domingo, febrero 25, 2007

ELS TRENS DE RODALIES

Hem viscut una setmana "horribilis" en relació a la avaries dels trens de rodalies. És una situació que ja dura bastants mesos i que està provocant la lògica protesta dels ciutadans. Des del Govern de Catalunya s'està treballant amb intensitat per tal que s'accelerin les inversions previstes i compromeses per part del Ministerio de Fomento per a la millora i el manteniment de la xarxa.
Estem davant d'un problema que requereix una gran atenció de l'administració. I, per això, no podem abaixar la vigilància ni deixar d'exigir allò que ens pertoca i que pertoca per a la bona marxa de les nostres ciutats.
La pregunta que ens hem de fer és la següent: com hem arribat en aquesta situació ? La resposta és ben clara : manca d'inversió en infraestructures, en la millora de la qualitat dels serveis i en el manteniment de les xarxes de subministrament elèctric, etc.
El Conseller Nadal va obtenir el compromís de la inversió urgent i addicional de 100 milions d'euros en el manteniment de la xarxa. El President Montilla ha demanat que s'accelerin les inversions pactades l'any passat. La vicepresidenta del Govern ha anunciat que la inversió de 1.350 milions d'euros destinats a rodalies es gestionaria amb rapidesa per tal de pal.liar els efectes de la situació actual.
Torno a destacar que la situació de rodalies RENFE és el resultat d'una actuació esquilmant dels successius governs del PP ( amb els corresponent suport de CIU). La manca d'inversió en la xarxa pública ferroviària ha contrastat amb l'esforç i la procupació dels governs conservadors per incentivar altres ofertes ferroviàries. No cal dir que aquestes, les línies de l'alta velocitat, són imprescindibles i tots esperem moltíssim d'un fet tan senzill com que la distància ferroviària entre Madrid i Barcelona és ja inferior a quatre hores, però és ben cert que la massa important de persones que es desplacen al voltant de les grans ciutats d'Espanya i de Catalunya és cada dia creixent.
Hi ha un Pla de Xoc de Rodalies que s'ha de comenzar a executar. Tots els ciutadans i, en especial els usuaris habituals, esperem molt d'ell. No poden haver retards. Ja no es justifiquen els retards.
Tornem a entrar en una era del tren, cent cinquanta anys després de la seva posada en funcionament a Catalunya. La necessitat d'un model de mobilitat sostenible ho fa imprescindible, per estalvi enèrgic, per seguretat dels viatgers, per impacte econòmic i també com a transformació d'un model de viure a les nostres viles i ciutats.

domingo, febrero 18, 2007

HABITATGES PER A ESTUDIANTS

La ministra Trujillo ha anunciat un paquet de mesures importants per a facilitar l'accés a l'habitatge als col.lectius de joves. A banda d'anunciar un gir importante a partir del 2009 en la promoció de l'habitatge protegit que es destinarà fonamentalemnt a la construcció de l'habitatge de lloguer, la Ministra ha parlat d'impulsar la construcció d'uns 10.000 habitatges per a joves estudiants.
Fins ara, la demanda d'habitatge a causa de la mobilitat per estudis és resolta, de forma majoritària, per l'oferta privada, ja sigui formal o informal. Una mostra més de com el mercat ha satisfet( o ha mal resolt) les demandes de consum d'un sector de la població sense intervenció pública.
La mesura que presenta Trujillo és una bona mesura. Les ciutats espanyoles , en general, i les catalanes, en particular, no compten amb aquest barris estudiantils que caracteritzen a les ciutats universitàries d'Europa. Són una mancança important, fins i tot, són un paisatge que trobem a faltar, un escenari de creació, cultura i vida que dóna perfil propi a qualsevol ciutat.
Ara bé, l'impuls de l'Estat en la matèria hauria d'anar acompanyat per un esforç similar de comunitats autònomes, ajuntaments i de les pròpies universitats. Si avui dia es traslladen de forma forçada, a causa dels estudis, més d'1.000.000 d'estudiants, és evident que tot i ser important, la xifra de 10.000 habitatges és insuficient. Les comunitats autònomes que vulguin competir en l'atracció d'estudiants hauran de garantir també fòrmules d'habitatges més econòmiques ( la mesura de Trujillo preveu que els joves paguin 200 euros per mes de lloguer!) i els municipis universitaris que vulguin conservar un perfil atractiu pels estudiants de fora també s'haurà de posar a treballar.
El mateix argumentari serveix per a les pròpies universitats, ja que és possible que en el futur la qualitat de l'oferta depengui, i no poc, d'un volum accessible de serveis necessaris per triar on realitzar els estudis. Penso, de manera especial, en universitats que avui encara necessiten un esforç de consolidació i de creixement : Lleida, Girona, Vic... La qualitat i l'accessibilitat de serveis residencials ofertats poden ser també instruments eficaços per a competir en els mercats educatius més enllà de les nostres fronteres.
És una bona mesura, per tant, que cal estudiar i impulsar. Requereix una inversió econòmica pública important, ja que construir per llogar és avui molt poc atractiu pel sector privat. Però és evident que ens juguem quelcom més que una simple inversió.

