Ayer asistimos a otro espectáculo más de la larga lista de pruebas de insensatez política del Partido Popular. Una concentración política destinada a dividir a la sociedad española, es en esta ocasión la peor muestra de un espíritu radical e intransigente que no está pensando en los intereses reales de los pueblos de España.
La vicepresidenta del Gobierno lo ha dicho con claridad y valentía : el PP se aparta del camino democrático. En lugar de sumar, se apunta a restar y a dividir en la lucha contra el terrorismo, anteponiendo los intereses de partido a los intereses de toda la gente de paz y de buena voluntad.
Debo confesar que he sentido, ante estos hechos, una extraña sensación, una mezcla de decepción y de indignación.
El PP persigue, de este modo un objetivo bien claro : esconder los resultados de la investigación del 11 M, que desmontan la trama de la implicación de ETA en el brutal atentado de Atocha y la postura del gobierno Aznar que no dudó un momento en manipular la información a los ciudadanos para intentar obtener de este hecho tan terrible los votos del miedo. Hoy sabemos que todo ello era falso. Hoy sabemos que, Aznar y Rajoy desde la presidencia y Acebes, desde Interior, urdieron una trama de comunicación que procuraba oscuros intereses electorales.
Ahora ha decidido, después de tres años de ataque sistemático al gobierno, iniciar una campaña de desprestigio institucional antidemocrático. Debemos evitar que esta operación fructifique. Es necesario denunciarlo, explicarlo, dar a conocer la maniobra a toda la ciudadania.
No podemos olvidar la etapa de gobiernos de Aznar, por lo que significó de impacto sobre el estado de las libertades en toda España.
Tampoco debemos olvidar quienes le ayudaron a llegar al Gobierno ( los hubo de más de una fuerza) y qué dirigencia política le ayudó a introducirse en Cataluña.En un momento así debemos tener fuerza y convición democrática, pero sobretodo memoria, mucha memoria.
domingo, marzo 11, 2007
domingo, marzo 04, 2007
DE JUANA CHAOS Y LA REACCION DEL PP
A estas alturas de la legislatura a nadie debe escapar que el único interés del PP es el máximo desgaste electoral del Gobierno. No existe en la actual cúpula del PP el más mínimo interés en resolver el largo, difícil y complejo proceso de Euskadi. Incluso me atrevería a decir, que no existe en esta cúpula la más mínima sensibilidad per las víctimas del terrorismo, sean del color político o cívico que sea.
Esta reacción de Rajoy sobre la situación de de Juana tiene un único elemento político a destacar: mantiene a la ultraderecha española bajo las banderas del PP. No le interesa a Rajoy, ni a Acebes, ni a Zaplana una división del voto de las derechas. El objetivo de ocupar el centro político ha pasado ya a un segundo término. Hoy la línea directiva de los populares va en la dirección más radical, más agresiva, con los tintes más pronunciados de la derechona ibérica.
Esta dirección del timón conservador da miedo. Pero no podemos escondernos detrás del temor. Es mucho lo que nos jugamos en los próximos meses, entre dos grandes retos electorales, las municipales de esta próxima primavera y las elecciones generales del próximo año.
También debemos evitar, que el etarra De Juana, autor material de 25 asesinatos, y sin arrepintimiento, acabe convertido en un héroe. El Gobierno tomó la solución menos negativa para el frágil equilibrio de la convivencia política y social de Euskadi. El hecho de dejar morir a de Juana en prisión hubiera significado el comienzo de una brutal espiral de violencia en las calles de las ciudades y pueblos vascos que se debe evitar a toda costa.
No es un decisión tomada desde la cobardia, sino que es una acción política que ha antepuesto la política real a la política irracional.
El Gobierno de Rodríguez Zapatero, y los socialistas, hemos dados incontables muestras de nuestra actitud en contra del terrorismo etarra. Contamos en nuestras filas con demasiados compañeros muertos como para que alguien lo ponga en duda. Nadie lo puede desconocer, nadie lo desconoce.
Lo grave de esta situación es que el gobierno no tiene delante una derecha responsable. Tiene un derecha inmersa en una decidida deriva ultra, ansiosa de votos, dispuesta a utilizar la mínima desgracia ciudadana para su rédito electoral. Ante esta situación, las posibilidades de diálogo político son muy escasas.
Esta reacción de Rajoy sobre la situación de de Juana tiene un único elemento político a destacar: mantiene a la ultraderecha española bajo las banderas del PP. No le interesa a Rajoy, ni a Acebes, ni a Zaplana una división del voto de las derechas. El objetivo de ocupar el centro político ha pasado ya a un segundo término. Hoy la línea directiva de los populares va en la dirección más radical, más agresiva, con los tintes más pronunciados de la derechona ibérica.
Esta dirección del timón conservador da miedo. Pero no podemos escondernos detrás del temor. Es mucho lo que nos jugamos en los próximos meses, entre dos grandes retos electorales, las municipales de esta próxima primavera y las elecciones generales del próximo año.
También debemos evitar, que el etarra De Juana, autor material de 25 asesinatos, y sin arrepintimiento, acabe convertido en un héroe. El Gobierno tomó la solución menos negativa para el frágil equilibrio de la convivencia política y social de Euskadi. El hecho de dejar morir a de Juana en prisión hubiera significado el comienzo de una brutal espiral de violencia en las calles de las ciudades y pueblos vascos que se debe evitar a toda costa.
No es un decisión tomada desde la cobardia, sino que es una acción política que ha antepuesto la política real a la política irracional.
El Gobierno de Rodríguez Zapatero, y los socialistas, hemos dados incontables muestras de nuestra actitud en contra del terrorismo etarra. Contamos en nuestras filas con demasiados compañeros muertos como para que alguien lo ponga en duda. Nadie lo puede desconocer, nadie lo desconoce.
Lo grave de esta situación es que el gobierno no tiene delante una derecha responsable. Tiene un derecha inmersa en una decidida deriva ultra, ansiosa de votos, dispuesta a utilizar la mínima desgracia ciudadana para su rédito electoral. Ante esta situación, las posibilidades de diálogo político son muy escasas.
domingo, febrero 25, 2007
ELS TRENS DE RODALIES
Hem viscut una setmana "horribilis" en relació a la avaries dels trens de rodalies. És una situació que ja dura bastants mesos i que està provocant la lògica protesta dels ciutadans. Des del Govern de Catalunya s'està treballant amb intensitat per tal que s'accelerin les inversions previstes i compromeses per part del Ministerio de Fomento per a la millora i el manteniment de la xarxa.
Estem davant d'un problema que requereix una gran atenció de l'administració. I, per això, no podem abaixar la vigilància ni deixar d'exigir allò que ens pertoca i que pertoca per a la bona marxa de les nostres ciutats.
La pregunta que ens hem de fer és la següent: com hem arribat en aquesta situació ? La resposta és ben clara : manca d'inversió en infraestructures, en la millora de la qualitat dels serveis i en el manteniment de les xarxes de subministrament elèctric, etc.
El Conseller Nadal va obtenir el compromís de la inversió urgent i addicional de 100 milions d'euros en el manteniment de la xarxa. El President Montilla ha demanat que s'accelerin les inversions pactades l'any passat. La vicepresidenta del Govern ha anunciat que la inversió de 1.350 milions d'euros destinats a rodalies es gestionaria amb rapidesa per tal de pal.liar els efectes de la situació actual.
Torno a destacar que la situació de rodalies RENFE és el resultat d'una actuació esquilmant dels successius governs del PP ( amb els corresponent suport de CIU). La manca d'inversió en la xarxa pública ferroviària ha contrastat amb l'esforç i la procupació dels governs conservadors per incentivar altres ofertes ferroviàries. No cal dir que aquestes, les línies de l'alta velocitat, són imprescindibles i tots esperem moltíssim d'un fet tan senzill com que la distància ferroviària entre Madrid i Barcelona és ja inferior a quatre hores, però és ben cert que la massa important de persones que es desplacen al voltant de les grans ciutats d'Espanya i de Catalunya és cada dia creixent.
Hi ha un Pla de Xoc de Rodalies que s'ha de comenzar a executar. Tots els ciutadans i, en especial els usuaris habituals, esperem molt d'ell. No poden haver retards. Ja no es justifiquen els retards.
Tornem a entrar en una era del tren, cent cinquanta anys després de la seva posada en funcionament a Catalunya. La necessitat d'un model de mobilitat sostenible ho fa imprescindible, per estalvi enèrgic, per seguretat dels viatgers, per impacte econòmic i també com a transformació d'un model de viure a les nostres viles i ciutats.
Estem davant d'un problema que requereix una gran atenció de l'administració. I, per això, no podem abaixar la vigilància ni deixar d'exigir allò que ens pertoca i que pertoca per a la bona marxa de les nostres ciutats.
La pregunta que ens hem de fer és la següent: com hem arribat en aquesta situació ? La resposta és ben clara : manca d'inversió en infraestructures, en la millora de la qualitat dels serveis i en el manteniment de les xarxes de subministrament elèctric, etc.
El Conseller Nadal va obtenir el compromís de la inversió urgent i addicional de 100 milions d'euros en el manteniment de la xarxa. El President Montilla ha demanat que s'accelerin les inversions pactades l'any passat. La vicepresidenta del Govern ha anunciat que la inversió de 1.350 milions d'euros destinats a rodalies es gestionaria amb rapidesa per tal de pal.liar els efectes de la situació actual.
Torno a destacar que la situació de rodalies RENFE és el resultat d'una actuació esquilmant dels successius governs del PP ( amb els corresponent suport de CIU). La manca d'inversió en la xarxa pública ferroviària ha contrastat amb l'esforç i la procupació dels governs conservadors per incentivar altres ofertes ferroviàries. No cal dir que aquestes, les línies de l'alta velocitat, són imprescindibles i tots esperem moltíssim d'un fet tan senzill com que la distància ferroviària entre Madrid i Barcelona és ja inferior a quatre hores, però és ben cert que la massa important de persones que es desplacen al voltant de les grans ciutats d'Espanya i de Catalunya és cada dia creixent.
Hi ha un Pla de Xoc de Rodalies que s'ha de comenzar a executar. Tots els ciutadans i, en especial els usuaris habituals, esperem molt d'ell. No poden haver retards. Ja no es justifiquen els retards.
Tornem a entrar en una era del tren, cent cinquanta anys després de la seva posada en funcionament a Catalunya. La necessitat d'un model de mobilitat sostenible ho fa imprescindible, per estalvi enèrgic, per seguretat dels viatgers, per impacte econòmic i també com a transformació d'un model de viure a les nostres viles i ciutats.
domingo, febrero 18, 2007
HABITATGES PER A ESTUDIANTS
La ministra Trujillo ha anunciat un paquet de mesures importants per a facilitar l'accés a l'habitatge als col.lectius de joves. A banda d'anunciar un gir importante a partir del 2009 en la promoció de l'habitatge protegit que es destinarà fonamentalemnt a la construcció de l'habitatge de lloguer, la Ministra ha parlat d'impulsar la construcció d'uns 10.000 habitatges per a joves estudiants.
Fins ara, la demanda d'habitatge a causa de la mobilitat per estudis és resolta, de forma majoritària, per l'oferta privada, ja sigui formal o informal. Una mostra més de com el mercat ha satisfet( o ha mal resolt) les demandes de consum d'un sector de la població sense intervenció pública.
La mesura que presenta Trujillo és una bona mesura. Les ciutats espanyoles , en general, i les catalanes, en particular, no compten amb aquest barris estudiantils que caracteritzen a les ciutats universitàries d'Europa. Són una mancança important, fins i tot, són un paisatge que trobem a faltar, un escenari de creació, cultura i vida que dóna perfil propi a qualsevol ciutat.
Ara bé, l'impuls de l'Estat en la matèria hauria d'anar acompanyat per un esforç similar de comunitats autònomes, ajuntaments i de les pròpies universitats. Si avui dia es traslladen de forma forçada, a causa dels estudis, més d'1.000.000 d'estudiants, és evident que tot i ser important, la xifra de 10.000 habitatges és insuficient. Les comunitats autònomes que vulguin competir en l'atracció d'estudiants hauran de garantir també fòrmules d'habitatges més econòmiques ( la mesura de Trujillo preveu que els joves paguin 200 euros per mes de lloguer!) i els municipis universitaris que vulguin conservar un perfil atractiu pels estudiants de fora també s'haurà de posar a treballar.
El mateix argumentari serveix per a les pròpies universitats, ja que és possible que en el futur la qualitat de l'oferta depengui, i no poc, d'un volum accessible de serveis necessaris per triar on realitzar els estudis. Penso, de manera especial, en universitats que avui encara necessiten un esforç de consolidació i de creixement : Lleida, Girona, Vic... La qualitat i l'accessibilitat de serveis residencials ofertats poden ser també instruments eficaços per a competir en els mercats educatius més enllà de les nostres fronteres.
És una bona mesura, per tant, que cal estudiar i impulsar. Requereix una inversió econòmica pública important, ja que construir per llogar és avui molt poc atractiu pel sector privat. Però és evident que ens juguem quelcom més que una simple inversió.
Fins ara, la demanda d'habitatge a causa de la mobilitat per estudis és resolta, de forma majoritària, per l'oferta privada, ja sigui formal o informal. Una mostra més de com el mercat ha satisfet( o ha mal resolt) les demandes de consum d'un sector de la població sense intervenció pública.
La mesura que presenta Trujillo és una bona mesura. Les ciutats espanyoles , en general, i les catalanes, en particular, no compten amb aquest barris estudiantils que caracteritzen a les ciutats universitàries d'Europa. Són una mancança important, fins i tot, són un paisatge que trobem a faltar, un escenari de creació, cultura i vida que dóna perfil propi a qualsevol ciutat.
Ara bé, l'impuls de l'Estat en la matèria hauria d'anar acompanyat per un esforç similar de comunitats autònomes, ajuntaments i de les pròpies universitats. Si avui dia es traslladen de forma forçada, a causa dels estudis, més d'1.000.000 d'estudiants, és evident que tot i ser important, la xifra de 10.000 habitatges és insuficient. Les comunitats autònomes que vulguin competir en l'atracció d'estudiants hauran de garantir també fòrmules d'habitatges més econòmiques ( la mesura de Trujillo preveu que els joves paguin 200 euros per mes de lloguer!) i els municipis universitaris que vulguin conservar un perfil atractiu pels estudiants de fora també s'haurà de posar a treballar.
El mateix argumentari serveix per a les pròpies universitats, ja que és possible que en el futur la qualitat de l'oferta depengui, i no poc, d'un volum accessible de serveis necessaris per triar on realitzar els estudis. Penso, de manera especial, en universitats que avui encara necessiten un esforç de consolidació i de creixement : Lleida, Girona, Vic... La qualitat i l'accessibilitat de serveis residencials ofertats poden ser també instruments eficaços per a competir en els mercats educatius més enllà de les nostres fronteres.
És una bona mesura, per tant, que cal estudiar i impulsar. Requereix una inversió econòmica pública important, ja que construir per llogar és avui molt poc atractiu pel sector privat. Però és evident que ens juguem quelcom més que una simple inversió.
miércoles, febrero 14, 2007
ENRIQUE MUGICA DEBE DIMITIR
Hoy el Senado ha debatido una propuesta de reprobación contra el Defensor del Pueblo del Estado, Enrique Múgica. Me sumo a ella. Y lamento que la suma de votos del PP y del PSOE hayan impedido que el cese de Múgica comience a ser una realidad.
Como catalán de adopción y de convicción no me siento defendido por Múgica. Al contrario, su actitud partidista y arbitraria en relación al Estatut del todos los catalanes, no hace más que distanciarme de su figura y cuestionar su rol entre las instituciones de España.
Múgica llegó a su cargo a propuesta de José Maria Aznar. Todos sabemos que para la designación del Defensor del Pueblo se necesita una mayoría importante del Congreso y en su día el PSOE dió el visto bueno. Pero hoy, su figura ha perdido capacidad de consenso. Hoy su comportamiento ha dañado a la institución de forma grave.
Como socialista me siento avergonzado de la actitud de Múgica en relación al nuevo Estatuto de Catalunya. No creo que esté actuando en favor de los ciudadanos y ciudadanas que vivimos en este país. Múgica, de forma deliberada se está sumando a la campaña más feroz de la derecha española contra la convivencia social en Catalunya y contra la buena relación de los pueblos de España.
Pido al gobierno y exijo a mi partido una actitud decidida para provocar un cambio en el cargo de Defensor del Pueblo. Enrique Múgica se apunta a dividir, no a sumar, que es lo que deseamos la inmensa mayoría de los catalanes y sobre todo aquellos que nos sentimos catalanes y españoles, uruguayos.... y ciudadanos del mundo.
Enrique Múgica debe dimitir!!
Como catalán de adopción y de convicción no me siento defendido por Múgica. Al contrario, su actitud partidista y arbitraria en relación al Estatut del todos los catalanes, no hace más que distanciarme de su figura y cuestionar su rol entre las instituciones de España.
Múgica llegó a su cargo a propuesta de José Maria Aznar. Todos sabemos que para la designación del Defensor del Pueblo se necesita una mayoría importante del Congreso y en su día el PSOE dió el visto bueno. Pero hoy, su figura ha perdido capacidad de consenso. Hoy su comportamiento ha dañado a la institución de forma grave.
Como socialista me siento avergonzado de la actitud de Múgica en relación al nuevo Estatuto de Catalunya. No creo que esté actuando en favor de los ciudadanos y ciudadanas que vivimos en este país. Múgica, de forma deliberada se está sumando a la campaña más feroz de la derecha española contra la convivencia social en Catalunya y contra la buena relación de los pueblos de España.
Pido al gobierno y exijo a mi partido una actitud decidida para provocar un cambio en el cargo de Defensor del Pueblo. Enrique Múgica se apunta a dividir, no a sumar, que es lo que deseamos la inmensa mayoría de los catalanes y sobre todo aquellos que nos sentimos catalanes y españoles, uruguayos.... y ciudadanos del mundo.
Enrique Múgica debe dimitir!!
sábado, febrero 10, 2007
PISOS SOBREOCUPADOS : CINCO PROPUESTAS
En estos días pasados, el debate sobre el derecho a la vivienda se ha centrado en el problema de los "pisos pateras", en la sobreocupación de viviendas.
El tema no es nuevo en nuestra sociedad. Lo que es nuevo es el conflicto. El fenónemo de la sobreocupación es antiguo. Cada etapa histórica, en que el país ha vivido de forma intensa una oleada de inmigración, determinados barrios, detrminadas calles y determinadas viviendas de nuestras ciudades y pueblos han concido con intensidad el fenónemo. Basta con preguntarlo a muchos ciudadanos y ciudadanas venidos en los años 50 y 60 de otros puntos de España, para saber que muchas familias compartían superficies de 25, 30 y 50 metros cuadrados. Los parientes de entonces, que venían a probar suerte y a trabajar a la Cataluña de la industria y de las fuentes de trabajo, se alojaban de forma mayoritaria en pisos de familiares que les habían antecedido. Lo describen los libros de Paco Candel y las novelas de Juan Marsé. Y si nos referimos a las oleadas migratorias de finales del XIX o de los primeros 30 años del siglo XX, un excelente material de lectura es la novela de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios, que describe con maestría y crudeza la sobrepoblación de pensiones, hostales, patios de vecinos y "mueblés" que recorrió tener un techo su personaje Onofre Bovila y que, seguramente, conocieron nuestros antepasados como la palma de su mano.
