lunes, diciembre 14, 2009

BOLIVIA : UN RESULTADO ELECTORAL MAS ALLA DE LA COYUNTURA


Tuve la ocasión de viajar a Bolivia como observador electoral para las elecciones del pasado 6 de diciembre. Fue una experiencia importante tanto política como socialmente. Los malos augurios de la prensa de derechas y las versiones de ciertas agencias informativas sobre el carácter del gobierno de Evo Morales acostumbran a desajustarnos la realidad de uno de los países que está llevando a cabo un cambio que no es coyuntural, una transformación social y política con vocación de una mayor permanencia.


El Gobierno del M.A.S ha establecido una política económica que ha recuperado para el control público los recursos estratégicos del agua, del gas, de los hidrocarburos y de la minería. A partir de ese nuevo control, ha establecido una política fiscal con cuyos recursos se cubre un amplio abanico de ayudas sociales : el bono Juancito Pinto, para el fomento de la escolarización infantil, el bono Juana Azurduy, para la salud de la mujer y de sus hijos y el bono de la dignidad para la gente mayor sin ingresos. El principio es bien claro : estatalizar los recursos básicos y redistribuir los recursos que genera su explotación en beneficio de los sectores más desafavorecidos.


En su programa para los próximos años, la voluntad de Evo Morales está puesta en reducir la dependencia de la economía del precio internacional de las materias primas básicas que explota Bolivia. Para ello, la proposta presidencial es la de impulsar un proceso de industrialización capaz de incrementar las plusvalías generadas actualmente, compensando las posibles oscilaciones del precio internacional del gas y del petroleo.


Un segundo reto del M.A.S. es modernizar el país desde el punto de vista administrativo. Iniciar el desarrollo de una nueva división administrativa que dota a departamentos y regiones de nuevas competencias no es una tarea fácil y, posiblemente, sea el mayor desafío que debe enfrentar la fuerza política gobernante.


El tercer gran objetivo es el de profundizar en la democracia. Bolivia prácticamente ha consumido el sistema político de partidos, la forma clásica de hacer política en el altiplano y en los llanos de oriente. Pero un movimiento de movimientos como es el M.A.S. no puede huir de obtener una estructura política más ágil y más sólida, a la vez que más transparente. El futuro de la democracia en Bolivia pasa por la evolución política del partido en el gobierno y de su conversión en un partido político del siglo XIX. No juega un rol menor la capacidad que pueda tener la dirección política del M.A.S. de dialogar con el resto de las fuerzas políticas, estableciendo acuerdos y pactando reformas. No lo necesita desde el punto de vista legislativo ( tiene mayoría suficiente) pero será muy importante para trazar las perspectiva del futuro, más allá de este mandato.


Educación, lucha contra la pobreza, industrialización y mejoras en el sistema político son prioridades para los bolivianos de hoy. Hemos podido observar que las bases están puestas y que la voluntad política está presente.

lunes, noviembre 30, 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA


La setmana passada 12 diaris de Catalunya van publicar una editorial conjunta en defensa de l'Estatut de Catalunya i en demanda de respecte al text aprovat en referèndum el 16 de juny del 2006. He cregut oportú penjar-ho aquí per a que tothom que ho vulgui el pugui llegir. És un fet inaudit a Catalunya i a Espanya, i possiblement a Europa ( no puc afirmar-ho del tot) i un gest molt necessari que espro esdevingui molt útil.


Editorial : La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocés.La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.Solidaritat catalanaQue ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
30 de novembre de 2009

lunes, noviembre 16, 2009

SIS MESOS DE MOCIO DE CENSURA : VILAFRANCA, QUO VADIS?


A Vilafranca vivim, encara, sota el règim de la moció de censura. Si no hi ha cap cop de timó, el règim tindrà vigència fins el juny de l’any 2011. La moció no va aportar res de bo ni de nou a la vida política. Ho varem advertir. Sis mesos després, la situació política de la Vila és una clara constatació d’aquella advertència.

Varem denunciar al mes d’abril la manca de projecte polític de la moció i varem denunciar, també, la dependència de la moció dels interessos partidistes del Sr. Regull i de Convergència i Unió. Sis mesos després, no hi ha cap novetat ni cap signe que permeti augurar un canvi polític substancial. Només rutina, ensopiment generalitzat per evitar la confrontació amb les minores radicals i pura paràl.lisi.

Els interessos partidistes de CIU contra el projecte socialista que van provocar l’abril passat la moció de censura, un cop violent a la convivència política vilafranquina i una interrupció, també brutal, dels projectes de transformació social, cultural i estratègica de la nostra vila, no està produint resultats positius per la conjunt dels vilafranquins. Si alguna activitat es viu als carrers de la nostra ciutat, ella és producte de l’obra planejada i encarregada per l’equip socialista abans de ser expulsat de l’alcaldia, i en la seva major part subvencionada pel Plan Zapatero. La manca d’iniciativa de CIU i del seu alcalde és clamorosa. La seva activitat es redueix a acabar l’obra engegada, a contraprogramar l’acció política de Francisco Romero i del PSC i a res més

El balanç, sis mesos més tard, és absolutament decebedor. Els grans projectes de la Vila, aquells capaços de donar projecció a la ciutat, romanen adormits, paralitzats. Algú del nou equip, conscient de tal circumstància, s’ha dedicat a omplir de floretes alguns indrets de la Vila, com si les flors ( o les violes) portessin la capacitat d’amagar la clamorosa manca de capacitat de govern que s’ha apropiat de la Casa de la Vila. Seguir les rutines, fer la viu- viu, encaixades i abraçades a dojo , somriures impostats, no poden tapar la manca de projectes, la por a prendre decisions per no contradir als radicals de la unitat popular ( encara és hora que es facin públics els acords secrets de la moció) i la feblesa global d’idees. La direcció és molt dolenta. El futur és molt incert. Els vilafranquins ens preguntem, Vilafranca, quo vadis ?


Nota : Aquest article ha estat publicat pel PENEDES DIGITAL el passat dilluns 9 de novembre. La reacció de "la caverna" penedesenca no s'ha fet esperar. Insults i desqualificacions a dojo. Alguns d'ells trasvestits de gent independentista... Són els agents de la involució. Cada vegada que fan un comentari, ens carreguen de raó.

EL PACTE DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA


És un fet singular que un país com el nostre, Catalunya, trigués quasi 30 anys de vida democràtica en posar en funcionament una planta dessaladora de l’aigua de mar que pugui garantir, sense restriccions, l’aigua de boca de quasi 5 milions de catalans ( entre ells als penedesencs). O també és un fet singular, que el dèficit sistemàtic d’energia que pateix no es comenci a solucionar fins ara. Hauríem de qualificar de fet vergonyant que un projecte de regadius com és el cas del Segarra Garrigues trigui 100 anys (!) en iniciar la seva marxa. O de fet històric que fins l’arribada del govern de les esquerres, el cinturó viari orbital que ha de rodejar Barcelona, connectar millor el Vallès i el Baix Llobregat ( i per tant el Penedès) amb el corredor mediterrani potent no comenci a ser una realitat.

El que estem abordant, de veritat, amb el debat de les infraestructures és la modernització de Catalunya, la posada a punt de fites de creixement econòmic que hauríem d’haver estat resoltes en el decurs del segle XX i que, fins avui, no s’han pogut posar en marxa.

El debat de la modernització té dues vessants importants : per un cantó, l’impuls de noves infraestructures significarà la creació d’un volum important de nous llocs de treball ( més d’un milió), amb el creixement corresponent de la cohesió social que implica i, per un altre, el desenvolupament d’un pla tan ambiciós només garanteix la seva utilitat global si reequilibra els recursos i les oportunitats en el conjunt del territori, com és el cas que ens ocupa.

El Pacte de les Infraestructures signat el passat divendres 16 d’octubre reuneix tots aquests components. Neix de la mà del conjunt del món municipal i del tres governs provincials progressistes ( Barcelona, Girona i Lleida),amb el suport del món sindical majoritari ( UGT, CCOO i Unió de Pagesos), de la patronal PIMEC, de la Fundació RACC i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. La suma d’aquests suports permeten un consens molt ampli, tot i que hem trobat a faltar la signatura de Foment del Treball i la de la dreta política del país. El Pacte és la mostra d’una ambició col.lectiva per fer de Catalunya una nació del segle XXI i, com va dir el President Montilla a la seva signatura, “ un full de ruta que compromet a tothom “ . Està tancat amb 130 acords estratègics. La seva evolució inclourà d’altres, sense dubtes. El Pacte és un cos viu, que tindrà capacitat de creixement si som capaços de continuar dialogant, consensuant i avaluant la seva marxa amb una actitud constructiva.

Què trobarem al Pacte que ens afecti com a penedesencs ? El conjunt de propostes i de les demandes en matèria d’infraestructures sobre les que tenim consens, a nivell ferroviari, a nivell viari, a nivell de transport públic, a nivell de millora de la xarxa elèctrica, de les telecomunicacions, de la recollida de residus, etc. Hi ha algú que només ha assenyalat els punts de diferències, el punt que manca. És l’actitud d’aquells que quan el dit assenyala la lluna, es conformen només en mirar la punta del dit. No és precisament aquesta actitud la millor mostra d’intel.ligència col.lectiva.

