades més !!!
És a totes, totes,una proposta del túnel del riure.
Compta ! que el talonari esborrajat del Sr. Más no és de fiar.
martes, octubre 03, 2006
MONTILLA O MAS , DRETS O XECS.
En aquesta campanya s’esta visquent clarament la diferència de propostes entre dretes i esquerres, entre les propostes del catalanisme social de José Montilla i el neoliberalismo conservador d’Artur Más.
José Montilla ha proposat una mesura de gran importancia per a les famílies : fer gratuïts , en el termini de 4 anys, els llibres de text per als alumnes de l’ensenyament obligatori. Avui dia, una familia pot arribar a gastar una mitjana de 100 euros/any per fill en aquesta despessa. És per això que el candidat del PSC, preocupat pel benestar de les familias i la bona educació dels postres fills, ha estat molt sensible a una problemática que s’ha convertit en un clam popular. A la vegada, la mesura vé a sumar per tal de fer realment gratuït el dret a l’educació obligatòria.
En front a propostes d’aquest tipus, Artur Mas fa propostes socialment regresives ,financierament irresponsables i que es basen només en un coneixement fragmentari de la realitat. Ha promés desgravar a qui estudïi anglès i pugui certificar-ho. La mesura sembla més un bon estímul per al sector de l’ensenyament privat d’idiomes. Però no és de cap manera, la garantia de que tots els nenes i nenes puguin aprendre una tercera llengua.
El que fa falta és garantir que tots els nois i noies dominin un tercer idioma quan acabin l’educació obligatòria. Els successius governs de CIU ens van deixar en herència un dels sistemes educatius amb pitjors rendiments de tota la Unió Europea, amb un índex dramàtic de fracàs escolar. És el resultat d’anys d’una política insuficient en matèria d’inversions a l’escola, en especial a l’escola pública, autèntica garantia de cohesió social i de desenvolupament humà a la nostra societat.
Artur Mas pretén donar un xec a les famílies per tal d’atendre l’educació dels seus fills, deslligant-se después de tota responsabilitat, renunciant a un deure polític, social i moral de defensa dels drets de la infància. La seva màxima és: qui té recursos, el xec li anirà bé , el que no en té “ que es busqui la vida”. Quina diferència amb l’obra del President Maragall creant 35.000 places de llars d’infants a tot el país ( 550 d’elles a la comarca de l’Alt Penedes)!!!
Les propostes de la dreta nacionalista són retrògrades des del punt de vista social. La política de familia i d’infància que practiquen és profundament segregacionista i socialment injusta. Les propostes del socialisme tenen com a finalitat desplegar drets per a tothom, sigui quina sigui la seva situació social o el seu desenvolupament intele.lectual. La Generalitat ha de vetllar per a que la infancia tingui a Catalunya la millor oferta educativa . La qualitat i l’abast d’aquesta oferta són la garantia del nostre propi futur.
Montilla s’ha compromés en incrementar el nombre de places de llars d’infants per tal que el 75% dels nenes entre 0 i 3 anys puguin accedir a una plaça. Per això cal invertir més recursos i fer un exercici ordenat i ejemplar de les finances publiques. Que ningú oblidi que en el darrer mandat pujolista, Artur Mas va desviar diners del pressupost d’educació per finançar la publicitat de la seva campanya com a candidat.
José Montilla ha proposat una mesura de gran importancia per a les famílies : fer gratuïts , en el termini de 4 anys, els llibres de text per als alumnes de l’ensenyament obligatori. Avui dia, una familia pot arribar a gastar una mitjana de 100 euros/any per fill en aquesta despessa. És per això que el candidat del PSC, preocupat pel benestar de les familias i la bona educació dels postres fills, ha estat molt sensible a una problemática que s’ha convertit en un clam popular. A la vegada, la mesura vé a sumar per tal de fer realment gratuït el dret a l’educació obligatòria.
En front a propostes d’aquest tipus, Artur Mas fa propostes socialment regresives ,financierament irresponsables i que es basen només en un coneixement fragmentari de la realitat. Ha promés desgravar a qui estudïi anglès i pugui certificar-ho. La mesura sembla més un bon estímul per al sector de l’ensenyament privat d’idiomes. Però no és de cap manera, la garantia de que tots els nenes i nenes puguin aprendre una tercera llengua.
El que fa falta és garantir que tots els nois i noies dominin un tercer idioma quan acabin l’educació obligatòria. Els successius governs de CIU ens van deixar en herència un dels sistemes educatius amb pitjors rendiments de tota la Unió Europea, amb un índex dramàtic de fracàs escolar. És el resultat d’anys d’una política insuficient en matèria d’inversions a l’escola, en especial a l’escola pública, autèntica garantia de cohesió social i de desenvolupament humà a la nostra societat.
Artur Mas pretén donar un xec a les famílies per tal d’atendre l’educació dels seus fills, deslligant-se después de tota responsabilitat, renunciant a un deure polític, social i moral de defensa dels drets de la infància. La seva màxima és: qui té recursos, el xec li anirà bé , el que no en té “ que es busqui la vida”. Quina diferència amb l’obra del President Maragall creant 35.000 places de llars d’infants a tot el país ( 550 d’elles a la comarca de l’Alt Penedes)!!!
Les propostes de la dreta nacionalista són retrògrades des del punt de vista social. La política de familia i d’infància que practiquen és profundament segregacionista i socialment injusta. Les propostes del socialisme tenen com a finalitat desplegar drets per a tothom, sigui quina sigui la seva situació social o el seu desenvolupament intele.lectual. La Generalitat ha de vetllar per a que la infancia tingui a Catalunya la millor oferta educativa . La qualitat i l’abast d’aquesta oferta són la garantia del nostre propi futur.
Montilla s’ha compromés en incrementar el nombre de places de llars d’infants per tal que el 75% dels nenes entre 0 i 3 anys puguin accedir a una plaça. Per això cal invertir més recursos i fer un exercici ordenat i ejemplar de les finances publiques. Que ningú oblidi que en el darrer mandat pujolista, Artur Mas va desviar diners del pressupost d’educació per finançar la publicitat de la seva campanya com a candidat.
martes, septiembre 26, 2006
MONTILLA ES MULLA PER L'HABITATGE ACCESSIBLE
José Montilla va anunciar a La Pineda de Gavà el seu compromís polític i personal amb la promoció de l'habitatge protegit. Catalunya pateix, avui, una greu carència de promocions d'habitatge accessible. Són molts els joves que veuen dificultat el seu procés d'emancipació a causa dels alts preus de l'habitatge.
Montilla s'ha compromés en la promoció de 50.000 habitatges nous ( 25.000 d'ells de lloguer) amb règim de protecció, per tant amb preus controlats, i a la rehabilitació de 100.000 habitatges de l'actual parc construit.
Per fer una operació d'aquestes característiques cal tenir una oferta de sòl de 1.000 hectàrees aproximadament, l'ocupació de les quals hauria de seguir criteris de creixement compactat i concentrat al voltant de les àrees i nuclis urbans ja consolidats. L'habitatge social és una demanda qunatitativament important a les capitals de comarca, als eixos de continuitat urbana i a les grans ciutats del país. Per això aquesat acció, no es pot portar a terme sense la col.laboració i la complicitat dels ajuntaments.No serà gens difícil implicar-los. El món municipal coneix el problema i rep, de forma diària, una pressió important de la ciutadania en aquesta direcció.
