VOLVER,VOLVER...(tornar)

Almodóvar ens ha tornat a meravellar amb un monument cinematogràfic : Volver. La traducció que de seguida em ve al cap és la següent : les dones han nascut per sobreviure els naufragis. Una increïble i dramàtica colecció de nàufragues se citen a un pel.lícula estupenda i amarga.
Un grapat d'històries de dones, en què els homes tenen un rol trist i espoliador, composen la nova pel.lícula de l'Almodòvar, possiblement retrobant-se a si mateix en aquest filme, possiblement externalitzant les seves autèntiques visions sobre el món femení, en el marc d'un conjunt d'obres rellevants en que l'amor desgraciat, la pèrdua de la gent que cadascú s'estima, la història sense final feliç i la marxa cap un camí de dolor, dóna peu a un dramatisme colosal i, a la vegada encisador.
No puc deixar de veure en aquesta pel.lícula de dones abandonades ( que no desesperades), la imatge de tantes i tantes dones que pateixen i suporten a la seva esquena, famílies, homes pobres d'esprit, fills pertorbats per la vida, forces atàviques, col.leccions de fracassos, de tot el qual poden (o pretenen ) salvar a algú, a partir de perdre l'alé darrera les més feixugues i dures feines d'aquest món.
Almodóvar ho toca tot en la seva pel.lícula, fins i tot la salvació, la redenció de les ànimes i el perdó. Possibilitats totes que, a judici de l'autor, són exclusivament femenines.
Considero que ens hem de mirar el filme d'Almodóvar amb ells ulls de la crítica social, d'un verisme dramàtic. Els personatges no ens parlen des de lluny, ho fan de ben a prop. Pateixen aquí, al costat de casa nostra. Planifiquen el seu món al nostre carrer. Viuen la seva desgràcia, a la terrassa del bar de la cantonada... I si alguna vegada són felices, ho fan un pèl més enllà, però no més... també a tocar... de la nostra porta, de la nostra finestra.
No crec que s'hagi de "matxacar" el personal amb la desgràcia dels altres. Però "Volver"...és una lluita constant.Tot i que la lletra del tango parla només de renúncies, aquest Volver ( tornar) és una ferida oberta en les nostres consciències.

BROKEBACK MOUNTAIN

La historia de amor de dos vaqueros en el medio rural americano es aún materia de trabajo para el cine. Este filme, duro a la vez que fresco, trae a la memoria décadas y siglos de represión social y familiar de aquellas personas que aman a alguien de su propio sexo.
En la reciente entrega de los óscares no obtuvo el premio a la mejor película. Se optó por otro filme, posiblemente menos comprometido con el ejercicio de las libertades individuales y la acceptación de las opciones personales. Incluso, se dice, algunos académicos manifestaron su voluntad de no verla, con tal de manifestar su rechazo al fondo de su mensaje y al desarrollo de una historia frecuente, de una historia humana.
De todos modos, el hecho de que dicha historia haya llegado a obtener hasta ocho nominaciones, explica a las claras la ola de simpatía que la película de Ang Lee ha provocado en la sociedad americana, posiblemente hastiada del asifixiante exceso de neoconservadurismo.
No sé si en nuestro país se verá mucho o se verá poco. Ni tampoco sé si el debate alcanzará los niveles que, al parecer, ya alcanza en los Estados Unidos. Pero, también es cierto que no hace un año, obispos derechistas y políticos conservadores lanzaron sobre el gobierno del Presidente Zapatero las más duras diatribas por la aprobación de la ley que otorga el derecho al matrimonio a personas del mismo sexo. Y es más, aún colea algún rechazo judicial en algún punto de España.
Me provoca un cierto pánico esa actitud de la derecha, atrincherada en la postura "ultra", negando derechos y pisoteando libertades. Me angustia la idea de que puedan volver al gobierno del país y que quieran provocar una involución legislativa e institucional capaz de devolver a España a pasadas etapas de represión y de oscurantismo.
La libertad de elección de orientación sexual y el respeto de este derecho debe formar parte de la pedagogia política que se lleve a cabo en nuestra sociedad. Una pedagogía que ha de entrar en las aulas, que ha de impregnar el mundo de los medios de comunicación, que debe hacerse un lugar en la agenda política y, lo que es más importante, en la agenda de la familia. E incluso, en la agenda de reflexión de las diferentes iglesias.
Añoro el día en que la historia de estos desdichados amantes de tejanos y botas de cuero sea sólo una lejana historia, de un lejano lugar y de una lejana época.
Si pudiera elegir por ellos, y hoy puedo, apuesto por retener en mi memoria personal los fugaces momentos de felicidad que vivieron.

NOVES LLARS D’INFANTS AL PENEDES*

Si alguna cosa m’omple de satisfacció en el treball polític quotidià, és el de poder explicar la tasca del Govern en matèria de recursos socials, en general, i d’inversió en matèria d’equipaments escolars, en especial, arreu del nostre territori. A banda de construir noves escoles, de reparar i de rehabilitar les existents , d’ampliar d’altres, de treballar per la recuperació de dues escoles ( Les Cabanyes i Pontons, ) sobre les què venim treballant de valent amb tanta gent des de fa una colla d’anys, un capítol especial mereix la creació de noves places de llars d’infants en els municipis ( petits i grans) de la nostra comarca..

Al debat polític educatiu hi ha xifres mítiques. I una d’elles és la de les 30.000 places de llars d’infants que necesiten les famílies catalanes . Va ser una promesa arrencada a un conseller conservador d’infausta memoria. Però de fet, des d’aquell moment fins avui, la xifra ha estat en el debat sobre la formació dels nostres fills. Amb l’acció de Govern empresa en la matèria, i la col.laboració de 264 ajuntaments, des d’ara al 2008, ja hi ha compromeses a tota Catalunya, un total de 22.416 places.

El passat 21 de febrer el Govern aprovà la destinació de 76 milions d’euros per a la creació de places de llars d’infants durant l’any 2006. A l’Alt Penedès, el mapa de Llars d’Infants preveu 405 de titularitat municipal. En canvi, la previsió del Govern amb aquesta decisió fa pujar la xifra fins a 517, un 27 % més del previst incialment. Una molt bona noticia. Torno a repetir que l’esforç abans explicat connecta de ple amb el compromís dels ajuntaments , agents actius d’aquesta ofensiva educadora.

L’educació és la màxima i millor inversió que podem fer per les nostres familias i pels nostres fills. Si a més, li sumem la mesura històrica d’afegir una hora lectiva més al curs escolar, considero que quasi bé ningú pot deixar de reconèixer que estem donant un pas gegantí en matèria educativa i i de cohesió de la vida familiar a casa nostra.

L’Alt Penedès està vivint un procés de creixement que hem d’encabir en un procés de creixement de serveis. La bona marxa de l’economia comarcal i del mercat laboral( és a dir més riquesa i més feina) s’han de traduir, també, en més i millors serveis per a la nosta canalla, per a les nostres families.

Per això cal saludar, de manera entusiasta, aquesta acció del Govern. L’escola és la base del barri, del municipi. La llar d’infants de qualitat és l’aliment d’una bona escola. La llar sense escola no es consolida. La familia, a la vegada, es continúa en la llar i en l’escola. Amb aquest esquema de continuitat, comencem a fer realitat un canvi en la política social que ve a donar llum a les ombres de la nostra societat.

Permeteu-me, per finalitzar, que us faci una darrera apreciació : més places de llars d’infants signifiquen també més possibilitats laborals, professionals i econòmiques per a les dones. Per a elles, un creixement dels serveis, es tradueix en noves oportunitats per a l‘exercici de la igualtat de drets. Anem per un bon camí. I el compromís per l’educació del President Maragall comença a tenir, al Penedès, el seu perfil definitiu.

*Publicat a El 3 de vuit, el 10 de març

ENVIAR DINERS A CASA

Des d’ èpoques immemorials les poblacions han emigrat. La causes més comunes han estat la guerra, la pobresa, la fam , els desastres naturals… Des de sempre, també, darrera d’algú que emigra…..resta algú, que és el motiu de preocupació i d’atenció dels que poden marxar. Actualment, una de les bases de l’emigració econòmica és la possibilitat de millorar la situació de renda ( i de futur) de la familia, del nucli al qual es pertany. És una cadena de treball que intenta lluitar, de forma individual, contra la pobresa de les familias i de les persones que s’estimen. És una fòrmula indirecta, tot i que desigual, de repartiment de la riquesa.

L’origen del tema rau, quasi sempre, en que l’acte d’emigrar d’un dels seus membres, ha esdevingut la única esperança econòmica de la familia.L’immigrant o la immigrant venen a casa nostra, treballen en el que poden, cobren el sous més baixos, en les condicions més dures del mercat amb salaris de 500, 600 i 700 euros per mes. Però malgrat això, envien a casa, de forma periòdica, una part considerable de la percepció salarial que obtenen. No errem si fixem aquest percentatge en aproximadament el 30% del que arriben a percebre.

Ja fa un any i mig, el President Zapatero va signar a Nova York, amb cinc paísos més ( Alemanya, França, Brasil, Xile i Argèlia), un acord internacional per tal que, en el marc de la lluita contra la fam, es poguessin abaratir els costos de les transferències de diners des dels països d’acollida dels immigrants als països on viuen les seves familias.

L’any 2004 les trameses de diners des d’Espanya a països tercers, fetes per immigrants van arribar a sumar 3.436 milions d’euros ( tot i que el Banc Mundial dobla aquesta xifra en els seus càlculs).Si el 25 % dels 2.738.932 immigrants de l’Estat, viuen a Catalunya, podriem estimar que prop d’un 25% d’aquestes tramesses es van fer des del nostre país : al voltant de 800 milions d’euros. I això, tenint en compte que no s’incorporen al càlcul, altres formes d’enviament : l’enviament formiga a través de familiars, coneguts, per exemple…

Saludem com a positiu el fet que el Govern Espanyol sol.liciti ara que es rebaixin un 10 % els costos de las transferències a l’estranger, per a que els immigrants puguin enviar més diners a les seves famílies i així augmentar la riquesa dels seus països d’origen. El Govern vol aprofitar l’experiència que van suposar per al nostre país les tramesses de diners que enviaven els espanyols que treballaven, durant la postguerra i els anys seixanta, a Europa Central (Alemanya, Suissa i França, especialment), i que tant van ajudar a impulsar iniciatives econòmiques al nostre país i a suportar la fràgil situació econòmica de les famílies d’origen.

Els països “productors” d’immigrants pateixen una enorme sangonera de recursos demogràfics, professionals, culturals i intel.lectuals. Per això, cal pensar en la possibilitat de canalitzar part d’aquestes tramesses cap a una utilització que procuri la generació de llocs de treball i que estructuri les seves economies endógenes, sobretot en les àrees rurals i naturals. Cal donar suport a iniciatives de cooperació que ja treballen a països com el Marroc i l’Equador per tal que les tramesses de diners puguin revertir, en part, en la creació d’activitats productives. De moment, els recursos van majoritàriament al consum de serveis. L’Agència Espanyola de Cooperació, la Confederación d’Ongs d’Espanya i , a la societat catalana, alguna ong com és el cas de Proyecto Local, col.laboren per tal d’incidir en aquest tema.

