viernes, marzo 31, 2006

L’HABITATGE SOCIAL AL PENEDES

El Pacte del Tinell recull una de les aspiracions més importants de la societat catalana : facilitar a tothom l’accés a l’habitatge digne. I el principi d’acord, del Pacte de l’esquerra catalana , ve a conectar amb un dels problemas més importants que tenen avui dia, els nostres joves, el nous treballadors i els avis que pateixen problemas de mobilitat física.És així que es va impulsar la construcció de 42.000 habitatges protegits.

42.000 habitatges no són una cifra màgica. És una xifra vinculada a un objectiu : recuperar i estabilitzar la dinámica de construcció d’habitatge social ( HPO). Hores d’ara podem dir que l’impuls que el Govern li ha donat a aquesta meta política comença a donar fruits i resultats. Dels 42.000 habitatges que s’han proposat per tot el país, un 68% ( quasi 28.000) estan ja en fase de desenvolupament. Alguns a punt de lliurar-se als ciutadans, uns altres en fase de construcció, uns tercers en projecte i els darrers en el planejament avançat entre els ajuntaments, l’INCASOL, els promotors privats i els promotors socials ( cooperatives, etc.) Si filem més prim, podem constatar que dels 15.000 habitatges compromesos pel Tinell per al període 2004-05, s’han iniciat ja 13.322 habitatges ( un 89% del total ).

S’ha topat amb un problema que no és nou : l’alt preu del sòl, que condiciona la seva disponibilitat per a la construcció de nous pisos. La reforma de la llei de l’urbanisme que ha fet el Govern Maragall ha creat un bon mecanisme per tal que es disposi de més sòl i així un 30% del nou sòl urbanitzable s’ha de destinar de forma obligatòria a l’habitatge protegit. La màquina s’ha posat en marxa i els primers resultas ja marquen una bona tendència. En només dos anys s’ha doblat la xifra de pisos construïts pels promotors públics, en relació als darrers quatre anys de govern de CIU.

Al Penedès la situació també porta el mateix ritme. El PSC s’havia compromés a l’impuls de 800 habitatges protegits durant els quatre anys de legislatura. Entre el 2004 i el 2005 s’han posat en marxa un total de 396 pisos, 195 dels quals s’han iniciat durant l’any 2005, un 6 % del total de pisos protegits iniciats a tota Catalunya durant l’any, que ens situen així entre les primeres comarques catalanes pel ritme de protegit que es desplega. En aquest rànquing , Vilafranca amb 175 habitatges, ocupa el setè lloc quant al nombre de promocions, després de Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Sabadell, Terrassa, El Prat del Llobregat i Santa Coloma de Gramanet.

Els altres municipis penedesencs de la llista són Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i Els Monjos, La Granada i Gelida. Els municipis més petits també s’han posat a treballar en la matèria i han anunciat promocions, de moment, Vilobí i Castellet i La Gornal.Les promocions es reparteixen entre el lloguer i la compra i s’adrecen tant a la gent gran com a la gent jove, preferentment pel lloguer i a noves famílies

En matèria de preus, l’oferta del protegit modera poc a poc el mercat. Vilafranca ha observat, d’aquesta manera, un creixement més moderat que d’altres municipis : un 9,9 % de creixement. Mentre que, ciutats com l’Hospitalet de Llobregat amb un 13,8%, Granollers amb un 14%, Sant Feliu de Llobregat i Vilanova i La Geltrú amb un 16,5 % ocupen els nivells més alts de la llista.