Article publicat pel PENEDES DIARI el dilluns 9 de novembre

domingo, noviembre 08, 2009

CARTA DE JOSE MONTILLA ALS AFILIATS DEL PSC


El cas Pretòria ha conmogut la familia socialista. Les sensacions són diverses i van des de la tristesa a la ràbia. Jo m'estimo més fer servir unes paraules del company i bon amic Josep Maria Rañé per descriure le meu estat d'ànim : estic emprenyat però no desmoralitzat.

El passat dijous el President Montilla ens va fer adreçar una carta a tots els militants, simpatitzants i col.laboradors del partit. He volgut transcriure-la aquí per aq ue tothom que entri al meu blog pugui llegir-la, també.



Benvolgut / benvolguda,


M’adreço a tu com a persona amiga, simpatitzant o militant dels Socialistes de Catalunya. I, especialment, a aquells que feu i sentiu la política des del territori.
He estat alcalde durant molt anys i estic convençut que no seria President de Catalunya sense aquesta trajectòria vital. Em sento orgullós i deutor. Servir Catalunya havent après el compromís polític i d’amor al país des dels ajuntaments i el territori marca el caràcter i és, també, una de les nostres característiques principals com a partit. Et parlo des d’aquesta convicció i sentiment.
Ara, fa pocs dies, celebràvem els primers 30 anys d’ajuntaments democràtics. Ajuntament i democràcia són la mateixa cosa i, pels socialistes, política i municipalisme també. Per això, continuant la tasca de progrés i modernització, hem de ser els primers en liderar la resposta institucional i cívica per revitalitzar la política local, així com perseverar en els esforços que des del món local s’estan fent per lluitar contra la crisi i garantir la cohesió social.
Hem d’anar més enllà del marc legislatiu i desenvolupar la nostra acció des de l’exemplaritat i el rigor ètic i moral. Això és el que dignifica la política que, per a nosaltres, no és una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i millors persones, treballant a favor de la justícia social.
Sé que aquests dies la irritació, el desànim, fins i tot la vergonya, ens poden paralitzar i desmotivar en molts casos. No ho hem de fer, ni ho farem. No ens hem quedat quiets. Hem reaccionat amb fermesa i contundència i amb una rapidesa exemplar per apartar de nosaltres qualsevol indici de delicte o males pràctiques.
I tant que no tots som iguals! És absolutament cert.
Aquest dissabte, en el marc de la Convenció Municipal del PSC, donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC. El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!
Sé que aquest és un mal moment donat el context de crisi i l’ambient de descrèdit que una part molt important de la societat catalana té respecte a la política. Però ni el victimisme, ni el pessimisme, ni el derrotisme són els camins per aconseguir l’energia necessària per rectificar, canviar el curs de les coses i superar l’estat actual.
Et demano confiança en les nostres conviccions, en el projecte polític dels i de les socialistes i en la capacitat regeneradora de la política democràtica. Estic compromès, personalment, amb aquest repte i convençut de que, junts, podrem superar totes les dificultats per continuar la tasca de servei i de transformació de Catalunya, des del més petit dels seus pobles fins a la seva capital.
Sóc conscient de l’enorme responsabilitat política que, com a primer secretari del PSC, tinc en aquests moments. I estic preparat i disposat, més que mai, a arribar fins el fons i fins el final per preservar el que crec que és fonamental: que ens puguem sentir orgullosos públicament i personalment de representar aquest partit, ser-ne simpatitzant o militant o de compartir els seus ideals.
Estic a la teva disposició i espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col•lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius. Estic confiat i esperançat. Les victòries polítiques i electorals han de fonamentar-se en les victòries morals i ètiques.És l’únic camí, l’únic que val la pena si el cor et batega a l’esquerra.
Gràcies pel teu temps i per tot el que has fet i el que faràs.
Amb tot el meu afecte,


José Montilla




domingo, octubre 25, 2009

HOY, EL URUGUAY VOTA POR EL FUTURO


Quiero manifestar, en primer lugar, mi satisfacción por el precioso artículo que el buen amigo y compañero, Antonio Traveria escribió ayer en El Periódico de Catalunya sobre la situación electoral del Uruguay. También, mi profundo agradecimiento.

El artículo se titula " Festejen ,uruguayos, festejen!" parafraseando la histórica arenga que el Presidente Vázquez pronunció el 31 de octubre del 2004 cuando el primer triunfo del Frente Amplio.

Aquellos que viajamos de forma periódica al Uruguay ( el buen amigo Travería és uno de ellos, también) hemos podido observar la considerable evolución del país, que quiero traducir en tres indicadores básicos : el crecimiento salarial promedio de un 25 %, la salida de la pobreza extrema de más de 40.000 famílias y la reducción del desempleo en 6 puntos en todo este período.

En el crecimiento del estado de bienestar, las reformas son substanciales : una mejora del sistema de pensiones que permite a más de 60000 trabajadores acceder a la jubilación a los 60 años, la creación del Seguro Nacional de Salud que garantiza ( y lo hará con más colectivos en los próximos años) la atención sanitaria al conjunto de los niños y de los adolescentes y a 700.000 adultos que no estaban en el sistema y, por último, una mejora del sistema educativo que incluye una inversión pública próxima al 5% del PIB.

Aparte de estos avances, siempre está el tema de las grandes obras públicas y el significado de su ejecución tanto para la economia como para la sicologia y la moral colectiva de las gentes del país. Pero prefiero entretenerme en aquellos avances sociales que son los que procuran la mejora de la situación de las personas.Por ello, cada visita que hago me empeño en saber cómo se está viviendo esta etapa, como se está trabajando en materia de educación, de salud, de vivienda, de alimentación. El Uruguay tuvo la terrible y triste paradoja de ser granero del mundo, pero en cambio ver como un sector de sus gentes pasaban hambre y frío.

Los grandes cambios que la sociedad necesita y que los hombres y mujeres valoramos son aquellos que nos permiten vivir con mayor confort ( vivir en espacios seguros donde no padecer las inclemencias del tiempo), con mayor seguridad en nuestro futuro ( sabiendo de qué vamos a vivir mañana), con garantía de atención sanitaria ( teniendo claro quien nos va atender y dónde en la vejez o cuando estamos enfermos) y en forma comunitaria ( evitando la soledad, en medio de comunidades fraternas y solidarias).

El Frente Amplio entendió estas claves y desplegó un esfuerzo enorme de acción de gobierno, aprovechando una buena coyuntura en el comercio internacional de sus productos básicos de exportación. Ha sido un buen trabajo, con buenso resultados que hoy, seguro, van un buen resultado electoral. La ciudadanía madura sabe elegir sus mejores opciones de gobierno.


Nota : La fotografía está hecha en diciembre del 2007, durante el V Congreso del Frente Amplio "Gral. Liber Seregni". Asistí como delegado de la Regional 3 ( Europa) y la fotografía recoge el momento del encuentro con Marina Arismendi, Ministra de Acción Social y con Maria Julia Muñoz, ministra de Salud Pública.

lunes, octubre 12, 2009

BARCELONA ! VAMOS POR MAS !


El pasado viernes 2 de octubre, en la sede de Casa América Cataluña nos reunimos los frenteamplistas para oir a Alvaro Garcia, ministro de economia del gobierno del Uruguay. Fue un acto de muy buen perfil, intenso y denso en contenidos. Garcia explicó los ejes básicos de la política del Frente Amplio desde el gobierno.

Intervino también Luis Polakoff, Director de Promoción Económica de la Intendencia de Montevideo.

Por los comités de base intervinieron Antonio del Río, Presidente del Comité Cataluña, y Bea Orsi, Presidenta del comité Barcelona " Lluis Companys". Sus mensajes fueron breves pero muy sentidos.

Contamos con la participación de representantes de partidos catalanes que vienen colaborando con el Frente Amplio desde hace ya mucho tiempo. Ellos fueron Maria Badia,eurodiputada y secretaria de política internacional del PSC, Dolors Camats, diputada al Parlament i portaveu de ICV-Verds y Jordi Miralles, coordinador general de EUA, diputado y miembro de la mesa del Parlament de Cataluña.

Fue un acto dignísimo. La sensación general que nos quedó fue de satisfacción por el trabajo realizado y por la demostrada buena relación con las fuerzas políticas de la izquierda catalana.

Cuelgo aquí algunas fotos de la noche. El ministro del FA, Alvaro García se dirige a los asistentes.
Casa América como siempre ha estado a la altura.

domingo, septiembre 27, 2009

PLAN CEIBAL DEL URUGUAY: LA INFORMATIZACION DE LA ESCUELA


El Uruguay és el primer país del mundo que ha informatizado la totalitat de la escuela pública. Cada niño del ciclo superior ( entre 10 y 12 años) cuenta con un pequeño ordenador a su disposición. La experiencia es extraordinariamente innovadora y ha venido a revolucionar el panorama de la educación al Uruguay. Casi podemos asegurar que desde la reforma vareliana ( promovida por el pedagogo José Pedro Varela a finales del siglo XIX) que convirtió la escuela pública en 1875 en escuela laica, gratuita y obligatoria, no se recuerda una política de impacto tan profundo en las escuelas uruguayas.

El Presidente Vázquez ha tenido un rol fundamental en esta cambio, en esta pequeña y enorme revolución que vive la escuela del país del Sur. Este es uno de los cambios que ha producido el gobierno progresista que asumió en marzo del 2005. Será muy difícil detener este proceso, una vez el cambio educativo ha echado a andar con tanta fuerza.



Cuelgo aquí la dirección en internet de un video que éxplica la experiencia.