Com es veu, la tramessa constitueix una fòrmula de cooperació fonamental i molt potent en el desenvolupament d’un país. En algún cas , la tramessa és similar a la cooperació i la inversió exterior que reben els països receptors. A l’Uruguai, per exemple, durant l’any 2004, van ser equiparables la xifra rebuda per tramesses i la rebuda per inversions de capital exterior : 100 milions d’euros. A l’Equador, ja el 2005 s’ingressà més per tramesses que per inversions externes.

No són dades menors. Les tramesses que els immigrants fan des d’altres països han estat, només per fixar dos exemples, de 27.810 Milions de dólars als Estats Units i de 27.810 milions d’euros des de la Unió Europea. Estem parlant de xifres contundents. Els immigrants, convertits en força de treball són també força de desenvolupament del seus països. Benvinguda sigui la iniciativa del Govern Zapatero. Ara bé , es fa molt necessari una política ( es a dir una didàctica) per tal que al nostre país, Catalunya, les polítiques públiques, a vegades tan preocupades en altres temes identitàries de dubtós impacte, poguin afavorir, acompanyar i impulsar aquest nou nivell d’iniciatives.

LA PRIMERA LLEI FERROVIARIA DE CATALUNYA

El Govern ha enviat al Parlament el projecte de la primera llei ferroviària de Catalunya. Aquest projecte neix en compliment de les directrius europees de liberalització del transport, establertes a partir del Llibre Blanc del Transport que impulsà la Comissió Europea i de la voluntad política del Govern de desenvolupar les competències pròpies de Catalunya en matèria de transport ferroviari. Unes competències que ja tenim en l’Estatut vigent ( art.11.9), i que de ben segur ( l’anunciat traspàs de les rodalies de RENFE n’es un bon exemple) s’incrementaran amb l’aprovació i entrada en vigor, del nou text, a finals d’enguany.

El principal element de la llei és la definició dels sistema ferroviari de Catalunya, configurat per infraestructures i serveis que són, als seus efectes : a) els serveis que es desenvolupen per les infraestructuras ferroviàries de titularitat de la Generalitat de Catalunya; b) els que es desenvolupen per les infraestructures de titularitat de l’Administració de l’Estat o les seves entitats públiques adscrites, quan els serveis tinguin el seu origen i la seva destinació dins el territori de Catalunya, encara que aquests circulin per vies que puguin formar part o estiguin conectades a la xarxa general de l’Estat i ; c) els que es desenvolupin per infraestructuras de titularitat privada que es trobin situades íntegrament dins el territori de Catalunya.

Quines són les competències que atorga la llei al Govern sobre el sistema ferroviari de Catalunya? El Govern té, a partir de l’aprovació de la llei, la competència sobre el planejament estratègic del sistema ferroviari , el seu desenvolupament, la construcció de noves infraestructuras que en necessiti , la seva ordenació i la seva regulació general així com l’establiment del règim jurídic i financer de l’administrador, l’atorgament de llicències i autorizacions a les emprestes ferroviàries que operin en el territori de Catalunya i la capacitat de l’atorgament de les autoritzacions per a les prestacions de serveis ferroviaris declarats de servei públic. Resta pendent, encara, l’articulació d’un futur règim de concertació de la gestió de les línies que es comparteixen amb d’altres comunitats autònomes.

La llei també preveu una regulació de la integració urbana del ferrocarril, delimitant les distàncies de les zones d’edificació, garantint una integració urbana segura i de qualitat urbana, fixant les obligacions del manteniment dels elements essencials del traçats i dels accessoris,etc.. Les infraestructres ferroviàries s’han d’incardinar en el territori que les sustenta amb el major nivell d’integració, cooperant amb la complexitat d’usos de la ciutat que relaciona, i garantint, allà on hi hagi nous traçats, la seguretat del residents i dels seus bens patrimonials.

Un altre punt bàsic de la llei és la conversió de l’IFERCAT en un autèntic ens impulsor del desenvolupament de la xarxa ferroviària i de transport , un ens potent que tindrà com a objecte construir les infraestructuras ferroviàries que li encomani el Govern, i també, conservar, gestionar i administrar les infraestructures ja construides que li adscrigui. L’IFERCAT esdeve, d’aquesta manera, un instrument clau de les polítiques públiques de mobilitat i de transport, en línia amb el que ja establia la llei 19/2001, però reforçada amb una previsió més activa del Govern en la matèria. Som a les portes d’un gran període d’impuls del ferrocarril. La posada en marxa dels plan directors urbanístics tant de l’Eix Transversal Ferroviari ( de LLeida a Girona ) com del Eix Orbital Ferroviari ( deVilanova i la Geltrú a Mataró) són un excel.lents exemples d’aquesta nova etapa que assenyalarà el ritme d’inversió pública i les noves dinàmiques en matèria de transport i de comunicacions durant les dues properes dècades.

Per primera vegada, també, es legisla sobre el sistema tramviari, atorgant a la Generalitat la titularitat de la xarxa actual. És un dels títols més novedosos de la Llei, com reconeix la seva exposició de motius. Si és pot parlar de renaixença ferroviaria , en el cas dels tramvies s’està vivint un autèntic “rissorgimento”, ja que aquests han passat de ser un element enyorable en el paisatge urbà de fa unes dècades a convertir-se en un element modern, de gran acceptació popular, símbol del nivell de creixement i de millora dels recursos de la nostra societat.

Vull destacar un títol important : el de la seguretat del transport feroviari i el de la regulació de la funció inspectora i del règim sancionador que també preveu la llei. La principal determinació de la proposta és l’increment dels mecanismes de control i de seguretat en la globalitat de la xarxa, per tal de garantir major seguretat individual i col.lectiva als usuaris. El creixement de les nostres ciutats, sumat a una certa difussió de conductes incíviques que responen al nou fenòmen de la violència urbana (en totes les seves formes) obligarà a posar en marxa el màxim de mesures que poguin garantir la seguretat de l’usuari en l’ús del servei.

El PITC, el Pla d’Infraestructures del Transport a Catalunya , que la llei incorpora com un element clau per al desenvolupament del sistema, mereix la darerra reflexió. Catalunya necessia dotar-se d’un instrument de planejament de les seves infraestructures de transport, com a instrument per definir objectius i com a instrument d’inversió en la millora general dels recursos del país. L’actual debat estatutari, en matèria de nou finançament, comportarà una inversió a Catalunya de prop de 20.000 milions d’euros durant els propers set anys. És una oportunitat històrica per tal de resoldre el dèficit d’infraestructures que pateix el nostre país, així com una peça fonamental per construir la potent Catalunya ferroviària a que tots aspirem. Aquesta Llei camina en la mateixa direcció.

EL VOTO DE LOS IMMIGRANTES

La pasada semana, exactamente el martes por la noche, el Congreso de los Diputados aprobó una resolución por la cual se insta al Gobierno del Estado a estudiar las posibilidades legales de poder otorgar el derecho al voto a los immigrantes no comunitarios residentes en nuestro país.
Es evidente que para ello se deben analizar las posibilidades que ofrece el actual marco constitucional,la legislación electoral vigente, así como los acuerdos bilaterales con países terceros, en especial aquellos que admiten la reciprocidad de derechos cívicos para los ciudadanos españoles : Argentina, Chile, Uruguay, etc.
Muchos expertos coinciden en que hay base doctrinal suficiente para regular el derecho al voto de los residentes no comunitarios en determinadas convocatorias electorales : las municipales, fundamentalmente, las autonómicas y las europeas.
El desarrollo y la regulación de este derecho incrementarán el valor de nuestro sistema democrático, permitirán consolidar las políticas sociales, culturales y cívicas que garantizan la igualdad de derechos y disminuyen las peligrosas tendencias de la derecha y de la caverna a instaurar diversas velocidades en lo que respecta al concepto de ciudadanía.
Votar es un derecho. Y a su vez es un deber cívico y moral para todos aquellos que formamos parte de nuestra sociedad.
Participar de forma activa en la vida política de un municipio o de un país, reduce diferencias, elimina desequilibrios, coopera con los procesos de integración de los nuevos ciudadanos.
Ahora es necesario que el debate obtenga la velocidad y la profundidad adecuadas para favorecer su implementación y su regulación en nuestro sistema electoral.
Nuestro Gobierno, que ha dado tantas excelentes muestras en la práctica política del desarrollo de nuevos derechos, debe estar a la alzada de este nuevo reto político y social.

EL PP PERD CADA DIA VALORS DEMOCRATICS

La tasca política comporta un grau considerable de maduresa cívica. Els partits, els seus membres, la seves direccions, els seus representants institucionals han de ser un referent ciutadà de maduresa política, de tolerància per les idees dels altres i de respecte als drets cívics del conjunt de la societat.
Un valor esencial de la democracia és el respecte a les decisions de la majoria.És la peça clau del joc democràtic. La dirigència del PP no ho respecta, és més, fa tots els esforços possibles per desacreditar-lo, per desnaturalitzar-lo. És cert que és una conducta recurrent en el comportament de les dretes, quan les esquerres tenen el poder. El sentit patrimonial que la dreta té dels recursos del poder, de les estructures de l'administració i de l'estat mateix, és una considerable feblesa de la democràcia espanyola i, per que no dir-ho, també de la catalana. Tots recordem, encara, quan la Sra. Ferrusola ( esposa de l'expresident Pujol) va manifestar que la situació d'un govern d'esquerres a Catalunya li feia sentir la mateixa sensació com " si ens haguessin entrat a robar a casa".
Un altre valor essencial per a la nostra convivència democràtica és el fet de la manca de respecte sistemàtic a les institucions i a aquells que les dirigeixen democràticament. Forma part de les pitjors conductes totalitàries : considerar que la democràcia representatitva és insuficient i que només la suma dels seus interessos ( que majoritàriament no són els d'interés general) ésta legitimada per a governar.Tots recordem, com en nom dels interessos de tots, José Maria Aznar va dilapidar el patrimoni de grans empreses públics, posant-les en venda i lliurant-les al seus sectors empresarials més pròxims.
El tercer valor bàsic en una democràcia tampoc ho estàn exercint: cooperar en la consolidació de la convivència ciutadana democràtica i interterritorial. José Maria Aznar va iniciar la confrontació entre els territoris de l'Estat, i el PP va pagar a les urnes aquesta temerària estratègia. Ara, han incrementat el tó de la seva provocació, de la difamació i de la mentida per posar a uns espanyols en contra dels altres. És l'exemple de les falques del PP a Andalucia. És una estratègia de conreu del pànic i de terror, criminalitzant relacions institucionals que ja tenen una llarga tradició entre Catalunya i Andalusia i conreant també la divisió i l'odi a nivell de totes les relacions, inclús les familiars entre tanta gent senzilla de ambdues comunitats autònomes.
Som molts els que sentim una sensació de preocupació barrejada amb repugnància en veure aquest trist i lamentable espectacle, que els dirigents de la dreta consideren que és la política. Això és... la misèria de la política...que pretén la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola i la pérdua progressiva de la llibertat del conjunt dels espanyols.

UN ESTATUT A MIDA DE LES NOSTRES NECESSITATS

Fa pocs dies em vaig trobar pel carrer a dos bons amics, gent gran, gent preocupada per les coses de Vila i de més enllà de la Vila. Em van manifestar la seva preocupació per la marxa de la situació política, quasi espantats per tan de soroll, per declaracions patriòtiques de tota mena, fins i tot per la incursió en el debat d’un personatge d’infausta memòria com l’ex coronel Tejero que sortí en favor del referèndum que promou la dreta dura i pura que avui ha copat la direcció del PP. També, els preocupa, i molt, el futur de la negociació de l’Estatut. Aquest escrit respon a la seves preocupacions, que faig meves.