De forma paral.lela, ens cal continuar treballant a fons per ampliar el mercat de l'habitatge de lloguer. Fer aflorar al mercat l'important parc de psios buits fora una bona solució. Per fer-ho de forma eficaç, un tractament fiscal favorable és una bona eina. Els socialistes sempre hem cregut que el tractament favorable a l'habitatge de lloguer pot donar importants beneficis des del punt de vista social, a la vegada que es pot convertir en un factor d'estímul del mateix mercat del lloguer, tan esquifit, tan raquític i tan car.
Resoldre el problema de l'accés a l'habitatge digne ha de ser una obsessió dels responsables polítics catalans. Montilla ha asumit el compromís. I està disposat a posar-ho en marxa.
Montilla s'ha compromés en la promoció de 50.000 habitatges nous ( 25.000 d'ells de lloguer) amb règim de protecció, per tant amb preus controlats, i a la rehabilitació de 100.000 habitatges de l'actual parc construit.
Per fer una operació d'aquestes característiques cal tenir una oferta de sòl de 1.000 hectàrees aproximadament, l'ocupació de les quals hauria de seguir criteris de creixement compactat i concentrat al voltant de les àrees i nuclis urbans ja consolidats. L'habitatge social és una demanda qunatitativament important a les capitals de comarca, als eixos de continuitat urbana i a les grans ciutats del país. Per això aquesat acció, no es pot portar a terme sense la col.laboració i la complicitat dels ajuntaments.No serà gens difícil implicar-los. El món municipal coneix el problema i rep, de forma diària, una pressió important de la ciutadania en aquesta direcció.
De forma paral.lela, ens cal continuar treballant a fons per ampliar el mercat de l'habitatge de lloguer. Fer aflorar al mercat l'important parc de psios buits fora una bona solució. Per fer-ho de forma eficaç, un tractament fiscal favorable és una bona eina. Els socialistes sempre hem cregut que el tractament favorable a l'habitatge de lloguer pot donar importants beneficis des del punt de vista social, a la vegada que es pot convertir en un factor d'estímul del mateix mercat del lloguer, tan esquifit, tan raquític i tan car.
Resoldre el problema de l'accés a l'habitatge digne ha de ser una obsessió dels responsables polítics catalans. Montilla ha asumit el compromís. I està disposat a posar-ho en marxa.
jueves, septiembre 21, 2006
NUEVOS VOTANTES,NUEVAS CONTRIBUCIONES
En las elecciones del próximo 1º de noviembre podrán ejercer su derecho al voto más de 60.000 catalanes, de origen latinoamericano, que han obtenido la ciudadania española.Es un hecho importante, tan útil a la sociedad catalana como para los colectivos de nuevos residentes. Por un lado, porque pone de manifiesto la madurez de nuestra democracia y por otro, y no menos importante, por que explicita la voluntad de integración de tantas y tantas personas que han optado por Cataluña para llevar a cabo su proyecto personal de vida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
miércoles, septiembre 20, 2006
UN PACTE PER LA IMMIGRACIO
La proposta programàtica del PSC contempla com a objectiu la necessitat de fer cuallar a Catalunya un Pacte nacional per la Immigració.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
domingo, septiembre 17, 2006
LAS EMPRESAS Y SUS TRABAJADORES INMIGRANTES
No encuentro justo que si el crecimiento de la demanda de mano de obra se produce a causa de la buena marcha de la economía, si la economía va bien y si las empresas necesitan más trabajadores, los empresarios no digan qué están dispuestos a aportar para ayudar a resolver algunos de los problemas que en nuestra sociedad se plantean hoy, a causa de los nuevos contingentes de trabajadores.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
RUBIANES
Es posible que la prohibición de la obra de Rubianes en el Teatro Español de Madrid sea un hecho aislado, hoy por hoy, en el medio teatral. Es posible, pero es un hecho muy grave.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
domingo, septiembre 10, 2006
Avui, l'11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
UNA DIADA PLURAL, PER TOTHOM
Demà 11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
domingo, septiembre 03, 2006
EL DERECHO AL VOTO DE LOS IMMIGRANTES
La segunda semana de agosto, cuando justo aterrizaba en El Hierro, pude leer una noticia esimulante: el PSOE e IU habían presentado en el registro de las Cortes Generales una proposición no de ley que insta al Gobierno de España a iniciar los trabajos para garantizar el derecho al voto en las elecciones municipales a aquellas personas que trabajan y viven en España, procedentes de países con los cuales hay un convenio de reciprocidad para con determinados derechos políticos ciudadanos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
martes, agosto 15, 2006
ELS CATALANS DEL SUR ESPEREN
La segona setmana d'agost vaig visitar l'Argentina i l'Uruguai, en una de les setmanes més dures de l'hivern del sur, entre ventades i pluges.
A Buenos Aires vaig poder visitar als companys socialistes, a alguns companys del radicalisme argentí i el Casal Català del Carrer Chacabuco. Vaig ser rebut per gent que fa ja molts anys que viu a l'Argentina i que ha dedicat moltes hores a la vetlla de les tradicions i de la cultura del país.Es fa molta feina al voltant del Casal. El seu impacte sobre la vida cultural de Buenos Aires ha estat important. Treballen i vetllen un capital de records i de recursos...però tots ells demanen ser recordats i tinguts en compte.
A l'Argentina d'avui viuen encara uns 15.000 catalans, que reben de la Generalitat pràcticament no res. A diferència de l'acció exercida per la Junta de Andalucia, la Xunta de Galicia o el Principat d'Astúries, per posar-hi alguns exemples, l'acció d'ajut social dels successius governs de la Generalitat només ha estat d'aparador. Un munt de visites si que han rebut( vaig arribar a comptar fins a 5 visites de l'ex-president Pujol i dues del President del Parlament Ernest Benach i fins a més de 30 visites de consellers, conselleres, directors i secretaris generals, dirigents polítics de primera fila,etc. en tots aquests anys), però una nul.la acció en favor de la situació social de molts catalans que, de ben segur, com asseguren alguns d'ells, pateixen necessitats apremiants en un país que ha viscut crisis terribles. Amb aquests catalans, la Generalitat no pot comportar-se com si no els tingués en compte. Cal una acció ben estructurada i decidida de suport social, a més del cultural.
El dimarts 8 d'agost vaig ser rebut al Casal Català de Montevideo, a la seva seu del carrer Francisco Araucho, a Punta Carretas, per membres de la Junta, del grup de joves i del grup de teatre. El sopar va ser càlid i esplèndid, però sobretot va ser productiu. Els casals poden acomplir una funció més decidida i més profunda en la societat en què hi són, si poden no descuidar l'acció social que molts catalans en situació precària necessiten. La conservació de la cultura catalana, terres enllà, no està renyida amb altres accions que signifiquen una presència activa de la Generalitat de Catalunya en favor de tots els catalans i les catalanes.
Els socialistes catalans que he trobat a Uruguai i Argentina ens demanen aquesta nova política. També demanenun canvi radical del model de projecció cultural de Catalunya al Rio de la Plata, però això ha de ser matèria d'una altra anàlisi. Aqui al país, hem de debatre models d'ajuda per a aquesta població del país que viu "sud enllà". Hi ha referents que ja he citat i que són eficaços i sensibles. És hora de que esl catalans del sur que esperen un altre tipus de política, tinguin, ara, una resposta.
A Buenos Aires vaig poder visitar als companys socialistes, a alguns companys del radicalisme argentí i el Casal Català del Carrer Chacabuco. Vaig ser rebut per gent que fa ja molts anys que viu a l'Argentina i que ha dedicat moltes hores a la vetlla de les tradicions i de la cultura del país.Es fa molta feina al voltant del Casal. El seu impacte sobre la vida cultural de Buenos Aires ha estat important. Treballen i vetllen un capital de records i de recursos...però tots ells demanen ser recordats i tinguts en compte.
