Està obert el debat sobre la divisió territorial de Catalunya. El Govern ja fa temps que treballa per tal de posar a punt una proposta de divisió político administrativa que es basi en la realitat actual dels territoris del país, que millori la capacitat de gestió dels recursos públics amb criteris de qualitat i de proximitat i que doni un suport més actiu als ajuntaments.
La vegueria, tal com està prevista en la reforma de l’Estatut, serà i ha de ser administració local. És a dir, un instruments de descentralització administrativa que cooperi amb el conjunt de municipis d’un àrea determinada seguint el model de les actuals diputacions i perfeccionant-lo. A la vegada , diu l’esborrany, les vegueries podran asumir competències que li siguin voluntàriament atorgades per la resta de els administracions locals.
Pel que fa a la proposta d’ampliar el nombre de vegueries i crear-ne una del Penedès, des d’una òptica municipalista no en sóc partidari. Catalunya pateix avui un cert desgavell administratiu i de gestió a causa de la concurrència de diverses administracions superposadas. La primera cosa que hauria de fer la nova reforma és establir un criteri més simple i més transparent, amb una major economia dels recursos que s’apliquen a favor de la millor administració pública. En aquesta direcció sóc partidari de dotar els ajunatments de més competències i de reduir el nombre d’administracions intermèdies entre aquests i el govern de la Generalitat. Les úniques administracions supramunicipals que han estat capaces de donar respostes efectives són aquelles que han estat creades voluntàriament pels mateixos ajuntaments, en forma de , de mancomunitats, de consorcis, etc.Per tant, estimo que un creixement de la regionalització o la seva atomització només farà que anar en demèrit de les capacitats municipals, aquelles que actuant ben a prop del ciutadà tenen la capacitat de resoldre els seus problemas. Els consell comarcals d’ençà de la seva creació i fins avui, poca o escassa capacitat tenen. El seu déficit democràtic és ben notable i la seva capacitat operativa es a vegades testimonial. En canvi, sense tan remors ni tan sorolls, la Mancomunitat del Penedès –Garraf, acceptada per tots , és un instrument de provada eficacia de gestió i de gran trascendencia política per a la gestió de competencies locals.
Aixa mateix considero, que l’argument de la recuperació històrica de la vegueria no pasa de ser un posat romàntic i nostàlgic sense cap tipus d’encaix amb la Catalunya d’avui. Va nèixer com una delegació del poder medieval centralitzat i, per raons obvies, no va ser mai un instrument de participació democrática. L’edat mitjana queda ja molt lluny i poc ens aporta en la solució del dia a dia. La divisió territorial de la segona república, tot i el seu inmens poder ideològic i emotiu també s’ha demostrat superat clarament per la realitat actual. La historia, per tant, no ens resol el problema. Pot ser un referent , però sense revisió crítica, el referent no ens és eficaz. D’altra banda, l’evolució del teixit social, econòmic i productiu, l’evolució del mapa de la mobilitat laboral i de serveis , per citar només dos casos, han transformat tan profundament la real geografia humana i econòmica del pais que ens obliga de veritat a pensar i establir noves fòrmules. No podem posar el vi nou en botes velles, diu el text bíblic i això, en aquest cas, s’aplica de debó.
L’Alt Penedès i el Garraf són territoris ben consolidats de la regió primera, ben trabats des del punt de vista territorial, econòmicament dinàmics i amb un nivell considerable de cohesió social. Són comarques més atractives i més competitiu que d’altres de la regió , la qual cosa fa que la població creixi seguint una tendència més intensa que la mitjana de Catalunya. Però , a la vegada, amb perfil propi a la regió primera.
Aquest perfil propi és compartit amb d’altres territoris dela Regió, com són les ciutats i els territoris de l’Arc Metropolità, una veritable subregió de la vegueria. També fora un error limitar el nostre desenvolupament institucional futur als territoris de l’Arc. La força del futur vindrà de la interacció constant amb les comarques veïnes : l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i Oriental , el Camp de Tarragona i per què no dir-ho? el Barcelonés. Barcelona i la seva primera corona són encara un mercat inesgotable per alguns dels nostres productes més emblemàtics : els agroindustrials, els residencials, els de l’oci i els de la cultura. Hem d’aspirar a treballar plegats i no anar a la contra. L’immens recurs capital que és per a Catalunya la Regió de Barcelona és per a nosaltres la gent del Penedès, a la vegada, potencialitat de futur i oportunitat estratègica. El fet metropolità no és una traba per al nostre desenvolupament, ans el contrari, és una font de recursos en què hem d’aspirar a tenir una veritable capacitat de decisió.