El nou Estatut està avançant de forma decidia en la seva tramitació parlamentària. Encara tindrem setmanes de soroll per part d’alguns, però, de debò, el nou Estatut està avançant d’una manera decidida. L’acord del PSOE, PSC, CIU i ICV comença a donar fruits, i molts esperem i desitgem que finalment ERC s’hi sumi. Sempre ens quedarà algú disconforme, la minora radical independentista o la direcció bel.licosa i atrabiliària dels populars a Espanya. I dic, la dirigencia, per que no puc pensar que els votants populars a Catalunya no coincideixen en les línies bàsiques del que proposa l’Estatut i en els seus beneficis per al país.

El nou Estatut és el producte polític de la primera etapa de Govern de l’esquerra catalanista a Catalunya. Sense l’esquerra al Govern, sense l’impuls del President Maragall, sense un rol decidit i responsable del PSC, avui no estaríem transitant aquest camí. La dreta nacionalista de Mas i de Duran, han jugat més a defensar els seus interessos de partit que als del país, però l’anunci del seu vot afirmatiu i el seu acord amb el President Zapatero no cal dir que també ajuden a aconseguir l’objectiu.

Els meus amics em pregunten : quins són els beneficis aquí, al Penedès, dels resultats de la negociació? Tres elements són els claus, al meu entendre: el reconeixement, per primera vegada, de Catalunya com a nació, la inclusió d’un capítol de drets i deures dels ciutadans i l’obtenció d’un nou sistema de finançament que aportarà molt més recursos al nostre país, i una part significativa d’aquests vindran a la nostra comarca.

Per això vull destacar ( i encara falten setmanes de negociació) els primers acords en matèria financera : 20.000 Milions d’euros d’inversió en infraestructures en els propers 7 anys ( 2007- 20014), per tal d’equilibrar la diferència existent entre això que aportem a la bossa comú de l’Estat i això que rebem per atendre les nostres necessitats. El desenvolupament ferroviari del Penedès amb la construcció de noves línies, el traspàs dels trens de rodalies a la Generalitat i la construcció de noves estacions (dues d’elles a Vilafranca), així com la possibilitat d’estructurar una política més àmplia de reducció de peatges ( que tant ens graven!!) són alguns dels objectius del nou acord de l’Estatut, que ja preveien els acords preparatoris entre el Ministre Solbes i el Conseller Castells.

Per això, considero que hem de mirar amb entusiasme el procés estatutari. Hem de llegir cada línia del que s’estudia i s’acorda. Hem de defensar això que l’Estatut proposa. Hem de fer molta pedagogia. Hem d’explicar-ho a tot arreu. L’Estatut del 79 va ser una bona eina de convivència durant els darrers anys . L’estatut del 2006 ha de ser el llibre guia dels propers 25.

TOLERANCIA Y LAICISMO

La triste historia de las caricaturas de Mahoma ha desenvocado en manifestaciones de violencia intransigente, que aún no sabemos a dónde pueden llegar. Estamos ante un hecho muy grave, no por su origen sino por la manipulación llevada a cabo por intereses de sectores intolerantes, aún no del todo bien explicados.
En materia de relación con las culturas muslmanas,muchos sectores de la izquierda europea, y en especial la española y la catalana, se encuentran hoy entre el brutal asombro y la terrible sorpresa. Hemos pasado, con velocidad de crucero, de la reflexión romántica, casi bonista, a una situación de azoramiento, ante fenómenos de un mundo que realmente conocemos poco.
De todos modos, creo que la reflexión debemos centrarla en la situación de los derechos humanos en el amplio espectro del mundo islámico. Nuestra concepción europea clásica del respecto a un derecho de opinión y a la libertad de prensa no tiene cabida fácil en un mundo con escasa cultura democrática.
También es cierto que, desde el posicionamiento de décadas de tolerancia con la violencia del Estado israelí contra el pueblo palestino, así como de actitudes de indeferencia contra la evolución de la situación política en la Argelia de hace unos años,o desde el apoyo a las crueles y dictatoriales monarquías del mundo árabe hasta el apoyo a la campaña norteamericana de Afganistán y la más reciente, ilegal e injusta guerra de Irak, poco hemos hecho para establecer las bases de una nueva relación entre el mundo islámico y el mundo occidental de raiz cristiana.
Europa ha resuelto el conflicto de religiones con la potenciación del laicismo, asociado al desarrollo de los derechos sociales de igualdad y de no discrimnación por razones de género, ideas, raza o religión. Costó no pocas vidas, costó mucho dolor...pero hoy el sistema establecido nos da garantías de paz y de convivencia.
La situación de hoy en muchos países del mundo islámico no admite recetas fáciles. Ni creo que las tengamos en occidente. Pero considero que la supervivencia de ciertos ámbitos de la cultura laica, sumado a la lucha decidida contra las desigualdades sociales en esa zona del planeta, son la única esperanza para poder apostar por la tolerancia en dichos países. Es posible que desde el mundo europeo, las muestras de respecto cultural y religioso, así como la contundencia en la defensa del ejercicio de los derechos humanos para todos los que viven dentro de nuestras fronteras, puedan ser la base de una conducta racional y a la vez clarificadora. Debemos comprenderlos, pero estamos obligados a hacernos comprender.

COMPRENDER, INTEGRAR,APRENDER, INTEGRARNOS

Un debate contínuo en nuestra sociedad es el debate de la integración. Hablamos de la integración social, de la integración cultural, de la integración escolar, de la integración laboral.Y hablamos, citando ( sin decirlo)de la integración política, de la ciudadania.
La integración comporta un reconocimiento claro y justo de los derechos para todos. Las sociedades más evolucionadas, aquellas en que los derechos sociales y políticos han alcanzado el mayor grado de desarrollo, son las más preparadas para favorecer la integración de las personas. Porque una sociedad socialmente desarrollada, justa y solidaria, es una sociedad más capacitada para comprender, para entender el fenómeno migratorio y para poner en marcha los mecanismos pedagógicos y educativos que facilitan la igualdad de oportunidades para todos los que viven en ella.
Porque integrar a las personas en una sociedad, es ofrecerle igualdad de condiciones para acceder a las oportunidades de desarrollo personal y de construcción colectiva a que aspire un individuo.
Pero, para integrarse, hay que "aprender" la nueva sociedad, la nueva cultura, la nueva red de relaciones y "aprendeher" los elementos básicos de esta sociedad, de esa cultura, de esa red de relaciones.
Integrarse, además, es combinar de forma activa la propia identidad, la propia cultura, con la del medio en que se va a vivir. Hay que cultivar ambas. Hay que desarrollar ambas. Hay que tener, para todo ello, capacidad y voluntad de aprendizaje.Y hay que fomentar las condiciones para que esos procesos se pueden desarrollar en libertad.
Integrarse a una sociedad es un ejercicio de lo que Paulo Freire llamaba "la práctica de la libertad". Integrarse, parafraseando a Freire, es un nuevo sistema de alfabetización, de aprender las claves de un medio que no conocemos. Para ello tiene un valor enorme la palabra,la lengua, la historia, la cultura.Nada es más útil que el dominio de esos instrumentos, su uso y su búsqueda.
La sociedad catalana es una sociedad comprensiva, plena de oportunidades, cargada de signos y de lenguajes de relación que debemos conocer. A medida que entramos en su riqueza de valores y de significados, crece en nosotros la capacidad de "circular" en este medio social.
La integración, finalmente, a mi modo de ver, es también un proceso político. Un proceso político entendido como un proceso de participación en el medio en el cual vivimos, en la construcción de los proyectos colectivos de mejora de derechos, de cumplimiento de deberes, de fabricación de más espacios de convivencia.
No hay integración sin derechos. No hay integración sin capacidad de aprendizaje social y cultural. No hay futuro para las sociedades sin capacidad suficiente de integrar a sus nuevos miembros. Para evitar a los que conduce una sociedad cerrada, se hace imprescindible apostar por más participación política, por más democracia.

DONA I ESTATUT

El proper dilluns 6 de febrer es constituirà a les Corts Generals la ponència paritaria " Congrés de Diputats- Parlament de Catalunya" per iniciar el treball en comissió del nou l'Estatut. És una nova fita, que es produeix en un moment molt destacat pel que fa a l'alt nivell de consens sobre el text estatutari entre el Govern de l'Estat, el PSOE, el PSC, ICV-EA i CIU. Possiblement, en les properes setmanes, se sumaran a l'acord altres forces polítiques de l'espectre parlamentari estatal i tots esperem, ( queden poques hores) un gest final positiu, d'ERC, en relació a la tramitació.

La delegació catalana està composada por un trentena de membres destacats dels cinc partits. Però si que observo un fet preocupant : la manca de paritat en la delegació. Algun partit o coalició, com és el cas d'ICV-EA, no porta cap dona com a membre de la delegació. En el cas d'ERC és un 30 %, en el cas de CIU a dures penes arriba al 23%, el PPC, idem . Només el grup Socialistes- Ciutadans pel Canvi acompleix amb un criteri paritari i d'11 membres ha seleccionat 5 diputades per ser-hi a la delegació.

No sé si el tema de l'Estatut no ha d'interesar a les dones. No ho crec.La meitat de la població catalana no pot estar subrepresentada en un dels moments de treball polític de major trascendència per al futur de la nostra societat. A vegades, ens perdem en debats bizantins i en disquisicions diverses sobre la igualtat d'oportunitats en diversos àmbits, pel reconeixements de diversos drets... Tot important. Però, la paritat, continua essent una asignatura pendent.

La composició de la delegació no és un tema menor. No només com a element bàsic del nostre què fer polític sobre la igualtat d'oportunitats, sino perque en matèria de paritat a l'hora de triar responsables institucionals, els catalans estem lluny de ser modèlics. Una mostra... l'actual composició del Consell Executiu. Rodriguez Zapatero, Manuel Chaves, a Espanya, Michele Bachelet, a Xile,... A l'esfera dels governs socialistes el governs paritaris comencen a ser un fet. Per això crec que s'hauria d'haver reflexionat el tema per part de tothom.

Espero que ningú vegi en aquestes observacions, ni demagògia, ni frivolitat. Estic convençut de que només les representacions paritàries són capaces de representar de forma justa i equilibrada a la nostra societat. La paritat de gènere, per un cantó, i la igualtat d'oportunitats per a tothom, per un altre, són de les premises bàsiques que defineixen a una societat moderna, justa i equitativa. I madura. Aquestes defineixen el tipus de societat en què vull viure i vull que pugui viure la gent que estimo i la gent a qui represento.

PEL CANVI A CATALUNYA I A ESPANYA, ENS CAL ESQUERRA.