miércoles, febrero 14, 2007

ENRIQUE MUGICA DEBE DIMITIR

Hoy el Senado ha debatido una propuesta de reprobación contra el Defensor del Pueblo del Estado, Enrique Múgica. Me sumo a ella. Y lamento que la suma de votos del PP y del PSOE hayan impedido que el cese de Múgica comience a ser una realidad.
Como catalán de adopción y de convicción no me siento defendido por Múgica. Al contrario, su actitud partidista y arbitraria en relación al Estatut del todos los catalanes, no hace más que distanciarme de su figura y cuestionar su rol entre las instituciones de España.
Múgica llegó a su cargo a propuesta de José Maria Aznar. Todos sabemos que para la designación del Defensor del Pueblo se necesita una mayoría importante del Congreso y en su día el PSOE dió el visto bueno. Pero hoy, su figura ha perdido capacidad de consenso. Hoy su comportamiento ha dañado a la institución de forma grave.
Como socialista me siento avergonzado de la actitud de Múgica en relación al nuevo Estatuto de Catalunya. No creo que esté actuando en favor de los ciudadanos y ciudadanas que vivimos en este país. Múgica, de forma deliberada se está sumando a la campaña más feroz de la derecha española contra la convivencia social en Catalunya y contra la buena relación de los pueblos de España.
Pido al gobierno y exijo a mi partido una actitud decidida para provocar un cambio en el cargo de Defensor del Pueblo. Enrique Múgica se apunta a dividir, no a sumar, que es lo que deseamos la inmensa mayoría de los catalanes y sobre todo aquellos que nos sentimos catalanes y españoles, uruguayos.... y ciudadanos del mundo.
Enrique Múgica debe dimitir!!

