lunes, julio 17, 2006

LA HORA DE LOS CATALANES

El pasado sábado los socialistas catalanes votamos y aprobamos la candidatura del compañero José Montilla para presidente de la Generalitat. Fue un acto espléndido. "Rodó" como decimos en catalán. Fue un acto emotivo, justo, serio, con el rigor que merece el debate en el ámbito político de un partido. Tuvo carga ideológica. Fue un acto para empezar a explicar no sólo el programa sino, también, los objetivos que perseguimos los socialistas catalanes para la nueva etapa que se inicia.
Maragall estuvo preciso y claro. Cumplió con las expectativas de aquellos que consideramos que debe continuar siendo, en estos meses, un presidente ejemplar en el Govern i un presidente comprometido con el nuevo objetivo en el Partido.
Montilla tampoco defraudó. Su discurso fue un buen discurso, un discurso sin complejos, un discurso con un objetivo claro : conseguir para el PSC la victoria el próximo 1º de noviembre.Una victoria amplia y suficiente que le permita aglutinar las voluntades progresistas para continuar ampliando el modelo de gestión iniciado en el 2003 por Maragall. Un modelo que tiene como norte la resolución de los desequilibrios sociales de nuestra sociedad y la potenciacción de las garn capacidad empredendora de nuestro país.
Montilla sabe que los ciudadanos esperan un mensaje de más y mejores servicios públicos : de más y mejores escuelas públicas, de más y mejores hospitales, de más transporte público, de más vivienda social, de más ocupación de calidad . Montilla tiene como reto, también, convencer a la mayoría del electorado de que el PSC es el verdadero baluarte del frente político que ha de desarrollar el nuevo Estatuto.
La situación anímica, sicológica y política, del PSC, es de entusiasmo tranquilo. Debemos ir a todas partes a explicar estos objetivos, estas metas. Debemos hacer participar al máximo de gente de esta rápida e intensa marcha política. Tenemos trabajo, pero debemos hacerlo sin urgencias, aunque sin pausas.

lunes, julio 10, 2006

ELS VALORS POLITICS DE JOSE MONTILLA

Els socialistes catalans estem a molts pocs dies de ratificar la proposta de la Comissió Executiva de que sigui el company Montilla el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. El company Montilla és un bon capital polític del PSC i considero que és una decisió encertada que hem de rendibilitzar al màxim. Ho crec així per un seguit de raons, que vull compartir amb els lectors.

La primera, és la del caràcter de referent polític que el primer secretari té al si del col.lectiu socialista. En els partits socialistes d’arreu el primer secretari o secretari general és, a la vegada, el seu màxim exponent institucional. És la figura que reuneix la autoritat i la idoneïtat polítiques per a conduir el projecte polític i representar-ho. Montilla les reuneix i el representa. Aquesta funció la van complir, en el PSC, Joan Reventós i Raimon Obiols, que van ser primers secretaris i candidats a la Presidència de la Generalitat. En el PSOE, ho va ser Felipe González. José Luis Rodríguez Zapatero és, actualment, secretari general del PSOE i President del Govern d’Espanya.

La segona, té a veure amb el perfil i la capacitat política del personatge. Regidor i Alcalde de Cornellà durant molts anys, president de la Diputació de Barcelona, després, diputat al Congrés i Ministre d’Indústria, Turisme i Energia fins ara, la capacitat de gestió de José Montilla ha estat demostrada de forma clara i fefaent. És evident que el coneixement de l’administració municipal és clau per gestionar els assumptes públics generals. I, a més, per fer-ho amb èxit. En aquest sentit, vull trencar una llança en favor de la profunda transformació urbana, econòmica i de serveis a les persones que ha viscut Cornellà sota la gestió de l’alcalde Montilla, passant de ser una ciutat densa del cinturó a gaudir, avui, de perfil propi. Dins l’àmbit estatal és el ministre que ha obtingut importants conquestes per a Catalunya : el domini CAT d’internet, el trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions . Ha estat el primer ministre que va parlar per primer cop el català a Brussel.les en representanció d’Espanya, que ha impulsat la posada en marxa de la televisió digital terrestre, etc., en el marc d’una gestió intensa, però que es veu positiva.

La tercera raó és la seva capacitat de lideratge polític dins el panorama de l’esquerra catalana. El Pacte del Tinell l’ha tingut com un dels seus artífexs. Aquells que considerem que Catalunya ha estat beneficiada pel pacte d’esquerres i catalanista sabem que la seva presència en la primera fila, és una garantia per a la continuïtat de la citada aliança política, ja sigui en termes de coalició de govern o d’acord parlamentari. Montilla s’ha inclinat sempre per les aliances de progrés. Aquest és un tema cabdal, a tenir en compte en l’horitzó polític dels propers mesos.

En quart lloc, i per últim, Montilla acompleix, junt amb el President Maragall, un rol destacat de dirigent polític de la Catalunya- àgora ( de debat, de creació de projectes, d’impuls d’iniciatives innovadores, etc.). Catalunya és un país divers i plural, fins i tot mestís, integrat per homes i dones que ja hem deixat de preguntar-nos d’on venim per a plantejar-nos, amb major interès i creixent expectativa, en quina direcció volem anar. Montilla representa molt bé aquesta rica realitat diversa que és, avui, Catalunya. La suma d’autoritat política, de capacitat de gestió i de representitivitat social, el converteixen en el candidat amb més possibilitats d’ocupar la Presidència del país.

martes, julio 04, 2006

EL MUNDO SE OLVIDÓ DE GAZA

Me produce un enorme dolor la situación de los palestinos de Gaza. Tengo el sentimiento de que estamos abandonando a su suerte ( y que escasa es la suerte ante una avalancha militar tan potente) a miles de ciudadanos. Parece que al mundo, y en especial a Europa, poca cosa le importa de la vida de los civiles palestinos, de niños de tierna edad, de madres jóvenes, de jóvenes estudiantes...
Esta madrugada, Olmert ha ordenado que los tanques ataquen la Universidad Islàmica. Las crónicas que leo en la prensa por Internet son ascépticas, frías, sin alma. Describen los hechos como si, de manera irremediable, debieran pasar a causa de un designio ya previsto. No siento que tras la pluma de ningún corresponsal se traspúe el dolor, la tristeza, la indignación, la impotencia incluso, de los que sufren en Gaza.
¿ No hay nadie? Detrás de los diversos y espesos muros de la indiferencia mundial, ¿no hay nadie? Europa ha empezado sus vacaciones y en vacaciones la indiferencia y la amnesia crecen y crecen, sin parar. Eso lo sabe Olmert. El mundo rico va distraído en estos días. El mundo rico sigue ensimismado en su propia rutina de verano.
Siento una profunda indignación y una enorme impotencia de que nadie, sobretodo aquellos que pueden hacerlo, aquellos que tienen voces para ser escuchados, se detenga sólo un par de minutos para llenar los teletipos con palabras de condena a esta brutal agresión israelí (¿ la enésima?) contra la gente sencilla de la pobre, perseguida y exiliada Palestina.