Ara si. Sembla, per fi, que el nou Estatut entra en la seva recta final d'aprovació. Després de l'acord entre el President Zapatero i els líders de CIU, ICV-EA i del PSC, només resta solventar l'arribada d'ERC a l'acord que tots desitgem i que la societat catalana reclama.
El passat dijous, al Parlament, el President Maragall ( un dels autèntics motors d'aquesta reforma institucional) va adreçar unes paraules molt precisses i molt responsables al President d'ERC, Carod Rovira. Espero, i desitjo, que es trobi un punt d'acord inicial per tal que els d'ERC es puguin sumar a l'acord.
El canvi que està impulsant a Catalunya, l'acord del Tinell, el pacte entre els tres partits de l'esquerra catalana, necessita d'un bon encaix per a tots tres grups. El nacionalisme sobiranista d'esquerres que ERC representa a Catalunya, al Parlament i al Govern, és una peça clau per a la transformació de la societat catalana en una societat més justa socialment i més plural socialment i cultural. Cap de les peces del tripartit es sobrera per continuar avançant pel camí de la transformació.
La Profesora Sandoval, una salmantina que va donar suport al retorn dels papers de Salamanca, va dir ahir, al Casinet del Poble Nou, que Catalunya ha de continuar impulsant una segona etapa de la modernització d'Espanya. Jo estic segú de que serem capaços.
Si els catalans i els espanyols vam veure, amb els governs del President Gonzalez, una transformació extarordinària de la nostra societat. Ara està visquent, amb el President Zapatero una profunda transformació social, institucional i política que fa d'Espanya un model de desenvolupament ideològic progressista a Europa i al món. En aquest segon canvi ha estat important el suport polític dels diputats que encapçala Joan Puigcercós. No puc imaginar-me que lleis com la del reconeixement del dret de matrimoni a les parelles del mateix sexe, o la modificació de la llei de divorci, o la mateixa nova llei d'educació es poguessin impulsar amb el suport de CIU, ja que tots coneixem les profundes diferències ideològiques que separen a alguns diputats de la coalició del pensament progressista que ha impulsats les dites reformes.
I no cal dir-ho, de la important aportació d'Esquerra a la redacció del nou Estatut. Han treballat de valent, amb ganes i dedicació. Potser amb l'error reiterat d'està sempre mirant de reull les estratègies de CIU que va jugar ( i massa) només pensant en l'increment del seu sostre electoral.
Però, hores d'ara, això no invalida ni la feina ni la voluntat. Tots els progressistes hem de continuar fent esforços per a que hi siguin en la casa comú de l'esquerra responsable, l'esquerra que avui està al govern per un mandat molt ampli dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.

EL TREN AL PENEDÈS.

A finals de desembre, el Conseller Nadal va presentar públicament la proposta de l’Eix Ferroviari Orbital, que unirà Vilanova i La Geltrú, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Santa Margarida i Els Monjos,Vilafranca del Penedès, La Granada, Lavern, Sant Sadurní d’Anoia i Gelida, connectant per Martorell amb la resta de la línia que a través del Vallés ens pugui portar al Maresme.

La presentació ha estat una magnífica ocasió per poder constatar el compliment dels acords polítics del Govern i la posada al dia de propostes que, apostant pel tren, connectin territoris que ja tenen una intensa i activa relació : el Garraf, el Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i el Maresme : un arc que és avui la segona conca industrial i tecnològica més important de Catalunya i la tercera en importància de tota Espanya.

És l’hora del tren a Catalunya, a Espanya i a Europa i en els propers anys les inversions en matèria ferroviària seran d’una importància substancial, per tal de crear una malla de comunicacions més sostenible, descongestionant el sistema viari i millorant qualitat i seguretat de les comunicacions.

En aquesta etapa, el Penedès s’està situant en la primera fila. En primer lloc per la construcció de l’Estació de Trens Regionals del Penedès al terme de Vilafranca. En segon lloc, per la construcció de la línia entre Vilanova i La Geltrú i Vilafranca del Penedès. En tercer lloc,per la previsió de la construcció d’una tercera via per a mercaderies(i una estació especialitzada al territori) que haurà de comunicar els ports de Tarragona i de Barcelona. No és poca cosa, ans al contrari, és cosa fonamental.

La primera de les accions s’adreça a fomentar una millor comunicació de la nostra comarca amb el Camp de Tarragona i amb les Terres de Ponent, a la vegada que a possibilitar la connexió ràpida amb Barcelona. La segona, està vinculada a una millora substancial de la comunicació comarcal amb transport públic, a l’hora que articula l’arc metropolità des del punt de vista ferroviari, afavorint els desplaçaments més econòmics i ecològics en el si d’aquesta subregió. La tercera, comporta la presència a la comarca d’una important infraestructura de transport que pot repercutir favorablement en el desenvolupament comercial de les nostres empreses agroindustrials, industrials, extractives i de serveis, amb el que significa de creació de riquesa i d’ocupació.

L’aposta pel tren al Penedès arriba en un bon moment per a la seva economia i per l’ocupació de la comarca. Un nivell de creació d’ocupació per sobre de la mitjana catalana i un creixement del PIB que situa el Penedès entre els primers territoris del país quant a la generació de riquesa, són un exponent d’importància de la capacitat de fer i de produir del territori. Més infraestructures amb capacitat de rendibilitzar els nostres recursos, poden facilitar un millor posicionament i una major competitivitat de les nostres empreses.

Anem cap un Penedès cada vegada més fort. No cal perdre de vista que aquest és un objectiu de tots. I tampoc cap perdre de vista, un altre objectiu bessó : la creació de la riquesa ha d’anar lligada a la capacitat de crear més benestar per a les famílies i per a les persones en general. En aquest objectiu, com en d’altres, coincidim amb la immensa majoria dels ciutadans que hi vivim.

ELS PAPERS DE CATALUNYA i La CONSELLERA MIERAS.

Per fi. Una de les reivindicacions històriques de la societat catalana progressista comença a acomplir-se : el retorn dels papers robats a Catalunya durant la dictadura i dipositats a Salamanca. Ës un final feliç per a la llarga travessía de tants i tants catalans que van pedre la guerra, per als membres de la Comissió de la Dignitat i un mèrit especial al treball prudent i silenciós de la Consellera Caterina Mieras.

L’expoli patrimonial, desgraciadament, és comú i reiterat a totes els processos polítics violents i en especial a les dictadures. En el cas dels papers de Salamanca , se suma el fet de que entre ells no només hi ha documentació administrativa i jurídica, d’interés històric, del Govern de la República sino que hi ha una part molt important de papers íntims, personals, d’una sensible rellevància sentimental i militant de persones, de parelles, de familias que la guerra va separar i el fascisme va perseguir. Són, per tant, els papers d’uns catalans i d’unes catalanes: d’aquells i d’aquelles que van optar per la República, a favor de la llibertat, a favor del progrés, i que ho van fer de forma militant i decidida, fins i tot heroica. És per això que jo em nego a dir que són els papers de Salamanca. Per a mi són els papers de Catalunya.

No puc menys que pensar en les hores, els moments, les situacions tristes i dramàtiques que aquest darrers documents atressoren i signifiquen. Conserven un profund batec, el batec del’esperances per la llibertat, de la renúncia al benefici personal a favor de les millores col.lectives de tots esl altres, de tots nosaltres.

Ara bé, els papers no retornen en qualsevol moment. S’ha hagut d’esperar una conjunció important des del punt de vista polític. La presència de dues formacions polítiques d’esquerres a Catalunya i a Espanta, i de dues personalitats en la direccio d’ambdues polítiques culturals ( dues dones, Caterina Mieras i Carmen Calvo), convençudes de la necessitat de la reparació històrica i de fer justicia a tants i tantes catalans i catalanes que van veure truncada la seva vida a causa de la guerra civil i de la dictadura. I en els papers està una part considerable d’aquesta vida perduda, d’aquesta vida robada. Mai, mai, els hi farem prou reconeixement a tots els que han estat víctimes d’aquest expoli, d’aquesta injusticia…

Un rol fonamental en aquest afer li ha correspost a la Consellera Mieras. Una dóna tenaç i treballadora a qui els catalans li deuen més d’un reconeixement. El seu treball ha estat un treball altament simbòlic. Caterina Mieras prové d’aquella part de la societat mallorquina que va ser perseguida i maltractada per la dictadura franquista. Sap perfectament qué és ser represaliada. Sap perfectament que és estar del cantó dels que van perdre la guerra. La història del país i l’hora política l’hi han donat aquesta possibilitat de retornar a la memoria comú de la nostra societat un valor tan preuat. Ella ha sabut fer realitat el compromís del govern catalanista i d’esquerres amb els perjudicats per l’expoli documental.

Però les meves darreres paraules les vull per a tots aquells i aquelles que ja no podran saber que els papers han tornat. Hem tardat tant en poder acomplir amb la seva justa demanda !!!. Quan escric aquestes frases no conec, encara, el dictamen final de l’Audiència Provincial de Madrid. Però, com en el cas de l’Estatut, hem aprés a confiar en la capacitat de convenciment i de treball que per a les bones causes aboca el govern del President Maragall. I per això, confio en un bon final, reivindicatiu, emotiu, sincer i emblemàtic.

L' ESTATUT AVANÇA

El treball que es duu a terme per a arribar a acords,durant aquesta setmana, en relació a la negociació del futur Estatut reflexa la voluntat política socialista i de l'esquerra catalana al govern per consensuar un text que, a més de satisfer l'ambició legítima del poble de Catalunya en matèria d'autogovern, ajudi a la construcció política de l'España " nació de nacions", l'España plural que impulsa el President Zapatero.

Tinc l'esperança de que s'arribarà a un acord i que serà un bon acord. Tinc el presentiment de que hi haurà forces polítiques ( en especial el PP) que veuran frustrades les seves expectatives d'evitar un avenç en la reforma institucional. El PP s'ha apartat del debat polític. La seva direcció política, a Madrid, ha optat pel radicalisme coma posicionament, la injúria com a instrument d'ús dialèctic, el desequilibri polític i l'alarma social com a mètode. S'ha autoexclòs de tots els debats seriosos i positius i s'ha instal.lat en la dinàmica del no.Com si no volgués tornar al Govern mai més.Com si el futur de catalunya i d'Espanya no fossin del seu interés.

Convergència i Unió ha fet importants maniobres per evitar l'aprovació de l'Estatut a Catalunya. Si repassem les hemeroteques i llegint la premsa dels mesos de juliol i d'agost, ens quedariem bocabadats de les declaracions del seus principals dirigents. Però es van veure obligats a rectificar davant la tasca dels grups que donen suport al Govern del President Maragall i el mateix Govern. El suport del món social i ecnòmic, a Catalunya, és massiu, i això va obligar a rectificar pronunciaments i posicionaments. Per fi, el 30 de setembre de l'any passat es va arribar a un acord. Però, les darreres setmanes han tornat a algunes actitdus que poc ajuden a tirar endavant el procés. Pur interés partidista. Nul interés de i pel pais.

Ha estat especialment lamentable el papel del Sr. Jordi Pujol, ex.president de la Generalitat. S'apunta al no. I ho diu i proclama. No podriem esperar, en tan extraodinària ocasió, molt més d'un expresident de la Generalitat? No està disposat a fer, el Sr. Pujol, el que podria ser un darrer servei útil a Catalunya? La seva postura a més de partidista, és reduccionista i, si m'ho permeteu , profundament anticatalana. Com jo, som molts i moltes els que esperavem de l'ex-president una actitud en favor de l'interés general de tots els catalans i les catalanes i, per que no dir-ho, també a favor de tota la gent d'Espanya.

Però són temps de ventura i d'esperança i l'evolució dels fets polítics posarà a cadascú en el seu lloc. La història, sempre sàbia, sempre justa, establirá els judicis que calen i sabrem qui, de veritat, ha fet més per la felicitat comú i pel desenvolupament del país i de la societat en què vivim.