El problema no radica en que se deba controlar o romper la cadena de la fraternidad familiar o amical. El conflicto que hoy nos aqueja es la creciente explotación de los nuevos ciudadanos, por empresarios sin escrúpulos, muchas veces de su propia colonia, y otras muchas por parte del propietario local. Ahí está la fuente del delito (la necesidades y las urgencias de los inmigrantes són también una oportunidad de negocio). El delito no está en el hecho de que querramos ayudar a un amigo o a un familiar inmigrante a labrarse un nuevo horizonte profesional en nuestro país.
La paradoja de nuestros tiempos es que vivimos en un país con un número muy importante de viviendas (3.000.000 de unidades) y que conviven en nuestras ciudades pisos vacíos con pisos sobreocupados. Algo se debe hacer para corregir este problema. Y lo debemos hacer con rigor y con rapidez, atendiendo el derecho de toda persona a poder disfrutar de una vivienda digna.
La próxima ley de la vivienda que desde hace pocos semanas se ha empezado a tramitar en el Parlamento, define la sobreocupación como uno de los incumplimiento de la función social de la propiedad residencial. Establece, a continuación, una serie de instrumentos para que las administraciones competentes ( Generalitat y Ayuntamientos) puedan actuar. Estipula obligaciones para las administraciones competentes y regula un régimen de sanciones para los casos que sean punibles.
Pero la ley y su reglamento no estarán en marcha hasta finales de este año 2007. De ahora a entonces, faltan meses, y tenemos a las puertas una campaña electoral municipal. Hay quien tiene la tentación de usar los problemas generados por la sobreocupación como arma política
En cuanto a la ley, lo más importante es que se accelere su tramitación, de forma que hacia el verano pueda estar aprobado el texto legislativo.
En cuanto a las estrategias para atacar el problema, debemos ser extremadamente cuidadosos para no caer en el simplismo ineficaz. Sería un enorme error establecer pretender legislar sobre los metros de superficie por número de miembros de la unidad familiar. La primera consecuencia sería que nos encontraríamos con un número importante de famílias en la calle. Si no podemos ofrecer vivienda a los afectados de sobreocupación, no estamos arreglando el problema sino que estamos creando otro de nuevo.
No sabemos hoy cual es la población afectada, de cuantos pisos estamos hablando, cuantos propietarios estan implicados. De todo ello debemos tener datos precisos, una buena diagnosis. Esta debería ser la primera medida.
La segunda medida debe orientarse a ampliar de inmediato el parque de viviendas disponibles para una atención social de urgencia ( hoy no sabemos si existe esta reserva).
La tercera medida consiste en impulsar y consolidar las oficinas de mediación en el mercado del alquiler, para dar confianza al propietario en relación a la conservación de su patrimonio y la reducción de riesgos de morosidad de los posibles usuarios ( por cierto, en Catalunya los morosos del alquiler no superan el 2% del total) y multiplicar así las oportunidades de acceso a la vivienda a las personas con menos recursos.
La cuarta medida, a mi modo de ver, radica en evitar el racimo de manifestaciones de falsa contundencia por parte de los responsables públicos y aúnar esfuerzos a fin de buscar fórmulas de negociación y de control más discretas pero más eficaces.
La quinta medida que propongo consiste en implicar al sector empresarial en la resolución de la gestión del alquiler de la vivienda de su trabajadores emigrantes. Si la gestión de contingentes de trabajadores no incluye la garantía de facilitar una vivienda en condiciones, desde el primer día, al nuevo trabajador, estamos dejando que perviva un problema realmente perverso. No estamos pidiendo que la vivienda sea gratuita, pero si que el aval de un contrato de alquiler pueda ser hecho por la misma empresa que contrata al trabajador. Los avales siempre son de retorno, por tanto allí no hay pérdidas posibles. Los sindicatos deberían estar atentos y deberían ser exigentes y activos en este capítulo.
Vivir en condiciones es difícil para mucha gente que, hoy, vive y trabaja en Catalunya. Es una responsabilidad de la administración dar soluciones eficaces al problema. Pero es una responsablidad de los agentes sociales participar en la gestión de estas responsabiliades y de la soluciones que se deban implantar.
El tema no es nuevo en nuestra sociedad. Lo que es nuevo es el conflicto. El fenónemo de la sobreocupación es antiguo. Cada etapa histórica, en que el país ha vivido de forma intensa una oleada de inmigración, determinados barrios, detrminadas calles y determinadas viviendas de nuestras ciudades y pueblos han concido con intensidad el fenónemo. Basta con preguntarlo a muchos ciudadanos y ciudadanas venidos en los años 50 y 60 de otros puntos de España, para saber que muchas familias compartían superficies de 25, 30 y 50 metros cuadrados. Los parientes de entonces, que venían a probar suerte y a trabajar a la Cataluña de la industria y de las fuentes de trabajo, se alojaban de forma mayoritaria en pisos de familiares que les habían antecedido. Lo describen los libros de Paco Candel y las novelas de Juan Marsé. Y si nos referimos a las oleadas migratorias de finales del XIX o de los primeros 30 años del siglo XX, un excelente material de lectura es la novela de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios, que describe con maestría y crudeza la sobrepoblación de pensiones, hostales, patios de vecinos y "mueblés" que recorrió tener un techo su personaje Onofre Bovila y que, seguramente, conocieron nuestros antepasados como la palma de su mano.
El problema no radica en que se deba controlar o romper la cadena de la fraternidad familiar o amical. El conflicto que hoy nos aqueja es la creciente explotación de los nuevos ciudadanos, por empresarios sin escrúpulos, muchas veces de su propia colonia, y otras muchas por parte del propietario local. Ahí está la fuente del delito (la necesidades y las urgencias de los inmigrantes són también una oportunidad de negocio). El delito no está en el hecho de que querramos ayudar a un amigo o a un familiar inmigrante a labrarse un nuevo horizonte profesional en nuestro país.
La paradoja de nuestros tiempos es que vivimos en un país con un número muy importante de viviendas (3.000.000 de unidades) y que conviven en nuestras ciudades pisos vacíos con pisos sobreocupados. Algo se debe hacer para corregir este problema. Y lo debemos hacer con rigor y con rapidez, atendiendo el derecho de toda persona a poder disfrutar de una vivienda digna.
La próxima ley de la vivienda que desde hace pocos semanas se ha empezado a tramitar en el Parlamento, define la sobreocupación como uno de los incumplimiento de la función social de la propiedad residencial. Establece, a continuación, una serie de instrumentos para que las administraciones competentes ( Generalitat y Ayuntamientos) puedan actuar. Estipula obligaciones para las administraciones competentes y regula un régimen de sanciones para los casos que sean punibles.
Pero la ley y su reglamento no estarán en marcha hasta finales de este año 2007. De ahora a entonces, faltan meses, y tenemos a las puertas una campaña electoral municipal. Hay quien tiene la tentación de usar los problemas generados por la sobreocupación como arma política
En cuanto a la ley, lo más importante es que se accelere su tramitación, de forma que hacia el verano pueda estar aprobado el texto legislativo.
En cuanto a las estrategias para atacar el problema, debemos ser extremadamente cuidadosos para no caer en el simplismo ineficaz. Sería un enorme error establecer pretender legislar sobre los metros de superficie por número de miembros de la unidad familiar. La primera consecuencia sería que nos encontraríamos con un número importante de famílias en la calle. Si no podemos ofrecer vivienda a los afectados de sobreocupación, no estamos arreglando el problema sino que estamos creando otro de nuevo.
No sabemos hoy cual es la población afectada, de cuantos pisos estamos hablando, cuantos propietarios estan implicados. De todo ello debemos tener datos precisos, una buena diagnosis. Esta debería ser la primera medida.
La segunda medida debe orientarse a ampliar de inmediato el parque de viviendas disponibles para una atención social de urgencia ( hoy no sabemos si existe esta reserva).
La tercera medida consiste en impulsar y consolidar las oficinas de mediación en el mercado del alquiler, para dar confianza al propietario en relación a la conservación de su patrimonio y la reducción de riesgos de morosidad de los posibles usuarios ( por cierto, en Catalunya los morosos del alquiler no superan el 2% del total) y multiplicar así las oportunidades de acceso a la vivienda a las personas con menos recursos.
La cuarta medida, a mi modo de ver, radica en evitar el racimo de manifestaciones de falsa contundencia por parte de los responsables públicos y aúnar esfuerzos a fin de buscar fórmulas de negociación y de control más discretas pero más eficaces.
La quinta medida que propongo consiste en implicar al sector empresarial en la resolución de la gestión del alquiler de la vivienda de su trabajadores emigrantes. Si la gestión de contingentes de trabajadores no incluye la garantía de facilitar una vivienda en condiciones, desde el primer día, al nuevo trabajador, estamos dejando que perviva un problema realmente perverso. No estamos pidiendo que la vivienda sea gratuita, pero si que el aval de un contrato de alquiler pueda ser hecho por la misma empresa que contrata al trabajador. Los avales siempre son de retorno, por tanto allí no hay pérdidas posibles. Los sindicatos deberían estar atentos y deberían ser exigentes y activos en este capítulo.
Vivir en condiciones es difícil para mucha gente que, hoy, vive y trabaja en Catalunya. Es una responsabilidad de la administración dar soluciones eficaces al problema. Pero es una responsablidad de los agentes sociales participar en la gestión de estas responsabiliades y de la soluciones que se deban implantar.
domingo, febrero 04, 2007
LA MARXA DEL NOU ESTATUT
El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.
La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa
L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.
Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.
L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.
D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.
“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.
La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa
L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.
Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.
L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.
D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.
“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.
LA MARXA DEL NOU ESTATUT
El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.
La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa
L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.
Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.
L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.
D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.
“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.
La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa
L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.
Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.
L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.
D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.
“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.
domingo, enero 28, 2007
L’ACCÉS A L’HABITATGE : EL CENTRE DE LA PREOCUPACIÓ MUNICIPAL SOCIALISTA
Tots estem assistint a la dificultat creixent dels joves catalans i d’altres col.lectius socials per accedir a un habitatge digne. La conversió de la unitat d’habitatge en un producte financer dificulta de forma creixent l’accés, ja sigui en forma de compra o de lloguer, a persones o familias amb rendes baixes. A aquest fet se suma un mercat de lloguer reduït , car i feble.
El passat dissabte 13 de gener el secretari de política municipal del PSC, l’alcalde d’Hospitalet, Celestino Corbacho, va proposar com a mesura urgent l’impuls, en els propers quatre anys, de la rehabilitació de 100.000 habitatges.
Aquesta proposta posa l’accent en la ciutat construïda, en la ciutat existent, en la seva modernització i en la seva renovació. Per dur a terme la iniciativa, Corbacho planteja la creació d’un fons de recursos específics per a la rehabilitació d’aquest gruix d’habitatges. S’ha indicat ja, en moltes ocasions, la importància i el bon impacte que han tingut per a molts barris ( i, per tant, per a les seves ciutats) la injecció econòmica de la Llei de Barris. D’una manera similar, el nou fons proposat, hauria d’esdevenir una acció senzilla, però dinàmica, en favor de les grans operacions de rehabilitació de l’habitatge, que pivotaria fonamentalment sobre l’habitatge buit i sobre aquell que no pot ser ocupat a causa de diversos nivells de patología. Si ens atenem a les xifres fins avui conegudes, estariem considerant que un 20 % aproximat del total d’habitatges del parc actual de Catalunya ( 600.000 unitats) podrien ser matèria d’intervenció.
La segona proposta persegueix la creació d’un instrument de consens i de planejament : el consell territorial per la promoció de l’habitatge protegit . Aquesta proposta requereix d’un important esforç polític, de l’esforç d’aquells que volen treballar més enllà dels límits d’un municipi per garantir la construcció d’habitatges accesible als sectors de població que més ho necessiten. La proposta recull allò que ja fa temps diuen les veus més autoritzades : s’ha d’arribar a l’objectiu de que un de cada tres habitatges nous produits sigui de protecció oficial.
Hi ha municipis del Penedès que són exemples de promoció de l’HPO. Cal dir-ho. En especial citaré els exemples de Vilafranca del Penedès, amb 396 habitatges construits de protecció en els darrers quatre anys , de Santa Margarida i Els Monjos que ha impulsat quasi un centenar de pisos amb finalitat social en el mateix periode i, pel volum impulsat i construit, l’esforç del municipi de La Granada.
L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès ve treballant, també, dins l’àmbit de la rehabilitació, des de finals dels anys 80 en la reforma i adequació d’habitatges buits que es lloguen a joves o a famílies que no tenen pis. La tasca ha estat llarga i intensa durant més de 10 anys. La darrera exposició VILAFRANCA FA PER TU explicava algunes d’aquestes accions singulars. La tasca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç municipal, a la col.laboració amb empreses, a la sensibilitat social de molts propietaris. El programa ha servit també per a la formació de joves professionals. Una nova injecció de recursos en aquesta àrea permetria posar al mercat més habitatges, atendre la demanda de més persones, a la vegada que recuperar teixit urbà, impulsar la reactivació econòmica als barris vells o consolidats i fer un estalvi estratègic de sòl urbanitzable.
El passat dissabte 13 de gener el secretari de política municipal del PSC, l’alcalde d’Hospitalet, Celestino Corbacho, va proposar com a mesura urgent l’impuls, en els propers quatre anys, de la rehabilitació de 100.000 habitatges.
Aquesta proposta posa l’accent en la ciutat construïda, en la ciutat existent, en la seva modernització i en la seva renovació. Per dur a terme la iniciativa, Corbacho planteja la creació d’un fons de recursos específics per a la rehabilitació d’aquest gruix d’habitatges. S’ha indicat ja, en moltes ocasions, la importància i el bon impacte que han tingut per a molts barris ( i, per tant, per a les seves ciutats) la injecció econòmica de la Llei de Barris. D’una manera similar, el nou fons proposat, hauria d’esdevenir una acció senzilla, però dinàmica, en favor de les grans operacions de rehabilitació de l’habitatge, que pivotaria fonamentalment sobre l’habitatge buit i sobre aquell que no pot ser ocupat a causa de diversos nivells de patología. Si ens atenem a les xifres fins avui conegudes, estariem considerant que un 20 % aproximat del total d’habitatges del parc actual de Catalunya ( 600.000 unitats) podrien ser matèria d’intervenció.
La segona proposta persegueix la creació d’un instrument de consens i de planejament : el consell territorial per la promoció de l’habitatge protegit . Aquesta proposta requereix d’un important esforç polític, de l’esforç d’aquells que volen treballar més enllà dels límits d’un municipi per garantir la construcció d’habitatges accesible als sectors de població que més ho necessiten. La proposta recull allò que ja fa temps diuen les veus més autoritzades : s’ha d’arribar a l’objectiu de que un de cada tres habitatges nous produits sigui de protecció oficial.
Hi ha municipis del Penedès que són exemples de promoció de l’HPO. Cal dir-ho. En especial citaré els exemples de Vilafranca del Penedès, amb 396 habitatges construits de protecció en els darrers quatre anys , de Santa Margarida i Els Monjos que ha impulsat quasi un centenar de pisos amb finalitat social en el mateix periode i, pel volum impulsat i construit, l’esforç del municipi de La Granada.
L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès ve treballant, també, dins l’àmbit de la rehabilitació, des de finals dels anys 80 en la reforma i adequació d’habitatges buits que es lloguen a joves o a famílies que no tenen pis. La tasca ha estat llarga i intensa durant més de 10 anys. La darrera exposició VILAFRANCA FA PER TU explicava algunes d’aquestes accions singulars. La tasca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç municipal, a la col.laboració amb empreses, a la sensibilitat social de molts propietaris. El programa ha servit també per a la formació de joves professionals. Una nova injecció de recursos en aquesta àrea permetria posar al mercat més habitatges, atendre la demanda de més persones, a la vegada que recuperar teixit urbà, impulsar la reactivació econòmica als barris vells o consolidats i fer un estalvi estratègic de sòl urbanitzable.
miércoles, enero 24, 2007
NUEVOS MOSSOS D'ESQUADRA
Es cierto que la ofensiva de la derecha es intensa en todos los ámbitos. Es real que sus intentos buscan crear la alarma social en ciertos sectores. Es constatable que quieren incluso hacer servir la xenofobia como arma electoral.Es lamentable que estos hechos se produzcan en un país democrático, como el nuestro. Es preocupante que esta campaña la lleven a cabo dipuatdos y/o diputadas representantes de la ciudadanía, de toda la ciudadanía.
Hace pocos días, el Conseller Saura planteó la posibilidad de integrar 30 mossos d'esquadra, nacidos fuera de España, a la plantilla actual del cuerpo. Es una iniciativa que tiene como finalidad atraer al cuerpo a nuevos profesionales, ya que a nadie escapa que la demanda profesional en materia de cuerpos de seguridad ha descendido de forma alarmante. Este hecho es aún más claro, cuando, junto a esta noticia, el Deparatment de Interior anuncia la salida a la calle de 250 mossos que están hoy dedicados a tareas administrativas. A su vez, la medida plantea iniciar una línea de trabajo de acercamiento cultural y social a los nuevos colectivos ciudadanos de emigrantes que viven hoy en Cataluña.
A partir de este momento, la derecha ( la nacionalista de CIU y la del PP) han hecho sonar todas las alarmas. Para ellos, se trata de mantener a toda costa la pureza de sangre del "ejército" patrio. El hecho me hizo recordar la guerra de secesión americana, cuando el ejército yanqui discutió hasta el agotamiento la incorporación o no de soldados negros al ejército antiesclavista. Paradoja y discordia generalizada. Un negro entonces podía servir en trabajos de apoyo al ejército pero le estaba vedado el acceso a la carrera militar...
El debate es impropio de nuestra sociedad y las reacciones de ciertos parlamentarios de la derecha no hacen más que avergonzarnos.Montserrat Nebrera o Nuria de Gispert, para citar dos de los ejemplos más alarmantes, con sus declaraciones, no hacen honor a la larga tradición de tolerancia y de integración de la sociedad catalana.Su comportamiento me produce alarma, porque con sus posiciones no hacen más que dar alas al pensamiento ultra que, por desgracia, aún tiene residuos visibles en nuestra sociedad.
Como ciudadano, lo que espero de un mosso o de una mossa d'esquadra es profesionalidad y eficacia en la defensa del derecho que tengo a vivir seguro. Estas dos cualidades no las otorga el origen, las posibilita la formación, la práctica continua del derecho y el diseño de una política pública de seguridad entendida como política social.
Por ello, considero que este debate es un debate estéril. Es un debate para distraer la atención pública de aquello que preocupa a la sociedad catalana : vivir con mayores niveles de seguridad.