* Publicat a El 3 de Vuit, el divendres 31 de març

viernes, marzo 24, 2006

EL PACTE PER L’EDUCACIÓ, PER L’ESCOLA DE TOTHOM*

El Pacte per l’Educació ha vista la llum. Aquells que creiem en el valor integrador i multiplicador de l’educació i de l’escola, estem celebrant un dels moments àlgids de la nova etapa política que va obrir el President Maragall al capdavant del Govern catalanista i d’esquerres. Tres dels quatre sindicats de professors més representatius, les quatre patronals de l’escola privada concertada, les dues grans organitzacions de municipis de Catalunya, les tres principals federacions d’associacions de pares i mares d’alumnes i el Govern són els signants del Pacte. L’objectiu del pacte és impulsar la igualtat social a l’escola, acabant amb les diferències entre l’escola pública i la privada.

Aquest és un acord històric que ha suposat un any d’intenses negociacions i que ha estat possible gràcies a l’impuls del Govern i a la col·laboració d’una vintena d’entitats representatives de la comunitat educativa.

El pacte educatiu suposa més estabilitat per al sistema educatiu, més qualitat de l'educació que s’imparteix, més innovació pedagògica i organitzativa i més igualtat d'oportunitats per a tothom

El PSC valora molt positivament aquest pacte. Els socialistes hem proposat des de fa nays algunes de les grans adquisicions que avui consolida el Pacte : ampliar una hora diària l’horari lectiu de primària i ampliar tres hores setmanals més a secundària. Amb l’hora addicional que ara s’aplicarà, un alumne que hagi fet els sis cursos de primària haurà rebut 1.050 hores més de classes, xifra que equival a un any més d’escolarització bàsica.

El PSC proposà, també al programa electoral, la gratuïta dels llibres de text i l’actual Pacte propasa la seva reutiliztació, la qual cosa significa un avenç objectiu en la direcció desitjada. El Pacte també impulsa una obertura de l’escola al barri, al medi on es troba, per tal que pugui cumplir la funció social que tots esperem d’ella. També preveu l’aplicació d’un fons de 50 milions d’euros per tal de dotar de personal de suport a l’etapa infantil de 3 a 6 anys., una etapa bàsica en la formació dels nens i de les nenes del nostre país.

Aquest Pacte va e la línia d’això que sempre proclama el President Maragall : “EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I EDUCACIÓ”. Recordem, a la vegada, una altra de les frases cèl·lebres del president: “El PSC sempre ha aspirat a estar al Govern de Catalunya per fer-la socialment avançada, políticament oberta i econòmicament ambiciosa”. En aquesta línia s’emmarquen les mesures que recull el Pacte Nacional per a l’Educació

Per acabar no puc menys de recordar: quines són les tasques que està duent a terme el Govern de President Maragall per l’Educació, fin ara, a nivell de Catalunya?
Faré un repàs de les dades més significatives :
- S’han creat 2.200 noves places noves de professorat a l’inici del curs 2004-2005 i s’han convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, per enguany.
- S’han dedicat 30 milions d’euros a la formació dels professors
- S’han invertit 500 milions d’euros en construccions escolars, que entre noves construccions i obres d’ampliacions afecten a 152 centres, eliminant 112 barracots.
- S’han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006
- Es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d’euros