URUGUAY, DE LA ESPERANZA A LA RECUPERACION

He tenido la gran oportunidad, por motivos familiares, de volver a mi viejo y querido Uruguay. El país de origen es siempre una permanencia en nuestras vidas,y cada vez que se vuelve se reafirma más ese sentimiento. Yo acostumbro a decir, cuando me corresponde ver a colectivos de gente de mi país o de otros, que " lo más útil para el país del que venimos es que volvamos, cuantas veces podamos hacerlo es mejor".

El nuevo Gobierno está trabajando de forma valiente y decidida para poner en orden las cosas. Después de más de 50 años de gobiernos de derecha, desde el final de la Presidencia de D. Luis Batlle Berres, que culm inaron el pasado 1º de marzo, con la asunción del Presidente Tabaré Vázquez, la herencia es compleja y dura. Dos generaciones de compatriotas han naufragado en esos años y el país llegó a ser como un barco a la deriva en medio de un vendaval de globalización y crisis financiera.

Pero los datos que he recogido en estos días son esperanzadores. El país ha recuperado divisas, al nivel de reservas que tuvo antes del "corralito" del 2002, se ha producido un tímido crecimiento de 9000 empleos, que reduce la taxa de desocupación, aunque aún de manera muy reducida.Se ha incrementado la capacidad recaptatòria de la administración ( un síntoma de confianza en las nuevas autoridades),ha bajado la inflación por debajo del 6% ( inferior incluso a la previsión del gobierno) y la economia está creciendo alrededor de 3,5 puntos.

La macreconomia funciona bien. Lo que cuesta más ( como siempre) es que funcione bien la microeconomía. Es decir el impacto de esta mejora en los bolsillos ciudadanos, en especial en los de aquellos que menos recursos tienen. De todos modos, todos los ciudadanos bienintencionados saben que el país, como si de un enfermo grave se tratara, está saliendo de la UCI económica, que hoy se sitúa en la sala de cuidados intermedios, que aún falta tiempo para su pase a sala general y que se debe trabajar, producir y esperar para una salida de la fase hospitalaria.

Pero hay esperanza. Y eso es muy importante. El movimiento económico es real. Y la gente mantiene sus expectativas casi intactas en un gobierno con capacidad para generar ilusión. El reto, como siempre,es el de gestionar esta ilusión para construir el nuevo Uruguay que salió de las urnas el 31 de octubre del 2004, y transformarla en capacidad de emprender, de hacer cosas. La coyuntura general política de América Latina lo permite.

Hay que apostar a fondo por las reformas sociales que comportan estos nuevos cambios políticos ( de los cuales el triunfo de Evo Morales es la última muestra y el nuevo triunfo de la concertación chilena que ya se avizora)Hay que consolidar la economia, promover la capacidad de crear riqueza y ocupación, para reducir desigualdades.

No se hará todo en un mandato, pero en un mandato se pueden poner los fundamentos sólidos del cambio.

ALQUILERES SEGUROS, ALQUILERES POSIBLES.

E n los próximos días se firmará el acuerdo entre la Sociedad Pública del Alquiler y el Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsa en Cataluña una de las estrategias más interesantes en relación a la activación del mercado del alquiler.

Cataluña, y también Epaña, tiene uno de los mercados del alquiler más raquíticos y desconfiados de toda Europa. Y eso se produce de forma paralela al crecimiento del parque de pisos vacíos. Estimular el mercado del alquiler de forma audaz y sistemática, puede constituir una de la medidas más eficaces para poner más vivienda en el mercado, reducir el nivel de precios de la oferta de arrendamiento y posibilitar el acceso a la vivienda de importantes sectores de la población, sobretodo a jóvenes que se emancipan y a personas de la tercera edad que necesitan un piso en mejores condiciones, más ajustadas a su capacidad de mobilitat o a su nivel de dependencia.

Comienza a notarse un crecimiento de la oferta pública protegida, sobretodo en los grandes núcleos urbanos. Pero esta oferta es aún insuficiente y es posible, que en lo inmediato, que no pueda dar respuesta total a la demanda. Y es posible que no sea necesario, si se hace una política fiscal favorable al alquiler y se impulsa el uso del parque vacío para destinarlo a este sector immobiliario.

Pero, más allá de algunas operaciones privadas de envergadura, el parque vacío está en manos de pequeños propietarios que buscan seguridad en sus transacciones contractuales. La resistencia a sacar pisos al mercado viene motivada por algunos factores que hay que atender con premura : temor a la morositat del cliente, temor a poner en riesgo el estado de conservación de sus bienes, temor a la conflictivitat social que pueden generar cierto sector demandante. Ante tales temores y la ausencia de intermediarios eficaces, el propietario opta por dejar su piso cerrado.

Por ello las iniciativas de mediación en el mercado immobiliario, tanto del Gobierno central como del Govern de la Generalitat, son un elemento muy positivo. Si un sector es de confianza en el mundo de las operaciones comerciales este es el los negocios con mediación pública. Y si esa mediación en el negocio viene a posibilitar nuevas operaciones de fuerte impacto en la demanda social, miel sobre hojuelas...

Saludamos con entusiasmo esta medida y lo hacemos con el convencimiento de ajustar sus expectativas a lo que relamente es : una intervención pública para garantizar confianza al propietario en beneficio de un tercero que necesita vivienda y está en condiciones de pagar un precio razonable.

Queda para más adelante, el debate sobre si esta medida es el germen de la estructuración de un mercado tutelado del alquiler. A mi modo de ver sólo puede serlo de forma transitoria durante un buen número de años. Pero debemos observar con atención no sólo el comportamiento del pequeño propietario sino también la evolución del mercado del alquiler en su globalidad. De su equilibrio con el mercado de compra depende su mayor capacidad de permeabilidad social y de adaptación a la demanda social.

EVO MORALES,estamos contigo.

La realidad política latinoamericana nos ha traído un noticia excepcional : el triunfo de Evo Morales, en las últimas elecciones presidenciales de Bolivia, el pasado 18 de diciembre.
Digo excepcional, porque en la evolución política latinoamericana un hecho muy destacable ha sido y es la conformación de una nueva élite dirigente basada en la experiencia sindical, en el asociacionismo popular. En definitiva, líderes de base, capaces de articular en su entorno respuestas políticas de hondo calado y de abasto nacional.Excepcional
lo es, también, por que representa un cambio de coyuntura electoral y política el triunfo de la dirigencia campesian de izquierdas. Excepcional, por último, proque el triunfo de Evo viene a sumarse a la cadena de cambios políticos basados en el principio del reformismo social que sacude, por suerte, a América Latina, en los últimos años.

Considero que el triunfo de Evo Morales abre una nueva etapa en la vida política y social boliviana. Bolivia es uno de los países más pobres de América Latina, y los cambios necesarios hace muchos años ( por no decir siglos) que esperan.

Bolivia necesita obtener mayores beneficios de la explotación de sus recursos naturales. Para ello necesita la mejor tecnología y un tipo de contratación de su explotación favorable a los intereses del estado. Revisar los contratos con las grandes empresas multinacionales se ha vuelto un imperativo en todos los países de América Latina.Organizar fuertes y eficaes empresas públicas para su explotación a corto plazo, también.Creo que desde las diversas esferas de debate internacional se debe imponer también este criterio. Hay países que necesitan que se le condone la deuda externa. Hay otros que necesitan la protección y tutela de los organismos internacionales, para poder negociar en mejores condiciones con las grandes multinacionales la explotación de sus recursos o para poder cooperar en la creación de sus propios sistemas nacionals emrpesariales de explotación y producción. Y las democracias europeas deberían hacer frente común con los países pobres para obtener estas mejores condiciones.

Los esfuerzos del Gobierno Morales deberán ir dirigidos a la creación de sistemas de lucha contra la pobreza, a programas que atiendan la emergencia social y a reforzar o crear los sistemas públicos de salud y de educación. Es mucho el trabajo a hacer. Pero no debemos olvidar que el entusiasmo, que observamos también es considerable.

Evo ha ganado muy limpiamente. Con el apoyo de amplios sectores populares ( es decir pobres) y el apoyo de sectores de clase media profesional e intelectual. Su mayor urgencia es obtener ahora un pacto con los sectores económicos y con la clase media empresarial y agraria. Ello le será imprescindible para obtener estabilidad y consolidar estrategias.

No son pocos los gobiernos de América Latina que están dispuestos a ayudarle: Venezuela, Brasil, Cuba, Uruguay... España debería sumarse a estos países para poder consolidar un acuerdo de acompañamiento internacional que ayude a impulsar la reforma social y la consolidación del estado democrático en Bolivia. Mi confianza es muy grande y mi esperanza no es menor. Evo, estamos contigo.

DOS ANYS DEL PACTE DEL TINELL

Ayer asistí al acto de celebración dels dos anys del Acuerdo del Tinell. Estimo que fue un acto ponderado, prudente, tranquilo. Casi diria que singular para el marco de crispación que caracteriza el ambiente político de las dos últimas semanas.

La valoración del trabajo hecho ha sido positiva y la percepción de que estamos ante un acuerdo estratégico de la izquierda catalana flotaba en el ambiente. Y debería seguir consustanciando la vida política de los próximos meses. El volumen de cambios, tanto en el ámbito institucional como en el de la gestión, es tan considerable y a la vez con tan buenas perspectivas, que necesita de una estrategia de continuidad.

Para los que damos apoyo al Govern, la hoja de ruta de transformaciones sociales y de relación política debe completarse en toda su profundidad y extensión. Y no debemos cejar en el intento por más que surjan dificultades. Si nos instalados en una peligrosa inercia de continuidad postpujolista poca cosa avanzaremos.

El país y la sociedad en que vivimos necesitan cambios profundos que recojan, no sólo las metas de más y mejores servicios para las personas, sino fundamentalmente un nuevo modelo de relación entre la administración y la población a que da servicio. Un nuevo modelo de relación basado en una mayor participación de todos los sectores que integran la sociedad, en una incorporación activa de los nuevos ciudadanos y en la consolidación de un sistema de valores progresistas que tengan la igualdad y la solidaridad como principio básico de convivencia colectiva.

El acto de ayer respiraba ese perfume. Posiblemente faltó más ciudadania lisa y llana. Pero ello no lo invalida. Los retos de la clase política o son retos de la ciudadania o sólo pueden acabar en el estancamiento y en la soledad del sectarismo. Desde ayer, los que damos apoyo al Govern, sabemos que nos debemos a una nueva complicidad-reto : obtener más y mejor autogobierno de Catalunya, para mayor felicidad de todos y para una ciudadania nueva, más exigente y sólida!.

CONDOLEEZZA RICE Y LA TORTURA

No puedo menos que indignarme ante el anuncio que ha hecho la Secretaria de Estado americana, Condoleezza Rice, a modo de excusas por las cárceles secretas de la CIA en Europa. Es inadmisible que a estas alturas de la historia aún se torture y se violen los derechos humanos en tantos lugares del planeta. Pero parece mentira que nadie reaccione ante las declaraciones de la dirigente americana anunciando que han dado instrucciones a sus mandos militares situados fuera de los EEUU para que abandonen la tortura como método de interrogatorio a los detenidos.

La señora Rice viene a reconocer hechos que habían sido negados sistemáticamente por otros dirigentes estadounidenses. Pero los reconoce con absoluto menosprecio de la legalidad internacional vigente en materia de derecho humanos. Los neoconservadores americanos abundan en la tesis infeliz ( y también dramática) de que la seguridad de sus intereses está por encima del derecho de los demás, ya sean colectivos o individuales.