A DISFRUTARLO ! NO DEJEN DE VERLO!!! video link en: http://www.inti.gob.ar/media/wmv/plan_ceibal_uruguay.wmv

DEBAT SOBRE EL TRASPÀS DE RODALIES : DE LA RENÚNCIA A LA COMPETÈNCIA


He volgut penjar aquest article que m'ha publicat el diari Avui el passat divendres 25 de setembre. L'objectiu del text és el d'explicar als lectors diversos aspectes del traspàs de rodalies i de regionals de l'Estat a la Generalitat per contradir l'argumentari demagògic de CIU.


Rodalies : de la inèrcia i la renúncia a la competència i la inversió real

El passat dijous 10 de setembre , en un article publicat en aquest diari el diputat conservador Josep Rull qualificava l’imminent traspàs de rodalies com el producte d’un mal acord. El Sr. Rull ens pretén impressionar amb un reguitzell de falsedats que passem a respondre tot seguit.

1.- Plenes competències: El Govern català tindrà plenes competències en la gestió de Rodalies des del primer dia de vigència del traspàs el gener de l’any vinent. El Govern podrà decidir sobre horaris, freqüències , informació, gestió i qualitat de tot el servei i en aquest sentit treballarà des del primer dia per millorar en tots aquests camps per oferir un servei competitiu i modèlic a tots els seus usuaris. Es treballarà paral·lelament en la renovació del contracte programa amb Renfe per tal de poder créixer, any rera any, en aquestes millores.

2.- Gestió per a un millor servei No es pot menystenir per tant l’abast i la importància del traspàs de totes aquestes competències fins ara mai assolides argumentant que les infraestructures no són traspassades. Recordem al lector que l’Estatut, votat també per CiU, no estableix el traspàs de les infraestructures. La negociació, per tant, es fa en el marc estatutari que és el marc legal previst. Caldria subratllar, a la vegada, que el Govern no ha acceptat el traspàs fins que el Govern estatal no ha aprovat el Pla de Rodalies 2008-2015 que preveu inversions per valor de més de 4.000 MEUR, inversions que han estat acordades i prioritzades conjuntament amb el Govern català.

2.- Primer Rodalies, després regionals. Assegurar , com fa Rull, que el Govern català descarta el traspàs dels serveis de trens regionals, és una afirmació del tot falsa. El Govern es planteja el traspàs de Rodalies com una primera fase. Un primer pas de gran importància i prioritat ja que de fet els serveis de Rodalies són els que més usuaris tenen i, per tant, són el servei amb major impacte ciutadà. Les xifres així ho demostren : més de 115 milions de viatges duts a terme l’any 2008.
Paral·lelament a la negociació de rodalies s’han iniciat els treballs ( i en Rull ho sap i ho amaga) pel traspàs de les línies regionals amb origen i destí dins de Catalunya, tal i com sempre ha afirmat el Govern, com està acordat en la Comissió Bilateral entre l’Estat i la Generalitat, com diu l’Estatut i com preveuen el Pacte Nacional d’Infraestructures (que CiU es nega a signar) i el Pla de Transports de Viatgers.

3.- Un sistema integrat. Cal recordar-li a la dreta catalana que ha estat l’actual Govern el que ha creat i posat en marxa les ATM de Lleida, Tarragona, Girona i el Bages. És l’actual Govern qui ha portat la integració tarifària en aquestes àrees i és el mateix govern qui ha previst la plena integració tarifària el 2012.

Aquest Govern també ha estat el que ha incorporat, per primera vegada, en tots els seus plans aprovats un servei de rodalies a Girona, Lleida i Tarragona. No entenem per tant de quina insensatesa parla i a quin fraccionament es refereix el diputat quan ningú no ha fet més per la integració del transport públic a Catalunya que el Govern actual.


4.- Més trens i més moderns. El parc de trens de rodalies de Catalunya té una edat mitjana d’11 anys, un any menys que la mitjana de Madrid, situada en 12 anys, fet que desmenteix les paraules del representant convergent. De fet, el parc de Rodalies de Barcelona és el més jove de tota Espanya i en aquests moments ja compta amb 46 nous trens Civia que donen servei a 230 circulacions diàries. Ens cal afegir,també, que durant aquest any Renfe haurà incorporat 18 nous trens al servei de mitja distància. Es preveu que l’any vinent Renfe Catalunya disposi de la flota més moderna d’Europa.

Així doncs el diputat Rull amb articles com el publicat procura intoxicar informativament al ciutadà. El canvi està demostrat per les vies dels fets. Comencem a deixar l’etapa grisa del dèficit en matèria d’infraestructures que ens va deixar en herència la dreta nacionalista, per començar a caminar per un nova etapa de realitzacions i d’inversions que han de transformar la Catalunya real.

miércoles, septiembre 23, 2009

PRESIDENTE ZAPATERO


El compañero Miquel Iceta interrogaba en su crónica del pasado domingo sobre muy diversos aspectos de la gestión del Presidente Zapatero. Interrogaba i apelaba a la memoria de una lista de logros y de características de su gobierno que defienden por si solas su gestión. Remito a todos los que quieran leer este texto a localizar el diario de Miquel y a disfrutarlo.

Yo quiero abundar en este tema.

Zapatero sucedió al gobierno de Aznar, después de ocho años de fuerte conservadurismo y con claros síntomas de involución social y política. El engaño brutal sobre el brutal atentado de Atocha puso fin a un período político que rozó la triste fama de la infamia.

España entera se despertó conmocionada y herida después del 11 de marzo y el día 14 ( tres días después) la decisión ciudadana expresada en las urnas permitió dar un giro radical a la cosa pública, un golpe de timón a la vida política del estado. El regreso de las tropas de Irak, la consulta al Parlamento sobre las grandes decisiones internacionales, el impulso de grandes reformas en materia de derchos civiles, la aprobación y el desarrollo de la ley de la dependencia, la lucha contra la violencia de género, las políticas ambientales convencidas, la reforma estatutaria en Cataluña, Anadalucía, Comunidad Valenciana, Comunidad Balear, etc., las inversiones en grandes infraestructures ( de forma destacada en Catalunya). Y sobre todo una buena política de gestos que hoy conforman el perfil, a nivel mundial, de una España a la altura del siglo XXI ( paridad de género en el gobierno, defensa de los grandes acuerdos internacionales contra la pobreza, contra la violencia, contra el cambio climático). Desde los primeros gobiernos de Felipe González, no recordábamos un volumen de cambios tan considerable. Si la obra de Felipe fue ( y es) el referente de la modernización y de la europeización de España, la obra de Zapatero va dirigida a convertirse en el referente de la política de la nueva izquierda euroepa social y política surgida después de la caída del muro de Berlín.

La crisis económica ha venido a poner un fuerte desorden en la vida económica y social en España y en Catalunya . La posición del Presidente ha sido clara : la prioritat son las personas. Gran parte de las decisiones del gobierno van dirigidas a complir este objetivo. Más de 200 medidas para hacer frente a la crisis. Entre ellas una de enorme importancia y que con frecuencia olvidamos: la garantía de los depósitos bancarios, de los ahorros de todos, hasta un máximo de 100.000 euros. Poca broma y seguridad suficiente.

Las ayudas a las personas, sobretodo la ampliación de la cobertura por desempleo, no sólo es una medida de impacto social. Los 700 millones de euros a que asciende el pago de un subsidio complementario de 420 euros a las personas desempleadas son una inyección importante en el consumo y en la consolidación ( como mínimo) de empleo en el sector servicios.

La derecha grita y se desgañita pidiendo elecciones anticipadas. Alguien desde el mundo financiero rema en esa dirección marcada por la oposición. Creo que deberíamos preguntarle al Sr. Quintàs más que por sus opiniones políticas ( a las cuales tiene derecho, faltaria más) por el destino de los millones de euros que el Gobierno concedió a las entidades financieras ( en préstamo, con condiciones ) para facilitar las condiciones de acceso del crédito a los ciudadanos y a las pequeñas y medianas empresas. En el momento que el acceso al crédito mejore, tanto para el consumo como para la inversión, la situación repuntará. Más rigor, más trabajo, por tanto. Y menos demagogia.

El Presidente Zapatero capitanea una nave que atraviesa hoy aguas turbulentas. Los golpes de la tormenta son intensos, pero al parecer ya se puede albirar la mar más calma. Es seguro que a causa del vendaval, la nave deberá pasar unos días en el dique de reparaciones, pero continuará navegando. Y bien. Y con confianza.

domingo, septiembre 06, 2009

L'11 DE SETEMBRE : UN DIA DE SOLIDARITAT AMB ELS QUE PATEIXEN LA CRISI I DE SUPORT ALS EMPRENEDORS QUE BATALLEN


Hem acabat les vacances i l'inici de setembre sempre posa alguns debats sobre la taula : les relacions de Catalunya i Espanya, el debat independentista, etc.

Sóc dels que pensa i constata ( visc en un barri de treballadors d'una ciutat mitjana ) que la gran preocupació ciutadana, ara per ara, és la crisi econòmica, una crisi que no té arrels al país, però de la que el país pateix les seves conseqüències.

Hi ha qui s'entesta en obrir d'altres debats, alguns d'ells molt minoritaris...

No hi ha dia en que un veí o un altre no em comenti la situació econòmica familiar, la situació difícil que viu l'empresa a la que treballa o la situació que està patint a causa de la feina el seu fill o la seva filla.

Encertadament, els presidents Montilla i Zapatero han plantejat com a màxima prioritat del governs de Catalunya i d'Espanya, per al nou període polític, l'atenció als sectors més necessitats i més afectats per la crisi.