Los ciudadanos y las ciudadanas necesitamos buenos policias, competentes. Es en este empeño que debemos valorar la obra del Govern y del Conseller Saura. En este ámbito, haciendo un seguimiento exhaustivo de sus resultados, sí que nos encontrarán a aquellos que nos consideramos demócratas y que practicamos la tolerancia como fórmula de convivencia pacífica.
Hace pocos días, el Conseller Saura planteó la posibilidad de integrar 30 mossos d'esquadra, nacidos fuera de España, a la plantilla actual del cuerpo. Es una iniciativa que tiene como finalidad atraer al cuerpo a nuevos profesionales, ya que a nadie escapa que la demanda profesional en materia de cuerpos de seguridad ha descendido de forma alarmante. Este hecho es aún más claro, cuando, junto a esta noticia, el Deparatment de Interior anuncia la salida a la calle de 250 mossos que están hoy dedicados a tareas administrativas. A su vez, la medida plantea iniciar una línea de trabajo de acercamiento cultural y social a los nuevos colectivos ciudadanos de emigrantes que viven hoy en Cataluña.
A partir de este momento, la derecha ( la nacionalista de CIU y la del PP) han hecho sonar todas las alarmas. Para ellos, se trata de mantener a toda costa la pureza de sangre del "ejército" patrio. El hecho me hizo recordar la guerra de secesión americana, cuando el ejército yanqui discutió hasta el agotamiento la incorporación o no de soldados negros al ejército antiesclavista. Paradoja y discordia generalizada. Un negro entonces podía servir en trabajos de apoyo al ejército pero le estaba vedado el acceso a la carrera militar...
El debate es impropio de nuestra sociedad y las reacciones de ciertos parlamentarios de la derecha no hacen más que avergonzarnos.Montserrat Nebrera o Nuria de Gispert, para citar dos de los ejemplos más alarmantes, con sus declaraciones, no hacen honor a la larga tradición de tolerancia y de integración de la sociedad catalana.Su comportamiento me produce alarma, porque con sus posiciones no hacen más que dar alas al pensamiento ultra que, por desgracia, aún tiene residuos visibles en nuestra sociedad.
Como ciudadano, lo que espero de un mosso o de una mossa d'esquadra es profesionalidad y eficacia en la defensa del derecho que tengo a vivir seguro. Estas dos cualidades no las otorga el origen, las posibilita la formación, la práctica continua del derecho y el diseño de una política pública de seguridad entendida como política social.
Por ello, considero que este debate es un debate estéril. Es un debate para distraer la atención pública de aquello que preocupa a la sociedad catalana : vivir con mayores niveles de seguridad.
Los ciudadanos y las ciudadanas necesitamos buenos policias, competentes. Es en este empeño que debemos valorar la obra del Govern y del Conseller Saura. En este ámbito, haciendo un seguimiento exhaustivo de sus resultados, sí que nos encontrarán a aquellos que nos consideramos demócratas y que practicamos la tolerancia como fórmula de convivencia pacífica.
domingo, enero 21, 2007
LA IMPORTANCIA DE CREURE EN LA POLITICA
Comencem l’any polític amb un sentiment dolorós. La violència terrorista ha trencat la treva i les converses ( sempre complexes, sempre difícils)del procés de pau a Euskadi. Però, malgrat la duresa del moment i el volum de la catàstrofe viscuda, amb la pèrdua de vides humanes, considero que s’ha de continuar treballant per a que s’obtingui una sortida pacífica a Euskadi, en el marc democràtic.El Govern mereix el nostre suport en aquest moment i hem d’actuar i treballar per a que les seves iniciatives de pau, recolzades de forma majoritària pel Congrés de Diputats, continuïn gaudint del suport majoritari de les forces polítiques i de la ciutadania.Com mai és l’hora de creure en la política.
La responsabilitat dels fets la té la banda armada. Ningú ha de buscar posibles raons, dubtosament justificables, en la seva actuació. La responsabilitat política d’estretar la unió de les forces polítiques democràtiques és, en canvi, de les direccions dels partits i per descomptat, el lideratge de l’acció correspon a qui té el la màxima responsabilitat institucional, el President Zapatero, i política , el Partit Socialista.
Però l’oposició també té una responsabilitat destacada, de la qual no pot defugir de cap de les maneres: donar suport al govern contra el terrorisme i evitar el camí equivocat de la utilització partididista de la desgràcia ocasionada per la violència. Si l’oposició creu en la política, és l’hora de demostrar-ho
Hi ha qui considera que “tot s’hi val” en política. És la pràctica habitual de l’actual cúpula del PP, a Madrid. Qualsevol desgràcia col.lectiva és utilitzada com un arma d’atac i de desgast del Govern. Sense contemplacions. Sense escrúpols. És l’actitud més propera a aquells que no creuen en la política com l’art de relacions entre els ciutadans per resoldre tot això que fa als assumptes públics.
Creure en la política permet proposar, defensar i confrontar idees i projectes, garantir el seu debat, pactar les conclusions. Creure en la política és, sobretot, mantenir unes regles ètiques i uns principis que signifiquen un respecte bàsic al ciutadà. El camí del menyspreu de les institucions, la introducció de la violència com a forma de manifestació política, la manipulació del dolor de les víctimes, la pèrdua de respecte als valors democràtics són l’inici d’un camí que no comporta la millora social ni ciutadana. Formen part d’un sistema que cerca el desprestigi de la política en democràcia.
Aquells que creiem en el rol clau de la política com a forma de convivència social hem de ser rigorosos davant de totes les manifestacions d’intolerància i de violencia, per minúscula que pugui ser la seva manifestació. Algunes d’elles, darrerament sovintegen també a casa nostra. Hem d’acabar amb la pràctica de l’ocupació dels plens municipals i parlamentaris per part de grups minoritaris, radicalitzats. Hem de desterrar, d’una vegada per totes, el pancartisme despòtic que s’ha acostumat a elegir actes institucionals que representen el conjunt de la ciutadania per a manifestar-se ( i encara més greu quan és impulsat per càrrecs electes). Hem de fer més pedagogia de la convivència pacífica davant certs grups minoritaris que confonen la legítima protesta amb la imposició agresiva. Hem de fer front a aquestes formes de comportament, les hem de denunciar i no amagar el cap sota l’ala. La intolerància i la violència poden assumir diferents dimensions, però totes elles són figues del mateix paner.Un model pacífic de convivència necessita, avui més que mai, de la política. Cal que apostem a fons per ella.
Article publicat a El 3 deVuit, el 19 de gener del 2007
La responsabilitat dels fets la té la banda armada. Ningú ha de buscar posibles raons, dubtosament justificables, en la seva actuació. La responsabilitat política d’estretar la unió de les forces polítiques democràtiques és, en canvi, de les direccions dels partits i per descomptat, el lideratge de l’acció correspon a qui té el la màxima responsabilitat institucional, el President Zapatero, i política , el Partit Socialista.
Però l’oposició també té una responsabilitat destacada, de la qual no pot defugir de cap de les maneres: donar suport al govern contra el terrorisme i evitar el camí equivocat de la utilització partididista de la desgràcia ocasionada per la violència. Si l’oposició creu en la política, és l’hora de demostrar-ho
Hi ha qui considera que “tot s’hi val” en política. És la pràctica habitual de l’actual cúpula del PP, a Madrid. Qualsevol desgràcia col.lectiva és utilitzada com un arma d’atac i de desgast del Govern. Sense contemplacions. Sense escrúpols. És l’actitud més propera a aquells que no creuen en la política com l’art de relacions entre els ciutadans per resoldre tot això que fa als assumptes públics.
Creure en la política permet proposar, defensar i confrontar idees i projectes, garantir el seu debat, pactar les conclusions. Creure en la política és, sobretot, mantenir unes regles ètiques i uns principis que signifiquen un respecte bàsic al ciutadà. El camí del menyspreu de les institucions, la introducció de la violència com a forma de manifestació política, la manipulació del dolor de les víctimes, la pèrdua de respecte als valors democràtics són l’inici d’un camí que no comporta la millora social ni ciutadana. Formen part d’un sistema que cerca el desprestigi de la política en democràcia.
Aquells que creiem en el rol clau de la política com a forma de convivència social hem de ser rigorosos davant de totes les manifestacions d’intolerància i de violencia, per minúscula que pugui ser la seva manifestació. Algunes d’elles, darrerament sovintegen també a casa nostra. Hem d’acabar amb la pràctica de l’ocupació dels plens municipals i parlamentaris per part de grups minoritaris, radicalitzats. Hem de desterrar, d’una vegada per totes, el pancartisme despòtic que s’ha acostumat a elegir actes institucionals que representen el conjunt de la ciutadania per a manifestar-se ( i encara més greu quan és impulsat per càrrecs electes). Hem de fer més pedagogia de la convivència pacífica davant certs grups minoritaris que confonen la legítima protesta amb la imposició agresiva. Hem de fer front a aquestes formes de comportament, les hem de denunciar i no amagar el cap sota l’ala. La intolerància i la violència poden assumir diferents dimensions, però totes elles són figues del mateix paner.Un model pacífic de convivència necessita, avui més que mai, de la política. Cal que apostem a fons per ella.
Article publicat a El 3 deVuit, el 19 de gener del 2007
domingo, enero 14, 2007
EL PRESIDENTE MONTILLA Y LA POLITICA DE INMIGRACION
El pasado jueves se celebró la Conferencia de Presidentes Autonómicos, presidida por elPresidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero.
Ha sido la primera Conferencia Autonómica en la que ha participado el President Montilla.
Nuestro presidente centró su discurso en cuatro ejes fundamentales : condena del terrorismo de ETA, política de inmigración, política de I+D y política de recursos hídricos.
Quiero aportar algunas valoraciones sobre los dos primeros aspectos de su intervención.
El President Montilla ha condenado el brutal atentado de ETA en Barajas y ha manifestado su solidaridad con las víctimas. Las víctimas han sido en esta ocasión dos emigrantes ecuatorianos, dos jóvenes que debieron dejar su país de origen para iniciar un proyecto personal en nuestro país, a la vez que establecer un puente económico de apoyo a su familia. También nuestro President manifestó el apoyo del Govern de Catalunya con la política del Presidente Zapatero en la búsqueda de caminos para la paz.
Por otra parte, el President reclamó más recursos para el plan de acogida y de integración de inmigrantes, un instrumento de trabajo articulado por el gobierno del Estado que ha mostrado un alto nivel de eficacia desde su creación. Este Plan, que se articula con las comunidades autónomas y los ayuntamientos, necesita una mayor dotación económica así como una mayor participación de los ayuntamientos en lo que respecta a la planificación, gestión y adjudicación de los recursos. El volumen de población emigrante que ha llegado a nuestro país necesita de políticas eficaces de atención, acogida e integración. Estas políticas deben ser impulsadas por el Estado y por la Generalitat, pero han de tener una organización territorial de base local que es imprescindible para que sea realmente eficaz.
Por todo ello, considero muy positivo que nuestro President reclame como prioridad estos recursos al gobierno estatal y que estas políticas constituyan una prioridad para el President de Catalunya. Sólo la aplicación sistemática de nuevos recursos garantizará la calidad de las respuestas a las enormes demandas que los nuevos trabajadores, los nuevos residentes así como los ciudadanos del país reclaman para conservar la convivencia harmónica en nuestra sociedad.
Ha sido la primera Conferencia Autonómica en la que ha participado el President Montilla.
Nuestro presidente centró su discurso en cuatro ejes fundamentales : condena del terrorismo de ETA, política de inmigración, política de I+D y política de recursos hídricos.
Quiero aportar algunas valoraciones sobre los dos primeros aspectos de su intervención.
El President Montilla ha condenado el brutal atentado de ETA en Barajas y ha manifestado su solidaridad con las víctimas. Las víctimas han sido en esta ocasión dos emigrantes ecuatorianos, dos jóvenes que debieron dejar su país de origen para iniciar un proyecto personal en nuestro país, a la vez que establecer un puente económico de apoyo a su familia. También nuestro President manifestó el apoyo del Govern de Catalunya con la política del Presidente Zapatero en la búsqueda de caminos para la paz.
Por otra parte, el President reclamó más recursos para el plan de acogida y de integración de inmigrantes, un instrumento de trabajo articulado por el gobierno del Estado que ha mostrado un alto nivel de eficacia desde su creación. Este Plan, que se articula con las comunidades autónomas y los ayuntamientos, necesita una mayor dotación económica así como una mayor participación de los ayuntamientos en lo que respecta a la planificación, gestión y adjudicación de los recursos. El volumen de población emigrante que ha llegado a nuestro país necesita de políticas eficaces de atención, acogida e integración. Estas políticas deben ser impulsadas por el Estado y por la Generalitat, pero han de tener una organización territorial de base local que es imprescindible para que sea realmente eficaz.
Por todo ello, considero muy positivo que nuestro President reclame como prioridad estos recursos al gobierno estatal y que estas políticas constituyan una prioridad para el President de Catalunya. Sólo la aplicación sistemática de nuevos recursos garantizará la calidad de las respuestas a las enormes demandas que los nuevos trabajadores, los nuevos residentes así como los ciudadanos del país reclaman para conservar la convivencia harmónica en nuestra sociedad.
domingo, enero 07, 2007
LA OBSESION NOTARIAL DE CONVERGENCIA I UNIO
Una de las estrellas mediáticas de la pasada campaña electoral al Parlament de Catalunya fue, sin lugar a dudas, la visita al notario del diputado Artur Mas. Sorprendidos, el resto de candidatos no hemos salido aún del asombro. Un candidato que no se cree ni sus propias palabras, ni sus propios compromisos, ni su propio programa, intenta ganar credibilidad estampando una firma ante el notario.
La iniciativa fue llevada a cabo, seguramente, con la intención de captar votos entre algunos votantes nacionalistas desengañados de las proclamas patriotas que se transmutaron en apoyos posteriores a la derecha española, al PP, a Aznar...como ocurrió entre los años 1996 y 2003. Con semejante cantidad de plomo en las alas, el candidato Mas dificílmente( pensaban) podría arrancar el vuelo. Aparte de la sorpresa, de la impresión e incluso de una cierta sorna causada por la propuesta, nadie entendió muy bien qué perseguía del todo la operación. Quedó la cosa como un error de cierto calibre y David Madí cargó con la mayor parte de las culpas.
En los primeros días de enero, un Durán i Lleida especialmente activo, ratificaba en la prensa su voluntad estratégica de que CIU debe optar por implicarse en la gobernabilidad del Estado. A finales de diciembre lo había hecho saber en un denso y enjundioso artículo publicado en El País. El 3 de enero, la nota provenía de agencias, por tanto, desde una voluntat política de reenviar el mensaje "urbe et orbi" al estilo " aviso para navegantes". En estas últimas declaraciones volvía a señalar en público, lo que ya había hecho saber en otras ocasiones : si para concretar esta estrategia es necesario pactar con el PP, se pondría manos a la obra. Ahora bien, agregaba irónicamente : "yo no iré al notario". Duran sumaba así su aseveración a la larga lista de descalificaciones recibidas por Artur Mas cuando pasó por la notaría.
La gran sorpresa la recibimos cuando sabemos que Duran también va al notario!!. Pero, no para pactar con otras fuerzas políticas...sino para cerrar acuerdos en Tarragona con su propio socio Convergència Democràtica de Catalunya!!. Unos socios no siempre bien avenidos , que desconfían los unos de los otros en más de una ocasión y que han entrado en una batalla feroz interna por el reparto del poder.
Además, el pacto es secreto!!.Con ello, el votante de la coalición no sabrá a qué atenerse. Un pacto secreto sobre el reparto de carteras?...sobre la priorización programática?...sobre las dimisiones pactadas a golpe de premios consuelo?...
La obsesión notarial de Convergència i Unió está llegando a límites de escándalo político. Es la visión más descarnada de un partido de derechas que ha perdido el timón y que busca de forma desesperada hacerse con espacios de poder. Y, para ello, cualquier color político parece dar lo mismo. Diríamos que, a su juicio, cualquier ocasión "la pintan calva".
Un aviso pues al electorado : entre tantas idas y venidas al notario lo que intenta la derecha catalana es desprestigiar la democracia y la política, incrementar el abstencionismo y convertir la demanda ciudadana en pura mercancía.
La iniciativa fue llevada a cabo, seguramente, con la intención de captar votos entre algunos votantes nacionalistas desengañados de las proclamas patriotas que se transmutaron en apoyos posteriores a la derecha española, al PP, a Aznar...como ocurrió entre los años 1996 y 2003. Con semejante cantidad de plomo en las alas, el candidato Mas dificílmente( pensaban) podría arrancar el vuelo. Aparte de la sorpresa, de la impresión e incluso de una cierta sorna causada por la propuesta, nadie entendió muy bien qué perseguía del todo la operación. Quedó la cosa como un error de cierto calibre y David Madí cargó con la mayor parte de las culpas.
En los primeros días de enero, un Durán i Lleida especialmente activo, ratificaba en la prensa su voluntad estratégica de que CIU debe optar por implicarse en la gobernabilidad del Estado. A finales de diciembre lo había hecho saber en un denso y enjundioso artículo publicado en El País. El 3 de enero, la nota provenía de agencias, por tanto, desde una voluntat política de reenviar el mensaje "urbe et orbi" al estilo " aviso para navegantes". En estas últimas declaraciones volvía a señalar en público, lo que ya había hecho saber en otras ocasiones : si para concretar esta estrategia es necesario pactar con el PP, se pondría manos a la obra. Ahora bien, agregaba irónicamente : "yo no iré al notario". Duran sumaba así su aseveración a la larga lista de descalificaciones recibidas por Artur Mas cuando pasó por la notaría.
La gran sorpresa la recibimos cuando sabemos que Duran también va al notario!!. Pero, no para pactar con otras fuerzas políticas...sino para cerrar acuerdos en Tarragona con su propio socio Convergència Democràtica de Catalunya!!. Unos socios no siempre bien avenidos , que desconfían los unos de los otros en más de una ocasión y que han entrado en una batalla feroz interna por el reparto del poder.
Además, el pacto es secreto!!.Con ello, el votante de la coalición no sabrá a qué atenerse. Un pacto secreto sobre el reparto de carteras?...sobre la priorización programática?...sobre las dimisiones pactadas a golpe de premios consuelo?...
La obsesión notarial de Convergència i Unió está llegando a límites de escándalo político. Es la visión más descarnada de un partido de derechas que ha perdido el timón y que busca de forma desesperada hacerse con espacios de poder. Y, para ello, cualquier color político parece dar lo mismo. Diríamos que, a su juicio, cualquier ocasión "la pintan calva".
Un aviso pues al electorado : entre tantas idas y venidas al notario lo que intenta la derecha catalana es desprestigiar la democracia y la política, incrementar el abstencionismo y convertir la demanda ciudadana en pura mercancía.
viernes, diciembre 29, 2006
BALANÇ D’UN ANY D’INTENS TREBALL POLÍTIC.
Estem a punt de posar punt i final a uns dels anys més intensos de l’activitat política a Catalunya : any d’aprovació parlamentària i ciutadana del nou Estatut ( amb un 74% dels vots populars), any d’eleccions al Parlament, finalització de l’etapa política del President Maragall i de la primera etapa de govern catalanista i d’esquerres en democràcia, acord de l’Entesa, inici de l’etapa del President Montilla i nou govern...