A l'Argentina d'avui viuen encara uns 15.000 catalans, que reben de la Generalitat pràcticament no res. A diferència de l'acció exercida per la Junta de Andalucia, la Xunta de Galicia o el Principat d'Astúries, per posar-hi alguns exemples, l'acció d'ajut social dels successius governs de la Generalitat només ha estat d'aparador. Un munt de visites si que han rebut( vaig arribar a comptar fins a 5 visites de l'ex-president Pujol i dues del President del Parlament Ernest Benach i fins a més de 30 visites de consellers, conselleres, directors i secretaris generals, dirigents polítics de primera fila,etc. en tots aquests anys), però una nul.la acció en favor de la situació social de molts catalans que, de ben segur, com asseguren alguns d'ells, pateixen necessitats apremiants en un país que ha viscut crisis terribles. Amb aquests catalans, la Generalitat no pot comportar-se com si no els tingués en compte. Cal una acció ben estructurada i decidida de suport social, a més del cultural.
El dimarts 8 d'agost vaig ser rebut al Casal Català de Montevideo, a la seva seu del carrer Francisco Araucho, a Punta Carretas, per membres de la Junta, del grup de joves i del grup de teatre. El sopar va ser càlid i esplèndid, però sobretot va ser productiu. Els casals poden acomplir una funció més decidida i més profunda en la societat en què hi són, si poden no descuidar l'acció social que molts catalans en situació precària necessiten. La conservació de la cultura catalana, terres enllà, no està renyida amb altres accions que signifiquen una presència activa de la Generalitat de Catalunya en favor de tots els catalans i les catalanes.
Els socialistes catalans que he trobat a Uruguai i Argentina ens demanen aquesta nova política. També demanenun canvi radical del model de projecció cultural de Catalunya al Rio de la Plata, però això ha de ser matèria d'una altra anàlisi. Aqui al país, hem de debatre models d'ajuda per a aquesta població del país que viu "sud enllà". Hi ha referents que ja he citat i que són eficaços i sensibles. És hora de que esl catalans del sur que esperen un altre tipus de política, tinguin, ara, una resposta.
lunes, agosto 14, 2006
LA CASA DEL AGUILA
Visité Uruguay hace unas semanas, en una de las semanas mas frías y más duras del invierno del sur. Con mis amigos de siempre, Carlos y Susana, que han sobrevivido con exquisita dignidad a les terribles crisis del país, visité un viejo icono de nuestras épocas de juventud : la Casa del Aguila, de Atlántida.
La Casa del Águila tiene mucho de la historia uruguaya. Es el reflejo de una historia de locos, la historia de un sueño hedonista con pretenciones de eternidad, construida sobre la arena.Hace treinta años la conocimos.Hoy, el falso buque construido a la orilla del mar ha perdido la quilla y la bodega. Sólo perdura la cabeza desafiante del águila con su mirada terrible. Por eso digo que se parece un poco a la historia de los últimos años del Uruguay querido.
Y también se le parece a su nuevo despertar. Está limpia y cuidada con precariedad, como las casas de la gente pobre de mi país, con un puñado escaso de imágenes en las paredes y adornado por cuatro obras de artistas locales, que son eso : más locales que artistas. Tiene todo el conjunto una vieja y desafiante harmonía de pobres. Con segura dignidad, como la de tanta gente del país.
Quien conoce el Uruguay sabe que es un país cargado de tempestades y de vientos. El viento, que es estupendo cuando quiere, va dejando poca materia ya en la costa. Y va acorralando a la cabeza desafiante de piedra.
Fue un encuentro estupendo, pero fue un encuentro impactante el que tuvimos con la Casa del Aguila.Para mi tuvo el sabor de un tiempo que ya no vuelve y el gusto de las cosas que debemos construir para seguir adelante en una etapa más madura. Hace treinta años Carlos escribía textos atractivos y a veces hermosos. Yo, también escribía alguna cosa...Susana siempre ejerció, a nuestro lado, la reflexión, la contemplación y la crítica.
Sin embargo, tengo la sensación de que aún hoy no hemos encontrado una forma de expresión duradera para la nueva etapa que vivimos en un país que sale de una larga y costosa enfermedad. El reencuentro con ciertos iconos del pasado puede ser un camino para esa búsqueda. Es posible que debamos sujetar, con más ahinco, la voluntad a la memoria.
La Casa del Águila tiene mucho de la historia uruguaya. Es el reflejo de una historia de locos, la historia de un sueño hedonista con pretenciones de eternidad, construida sobre la arena.Hace treinta años la conocimos.Hoy, el falso buque construido a la orilla del mar ha perdido la quilla y la bodega. Sólo perdura la cabeza desafiante del águila con su mirada terrible. Por eso digo que se parece un poco a la historia de los últimos años del Uruguay querido.
Y también se le parece a su nuevo despertar. Está limpia y cuidada con precariedad, como las casas de la gente pobre de mi país, con un puñado escaso de imágenes en las paredes y adornado por cuatro obras de artistas locales, que son eso : más locales que artistas. Tiene todo el conjunto una vieja y desafiante harmonía de pobres. Con segura dignidad, como la de tanta gente del país.
Quien conoce el Uruguay sabe que es un país cargado de tempestades y de vientos. El viento, que es estupendo cuando quiere, va dejando poca materia ya en la costa. Y va acorralando a la cabeza desafiante de piedra.
Fue un encuentro estupendo, pero fue un encuentro impactante el que tuvimos con la Casa del Aguila.Para mi tuvo el sabor de un tiempo que ya no vuelve y el gusto de las cosas que debemos construir para seguir adelante en una etapa más madura. Hace treinta años Carlos escribía textos atractivos y a veces hermosos. Yo, también escribía alguna cosa...Susana siempre ejerció, a nuestro lado, la reflexión, la contemplación y la crítica.
Sin embargo, tengo la sensación de que aún hoy no hemos encontrado una forma de expresión duradera para la nueva etapa que vivimos en un país que sale de una larga y costosa enfermedad. El reencuentro con ciertos iconos del pasado puede ser un camino para esa búsqueda. Es posible que debamos sujetar, con más ahinco, la voluntad a la memoria.
lunes, julio 17, 2006
LA HORA DE LOS CATALANES
El pasado sábado los socialistas catalanes votamos y aprobamos la candidatura del compañero José Montilla para presidente de la Generalitat. Fue un acto espléndido. "Rodó" como decimos en catalán. Fue un acto emotivo, justo, serio, con el rigor que merece el debate en el ámbito político de un partido. Tuvo carga ideológica. Fue un acto para empezar a explicar no sólo el programa sino, también, los objetivos que perseguimos los socialistas catalanes para la nueva etapa que se inicia.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.
lunes, julio 10, 2006
ELS VALORS POLITICS DE JOSE MONTILLA
Els socialistes catalans estem a molts pocs dies de ratificar la proposta de la Comissió Executiva de que sigui el company Montilla el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. El company Montilla és un bon capital polític del PSC i considero que és una decisió encertada que hem de rendibilitzar al màxim. Ho crec així per un seguit de raons, que vull compartir amb els lectors.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.
La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.
La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.
En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.
martes, julio 04, 2006
EL MUNDO SE OLVIDÓ DE GAZA
Me produce un enorme dolor la situación de los palestinos de Gaza. Tengo el sentimiento de que estamos abandonando a su suerte ( y que escasa es la suerte ante una avalancha militar tan potente) a miles de ciudadanos. Parece que al mundo, y en especial a Europa, poca cosa le importa de la vida de los civiles palestinos, de niños de tierna edad, de madres jóvenes, de jóvenes estudiantes...
