miércoles, junio 29, 2005

EL NUEVO GOBIERNO DEL URUGUAY Y LOS URUGUAYOS EN EL EXTERIOR

Roberto Labandera. Uruguay, 1954. Diputado en el Parlament de Catalunya ( PSC-CpC) Miembro de Xarxa Latina.

El Presidente Tabaré Vazquez anunció en Montevideo el pasado 1º de marzo, en el discurso de asunción de la Presidencia de la República, la creación del Departamento 20, una iniciativa para agrupar a los uruguayos que vivimos en el exterior. El Ministro Gargano en su visita a Barcelona en marzo pasado nos reafirmo las finalidades de la iniciativa.

¿Que es el Departamento 20? El Uruguay cuenta hoy con más de 450.000 compatriotas esparcidos por todo el mundo. La mayoria lo están en Argentina y Brasil, pero también los hay en Venezuela, en México, en Chile, en Cuba, en Estados Unidos, en Espanya ( más de 50.000 en total), en Francia, en Suecia, en Rusia, etc. La cifra que hoy maneja el gobierno uruguayo nace sin embargo de un cálculo demográfico hecho por los expertos, pero no se cuenta con un instrumento objetivo de medición de dicha diàspora. Si tomamos esa cifra como correcta ( es posible que la realidad la supere) y le sumamos un cierto cálculo sobre el crecimiento vegetativo de las familias emigradas, podemos asegurar que más de 600.000 uruguayos viven hoy por el mundo. Estos uruguayos constituimos una auténtica fuerza de cooperación y de ayuda al desarrollo para nuestro pequeño y entrañable país.

El Departamento 20 pretende, a través del registro consular voluntario, dar una organización al conjunto de datos que los uruguayos en el exterior querramos suministrar al Estado uruguayo para causas de interés general. Se trata de inscribirnos en los consulados para que se sepa de nuestra localización y a efectos de que se puedan establecer connexiones voluntarias entre los grupos organizados, los profesionales y las personas que querramos y que todo ello pueda redundar en beneficio de la marcha del país. Por microscópico que pueda parecer el grano de arena, puede ayudar a construir una montaña, y por ello la suma de los múltiples pequeños esfuerzos puede devenir una causa suficiente en beneficio de tanta y tanta gente del país que dejamos un día y que hoy nos necesita más que nunca. También puede ser útil el registro para conocer la situación real de muchos uruguayos y uruguayas que padecen situaciones límites en lo económico y en lo social, porque en materia de emigración no es oro todo lo que reluce y, en segundo lugar, porque muchos compatriotas han padecido duramente en su vida personal las consecuencias de las crisis sucesivas de los paises de acogida.


La connexión de los uruguayos en el exterior con el Departamento 20 se hará através de un segundo instrumento. Este segundo instrumento son los consejos consultivos de uruguayos en el exterior. Concebidos como un instrumento democrático, con procesos transparentes de elección y de constitución, los consejos consultivos serán el único interlocutor del gobierno en cada país.

Si a la creación de estos dos instrumentos, le sumamos la voluntad del gobierno para establecer, mediante ley específica, el voto por correo desde el exterior, es decir el derecho al voto en todas las contiendas electorales a aquellos que vivimos en el exterior, podemos afirmar que por primera vez un gobierno uruguayo ha previsto tomar en consideración a aquellos que por diversas causas vivimos y trabajamos fuera de sus fronteras. Por ello la iniciativa ha sido saludada con gran entusiasmo por entidades y asociaciones de uruguayos y es esperada su puesta en marcha con una gran expectativa.


Esta última fue, sin duda, la conclusión más rotunda que extraje de la reunión que presidió en el Ateneu de Cerdanyola, el pasado sábado 18 de junio, el embajador Alvaro Portillo en representación del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay y en la que participaron además de representantes del cuerpo consular, unos cuantos centenares de compatriotas que estamos asociados en Cataluña y en España para luchar por los derechos de los uruguayos y de los sudamericanos en general o para impulsar la cooperación con proyectos del país . Fue una reunión con emoción y con debate, pero con muchas ganas de hacer cosas en beneficio de la patria que nos vio nacer.

Para terminar, quiero compartir con ustedes una valoración sobre la situación de los uruguayos en Catalunya. Somos una colonia pequeña ( en relación a otras colonias de emigrantes ) pero somos una colonia diversa y plural : trabajadores de variada índole, empresarios de éxito, inversores, emprendedores diversos, profesionales, intelectuales, políticos, jubilados y jubiladas, funcionarios públicos, jovenes estudiantes, artistas plásticos,etc. Todos ellos con grados diversos de capacidad y de voluntad para cooperar en la reconstrucción del Uruguay. Nos falta sólo que, desde el interior del país, una unidad de trabajo de la administración establezca la coordinación de la suma de todos estos esfuerzos que hoy se están haciendo y que acoja ayudas, proyectos, recursos, etc. para darle una mayor capacidad de acción, de eficacia y de transparencia. A su vez, en nuestros paises de residencia debemos crear las estructuras complementarias de gestión de la información y de la cooperación. Confiamos plenamente en el Gobierno del Presidente Vázquez y por esto creemos aún más necesaria esa coordinación imprescindible para organizar nuestro apoyo al trabajo de la sociedad uruguaya y de nuestro Gobierno.