El resultat, malgrat la intensitat de les hores viscudes és positiu. El resultat electoral ha comportat un Parlament i la conformació d’un acord polític basat en una nova aliança de les tres forces polítiques del centre esquerra català disposades a desplegar el nou estatut i a consolidar el catalanisme social.
Tot plegat, un any que no oblidarem fàcilment. Un any amb molta i bona política. Un any de debat i de discusió, que caldrà analitzar amb rigor d’aquí un temps, a la llum dels resultats de la collita que s’obtingui en els propers anys.
Tenim per tant, una nova legislatura. Iniciada fa un més i escaig, la nova legislatura obligarà a les forces parlamentàries a posar-se a la feina d’immediat. El Govern ha estudiat i ha enviat al Parlament un seguit de projectes de llei, pensats i elaborats en el període anterior, per tal d’atendre temes cabdals del país, demandes importants de la ciutadania. Aquests projectes apunten al debat i l’aprovació d’una nova llei de serveis socials ( compromís electoral del President Montilla), una llei de millora de l’accés a l’habitatge, la llei de contractes de conreu, la llei per a la creació del Consell de Relacions Laborals, la llei de creació de Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya, la llei del Centre d’Estudis d’Opinió, la llei de creació de l’Agència Catalana de Turisme i la llei de creació de l’Institut de Seguretat de Catalunya. En els propers dies vindran més projectes. La feina del govern anterior ha estat fecunda i el govern actual vol rendabilitzar-la en benefici de tothom.
Cal dir també , en aquest balanç, que l’economia catalana està clarament millor que fa tres anys. S’han creat 440.000 llocs de treball, la taxa d’atur està en el 6,2%( un mínim històric), la taxa d’ocupació se situa en el 71%, dins els objectius fixats a la cimera de Lisboa per l’any 2010. La taxa d’ocupació femenina s’acosta ja en xifres globals a la mitjana europea ( també una fita de Lisboa) i el PBI creix al 3,6%, al ritme més alt dels darrers 24 mesos i el doble que la mitajana europea. Un bon any , per tant el 2006, des del punt de vista de l’economia.
No puc acabar aquest article sense fer referència a l’obra del Govern Zapatero. El suport del President del Govern espanyol ha estat clau per a obtenir un Nou Estatut. Rodríguez Zaptero ha estat un abanderat de la reforma estatutària, tot i el cost polític que en algun moment li ha significat la seva defensa. Però, sobre tot, vull destacar dos grans reformes socials del seu govern: l’aprovació de la llei de l’autonomia personal o de l’atenció a les persones dependents que completa l’edifici del’estat del benestar a casa nostra i l’impuls a la llei de la igualtat que cerca equilibrar la situació econòmica, social, política i institucional de les dones al conjunt de l’Estat. Fora injust no citar, finalment, l’enorme impuls que el President Zapatero ve donant al procés de pau a Euskadi. Un procés lent i complex, però que compta amb el suport de tots els demòcrates.
Publicat a El 3 de Vuit, 29/12/06
El resultat, malgrat la intensitat de les hores viscudes és positiu. El resultat electoral ha comportat un Parlament i la conformació d’un acord polític basat en una nova aliança de les tres forces polítiques del centre esquerra català disposades a desplegar el nou estatut i a consolidar el catalanisme social.
Tot plegat, un any que no oblidarem fàcilment. Un any amb molta i bona política. Un any de debat i de discusió, que caldrà analitzar amb rigor d’aquí un temps, a la llum dels resultats de la collita que s’obtingui en els propers anys.
Tenim per tant, una nova legislatura. Iniciada fa un més i escaig, la nova legislatura obligarà a les forces parlamentàries a posar-se a la feina d’immediat. El Govern ha estudiat i ha enviat al Parlament un seguit de projectes de llei, pensats i elaborats en el període anterior, per tal d’atendre temes cabdals del país, demandes importants de la ciutadania. Aquests projectes apunten al debat i l’aprovació d’una nova llei de serveis socials ( compromís electoral del President Montilla), una llei de millora de l’accés a l’habitatge, la llei de contractes de conreu, la llei per a la creació del Consell de Relacions Laborals, la llei de creació de Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya, la llei del Centre d’Estudis d’Opinió, la llei de creació de l’Agència Catalana de Turisme i la llei de creació de l’Institut de Seguretat de Catalunya. En els propers dies vindran més projectes. La feina del govern anterior ha estat fecunda i el govern actual vol rendabilitzar-la en benefici de tothom.
Cal dir també , en aquest balanç, que l’economia catalana està clarament millor que fa tres anys. S’han creat 440.000 llocs de treball, la taxa d’atur està en el 6,2%( un mínim històric), la taxa d’ocupació se situa en el 71%, dins els objectius fixats a la cimera de Lisboa per l’any 2010. La taxa d’ocupació femenina s’acosta ja en xifres globals a la mitjana europea ( també una fita de Lisboa) i el PBI creix al 3,6%, al ritme més alt dels darrers 24 mesos i el doble que la mitajana europea. Un bon any , per tant el 2006, des del punt de vista de l’economia.
No puc acabar aquest article sense fer referència a l’obra del Govern Zapatero. El suport del President del Govern espanyol ha estat clau per a obtenir un Nou Estatut. Rodríguez Zaptero ha estat un abanderat de la reforma estatutària, tot i el cost polític que en algun moment li ha significat la seva defensa. Però, sobre tot, vull destacar dos grans reformes socials del seu govern: l’aprovació de la llei de l’autonomia personal o de l’atenció a les persones dependents que completa l’edifici del’estat del benestar a casa nostra i l’impuls a la llei de la igualtat que cerca equilibrar la situació econòmica, social, política i institucional de les dones al conjunt de l’Estat. Fora injust no citar, finalment, l’enorme impuls que el President Zapatero ve donant al procés de pau a Euskadi. Un procés lent i complex, però que compta amb el suport de tots els demòcrates.
Publicat a El 3 de Vuit, 29/12/06
martes, diciembre 26, 2006
LA LEY Y EL ACCESO A LA VIVIENDA
En estos días hemos asistido a una manifestación de proporciones importantes: más de 10.000 jóvenes se manifestaron en Barcelona ( otros miles lo hicieron en Madrid y centenares en varias ciudades españolas) en protesta por las dificultades para acceder a una vivienda digna. Este movimiento, que nació de forma espontánea, tiene visos de convertirse en uno de los movimientos espontáneos de mayor impacto social.
También en este mes de noviembre, el Govern del President Montilla ha enviado al Parlament la ley que pretende mejorar el acceso a la vivienda. Es un gesto responsable, urgente y necesario. El Parlament debe, ahora, trabajar de forma intensa y rápida para que la ley se tramite con rapidez. Al Govern le corresponde, a su vez, dotar los presupuestos públicos de los próximos años con los recursos imprescindibles ( observen que no digo necesarios) para hacer frente a tamaña demanda.
Acceder a una vivienda en condiciones se ha convertido, para la mayoría de los jóvenes, en una odisea. El nivel de precios pone las cuotas mensuales de hipotecas y de alquileres por encima del salario que suelen ganar nuestros jóvenes. Vivir de forma autónoma requiere hoy compartir el piso o contar con un apoyo económico familiar que solvente éste u otros consumos imprescindibles de la vida cotidiana.
El panorama es complejo. La ley sola no podrá resolver todos los problemas planteados.Dará un paso muy importante, pero ella sola no será suficiente. Hace falta voluntad política, que el Govern de Catalunya ya ha manifestado, y hace falta un paquete de medidas económicas que ayude a los sectores más débiles del mercado a acceder a la vivienda. Promover la entrada en el mercado de una parte substancial del parque vacío mediante incentivos al propietario y al inquilino, liberar suelo para la construcción de viviendas protegidas y establecer un control estricto a la especulación del suelo ( como pretende la ley Trujillo) son algunas de las medidas a adoptar.
De todos es sabido que la unidad de vivienda se ha convertido en un producto financiero, que sectores importantes del dinero circulante están invirtiendo en el sector inmobiliario, obteniendo pingües beneficios.De todos es sabido que este fenómeno dificulta la intervención pública y puede llegar ( en caso de errar en el objetivo) a generar aún más especulación. De todos es sabido que no se podrá solucionar este tema de la noche a la mañana, que la fórmula a aplicar requiere cooperación de las administraciones competentes, planificación cuidadosa e inversiones a pequeño, mediano y largo plazo.
En materia de vivienda hace falta un trabajo intenso y sostenido. Garantizar el acceso a la vivienda a todo aquel que lo necesite nos llevará tiempo. Pero los ciudadanos esperan una respuesta firme, una labor contínua y decidida y un discurso más proximo a sus necesidades.
También en este mes de noviembre, el Govern del President Montilla ha enviado al Parlament la ley que pretende mejorar el acceso a la vivienda. Es un gesto responsable, urgente y necesario. El Parlament debe, ahora, trabajar de forma intensa y rápida para que la ley se tramite con rapidez. Al Govern le corresponde, a su vez, dotar los presupuestos públicos de los próximos años con los recursos imprescindibles ( observen que no digo necesarios) para hacer frente a tamaña demanda.
Acceder a una vivienda en condiciones se ha convertido, para la mayoría de los jóvenes, en una odisea. El nivel de precios pone las cuotas mensuales de hipotecas y de alquileres por encima del salario que suelen ganar nuestros jóvenes. Vivir de forma autónoma requiere hoy compartir el piso o contar con un apoyo económico familiar que solvente éste u otros consumos imprescindibles de la vida cotidiana.
El panorama es complejo. La ley sola no podrá resolver todos los problemas planteados.Dará un paso muy importante, pero ella sola no será suficiente. Hace falta voluntad política, que el Govern de Catalunya ya ha manifestado, y hace falta un paquete de medidas económicas que ayude a los sectores más débiles del mercado a acceder a la vivienda. Promover la entrada en el mercado de una parte substancial del parque vacío mediante incentivos al propietario y al inquilino, liberar suelo para la construcción de viviendas protegidas y establecer un control estricto a la especulación del suelo ( como pretende la ley Trujillo) son algunas de las medidas a adoptar.
De todos es sabido que la unidad de vivienda se ha convertido en un producto financiero, que sectores importantes del dinero circulante están invirtiendo en el sector inmobiliario, obteniendo pingües beneficios.De todos es sabido que este fenómeno dificulta la intervención pública y puede llegar ( en caso de errar en el objetivo) a generar aún más especulación. De todos es sabido que no se podrá solucionar este tema de la noche a la mañana, que la fórmula a aplicar requiere cooperación de las administraciones competentes, planificación cuidadosa e inversiones a pequeño, mediano y largo plazo.
En materia de vivienda hace falta un trabajo intenso y sostenido. Garantizar el acceso a la vivienda a todo aquel que lo necesite nos llevará tiempo. Pero los ciudadanos esperan una respuesta firme, una labor contínua y decidida y un discurso más proximo a sus necesidades.
martes, diciembre 19, 2006
AIR MADRID O COMO EXPLOTAR LA EXPECTATIVA DE LA GENTE QUE MAS NECESITA
Soy de aquellos que viaja en avión con una cierta asiduidad. Debo reconocer que el transporte aéreo ha tenido un crecimiento espectacular y que ha pasado de ser el transporte de las clases medias y de las acomodadas a ser ya un medio de transporte popular. También tengo, desde hace un tiempo, la percepción de que las cosas no van bien en los aeropuertos, ni con las compañias aéreas, ni con las ofertas comerciales de viajes en avión, ni con las agencias de viajes.
La entrada de las líneas low cost en el transporte aéreo han significado una pequeña revolución copernicana en materia de transporte de pasajeros. En el ámbito europeo y en los niveles de competencias comerciales de rutes de corta duración, la oferta del bajo coste se ha mostrado realmente competitiva. Al parecer, incluso, las compañías obtienen importantes beneficios, algunas de ellas incluso cotizan en bolsa, etc. Pero en el largo recorrido y, en especial en los vuelos transoceánicos, el bajo coste no da los mismos resultados... al parecer.
Lo que ha pasado estos días con Air Madrid es una muestra dolorosa de qué niveles puede alcanzar la indefensión del consumidor. Las ofertas de viajes a precios económicos para grandes distancias son un producto maleable, a veces engañoso y muchas veces de baja calidad. El drama está en que todos, o casi todos, lo sabemos. Lo sabe el Estado, lo saben las compañías, lo saben las agencias de viaje...lo padecen los usuarios. Y no todos los usuarios, sino más frecuentemente los usuarios con menos recursos. No quiero caer en la demagogia, pero es evidente que la fortuna es reacia con los que más la necesitan.
Mi temor es que esta situación sirva para encarecer aún más los billetes de avión para viajar a los países de origen de muchas personas que viven y trabajan en Cataluña y en España. Esta crisis puede servir de pretexto, con más compañías volando, con más oferta de vuelos, para una nueva subida de precios, que ya han crecido en los últimos cinco años de forma considerable. Si en temporada baja un billete a Buenos Aires o Montevideo, por ejemplo, hace cinco años, oscilaba entre los 500 ó 600 euros, hoy, este mismo trayecto, en la misma temporada, suele situarse por encima de los 800 euros.
Esperemos que esta crisis de Air Madrid sirva para reflexionar sobre la loca carrera de ofertas "truchas" ( falsificadas , de mala calidad) que han invadido el mercado. Los efectos positivos de las mismas van a parar a las arcas de agencias y compañias. Los negativos, a migrar los recursos de los consumidores. Debemos exigir una mayor transparencia y solvencia en el mercado de venta de billetes de viajes, así como un estricto control de calidad de sus ofertas.
En esta hora muchos nos exclamamos. Eso es como "acordarse de Santa Bárbara cuando truena". Pero la falta de control en un mercado libre es causa de muchos conflictos sino somos capaces de garantizar y de regular la calidad de las ofertas.
La ministra Alvarez ha actuado con rapidez y con eficiencia. Ha habido por su parte una respuesta inmediata. En Cataluña, el Departamento de Economía ha implementado los mecanismos de excepción, necesarios para informar y para asesorar a los afectados. Es una reacción correcta. Pero todo ello no esconde que debemos establecer mecanismos más estrictos con las empresas irresponsables o de escasa solvencia a fin de proteger los derechos de los ciudadanos.
La entrada de las líneas low cost en el transporte aéreo han significado una pequeña revolución copernicana en materia de transporte de pasajeros. En el ámbito europeo y en los niveles de competencias comerciales de rutes de corta duración, la oferta del bajo coste se ha mostrado realmente competitiva. Al parecer, incluso, las compañías obtienen importantes beneficios, algunas de ellas incluso cotizan en bolsa, etc. Pero en el largo recorrido y, en especial en los vuelos transoceánicos, el bajo coste no da los mismos resultados... al parecer.
Lo que ha pasado estos días con Air Madrid es una muestra dolorosa de qué niveles puede alcanzar la indefensión del consumidor. Las ofertas de viajes a precios económicos para grandes distancias son un producto maleable, a veces engañoso y muchas veces de baja calidad. El drama está en que todos, o casi todos, lo sabemos. Lo sabe el Estado, lo saben las compañías, lo saben las agencias de viaje...lo padecen los usuarios. Y no todos los usuarios, sino más frecuentemente los usuarios con menos recursos. No quiero caer en la demagogia, pero es evidente que la fortuna es reacia con los que más la necesitan.
Mi temor es que esta situación sirva para encarecer aún más los billetes de avión para viajar a los países de origen de muchas personas que viven y trabajan en Cataluña y en España. Esta crisis puede servir de pretexto, con más compañías volando, con más oferta de vuelos, para una nueva subida de precios, que ya han crecido en los últimos cinco años de forma considerable. Si en temporada baja un billete a Buenos Aires o Montevideo, por ejemplo, hace cinco años, oscilaba entre los 500 ó 600 euros, hoy, este mismo trayecto, en la misma temporada, suele situarse por encima de los 800 euros.
Esperemos que esta crisis de Air Madrid sirva para reflexionar sobre la loca carrera de ofertas "truchas" ( falsificadas , de mala calidad) que han invadido el mercado. Los efectos positivos de las mismas van a parar a las arcas de agencias y compañias. Los negativos, a migrar los recursos de los consumidores. Debemos exigir una mayor transparencia y solvencia en el mercado de venta de billetes de viajes, así como un estricto control de calidad de sus ofertas.
En esta hora muchos nos exclamamos. Eso es como "acordarse de Santa Bárbara cuando truena". Pero la falta de control en un mercado libre es causa de muchos conflictos sino somos capaces de garantizar y de regular la calidad de las ofertas.
La ministra Alvarez ha actuado con rapidez y con eficiencia. Ha habido por su parte una respuesta inmediata. En Cataluña, el Departamento de Economía ha implementado los mecanismos de excepción, necesarios para informar y para asesorar a los afectados. Es una reacción correcta. Pero todo ello no esconde que debemos establecer mecanismos más estrictos con las empresas irresponsables o de escasa solvencia a fin de proteger los derechos de los ciudadanos.
domingo, diciembre 17, 2006
LA IMPORTANCIA ESTRATÈGICA DEL QUART CINTURÓ O AUTOPISTA ORBITAL METROPOLITANA
El projecte del 4rt.cinturó porta ja 40 anys de debat. L’any 1966 va ser plantejat pel franquisme com un eix necessari per a la comunicació entre els territoris de la segona corona metropolitana, per fora de la connurbació de Barcelona, i per respondre a la mobilitat generada, llavors, pel creixement industrial de l’arc metropolità.
El PSC sempre ha donat suport al projecte de construcció d’aquesta autovia i ho ha fet basat en tres grans blocs argumentals.
1. La importancia estratègica d’aquesta infraestructura durant els darrers 40 anys, com és evident, s’ha consolidat. A banda de la urgència de millorar la comunicació entre els territoris del Baix Llobregat i del Vallés i de donar sortida a la mobilitat del sector industrial i del logístic que ha crescut de forma extraordinària, cal tenir en compte que la xarxa viària actual no és capaç de resoldre la creixent demanda de l’usuari del transport privat, del moviment generat per l’increment de l’activitat logística, ni de l’increment del transport de passatgers ( tant turístic com públic). La construcció de l’autovia orbital ha de descongestionar la xarxa comarcal que avui es veu absolutament colapsada per la manca d’aquesta autovia de caràcter gratuït.
2. Un segon factor important és el següent : el 4rt.cinturó o autovia orbital metropolitana es constitueix en l’eix vertebrador de l’Arc Metropolità, un territori que s’inicia en el Garraf, continua a l’Alt Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i acaba en el Maresme. Aquesta segona corona metropolitana té avui prop d’1.000.000 d’habitants i és la segona regió industrial i tecnològica més important de Catalunya ( i la tercera d’Espanya). Les 7 ciutats capitals dels territoris implicats comencen a tenir ja un nexe important que inclou,fins i tot la posada en marxa d’una oficina especialitzada de seguiment de diversos projectes i diagnosis d'interés comú. Compta actualment amb el suport del Govern de la Generalitat i aplega a Vilanova i La Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró. El 4rt. cinturó esdevé, així, l’eix viari gratuït articulador de la segona regió industrial de Catalunya. Aquest ARC veurà les comunicacions encara més reforçades amb el projecte de l’Eix Orbital Ferroviari, impulsat pel Govern, que está iniciant la seva marxa i que també servirà per a consolidar la connexió dels territoris abans citats.