Major capacitat de decisió i més recursos per a que gestionin els ajuntaments més i millors polítiques socials han de ser els nostres objectius en el nou debat de les vegueries.La meva opinió personal és que el Penedès ha de resoldre amb valentia i intel.ligència l’actual situació . I parafrasejant el Quixot “ vegueries poques … però que ens compleixin ,Sancho”
lunes, mayo 23, 2005
miércoles, mayo 11, 2005
MAS CIUDADANOS, MAS Y MEJOR VIVIENDA
La demanda de la vivienda asequible viene generando una situación problemática para diversos colectivos de nuestro medio, en especial para la gente que viene a trabajar y a instalarse en nuestras ciudades y en nuestros pueblos .
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
La vivienda en Cataluña se ha convertido en un bien preciado y caro, tanto en alquiler como en propiedad. Ello no se condice con una situación de crecimiento del parque de viviendas. En los ultimos años se ha construido mucho. Más de 400.000 nuevas viviendas en toda Catalunya que perfectament podrian dar cabida a la nueva demanda. Pero la vivienda nueva se va a las mismas manos. El hecho de que prácticamente no se construya vivienda protegida( vivienda social), provoca que la concentración del nuevo suelo edificado permanezca en manos sólo de aquellos que tengan una cierta capacidad adquisitiva. La vivienda se ha constituido en un producto de inversión financiera y una parte de la capacidad de ahorro de nuestra sociedad se ha refugiado en este sector. Este es el problema real al que tenemos que hacer frente y en él radica una de las causas del serio problema que tienen hoy muchos ciudadanos para acceder a una vivienda en condiciones.
Como una consecuencia de lo anterior ( y no la menor), la especulación y el engaño con el alquiler informal están servidos. El trabajador o la trabajadora que necesita una vivienda encuentra comunmente las siguientes salidas : compartir vivienda en el mejor de los casos, compartir habitación en situaciones problemáticas e incluso compartir el uso del lecho, por horas, en casos cada vez más dramáticos. La legislación aún no regula esta situaciones de forma suficiente y como consecuencia los especuladors sin escrúpulos hacen su agosto con pisos de apenas 90 metros cuadrados que se realquilan a precios de oro.
También merece especial atención el realquiler o la revenda de infraviviendas. El estado de afectación patológica de casi una tercera parte del parque de viviendas provoca situaciones similares: precios astronómicos por pisos innobles que devienen el primer hogar de muchos nuevos ciudadanos.
Pero, a dónde pueden recurrir los nuevos trabajadores, ese neo proletariado urbano con una ciudadania de segunda que puebla hoy muchos barrios y muchas calles de nuestras ciudades, si ni el mundo empresarial, ni el sindical, ni la administración pública están trabajando como corresponde para darle una solución eficaz al problema? Con bajos salarios, con una afiliación sindical prácticamente inexistente, con cláusulas contractuales que no incluyen ni el tema de la vivienda ni el del transporte, la explotación y el empobrecimeinto de esta nueva clase trabajadora está servida i la pérdida de su calidad de vida también. Mal recibimiento y peor estadía para las decenas de miles de trabajadores tan necesarios para el desarrollo de Catalunya.
Urge tomar soluciones para comenzar a paliar esta situación. Es necesario poner en marcha centros de mediación para el alquiler, medidas de fomento del uso del parque vacío de viviendas y la promoción de viviendas protegidas. Por ello creemos que se debe intervenir de forma activa desde la administración pública, ya sea de forma directa o de forma concertada con las entidades sociales , los sindicatos, las entidades vecinales. Debemos ponernos ya “manos a la obra” y debemos hacerlo con el apoyo del sector empresarial, que bien puede aportar parte de los recursos para q
Hay miserias humanas que son puestas en evidencias por las grandes catàstrofes climatológicas. Pero hay otra miseria, de formato cotidiano, más crónica y más continuada y permanente, construïda de la suma de pequeños y dramáticos tsunamis que pueden cambiar para siempre la posibilidad de miles de personas de acceder a un proyecto personal de vida. El acceso a la vivienda digna es, además de un derecho, uno de los elementos claves para la integración social de los nuevos ciudadanos.¿ Estamos realmente dispuestos a hacerlo efectivo?