*Publicat a El 3 de vuit, el divendres 24 de març

miércoles, marzo 22, 2006

ANUNCIO DE TREGUA

ETA ha anunciado hoy un alto al fuego indefinido.Es una excelente noticia para Euskadi, para España, para la democracia. También lo es para todos los catalanes.
Es un triunfo grande para todos los que pensamos que el único camino para la convivencia es el camino de la paz .
Ninguna paz vale una sola de las 1000 muertes del terrorismo de la ETA. Pero también es cierto que hoy el anuncio de la tregua es un consuelo para tantas y tantas familias a las que destrozaron la violencia y la muerte.
¿Debemos ser generosos, en esta hora, todos los demócratas que siempre optamos por la vía pacífica?Creo que si. Debemos ser generosos, pero justos. Y cuando digo justos, lo sujeto no sólo a la administración de justicia, sino también al establecimiento de un régimen de compensaciones que permita, a las víctimas, recibir recursos para sobrellevar las agudas y terribles crisis familiares y colectivas a causa de la muerte y del terror y, a otros, insertarse en nuevos escenarios de participación política, social, profesional, etc.
El PSOE y el Presidente Zapatero están entrando, como líderes, en una de las etapas más importantes de la historia de España. Liderar los amplios sectores progresistas de nuestro complejo estado plural, es la tarea a la que no debemos renunciar los socialistas. La sociedad nos lo demana, nuestro compromiso ideológico y político nos lo exige.
El alto al fuego definitivo es una oportunidad para empezar a escribir una página definitiva en favor de la paz en España. También lo es para Cataluña, ya que es imposible entender a Cataluña sin España y viceversa, como tampoco es factible entender el futuro de Euskadi sin su plena integración con el resto de los pueblos de España. Estoy convencido, como el President Maragall, que no hay más camino en Euskadi que el de la construcción continuada de la interrelación pacífica de colectivos, entidades y personas. En todo ello, los catalanes podemos cumplir un papel primordial.
En este momento tan especial, para finalizar, no puedo menos que recordar al querido compañero Ernest Lluch y el enorme sacrificio que realizó por la paz en Euskadi y en España.

domingo, marzo 19, 2006

VOLVER,VOLVER...(tornar)

Almodóvar ens ha tornat a meravellar amb un monument cinematogràfic : Volver. La traducció que de seguida em ve al cap és la següent : les dones han nascut per sobreviure els naufragis. Una increïble i dramàtica colecció de nàufragues se citen a un pel.lícula estupenda i amarga.
Un grapat d'històries de dones, en què els homes tenen un rol trist i espoliador, composen la nova pel.lícula de l'Almodòvar, possiblement retrobant-se a si mateix en aquest filme, possiblement externalitzant les seves autèntiques visions sobre el món femení, en el marc d'un conjunt d'obres rellevants en que l'amor desgraciat, la pèrdua de la gent que cadascú s'estima, la història sense final feliç i la marxa cap un camí de dolor, dóna peu a un dramatisme colosal i, a la vegada encisador.
No puc deixar de veure en aquesta pel.lícula de dones abandonades ( que no desesperades), la imatge de tantes i tantes dones que pateixen i suporten a la seva esquena, famílies, homes pobres d'esprit, fills pertorbats per la vida, forces atàviques, col.leccions de fracassos, de tot el qual poden (o pretenen ) salvar a algú, a partir de perdre l'alé darrera les més feixugues i dures feines d'aquest món.
Almodóvar ho toca tot en la seva pel.lícula, fins i tot la salvació, la redenció de les ànimes i el perdó. Possibilitats totes que, a judici de l'autor, són exclusivament femenines.
Considero que ens hem de mirar el filme d'Almodóvar amb ells ulls de la crítica social, d'un verisme dramàtic. Els personatges no ens parlen des de lluny, ho fan de ben a prop. Pateixen aquí, al costat de casa nostra. Planifiquen el seu món al nostre carrer. Viuen la seva desgràcia, a la terrassa del bar de la cantonada... I si alguna vegada són felices, ho fan un pèl més enllà, però no més... també a tocar... de la nostra porta, de la nostra finestra.
No crec que s'hagi de "matxacar" el personal amb la desgràcia dels altres. Però "Volver"...és una lluita constant.Tot i que la lletra del tango parla només de renúncies, aquest Volver ( tornar) és una ferida oberta en les nostres consciències.