Hace ya días que quiero compartir mi honda preocupación por la deriva antiderechos humanos a que nos está conduciendo la tesis conservadora de la guerra preventiva y de la nueva doctrina de la seguridad democrática, instalada en diversos ámbitos de la política internacional y de los estados, desde Colombia y EEUU, pasando por Oriente Próximo, hasta llegar a algunas democracias más consolidadas y respetadas de Europa. Y hoy es aún mayor mi preocupación, porque la respuesta europea a estas declaraciones y a esta amenaza es de un extraño e incomprensible silencio y de un nivel de acceptación pasiva del todo inexplicable.

Preveo que, en los próximos años, los progresistas estamos llamados a dar una batalla intensa en defensa de los derechos humanos más elementales como norma de convivencia social y de relación internacional . Las declaraciones de la Sra. Rice y la vergonzante pasividad de los líderes europeos ante tamañas declaraciones alimentan no pocas y bien fundadas sospechas.

FOMENTAR EL LLOGUER ES CANVI SOCIAL I PROGRÉS.

Tots coincidim en que la política pública de l'habitatge defineix el perfil social d'un govern. El Govern del President Maragall ha decidit des d'un començament apostar de forma decidida per la promoció de l'habitatge de protecció pública, amb la intenció de multiplicar per 2 i per 3 la minsa producció d'habitatge social dels darrers governs de la dreta nacionalista.

L'esforç que s'està fent és considerable, tot i que encara no és suficient per tal d'obtenir un canvi en les tendències del mercat tant en matèria de producció lliure com d'increment de preus. És fa difícil ( que no imposible, com pretenen els sectors ultraliberals de CIU i PP) combatre amb pocs recursos una tendència tan complexa que té com a base la conversió del mercat immobiliari en refugi de la inversió més segura.

Malgrat les dificultats cal continuar en la mateixa línia : més recursos al lloguer, més recursos a la rehabilitació, més habilitació de sòl per fer habitatge protegit ( des de l'especial, però sobre tot des del preu concertat). Amb un nivell sostingut d'inversió financera ( i també d'especulació) tan potent en el sector de l'habitatge, la batalla continuarà essent molt dura. S'haurà de guanyar el sòl pam a pam i s'haurà d'aplicar fexibilitat i imaginació per tal que els recursos acabin arribant als sectors socials més pobres.

Crec que és l'hora d'establir més mesures i millors mesures en favor del lloguer. Un dels problemes estructurals del mercat de l'habitatge a Catalunya i a Espanya, és el de la crònica feblesa del mercat del lloguer. Un tractament fiscal favorable ( tant al llogater com al propietari) una política persuasiva (que no punitiva) en relació al parc d'habitatges buits ( aproximadament 400.000 a tota Catalunya) es fan avui dia imprescindibles. A la vegada, hem d'impulsar a Catalunya, a imatge de la Sociedad Publica del Alquiler creada a nivell estatal, els mecanismes d'intermediació pública en el mercat del lloguer. El mercat de lloguer continua essent un mercat insegur, i la intermediació pública és una garantia eficaç de transparència i de qualitat de les relacions, en favor dels llogaters de renda mitjana i baixa, i un factor de seguretat per al petit prioritari.

No em cansaré de dir que la fórmula del lloguer, amb garantia d'intermediació pública ( ja sigui directa o concertada), és la base inicial per a convertir el mercat de lloguer en un sector de negoci segur i rendible. I això pot donar major eficàcia a les polítiques politiques destinades a garantir el dret a l'accés a l'habitatge.

El foment del lloguer és la fórmula més ferma per fer ciutat compacta, per evitar l'ocupació expansiva del sòl, per garantir els processos de rejuveniment demogràfic de certs barris, per garantir proximitat a les famílies, per reduri els factors de dependència, per promoure processos d'emancipació del jovent.

Vull concloure consdierant que, ara com ara, el foment del lloguer és una mesura decidida en favor del progrés i del canvi social.

MAS SOCIALISMO, POR FAVOR

El mundo de hoy se ve al borde de duras y tremendas dificultades para poder impulsar polítiques globales de bienestar. La diferencia entre pobres y ricos comienza a ser realmente dramática y hoy estamos peor que ayer, y aún peor que la semana anterior y que el mes pasado. La situación no parece remitir y ello preocupa y desespera a la gente de bien, a la gente progresista.

¿Cuáles són las políticas a aplicar? ¿Hacia dónde debemos enfocar las acciones para poder responder, al menos mínimamente, a las terribles diferencias sociales y a la dramática pérdida de oportunidades que hoy padecen miles de millones de personas?

Raimon Obiols ya nos lo comentó en Bruselas a principios de noviembre a un grupo de diputados del Parlamento de Cataluña : la respuesta es... más socialismo. Entiendo este socialismo como el anuncio de políticas de redistribución de la riqueza y de mayor acceso al conocimiento, de mejora de las condiciones de acceso a la educación y a la salud, a la vivienda digna y a las nuevas tecnologias de la información y de la comunicación, que es donde se concentra hoy el nuevo desarrollo intelectual y el conocimiento moderno. Más socialismo es, así, más igualdad para acceder a más conocimiento, en las mejores condiciones de vida posible.

Por ello la batalla de hoy contra la derecha es un batalla por evitar que monopolice aquellos mecanismos de poder que impidan el acceso a la mayorías a los medios tecnológicos y que impida una redistribución eficaz de la riqueza y de los beneficios que se generan en la actividad productiva tanto a nivel de nuestro país como de todos los rincones del planeta. Por ello es tan importante que el Gobierno de Cataluña como el Gobierno de España, como los gobiernos del resto de las CCAA, inviertan en política social en nuestro pais, que es la fórmula más eficaz de redistribución de riqueza en nuestro medio y de reducción de los niveles de pobreza. También es imprescindible que incremente la inversión en los paises del Tercer Mundo, sobretodo en las políticas que garantizan el desarrollo de la salud, de la educación y del acceso a las nuevas tecnologias. La brecha digital entre paises ricos y pobres es una nueva fuente de desigualdades, de pobreza y de violencia.

Mas socialismo también implica una nueva ética. Una nueva ética basada en el ahorro de los recursos, en la protección de los recursos naturales. Esta ética comienza en la reducción individual del consumo, sigue por el ejercicio colectivo de dicha responsabilidad y culmina con las políticas estatales y supraestatales de conservación y preservación del medio ambiente. Por todo ello debemos ayudar con urgencia a los países pobres a preservar los recursos naturales que poseen, de forma prioritaria el agua y la calidad ambiental.

Más socialismo significa, a mi entender, más sociedad civil, mayor reparto del conocimiento, gestión colectiva y responsable de los recursos naturales y estratégicos.

Más socialismo es más paz, más amor a la naturaleza y a la vida, más dedicación a la infancia y a la juventud, más horas y más años de vida en la escuela, más dedicación a conocer ya comprender a lo largo de toda nuestra existencia.

EL DEBAT PRESSUPOSTARI DE POLÍTICA TERRITORIAL

Ahir es va celebrar el debat sobre els pressupostos del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. El Pressupost està orientat a consolidar el canvi de model en política territorial que va marcar el Pacte del Tinell i que es consoliden amb aquests tercers pressupostos del govern del President Maragall.
Vull destacar fonamentalment, la inversió en tres àmbits : en matèria del Programa de Barris, de Transport Públic i en matèria de Paisatge.
El Programa de Barris és el vaixell insignia de la política de vinculació entre les accions de cohesió social i de cohesió territorial. No em cansaré de destacar que en els barris de les nostres ciutats es juga el futur de la nostra societat, tant en temes de convivència com de desenvolupament social i econòmic, i per tant en la qualitat i la maduresa del sistema democràtic a Catalunya. Del total de 600 MEUR previstos per al programa plurianual ( 4 anys), en aquest exercici s'aplicarà un quantitat de 60 MEUR per nous projectes.
En matèria de Transport, vull destacar una inversió superior als 2.863 MEUR, conformat entre d'altres partides per una inversió de 1.433 MEUR. En la xarxa ferroviària, 511 MEUR entre la inversió en la construcció de 5 grans eixos( Puigreig-Berga ; Vic-Ripoll ;Vilanova-Manresa; Maçanet-Platja d'Aro i el Reus Alcover) i la suma de les intervencions a més de 100 carreteres del país. I la inversióde 844 MEUR en suport al sistema de transport públic.
Vull destacar també les inversions en protecció, millora i recuperació de paisatges, ja sigui per la via de la convocatòria a entitats públiques i privades com la via de la transferència als ajuntaments per a les accions que s'emmarquen i emparen en les línies d'acció del Pla Urbanístic del Sistema Costaner. Destaco aqui la disponibilitat de 6,3MEUR per a dur a terme aquests projectes, per segona vegada als pressupostos de la segona vegada i que mai havien rebut atenció per part dels governs de CIU.
L'actitud de la dreta opositora, la del espanyolisme conservador com dels nacionalistes de dretes ha estat la mateixa. No només discrepen de les inversions sino que han discrepat de forma substancial del model distributiu dels pressupostos presentats. La prioritat tant per CIU com pel PPC continua centrada en la descalificació de la política progressista. Però CIU i el PP discrepen de l'aposta ferroviària, de la política de paisatge i de la política de barris. Si no canvien d'actitud, difícilment avançarem amb aquesta oposició en els grans projectes de país. No volen participar en els grans temes de país; continuen ancorats en la política del desgast pel seu i nterés exclusivament electoral i partidista. Però en canvi, el que si resta clar és el suport a la política del Govern per sectors destacats de l'economia i de la societat catalanes, com es va manifestar fa pocs dies per part del president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, Sr Rafel Moreno, en un debat públic a la La Llotja de Barcelona.

EMBOLICATS O CONNECTATS

El proper pressupost de l’Estat per l’any 2006 inclourà una partida de 27 milions d’euros per tal de millorar les comunicacions entre el Baix Llobregat i el Vallés Occidental. De moment es preveu treballar en la connexió d’Abrera i de Terrassa. A banda d’aquesta despesa, l’Estat i la Generalitat es comprometen a estudiar les demandes de mobilitat ( carreteres, comunicacions,etc...) entre Terrasa, Sabadell i Granollers fins a la connexió amb la resta de la xarxa que va a Girona i a França.

Cap el sud, ja s’ha aprovat el desdoblament de l’antiga N-340 ( ara A-7), entre Altafulla i Vilafranca. Els recursos també hi són al pressupost i ben aviat s’hauran d’iniciar les obres. Però, i de Vilafranca a Abrera i/o a Barcelona? Estarem condemnats a no estar ben connectats? A continuar embolicats en un debat etern sobre model, tipus, color i finançament de les noves infraestructures? Per evitar-ho, el Ministerio de Fomento ja estudia el desdoblament de la N-340 per la comarca des de Vilafranca, per Sant Sadurni i Gelida fins a la connexió amb Martorell i des d’allà la continuació cap a Abrera. Sembla ser que “la criatura” podrà transcórrer per l’actual eix central d’infraestructures, al costat de les vies convencional de rodalies i del TGV, així com de l’autopista, tal com ho demana la majoria de forces polítiques, els sectors econòmics i la major part de la ciutadania. També ho veu amb bons ulls el Govern de la Generalitat. I això és bó... a la vegada que molt necessari. Al 2006 podríem veure les primeres concrecions

El Penedès necessita d’una bona connexió viària i ferroviària, cap a Tarragona, cap a Lleida, cap a Barcelona...i cap a Europa. Les bones connexions són portadores de desenvolupament. La cridòria ineficaç i l’embolic negligent només ens poden fer perdre. Al Penedès volem guanyar...tot i que ho volem fer de forma sensata, tranquil.la, moderada.