Però vull fer referència a un tema tan sensible a l'entorn de l'11 de setembre : els nostre símbols i el seu valor com a referent unitari en un moment crític. Aquest 11 de setembre ens ha d'unir a tots i a totes al voltant de la gent que més ho necessita i, també, al voltant d'aquells que estan fent front a la crisi des del món empresarial, sindical, professional i solidari. A Catalunya, avui, tenim com a prioritari aquest fet . El fet nacional ha d'estar revestit l'11, com mai,de solidaritat amb la gent desvalguda i d'impuls i suport amb els emprenedors. Quin símbol és en aquests dies el de tots ? La senyera, amics i companys. Només la senyera.

martes, agosto 18, 2009

LAS ELECCIONES DEL 25 DE OCTUBRE EN URUGUAY : MAS PROGRESO, MAS CIUDADANIA, MAS JUSTICIA.


Las elecciones del próximo 25 de octubre son una importante prueba de fuego para la ciudadanía uruguaya. En primer lugar porque el Frente Amplio aspira a renovar su mandato gubernamental por un nuevo período de cinco años a fin de continuar avanzando en el programa de reforma social y modernización del país puesto en marcha por el Presidente Tabaré Vázquez desde el 1º de marzo del año 2005 . Los avances en esta legislatura han sido sólidos e importantes y lo recomendable ( y necesario para el país) sería continuar por esta misma senda en los próximos años. Esta segunda fase se haría bajo la dirección política progresista que reúne a reformistas radicales y moderados en un fórmula con dos nombres de relevancia : Jose Mujica y Danilo Astori. Confiamos en su capacidad de entendimiento y en su capacidad de alcanzar consensos con los sectores sociales y económicos más activos y decisivos para la marcha del país.

En segundo lugar, las mismas elecciones pueden aprobar una reforma constitucional que otorgue, por primera vez en la historia, el derecho al voto a los uruguayos residentes en el exterior. Si la mayoria absoluta de los ciudadanos es capaz de votar a favor, y las encuestas apuntan de momento a que puede ser así, la participación política de los uruguayos de la diáspora será efectiva y la sensación de reducir las diferencias en materia de derechos entre aquellos que viven dentro de las fronteras y aquellos que viven fuera de ellas se verán reducidas de forma substancial. Soy de los que considera que la obtención de la ciudadanía activa para aquellos que vivimos fuera del país permitirá la movilización de recursos ociosos que pueden ser útiles para el desarrollo del país y para consolidar los cambios sociales que se están produciendo en Uruguay en esta primera década del siglo XXI. Los uruguayos en el exterior deberíamos trabajar para hacer oir nuestra voz ante los compatriotas votantes. Todos los medios de comunicación son buenos: las páginas web, los correos electrónicos, los SMS,o hace correr la voz de forma lisa y llana... Si este proceso se corona con éxito, los resultados sociales, económicos y políticos serán evidentes y sin lugar a dudas serán enormemente positivos.

El tercer tema importante, es el plebiscito constitucional del mismo dia para derogar la Ley de Caducidad. Si ello se produce, otro gran paso institucional y democrático se llevará adelante. Uruguay se sumará de pleno a los países (pocos aún en el concierto mundial) que, habiendo vivido procesos de dictaduras cruentas y violentas, crean un nuevo orden jurídico por el cual se elimina la prescripción de los delitos cometidos durante la dictadura contra las personas y sus bienes por causa política o ideológica.

La continuidad de un gobierno frentista se hace por tanto imprescindible. El único candidato conservador que tiene posibilidades de ganar encarna por si sólo la contrareforma social y política de la derecha frente a la obra fecunda y germinal del gobierno del Presidente Vázquez. Debemos sumar muchos votos a la continuidad política del Frente Amplio en el gobierno. Desde el exterior tenemos un trabajo inmenso de difusión de este mensaje. Podemos cumplir, sabremos cumplir!

jueves, julio 30, 2009

LES INVERSIONS D’EDUCACIÓ DEL GOVERN A L’ALT PENEDES


El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals d’any.

No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals de desembre. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades, a la creació de nous instituts a poblacions que no en tenien, a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles. Ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa.

També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.

Tanquem el curs polític amb la llei d’educació ja aprovada. La primera llei d’educació en la història del país, que ha pogut tirar endavant gràcies al nou estatut. La llei, que és una eina moderna i potent per a que la comunitat educativa pugui fer front a l’educació de les properes dècades, ha nascut amb el ferm propòsit de millorar la situació de l’educació a Catalunya. L’horitzó és bo. El futur del seu desplegament depèn de la capacitat d’innovació i de transformació que tinguin les comunitats educatives i la mateixa administració pública. Aquesta capacitat d’innovació ha de ser estimulada, impulsada i enriquida, ha de comptar amb una política pública específica. Aquí està el repte. Ho podem assolir.
Nota : he volgut afegir a aquest article una bonica imatge de la nova escola d'Avinyonet del Penedès, un dels projectes més emblemàtics construïts a la comarca pel Govern de Catalunya l'any 2006.

domingo, julio 19, 2009

EL DISSABTE ROIG O L'EXPLICACIÓ DE LA FEINA FETA


El passat dissabte 18 de juliol ens vam aplegar a la paradeta de la Plaça del Penedès un bon grapat de militants del PSC vilafranquí per dur a terme la jornada informativa als ciutadans sobre l'acord de finançament.

El resultat de la jornada ha estat espectacular. En un matí, més de 50 persones s'han adherit al partit !! Crec que la novetat més extraordinària ha estat el fet de veure un partit polític, fora del període electoral, donant explicacions a la gent sobre l'obra feta pel Govern ( el FETS Nº 1) i sobre el finançament.

La jornada ha tingut el seu punt d'entusiasme i de alegria sorollosa: música, plantes, ganes d'explicar, gent encuriosida, en fi...una bona jornada política.

Cada vegada observo més presència de gent nova i de gent jove en les nostres activitats vilafranquines. Són un bon símptoma per a un partit interclassista que vol i deu ser intergeneracional.


Vull destacar la importància de l'acord assolit pel que fa a les relacions entre el PSC i el PSOE. Sóc dels convençuts de que sense el President Zapatero a La Moncloa les possibilitats de Catalunya no hagessin estat les mateixes. Us penjo, per tant, una fotografia dels dos presidents en un acte del partit envoltats de senyeres. Crec que és una fotografia molt reveladora del que s'ha produit en matèria de finançament per la nostra societat.

Per enèsima vegada, CIU i el PP s'han sumat al NO. Potser aquesta actitud és l'avenç d'un nou pacte polític de les dretes catalanes, més interessades en fer fora del govern català al President Montilla i a l'esquerra catalanista que en construir bones solucions als problemes de la gent, que és el que la mateixa gent del país reclama

domingo, julio 12, 2009

ELS NOUS AEROPORTS I LES OPORTUNITATS DEL PENEDÈS


Vull penjar del blog aquesta reflexió sobre la relació econòmica del Penedès amb les infraestructures aeroportuàries que he enviat als web de debat Debat Penedes i Penedès Digital.


Sóc dels que creu que les possibilitats futures del Penedès depenen de la capacitat col.lectiva d’aprofitar les oportunitats que genera el territori de la Regió de Barcelona, un dels territoris més dinàmics d’Europa i el primer per la significació econòmica i empresarial de tota la Mediterrània. Barcelona és un pol d’atracció extraordinari en matèria industrial, de consum, de comerç, de turisme i, també, de recerca i de modernitat. Barcelona, amb la seva dinàmica de gran ciutat europea i mediterrània, ens ha posat al món i nosaltres hem d’aprofitar les oportunitats que aquesta situació ens permet.

El passat 17 de juny va entrar en funcionament la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat- Barcelona. La posada en marxa de la nova terminal significa un increment fins a 55 milions de la seva capacitat de trànsit de passatgers. La construcció de la tercera terminal ( o terminal satèl.lit) posarà el llistó en 70 milions de passatgers. Ens cal reflexionar, des del Penedès, com podem treure profit d’una infraestructura tan potent en benefici de l’economia i de l’ocupació a les nostres contrades.

L’endemà, dijous 18 de juny, el Govern feia públic l’adjudicació a l’aeròdrom d’Òdena - Igualada, del futur aeroport corporatiu de la regió per a vols empresarials i professionals . Un altra porta empresarial i professional s’obrirà ben a prop de casa i els penedesencs l’hem de saber aprofitar. La línia directa que comunica el futur aeroport d’Òdena, la futura estació de trens regionals de Vilafranca i el port de Vilanova posa en evidència que l’aposta per un Eix Diagonal potent, plantejada el novembre de l’any 99 pels alcaldes de Vilafranca, Vilanova i La Geltrú, Igualada i Manresa, té avui un bon encaix i esdevé una plataforma excel.lent de creixement econòmic i social.

La terminal 1 i el futur aeroport d’Òdena són dos de les infraestructures de les que també s’ha dotat el Penedès. És així de clar. A 10 minuts d’Òdena, per la C-15, i a 30’ d’El Prat pels túnels del Garraf, el Penedès ja pot oferir-se al món com a seu per a noves empreses, per a centres de recerca, per a iniciatives de innovació i de turisme, tan de caràcter europeu com internacional. Hem d’apostar per tal que la suma d’esforços ens faci més competitius i les dues inversions aeroportuàries, una ja en funcionament i la segona en perspectiva immediata, esdevinguin dos excel.lents oportunitats, dues portes obertes a un futur més sòlid per a la nostra comarca.