3. En tercer lloc, cal destacar que l’autovia orbital forma part de l'eix de l’autovia A-7, que connecta Almeria amb els Pirineus, completant l’articulació viària del corredor mediterrani. La política pública en matèria de xarxa viària implica dotar al corredor mediterrani de dos eixos viaris d’altes prestacions : una autovia i una autopista. L’impacte econòmic sobre la renda familiar i els costos empresarials del preu dels peatges recomanen la construcció d’una autovia gratuïta alternativa a l’autopista de peatge que pot ser utilitzada pels usuaris de llarg recorregut ( de França a València,) tant pel que fa al transport de mercaderies, com al privat i el col.lectiu de passatgers. Aquest doble sistema articula el corredor en condicions de qualitat i d’eficàcia, així com de competitivitat comercial, i permet connectar-lo, en condicions, als grans eixos viaris europeus. Cal recordar que a la Comunitat Valenciana, a Murcia i a Andalusia Oriental ja estan resoltes, en marxa ( i alguns ja executats) els projectes de les dues grans xarxes.
Notes complementàries.
El traçat del 4rt.cinturó o autovia orbital és un traçat previst des d’Abrera a Sant Celoni i continuat, amb la C-60, fins a Mataró.
La seva execució és competència de l’ESTAT i per tant qui projecta, licita i adjudica és el MINISTERIO DE FOMENTO. Tant els municipis afectats com el DPTOP són administracions que participen, mitjançant al.legacions i negociacions, en la definició del projecte.
Situació actual del traçat
a) Des d’ABRERA A OLESA DE BONESVALLS- Pròxima licitació.
b) Tram OLESA- VILADECAVALLS- Ja licitat. Longitud 6,16 km / Cost previst : 196 M€.
c) Tram VILADECAVALLS –TERRASSA. Adjudicat el 17 de novembre del 2006 a COPCISA. Longitud 8 km / Cost previst : 44 M€
d) Tram TERRASSA- SANT CELONI . Falta projecte definitiu .
e) Tram SANT CELONI- MATARO . La C-60 formarà part del 4rt. Cinturó.
El PSC sempre ha donat suport al projecte de construcció d’aquesta autovia i ho ha fet basat en tres grans blocs argumentals.
1. La importancia estratègica d’aquesta infraestructura durant els darrers 40 anys, com és evident, s’ha consolidat. A banda de la urgència de millorar la comunicació entre els territoris del Baix Llobregat i del Vallés i de donar sortida a la mobilitat del sector industrial i del logístic que ha crescut de forma extraordinària, cal tenir en compte que la xarxa viària actual no és capaç de resoldre la creixent demanda de l’usuari del transport privat, del moviment generat per l’increment de l’activitat logística, ni de l’increment del transport de passatgers ( tant turístic com públic). La construcció de l’autovia orbital ha de descongestionar la xarxa comarcal que avui es veu absolutament colapsada per la manca d’aquesta autovia de caràcter gratuït.
2. Un segon factor important és el següent : el 4rt.cinturó o autovia orbital metropolitana es constitueix en l’eix vertebrador de l’Arc Metropolità, un territori que s’inicia en el Garraf, continua a l’Alt Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i acaba en el Maresme. Aquesta segona corona metropolitana té avui prop d’1.000.000 d’habitants i és la segona regió industrial i tecnològica més important de Catalunya ( i la tercera d’Espanya). Les 7 ciutats capitals dels territoris implicats comencen a tenir ja un nexe important que inclou,fins i tot la posada en marxa d’una oficina especialitzada de seguiment de diversos projectes i diagnosis d'interés comú. Compta actualment amb el suport del Govern de la Generalitat i aplega a Vilanova i La Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró. El 4rt. cinturó esdevé, així, l’eix viari gratuït articulador de la segona regió industrial de Catalunya. Aquest ARC veurà les comunicacions encara més reforçades amb el projecte de l’Eix Orbital Ferroviari, impulsat pel Govern, que está iniciant la seva marxa i que també servirà per a consolidar la connexió dels territoris abans citats.
3. En tercer lloc, cal destacar que l’autovia orbital forma part de l'eix de l’autovia A-7, que connecta Almeria amb els Pirineus, completant l’articulació viària del corredor mediterrani. La política pública en matèria de xarxa viària implica dotar al corredor mediterrani de dos eixos viaris d’altes prestacions : una autovia i una autopista. L’impacte econòmic sobre la renda familiar i els costos empresarials del preu dels peatges recomanen la construcció d’una autovia gratuïta alternativa a l’autopista de peatge que pot ser utilitzada pels usuaris de llarg recorregut ( de França a València,) tant pel que fa al transport de mercaderies, com al privat i el col.lectiu de passatgers. Aquest doble sistema articula el corredor en condicions de qualitat i d’eficàcia, així com de competitivitat comercial, i permet connectar-lo, en condicions, als grans eixos viaris europeus. Cal recordar que a la Comunitat Valenciana, a Murcia i a Andalusia Oriental ja estan resoltes, en marxa ( i alguns ja executats) els projectes de les dues grans xarxes.
Notes complementàries.
El traçat del 4rt.cinturó o autovia orbital és un traçat previst des d’Abrera a Sant Celoni i continuat, amb la C-60, fins a Mataró.
La seva execució és competència de l’ESTAT i per tant qui projecta, licita i adjudica és el MINISTERIO DE FOMENTO. Tant els municipis afectats com el DPTOP són administracions que participen, mitjançant al.legacions i negociacions, en la definició del projecte.
Situació actual del traçat
a) Des d’ABRERA A OLESA DE BONESVALLS- Pròxima licitació.
b) Tram OLESA- VILADECAVALLS- Ja licitat. Longitud 6,16 km / Cost previst : 196 M€.
c) Tram VILADECAVALLS –TERRASSA. Adjudicat el 17 de novembre del 2006 a COPCISA. Longitud 8 km / Cost previst : 44 M€
d) Tram TERRASSA- SANT CELONI . Falta projecte definitiu .
e) Tram SANT CELONI- MATARO . La C-60 formarà part del 4rt. Cinturó.
domingo, diciembre 10, 2006
HA MUERTO EL DICTADOR PINOCHET
Hoy ha muerto Augusto Pinochet.
Ha muerto exactamente el dia internacional de los derechos humanos. Todo ello, parece, una brutal ironía de la historia.
Con él ha muerto una feroz simbología de represión, de muerte, de destrucción de la esperanza.Su vida política significó la muerte y el dolor de mucha gente.
Ha muerto un símbolo del terror y de la injustícia. Ha muerto un emblema de la deslealtad institucional. Ha muerto un criminal de la democracia y de la convivencia pacífica.
Además , ha muerto un corrupto, un expoliador de los recursos de su país y de su gente.
Pienso en muchos amigos chilenos...
Pienso, y tiemblo cuando pienso, en tanta y tanta gente que sufrió a causa de la durísima dictadura chilena.
Pienso en un par largo de nombres que no tienen olvido : en Victor Jara, en Orlando Letelier. Pienso en el Gral. Carlos Prat, asesinado en Buenos Aires, por mandato del sanguinario dictador.
Pienso, también, que él no estuvo solo. Y pienso que la sombra de la justícia (que es alargada) llegará antes o después a poner( negro sobre blanco) orden en los renglones torcidos de tanta infamia.
Pienso en los amigos chilenos de Xarxa Latina. Me los imagino mudos, quietos, hieráticos. Siempe que muere un dictador nos entran unas ganas enormes de gritar...pero nos contenemos por el peso terrible de sus víctimas.
Las víctimas de tanta masacre estarán siempre ahí. Sólo la justicia podrà quitarlas suavemente del corazón para ponerlas en el sitio imprescindible de la memoria colectiva.
Ha muerto exactamente el dia internacional de los derechos humanos. Todo ello, parece, una brutal ironía de la historia.
Con él ha muerto una feroz simbología de represión, de muerte, de destrucción de la esperanza.Su vida política significó la muerte y el dolor de mucha gente.
Ha muerto un símbolo del terror y de la injustícia. Ha muerto un emblema de la deslealtad institucional. Ha muerto un criminal de la democracia y de la convivencia pacífica.
Además , ha muerto un corrupto, un expoliador de los recursos de su país y de su gente.
Pienso en muchos amigos chilenos...
Pienso, y tiemblo cuando pienso, en tanta y tanta gente que sufrió a causa de la durísima dictadura chilena.
Pienso en un par largo de nombres que no tienen olvido : en Victor Jara, en Orlando Letelier. Pienso en el Gral. Carlos Prat, asesinado en Buenos Aires, por mandato del sanguinario dictador.
Pienso, también, que él no estuvo solo. Y pienso que la sombra de la justícia (que es alargada) llegará antes o después a poner( negro sobre blanco) orden en los renglones torcidos de tanta infamia.
Pienso en los amigos chilenos de Xarxa Latina. Me los imagino mudos, quietos, hieráticos. Siempe que muere un dictador nos entran unas ganas enormes de gritar...pero nos contenemos por el peso terrible de sus víctimas.
Las víctimas de tanta masacre estarán siempre ahí. Sólo la justicia podrà quitarlas suavemente del corazón para ponerlas en el sitio imprescindible de la memoria colectiva.
viernes, diciembre 08, 2006
LA PRESIDENCIA DE JOSE MONTILLA I EL PENEDES
El debat d’investidura de Jose Montilla com a President de la Generalitat s’ha desenvolupat amb calma i amb tranquil·litat. Res ha pogut modificar un clima de calma política que torna a posar les coses al seu lloc en la tradició catalana del pacte i de l’acord. Ha estat un debat de gran importància, en el marc del qual s’ha pogut constatar la voluntat de diàleg del nou President, el seu rigor propositiu i l’alt grau de confiança que ha tramés al país.
Els nacionalistes conservadors han tingut finalment una actitud correcta, que cal reconèixer. El país necessita tant d’un govern actiu i eficaç, com d’una oposició responsable. La ciutadania surt beneficiada d’aquesta conjunció dels dos factors i la política es reforça com la capacitat d’homes i dones de plantejar-ne reptes comuns i de resoldre’ls, en lògic acord amb uns i en lògica diferència amb uns altres.
L’oposició de dretes al Govern Maragall va jugar moltes vegades a la bronca estèril, al gest inútil de la violència verbal, al descrèdit personal i fins i tot a la manca de respecte institucional. Ha estat un espectacle censurable que esperem no torni a ser pràctica habitual. Personalment, he viscut l’etapa del President Maragall com una típica etapa de transició: rica, creativa, transformadora, alliberadora, però amb continues turbulències. .
L’etapa de l’Entesa és una nova etapa. Hi ha la voluntat de que sigui la primera etapa tranquil·la de govern de les esquerres catalanes i catalanistes, conformada per una vocació de treball plural i per una voluntat de practicar una catalanisme inclusiu, integrador, amb primacia social. Benestar i justícia social, modernitat, pluralitat i llibertat són els seus elements bàsics, en directa consonància amb una societat com la nostra que té aquest principis com a propis.
La presidència de José Montilla ha d’impulsar el desplegament del nou Estatut, amb majors cotes d’autogovern i amb més recursos per dur-lo a terme. Des del Penedès, considero necessari que es continuï invertint en educació i salut públiques, en atenció a la gent gran i a les persones amb autonomia personal reduïda, en la conservació i preservació del nostre paisatge, en la millora de les condicions laborals, professionals, i personals de les dones, en l’oferta d’habitatges per als joves, en la promoció de la cultura penedesenca, en la inversió en investigació, en recerca, en implantacions empresarials d’alt valor afegit. Tot això és possible, per que està inclòs en la declaració programàtica de l’Entesa i en el discurs d’investidura del nou President.
Per últim, l’acció de govern del President Montilla ha de fer possible, de la mà dels nostres ajuntaments, un major reconeixement de la entitat singular del Penedès i de foment de la capacitat d’emprendre de la nostra gent. Considero prioritari que es doti als ajuntaments de més recursos i de més competències i, que a la vegada, s’impulsi des del punt de vista institucional un procés de descentralització de gestió competencial cap els municipis que vingui a possibilitar una major proximitat de les decisions governamentals als ciutadans. Hem de procurar governs més pròxims i accions polítiques més coherents amb les necessitats de la ciutadania. Fer-ho de la mà dels ajuntaments és una garantia. El Govern del President Maragall va iniciar ja una fórmula de treball molt propera a les persones, cercant la seva opinió, la seva representació, la seva participació en la pressa de decisions. És compromís del President Montilla ampliar i aprofundir aquest model de relació.
Els nacionalistes conservadors han tingut finalment una actitud correcta, que cal reconèixer. El país necessita tant d’un govern actiu i eficaç, com d’una oposició responsable. La ciutadania surt beneficiada d’aquesta conjunció dels dos factors i la política es reforça com la capacitat d’homes i dones de plantejar-ne reptes comuns i de resoldre’ls, en lògic acord amb uns i en lògica diferència amb uns altres.
L’oposició de dretes al Govern Maragall va jugar moltes vegades a la bronca estèril, al gest inútil de la violència verbal, al descrèdit personal i fins i tot a la manca de respecte institucional. Ha estat un espectacle censurable que esperem no torni a ser pràctica habitual. Personalment, he viscut l’etapa del President Maragall com una típica etapa de transició: rica, creativa, transformadora, alliberadora, però amb continues turbulències. .
L’etapa de l’Entesa és una nova etapa. Hi ha la voluntat de que sigui la primera etapa tranquil·la de govern de les esquerres catalanes i catalanistes, conformada per una vocació de treball plural i per una voluntat de practicar una catalanisme inclusiu, integrador, amb primacia social. Benestar i justícia social, modernitat, pluralitat i llibertat són els seus elements bàsics, en directa consonància amb una societat com la nostra que té aquest principis com a propis.
La presidència de José Montilla ha d’impulsar el desplegament del nou Estatut, amb majors cotes d’autogovern i amb més recursos per dur-lo a terme. Des del Penedès, considero necessari que es continuï invertint en educació i salut públiques, en atenció a la gent gran i a les persones amb autonomia personal reduïda, en la conservació i preservació del nostre paisatge, en la millora de les condicions laborals, professionals, i personals de les dones, en l’oferta d’habitatges per als joves, en la promoció de la cultura penedesenca, en la inversió en investigació, en recerca, en implantacions empresarials d’alt valor afegit. Tot això és possible, per que està inclòs en la declaració programàtica de l’Entesa i en el discurs d’investidura del nou President.
Per últim, l’acció de govern del President Montilla ha de fer possible, de la mà dels nostres ajuntaments, un major reconeixement de la entitat singular del Penedès i de foment de la capacitat d’emprendre de la nostra gent. Considero prioritari que es doti als ajuntaments de més recursos i de més competències i, que a la vegada, s’impulsi des del punt de vista institucional un procés de descentralització de gestió competencial cap els municipis que vingui a possibilitar una major proximitat de les decisions governamentals als ciutadans. Hem de procurar governs més pròxims i accions polítiques més coherents amb les necessitats de la ciutadania. Fer-ho de la mà dels ajuntaments és una garantia. El Govern del President Maragall va iniciar ja una fórmula de treball molt propera a les persones, cercant la seva opinió, la seva representació, la seva participació en la pressa de decisions. És compromís del President Montilla ampliar i aprofundir aquest model de relació.
jueves, noviembre 30, 2006
CATALUÑA Y URUGUAY
El pasado 31 de octubre se cumplieron dos años del excepcional triunfo político que llevó al gobierno del Uruguay al Encuentro Progresista y a la presidencia del país al Dr. Tabaré Vázquez. Han transcurrido dos años del triunfo electoral de la izquierda uruguaya y el próximo 1º de marzo, dos años de su llegada al poder.Hará también dos años que el President Maragall visitó Uruguay para acompañar al Presidente Vázquez en su primer dia de gobierno.
Quiero ahora recordar otra fecha más reciente, fresca y joven. No hace un mes, los presidentes de Catalunya y de Uruguay firmaron un primer Memorandum de Cooperación y de Colaboración entre los dos países. Maragall y Vázquez reafirmaban, de esta manera, la voluntad de que dos orillas del mundo ( la mediterránea y la del Plata) tengan algo más que una historia singular de relación de emigraciones a lo largo de tres siglos.
Los catalanes empezaron a emigrar al Uruguay ( entonces parte del Virreinato del Río de la Plata) a mediados del siglo XVIII y desde entonces la diáspora catalana fue recalando en el pequeño país, de manera intermitente, hasta casi finales del franquismo.
Los uruguayos empezaron a emigrar a Cataluña a partir de les duras horas políticas que vivió el país a partir de 1973.
La relación entre catalanes y uruguayos ha sido siempre intensa, posiblemente porque forman parte de sociedades que se parecen mucho : sociedades moderades, ligeramente conservadoras pero comprometidas con el progreso social, antiautoritarias por definición, discretas en lo público, contenidas en lo privado.
Pero el motivo de esta página de hoy es a dar a conocer el Memorandum. Se ha definbido entre sus intenciones la necesidad de impulsar las relaciones culturales, científicas y de investigación, las que generan actividad productiva y posibilitan la obtención de riqueza y la creación de empleo, las que impulsan la difusión de buenas prácticas en materia de gobernanza y de gobernabilidad, favoreciendo el desarrollo y la consolidación de la arquitectura civil y institucional de ambos paises.
Este Memorandum ha hecho un largo recorrido antes de llegar a su firma. Para que llegara a buen puerto hubo dos elementos claves : la disponibilidad permanente del President Maragall a llevarlo a cabo y la voluntad entusiasta del Ministro Gargano a dejar firmada una pieza especifica de carácter diplomático entre ambos países.
Quiero agradecer a todos aquellos que nos ayudaron a hacerlo nacer. El Memorandum tiene un buen contenido.Está hecho de buena madera y de buenas experiencias que ya están en marcha ( en agricultura, en salud, en cooperación cultural, en el ámbito de la justicia, etc). Ahora sólo falta hacerlo crecer, ponerle alas y que eche a volar con garbo y energía.
Quiero ahora recordar otra fecha más reciente, fresca y joven. No hace un mes, los presidentes de Catalunya y de Uruguay firmaron un primer Memorandum de Cooperación y de Colaboración entre los dos países. Maragall y Vázquez reafirmaban, de esta manera, la voluntad de que dos orillas del mundo ( la mediterránea y la del Plata) tengan algo más que una historia singular de relación de emigraciones a lo largo de tres siglos.
Los catalanes empezaron a emigrar al Uruguay ( entonces parte del Virreinato del Río de la Plata) a mediados del siglo XVIII y desde entonces la diáspora catalana fue recalando en el pequeño país, de manera intermitente, hasta casi finales del franquismo.
Los uruguayos empezaron a emigrar a Cataluña a partir de les duras horas políticas que vivió el país a partir de 1973.
La relación entre catalanes y uruguayos ha sido siempre intensa, posiblemente porque forman parte de sociedades que se parecen mucho : sociedades moderades, ligeramente conservadoras pero comprometidas con el progreso social, antiautoritarias por definición, discretas en lo público, contenidas en lo privado.