sábado, febrero 10, 2007

PISOS SOBREOCUPADOS : CINCO PROPUESTAS

En estos días pasados, el debate sobre el derecho a la vivienda se ha centrado en el problema de los "pisos pateras", en la sobreocupación de viviendas.
El tema no es nuevo en nuestra sociedad. Lo que es nuevo es el conflicto. El fenónemo de la sobreocupación es antiguo. Cada etapa histórica, en que el país ha vivido de forma intensa una oleada de inmigración, determinados barrios, detrminadas calles y determinadas viviendas de nuestras ciudades y pueblos han concido con intensidad el fenónemo. Basta con preguntarlo a muchos ciudadanos y ciudadanas venidos en los años 50 y 60 de otros puntos de España, para saber que muchas familias compartían superficies de 25, 30 y 50 metros cuadrados. Los parientes de entonces, que venían a probar suerte y a trabajar a la Cataluña de la industria y de las fuentes de trabajo, se alojaban de forma mayoritaria en pisos de familiares que les habían antecedido. Lo describen los libros de Paco Candel y las novelas de Juan Marsé. Y si nos referimos a las oleadas migratorias de finales del XIX o de los primeros 30 años del siglo XX, un excelente material de lectura es la novela de Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios, que describe con maestría y crudeza la sobrepoblación de pensiones, hostales, patios de vecinos y "mueblés" que recorrió tener un techo su personaje Onofre Bovila y que, seguramente, conocieron nuestros antepasados como la palma de su mano.
El problema no radica en que se deba controlar o romper la cadena de la fraternidad familiar o amical. El conflicto que hoy nos aqueja es la creciente explotación de los nuevos ciudadanos, por empresarios sin escrúpulos, muchas veces de su propia colonia, y otras muchas por parte del propietario local. Ahí está la fuente del delito (la necesidades y las urgencias de los inmigrantes són también una oportunidad de negocio). El delito no está en el hecho de que querramos ayudar a un amigo o a un familiar inmigrante a labrarse un nuevo horizonte profesional en nuestro país.
La paradoja de nuestros tiempos es que vivimos en un país con un número muy importante de viviendas (3.000.000 de unidades) y que conviven en nuestras ciudades pisos vacíos con pisos sobreocupados. Algo se debe hacer para corregir este problema. Y lo debemos hacer con rigor y con rapidez, atendiendo el derecho de toda persona a poder disfrutar de una vivienda digna.
La próxima ley de la vivienda que desde hace pocos semanas se ha empezado a tramitar en el Parlamento, define la sobreocupación como uno de los incumplimiento de la función social de la propiedad residencial. Establece, a continuación, una serie de instrumentos para que las administraciones competentes ( Generalitat y Ayuntamientos) puedan actuar. Estipula obligaciones para las administraciones competentes y regula un régimen de sanciones para los casos que sean punibles.
Pero la ley y su reglamento no estarán en marcha hasta finales de este año 2007. De ahora a entonces, faltan meses, y tenemos a las puertas una campaña electoral municipal. Hay quien tiene la tentación de usar los problemas generados por la sobreocupación como arma política
En cuanto a la ley, lo más importante es que se accelere su tramitación, de forma que hacia el verano pueda estar aprobado el texto legislativo.
En cuanto a las estrategias para atacar el problema, debemos ser extremadamente cuidadosos para no caer en el simplismo ineficaz. Sería un enorme error establecer pretender legislar sobre los metros de superficie por número de miembros de la unidad familiar. La primera consecuencia sería que nos encontraríamos con un número importante de famílias en la calle. Si no podemos ofrecer vivienda a los afectados de sobreocupación, no estamos arreglando el problema sino que estamos creando otro de nuevo.
No sabemos hoy cual es la población afectada, de cuantos pisos estamos hablando, cuantos propietarios estan implicados. De todo ello debemos tener datos precisos, una buena diagnosis. Esta debería ser la primera medida.
La segunda medida debe orientarse a ampliar de inmediato el parque de viviendas disponibles para una atención social de urgencia ( hoy no sabemos si existe esta reserva).
La tercera medida consiste en impulsar y consolidar las oficinas de mediación en el mercado del alquiler, para dar confianza al propietario en relación a la conservación de su patrimonio y la reducción de riesgos de morosidad de los posibles usuarios ( por cierto, en Catalunya los morosos del alquiler no superan el 2% del total) y multiplicar así las oportunidades de acceso a la vivienda a las personas con menos recursos.
La cuarta medida, a mi modo de ver, radica en evitar el racimo de manifestaciones de falsa contundencia por parte de los responsables públicos y aúnar esfuerzos a fin de buscar fórmulas de negociación y de control más discretas pero más eficaces.
La quinta medida que propongo consiste en implicar al sector empresarial en la resolución de la gestión del alquiler de la vivienda de su trabajadores emigrantes. Si la gestión de contingentes de trabajadores no incluye la garantía de facilitar una vivienda en condiciones, desde el primer día, al nuevo trabajador, estamos dejando que perviva un problema realmente perverso. No estamos pidiendo que la vivienda sea gratuita, pero si que el aval de un contrato de alquiler pueda ser hecho por la misma empresa que contrata al trabajador. Los avales siempre son de retorno, por tanto allí no hay pérdidas posibles. Los sindicatos deberían estar atentos y deberían ser exigentes y activos en este capítulo.
Vivir en condiciones es difícil para mucha gente que, hoy, vive y trabaja en Catalunya. Es una responsabilidad de la administración dar soluciones eficaces al problema. Pero es una responsablidad de los agentes sociales participar en la gestión de estas responsabiliades y de la soluciones que se deban implantar.