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.
sábado, junio 24, 2006
PASQUAL MARAGALL, PRESIDENT
El President Maragall ha anunciat que no repetirà com a candidat del PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya. Ho ha anunciat tot fent el balanç dels objectius polítics que es va proposar l’any 1998 en tornar de Roma, a petició del Partit. La majoria dels socialistes estem encara trasbalsats per la noticia, corpresos i, per que no dir-ho ? un xic entristits.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
El President Maragall representa de manera plena allò que els socialistes pensem sobre el futur de Catalunya i allò que aspirem per a Espanya i per a Europa. Ell representa com pocs la capacitat de la gent d’aquesta banda de la Mediterrània de treballar per la cohesió social, per la cohesió territorial, per donar veu a les minories, per l’ensamblatge creatiu entre tradició i modernitat, per un cert agosarament en les formes en el marc d’un posat assenyat, lliurepensador, independent, liberal en el millor sentit del terme.
Per tot això, el seu anunci de no tornar a ser candidat a la presidència ens deixa d’alguna manera un pèl orfes d’un esperit obert, crític i capaç d’anar per lliure.
És ben cert que els tres anys del seu govern no han estat fàcils, però considero que com pocs polítics ha sabut barrejar capacitat de gestió i impuls de transformació institucional. Ha estat un gran i profund renovador. Sense la seva dedicació política l’Estatut no hagués arribat a bon port Ha canviat les formes de fer política a un país que, tot i la personalitat emprenedora que defineix el seu perfil, el canvi espanta, i que s’estima més el que es pot controlar i el que es pot predir. Maragall ha estat capaç de remoure el caràcter soporífer que havia imposat a la cosa pública el període final del pujolisme. Maragall, amb quatre cops i una vintena de contades decisions, va fer estralls el sistema de control institucional-polític a que havia subjectat el nostre país, la teranyina del nacionalisme conservador. Maragall, en la magnífica definició de Puigverd, va substituir el concepte de Catalunya - temple pel concepte de Catalunya – àgora, àmbit de discussió, àmbit de debat.
Els socialistes, per aquestes raons i per moltes altres li hem professat sempre una gran estima. És un president estimat entre els seus. Mai li hem tingut por, sempre l’hem trobat pròxim, ja sigui en els moments d’acords com en els moments de discrepàncies.
Vull recordar aquí uns dels moments més intensos que he compartit amb el President, a qui admiro i valoro. Els vaig viure a Montevideo, a l’Uruguai, la tarda del 2 de març de l’any 2005, en el marc dels actes de celebració de la pressa de possessió del President Tabaré Vázquez. Al peu del monument al President Companys, en la cruïlla que formen les avingudes Propios i Ramon Anador ( per cert, el primer monument que es va erigir al món al President màrtir l’any 1942), el President Maragall va dir unes molts senzilles i emotives paraules al grup de catalans d’ahir, d’avui i de sempre que l’acompanyaven. Va explicar que la grandesa de Companys radicava en la de ser un bon pare i un bon patriota, però en aquest ordre. Va assenyalar, amb aquest gran afecte per les coses petites i entranyables que el caracteritzen, la necessitat de posar al mateix nivell vida, família, amistats, sentiments i compromís polític. Va saludar un a un a aquells que hi érem i es va marxar camí de l’aeroport. A Barcelona es vivien els moments durs dels fets del Carmel, però ell va treure unes hores per fer més de 10.000 kilòmetres de viatge per a compartir amb un amic de sempre de la lluita global contra les injustícies ( el Presidente Vázquez) un moment trascendental. No ho oblidaré mai. No podré oblidar-ho mai.
Ara, s’inicia una nova etapa per al socialisme català. Plena de reptes i plena d’oportunitats El projecte necessita d’un nou pilotatge. El President Maragall serà molt necessari en aquesta etapa com a president del PSC, com a figura de referència i lideratge. Aquells que hem tingut l’oportunitat i l’immens honor de formar part de la seva candidatura al Parlament i del seus equips de treball,estimem com a imprescindibles, en aquesta hora, el seu esperit crític i la seva sensibilitat creadora.
lunes, junio 19, 2006
JA TENIM ESTATUT !!!
Vull manifestar la meva satisfacció responsable sobre el resultat d'ahir,18 de juny. Ahir va ser un dia molt important. Els ciutadans responsables, els de la ciutadania activa, els que no passem de llarg dels temes de tots i de totes, vam anar a les urnes i vam prendre una decisió cabdal: donar el tret de sortida, amb el SI, a una nova etapa de construcció política a Catalunya.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
No cal dir que el moment es mereix l'anàlisi tranquil.la i objectiva, però avui és un dia de confiança reposada i de valoracions polítiques. Estem confiats, estem entusiasmats.
Els partidaris del no construeixen tots tipus d'argumentari, però està clar que han rebut una sonora i contundent derrota política. Ara s'hauran d'explicar davant la ciutadania i davant, sobretot, dels seus electors. Serà interessant veure com capgiren alguns posicionaments. No em mou, amb aquestes paraules, l'afany de revenja. Em mou un sentiment de justícia, des de la llibertat conscient que dóna el fet d'haver treballat per una causa justa, digna i positiva per la gent que estimo, pel país que estimo.
lunes, junio 12, 2006
LA BRECHA ENTRE EL PP Y CATALUÑA ES MUY GRANDE
Cada dia que pasa, la brecha entre el PP y Cataluña se hace más grande. La derecha de España se ha inclinado del lado ultra y ha olvidado las mejores expectativas que dan a la sociedad y al país la ponderación y el diálogo para solventar los problemas de la gente.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
Rajoy y Piqué, el primero sin maneras y el segundo con mejores maneras pero con mayor cinismo, se han quejado amargamente de la reacción ciudadana contra ellos tanto a Rialp, como a Sitges, como al Círculo Ecuestre o al mercado de Collblanch.
La gente está muy quemada con el PP y con el PPC. La reacción es espontánea y aunque su justificación no es posible...es comprensible.Si aquellos que han vertido tinta, malestar, insultos y despropósitos sobre Cataluña y los catalanes, pretenden pasar inadvertidos es que se han equivocado de país o no conocen a la sociedad catalana.
No se puede salir indemne de un ejercicio continuo de descrédito contra la sociedad catalana como pretende el PP. Han equivocado su estrategia, han perdido el respecto a las más elementales normas de convivencia democrática... y ahora pretenden que se les escuche?
El PP ha de pedir disculpas al pueblo de Cataluña por la brutal campaña de catalanofobia que han emprendido y que han tolerado desde sus filas.No han dejado punto por tocar, ni persona por agredir. El PP, desde las elecciones del año 2003 hasta ayer mismo, no ha tenido otra estrategia en Cataluña y para Cataluña que no se haya basado en la descalificación y en la mentira.
Somos muchos los que esperamos que este partido ( tal y como está ahora)no llegue al gobierno. Somos muchos los que deseamos su moderación y un cambio radical de su discurso ultra, a medio caminos entre el anticomunismo visceral y casposo y una reformulación neofranquista de los valores políticos, que les ha llevado a poner en tela de juicio incluso las virtudes del sistema democrático representativo de gobierno. Por practicar, hasta han practicado el lepenismo ibérico...una fórmula política de nuevo cuño que esperemos no se traduzca en nada más inquietante.