UN PRESSUPOST SOCIAL pel PENEDÈS.

El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005. Són els pressupostos amb la major vocació social que mai ha vist la nostra comarca.

Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.

Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.

Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.

Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social

El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids.

COLOMBIA EN EL CORAZON

Volví de Colombia con el duro presentimiento de que la situación política en aquel país no cambiará a corto plazo. El predominio político y mediático del uribismo asfixia de momento cualquier posibilidad de encauzar las futuras salidas del país por un derrotero de mayor libertad y democracia.

Uno de los grandes peligros que corre hoy Colombia es el posible crecimiento y la posible consolidación de la doctrina política de la seguridad interior o seguridad democràtica, que se basa en el preocupante principio de “antes seguros que libres”, una fórmula regresiva para el sistema de derechos civiles y de libertades democráticas que encabeza la opción política del Presidente Uribe.

El país debe resolver innumerables conflictos, pero sobretodo debe atender a los terribles niveles de inequidad social, a las diferencias abismales en materia de desarrollo entre unas regiones y otras y al reestablecimiento de los mínimos de convivencia cívica en aquellos territorios que han estado asolados por la violencia de la guerrilla, de los paramilitares, de las bandas del narcotráfico, etc..Todo ello en un país de renta media, pero con terribles desequilibrios, con una derecha pertrechada en el gobierno y en los mecanismos básicos del poder, con una izquierda creciente pero aún en proceso de definición de sus prioridades, con un nivel de ingerencia considerable del los EEUU en materia de política interior ( especialmente en materia de narcotráfico) y con un panorama alarmante en materia de respeto a los derechos humanos.

No hay hoy un buen panorama para el futuro de Colombia.Una Colombia que ha enviado a más de 5 millones de sus ciudadanos fuera de sus fronteras, donde ser joven es estar expuesto a una amenaza continua, donde la denuncia política o la acción social por la paz y la justícia están expuestas a muchos y diversos riesgos.

En este marco, es de gran valor el trabajo que llevan a cabo entidades civiles, organizaciones no gubernamentales, sindicatos, partidos políticos progresistas ( por fortuna cada vez menos minoritarios) en favor del proceso de paz, en pos de construir, después de más de 50 años de violencia, un nuevo escenario de paz para las mayorias populares. Es lo que hemos visto que hacen muchas entidades en la región de Montes de Maria, en Cartagena de Indias, en Calí, en Bogotà. Mi recuerdo de siempre y mi reconocimiento para los jóvenes lideres civiles, promotores de paz, que trabajan en Sincelejo, en Carmen de Bolívar, en Ovejas, en Morroa, en San Antonio de Palmito...

El trabajo de apoyo de la cooperación internacional a estas entidades es fundamental. Por ello el trabajo de la Agencia Catalana de Cooperación así como de la Taula catalana per la Pau i els Drets Humans a Colombia, dirigido a apoyar y a fortalecer entidades y redes de trabajo que tratan de favorecer la paz en Colombia, creo que és útil y que debe seguir el camino ya iniciado.

Espero que el tiempo desmienta mis peores presentimientos. Pero vuelvo a señalar que la doctrina ofcial de la seguridad democràtica que esgrimen el Presidente Uribe y sus seguidores puede ser un elemento de corrosión de la capacidad de la sociedad colombiana para construir un estado real de derecho. Los colombianos explican con orgullo su larga historia de democracia formal, una historia democrática entendida como la pràctica ausencia de dictaduras militares, pero para nada asimilable a un proceso de democracia auténtica. En un país en que la vida vale tan poco y en el cual una persona puede ser fácilmente convertida en moneda de cambio para las bandas armadas, no es posible hablar de democracia ni de convivencia democràtica en su verdadero sentido.

En estos días de mi visita tuve la oportunidad de conocer y de departir con algunos de los más relevantes dirigentes del Polo Democrático y de Alianza Alternativa. Todos esperan de las fuerzas progresistas de Cataluña y de España un apoyo efectivo a sus objetivos de paz y de democracia auténtica. Lo esperan especialmente del Presidente Zapatero. Considero que Cataluña y España podrían convertirse en los escenarios neutrales y facilitadores del diálogo entre las diversas fuerzas políticas de Colombia para obtener una salida eficaz en términos de desarme y de paz, de justicia y de reparación para las víctimas, para su gente. Una vez obtenida la paz, podrá venir el tiempo de la construcción de la justicia social, ya que sin justicia social se hace difícil el futuro.


Roberto Labandera
Diputado del PSC.

2006 UN PRESSUPOST SOCIAL EFECTIU

El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005.

Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) es fa en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit destaquen la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.

Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.

Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.

D’altra banda, els pressupostos preveuen inversions de l’Agència Catalana de l’Aigua a Sant Martí Sarroca i a Vilafranca del Penedès.

Per últim destaca una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa més de 6 anys, no s’ha pogut iniciar fins aquest any.

El Diputat Roberto Labandera que va fer la presentació pública d’aquestes inversions en Roda de Premsa el passat dilluns 14 de novembre ha destacat que aquests pressupostos són els pressupostos amb major contingut social que ha vist mai la nostra comarca. El Govern acompleix així amb el compromís del pacte del Tinell de donar un gir social a la política de la Generalitat de Catalunya que presideix el President Maragall.

Vilafranca del Penedès, 15 de novembre de 2005.

EN BENEFICI DE LA COHESIÓ TERRITORIAL, MES QUE UNA PICA EN FLANDES.

Un dels grans reptes del govern catalanista i d’esquerres és el de dur a terme la tasca de redreçar la casa i d’iniciar la posada en marxa del nou del programa polític d’acció territorial. Tot i que el posat habitual de l’oposició és el de mensytenir la feina empresa pel nou govern en la matèria, apunten ja, amb força, els primers brots de la collita del nou Govern. S’ha posat més d’una pica en Flandes en pos d’un nou model territorial, d’un nou concepte de país, ordenat, ben travat i competitiu.

En el temps que ha transcorregut del mandat i en especial en el curs polític que finalitza s’ha dut a terme una tasca intensa i de primer ordre dins l’àmbit del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Entre les diverses tasques que es porten a terme cal destacar algunes de molt emblemàtiques : s’han endegat la redacció de plans territorials i de plans directors urbanístics imprescindibles per a territoris en què cal una intervenció urgent, s’ha promogut acció legislativa sòlida en favor de barris, de paisatge, de carreteres, de la mobilitat sostenible.

Ja, des de les passades legislatures s’havia demanat el compliment dels mandats legislatius en matèria de planejament. Divuit anys van passar sense que els governs de CIU posessin fi a l’agulla en el planejament territorial, presoners de diverses trames d’interès urbanístic especulatiu, porucs a l’hora de fer front al nusos de conflicte, incapaços d’establir un diàleg constructiu amb el territori, d’igual a igual. La Conselleria que pilota Joaquim Nadal, només en 600 dies de govern, ha capgirat les inèrcies instal.lades en matèria de planejament. La presentació dels treballs de planejament a l’Alt Pirineu i l’Aran i de l’Empordà, a l’Alt Penedès i al Priorat, al Bages i l’Osona i els treballs iniciats dels Plans urbanístics de les àrees urbanes de Figueras i Girona així com del Pla director urbanístic per a les colònies industrials del Llobregat, a les comarques del Berguedà i el Bages, entre d’altres, són una mostra ben clara de la voluntat política del Govern de deixar feta en aquesta legislatura la feina que havien d’haver conclòs en matèria de planejament els governs nacionalistes conservadors i de les que no van deixar a punt ni les bases.

Analitzarem ara altres tres accions molt remarcables, que són al nostre parer , quatre direccions emblemàtiques en la nova orientació de la política territorial que avui ha adoptat el país. Començarem per les accions de planejament en favor de la protecció del litoral, les que corresponen al Pla Director urbanístic del sistema costaner. Més de 23.000 hectàrees de costa han estat protegides al bel mig d’un dels esforços més importants de protecció del patrimoni natural i paisatgístic del nostre territori. Els planejaments aprovats de defensa de la costa catalana diuen a les clares que ha arribat un govern sensible amb el territori i disposat a posar fre a l’amenaça que planejava sobre el territori amb el gran desgavell governamental dels darrers governs de CIU. Aquesta acció es complementa amb el segon pla director dels àmbits del sistema costaner integrat pels sectors de sòl urbanitzable delimitat sense pla parcial que protegirà de forma definitiva un sector addicional de 660 hectàrees.

Un segon tema a destacar és l’aprovació de la modificació de la Llei 7/1993, de carreteres, que té com a objectiu agilitar la tramitació dels projectes pendents dels nous eixos viaris que possibiliten l’articulació eficaç de diversos territoris de Catalunya. Tots aquest projectes, que s’inclouran en el Pla d’Autovíes que veurà la llum en els propers mesos, ja feia temps que devien estar en marxa, però dormien una plàcida migdiada en els calaixos dels governs de l’antiga administració pujolista. La modificació legislativa possibilitarà la inversió de 518 milions d’euros en la xarxa de carreteres del país. Els eixos previstos estructuren territoris, des de l’interior cap a la costa, tot a banda de la radialitat de les grans metròpolis urbanes. Un bon exemple és l’Eix Diagonal entre Vilanova i Manresa, passant per Vilafranca del Penedès i per Igualada. Idèntica funció és prevista que acompleixin els traçats d’autovia entre Maçanet i Platja d’Aro, el traçat entre Reus i Alcover i el que connectarà Vic i Ripoll.

Un tercer tema important és l’aprovació en aquest període de la Llei del Paisatge. El passat mes de desembre, el Departament va crear l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Aquest és un instrument de gran validesa per tal de diagnosticar la situació dels diversos paisatges de Catalunya mitjançant l’elaboració dels catàlegs que es determinen i assessorar el Govern en matèria d’intervencions. La Llei recull la capacitat dels territoris en promoure instruments de descripció i d’identificació dels paisatges que volen protegir( les cartes del paisatge) i la del Govern de redactar les directrius del paisatge que s’han d’incorporar en els planejaments territorials. Quan la llei parla de paisatge el defineix com un àrea del territori tal com es percebuda per aquells que hi viuen. Inclou la llei, seguint les recomanacions de la Carta Europea del Paisatge, el possible caràcter natural, o rural o urbà del paisatge a conservar, protegir o reconstruir.

Hi ha més exemples de l’acció estructuradora del govern en matèria territorial que afecten, també, a les polítiques de mobilitat. Entre ells, les diverses accions de connexió del transport públic als polígons industrials, o la posada en marxa del aparcament de vehicles pesants del polígon de Riuclar , vinculat al sector logístic de Tarragona o l’acord amb les concessionàries d’autopistes per a la apertura de noves àrees de descans o... I el programa continua. Nova etapa política, nou model territorial, noves realitzacions. E la nave va ...Catalunya està en marxa.

PAGESIA I COHESIO SOCIAL AL PENEDÈS

Un des reptes més importants que té el Govern al Penedès és el de dur a terme les mesures que permetin conjugar la sortida de la crisi del sector del vi amb la conservació del model d’estructura social agrària que manté la cohesió social del camp penedesenc. Però, entre planys i acusacions , entre el gest irat i l’escassa ambició, poca cosa hem avançat per arribar a un acord de futur.