domingo, marzo 12, 2006

BROKEBACK MOUNTAIN

La historia de amor de dos vaqueros en el medio rural americano es aún materia de trabajo para el cine. Este filme, duro a la vez que fresco, trae a la memoria décadas y siglos de represión social y familiar de aquellas personas que aman a alguien de su propio sexo.
En la reciente entrega de los óscares no obtuvo el premio a la mejor película. Se optó por otro filme, posiblemente menos comprometido con el ejercicio de las libertades individuales y la acceptación de las opciones personales. Incluso, se dice, algunos académicos manifestaron su voluntad de no verla, con tal de manifestar su rechazo al fondo de su mensaje y al desarrollo de una historia frecuente, de una historia humana.
De todos modos, el hecho de que dicha historia haya llegado a obtener hasta ocho nominaciones, explica a las claras la ola de simpatía que la película de Ang Lee ha provocado en la sociedad americana, posiblemente hastiada del asifixiante exceso de neoconservadurismo.
No sé si en nuestro país se verá mucho o se verá poco. Ni tampoco sé si el debate alcanzará los niveles que, al parecer, ya alcanza en los Estados Unidos. Pero, también es cierto que no hace un año, obispos derechistas y políticos conservadores lanzaron sobre el gobierno del Presidente Zapatero las más duras diatribas por la aprobación de la ley que otorga el derecho al matrimonio a personas del mismo sexo. Y es más, aún colea algún rechazo judicial en algún punto de España.
Me provoca un cierto pánico esa actitud de la derecha, atrincherada en la postura "ultra", negando derechos y pisoteando libertades. Me angustia la idea de que puedan volver al gobierno del país y que quieran provocar una involución legislativa e institucional capaz de devolver a España a pasadas etapas de represión y de oscurantismo.
La libertad de elección de orientación sexual y el respeto de este derecho debe formar parte de la pedagogia política que se lleve a cabo en nuestra sociedad. Una pedagogía que ha de entrar en las aulas, que ha de impregnar el mundo de los medios de comunicación, que debe hacerse un lugar en la agenda política y, lo que es más importante, en la agenda de la familia. E incluso, en la agenda de reflexión de las diferentes iglesias.
Añoro el día en que la historia de estos desdichados amantes de tejanos y botas de cuero sea sólo una lejana historia, de un lejano lugar y de una lejana época.
Si pudiera elegir por ellos, y hoy puedo, apuesto por retener en mi memoria personal los fugaces momentos de felicidad que vivieron.

viernes, marzo 10, 2006

NOVES LLARS D’INFANTS AL PENEDES*

Si alguna cosa m’omple de satisfacció en el treball polític quotidià, és el de poder explicar la tasca del Govern en matèria de recursos socials, en general, i d’inversió en matèria d’equipaments escolars, en especial, arreu del nostre territori. A banda de construir noves escoles, de reparar i de rehabilitar les existents , d’ampliar d’altres, de treballar per la recuperació de dues escoles ( Les Cabanyes i Pontons, ) sobre les què venim treballant de valent amb tanta gent des de fa una colla d’anys, un capítol especial mereix la creació de noves places de llars d’infants en els municipis ( petits i grans) de la nostra comarca..

Al debat polític educatiu hi ha xifres mítiques. I una d’elles és la de les 30.000 places de llars d’infants que necesiten les famílies catalanes . Va ser una promesa arrencada a un conseller conservador d’infausta memoria. Però de fet, des d’aquell moment fins avui, la xifra ha estat en el debat sobre la formació dels nostres fills. Amb l’acció de Govern empresa en la matèria, i la col.laboració de 264 ajuntaments, des d’ara al 2008, ja hi ha compromeses a tota Catalunya, un total de 22.416 places.

El passat 21 de febrer el Govern aprovà la destinació de 76 milions d’euros per a la creació de places de llars d’infants durant l’any 2006. A l’Alt Penedès, el mapa de Llars d’Infants preveu 405 de titularitat municipal. En canvi, la previsió del Govern amb aquesta decisió fa pujar la xifra fins a 517, un 27 % més del previst incialment. Una molt bona noticia. Torno a repetir que l’esforç abans explicat connecta de ple amb el compromís dels ajuntaments , agents actius d’aquesta ofensiva educadora.

L’educació és la màxima i millor inversió que podem fer per les nostres familias i pels nostres fills. Si a més, li sumem la mesura històrica d’afegir una hora lectiva més al curs escolar, considero que quasi bé ningú pot deixar de reconèixer que estem donant un pas gegantí en matèria educativa i i de cohesió de la vida familiar a casa nostra.