domingo, febrero 04, 2007

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.

LA MARXA DEL NOU ESTATUT

El Govern de l’Entesa ha aprovat el projecte de llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya. És la primera llei redactada pel Govern de l’Entesa, i també el primer pas legislatiu, en la línia d’acció de desplegament del Nou Estatut.

La major virtualitat de la llei rau en el fet de que Catalunya disposarà, per primera vegada, d’una administració tributària que gestionarà, liquidarà, inspeccionarà i recaptarà els impostor propis i els cedits totalment. L’Estatut preveu que abans de dos anys, l’agència catalana i l’agència tributària estatat formin un consorci per recaptar conjuntament la resta d’impostos pagats pels ciutadans de Catalunya, en funció de la seva naturalesa

L’Agència Tributària de Catalunya serà un ens públic adscrit al Departament d’Economia i Finances. Tindrà personalitat jurídica pròpia i gaudirà de total autonomia funcional i de gestió. El seu finançament anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, mitjançant la signatura d’un contracte programa vinculat a l’increment de l’eficàcia en la seva gestió.

Fem una mica de memòria. A partir de l’aprovació del Nou Estatut s’han cedit totalment a Catalunya els següents tributs: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, succesions i donacions, patrimoni i taxes sobre el joc. Però la funció de l’agència no s’acaba aquí. També recpatarà els tributs propis de la Generalitat : l’impost sobre grans establiments comercials i el gravamen de protecció civil.

L’aprovació del projecte és una bona mostra de la marxa del desenvolupament estatutari. En les properes setmanes s’aprovaran dos projectes nous que n’estan vinculats : el projecte de llei del Consell de Garanties Esatutàries i el projecte de reforma del Consell Consultiu i ja s’han fixat les dates per a la posada en marxa de les comisisons bilaterals Estat-Generalitat que han de permetre començar el més aviat posible la negociació per a la reforma del finançament. Cal recordar aquí que l’Estatut estableix un periode de 5 anys per l’entrada en funcionament de tot el capítol financer. Ningú no pot dir pas, ara, que estem endarrerits en matèria de negociació del finançament.

D’altra banda, el President Montilal ha ofert a Artur Mas la creació d’un Consell de seguiment del desplegament estatutari. Aquest fet demostra la voluntad del Govern de fer partíceps als grups de l’oposició en la pressa de les decisions cabdals. CIU i PP haurien d’estar a l’alçada del moment històric i acceptar l’oferta d’integració en el Consell de Seguiment, ja que això permetrà entre d’altres coses incrementar la unitat d’acció política en la negociació en benefici de l’interés de la gent de Catalunya.


“El temps que ocupi el desplegament dependrà dels governs de Madrid i també de nosaltres” ha assenyalat el President Montilla . A Catalunya això depèn de tres factors : de l’habilitat negociadora del Govern de l’Entesa, de la capacitat i energia del Parlament per a dur a terme el treball legislatiu i de l’actitud responsable dels grups de l’oposició. Cadascú a d’acomplir amb la seva responsabilitat, tal com s’han compromés amb el conjunt de la ciutadania.