.

domingo, junio 21, 2009

AEROPORTS A CATALUNYA


Aquesta setmana ha estat una de les setmanes més importants pel que fa a la política aeroportuària de Catalunya i, també, pel que fa a l'obra del Govern en la matèria.

El passat dimarts 16 de juny es va inaugurar la terminal 1 de l'aeroport d'El Prat amb una capacitat per atendre 30 milions de passatgers, els quals sumats al 27 milions actuals poden donar una xifra de tràfic realment espectacular. L'acte va ser un acte singular, ple de significació per a un país, el nostre, en que hi ha sempre gent disposada a veure el got mig buit. La inversió és la més gran que s'ha fet mai en una infraestructura a Catalunya. Les possibilitats d'activitat comercial són molt grans i l'obra en si és realment molt bonica, amb una estructura àgil i una distribució fàcil per a l'usuari. Vaig poder assistir a la inauguració junt amb d'altres companys del Parlament. Ben impressionats, vam marxar contents.

El dijous 18 es donava a conèixer una nova decisió del Govern : l'aprovació del nou projecte d'aeroport corporatiu que s'instal.larà a l'actual aeròdrom d'Igualada-Òdena. Ha estat una bona decisió per la comarca de l'Anoia que ho esperava amb entusiasme. L'aeroport corporatiu s'ha convertit en un factor d'estímul per a l'economia maltractada d'una comarca que ha viscut crisi rera crisi una pèrdua important de pes a nivell econòmic i d'ocupació. Vull destacar que en aquesta decisió del Govern ha inicidit, i molt, la unitat política, social i econòmica que els diversos agents responsables van saber teixir al seu voltant. Enhorabona gent de l'Anoia !

El divendres 19 de juny un grup de parlamentaris, juntament amb el President del Parlament varem visitar les instal.lacions (quasi a punt de marxa) de l'aeroport de Lleida-Alguaire. És una instal.lació nova de trinca: el primer aeroport que construeix el Govern de la Generalitat i que estarà a punt per iniciar la marxa a la propera tardor. La valoració de tots els presents ( diputats de tots els colors polítics) va ser molt bona. Per a alguns, el viatge va ser l'oportunitat per poder valorar el bon resultat global de les connexions que avui enllacen Lleida amb la resta del territori: una hora de viatge en AVE des de Barcelona per conèixer una instal.lació moderna i de primera per a un territori que necessita comunicacions i creixement. Un company diputat ( i no és dels que donen suport al Govern) em va dir : "l'AVE ens ha situat esplèndidament a Catalunya i a Espanya, espero que Alguaire ens pugui situar al mòn".

En matèria d'aeroports, pel que fa a la infraestructura, les coses van de forma immillorable ( l'hem de sumar també les obres d'ampliació a Reus i a Girona). Ara ens queda parlar de la seva gestió, segurament un tema més complexe però d'imperiosa urgència. Pel que fa a Alguaire i a Òdena, la gestió ja ve assenyalada per la nova llei d'aeroports i d'heliports que s'està tramitant al Parlament de Catalunya. La desclassificació d'interès general de Reus, Girona i Sabadell també permetrà la seva gestió d'acord amb els paràmetres de la futura llei. Pel que fa a Barcelona, el model serà segurament el d'una gestió consorciada amb una presència determinant, tal com ho manifestat el Govern i el Parlament en diverses ocasions.

Podem dir que en matèria d'aeroports la situació a Catalunya s'ha girat "com un mitjó", tot i que queda molta feina per fer, en especial per negociar amb l'Estat.

martes, junio 09, 2009

EL RESULTAT DE LES ELECCIONS EUROPEES




El diumenge passat, 7 de juny, es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu. El resultat de participació ha estat decebedor. El resultat polític ha estat, també, decebedor. : un parlament europeu més a la dreta en una Europa ja amb molta dreta. Espanya és una de les poques illes que resten en mans de l'esquerra en aquest panorama polític



A Espanya, el PSOE ha resistit, perdent punts i vots.El PP ven el resultat com un gran triomf. Ni tant ni tan poc. El resultat manté de moment a Rajoy en el primer lloc del seu partit. No és dolent per a l'esquerra en general. És un home que no aixeca passions. Ho té difícil...d'arribar-hi al govern d'Espanya.



A Catalunya, els socialistes hem guanyat. No és un resultat dolent del tot, però la pèrdua de vots ha estat molt important. Si descomptem que al 2004, l'efecte Zapatero ens va cedir uns bons milers de vots, igualment es pot detectar una pèrdua de vots, una apatia ( o un cabreig ) en una part del nostre electorat. La culpa no la té exclusivament el desencontre del PSC i del PSOE en temes estatutaris i de finançament. Hi ha un electorat que pot estar desencantat del pas lent de les negociacions, però hi ha una altra part de l'electorat que no accepta la baralla amb els companys de Madrid i d'Espanya. Ho hem de tenir en compte ! Si als socialistes de la resta d'Espanya les coses no els han anat del tot bé, els socialistes catalans podem patir les conseqüències a mig termini...



Vull fer l'esforç de mirar portes endins. Tenim, com mai, enormes escenaris de responsabilitat de govern. Gestionem ajuntaments, diputacions, consells comarcals, ajuntaments...Fem molta i bona gestió. Ho fem, com mai també, amb molta gent jove. Però ens falta fer més política. Crec que hem de fer un esforç considerable per orientar els nostres quadres polítics cap la primera fila de l'atenció ciutadana. Crec que hem de recuperar "banderes" sensibles als ciutadans i portar-les nosaltres : a nivell ambiental, a nivell de participació, a nivell de llengua i de cultura, a nivell de model de vida, a nivell d'integració...



Crec, amics, que la resposta està en la política, en la gent que fa política, en les persones que creuen en la política, en els centenars de milers de votants socialistes que van a votar i, fent-ho, manifesten : " jo crec en la política". Els coneixem ? Sabem on són? Com són ? Quin diàleg podem construir amb ells i amb elles ? Proposo més proximitat i més treball en comú amb el ciutadà que vota. De forma progressiva, ja construirem amb ell els fonaments de la nova etapa que ens tocarà encetar.

viernes, mayo 29, 2009

POR UNA EUROPA QUE NO EXCLUYA


La campaña de les elecciones europeas está llegando a su ecuador. Constato una apatía importante entre mis vecinos y de mis vecinas en relación a las elecciones. Incluso, cuando me preguntan por mi trabajo, hacen referencias al Parlament, a la financiación autonómica, a la crisis económica y del empleo, etc. pero ninguno de ellos me habla de la situación europea.

Quiero dedicar mi reflexión de hoy al tema de la inmigración en Europa y a la situación de los trabajadores que emigran desde los distintos puntos cardinales con la finalidad de obtener en nuestros países mayor bienestar, algo de renta y algo, aunque sea poquito, de mejor futuro.

Conozco una profesora búlgara de economía que se dedica al trabajo de doméstica en la escalera donde vivo. Conozco muchos casos de gente venida de Marruecos, de Colombia, de Argentina, de Uruguay, de Ecuador, de Bolivia, que están luchando a brazo partido...por quedarse en Cataluña a pesar de la crisis.

Europa tiene la mayoría de gobiernos inundados de derecha. La derecha es hoy mayoría en el Consejo y en el Parlamento. Las políticas en relación a la inmigración amenazan en convertirse en las políticas de expulsión y de la explotación laboral. Por ese camino van las políticas de Sarkozy y de Berlusconi, por citar dos ejemplos bien próximos.

Cada periodo de medidas conservadoras sobre inmigración no deja más que economia sumergida y sectores sociales sin derechos. Roberto Saviano explicaba brillantemente hace unos días los beneficios para la mafia que implican las medidas xenófobas de Berlusconi. Su reflexión es muy sencilla : en un país con un poder democrático insuficiente para proteger a los sectores más vulnerables, las personas desprotegidas saben que para subsistir en él necesitan buscar refugio en otros poderes. La mafia se revela como una red segura, ya que garantiza "inmunidad y protección" ante el poder público sea cual fuere la situación de las personas.

El segundo gran problema para un inmigrante es la situación laboral, mejor dicho la extrema vulnerabilidad de su situación laboral ( contratos deficientes, bajos salarios, horarios maratonianos). Pocos son los que se sindicalizan, pocos son los que se rebelan, pocos son los que reclaman ante las injusticias que se cometen contra ellos. ¿Quién se atreve a hacerlo cuando lo que se arriesga es salario ( raquítico pero salario), documentación, permisos de residencia, proyecto de vida, ayudas a las familias?

Sólo una política socialista puede garantizar el pleno ejercicio de los derechos. Hay que decir al ciudadano que el mayor acceso a los derechos por parte de todas las personas es garantia de convivencia y de bienestar colectivo.

Europa no puede ni debe excluir. Sólo podemos apostar por una Europa que integre, en condiciones de igualdad social, a los nuevos ciudadanos.

domingo, mayo 17, 2009

LA NECESIDAD DE AMPLIAR EL DESEMPLEO Y OTRAS MEDIDAS DEL PRESIDENTE...


La semana que comienza el Congreso de Diputados discutirá nuevas medidas (nuevas resoluciones) para paliar el impacto de la crisis entre las personas y las familias más golpeadas por la recesión y la pérdida de empleo. La iniciativa la puso a andar el Presidente Zapatero con su discurso de la semana pasada y ahora han de pasar el examen de los acuerdos políticos.