L’herència dels successius governs conservadors nacionalistes es ben feixuga. Poca cosa s’ha fet des de fa ja massa anys per deturar la sangonera de la joventut al camp català i en especial al Penedès. Molt poc s’ha fet per establir un model de relacions entre productors del raïm i elaboradors de vi i de cava que, garantint la qualitat del producte , pogués assegurar una renda suficient i continuïtat del treball a tots els membres de la cadena.

Tampoc es va posar fre a l’actitud esquilmant dels grans propietaris. Unes vegades sense fer presència al territori quan calia, d’altres assistint com a espectadors a l’espectacle d’una lluita desigual , els responsables polítics pujolistes en la matèria no venien a la comarca ni a fer turisme...

Avui l’excedent de producció és evident. El preu del raïm del Penedès està en caiguda lliure. El control de l’entrada del vi i la resta de controls de la D.O. són insuficients. S’ha plantat vinya sense control adequat.El mercat internacional del vi no és del tot receptiu. Etc., etc.. Mal panorama conjuntural per a un sector amb problemes bàsics dels quals tots som ineficaçment conscients.

Pengen sobre els nostres caps dues amenaces: l’abandonament definitiu de la terra per part de les generacions de relleu i la consegüent concentració de la propietat en poques mans. Que ningú s’equivoqui : el Penedès continuarà essent terra de vins i de caves, amb menys pagesos, però ho continuarà essent. El veritable perill prové de la pèrdua d’una estructura social de la propietat que ha donat a la comarca el seu perfil : la família pagesa a la masia, al nucli disseminat o al poble petit. I el que està en perill es aquesta estructura de la propietat de la terra i de la nostra societat. La preservació d’aquest “ modus vivendi” ha de ser el centre del debat. I encara no ho és.

Per fer front al problema de la pèrdua d’aquest model, hem de parlar del desenvolupament rural global del Penedès, d’allò que fa a la conservació del seu paisatge rural, del paisatge agrari i forestal, de la preservació dels camins rurals, de les fonts , dels aqüifers, dels valors ecològics de la serralada, del foment de les noves activitats agràries, de les rutes enoturístiques, de la gastronomia tradicional i de la innovadora, dels vells i dels nous serveis al camp i d’un preu competitiu de les matèries primeres o elaborades, del bon raïm i del millor vi .


Per fer front al problema hem d’evitar l’actitud derrotista, el discurs demagògic i la conducta espoliadora del més feble. Hem d’acabar amb el retret de curta volada i avançar cap una proposta més àmplia i més possibilista. Hem de deixar de banda l’actitud del resistent, que crea herois però que no fa pioners. Cal preparar amb solidesa un bon projecte de desenvolupament rural pel Penedès. Fer-nos creïbles. I llavors estarem en condicions de cercar les complicitats de tothom i de pactar amb el Govern un compromís estratègic pel sector rural de la comarca.

LES PRIORITATS D’UN PRESSUPOST SOCIAL pel PENEDÈS.

El Govern de la Generalitat ha previst per l’Alt Penedès un pressupost inicial d’inversions superior als 33 milions d’euros, exactament 33.012.778 euros, per l’any 2006. Aquesta quantitat representa un creixement del 61% sobre el total invertit a la comarca l’any 2004 i un 141 % més de la inversió aplicada l’any 2005. Són els pressupostos amb la major vocació social que mai ha vist la nostra comarca. A aquesta quantitat cal sumar-li 24,3 MEUR d’inversió extrapresupostària en l’execució de l’Eix Diagonal durant l’any 2006, la qual cosa dóna un total de 53,3 MEUR de pressupostos. Aquesta inversió és el 0,9 el total d’inversions de Catalunya, tres punts més dels que calcula el diputat conservador Sr. Raventós.

Per als socialistes no es tracta només del nivell d’inversió si no del tipus d’inversió, de les seves prioritats i dels seus objectius. És per això que destaquem el caràcter social prioritari de els inversions a la comarca. Del total d’inversió que s’ha previst, un 55% ( 18.150.000 euros) ho farà en matèria d’infraestructures escolars. Destaquen així, la inversió en la creació de nous centres escolars llargament reclamats a la comarca i que no han estat realitat fins a l’arribada del Govern del President Maragall. En aquest sentit, cal citar la nova escola del Barri de La Girada a Vilafranca, la recuperació ( després de no tenir-ne durant més de 30 anys) de l’escola de Les Cabanyes, la construcció dels nous edificis escolars de Pacs del Penedès, Vilobí del Penedès, La Ràpita i Santa Margarida i Els Monjos i de Sant Llorenç d’Hortons, entre d’altres.

Un 22 % (7.089.976 euros) del pressupost es destina a la inversió en equipaments sanitaris i hospitalaris. A banda de la inversió en matèria d’equipaments i en informatització sanitària i hospitalària, el pressupost preveu la inversió de 2.100.000 euros per a les obres d’ampliació de l’Hospital Comarcal, una reivindicació de la població i dels professionals que no s’havia atès durant el període de govern de CIU.

Un 21 % ( 6.817.386 euros) del pressupost es destina a un altre objectiu rellevant de l’acció del Govern: la política de l’habitatge. Es preveuen dues inversions d’habitatge social al Barri de La Girada de Vilafranca del Penedès, una promoció d’habitatges del mateix tipus a Gelida i la construcció d’habitatges socials per a joves i de tipus tutelats per a gent gran ( aquests darrers en règim de lloguer) a Santa Margarida i Els Monjos.

Vull destacar, amb il.lusió, una inversió de 258.000 euros per a les obres de condicionament dels entorns del Castell de Sant Martí Sarroca, una obra que estant programada des de fa molts anys, no s’ha pogut iniciar fins ara. I consti que parlem només d’inversions, per que en el capítol de suport als ajuntaments hi ha una bona oportunitat en les convocatòries del Departament de Cultura destinada a la millora dels equipaments culturals de titularitat municipal i/o i associativa , a la què ja han previst acollir-se molts municipis de la comarca. La promoció de l’accés a la cultura, així com la garantia de la seguretat dels ciutadans, també és política rellevant de l’àmbit social

El Govern del President Maragall acompleix així amb un dels objectius fonamentals del Govern de la Generalitat : incrementar de forma substancial els recursos destinats a les polítiques socials, que són el nord de l’acció política de l’esquerra catalana al Govern, en general i del PSC en particular. Encara ens queda feina per fer? Clar que si, però l’ampliació decidida de la xarxa pública de recursos socials ja té, al Penedès, els peus ben sòlids. I en relació a l’obsessió del Sr. Raventós per les xifres tergiversades i les mentides aritmètiques, la idea més important que si ens obsessiona als progressistes és la possibilitat de tothom d’exercir els seus drets i no només l’alegria convergent del ciment i del totxo.

UN NOU ESTATUT PER DONAR LLUM A LES OMBRES DE LA SOCIETAT

El passat 30 de setembre, 120 diputas i diputades en representació de la immensa majoria del poble català, vam aprovar al Parlament la Proposició de llei del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Va ser un dia gran, un dia d’emocions i d’entusiasme. Cadascú dels que el vam votar, vam manifestar la nostra alegria dins del Palau i fora d’ell, compartint-lo amb els companys, amb els amics, amb els veïns i amb els nostres conciutadans.

Hem parlat molt de l’Estatut, i encara parlarem. Però jo vull traslladar-vos algunes raons per les quals em sento molt satisfet d’haver aprovat un Estatut d’aquesta alçada. I em permetreu que us digui que és a causa del profund caràcter de reforma social que conté l’estatut. El Títol 1er. que va ser votat exclusivament pels partits de l’esquerra catalana i que fa referència als drets i deures dels catalans significa un avanç significatiu que entronca amb la llarga tradició progressista de la societat catalana. El reconeixement als drets de les dones, dels menors i de les persones grans, el dret a viure i a morir dignament, el reconeixement dels drets a la cultura i l’ús de la llengua, a l’educació, a la salut, a l’habitatge, al treball.

També es especialment rellevant la reivindicació de la preservació i conservació de la memòria històrica, que dota a la Generalitat d’obligacions per tal de que el passat històric del país sigui conegut en tota la seva complexitat, no exenta de dramatisme i que vé a reparar en part el deute històric que tenim els catalans i les catalanes amb tots els homes i dones que van patir presó, exili i fins la persecució i la mort per defensar la llibertat i la justícia social.

També, per primera vegada, es considera el dret a la preservació i conservació del paisatge tal com és percebut per la comunitat de ciutadans que hi viu. Aquest no és un tema menor, per que té molt a veure amb l’assoliment de nous nivells de cohesió social i en la resolució dels nous reptes de convivència cívica i urbana.

És personalment l’article 138, referit a l’emigració, un dels articles que jo jutjo socialment de major interès. La situació de l’emigració és la primera preocupació de la societat catalana i del seu empresariat. En aquesta matèria es fa un pas de gegant en matèria de reconeixement dels drets de les persones, es planteja la possibilitat de compartir competències en matèria de fixació dels contingents de treballadors i de treballadores que es contractin així com al de la seva regularització laboral i es reclama per al Govern de la Generalitat, la competència exclusiva en matèria de polítiques d’acollida la qual cosa permetria l’obtenció de més recursos per atendre drets d’accés a l’escolarització obligatòria, de salut, d’habitatge, etc.

És ben clar que només la millora del finançament pot afavorir les possibilitats de creixement de les nostres competències per donar més serveis a les persones. I per això, tenim dipositades totes les expectatives en un major creixement dels recursos per tenir més desenvolupament social. És l’objectiu de l’esquerra al Govern. Catalunya tindrà un futur esperançador, si la societat catalana és capaç de resoldre els dèficits i els desequilibris que generen les bosses de pobresa i d’exclusió que malauradament encara romanen al nostre país Si ho podem aconseguir,tindrem un país amb veritable plenitud de drets i podrem completar la il.lusionadora tasca de donar llum a les ombres encara persistents en el teixit social i ciutadà.

NOTA DE PREMSA

EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DE L’ALT PENEDES CONSIDERA PRIORITÀRIES.

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.

Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.

En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a les comarques del Penedès pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.

NOTA DE PREMSA

EL GOVERN DE LA GENERALITAT INCLOURÀ DIVERSES MILLORES EN LA SENYALITZACIÓ DE LA XARXA VIARIA DE LA COMARCA, QUE EL PSC DEL GARRAF CONSIDERA PRIORITÀRIES.

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques té previst la millora de la senyalització d’orientació de les carreteres de la Generalitat situades a l’àmbit metropolità.

Abans de l’estiu va finalitzar la licitació de les obres corresponents a la fase primera d’aquesta millora que inclou carreteres situades al Garraf i a l’Alt Penedès. Es preveu adjudicar les obres durant aquest any. Pel que fa als senyals que es renovaran, cal informar que bàsicament són els situats a les carreteres C-15, C-15b, C-31 i C-246a.

En nom del PSC, el diputat Roberto Labandera, portaveu sectorial de política territorial socialista al Parlament., valora que aquesta mesura era inajornable, ja que el sistema de senyalització a la comarca del Garraf pateix d’un dèficit endèmic, no resolt pels governs anteriors i que respon també a la complexa situació competencial, heretada, de la xarxa viària catalana i que caldrà resoldre ben aviat. El Govern ja treballa en un Pla d’ Infraestructures per a la mobilitat que pretén atendre, entre d’altres aspectes, la modernització i la millora de la xarxa i aplicar un nou model per a la seva gestió.