Pero el motivo de esta página de hoy es a dar a conocer el Memorandum. Se ha definbido entre sus intenciones la necesidad de impulsar las relaciones culturales, científicas y de investigación, las que generan actividad productiva y posibilitan la obtención de riqueza y la creación de empleo, las que impulsan la difusión de buenas prácticas en materia de gobernanza y de gobernabilidad, favoreciendo el desarrollo y la consolidación de la arquitectura civil y institucional de ambos paises.
Este Memorandum ha hecho un largo recorrido antes de llegar a su firma. Para que llegara a buen puerto hubo dos elementos claves : la disponibilidad permanente del President Maragall a llevarlo a cabo y la voluntad entusiasta del Ministro Gargano a dejar firmada una pieza especifica de carácter diplomático entre ambos países.
Quiero agradecer a todos aquellos que nos ayudaron a hacerlo nacer. El Memorandum tiene un buen contenido.Está hecho de buena madera y de buenas experiencias que ya están en marcha ( en agricultura, en salud, en cooperación cultural, en el ámbito de la justicia, etc). Ahora sólo falta hacerlo crecer, ponerle alas y que eche a volar con garbo y energía.
lunes, noviembre 27, 2006
DEL PRESIDENT MARAGALL AL PRESIDENT MONTILLA
El debate de investidura del President Montilla ha iniciado una nueva etapa en la vida política de nuestro país. Por primera vez, desde la recuperación democrática, se dan las condiciones políticas para que un gobierno de izquierdas suceda a otro gobierno de izquierdas. El único gobierno de las izquierdas catalanas en el siglo XX fue ferozmente truncado por la dictadura fascista de Francisco Franco. Recuperada la democracia, la derecha nacionalista se hizo con el poder y el pujolismo, casi como un régimen omnímodo, cubrió a modo de un manto espeso y denso la superficie política y social de buena parte de Cataluña.
La alianza de las izquierdas catalanas tiene ahora un reto fundamental: consolidar el nuevo período político. Ello significa dar perfil propio al gobierno, estilo singular en la dirección de la cosa pública, una nueva articulación política para un nuevo modelo de país.
A mi modo de entender, el gobierno del Presidente Maragall se pareció más a un fecundo periodo de transición que al inicio de la alternancia política propiamente dicha entre las derechas y las izquierdas. Maragall rompió con un extenso período monocolor de conservadurismo nacionalista en los asuntos públicos del país. Un período excesivamente largo para poder responder con calidad a las urgencias que nos impone el mundo de hoy. Un período en el cual el desborde indentitario, que tantos buenos réditos electorales le dio al President Pujol, se antepuso a la necesaria modernización del país, a la ampliación y mejora de las estructuras sociales, al impulso renovador de la creación y de la produción cultural diversa, incluso a la consolidación de unas políticas de comunicación realmente plurales por parte de los medios públicos, etc..
La gran tarea del President Maragall y de su equipo fue la de romper con un régimen ( democrático sin duda) basado en el pensamiento único identificado con el modelo nacional católico del pujolismo y poner las bases de otra nueva etapa basada en la igualdad de oportunidades en la cosa pública y en el ámbito social para todos los catalanes, tanto de forma individual como colectiva.
Fruto de esta etapa, de la cual tanto la obra como el método de trabajo del gobierno son buena muestra, es posible hoy llegar a la Entesa. Y de ahí, también, el giro en el objetivo estratégico de la alianza política de las izquierdas ( que incluye a la izquierda independentista) : poner como objetivo de las políticas públicas el catalanismo inclusivo, el catalanismo social.
La evolución de la reflexión política en esta dirección, al interior de los tres partidos que componen la Entesa, la han hecho posible. Representando la globalidad de las sensibilidades sociales y políticas en el centro izquierda de Catalunya, incluso pudiendo aparecer en ocasiones con diferencias y contradicciones, socalistas, republicanos y ecosocialistas presentan hoy un frente político con vocación de solidez y con voluntad de gobierno conjunto a medio plazo.
Sin Gobierno Maragall, no hubiera sido posible hoy el Govern de l'Entesa. Mejor dicho, sin la etapa política del tripartito del Tinell, es posible que hoy no hubiera cuajado la Presidència de Montilla. Es por ello que quien quiera ver en el acuerdo un mero juego de intereses de cúpulas políticas está cometiendo un error de grueso calibre. La receptividad ciudadana al nuevo gobierno es amplia y expectante.El crédito de Montilla es amplio. La ciudadania está percibiendo hoy más que durante la etapa previa al 1º de noviembre que el movimiento político de las izquierdas catalanas tiene una considerable voluntad de futuro. E la nave va.
La alianza de las izquierdas catalanas tiene ahora un reto fundamental: consolidar el nuevo período político. Ello significa dar perfil propio al gobierno, estilo singular en la dirección de la cosa pública, una nueva articulación política para un nuevo modelo de país.
A mi modo de entender, el gobierno del Presidente Maragall se pareció más a un fecundo periodo de transición que al inicio de la alternancia política propiamente dicha entre las derechas y las izquierdas. Maragall rompió con un extenso período monocolor de conservadurismo nacionalista en los asuntos públicos del país. Un período excesivamente largo para poder responder con calidad a las urgencias que nos impone el mundo de hoy. Un período en el cual el desborde indentitario, que tantos buenos réditos electorales le dio al President Pujol, se antepuso a la necesaria modernización del país, a la ampliación y mejora de las estructuras sociales, al impulso renovador de la creación y de la produción cultural diversa, incluso a la consolidación de unas políticas de comunicación realmente plurales por parte de los medios públicos, etc..
La gran tarea del President Maragall y de su equipo fue la de romper con un régimen ( democrático sin duda) basado en el pensamiento único identificado con el modelo nacional católico del pujolismo y poner las bases de otra nueva etapa basada en la igualdad de oportunidades en la cosa pública y en el ámbito social para todos los catalanes, tanto de forma individual como colectiva.
Fruto de esta etapa, de la cual tanto la obra como el método de trabajo del gobierno son buena muestra, es posible hoy llegar a la Entesa. Y de ahí, también, el giro en el objetivo estratégico de la alianza política de las izquierdas ( que incluye a la izquierda independentista) : poner como objetivo de las políticas públicas el catalanismo inclusivo, el catalanismo social.
La evolución de la reflexión política en esta dirección, al interior de los tres partidos que componen la Entesa, la han hecho posible. Representando la globalidad de las sensibilidades sociales y políticas en el centro izquierda de Catalunya, incluso pudiendo aparecer en ocasiones con diferencias y contradicciones, socalistas, republicanos y ecosocialistas presentan hoy un frente político con vocación de solidez y con voluntad de gobierno conjunto a medio plazo.
Sin Gobierno Maragall, no hubiera sido posible hoy el Govern de l'Entesa. Mejor dicho, sin la etapa política del tripartito del Tinell, es posible que hoy no hubiera cuajado la Presidència de Montilla. Es por ello que quien quiera ver en el acuerdo un mero juego de intereses de cúpulas políticas está cometiendo un error de grueso calibre. La receptividad ciudadana al nuevo gobierno es amplia y expectante.El crédito de Montilla es amplio. La ciudadania está percibiendo hoy más que durante la etapa previa al 1º de noviembre que el movimiento político de las izquierdas catalanas tiene una considerable voluntad de futuro. E la nave va.
martes, noviembre 21, 2006
L'APOSTA PER SEGOLÈNE ROYAL
És possible que els companys del Partit Socialista francès puguin tornar al govern de la mà d'una nova dirigent renovadora: Segolène Royal. I dic una nova dirigent, per que també ho va ser de renovador, en el seu dia, Lionel Jospin, qui va acabar finalment derrotat per la suma de diversos factors, alguns d'ells tan significatius com el de la crisi del model d'estat que patei el país veí.
Des de Catalunya hem assistit amb un cert astorament a la intensa ( i a vegades ferotge) campanya de les eleccions internes dels socialistes francesos, a la virulència dels seus debats i, també, a l'aparició de mostres de joc brut per condicionar el resultat final.
Les primàries, no hi cap dubte, són un bon instrument de treball intern. Permeten sacsejar la realitat política interna d'un partit, impulsen el debat ideològic i garanteixen una major transparència sobre la seva muscultura directiva.És indubtable que, a la vegada, alimenten "baixes pasions" i fan aparèixer les estructures polítiques tal com són: estructures associatives formades per homes i dones, que no poden escapar als condicionants de la psicologia humana, tan individual com col.lectiva.
El fet que Royal hagi superat la prova, enforteix la seva candidatura, incrementa el seu carisma i reforça el seu lideratge.
Des de Catalunya, hem d'apostar per la companya Royal. Els catalans tenim una profunda convicció europeísta. Ja fa temps que hem decidit lligar el nostre futur al destí de la Europa unida.
Avui el procés de creixement de la unitat europea està estancat. Necessita d'un notable esforç polític. Per a que sigui possible, França a de girar a l'esquerra.Només un govern francés presidit per una socialista potser garantia de desbloqueig d'un procés que ens interessa i que ens és molt necessari.Per això la nostra aposta és per aquesta companya lluitadora i tenaç : Segolène Royal.
Des de Catalunya hem assistit amb un cert astorament a la intensa ( i a vegades ferotge) campanya de les eleccions internes dels socialistes francesos, a la virulència dels seus debats i, també, a l'aparició de mostres de joc brut per condicionar el resultat final.
Les primàries, no hi cap dubte, són un bon instrument de treball intern. Permeten sacsejar la realitat política interna d'un partit, impulsen el debat ideològic i garanteixen una major transparència sobre la seva muscultura directiva.És indubtable que, a la vegada, alimenten "baixes pasions" i fan aparèixer les estructures polítiques tal com són: estructures associatives formades per homes i dones, que no poden escapar als condicionants de la psicologia humana, tan individual com col.lectiva.
El fet que Royal hagi superat la prova, enforteix la seva candidatura, incrementa el seu carisma i reforça el seu lideratge.
Des de Catalunya, hem d'apostar per la companya Royal. Els catalans tenim una profunda convicció europeísta. Ja fa temps que hem decidit lligar el nostre futur al destí de la Europa unida.
Avui el procés de creixement de la unitat europea està estancat. Necessita d'un notable esforç polític. Per a que sigui possible, França a de girar a l'esquerra.Només un govern francés presidit per una socialista potser garantia de desbloqueig d'un procés que ens interessa i que ens és molt necessari.Per això la nostra aposta és per aquesta companya lluitadora i tenaç : Segolène Royal.
domingo, noviembre 19, 2006
BORDABERRY A PRISION. ¡VIVA URUGAY!
En el mes de mayo de este año ( 2006), se cumplieron los 40 años del asesinato en Buenos Aires del senador Zelmar Michelini y del diputado Héctor Gutiérrez Ruiz. Ambos uruguayos, ambos implicados en la defensa de la libertades del pueblo uruguayo, ambos vinculados a la lucha por la justícia social en un país que se iba sumergiendo en los años más duros y más grises de su historia.
Tres años antes, Juan Maria Bordaberry, había dirigido un golpe de estado contra la democracia uruguaya, una democracia consolidada, de largo arraigo. La situación económica del país llevó a la movilización de cientos de miles de trabajadores. Se organizó una enorme fuerza política a la izquierda, que reunió sindicalistas, estudiantes, activistas políticos y a políticos de centro y de izquierda que creyeron llegada la hora de dar un cambio a la situación del país.
Bordaberry representaba y representó durante mucho tiempo a los sectores más reaccionarios del país. Su perfil era bien claro : terrateniente y de las más rancia derecha agraria del país. Durante su gobierno, y luego durante el periodo dictatorial que dirigió, se identificó claramente con un modelo represivo y autoritario para dar salida a la crisis política y institucional del Uruguay de los años setenta. Bajo su gobierno, si inició la represión más cruel que conoció jamás el Uruguay moderno. Suspensión de derechos constitucionales, violaciones de derechos humanos, detenciones masivas de dirigentes populares, secuestros de líderes opositores, organización de las primeras prisiones clandestinas, asesinatos de opositores, organización de los escuadrones de la muerte. Una situación muy dura para las fuerzas democráticas. Una etapa de crimen político de estado y de dolor que hemos podido superar anímicamente pero que necesita reparación y justicia.
40 años más tarde la justícia comienza a llegar. Bordaberry y su ministro de Exteriores, Juan Carlos Blanco, están hoy en prisión acusados de organización y encubrimiento de los dos dirigentes políticos que antes citaba, así como de dos dirigentes del MLN tupamaros. Hechos perpetrados en Buenos Aires, amparados en las siniestras alianzas de las fuerzas de represión que dieron lugar a la operación Condor y otras...
Hace ya 40 años...Si no fuera por el terrible volumen de muerte y de desgracia que acumuló su gobierno y su política, hoy deberíamos celebrar su entrada en prisión. Ahora esperamos que la justícia del país pueda actuar sin ataduras. Ya hemos visto, en más de una ocasión, cómo las fuerzas de la derecha opositora intentan boicotear el proceso de transparencia y de recuperación de la memoria histórica.Con la evolución del proceso a Blanco y a Bordaberry, el Uruguay que hoy preside Tabaré Vázquez ha demostrado una vez más que está consolidando su madurez democrática. ¡ Viva Uruguay!
Tres años antes, Juan Maria Bordaberry, había dirigido un golpe de estado contra la democracia uruguaya, una democracia consolidada, de largo arraigo. La situación económica del país llevó a la movilización de cientos de miles de trabajadores. Se organizó una enorme fuerza política a la izquierda, que reunió sindicalistas, estudiantes, activistas políticos y a políticos de centro y de izquierda que creyeron llegada la hora de dar un cambio a la situación del país.
Bordaberry representaba y representó durante mucho tiempo a los sectores más reaccionarios del país. Su perfil era bien claro : terrateniente y de las más rancia derecha agraria del país. Durante su gobierno, y luego durante el periodo dictatorial que dirigió, se identificó claramente con un modelo represivo y autoritario para dar salida a la crisis política y institucional del Uruguay de los años setenta. Bajo su gobierno, si inició la represión más cruel que conoció jamás el Uruguay moderno. Suspensión de derechos constitucionales, violaciones de derechos humanos, detenciones masivas de dirigentes populares, secuestros de líderes opositores, organización de las primeras prisiones clandestinas, asesinatos de opositores, organización de los escuadrones de la muerte. Una situación muy dura para las fuerzas democráticas. Una etapa de crimen político de estado y de dolor que hemos podido superar anímicamente pero que necesita reparación y justicia.
40 años más tarde la justícia comienza a llegar. Bordaberry y su ministro de Exteriores, Juan Carlos Blanco, están hoy en prisión acusados de organización y encubrimiento de los dos dirigentes políticos que antes citaba, así como de dos dirigentes del MLN tupamaros. Hechos perpetrados en Buenos Aires, amparados en las siniestras alianzas de las fuerzas de represión que dieron lugar a la operación Condor y otras...
Hace ya 40 años...Si no fuera por el terrible volumen de muerte y de desgracia que acumuló su gobierno y su política, hoy deberíamos celebrar su entrada en prisión. Ahora esperamos que la justícia del país pueda actuar sin ataduras. Ya hemos visto, en más de una ocasión, cómo las fuerzas de la derecha opositora intentan boicotear el proceso de transparencia y de recuperación de la memoria histórica.Con la evolución del proceso a Blanco y a Bordaberry, el Uruguay que hoy preside Tabaré Vázquez ha demostrado una vez más que está consolidando su madurez democrática. ¡ Viva Uruguay!
lunes, noviembre 13, 2006
UNA NOVA ETAPA DE GOVERN DE PROGRÉS
Catalunya tornarà a tenir, d’aquí pocs dies, un govern de progrés, en lògica continuació històrica i política de l’etapa encetada pel Govern de Pasqual Maragall. Dic en lògica continuitat per que l’acció de govern de les esquerres catalanes i catalanistes, durant tres anys , han posat les bases d’una nova etapa política centrada en l’ampliació i millora de l’estat de benestar, en la correcció dels desequilibris territorials, en l’increment de l’autogovern i en la modernització no tans sols de la societat sino també de l’economia.
Aquest segon mandat que es perfila té aquesta vocació : desenvolupar i aprofundir en el catalanisme social, en la reivindicació de més justícia social per a tothom, en la consecució dels millors fins per aquells i aquelles que menys tenen.
Catalunya ha estat per a molts de nosaltres, i jo m’incloc de ple, una terra d’oportunitats, que és el millor perfil que poden assolir les terres d’acollida. Però, la més gran oportunitat per a les persones és la que ofereix, aquí i arreu, el gaudi de la igualtat en matèria de drets i en l’exercici dels deures. Això, amics , només ho pot garantir l’esquerra. Són principis de l’esquerra, els de la integració i de la igualtat, els de la llibertat i els de la justícia. El programa de l’Entesa, s’orientarà en aquesta direcció, que és la que necessita la nostra societat per arribar a millors cotes de desenvolupament.
És ben cert que els desequilibris hi són, que estàn aquí, que encara no els hem resolt del tot. Fa pocs dies es donaven a conèixer temes tan impactants com que a Catalunya en tenim 4000 persones sense sostre, 4000 persones que viuen al carrer. Només l’anunci ja és una denúncia. També ho és que la inseguretat ciudadana s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més creixent. O, també, que l’accés a un habitatge en condicions hagi esdevingut una quimera per a molts joves del país. Per exemple, també ho és, que a la nostra comarca, visquin més de 100 dones que han sol.licitat ( i obtingut) una ordre d’allunyament dels seus companys sentimentals, per causa de maltractaments. En tenim encara uns nivells d’atenció familiar a la gent gran dependent molt baixos ( fins a tres vegades per sota de la mitjana europea) Hi ha, per tant, feina a fer. Molta feina a fer. I aquest és el repte del proper govern. Però també ho és del conjunt de la societat.
Ens diposem a iniciar la nova etapa tenint el programa social com a referent moral. Comptarem també amb un govern que gaudirà d’uns dels suport més àmplis, obtinguts mai a Catalunya, tant a nivell parlamentari com de vot popular, com a referent polític i institucional. La bona marxa d’ambdos elements són la millor garantia per posicionar Catalunya entre les primeres nacions d’Europa.
Aquest segon mandat que es perfila té aquesta vocació : desenvolupar i aprofundir en el catalanisme social, en la reivindicació de més justícia social per a tothom, en la consecució dels millors fins per aquells i aquelles que menys tenen.
Catalunya ha estat per a molts de nosaltres, i jo m’incloc de ple, una terra d’oportunitats, que és el millor perfil que poden assolir les terres d’acollida. Però, la més gran oportunitat per a les persones és la que ofereix, aquí i arreu, el gaudi de la igualtat en matèria de drets i en l’exercici dels deures. Això, amics , només ho pot garantir l’esquerra. Són principis de l’esquerra, els de la integració i de la igualtat, els de la llibertat i els de la justícia. El programa de l’Entesa, s’orientarà en aquesta direcció, que és la que necessita la nostra societat per arribar a millors cotes de desenvolupament.