Una de las medidas que ya se discute es la ampliación de la cobertura por desempleo. Es una buena medida. Es una medida urgente. Aparte de que los recursos van a solventar duras situaciones sociales, son también una inyección económica en la maltrecha economia local y barrial de nuestras ciudades. El efecto en el consumo es inmediato y la percepción global de la situación de las personas mejora substancialmente.

Pero creo que la medida debe ir acompañada de su organización más activa. Los mismos recursos con un apoyo de recursos de otras administraciones, puestos en juego a través de acciones locales de ocupación y de dinamización laboral permiten, a su vez, que tanto estos como las personas que los perciben aporten colectivamente al conjunto de la sociedad que les da apoyo. Mientras la situación de las empresas no permita la creación de empleo, el trabajo de colaboración y/o cooperación social de los perceptores de desempleo no sólo puede tener utilidad colectiva sino que es un contundente instrumento para la mejora del equilibrio emocional y psicológico de la persona implicadas. Hay que intercambiar prestación por desempleo por acciones de gran utilidad social y de solidaridad que incluyan procesos de formación.La ciudad, la misma administración, el entorno natural, etc. son una fuente extraordinaria de formación y de acción social permanente. Si reflexionamos un poco sobre ello, encontraremos muchas propuestas, muchas posibilidades.

Valoro, también, que el conjunto de medidas para la formación de las personas sin empleo adquiere una extraordinaria prioridad. Así lo han visto los gobiernos de España y de Cataluña y se han puesto manos a la obra. Yo recomendaría, humildemente, que se impulsaran ambiciosos planes de investigación e innovación que incluyan a nuestros jóvenes. Estudiar y aplicar lo estudiado en un régimen de beca de formación o de investigación, distribuídas entre centros medios y superiores, laboratorios, empresas, ámbitos de creación, etc. sólo puede tener un efecto multiplicador en los próximos años. Y, de verdad, que lo necesitamos.

lunes, mayo 11, 2009

EUROPA ENS FA PENSAR


Estem a punt de començar una campanya electoral al Parlament Europeu. Com sempre, el debat està servit : sóm conscients de la importància i del pes d'Europa a les nostres vides? És possible que si, és possible que no.

La dreta espanyola vol aprofitar la campanya per carregar contra la política del President Zapatero. Les enquestes no són favorables per al PP, però ells " erre que erre" s'enganxen a l'argumentari de sempre : " el pitjor per Espanya i per Europa són els governs d'esquerra i, en especial, els governs socialistes"· L'argument és simple. Giren al seu voltant i procuren sumar el vot dretà, el vot impotent, el vot cabrejat, el vot volàtil sense criteri i sense ideologia.

La dreta catalana ha recorregut a un argument similar. Per als dretans catalans l'objectiu és el President Montilla i el govern d'Entesa. Pensant en clau interna ha triat un candidat sobiranista (Tremosa) expulsant ( perdó, desplaçant!) el candidat moderat de la dreta que intentaven aglutinar (Guardans). Pensen en clau regional, graten al màxim en els seus interessos locals, procuren descol.locar a l'esquerra independentista moderada i "beuen els vents" per un avenç electoral a Catalunya que no es preveu per part de les forces que composen el govern . Tot, per això, trist i pobre, sense ambició de futur...! Tot això...lluny d'Europa.

Els socialistes hem optat, en aquesta campanya, per parlar d'Europa. La Maria Badia, incansable i pencona, es mou amunt i avall. A vegades em sembla, veient la resta de polítics, que és candidata a unes eleccions en que només ella creu. La Maria està convençuda de la importància d'Europa per al futur de Catalunya. Els nacionalistes i els sobiranistes no tenen confiança en Europa. No sé, no sabem , com pensen encaixar el seu projecte en el marc europeu...

Els socialistes estem en campanya per fer arribar el nostre missatge ( que és molt ample) a tot arreu. Com sempre, per a nosaltres, el més important és l'Europa social, l'Europa diversa, l'Europa justa, l'Europa plural.

Com en d'altres temes, no hi ha res pitjor, que el pensament únic tan propi de la dreta catalana i de la dreta europea. Europa necessita, amb urgència, canviar l'actual majoria conservadora !

jueves, mayo 07, 2009

RODALIES DE CATALUNYA


Avui, el President Montilla i el Ministre Blanco han anunciat un acord esperat :la transferència de la xarxa de rodalies ferroviàries de l'Estat a la Generalitat.

L'opinió de l'oposició ( per cert, desencatada i desesperada), i la dels socis de govern, han ratificat la importància de l'acord. Cal dir que en matèria de compliment de l'Estatut el traspàs de rodalies s'ha convertit en un fet emblemàtic.

Les rodalies donen servei a una població de més de 5 milions de persones a Catalunya. Més del 70% de la població catalana té al seu abast, com a instrument bàsic de la seva mobilitat, el tren.

La política del govern català ha anat orientada a millorar l'accés al transport públic. A banda de l'ATM ( Autoritat del Transport Metropolità)de la Regió de Barcelona, s'han creat els consorcis del transport de Lleida, Tarragona i Girona i està en marxa la creació del Consorci del Bages al qual el seguiran altres territoris de Catalunya.

El President Montilla ha subratllat la importància d'un acord que fa complir l'Estatut.

El Ministre Blanco ha assenyalat la forta inversió en matèria d'infraestructures que fa l'Estat a Catalunya i ha expressat la nova voluntat de Fomento i del govern espanyol de treballar " colze a colze" amb el President Montilla i el govern català per tal d'assolir les fites que s'han traçat ambdos governs en matèria d'infraestructures per al nostre país .

L'oposició, com sempre, no ha sabut detectar l'alçada històrica de l'acord. Hem vist a l'atril de premsa del Parlament una cadena de reaccions tristes i desenfocades. A vegades, en política, reconèixer l'obra ben feta permet, a qui ho fa, participar de "l'hora gran". Ni CIU ni PPC han sigut capaços de detectar aquesta oportunitat.

El traspàs de rodalies serà efectiu l'any que ve. Feina feta. Compromís assolit. Promesa feta realitat. L'estatut en marxa.

És un bon dia per a Catalunya. Ho hem de celebrar.

martes, abril 28, 2009

DOS ANYS DE GOVERN DEL PRESIDENT MONTILLA


El passat diumenge vaig assistir a l’acte organitzat pel partit al pavelló 2 de la Fira de Barcelona. Un acte sota el títol FETS I NO PARAULES, que va recollir diverses intervencions sobre la situació política actual a Catalunya, tant de part del President com de la ministra Chacón, l’eurodiputada Badia i l’alcalde Hereu.

La tasca del Govern és bona. Estem davant de la posada en marxa d’un bon grapat de programes destinat a resoldre dèficits i febleses de la nostra societat i de la nostra economia. Escoles, instituts, ambulatoris, carreteres, trens,equipaments socials i culturals, etc. La llista és llarga. Tot això fet amb una administració eficaç dels recursos, ja que el finançament que va gestionar l’Artur Mas l’any 2001, amb el govern del PP, no són altra cosa que insuficients i escassos per tal de fer front a les noves necessitats de la població.

El President va fer balanç, però la noticia més important va correspondre ( no podia ser d’altra manera) als compromisos del Govern d’Espanya en relació amb l’acord de finançament que està encallat des de fa ja uns mesos. L’actitud presidencial és, com sempre, prudent. Però l’actitud de Montilla va generar confiança.

No és l’hora dels pesimistes- va dir el President. I molts varem aplaudir conscients i entusiasmats. Les situacions de crisi, que tant ens preocupen i ens angoixen no poden impedir les bones expectatives que l’esperit col.lectiu necessita i és capaç de construir.

Sense caure en un cofoïsme que es pot mal interpretar podem dir que un cop negociat el finançament, els diversos territoris del país, allà on es troben els seus ajuntaments, l’entusiasme serà fort. La capacitat de treballar per fer realitat tot allò que ens vingui juntament amb això que ja produïm, ens esperona.

No puc acabar, sense fer una referència a la meva ciutat, Vilafranca del Penedès. En aquesta nova etapa, el nou govern minoritari de la Vila, nascut d’una aliança difosa que no s’ha explicat públicament encara, no ha estat capaç de dir res. Què em pensen fer? Amb quins recursos? Com pensen fer front als innumerables reptes socials i laborals que estan habitualment a la porta del consistori? Patirem, no ho dubteu.

Publicat al Penedès Digital el dimarts 28 d'abril

sábado, abril 18, 2009

UN CAP DE SETMANA DE REFLEXIÓ...


El 20 d’abril la suma aritmètica d’11 regidors ( CIU+CUP +ERC) pot treure l’alcaldia a la força més votada el maig del 2007. La decisió política, si és veritat el que diuen els portaveus dels 3 grups, deixarà a Regull en minoria i a l’espera dels acords puntuals que es puguin produir.

El Sr. Regull ha declarat que renuncia al seu programa (!!), declaració mai sentida per part d’un dirigent polític que aspira a l’alcaldia. I en canvi ha especificat la seva tàctica política per als propers dos anys : complir els compromisos amb la CUP i amb ERC, per tal de poder crear millors condicions a CIU de cara a les eleccions del 2011. Aquestes declaracions d’en Regull venen a donar la raó a les meves paraules de l’un article que vaig publicar a principis d’abril. Regull fa una operació, dolorosa en termes socials i violenta en termes polítics, amb la intenció de preparar la seva candidatura del 2011. Això ho farà des de l’alcaldia i ho haurem de pagar tots els vilafranquins. Podem admetre ho els vilafranquins?.