El próximo 18 de junio la respuesta ha de ser clara. El club de Rajoy, de Acebes, de Zaplana, de Vidal Quadras i Piqué no obtendrá más que un sonoro y apabullante fracaso.
martes, junio 06, 2006
L'ESQUERRA CERCA LA CENTRALITAT POSITIVA...LA DRETA DEL PP CRIMINALITZA LA DEMOCRACIA...
És evident que l'etapa política que estem vivint no deixa insensible a ningú. L'allau de disbarats i de despropòsits del PP i el seu soci català ( Piqué) ja no té mesura. La desesperació és tanta que arribem a tenir una certa por. La por de que algú pretengui que la mentida i el disbarat siguin realitat quotidiana.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
Avui el PP ha decidit trencar tota relació amb els socialistes a causa de la decisió ( necessària i imprescindible) del PSE i de Patxi López de parlar amb la gent de l'antiga Batasuna.
Per què no ho volen? Per que es neguen a parlar de la pau? Quina força els empeny? Quins són els interessos, al menys per ara inconfessables, pels quals no poden acceptar l'inici del procés de pau? Que volen cobrar?
Només l'interés partidista, anteposat a l'interés general dels ciutadans i de les ciutadanes (en especial els d'Euskadi), pot explicar-ho.
Ara bé, tot es fa des de la pitjor i més rància argumentació. Des del neofranquisme més intolerable i des de les fòrmules més intolerables del totalitarisme...
El 18 de juny podem enterrar definitivament aquests fantasmes. Cal fer-ho. Ens és imprescindible. La dreta no para d'atacar. L'esquerra responsable i conscient busca la centralitat del pensament de la nostra societat. No puc entendre el terrible error d'ERC en una hora tan tensa i tan difícil. La dreta s'ha allistat a l'atac continuu i a la pitjor catalanofòbia, al belicisme sense límits, a la desacreditació del sistema democràtic... Companys, és que podem encara mantenir una posició contraria al Nou Estatut?
El dia 18 de juny podem donar un pas històric, com el 14 de març del 2004. Recordem-ho, no només està en joc el futur de Catalunya.
lunes, junio 05, 2006
POR UN SI COMO UN SOL, DE HERMOSO...
Hace ya días que estamos enfrascados en el debate del referendum y en su campaña.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
Rajoy y el PP continuen con su marcha del no hacia su objetivo más anhelado : la derrota prematura de Zapatero en las urnas catalanas, como primer paso para recuperar el mando en el Gobierno de la cosa pública.
ERC sigue subido a la barca sin timonel ni rumbo. Saben de donde han salido, pero van a la deriva, sin saber en que puerto pueden echar el ancla. Tampoco saben, sin brújula y sin cuaderno de ruta, si pueden o no llegar a alguna parte...Casi de la mitad de sus votantes se han inclinado por el SI. A punto de abandonarlos, tienen la sensación de que se han equivocado y no saben rectificar.
ICV- EUA busca afanosamente hacerse un espacio. Pero lo hace bien. Rentabiliza bien sus pocos recursos institucionales, da imagen de honestidad y de entrega, hace bien sus cálculos, juega sobre seguro y da bien en las encuestas.
CIU tira más por el camino del electoralismo y se ha enfrascado en un camino de promesas electorales como si una vez pasado el 18-J ellos ya pudieran acceder al Govern. Especulan con sus distintas hipótesis, sobre el futuro de los socialistas, etc. y al modo del cuento de la lechera se las van prometiendo muy felices... sin tener en cuenta que si la cosa sale bien ( que saldrá) el que sale reforzado es el Govern y con él, a no dudarlo, el President Maragall.
El PSC, es decir nosotros, estamos en la ruta con la convicción ( acertada) de que nos jugamos mucho más que un referendum. Somos el principal actor en materia de Govern y un actor destacado del Gobierno de España. La ciudadanía percibe que el PSC es quien más ha hecho por el Estatut. Lo dicen las encuestas. Y , entre los líderes catalanes, a quien mejor nota atribuyen es al President Maragall. Consideran que es él quien más ha trabajado por el Estatut. Más que CIU, que ERC, que ICV-EUA... Por eso, los socialistas estamos en ruta dispuestos a dejar "la camiseta", a darlo todo por un buen resultado que nos acabe de consolidar como el partido central de la política y de la sociedad catalanas. Por eso el PSC está por el SI, por el SI como un sol, de grande y de hermoso, como un sol, de espléndido.
lunes, mayo 22, 2006
UNA HORA EXPECTANTE
Estamos viviendo en Cataluña una hora tensa, un hora expectante. El referèndum del próximo 18 de junio puede llegar a marcar un antes y un después en la política catalana y provocar cambios importantes en la política española.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.
Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.
El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.
La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.
lunes, mayo 15, 2006
CONTRA LES AGRESSIONS DEL PP, SI AL NOU ESTATUT
Els catalans ens trobem davant l’oportunitat de demostrar a la resta de pobles d’Espanya la capacitat de la nostra societat per palesar en referèndum la convicció i la maduresa democràtica així com l’aposta per un millor i major autogovern.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.
La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.
Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.
Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.
Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.
domingo, mayo 07, 2006
LAS TRIBULACIONES DE CAROD Y LA RISA DE PIQUE.
Nadie duda hoy por hoy que la situación política de Cataluña requiere de un buen resultado el próximo 18 de junio. Un buen resultado de la mano del SI. Cualquier otro resultado no es bueno para el gobierno, pero tampoco lo es para la oposición.
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...
lunes, mayo 01, 2006
ERC TRIA L'ABSURD
És molt dificil acceptar des de l'esquerra política una posició tan poc constructiva com la que propugna ERC en relació al referèndum del Nou Estatut. A mig camí entre una curiosa esquizofrènia política i un tacticisme electoral, de curta mirada i quasi irresponsable, ERC no aposta per la bona marxa del país, ni per la continuitat efectiva i estratègica del govern d'esquerres.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.
viernes, abril 28, 2006
CATALUNYA A PUNT DE MÉS CAPACITAT FINANCERA
El projecte d’Estatut que està a punt de ser presentat a referendum, és indiscutiblement millor que el de 1979, actualment vigent, sobre tot en matèria de finançament del país. La seva aprovació ha d’ajudar a consolidar i a aprofundir la línia d’acció del govern catalanista i d’esquerres tant en matèria de creixement de la capacitat de creació de riqueza i d’ocupació com en matèria de foment de la cohesió social i de la cohesió territorial. Volem, per això, recordar trets bàsics del nou model financer.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
Obtenim més autonomia tributària. L’Estatut garanteix que els ingressos de la Generalitat procedeixin totalment del rendiment dels impostor pagats pels ciutadans de Catalunya. A tal efecte, s’incrementen de forma substantiva els percentatges de cessió de l’IRPf ( del 33% actual al 50%), el de l’IVA, (del 35% al 50%) i els dels impostos especials (del 40% al 58%). D’altra banda, la participació és del 100% en els següents impostos: successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, jocs d’atzar, vendes minoristas de determinats hidrocarburs, transport i electricitat.
El Parlament tindrà major capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa d’acord amb les competències del mateix Estat i de la Unió Europea. S’incrementa la capacitat normativa sobre l’IRPF i s’atribueixin competències, per primera vegada, sobre algunes fases de l’IVA i dels impostor especials.