miércoles, junio 15, 2005

QUAN EL PAISATGE ESDEVÉ UN DRET

El poeta turc, Nasim Hikmet, en el seu poema La nostàlgia de l’oblit, va deixar escrits uns versos esplèndids en relació a l’actitud ètica de l’home davant la natura, i de la preeminència racional dels valors humans sobre els valors naturals. “No visquis a la terra/ com un llogater/ ni a la naturalesa/ a la manera d’un turista/ Viu en aquest món / com si fos la cas del teu pare/..../Sent la tristesa de la branca que s’asseca/ del planeta que s’extingeix/ de l’animal invàlid/ però sent, sobretot, la tristesa de l’home/”.Aquests versos, que m’han vingut a la memòria al bel mig del debat de la Llei del Paisatge són una mena de càlid referent literari per a aquells que creiem en el rol fonamental del paisatge a les nostres vides i a la vida de la societat de la que en formem part i un bon pòrtic per a la seva justificació.

La llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada per àmplia majoria en la sessió plenària del passat dijous 2 de juny, uneix dues voluntats . Per un cantó, la voluntat de l’actual Govern de fer, per primera vegada des del Govern de la Generalitat, una política específica en matèria de paisatge i, d’un altre, la voluntat de donar resposta a la creixent sensibilitat social en relació a la preservació i ordenació dels paisatges de Catalunya. Així mateix, ve a donar resposta a dues necessitats : cobrir un buit històric en matèria legislativa d’ordenació del paisatge i donar cobertura a la polítiques que en el seu àmbit ja ve duent a terme el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que han d’incloure els planejaments territorials parcials arreu del país.

La iniciativa és filla del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat i signat a Florència pel Consell d’Europa, el 20 d’octubre de 2000, (i ratificat per la majoria dels països europeus , entre ells Espanya) que reconeix per primera vegada, allò que podem anomenar el dret al paisatge, un dret que té implicacions substancials per tal de fer una bona política territorial, ja que considera “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual esdevenen drets i deures per a tothom”.El conveni assevera, a la vegada que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions a tot arreu : als medis urbans i rurals, a les zones degradades i de gran qualitat, en els espais de reconeguda bellesa excepcional i en els més quotidians”.Va ser el Parlament de Catalunya la primera cambra legislativa europea que va aprovar una resolució d’adhesió (la 364/VI del 14 de desembre de 2000), unànime, per adherir-se al Conveni Europeu. La Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge recentment aprovada té per objecte donar contingut propositiu a la citada adhesió.

El text aprovat adapta al llenguatge legislatiu la terminologia en matèria de paisatge. Entén el paisatge com una àrea determinada d’un territori, tal com és percebuda per la col.lectivitat, el caràcter de la qual vindrà donat o és el resultat de la interacció de factors naturals i humans. Com a traducció efectiva d’aquest concepte, la llei crea un dels instruments fonamentals a desenvolupar : els catàlegs del paisatge, de caràcter descriptiu i prospectiu sobre la situació del paisatge als grans àmbits territorials de Catalunya.

A la vegada, entén per “objectiu de qualitat paisatgística” la formulació per part de les autoritats públiques de les aspiracions de la col.lectivitat pel que fa a les característiques paisatgístiques del seu entorn i estableix, per a desenvolupar-lo, el cos regulador i normatiu anomenat directrius de paisatge, directrius que hauran de seguir un procés de tramitació i d’aprovació similar als dels planejaments territorials de què formen part..

Una altre element definit és el que s’entén per “protecció del paisatge”. Es defineix com a “ Protecció del paisatge” les accions destinades a conservar i a mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge. Des de l’àmbit territorial, ja sigui local, comarcal o supramunicipal, es podran impulsar actuacions, elegir prioritats i sol.licitar els recursos de finançament per a aquelles accions que persegueixen les citades finalitat. La llei crea, per viabilitzar aquest procés, un Fons de suport financer a les accions de protecció, preservació, regeneració i ordenació paisatgística, que es dotarà de forma anual en els pressupostos del Departament de Política Territorial i que seran gestionats per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge.

Per agrupar i prioritzar les estratègies d’actuació en aquests àmbits locals i/o territorials, és a dir per fer un document d’estratègia per a la gestió del paisatge d’una determinada àrea, amb actuacions dirigides a guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i ambientals que s’hi donen, la llei preveu la redacció de les cartes del paisatge, a l’exemple del que ja s’ha fet , de forma consensuada i participativa entre els diversos agents implicats, a les comarques de l’Alt Penedès i del Priorat.