L’Alt Penedès està vivint un procés de creixement que hem d’encabir en un procés de creixement de serveis. La bona marxa de l’economia comarcal i del mercat laboral( és a dir més riquesa i més feina) s’han de traduir, també, en més i millors serveis per a la nosta canalla, per a les nostres families.

Per això cal saludar, de manera entusiasta, aquesta acció del Govern. L’escola és la base del barri, del municipi. La llar d’infants de qualitat és l’aliment d’una bona escola. La llar sense escola no es consolida. La familia, a la vegada, es continúa en la llar i en l’escola. Amb aquest esquema de continuitat, comencem a fer realitat un canvi en la política social que ve a donar llum a les ombres de la nostra societat.

Permeteu-me, per finalitzar, que us faci una darrera apreciació : més places de llars d’infants signifiquen també més possibilitats laborals, professionals i econòmiques per a les dones. Per a elles, un creixement dels serveis, es tradueix en noves oportunitats per a l‘exercici de la igualtat de drets. Anem per un bon camí. I el compromís per l’educació del President Maragall comença a tenir, al Penedès, el seu perfil definitiu.

*Publicat a El 3 de vuit, el 10 de març

lunes, marzo 06, 2006

ENVIAR DINERS A CASA

Des d’ èpoques immemorials les poblacions han emigrat. La causes més comunes han estat la guerra, la pobresa, la fam , els desastres naturals… Des de sempre, també, darrera d’algú que emigra…..resta algú, que és el motiu de preocupació i d’atenció dels que poden marxar. Actualment, una de les bases de l’emigració econòmica és la possibilitat de millorar la situació de renda ( i de futur) de la familia, del nucli al qual es pertany. És una cadena de treball que intenta lluitar, de forma individual, contra la pobresa de les familias i de les persones que s’estimen. És una fòrmula indirecta, tot i que desigual, de repartiment de la riquesa.

L’origen del tema rau, quasi sempre, en que l’acte d’emigrar d’un dels seus membres, ha esdevingut la única esperança econòmica de la familia.L’immigrant o la immigrant venen a casa nostra, treballen en el que poden, cobren el sous més baixos, en les condicions més dures del mercat amb salaris de 500, 600 i 700 euros per mes. Però malgrat això, envien a casa, de forma periòdica, una part considerable de la percepció salarial que obtenen. No errem si fixem aquest percentatge en aproximadament el 30% del que arriben a percebre.

Ja fa un any i mig, el President Zapatero va signar a Nova York, amb cinc paísos més ( Alemanya, França, Brasil, Xile i Argèlia), un acord internacional per tal que, en el marc de la lluita contra la fam, es poguessin abaratir els costos de les transferències de diners des dels països d’acollida dels immigrants als països on viuen les seves familias.

L’any 2004 les trameses de diners des d’Espanya a països tercers, fetes per immigrants van arribar a sumar 3.436 milions d’euros ( tot i que el Banc Mundial dobla aquesta xifra en els seus càlculs).Si el 25 % dels 2.738.932 immigrants de l’Estat, viuen a Catalunya, podriem estimar que prop d’un 25% d’aquestes tramesses es van fer des del nostre país : al voltant de 800 milions d’euros. I això, tenint en compte que no s’incorporen al càlcul, altres formes d’enviament : l’enviament formiga a través de familiars, coneguts, per exemple…

Saludem com a positiu el fet que el Govern Espanyol sol.liciti ara que es rebaixin un 10 % els costos de las transferències a l’estranger, per a que els immigrants puguin enviar més diners a les seves famílies i així augmentar la riquesa dels seus països d’origen. El Govern vol aprofitar l’experiència que van suposar per al nostre país les tramesses de diners que enviaven els espanyols que treballaven, durant la postguerra i els anys seixanta, a Europa Central (Alemanya, Suissa i França, especialment), i que tant van ajudar a impulsar iniciatives econòmiques al nostre país i a suportar la fràgil situació econòmica de les famílies d’origen.