És ben cert que els desequilibris hi són, que estàn aquí, que encara no els hem resolt del tot. Fa pocs dies es donaven a conèixer temes tan impactants com que a Catalunya en tenim 4000 persones sense sostre, 4000 persones que viuen al carrer. Només l’anunci ja és una denúncia. També ho és que la inseguretat ciudadana s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més creixent. O, també, que l’accés a un habitatge en condicions hagi esdevingut una quimera per a molts joves del país. Per exemple, també ho és, que a la nostra comarca, visquin més de 100 dones que han sol.licitat ( i obtingut) una ordre d’allunyament dels seus companys sentimentals, per causa de maltractaments. En tenim encara uns nivells d’atenció familiar a la gent gran dependent molt baixos ( fins a tres vegades per sota de la mitjana europea) Hi ha, per tant, feina a fer. Molta feina a fer. I aquest és el repte del proper govern. Però també ho és del conjunt de la societat.
Ens diposem a iniciar la nova etapa tenint el programa social com a referent moral. Comptarem també amb un govern que gaudirà d’uns dels suport més àmplis, obtinguts mai a Catalunya, tant a nivell parlamentari com de vot popular, com a referent polític i institucional. La bona marxa d’ambdos elements són la millor garantia per posicionar Catalunya entre les primeres nacions d’Europa.
lunes, octubre 30, 2006
AEROPORT DEL PRAT
Fa pocs dies vaig visitar l'Aeroport del Prat a petició dels companys i de les companyes dels comités d'empresa de la UGT. La visita ha estat una oportunitat per poder donar a conèixer el posicionament del PSC en relació als aeroports de Catalunya : demanar la transferència dels aeroports de Sabadell, Reus i Girona i la creació d'un consorci per l'aeroport del Prat amb participació del Govern de l'Estat, del Govern de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, amb una posició preeminent del nostre govern autonòmic.
Resta per analitzar i definir el model de participació del sector privat en la gestió aeroportuària.Resta, també, per analitzar i definir la situació dels treballadors d'Aeroports, tant pel que fa, si és el cas, a la transferència o a la seva futura dependència d'un consorci ( cas del Prat).
L'Aeroport del Prat és un peça bàsica pel desenvolupament de Catalunya. És un aeroport que dóna importants beneficis al conjunt del sistema aeroportuari. L'ampliació ( la nova terminal) implicarà la creació de 7.000 nous llocs de treball i la possibilitat d'acollir fins a 50 milions de passatgers.
Crec que el debat s'ha de fer en clau no només d'importància estratègica. Els representants de l'UGT catalana estan disposats a subscriure l'acord polític que s'albira en relació a la gestió futura del Prat i de la resta d'aeroports catalans d'interés general. En aquesta cruïlla de decisions tan importants cal més informació als treballadors i a les treballadores implicats, que els dóni confiança en el procés i que garanteixi la qualitat dels llocs de treball, tant dels actuals com dels que s'han de crear.
Vull dir, finalment, que he copsat il.lusió en les seves paraules i en les seves reflexions, la il.lusió de la gent que creu en el futur d'una Catalunya construïda entre tots.
Resta per analitzar i definir el model de participació del sector privat en la gestió aeroportuària.Resta, també, per analitzar i definir la situació dels treballadors d'Aeroports, tant pel que fa, si és el cas, a la transferència o a la seva futura dependència d'un consorci ( cas del Prat).
L'Aeroport del Prat és un peça bàsica pel desenvolupament de Catalunya. És un aeroport que dóna importants beneficis al conjunt del sistema aeroportuari. L'ampliació ( la nova terminal) implicarà la creació de 7.000 nous llocs de treball i la possibilitat d'acollir fins a 50 milions de passatgers.
Crec que el debat s'ha de fer en clau no només d'importància estratègica. Els representants de l'UGT catalana estan disposats a subscriure l'acord polític que s'albira en relació a la gestió futura del Prat i de la resta d'aeroports catalans d'interés general. En aquesta cruïlla de decisions tan importants cal més informació als treballadors i a les treballadores implicats, que els dóni confiança en el procés i que garanteixi la qualitat dels llocs de treball, tant dels actuals com dels que s'han de crear.
Vull dir, finalment, que he copsat il.lusió en les seves paraules i en les seves reflexions, la il.lusió de la gent que creu en el futur d'una Catalunya construïda entre tots.
jueves, octubre 26, 2006
EL CARNÉ POR PUNTOS DEL SR. MAS
Un virus informático, totalmente inoportuno, me ha mantenido al margen de mi blog en estos días. Vuelvo hoy, con muchas materias para comentar sobre las propuestas electorales en juego.
Os debo confesar que me preocupa terriblemente la propuesat del carné por puntos para los emigrantes, que ha hecho Artur Mas. Me preocupa no sólo el contenido de la propuesta, sino también su significado en el sentido de que significa un viraje ultra de la coalición conservadora en materia de inmigración.
Sarkozy en Francia ya se ha planteado recoger votos del lepenismo político en base a una dura política contra los inmigrantes. Al parecer, Artur Mas ha iniciado el mismo camino.
Se ha comenzado por cosas más sutiles. La petición de mano dura contra los movimienetos alternativos cuando se manifiestan ( no el combate del gaberrismo con el cual todos coincidimos) ya era un avance hecho por el Sr. Trias sobre el cambio de rumbo ideológico de la coalición en estos temas.
Se suma este planteamiento a opiniones de CIU que ya conocemos y que quiero recordar. CIU ha sido la primera fuerza política de la derecha en España que planteó la selección de los inmigrantes. Pujol el primer político que exigió el visado obligatorio para todos aquellos que provienen de paises terceros. CIU ha sido la primera fuerza política que advirtió, en la campaña del 2003, sobre " la pérdida de naturaleza de la sociedad catalana" sino se detenía la corriente migratoria. Marta Ferrusola, dirigente del mismo partido,"alertó"hace ya unos años, a los catalanes, sobre el peligro de que " la emigración convierta nuestras iglesias en mezquitas".
Esta deriva lepenista del pensamiento de Artur Mas encierra en si misma una grave amenaza : el uso demagógico y electoralista de la inmigración, una apuesta irresponsable que puede acabar dividiendo la sociedad catalana.
Os debo confesar que me preocupa terriblemente la propuesat del carné por puntos para los emigrantes, que ha hecho Artur Mas. Me preocupa no sólo el contenido de la propuesta, sino también su significado en el sentido de que significa un viraje ultra de la coalición conservadora en materia de inmigración.
Sarkozy en Francia ya se ha planteado recoger votos del lepenismo político en base a una dura política contra los inmigrantes. Al parecer, Artur Mas ha iniciado el mismo camino.
Se ha comenzado por cosas más sutiles. La petición de mano dura contra los movimienetos alternativos cuando se manifiestan ( no el combate del gaberrismo con el cual todos coincidimos) ya era un avance hecho por el Sr. Trias sobre el cambio de rumbo ideológico de la coalición en estos temas.
Se suma este planteamiento a opiniones de CIU que ya conocemos y que quiero recordar. CIU ha sido la primera fuerza política de la derecha en España que planteó la selección de los inmigrantes. Pujol el primer político que exigió el visado obligatorio para todos aquellos que provienen de paises terceros. CIU ha sido la primera fuerza política que advirtió, en la campaña del 2003, sobre " la pérdida de naturaleza de la sociedad catalana" sino se detenía la corriente migratoria. Marta Ferrusola, dirigente del mismo partido,"alertó"hace ya unos años, a los catalanes, sobre el peligro de que " la emigración convierta nuestras iglesias en mezquitas".
Esta deriva lepenista del pensamiento de Artur Mas encierra en si misma una grave amenaza : el uso demagógico y electoralista de la inmigración, una apuesta irresponsable que puede acabar dividiendo la sociedad catalana.
viernes, octubre 13, 2006
CIU I LA MISÈRIA DE LA POLÍTICA
La premsa d'avui anuncia que en els propers dies CIU distribuirà un DVD contra els partits de l'esquerra. Pel que es veu, la dreta catalana vol fer una campanya agressiva, amb la intenció de destruir al contrari, no de combatre amb els elements democràtics i morals que tota campanya mereix en una societat democràtica i madura.CIU ha decidit transitar el camí de la Fundació FAES, la d'Aznar, i fer servir l'estil l'estil d'Angel Rodriguez, fill putatiu i ideològic d'Aznar i d'Alvarez Cascos. La pitjor espècie política, una vergonya per la classe política.
La pràctica de la propaganda que persegueix la destrucció moral de l'adversari és una pràctica molt perillosa. A banda de provocar a l'elector un profund rebuig, provoca un terrible desencís a la ciutadania, efectes que només persegueixen la desmobilització electoral,faciliten el joc de les minories radicals, provocant la pèrdidadde confiança en les institucions, són l'antesala de la pèrdua democràtica. És una pràctica més pròpia de l'Alemanya goebeliana que de les democràcies modernes d'Europa, a la qual pertanyem.
Són gestos que s'aproximen més a la misèria de la política que a la política en si mateixa. Són pràctiques més pròpies de l'estil totalitari, que repugna els demòcrates i que només poden comportar pràctiques funestes per a la convivència.
Tots recordem que el PP d'Aznar va portar a terme les pitjors pràctiques polítiques en el procés de " acoso y derribo" del govern de Felipe González. Les conseqüències al si de la societat van ser molt dures i realment encara no s'han curat del tot.
Tot no s'hi val en política. CIU ho sap,però igualment juga a la pitjor de les pràctiques. No té escrupols. Aposta a tot per guanyar, per tornar a "la cadira". Per CIU, tot s'hi val si cal tornar a la cadira... dels interessos particulars, de la pèrdua de drets, de l'amiguisme, del cas Turisme, del cas Casino, del cas Treball, de la pràctica de retallar recursos d'educació per fer campanya al candidat Mas...
Però la ciutadania catalana no vol aquest estil. Vivim en un societat madura que tria maduresa, responsabilitat i compromís amb les persones. Els catalans i les catalanes volem la política amb majúscules, no la misèria de la política.
La pràctica de la propaganda que persegueix la destrucció moral de l'adversari és una pràctica molt perillosa. A banda de provocar a l'elector un profund rebuig, provoca un terrible desencís a la ciutadania, efectes que només persegueixen la desmobilització electoral,faciliten el joc de les minories radicals, provocant la pèrdidadde confiança en les institucions, són l'antesala de la pèrdua democràtica. És una pràctica més pròpia de l'Alemanya goebeliana que de les democràcies modernes d'Europa, a la qual pertanyem.
Són gestos que s'aproximen més a la misèria de la política que a la política en si mateixa. Són pràctiques més pròpies de l'estil totalitari, que repugna els demòcrates i que només poden comportar pràctiques funestes per a la convivència.
Tots recordem que el PP d'Aznar va portar a terme les pitjors pràctiques polítiques en el procés de " acoso y derribo" del govern de Felipe González. Les conseqüències al si de la societat van ser molt dures i realment encara no s'han curat del tot.
Tot no s'hi val en política. CIU ho sap,però igualment juga a la pitjor de les pràctiques. No té escrupols. Aposta a tot per guanyar, per tornar a "la cadira". Per CIU, tot s'hi val si cal tornar a la cadira... dels interessos particulars, de la pèrdua de drets, de l'amiguisme, del cas Turisme, del cas Casino, del cas Treball, de la pràctica de retallar recursos d'educació per fer campanya al candidat Mas...
Però la ciutadania catalana no vol aquest estil. Vivim en un societat madura que tria maduresa, responsabilitat i compromís amb les persones. Els catalans i les catalanes volem la política amb majúscules, no la misèria de la política.
jueves, octubre 05, 2006
PROPOSTES QUE FAN ESCAPAR EL RIURE...
Abans d'ahir, el candidat de la dreta catalana, Artur Mas, va visitar la Universitat Ramon Llull. En el decurs de la visita va anunciar " a bombo i plateret" que pagaria una quantitat important del lloguer dels joves durant els dos primers anys de lloguer del seu habitatge.
Ah!, però només a les parelles legals!!! Per tant l'ajut ( si ho és, que ho dubto) només és un ajut per ajudar a LEGALITZAR PARELLES !!! Ara entenc que els joves que l'escoltàven s'haguessin petat...
Mas creu que l'emancipació juvenil és un carnaval de xifres. El candidat de la dreta catalana no creu que els joves tinguin dret a un procés d'emancipació amb les garanties mínimes per gaudir d'un habitatge digne i d'un treball de qualitat. I també és una mesura antidivorcista. A qui vol subvencionar, realment ? És que només vol subvencionar als fills dels seus amiguets que marxen a viure en parella?. Viure en parella és una cosa molt respectable, però subvencionar la situació no és garantir drets que han de tenir un caràcter més universal. I les famílies monoparentals, i les persones separades, i les dones maltractades i els nous treballadors i els joves que de forma individual volen emancipar-se ?.
Sospito que el tema de "les parelles legals" és una versió light de l'exigència nacional catòlica del vell pujolisme...
Però el drama de l'habitatge ve de lluny. L'administració dels darrers governs de CIU ens va deixar en herència uns recursos molt minsos en matèria d'habitatge protegit ( amb CIU només 6 de cada 100 habitatges construïts tenia algun tipus de protecció). L'ultim any de govern de CIU ( en plena campanya per la seva candidatura a la presidència pagada amb diners públics), el pujolisme va invertir només 1.000.000 d'euros en polítiques d'habitatge social. Quina diferència amb el Govern Maragall!!! El tercer any del govern catalanista i d'esquerres, el Govern del President Maragall ha invertit 156,4 milions d'euros en polítiques d'habitatge. En tres anys,156 vegades més !!!
És a totes, totes,una proposta del túnel del riure.
Compta ! que el talonari esborrajat del Sr. Más no és de fiar.
Ah!, però només a les parelles legals!!! Per tant l'ajut ( si ho és, que ho dubto) només és un ajut per ajudar a LEGALITZAR PARELLES !!! Ara entenc que els joves que l'escoltàven s'haguessin petat...
Mas creu que l'emancipació juvenil és un carnaval de xifres. El candidat de la dreta catalana no creu que els joves tinguin dret a un procés d'emancipació amb les garanties mínimes per gaudir d'un habitatge digne i d'un treball de qualitat. I també és una mesura antidivorcista. A qui vol subvencionar, realment ? És que només vol subvencionar als fills dels seus amiguets que marxen a viure en parella?. Viure en parella és una cosa molt respectable, però subvencionar la situació no és garantir drets que han de tenir un caràcter més universal. I les famílies monoparentals, i les persones separades, i les dones maltractades i els nous treballadors i els joves que de forma individual volen emancipar-se ?.
Sospito que el tema de "les parelles legals" és una versió light de l'exigència nacional catòlica del vell pujolisme...
Però el drama de l'habitatge ve de lluny. L'administració dels darrers governs de CIU ens va deixar en herència uns recursos molt minsos en matèria d'habitatge protegit ( amb CIU només 6 de cada 100 habitatges construïts tenia algun tipus de protecció). L'ultim any de govern de CIU ( en plena campanya per la seva candidatura a la presidència pagada amb diners públics), el pujolisme va invertir només 1.000.000 d'euros en polítiques d'habitatge social. Quina diferència amb el Govern Maragall!!! El tercer any del govern catalanista i d'esquerres, el Govern del President Maragall ha invertit 156,4 milions d'euros en polítiques d'habitatge. En tres anys,156 vegades més !!!
És a totes, totes,una proposta del túnel del riure.
Compta ! que el talonari esborrajat del Sr. Más no és de fiar.
martes, octubre 03, 2006
MONTILLA O MAS , DRETS O XECS.
En aquesta campanya s’esta visquent clarament la diferència de propostes entre dretes i esquerres, entre les propostes del catalanisme social de José Montilla i el neoliberalismo conservador d’Artur Más.
José Montilla ha proposat una mesura de gran importancia per a les famílies : fer gratuïts , en el termini de 4 anys, els llibres de text per als alumnes de l’ensenyament obligatori. Avui dia, una familia pot arribar a gastar una mitjana de 100 euros/any per fill en aquesta despessa. És per això que el candidat del PSC, preocupat pel benestar de les familias i la bona educació dels postres fills, ha estat molt sensible a una problemática que s’ha convertit en un clam popular. A la vegada, la mesura vé a sumar per tal de fer realment gratuït el dret a l’educació obligatòria.
En front a propostes d’aquest tipus, Artur Mas fa propostes socialment regresives ,financierament irresponsables i que es basen només en un coneixement fragmentari de la realitat. Ha promés desgravar a qui estudïi anglès i pugui certificar-ho. La mesura sembla més un bon estímul per al sector de l’ensenyament privat d’idiomes. Però no és de cap manera, la garantia de que tots els nenes i nenes puguin aprendre una tercera llengua.
El que fa falta és garantir que tots els nois i noies dominin un tercer idioma quan acabin l’educació obligatòria. Els successius governs de CIU ens van deixar en herència un dels sistemes educatius amb pitjors rendiments de tota la Unió Europea, amb un índex dramàtic de fracàs escolar. És el resultat d’anys d’una política insuficient en matèria d’inversions a l’escola, en especial a l’escola pública, autèntica garantia de cohesió social i de desenvolupament humà a la nostra societat.
Artur Mas pretén donar un xec a les famílies per tal d’atendre l’educació dels seus fills, deslligant-se después de tota responsabilitat, renunciant a un deure polític, social i moral de defensa dels drets de la infància. La seva màxima és: qui té recursos, el xec li anirà bé , el que no en té “ que es busqui la vida”. Quina diferència amb l’obra del President Maragall creant 35.000 places de llars d’infants a tot el país ( 550 d’elles a la comarca de l’Alt Penedes)!!!
Les propostes de la dreta nacionalista són retrògrades des del punt de vista social. La política de familia i d’infància que practiquen és profundament segregacionista i socialment injusta. Les propostes del socialisme tenen com a finalitat desplegar drets per a tothom, sigui quina sigui la seva situació social o el seu desenvolupament intele.lectual. La Generalitat ha de vetllar per a que la infancia tingui a Catalunya la millor oferta educativa . La qualitat i l’abast d’aquesta oferta són la garantia del nostre propi futur.
Montilla s’ha compromés en incrementar el nombre de places de llars d’infants per tal que el 75% dels nenes entre 0 i 3 anys puguin accedir a una plaça. Per això cal invertir més recursos i fer un exercici ordenat i ejemplar de les finances publiques. Que ningú oblidi que en el darrer mandat pujolista, Artur Mas va desviar diners del pressupost d’educació per finançar la publicitat de la seva campanya com a candidat.
José Montilla ha proposat una mesura de gran importancia per a les famílies : fer gratuïts , en el termini de 4 anys, els llibres de text per als alumnes de l’ensenyament obligatori. Avui dia, una familia pot arribar a gastar una mitjana de 100 euros/any per fill en aquesta despessa. És per això que el candidat del PSC, preocupat pel benestar de les familias i la bona educació dels postres fills, ha estat molt sensible a una problemática que s’ha convertit en un clam popular. A la vegada, la mesura vé a sumar per tal de fer realment gratuït el dret a l’educació obligatòria.