Anem cap un poder tributari compartit. S’estableix la creació de l’Agència Tributària de Catalunya, que requerirà, pel seu desenvolupament, una llei específica del Parlament. L’agència recaptarà els tributs propis de Catalunya i els cedits al 100% i, crearà en el termini de dos anys, un consorci paritari per a la recaptació d’aquells que són de titularitat estatal. Per això caldrà un govern inserit en la mateixa dinàmica que va impulsar l’Estatut i que ha estat l’actual Govern catalanista i d’esquerres, dirigit pel President Maragall.
En matèria de solidaritat, l’Estatut manté un esquema just amb la resta de territoris de l’Estat que ho necessitin. De l’equilibri general de l’Estat i de la resta de Comunitats Autònomes, tant en matèria de desenvolupament social com econòmic també depen el nostre equilibri. La nostra cooperació amb la resta de pobles d’Espanya és base de la nostra riquesa i del nostre benestar.
Malgrat l’avant exposat, hi ha una part de l’esquerra catalana que ha anunciat que no vol donar el SI al nou Estatut. Si no ho fan, hauran comés un greu error polític. El canvi és imparable. Els progressistes de Catalunya hem d’apostar per aquest Estatut. No podem fallar.
lunes, abril 24, 2006
UN CANVI DE GOVERN PER REFORÇAR EL TINELL
Hem viscut un Sant Jordi amb canvsi al Govern. Més enllà de les turbulències que ha provocat la crisi política generada al seu voltant, crec que la mesura serà útil per a l'acció futura del pacte de les esquerres catalanistes.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
Catalunya necessita aprofundir i consolidar els elements bàsics i essencials del Pacte del Tinell. I, encara, no hi ha hagut el temps suficient per a que es puguin deixar posats els fonaments d'una nova fase política.
Després de la llarga etapa del pujolisme, i d'una recuperació important però no integral de les capacitats de la societat catalana per fer front als reptes socials, culturals i econòmics del segle XXI, Catalunya necessita un periode important de temps ( que jo xifro en un mínim de tres legislatures) per construir la Catalunya social, plural i diversa que és el somni de l'esquerra d'aquesta país, el nostre somni, el meu somni.
Fora una gran decepció per al conjunt de la ciutadania que tornés al Govern una aliança conservadora ( Más- Piqué) o una de nacionalista ( com ha estat a Euskadi en els darrers anys). Cap d'aquestes fórmules és bona per a Catalunya. Són fórmules socialment incomplertes, sectorials, políticament segmentades i poc estimulants.
Per això el tripartit haurà de centrar els seus esforços, a partir d'ara, en governar i fer pedagogia de govern, explicació d'obra i didàctica dels nous valors i de la immensa riquesa que ha significat per a la política catalana la seva arribada al poder. Estic convençut de que això permetrà comptar amb un creixement important de l'important segment social de població que ja ens dona suport.
Les enquestes així ho diuen : el tripartit és la fòrmula que la majoria dels catalans i de les catalanes creuen que ha de continuar governant. I el President Maragall el polític elegit per liderar la fórmula. Un retorn massa ràpit al postpujolisme no és ni desitjat ni volgut. El nacionalisme conservador i liberal no ofereix, avui, ni respostes clares ni fórmules atractives que puguin enganxar als ciutadans inquiets i lliures. La CIU d'avui és més pujolisme del de sempre, potser un pél edulcorat i vestit d'Armani, però que darrera de l' aparent modernitat de les formes amaga en el seu discurs un flaire elitiste, exclusivista i excloent. El nacionalisme conservador d'Artur Mas no té la vocació ni la voluntat de representar a tots els catalans ni de de governar una Catalunya diversa o el que és el mateix la rica i variada pluralitat de Catalunya.
El nou Govern ha de continuar la tasca d'endreçar la casa i de consolidar les noves polítiques socials ja encetades. I tot això de la mà del nou Estatut, un instrument que ha de resultar eficaç per al projecte de l'esquerra. A mans de la dreta nacionalista, l'Estatut creixerà molt poc. No serà capaç de donar un arbre frondós i hospitalari, com la robusta alsina dels nostres boscos. El nacionalisme conservador de CIU més aviat porta el risc de que el nostre futur es redueixi a un mer bonsai bufó col.locat al saló de visites. No ens ho podem permetre. Cal,doncs,continuitat del Govern fins al final del mandat, cal més Estatut, cal més Tinell.
lunes, abril 17, 2006
DOS ANYS DE ZAPATERO : DRETS SOCIALS, NOU ESTATUT I PROCÉS DE PAU.
Avui 17 d’abril, se celebren els dos anys del Govern del President Zapatero, un dels períodes més fèrtils de la democràcia espanyola d’ençà de la seva recuperació. Si els successius governs de Felipe González van significar la creació i el desenvolupament dels drets bàsics ciutadans i la posada en marxa de l’organització territorial de l’Estat de les autonomies, els dos primers governs de Zapatero ja tenen la significació històrica de l’ampliació de drets de les minories i l’inici de la segona transició democràtica.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
A impuls legislatiu del Govern, s’han dut a terme modificacions substancials en matèria de drets de minories com és el cas de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, s’ha desplegat la primera llei contra la violència de gènere a la qual s’havia oposat de forma sistemàtica el PP en el seus anys de govern, i s’impulsen ara la llei de foment de l’autonomia personal i la llei d’igualtat de gènere.
Aquestes darreres lleis són assignatures pendents de la societat que el govern socialista està disposat a impulsar. La primera, fa referència a la creació del nomenat quart pilar de l’estat del benestar : un sistema de serveis d’accés universal per a les persones dependents i de suport a les seves famílies. El sistema s’orienta a millorar l’atenció de les dites persones, mitjançant una fórmula progressiva de cofinançament, d’acord amb el seu nivell de renda. La llei preveu, en casos excepcionals, el pagament de les despeses de seguretat social als acompanyants les persones que tenen per feina atendre persones en situació dependent. És una llei que millorarà la qualitat de vida de nostres famílies, en especial de les dones que són les que suporten a la seva esquena, de manera quasi exclusiva, dita responsabilitat.
La segona llei, la llei d’igualtat de gènere és una autèntica assignatura pendent de tota la societat. Del conjunt de persones que es dediquen a la política, el nombre de dones encara no és paritari i la xifra, de forma global, dista molt del 40%, primer nivell de la paritat. Per donar una dada molt significativa a casa nostra: només el grup parlamentari PSC-CpC va integrar una llista paritària en la delegació que negocia l’Estatut a Madrid.
Zapatero ja va advertir que aquesta havia de ser una fita fonamental en la nova etapa política i, com a primera mesura, va nomenar el primer gabinet paritari de la història democràtica. Però és que si anem al món econòmic, la xifra encara és més indigna : només un 3% dels comandaments directius de les empreses espanyoles ( incloses les catalanes) són dones. Benvinguda, per tant, la iniciativa. I després , a treballar a tota màquina.
Un lloc destacat en la seva presidència l’han tinguda dos processos polítics de màxima importància i que afecta de forma molt directa els catalans : l’aprovació legislativa del nou Estatut de Catalunya i l’inici del procés de pau a Euskadi. Per a Catalunya, el Nou Estatut obrirà una nova etapa política, amb un increment substancial del nivell d’autogovern i de major capacitat financera. Més competències i més recursos, amb l’objectiu d’enrobustir la ciutadania catalana i possibilitar la reducció d’importants desequilibris socials amb que encara convivim. Zapatero va entendre d’immediat que Catalunya necessitava una reforma substantiva en matèria d’autogovern i va donar suport decidit al nou procés. Sense la seva aposta decidida a favor de Catalunya, és possible que el resultat hagués estat un altre.