Els països “productors” d’immigrants pateixen una enorme sangonera de recursos demogràfics, professionals, culturals i intel.lectuals. Per això, cal pensar en la possibilitat de canalitzar part d’aquestes tramesses cap a una utilització que procuri la generació de llocs de treball i que estructuri les seves economies endógenes, sobretot en les àrees rurals i naturals. Cal donar suport a iniciatives de cooperació que ja treballen a països com el Marroc i l’Equador per tal que les tramesses de diners puguin revertir, en part, en la creació d’activitats productives. De moment, els recursos van majoritàriament al consum de serveis. L’Agència Espanyola de Cooperació, la Confederación d’Ongs d’Espanya i , a la societat catalana, alguna ong com és el cas de Proyecto Local, col.laboren per tal d’incidir en aquest tema.

Com es veu, la tramessa constitueix una fòrmula de cooperació fonamental i molt potent en el desenvolupament d’un país. En algún cas , la tramessa és similar a la cooperació i la inversió exterior que reben els països receptors. A l’Uruguai, per exemple, durant l’any 2004, van ser equiparables la xifra rebuda per tramesses i la rebuda per inversions de capital exterior : 100 milions d’euros. A l’Equador, ja el 2005 s’ingressà més per tramesses que per inversions externes.

No són dades menors. Les tramesses que els immigrants fan des d’altres països han estat, només per fixar dos exemples, de 27.810 Milions de dólars als Estats Units i de 27.810 milions d’euros des de la Unió Europea. Estem parlant de xifres contundents. Els immigrants, convertits en força de treball són també força de desenvolupament del seus països. Benvinguda sigui la iniciativa del Govern Zapatero. Ara bé , es fa molt necessari una política ( es a dir una didàctica) per tal que al nostre país, Catalunya, les polítiques públiques, a vegades tan preocupades en altres temes identitàries de dubtós impacte, poguin afavorir, acompanyar i impulsar aquest nou nivell d’iniciatives.

sábado, marzo 04, 2006

LA PRIMERA LLEI FERROVIARIA DE CATALUNYA

El Govern ha enviat al Parlament el projecte de la primera llei ferroviària de Catalunya. Aquest projecte neix en compliment de les directrius europees de liberalització del transport, establertes a partir del Llibre Blanc del Transport que impulsà la Comissió Europea i de la voluntad política del Govern de desenvolupar les competències pròpies de Catalunya en matèria de transport ferroviari. Unes competències que ja tenim en l’Estatut vigent ( art.11.9), i que de ben segur ( l’anunciat traspàs de les rodalies de RENFE n’es un bon exemple) s’incrementaran amb l’aprovació i entrada en vigor, del nou text, a finals d’enguany.

El principal element de la llei és la definició dels sistema ferroviari de Catalunya, configurat per infraestructures i serveis que són, als seus efectes : a) els serveis que es desenvolupen per les infraestructuras ferroviàries de titularitat de la Generalitat de Catalunya; b) els que es desenvolupen per les infraestructures de titularitat de l’Administració de l’Estat o les seves entitats públiques adscrites, quan els serveis tinguin el seu origen i la seva destinació dins el territori de Catalunya, encara que aquests circulin per vies que puguin formar part o estiguin conectades a la xarxa general de l’Estat i ; c) els que es desenvolupin per infraestructuras de titularitat privada que es trobin situades íntegrament dins el territori de Catalunya.