En front a propostes d’aquest tipus, Artur Mas fa propostes socialment regresives ,financierament irresponsables i que es basen només en un coneixement fragmentari de la realitat. Ha promés desgravar a qui estudïi anglès i pugui certificar-ho. La mesura sembla més un bon estímul per al sector de l’ensenyament privat d’idiomes. Però no és de cap manera, la garantia de que tots els nenes i nenes puguin aprendre una tercera llengua.
El que fa falta és garantir que tots els nois i noies dominin un tercer idioma quan acabin l’educació obligatòria. Els successius governs de CIU ens van deixar en herència un dels sistemes educatius amb pitjors rendiments de tota la Unió Europea, amb un índex dramàtic de fracàs escolar. És el resultat d’anys d’una política insuficient en matèria d’inversions a l’escola, en especial a l’escola pública, autèntica garantia de cohesió social i de desenvolupament humà a la nostra societat.
Artur Mas pretén donar un xec a les famílies per tal d’atendre l’educació dels seus fills, deslligant-se después de tota responsabilitat, renunciant a un deure polític, social i moral de defensa dels drets de la infància. La seva màxima és: qui té recursos, el xec li anirà bé , el que no en té “ que es busqui la vida”. Quina diferència amb l’obra del President Maragall creant 35.000 places de llars d’infants a tot el país ( 550 d’elles a la comarca de l’Alt Penedes)!!!
Les propostes de la dreta nacionalista són retrògrades des del punt de vista social. La política de familia i d’infància que practiquen és profundament segregacionista i socialment injusta. Les propostes del socialisme tenen com a finalitat desplegar drets per a tothom, sigui quina sigui la seva situació social o el seu desenvolupament intele.lectual. La Generalitat ha de vetllar per a que la infancia tingui a Catalunya la millor oferta educativa . La qualitat i l’abast d’aquesta oferta són la garantia del nostre propi futur.
Montilla s’ha compromés en incrementar el nombre de places de llars d’infants per tal que el 75% dels nenes entre 0 i 3 anys puguin accedir a una plaça. Per això cal invertir més recursos i fer un exercici ordenat i ejemplar de les finances publiques. Que ningú oblidi que en el darrer mandat pujolista, Artur Mas va desviar diners del pressupost d’educació per finançar la publicitat de la seva campanya com a candidat.
martes, septiembre 26, 2006
MONTILLA ES MULLA PER L'HABITATGE ACCESSIBLE
José Montilla va anunciar a La Pineda de Gavà el seu compromís polític i personal amb la promoció de l'habitatge protegit. Catalunya pateix, avui, una greu carència de promocions d'habitatge accessible. Són molts els joves que veuen dificultat el seu procés d'emancipació a causa dels alts preus de l'habitatge.
Montilla s'ha compromés en la promoció de 50.000 habitatges nous ( 25.000 d'ells de lloguer) amb règim de protecció, per tant amb preus controlats, i a la rehabilitació de 100.000 habitatges de l'actual parc construit.
Per fer una operació d'aquestes característiques cal tenir una oferta de sòl de 1.000 hectàrees aproximadament, l'ocupació de les quals hauria de seguir criteris de creixement compactat i concentrat al voltant de les àrees i nuclis urbans ja consolidats. L'habitatge social és una demanda qunatitativament important a les capitals de comarca, als eixos de continuitat urbana i a les grans ciutats del país. Per això aquesat acció, no es pot portar a terme sense la col.laboració i la complicitat dels ajuntaments.No serà gens difícil implicar-los. El món municipal coneix el problema i rep, de forma diària, una pressió important de la ciutadania en aquesta direcció.
De forma paral.lela, ens cal continuar treballant a fons per ampliar el mercat de l'habitatge de lloguer. Fer aflorar al mercat l'important parc de psios buits fora una bona solució. Per fer-ho de forma eficaç, un tractament fiscal favorable és una bona eina. Els socialistes sempre hem cregut que el tractament favorable a l'habitatge de lloguer pot donar importants beneficis des del punt de vista social, a la vegada que es pot convertir en un factor d'estímul del mateix mercat del lloguer, tan esquifit, tan raquític i tan car.
Resoldre el problema de l'accés a l'habitatge digne ha de ser una obsessió dels responsables polítics catalans. Montilla ha asumit el compromís. I està disposat a posar-ho en marxa.
Montilla s'ha compromés en la promoció de 50.000 habitatges nous ( 25.000 d'ells de lloguer) amb règim de protecció, per tant amb preus controlats, i a la rehabilitació de 100.000 habitatges de l'actual parc construit.
Per fer una operació d'aquestes característiques cal tenir una oferta de sòl de 1.000 hectàrees aproximadament, l'ocupació de les quals hauria de seguir criteris de creixement compactat i concentrat al voltant de les àrees i nuclis urbans ja consolidats. L'habitatge social és una demanda qunatitativament important a les capitals de comarca, als eixos de continuitat urbana i a les grans ciutats del país. Per això aquesat acció, no es pot portar a terme sense la col.laboració i la complicitat dels ajuntaments.No serà gens difícil implicar-los. El món municipal coneix el problema i rep, de forma diària, una pressió important de la ciutadania en aquesta direcció.
De forma paral.lela, ens cal continuar treballant a fons per ampliar el mercat de l'habitatge de lloguer. Fer aflorar al mercat l'important parc de psios buits fora una bona solució. Per fer-ho de forma eficaç, un tractament fiscal favorable és una bona eina. Els socialistes sempre hem cregut que el tractament favorable a l'habitatge de lloguer pot donar importants beneficis des del punt de vista social, a la vegada que es pot convertir en un factor d'estímul del mateix mercat del lloguer, tan esquifit, tan raquític i tan car.
Resoldre el problema de l'accés a l'habitatge digne ha de ser una obsessió dels responsables polítics catalans. Montilla ha asumit el compromís. I està disposat a posar-ho en marxa.
jueves, septiembre 21, 2006
NUEVOS VOTANTES,NUEVAS CONTRIBUCIONES
En las elecciones del próximo 1º de noviembre podrán ejercer su derecho al voto más de 60.000 catalanes, de origen latinoamericano, que han obtenido la ciudadania española.Es un hecho importante, tan útil a la sociedad catalana como para los colectivos de nuevos residentes. Por un lado, porque pone de manifiesto la madurez de nuestra democracia y por otro, y no menos importante, por que explicita la voluntad de integración de tantas y tantas personas que han optado por Cataluña para llevar a cabo su proyecto personal de vida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
Quiero desde estas páginas invitarlos a participar activamente en la vida política de nuestro país. No me canso de decir que la ciudadania no es un derecho para ejercer pasivamente. La ciudadania activa dignifica nuestro trabajo y nuestras vidas, hace la sociedad más rica y más exigente y transforma ( en positivo)la calidad de nuestra convivencia.
De la misma manera que miles de catalanes de la diáspora que provocaron la miseria y la dicatdura del pasado contribuyeron a construir la democracia en los países del América Latina, dejando un legado de enorme trascendencia y fuerza cultural y política, hoy los que de allá hemos venido tenemos el compromiso de comprometernos a fondo para desarrollar el catalanismo social que propugna nuestro candidato José Montilla.
La contribución de nuestra participación cívica es el mejor patrimonio que podemos entregar a la tierra de acogida.
miércoles, septiembre 20, 2006
UN PACTE PER LA IMMIGRACIO
La proposta programàtica del PSC contempla com a objectiu la necessitat de fer cuallar a Catalunya un Pacte nacional per la Immigració.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
És una mesura molt necessària, a la vegada que una urgència per tal de poder resoldre alguns dels reptes que es presenten avui al si de la nostra societat.
Fa uns dies, jo mateix demanava des de les pàgines d'aquest Diari una participació compromesa tant de sindicats com d'empresaris per tal de poder gestionar amb garanties d'eficàcia i de responsabilitat social alguns temes que tenen a veure amb l'atenció i la integració dels contingents de nous treballadors o de treballadors immigrants.Un Pacte per la Immigració no només els ha de tenir en compte, sino que ha de preveure el seu rol actiu.
A banda dels agents socials, l'administració ha de reservar-se el parer de direcció, de motor del Pacte. Ampliar el mapa de serveis bàsics per tal que els sectors socials més vulnerables puguin percebre les prestacions que li pertoquen, és la funció fonamental dels poders públics. Però sense un pressupost públic que atengui de forma universal les demandes de tota la població, qualsevol mesura específica en favor dels immigrants pot convertir-se en font de conflicte . Aquesta política requereix valentia, nous i més recursos, una major especialització professional, creativitat i un espai preponderant en l'agenda política. I considero que no podrà haver Pacte per la Immigració que valgui, si no compta amb el lideratge de les primeres figures polítiques del país.
En tercer lloc, li correspon a la societat civil organitzada ( tan al sector laic com al religiós) la funció de cooperar per tal que l'apertura de les institucions i de les entitats vers els nous col.lectius sigui real. Crec que la tasca de la societat civil és la de reforçar el seu paper d'instruments de socialització i de participació, obrint les portes de les seves seus als nous residents.
A cadascú li correspon una feina específica. De la seva qualitat, profunditat i abast depén la excel.lencia futura de la nostra convivència.
domingo, septiembre 17, 2006
LAS EMPRESAS Y SUS TRABAJADORES INMIGRANTES
No encuentro justo que si el crecimiento de la demanda de mano de obra se produce a causa de la buena marcha de la economía, si la economía va bien y si las empresas necesitan más trabajadores, los empresarios no digan qué están dispuestos a aportar para ayudar a resolver algunos de los problemas que en nuestra sociedad se plantean hoy, a causa de los nuevos contingentes de trabajadores.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
A mi juicio las empresas deberían hacer, como mínimo, tres tipos de aportaciones. La primera es priorizar la contratación en origen, contratar bien y en condiciones, pagar salarios con acuerdo a convenio y cumplir la legislación laboral. La segunda, es que las empresas deberían aportar en la mejora de la situación laboral de los nuevos trabajadores, suministrándoles una vivienda en condiciones. De esta manera, podríamos econtrar fórmulas eficaces para poner fin a fenómenos tales como la sobreocupación de pisos( pisos pateras), el incremento de la infravivienda, la especulación que se cierne sobre un sector tan vulnerable de nuestro mercado inmobiliario. En tercer lugar, las empresas deberían aportar económicamente en el sistema de acogida impartiendo, por ejemplo, la formación básica para el conocimiento del medio y del país y en especial de los derechos y deberes laborales.
Para todo ello, creo que un acuerdo nacional de emigración requiere una participación comprometida del sector empresarial y del mundo sindical.
En relación a la segunda aportación, la de vivienda, si los sindicatos son capaces de gestionar promociones de vivienda cooperativa para sus afiliados, ¿qué impide que puedan gestionar el alquiler de vivienda para los nuevos trabajadores?, ¿ qué impide que lo puedan hacer en condiciones de eficacia y de transparencia?, ¿qué impide que lo puedan hacer de común acuerdo con el sector empresarial, mediante fórmulas mixtas de gestión o con un encargo a terceros bajo su tutela?
Debemos pensar en incorporar estos aspectos a los convenios laborales. Los poderes públicos, a su vez, deben estimular dicho compromiso.Una parte del beneficio empresarial ha de dedicarse a estos fines. Forma parte de la responsabilidad social de la empresa. Esta responsabilidad debe ejercerse y debemos colaborar para que así sea. No estoy hablando de dar la vivienda gratis, estoy pidiendo una implicación activa y responsable de los agentes sociales en la mejora de las condiciones de un sector de la clase trabajadora del país. Si se lleva a cabo, será en beneficio de las condiciones del mundo laboral, en primer lugar, pero también en beneficio de toda la sociedad.
RUBIANES
Es posible que la prohibición de la obra de Rubianes en el Teatro Español de Madrid sea un hecho aislado, hoy por hoy, en el medio teatral. Es posible, pero es un hecho muy grave.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
Y lo más grave es que un dirigente político e institucional como Ruiz Gallardón ceda a los chantajes y a las amenazas de grupos de la ultraderecha, aparentemente ultrajada por opiniones del actor, y no imponga la obra en cartel en defensa, al menos, de su autoridad democrática.
Es grave, y muy duro, que alguien ( y sobre todo un cómico) en este país, tenga que " cuidar al extremo" sus opiniones sobre las identidades nacionales.
La prohibición de una obra teatral, con sus valores artísticos válidos aunque siempre opinables, a causa de la opinión visceral y reaccionaria de ciertos medios de Madrid y la terrible constatación de que sobre determinados temas se pretende imponer un modelo reductor de " pensamiento único" me preocupan especialmente.
La reacción del mundo teatral ha existido, pero la considero muy tibia. Nadie ha optado por la rebelión pacífica, lisa y llana , de representarla de todos modos, aunque fuera en la calle, en la Gran Via o en el Paseo de la Castellana, o en la Plaza Mayor o en el Retiro.... ¡ Qué lejos se está de la capacidad de desobediencia y de resistencia de otras épocas! O lo que aún es peor, ¿ Por qué permitimos que las fórmulas más conservadoras nos impongan determinadas formas de hacer?
Por último, no sé si el director del teatro, Mario Gas, acabará o no dimitiendo. Pero quien debería dimitir es Gallardón. ¿ Cómo es posible que un responsable institucional, en democracia, renuncie a garantizar la libertad de acción y de expresión de ciudadanos y de ciudadanas para quienes trabaja? ¿ O es que las fuerzas políticas ( y también las policiales) no se deben a la tarea principal de defender los derechos de los ciudadanos? Cuidado con la acción de los lobbies ultras!! Si ganan una vez, lo intentarán más veces...
Creo que Rubianes se merece un escenario público para poder defenderse. Se merece al menos un plató de televisión en hora de máxima audiencia!! Pido que pueda salir en un telediario, decir lo que piensa y hacer sus preguntas.Y después, que respondan todos aquellos que deben dar respuestas...
Ah! es necesario recordarlo! La obra va de Lorca.
domingo, septiembre 10, 2006
Avui, l'11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i dels socialistes d'arreu.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim importants desigualtats per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que és bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i de moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per un pais més ric, més sensible, més modern, més tolerant i solidari.
UNA DIADA PLURAL, PER TOTHOM
Demà 11 de setembre és la DIADA NACIONAL, la festa de reivindicació política dels catalans i de les catalanes, la festa pàtria del nostre país.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
A primera hora, ens concentrarem al monument a Rafel de Casanovas, a prop de l'Arc de Triomf i després, des d'allà , un grup ens traslladarem a la Plaça Salvador Allende, per recordar el President Màrtir dels xilens i de molts sudamericans.
A les 12 del migdia, anirem al Passeig dels Til.lers, al Parc de la Ciutadella i, a la tarda, a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Vilafranca que enguany homenatja a un sindicalista i polític socialista d'arrel penedesenca , Josep Comaposada, fundador de laUGT i del PSOE.
Vull retenir aquest darrer acte, perque crec que reflexa l'esperit d'aquest 11 de setembre amb el qual vull identificar-me : la lluita dels obrers per la millora de les seves condicons de vida, per l'assoliment de la llibertat i de la democràcia i per la seva rotunda defensa de la participació política dels treballadors i de les treballadores.El testimoniatge de Comaposada és aquest i crec que hauria de ser un referent per a tota la gent socialista en una DIADA.
A principis del segle XXI, encara lluitem per la igualtat d'oportunitats i pel dret al treball de molta gent. Les lluites obreres sindicalment organitzades ja porten més de 150 anys i encara tenim greus desequilibris per a que tothom pugui gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats. I penso, de manera especial, en els joves que no poden trobar la seva primera feina, les dones que no poden accedir al mercat de treball i els treballadors d'origen immigrant, que molt sovint, veuen disminuïts i retallats els seus drets laborals.
S'ha dit en moltes ocasions, i crec que es bo recordar-ho un cop més : la recuperació de les institucions catalanes, dels drets del poble català , li deu molt al moviment obrer de Catalunya, un moviment obrer divers i mestís. El desenvolupament i el creixement actual del país es deu també a l'esforç de molts i moltes treballadors i treballadores que l'estan construint des de la base diversa, plural i mestissa.
Demà 11 de setembre, crec que hauriem d'esforçar-nos en fer una DIADA plural i diversa, que contempli a tothom, que pensi en tothom i, en especial, en la gent que hi treballa per fer el dia a dia més ric, més útil, més sensible, més just.
domingo, septiembre 03, 2006
EL DERECHO AL VOTO DE LOS IMMIGRANTES
La segunda semana de agosto, cuando justo aterrizaba en El Hierro, pude leer una noticia esimulante: el PSOE e IU habían presentado en el registro de las Cortes Generales una proposición no de ley que insta al Gobierno de España a iniciar los trabajos para garantizar el derecho al voto en las elecciones municipales a aquellas personas que trabajan y viven en España, procedentes de países con los cuales hay un convenio de reciprocidad para con determinados derechos políticos ciudadanos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
La noticia generó su polémica, como es natural, y podemos decir que " a más de uno se le vió el plumero" como diríamos de forma coloquial.
Creo que estamos a las puertas de un gran avance cívico y político. Digo sólo a las puertas, pero creo que es una posición de claro avance a como nos encotránbamos hace sólo unos meses. Considero que la madurez cívica de nuestra sociedad es más que suficiente para dar un impulso a este derecho. Y considero, además, que sólo beneficios pueden sobrevenir de una fórmula que tiene un caracter claramente integrador de todos los ciudadanos y de profundización democrática , tanto de nuestra sociedad cómo de nuestras instituciones.
También sobre finales de agosto, un observatorio prestigioso, como es el de la Caixa, constataba que el crecimiento económico de los últimos años de España ( y por tanto, de Cataluña) se debía al fenómeno ecónomico de la immigración. Y cifraba este elemento como uno de los factores fundamentales de desarrollo y crecimiento de nuestros recursos, en la actividad laboral y económica de los casi 4 millones de ciudadanos emigrantes que hay en España ( casi un millón de los cuales en Cataluña)
Cito este estudio para poder aportar un nuevo componente al debate que nos permita abandonar la percepción negativa que el fenómeno de la emigración tiene aún para una parte importante de nuestra sociedad y de la clase política conservadora. La visión de la emigración como problema dificulta los procesos de integración social, cívica y política de un conjunto de nuevos ciudadanos que hoy ya son casi el 12 % de la población.
¿Podemos permitirnos que 4 millones de nuevos ciudadanos estén al margen de la participación política por excelencia, que es la práctica del sufragio universal? Si lo continuamos haciendo, debemos estar bien seguros que se resentirá nuestra democracia.
Debemos garantizar los mecanismos constitucionales para que el derecho al voto en las elecciones locales sea una realidad.Esgrimir argumentos tales como la necesidad de un conocimiento básico del país o de su cultura, etc., no deja de ser un método para hacer aflorar nuevas y más duras discriminaciones y segregaciones de carácter social y político. Debemos evitar un nuevo "apartheid", del tipo que sea y aunque venga revestido de "muy aparentes" buenas intenciones.
Debemos dar apoyo con firmeza el primer paso decidido por el PSOE e IU, recordando que el PSC ha tenido en ello un papel destacado. Es un paso hacia un futuro más rico y más justo. La libertad en democracia nos hace más fuertes,pero la igualdad nos hace más dignos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