Marcel Esteve va deixar l’alcaldia després d’una de les campanyes més dures d’atacs personals i polítics que es coneixen en la vida política local. Francisco Romero no ha tingut la possibilitat dels 100 primers dies ni tan sols per afavorir un canvi en la situació política. Però, el desequilibri i la inestabilitat continuaran. La CUP s’apressa a destacar que no té les mans lligades per cap pacte més. ERC es queda fora del govern, després d’una assemblea interna en que s’ha reflectit un forta divisió en termes d’estratègia política local. ICV s’ha manifestat clarament en contra de la moció. I el PPC, a qui Regull ha despreciat en més d’una ocasió, manté la seva pròpia conducta d’abstenció i d’anar a la seva. Regull té un panorama molt complicat. I no trobem ( tot i que manca el dilluns) en el seu missatge ni ambició de ciutat, ni full de ruta social, ni resposta per als grans reptes col.lectius de la nostra Vila

Regull pot arribar a l’alcaldia el dilluns vinent per ser un administrador en precari. Arriba sense projecte i sense capacitat per dur a terme cap línia mestra d’acció de govern. La Vila es pot paralitzar i podem perdre dos anys extraordinaris per posar en marxa projectes que Romero havia manifestat la seva voluntat de dur a terme. Si al menys fos capaç d’acabar el munt de projectes que Marcel Esteve ha deixat en marxa i que Romero estava disposat a completar, es podríem reduir en part l’impacte del mal que ens ve a sobre.

Vull acabar amb una darrera reflexió : la profunda ferida política que la moció ha obert entre les dos principals forces polítiques de la Vila no es tancarà fàcilment. Les seves conseqüències en la vida social i política de Vilafranca poden ser greus. Regull i CIU han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquests fets. La CUP i ERC, també, i arribarà el dia en que hauran de donar explicacions a la ciutadania.

domingo, abril 05, 2009

FRANCISCO ROMERO, ALCALDE DE VILAFRANCA

Francisco Romero va ser escollit alcalde el passat divendres 20 de març, en substitució de Marcel Esteve. Un pacte entre CIU, CUP i ERC ha impulsat una moció de censura contra ell. Cap de les tres forces ha tingut la voluntat de donar-li al nou alcalde el periode de confiança mínim de 100 dies per tal que pogués posar en pràctica els canvis a l'ajuntament que va prometre en el seu discurs d'investidura.
La CUP i ERC, que rivalitzen políticament de forma ostentosa, han cedit a les pressions de CIU que té l'únic objectiu d'arribar a l'alcaldia per preparar, des de la primera institució de la Vila, la campanya electoral del 2011.
Francisco és un polític jove i emprenedor. Rigorós intel.lectualment, treballador incansable i amb prestigi de bon gestor constitueix una veritable amenaça per als interessos de CIU a Vilafranca i fins i tot per a les dues forces polítiques minoritàries que donen suport a la moció de censura. Aquí rau una de les claus del trencament de la convivència política que impulsa la dreta local amb el suport dels radicals antisistema de la CUP i la deriva sense nord d'una majoria ( que no la seva totalitat) de la direcció política de l'ERC local.
Per a Vilafranca s'obre un periode d'inestabilitat política de consequències imprevisibles.
Per a Francisco Romero s'obre una nova etapa de treball polític, des de l'oposició, que pot acabar consolidant-lo com el dirigent progressista capaç de governar Vilafranca, amb mà segura, en la segona dècada del segle XXI.

HOMENATGE A RAUL ALFONSIN


El passat 4 d'abril en Consell Nacional del PSC va aprovar una declaració de reconeixement i homenatge al president argentí Raúl Alfonsín. Vaig preparar un text per encàrrec de l'Higini Clotas, President del Consell i de Javier Luna, delegat nacional de Xarxa Llatina.L'Higini va fer la lectura en obrir la sessió. He decidit penjar-ho en el blog.


"El passat dimarts 31 de març va morir a Buenos Aires, Raúl Alfonsín ex president de l’Argentina, dirigent de la Unió Cívica Radical, partit germà de la Internacional Socialista.

Raúl Alfonsín ha estat un polític socialista de profundes conviccions democràtiques que va pilotar la transició política del poble argentí des de la cruel dictadura militar a la democràcia, l‘any 1983, fent de la defensa dels drets humans, de les institucions públiques i de la reivindicació de la veritat i de la justícia els instruments fonamentals del canvi a l’Argentina, un país amb el qual Catalunya i els catalans hem mantingut històricament, i mantenim avui, lligams estrets i sòlids.

El president Alfonsín significa per als demòcrates de tot el món un referent de recuperació democràtica institucional i de restauració de l’estat de dret. Les seves conviccions el van portar a liderar una canvi polític que va tenir dos grans objectius : retornar als argentins la dignitat de la seva condició humana, social i política i impulsar els primers procediments judicials contra els membres de la Junta Militar de la dictadura. Pocs dirigents d’una transició política han tingut el coratge polític i ideològic del President Alfonsín possibilitant el processament dels 15 membres de les successives juntes de a dictadura militar.

El seu exemple és un exemple per als socialistes d’arreu del món i per a tots aquells que, des de la defensa dels valors bàsics, creuen que la convivència en pau i llibertat és la base del progrés de la humanitat.

El Consell Nacional del PSC vol reconèixer, avui, la trajectòria política d’un home singular, d’un polític íntegre, d’un intel.lectual rigorós, d’un demòcrata convençut de pensament socialista.

Recollim en aquesta declaració el sentiment de molts companys i companyes del nostre partit, de la sectorial Xarxa Llatina i de sectors importants de la col.lectivitat argentina a Catalunya que consideren al President Alfonsín un referent de pràctica política i democràtica i de convivència.

El Consell Nacional del PSC lamenta la irreparable pèrdua de tan destacat militant internacional i vol retre homenatge a la seva memòria.

4 d'abril de 2009

martes, marzo 24, 2009

LA RENUNCIA POLÍTICA DE MARCEL ESTEVE


És encara molt aviat per fer una valoració de la gestió política de Marcel Esteve a l’alcaldia de Vilafranca. Però crec que és just que li retrem el reconeixement que la seva obra es mereix.

Vilafranca viu avui un temps turbulent i confús en que l’acció radical d’alguns i la radicalitzada d’uns altres impedeix veure la tasca política que s’ha portat a terme per part del govern local. Els fomentadors de la violència verbal i de la desmesurada gesticulació radical persegueixen, de forma quasi indecent, que no es vegi l’obra de govern d’uns dels equips i d'un dels alcaldes que més recursos ha gestionat en matèria d’inversió pública a la nostra Vila. Si les etapes finals dels governs de Joan Aguado van ser les del creixement de la ciutat, l’objectiu de l’etapa del Marcel Esteve va ser la de donar forma de ciutat als nous creixements i a barrejar els nous eixamples amb la ciutat ja construïda. I en aquest punt deixa, com a bona herència, obra per fer.

Els cinc anys del mandat del Marcel Esteve han vist posar en marxa nous jutjats ( obra eternitzada en el temps), una nova escola, l’escola oficial d’idiomes, l’ampliació de l’hospital, la reforma de Cal Bolet, l’inici de les obres de cobertura de la via, la posada en marxa del Ricard Fortuny, la nova comissaria dels mossos d’esquadra i un llarg etcètera d’obres per adaptar millor la ciutat a la gent. El Marcel no ho ha fet ( i ho comparteixo), però si hagués decidit posar una placa recordatori a cada punt de la seva intervenció, de ben segur que la seva obra seria una ruta nodrida i generosa de nous espais, de nous racons, de noves i més vives petjades.

L’escalada de la crispació política, hàbilment manipulada per la dreta política de la ciutat, amb el suport de la seva arma mediàtica va anar creant una núvol espès al voltant del seu treball, fins arribar a convertir l’ambient polític vilafranquí en un ventada irrespirable.

La decisió de deixar l’alcaldia, i traspassar el pilotatge polític a Francisco Romero, la va prendre l’alcalde en aquesta situació. Sé que no va ser una decisió fàcil, però també us confesso que ha estat una decisió pressa amb consciència i amb generositat. En els discursos que han fet i fan els seus adversaris polítics en aquests dies hi ha una panòplia curiosa de manca de clemència i de d’una certa, postissa, necessitat d’autoexculpació. El discurs del Marcel del passat 16 de març va definir la seva concepció de la política : servei a la comunitat mentre sigui possible fer ho amb el grau de garanties i d’eficàcia que la mateixa comunitat es mereix i necessita. Va fer un bon discurs de comiat. Un home realista i pragmàtic com és ell, ha triat el relleu per poder continuar aportant a l’enriquiment de la nostra societat local, en la funció que li pertoqui o en aquella que desitgi triar.

martes, marzo 10, 2009

UN INTERESANTE CONTACTO POLÍTICO CON LOS COLECTIVOS MINORITARIOS REPRESENTADOS EN EL PDA

NOTA : Una de las actividades de la delegación del PSC fue la reunión de trabajo que realicé con los representantes de colectivos minoritarios indígena, afrocolombiano y gitano del PDA. La sesión fue muy rica e intensa y permitió conocer la dimensión política del trabajo de dichos colectivos. Un aprendizaje: la joven negra del centro de la foto nos señaló " no acceptamos ser tratados como minorías, somos un colectivo minoritario de fuerte implantación en muchas zonas de Colombia". Quiero destacar que, junto con el colectivo de gays y de lesbianas, tienen una representación fija en la dirección nacional del Polo.