Quines són les competències que atorga la llei al Govern sobre el sistema ferroviari de Catalunya? El Govern té, a partir de l’aprovació de la llei, la competència sobre el planejament estratègic del sistema ferroviari , el seu desenvolupament, la construcció de noves infraestructuras que en necessiti , la seva ordenació i la seva regulació general així com l’establiment del règim jurídic i financer de l’administrador, l’atorgament de llicències i autorizacions a les emprestes ferroviàries que operin en el territori de Catalunya i la capacitat de l’atorgament de les autoritzacions per a les prestacions de serveis ferroviaris declarats de servei públic. Resta pendent, encara, l’articulació d’un futur règim de concertació de la gestió de les línies que es comparteixen amb d’altres comunitats autònomes.

La llei també preveu una regulació de la integració urbana del ferrocarril, delimitant les distàncies de les zones d’edificació, garantint una integració urbana segura i de qualitat urbana, fixant les obligacions del manteniment dels elements essencials del traçats i dels accessoris,etc.. Les infraestructres ferroviàries s’han d’incardinar en el territori que les sustenta amb el major nivell d’integració, cooperant amb la complexitat d’usos de la ciutat que relaciona, i garantint, allà on hi hagi nous traçats, la seguretat del residents i dels seus bens patrimonials.

Un altre punt bàsic de la llei és la conversió de l’IFERCAT en un autèntic ens impulsor del desenvolupament de la xarxa ferroviària i de transport , un ens potent que tindrà com a objecte construir les infraestructuras ferroviàries que li encomani el Govern, i també, conservar, gestionar i administrar les infraestructures ja construides que li adscrigui. L’IFERCAT esdeve, d’aquesta manera, un instrument clau de les polítiques públiques de mobilitat i de transport, en línia amb el que ja establia la llei 19/2001, però reforçada amb una previsió més activa del Govern en la matèria. Som a les portes d’un gran període d’impuls del ferrocarril. La posada en marxa dels plan directors urbanístics tant de l’Eix Transversal Ferroviari ( de LLeida a Girona ) com del Eix Orbital Ferroviari ( deVilanova i la Geltrú a Mataró) són un excel.lents exemples d’aquesta nova etapa que assenyalarà el ritme d’inversió pública i les noves dinàmiques en matèria de transport i de comunicacions durant les dues properes dècades.

Per primera vegada, també, es legisla sobre el sistema tramviari, atorgant a la Generalitat la titularitat de la xarxa actual. És un dels títols més novedosos de la Llei, com reconeix la seva exposició de motius. Si és pot parlar de renaixença ferroviaria , en el cas dels tramvies s’està vivint un autèntic “rissorgimento”, ja que aquests han passat de ser un element enyorable en el paisatge urbà de fa unes dècades a convertir-se en un element modern, de gran acceptació popular, símbol del nivell de creixement i de millora dels recursos de la nostra societat.

Vull destacar un títol important : el de la seguretat del transport feroviari i el de la regulació de la funció inspectora i del règim sancionador que també preveu la llei. La principal determinació de la proposta és l’increment dels mecanismes de control i de seguretat en la globalitat de la xarxa, per tal de garantir major seguretat individual i col.lectiva als usuaris. El creixement de les nostres ciutats, sumat a una certa difussió de conductes incíviques que responen al nou fenòmen de la violència urbana (en totes les seves formes) obligarà a posar en marxa el màxim de mesures que poguin garantir la seguretat de l’usuari en l’ús del servei.

El PITC, el Pla d’Infraestructures del Transport a Catalunya , que la llei incorpora com un element clau per al desenvolupament del sistema, mereix la darerra reflexió. Catalunya necessia dotar-se d’un instrument de planejament de les seves infraestructures de transport, com a instrument per definir objectius i com a instrument d’inversió en la millora general dels recursos del país. L’actual debat estatutari, en matèria de nou finançament, comportarà una inversió a Catalunya de prop de 20.000 milions d’euros durant els propers set anys. És una oportunitat històrica per tal de resoldre el dèficit d’infraestructures que pateix el nostre país, així com una peça fonamental per construir la potent Catalunya ferroviària a que tots aspirem. Aquesta Llei camina en la mateixa direcció.