L’ordenació del paisatge mitjançant catàlegs , és a dir, les actuacions de caràcter prospectiu particularment accentuat encaminades a millorar,restaurar o crear paisatges seran feina de l’Observatori del Paisatge, un consorci establert entre el Govern de la Generalitat, les quatre diputacions catalanes, diverses cambres i col.legis professionals, les entitats municipalistes, l’Ajuntament d’Olot ( on hi és la seva seu), la Fundació Territori i Paisatge,etc. que ja ve funcionant des del l’octubre de l’any passat i que ara queda emparat pel text legislatiu.

Però quina ha estat fins ara l’acció de govern?. D’ençà del primer pressupost de la Generalitat, l’any 2004,es treball en el suport a les administracions públiques i entitats privades que piloten accions per a la millora del paisatge. L’any 2005 ,el Govern gestiona 5,4 milions d’euros, repartits entre una línia de subvencions per a invertir en la realització de catàlegs i projectes de paisatge ( 2,3 M€), en una altra per actuacions en sòl no urbanitzable en el sistema costaner ( 1,5 M€ ) i una tercera en inversions en camins de ronda i d’altres accions de preservació (1, 6 M€ ). Per tant, l’aprovació de la llei és una nova peça en el marc d’una política compromesa amb la preservació d’un patrimoni tan fonamental com el paisatge.

Per finalitzar, cal destacar que el procés legislatiu s’ha dut a terme amb un ample consens i ha culminat amb el vot afirmatiu de quasi les dues terceres parts de la cambra. És un bon auguri que permet albirar excel.lents expectatives per a la seva acollida a nivell general. El país necessita una política ferma , sistemàtica i valenta en matèria de paisatge per tal de rendabilitzar en benefici de l’interès col.lectiu el gran potencial econòmic, natural i cultural dels paisatges de Catalunya.


Diputat del PSC-CpC

sábado, junio 11, 2005

E LA NAVE VA.....

Un dels objectius del Pacte del Tinell que va donar llum a l’actual govern catalanista i d’esquerres que lidera Pasqual Maragall, és el de negociar, en el marc de la reforma política que implica la redacció, el debat i l’aprovació del nou Estatut, un nou sistema de finançament per a Catalunya. Aquesta és una vella aspiració progressista, que els successius governs conservadors del pujolisme no van saber resoldre més enllà de la típica escridassada temporal nacionalista que alimentà durant 23 anys el govern de dretes.

La millora de l’autogovern és una aspiració popular i un objectiu primordial del Govern de la Generalitat i de la totalitat de l’esquerra catalana, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Catalunya ha hagut d’esperar un govern d’esquerres i catalanista, després de més de 60 anys de govern de dretes, per a que es fiqués sobre la taula una proposta d’autonomia financera, ambiciosa i solidària, a un temps.

Aquesta proposta en formarà part de la reforma de l’Estatut. I és el seu punt clau. Pretendre que l’Estatut no parli del finançament és tan com pretendre que no hi hagi Estatut.

Què proposen el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport? Quin sistema es planteja? La proposta persegueix dos objectius ben clars: obtenir més recursos per l’acció de govern i tenir més capacitat per decidir sobre els impostos que es recapten a Catalunya.

Per a que això sigui possible, en primer lloc, es demana la creació de l’ Agència Tributària de Catalunya amb capacitat recaptatòria sobre la totalitat dels impostos pagats al país ( tan propis com cedits) i que establirà un consorci amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat.

En segon terme, es fixa que una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en un percentatge que en cap cas pot superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.

En tercer lloc, es proposa que Catalunya continuï contribuent de forma solidària amb les Comunitats Autònomes que pateixen més desequilibris, de manera que les diferents comunitats puguin prestar serveis realitzant un esforç fiscal similar. Tot això, en el ben entès que el major esforç fiscal dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya s’ha de traduir justament en majors ingressos per al Govern de Catalunya.

En quart lloc i conjuntament amb el sistema que es planteja, es persegueix que la inversió de l’Estat a Catalunya sigui equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya en el PIB de l’Estat.

En cinquè lloc, el nou sistema considera una vella aspiració de la ciutadania catalana : que la capacitat de finançament per habitant de la Generalitat arribi de forma gradual a ser similar a l’obtinguda per les comunitats autònomes de règim foral. En aquest sentit la proposta catalana té una concepció diferent al concert establert en el règim foral, però es capaç de garantir uns fruits que tendeixin a l’equiparació dels resultat dels dos règims.

Finalment, la proposta del Govern i del tripartit és d’inspiració netament federal. Es proposa un model federal, solidari i d’eficàcia general. No es tracta en cap cas d’un privilegi per a la nació catalana en exclusiva ni d’un plantejament unilateral per trobar una solució específica. Per aquesta raó es fa un plantejament generalitzable al conjunt de comunitats autònomes de l’Estat que pugui donar garanties d’estabilitat en el temps. La nova proposta ha de ser capaç d’establir pilars sòlids en el sistema financer i, a la vegada , d’establir mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant.

Hores d’ara, estimats lectors, la nau del nou estatut i del nou finançament ha llevat l’àncora i està a punt de salpar.