Bogotá, 28 de febrero de 2009

FOTO DE LA REPRESENTACION ESPAÑOLA AL II CONGRESO DEL POLO

Pie de foto : A mi izquierda, Yolanda Villavicencio, diputada socialista de la Asamblea de Madrid y colombiana de origen. A mi derecha, al medio, Juanjo López de la Secretaría de Relaciones Internacionales del PSOE y, a su lado, cerrando el grupo, el senador socialista por Granada, Luis Salvador. Muy buena tónica de relación y de interés por la marcha del Congreso.

Bogotá, 27 de febrero de 2009.
r

domingo, marzo 08, 2009

UNA VISITA A BOGOTÀ, AMB EL POLO


Benvolguts amics,

La setmana passada no em vaig fer present en el blog, degut a que vaig viatjar a Colòmbia en representació del meu partit per assistir al Congrés del Polo Democrático Alternativo. Va ser un Congrés difícil per a la força política en què s'ha visualitzat la seva divisió en dos corrents interns : la que encapçala Carlos Gaviria i la que està encapçalada per Gustavo Petro.

La primera va controlar el congrés i va obtenir el vot majoritari dels delegats i de les delegades. La segona va guanyar, en part, el debat estratègic.

L'activitat va ser intensa. Ens vam poder reunir amb representants de les comunitats minoritàries d'indígenes, de negres i de gitans. Vam poder copsar la importància d'atendre aquestes col.lectivitats al si del Polo, ja que representen la rica varietat social d'un país plural com és Colòmbia.També vam compartir una estona amb diverses entitats que treballen en matèria de drets humans.

El Congrés va tenir moments de tensió, a causa de les diferències d'estratègia política plantejada entre Gaviria i Petro. El segon plantejà la necessitat de fer un gran acord de les forces polítiques a l'oposició i una consulta oberta a la ciutadania per elegir candidat a la presidència de la república. El primer ha centrat el seu plantejament en que el Polo tingui candidat propi per la primera volta de les eleccions i en la continuitat del seu mandat al capdavant del seu partit.

El Polo necessita ara recuperar unitat d'acció, evitar la divisió interna que pot provocar a l'interior del Polo el tens tancament del congrés i preparar un programa de govern ( un dels pocs acords unànims de la cita política) capaç de possibilitar un acord majoritari, tant a nivell social com a nivell polític.

Les eleccions són d'aquí un any i el temps sempre és poc quan s'està a l'oposició. Espero i desitjo que, superades les diferències, el Polo enceti el camí de l'arribada al poder. En un país castigat per la violència, com és el cas de Colòmbia, un canvi democràtic i socialment compromés és urgènt.
Nota : acompanyo la nota amb la fotografia dels dos líders del Polo. A l'esquerra,Gustavo Petro. A la dreta, Carlos Gaviria.

lunes, febrero 23, 2009

UNA VISITA AL BALTÀ ELIAS


El divendres passat, acompanyant al Conseller Maragall, vaig visitar el Col.legi Baltà Elies de Vilafranca. Va ser una visita carregada de descobriments i de bones impressions. Tres coses em van cridar l’atenció : la feina acurada dels mestres, els espais escolars molt treballats i la presència participativa dels pares i mares a l’escola.


Vaig conèixer el Baltà a principis dels anys 80 i he seguit, força, la seva trajectòria. No sempre la història del Baltà ha estat un referent, però ara es percep i es veu un canvi substancial. Molta gent ha col.laborat. Les administracions han fet la feina que pertocava. Però, sobretot, mestres i pares han trobat el punt de complicitat necessari per impulsar els canvis a l’escola.

Sóc dels que pensa que hauríem de convertir Catalunya en un referent en matèria educativa. Les escoles, els instituts i les universitats catalanes han de poder convertir-se en la millor targeta de presentació del país. Que la gent pugui dir en el futur “ he anat a estudiar a Catalunya”, hauria de ser un motiu d’esforç continuat. I no ho dic amb cap ironia, amb cap recança. Si l’escola catalana està avui en una posició compromesa, això no vol dir que no puguem fer un gir copernicà. El cas del Baltà és un bon exemple i crec que val la pena fer-ne difusió. En aquesta visita, de la qual us parlava, he vist molta feina que val la pena conèixer. He vist les aules posades al servei dels alumnes i de les seves famílies. He vist la connivència dels mestres i del pares. He descobert que les comunitats educatives que s’ho plantegen poden arribar a assolir objectius inimaginables fins fa poc.

Més educació i més tecnologia. Més diàleg i més pluralitat educativa. Més esforços per la integració i més recursos per a l’escola que integra i que ensenya a conviure. Més capacitat per a que l’escola pugui prendre les decisions que necessita, en matèria de currículum, en matèria d’equip, en matèria de gestió, en matèria de prioritats. La nova llei d’educació, que impulsen el Govern i el Conseller Maragall cavalca en aquesta direcció. No són pocs els que pensem que és una bona orientació per la marxa de l’educació del país. Espero que, vençuda la resistència al canvi i integrat l’esperit de la reforma, l’escola catalana segueixi els passos de la excel.lència. Serà una bona noticia pel progrés nacional que la identitat de la nostra societat provingui sobretot de la qualitat de la seva oferta educativa i acadèmica. Si és així, moltes escoles del país (com en el cas del Baltà) tindran una segona i fèrtil oportunitat.

lunes, febrero 16, 2009

LA PELL SENSIBLE


Estic preocupat per algunes reaccions ciutadanes davant les propostes de reforma o de canvi a l'administració. L'anunci de la reforma de la justícia provoca una inèdita vaga de jutges. La necessitat de canvis profunds a l'ensenyament universitari provoca l'ocupació de les aules, la paràl.lisi de les activitats a molts centres i els canvis plantejats al món de l'educació posen escoles i mestres al límit d'un atac de nervis...


El debat provocat per la proposta de canvi del calendari escolar demostra que en aquest país tenim la pell molt sensible. És una mena de demostració de que impera l’opinió de les coses no s’han de canviar, tot i que tinguin defectes, tot i que generin problemes, tot i que la demanda de la societat i de les famílies es quedi sense resposta ?

El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.

No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.

He començat parlant de la possibilitat de que tinguem la pell molt sensible, però tinc el sentiment pesimista de que, o canviem d'actitud o acabarem amb la pell envellida, eixorca.

lunes, febrero 09, 2009

NOVES ESCOLES AL PENEDES


El Govern ha aprovat a finals del mes de gener l’acord per la construcció de dues noves escoles a la nostra comarca. Una d’elles és per a allotjar el CEIP El Drac de Pacs del Penedès i l’altra és per fer la nova Escola de Les Cabanyes, municipi sin escola. És una molt bona noticia que fa avançar el mapa de nous i millors recursos escolars al nostre territori. En govern ha fet al Penedès, en aquests dos anys, una inversió que supera els 20 milions d’euros en matèria d’equipaments escolars. És a dir 3.200 milions de les antigues pessetes !


Aquest acord m'omple de satisfacció ja que significa el reconeixement per als companys i les companyes de Pacs i de Les Cabanyes que van lluitar per aquest tema des de fa molts anys. Vull recordar al Joan Baqués, el Jose Mari Herrera i la Carme Chichoné de Pacs i al Toni resta i la Montse Vallès de Les Cabanyes. Estic molt satisfet per que la feina que van dur a terme per que hi hagués escola ( ja sigui nova de trinca com a Les Cabanyes com un nou edifici per l'escola envellida en el cas de Pacs) va topar amb l'oposició inicial dels alcaldes de CIU del seu moment. Ara ens toca seguir el procés i vetllar per que les obres siguin àgils i ben fetes.

Vull recordar el compromís del Govern amb l’educació. Des del primer dia ha estat un dels elements claus del seu pla d’acció. Només en dos anys s’han pogut posar en marxa obres per Olèrdola, per Pontons, per Santa Margarida i Els Monjos, per Vilafranca, per Vilobí, per Pacs i per Les Cabanyes, etc. Un esforç que ha anat acompanyat , i cito només alguns aspectes, de la posada en marxa i de la consolidació de nous equips de mestres i d’una oferta formativa en l’escola d’idiomes de la Vila que cal tenir present. Crec que el ritme del treball dut a terme s’ha de reconèixer i que ha de continuar.

Aprofito l'ocasió per fer una reflexió final. Fins ara l’esforç s’ha centrat principalment en el continent, en la bona i necessària carcassa de les nostres aules. A partir d’ara l’esforç s’haurà de centrar cada vegada més en els continguts educatius, en la formació continuada del professorat, en els instruments que permetin una educació moderna i tecnològicament al dia. La qualitat educativa de les nostres escoles és bona, fins i tot podem assegurar que molt bona, però això en el món actual ja no és suficient. El seu nivell ha de fregar el límit de la excel.lència i ultrapassar-ho si es pot. La societat actual demana una bona inversió educativa que ha de ser la suma de diversos esforços: el de la família, el dels professionals i el de l’administració. Tots tres estaments tenen el seu grau d’obligació i la concurrència de tots tres és imprescindible per a que el sistema funcioni.

No tot és un problema de recursos en el món educatiu. L’epicentre del desafiament està situat en el model de l’escola, en el model d’institut i en el model d’universitat. L’aprenentatge dels nens i dels joves i el caràcter educatiu de l’entorn en que vivim han d’anar de la mà de l’evolució de la nostra societat. Escoles dignes i sòlides, ben adaptades tecnològicament, formació de qualitat i entorns amables, sostenibles i educadors poden fer de l’educació el nostre principal patrimoni.