I finalment, la pau a Euskadi. Encara el procés és incipient, però s’oloren unes bones condicions de partida. La designació de nous ministres a Interior i a Defensa,la posició activa del PSE, la carta de les dones basques per la pau, etc, són símptomes clars d’esperança. Zapatero i tot els socialisme apostem per la pau i no descansarem fins que sigui una realitat.
domingo, abril 16, 2006
75 AÑOS DE LA II REPUBLICA
Vivimos estos días el 75 aniversario de la proclamación de la II República. Un hecho de enorme valor para la historia de la izquierda universal y que nos ha marcado a muchos de manera intelectual y política.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
Yo oí hablar, por primera vez, de la República Española, en la escuela, en Uruguay. En la escuela primaria, digo. Estudiamos los poemas de Antonio Machado, de Federico García Lorca, de Rafael Alberti.Conocimos a fondo los avatares de la república y de la democracia españolas. Y aprendimos, aprendí, a querer, aquellos poemas y aquellas canciones, aquellos textos de páginas amarillas en que se hablaba de la lucha de tanta y tanta gente que defendía valores similares a los que formaban parte de nuestra convivencia cotidiana.Grandes figuras de Cataluña y de España se radicaron en Uruguay, se fundieron con su trabajo y su hacer en la vida cotidiana del país. De todos ellos hablábamos, de todos ellos conocimos obras y pensamientos.Recuerdo a Margarita Xirgu, especialmente. Recuerdo actos y lugares de profundo sentimiento democrático de izquierdas: el monumento al President Lluis Companys, en la esquina de Ramon Anador y Propios. Recuerdo, un poco más allá, la calle República Española paralela a la calle Concepción Arenal. Y recuerdo la memoria viva de algunos vecinos, en mi infancia, emigrados a causa del franquismo... Sus vidas, su memoria, sus relatos, son para mí, hoy, un patrimonio personal, sentimental e intelectual, entrañable.
Nos hablaron mucho de la República los maestros de mi escuela y los profesores de mi educación secundaria.
Cuando llegué a la Universidad, la dictadura ensombreció, primero , la vida del Uruguay y arruinó, después, la vida de tanta gente que quiero y que querré siempre. Lo primero que obligó la dictadura, en Uruguay, fue al establecimiento de una lista obligatoria de lecturas, y sobretodo a una dura censura de todo aquello, que entre otros procesos históricos, hiciera referencia a la República Española.Se prohibió hablar de ella, y cualquier referencia a dicho proceso, se hacía en nombre del bando vencedor franquista, a través de la prensa oficialista y pro militar.
La experiencia de la República pasó a tener, para mi, un valor singular.
Como profesor de lengua española del Seminario expliqué a mis alumnos, en plena dictadura,qué había sido y qué habia significado la II República. Acompañé las explicaciones con un análisis de texto de varios poemas de Machado, de Alberti y de Federico. Les hice estudiar la biografia de la Xirgu y escuchamos, juntos,algunos textos cantados por Paco Ibañez.Una semana más tarde, recibí la inspección de Educación Secundaria y una sanción durísima que me valió la pérdida del empleo. Los padres jesuitas decidieron prescindir de mis servicios... a instancias de la Inspección del règimen. Lloré la rabia y pérdida del trabajo y tuve miedo.Pero,bien pronto, me sentí sereno y tranquilo, casi orgulloso de haber recibido tal sanción. Fue mi pequeño homenaje a los republicanos españoles, teñido de represión y de castigo, pero homenaje al fin.
Siempre me ha emocionado mucho la sencillez y la intensidad con que aquellos republicanos han mantenido, casi a escondidas, la llama viva de los valores de la II República y su propia esperanza. Hoy pienso que nuestras metas de futuro deben recogerlas de forma definitiva.
jueves, abril 06, 2006
MAS VIVIENDA PROTEGIDA
En los últimos días se ha dado a conocer en Cataluña el informe sobre la situación del mercado de la vivienda y el balance sobre los resultados de las políticas públicas del Govern de la Generalitat.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
El compromiso del Tinell sigue estando en la promoción de 42.000 viviendas protegidas durante esta legislatura. De esta cifra, un total de 29.000 ya están comprometidas, entre las que ya están construídas, las que están en proyectos y las que están conveniadas.Ello representa un nivel de cumplimiento de los objetivos de aproxidamente un 69% del total.
Los municipios están cumpliendo con sus compromisos y el Govern está dando impulso a una obra necesaria y urgente que es la de poner un volumen suficiente de vivienda protegida en el mercado, para de esta manera poder incrementar la posibilidad de muchas familias de acceder a una vivienda en condiciones y, a la vez, de influir en la moderación de los precios del mercado.
También, y dentro de los objetivos del Govern de Catalunya, se puede observar un crecimiento substancial de la demanda en materia de rehabilitación. El objetivo que el Pacto del Tinell fijó, y que recoge el Pla de l'Habitatge, és una cifra de 40.000 viviendas rehabilitadas. La demanda en los dos primeros años de acción es ya de 80.000 intervenciones. Es una buena muestra de dos factores a analizar : la necesidad creciente de atender a la mejora y conservación del parque construído y el arraigo del concepto de recuperación y transformación de la vivienda habitual como fórmula de adecuación a nuevasa necesidades del nucleo familiar como respuesta a un crecimiento sostenido del precio de la vivienda nueva.
Los resultados son buenos. Aún falta más vivienda protegida. Para ello falta más suelo. Poner suelo a disposición de las políticas públicas del sector se ha convertido en una urgencia. La confianza de la población en las políticas públicas, fenómeno que se va consolidando cada vez más, incrementará su presión sobre los ayuntamientos y la Generalitat. Hay que preparar la respuesta por que la ciudadania lo considera una prioridad y los poderes públicos no podran dejar de atenderla.
domingo, abril 02, 2006
DOS ANYS DE GOVERN SOCIALISTA A CATALUNYA I A ESPANYA
Si hagués de donar una primera impresió sobre els dos anys de Govern Socialsita a Catalunya i a Espanya, aquesta estaria condicionada per una barreja d'il.lusió i de responsabilitat.
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
La il.lusió prové de les grans expectatives que s'han anat desplegant , tant des del marc polític com des del marc social per aprofundir canvis en la nostra societat. La més atrevida, la més agosarada, sense dubtes, ha estat el procés d'elaboració i d'aprovació del nou Estatut. Un nou Estatut que ha arribat de la mà de les esquerres, i que només ha vist la llum quan les esquerres han obtingut el Govern de Catalunya. Cap altre escenari l'hagués fet possible. Ho hem de recordar sempre i ho hem de repetir per a que quedi ben gravat a la ment i a la memòria de la nostra societat.
L'altre procés destacat a l'àmbit polític ha estat l'inic del procés de pau a Euskadi, encara incipient, encara per desenvolupar, encara en fase embrionària, però sobre el qual tots esperem el millor resultat possible. Aquests dos fets condicionaran, de ben segur, la marxa política de la segona part de la legislatura i marcaran el fet diferencial del moment polític que estem vivint.
El tercer element és el valuós paquet legislatiu, tant a nivell espanyol com català, que s'està desenvolupant. Un procés que ha tingut com a meta l'ampliació dels drets a les persones, en especial d'aquelles més discriminades. Igualtat, suport a l'autonomia personal ( aquestes dues en procès), lluita contra la violència de gènere, equiparació de drets per a les parelles d'un mateix sexe, millora del marc educatiu, etc. Una bona llista per posar a Espanya a l'avantguarda d'una etapa històrica de profundes reformes socials.