SÒL INDUSTRIAL I TERRITORI
El desenvolupament industrial del país requereix l’atenció dels poders públics i per això era urgent una atenció especial, en el marc de les polítiques territorials del Govern, a les polítiques de promoció del sòl industrial. Des de ja fa temps, tant des dels sectors directament implicats, com des dels partits polítics que avui li donen suport, es venia demanant un impuls polític en aquesta matèria que contemplés una aliança estratègica entre els instruments públics de les polítiques de sòl ( en el nostre cas l’Incasol ) i el sector privat. Es per això que saludem de forma entusiasta el Programa del Sòl 2005-2008 que acaba de presentar el Govern el passat 23 de març , en especial pel que pertoca seus objectius en matèria de sòl industrial.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
El Programa de Sòl 2005-2008 respon a dos compromisos ferms del Govern. En primer lloc, al Pacte del Tinell que ja recollia la necessitat de posar les bases d’un nou impuls a l’economia catalana i, d’altra banda, a l’Acord per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana que el passat 16 de febrer van signar el Govern i els agents socials.
Fent una mica d’història hem de recordar que l’acció política dels governs conservadors i liberals de CIU en matèria de sòl industrial va actuar, sempre, a favor de la lliure tendència del mercat i de les obligacions sempre capritxoses que imposava l’especulació urbanitzadora, afavorint el consum desaforat de sòl i sense tenir en compte ni la millora de la competitivitat de les empreses, ni la coordinació amb la política de desenvolupament d’infraestructures, ni la defensa i l’harmonització dels usos del sòl industrial amb d’altres usos del territori, promovent en moltes ocasions l’atomització ineficient del seu planejament en el marc d’un model gens sustentable. Arreu en trobarem d’exemples clars d’aquesta política : la creació de zones industrials capritxoses, sense futur i escassament dimensionades, que han convertit molts polígons industrials del nostre país, en un més dels nombrosos conflictes territorials heretats de “l’ancien regime” pujolista, tant pel que fa a les dificultats de la seva gestió, com pel fet de ser una rèmora per a la millora de la competitivitat dels sector industrial català així com una pesada hipoteca per als municipis que els sustenten.
El nou Programa 2005-2008, amb 20 actuacions previstes de sòl industrial, la promoció de 1480 noves hectàrees i una inversió de 940 MEUR persegueix abastir la demanda de nou sòl , impulsar la seva concentració i garantir la seva accessibilitat, moderar la tendència alcista dels nivell de preus i desenvolupar sòl industrial com a factor de reequilibri econòmic de territoris més desafavorits.
Ara bé, per a que el Programa s’harmonitzi amb la resta de demandes i sensibilitats territorials, ens cal recordar que la política de sòl s’ha de subjectar a les polítiques de planejament del territori. Per això creiem que, per a que el Programa funcioni, el Govern s’haurà d’implicar a fons en la pràctica d’una nova pedagogia de desenvolupament del sòl industrial que, tot respectant l’autonomia municipal, articuli i coordini una oferta coherent, sostenible i competitiva. Coherent en relació amb el planejament general dels territoris, de forma tal que s’equilibri el seu desenvolupament amb la conservació dels espais agraris, forestals, de serveis, de residència,etc.. Sostenible, en relació a que es concentri el sòl en determinades àrees del territori i s’eviti la seva dispersió i la transformació del seu desenvolupament en pèrdues irreparables pel mediambient i el paisatge. Competitiu, en relació a la seva vinculació amb un nivells excel.lent de comunicació, d’infraestructures i de serveis, d’ocupació de qualitat, d’innovació tecnològica.
Un factor de gran importància del Programa és l’estímul de la concentració del sòl en determinades àrees. El Programa apunta a reconvertir la tendència que considera que tot espai és urbanitzable, vella i costosa tesis neoliberal què va fer gala el PP des del govern de l’Estat i que aquí no va ser resistida com calia per les presidències conservadores del pujolisme. El sòl industrial amb futur ha de poder tenir el grau suficient de dimensió i de massa crítica empresarial capaç de donar viabilitat a la cooperació interempresarial necessària per a millorar l’oferta de les empreses, a la possibilitat de generació real d’ocupació i a les diverses sinergies de desenvolupament tecnològic. Ens cal sòl industrial concentrat, ben comunicat, ben dimensionat, amb un diàleg constructiu amb el seu entorn urbà i/o agrari, creador de riquesa i generador de llocs de treball.
Per últim, voldria destacar l’èmfasi del nou Programa en afavorir processos de reequilibri territorial i de diversificació de l’activitat econòmica arreu del país. És el cas, amb mesura, de les previsions per l’Alt Pirineu i l’Aran així com per a les Terres de l’Ebre. D’altra banda i a més de perseguir objectius similars, l’impuls de l’acció promotora del sòl industrial a les Terres de Ponent com a les Comarques Centrals i les Gironines va en la línia d’afavorir el creixement industrial en l’eix transversal del país, apostant per convertir-lo en un eix potent de l’activitat econòmica catalana. Gran part del futur de la nostra nació passa per la seva potenciació, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