A Catalunya, a més de la llei de barris i de la llei del paisatge, que consagren nous ajuts i nous drets per a la convivència ciutadana equitativa, s'ha aprovat una trentena de noves lleis. Entre elles la que possibilita l'adopció de nens i nenes per parelles del mateix sexe, la que millora les prestacions socials i la que reorganitza i modernitza el sistema de serveis a les persones. L'objectiu sempre és el mateix : posar més drets al bel mig del cos social, engruixir la carta de drets dels ciutadans.
Al nostre país, a la vegada, s'ha dut a terme una ingent obra de suport als municipis. S'ha incrementat la inversió per habitant de 360 € a 620€ per persona en només 2 anys. S'han invertit prop de 500 milions d'euros en nous equipaments escolars i 600 milions en la millora de barris, seguint aquella màxima del President Maragall de " barris segurs i escoles dignes".
Més mossos, més metges, més mestres. I un important gir en matèria de política d'habitatge. Dels 42.000 habitatges previstos al Pacte del Tinell, ja hi ha 28.000 que estan compromesos.
I un gir importantíssim, també, en matèria de transport públic, apostant per un canvi de model de mobilitat que ens és imprescindible per a la conservació i la protecció mediambiental: nova llei de carreteres, primera llei ferroviària, elaboració de les directrius nacionals de mobilitat i posada en marxa del Pla d'Infraestructures del Transport que aposta per la construcció de 1.100 kilómetres de noves vies de ferrocarril, la construcció de dos eixos ferroviaris nous ( el transversal de Lleida a Girona i l'orbital del Penedès al Maresme) i la millora de 560 kilómetres més de camins de ferro. Una autèntica transformació de la xarxa de comunicació del país que porta implícita l'estratègia d'impulsar i de reforçar noves dinàmiques territorials de desenvolupament : l'eix transversal de Catalunya, l'arc metropolità de Barcelona.
En aquests dos anys, Espanya ha tornat a ser model i mirall per als progressistes de tota Europa ( i sino com s'explica a Itàlia el triomf del filme "Viva Zapatero") i Catalunya ha posat les bases d'una segona transició amb un nou marc institucional i un nou sistema social més just i equitatiu. És per això, que aquesta etapa desprén il.lusió. És per això, a la vegada, que ens hem de sentir cada dia més responsable per tal d'aprofundir i d'ampliar les grans transformacions socials que estem construint de forma col.lectiva
viernes, marzo 31, 2006
L’HABITATGE SOCIAL AL PENEDES
El Pacte del Tinell recull una de les aspiracions més importants de la societat catalana : facilitar a tothom l’accés a l’habitatge digne. I el principi d’acord, del Pacte de l’esquerra catalana , ve a conectar amb un dels problemas més importants que tenen avui dia, els nostres joves, el nous treballadors i els avis que pateixen problemas de mobilitat física.És així que es va impulsar la construcció de 42.000 habitatges protegits.
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).
S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.
Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.
Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies
En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.
* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març
viernes, marzo 24, 2006
EL PACTE PER L’EDUCACIÓ, PER L’ESCOLA DE TOTHOM*
El Pacte per l’Educació ha vista la llum. Aquells que creiem en el valor integrador i multiplicador de l’educació i de l’escola, estem celebrant un dels moments àlgids de la nova etapa política que va obrir el President Maragall al capdavant del Govern catalanista i d’esquerres. Tres dels quatre sindicats de professors més representatius, les quatre patronals de l’escola privada concertada, les dues grans organitzacions de municipis de Catalunya, les tres principals federacions d’associacions de pares i mares d’alumnes i el Govern són els signants del Pacte. L’objectiu del pacte és impulsar la igualtat social a l’escola, acabant amb les diferències entre l’escola pública i la privada.
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.
El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom
El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.
El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.
Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació
Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros
*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març
miércoles, marzo 22, 2006
ANUNCIO DE TREGUA
ETA ha anunciado hoy un alto al fuego indefinido.Es una excelente noticia para Euskadi, para España, para la democracia. También lo es para todos los catalanes.
Es un triunfo grande para todos los que pensamos que el único camino para la convivencia es el camino de la paz .
Ninguna paz vale una sola de las 1000 muertes del terrorismo de la ETA. Pero también es cierto que hoy el anuncio de la tregua es un consuelo para tantas y tantas familias a las que destrozaron la violencia y la muerte.
¿Debemos ser generosos, en esta hora, todos los demócratas que siempre optamos por la vía pacífica?Creo que si. Debemos ser generosos, pero justos. Y cuando digo justos, lo sujeto no sólo a la administración de justicia, sino también al establecimiento de un régimen de compensaciones que permita, a las víctimas, recibir recursos para sobrellevar las agudas y terribles crisis familiares y colectivas a causa de la muerte y del terror y, a otros, insertarse en nuevos escenarios de participación política, social, profesional, etc.
El PSOE y el Presidente Zapatero están entrando, como líderes, en una de las etapas más importantes de la historia de España. Liderar los amplios sectores progresistas de nuestro complejo estado plural, es la tarea a la que no debemos renunciar los socialistas. La sociedad nos lo demana, nuestro compromiso ideológico y político nos lo exige.
El alto al fuego definitivo es una oportunidad para empezar a escribir una página definitiva en favor de la paz en España. También lo es para Cataluña, ya que es imposible entender a Cataluña sin España y viceversa, como tampoco es factible entender el futuro de Euskadi sin su plena integración con el resto de los pueblos de España. Estoy convencido, como el President Maragall, que no hay más camino en Euskadi que el de la construcción continuada de la interrelación pacífica de colectivos, entidades y personas. En todo ello, los catalanes podemos cumplir un papel primordial.
En este momento tan especial, para finalizar, no puedo menos que recordar al querido compañero Ernest Lluch y el enorme sacrificio que realizó por la paz en Euskadi y en España.
Es un triunfo grande para todos los que pensamos que el único camino para la convivencia es el camino de la paz .
Ninguna paz vale una sola de las 1000 muertes del terrorismo de la ETA. Pero también es cierto que hoy el anuncio de la tregua es un consuelo para tantas y tantas familias a las que destrozaron la violencia y la muerte.
¿Debemos ser generosos, en esta hora, todos los demócratas que siempre optamos por la vía pacífica?Creo que si. Debemos ser generosos, pero justos. Y cuando digo justos, lo sujeto no sólo a la administración de justicia, sino también al establecimiento de un régimen de compensaciones que permita, a las víctimas, recibir recursos para sobrellevar las agudas y terribles crisis familiares y colectivas a causa de la muerte y del terror y, a otros, insertarse en nuevos escenarios de participación política, social, profesional, etc.
El PSOE y el Presidente Zapatero están entrando, como líderes, en una de las etapas más importantes de la historia de España. Liderar los amplios sectores progresistas de nuestro complejo estado plural, es la tarea a la que no debemos renunciar los socialistas. La sociedad nos lo demana, nuestro compromiso ideológico y político nos lo exige.
El alto al fuego definitivo es una oportunidad para empezar a escribir una página definitiva en favor de la paz en España. También lo es para Cataluña, ya que es imposible entender a Cataluña sin España y viceversa, como tampoco es factible entender el futuro de Euskadi sin su plena integración con el resto de los pueblos de España. Estoy convencido, como el President Maragall, que no hay más camino en Euskadi que el de la construcción continuada de la interrelación pacífica de colectivos, entidades y personas. En todo ello, los catalanes podemos cumplir un papel primordial.
En este momento tan especial, para finalizar, no puedo menos que recordar al querido compañero Ernest Lluch y el enorme sacrificio que realizó por la paz en Euskadi y en España.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
