lunes, mayo 22, 2006

UNA HORA EXPECTANTE

Estamos viviendo en Cataluña una hora tensa, un hora expectante. El referèndum del próximo 18 de junio puede llegar a marcar un antes y un después en la política catalana y provocar cambios importantes en la política española.

Maragall, Mas, Carod, Saura y Piqué se juegan mucho el tercer domingo de junio. Mucho más de lo que ellos mismos seguramente sopesan. En menor medida, Zapatero arriesga capital político y Rajoy también ha comprometido credibilidad y caudales. De lo que ocurra, de lo que hagamos los catalanes y las catalanes con nuestro voto, dependen muchas cosas.

Es una hora expectante. Deberíamos vivirlo con la plenitud que otorga un hecho tan trascendente y con la importancia de que estamos haciendo una adquisición patrimonial colectiva básica para los próximos 25 ó 30 años.

El SI adquiere de este modo un doble valor : el simbólico y el del compromiso. El simbólico, por el hecho de que el nuevo Estatuto reafirma el grado de compromiso de los catalanes con nuestra forma de vivir, de sentir y de pensar. El del compromiso, porque a partir de ese momento habrá que “arremangarse” para desarrollar el nuevo texto con todas sus implicaciones y dejar sentadas las bases para que todo lo que se haya obtenido vaya en favor de aquello que hemos pregonado desde la izquierda : la profundización y la ampliación del sistema de derechos sociales, auténtica garantia de la cohesión social para el país.

La trascendencia del momento es alta. Y por ello debemos ponernos “manos a la obra”, no debemos distraer esfuerzos en asuntos de importancia menor. La clase política va a examinarse sobre su capacidad de desplegar una pedagogía responsable sobre el rol de la contundente reforma institucional y los catalanes, todos, nos examinaremos sobre nuestra habilidad para fabricar futuro.

lunes, mayo 15, 2006

CONTRA LES AGRESSIONS DEL PP, SI AL NOU ESTATUT

Els catalans ens trobem davant l’oportunitat de demostrar a la resta de pobles d’Espanya la capacitat de la nostra societat per palesar en referèndum la convicció i la maduresa democràtica així com l’aposta per un millor i major autogovern.

La dreta espanyolista del PP i la caverna han dut a terme ( i continuen) una campanya ferotge en contra de Catalunya i dels catalans. Boicot al sector del cava i a d’altres productes, mobilització partidista contra el nostre autogovern, recollida de signatures contra l’Estatut arreu d’Espanya ( per cert, a Catalunya, només unes magres 40.000 signatures) retorn inquietant d’en Vidal Quadras al vell Ritz amb presència de la cúpula del partit a Barcelona a primera fila. Tot això, en el marc d’una brutal campanya de desprestigi de les institucions catalanes, identificant Estatut, ETA i terrorisme. I no oblidarem, fàcilment, la campanya a Andalusia, una campanya dirigida al cor de la convivència de les famílies catalano-andaluses, amb intenció destructiva. Tot plegat, una campanya per erosionar el nostre país, erosionar el govern de Pasqual Maragall, per desgastar al govern del President Zapatero.

La defensa del SI a l’Estatut, a més dels seus valors intrínsecs, és una legítima defensa dels catalans contra l’agressió continua de Rajoy, de Zaplana, d’Acebes i d’Aznar amb la complicitat de Josep Piqué. Aquesta agressió contínua té el seu emblema en el vot negatiu. Diuen que no, a tot allò que de més valuós tenim i valorem de forma col.lectiva.

Estem convençuts de que molts votants del Partit Popular ja han valorat positivament els avenços del Nou Estatut, tant pel que fa a les noves competències de la Generalitat ( en educació, en transports, en infraestructures, en administració de justícia, en immigració etc.) com pel que fa referència al nou finançament. El nou finançament incrementa en un 50% els recursos que percep actualment el nostre país. Si en el pressupost vigent del Govern, la inversió per habitant supera els 600 €, amb el nou finançament aquesta inversió podria arribar a ser de 1000 € per cada persona que viu a Catalunya. És una quantitat gens menyspreable que permetrà completar el mapa de serveis socials: més places de llars d’infants, més beques d’estudi, més llits hospitalaris, més places de residència per a gent gran, més metges, més policies, més mestres, més línies ferroviàries, més habitatge protegit, més transport públic.

Els catalans i les catalanes estem a les portes d’una nova etapa política que augura a la nostra societat, la promoció i la potenciació dels sectors més importants de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra economia, així com d’una inversió potent per a resoldre els desequilibris que encara romanen : barris degradats, zones rurals en recessió, població juvenil amb ocupació precària, dificultats per accedir a un habitatge, pensions precàries.

Hem d’apostar pel SI, per l’avenç global del país i de les nostres institucions. Hem de votar que SI per donar resposta a l’estratègia agressiva d’aquells que, com el Sr. Piqué i d’altres dirigents del PP no treballen pel bé de la societat catalana. Hem de votar SI, per tal que els propers anys es puguin incrementar els nivells d’inversió social i de cohesió territorial. El vot negatiu serà el capital del PP contra els interessos dels catalans i de les catalanes.

domingo, mayo 07, 2006

LAS TRIBULACIONES DE CAROD Y LA RISA DE PIQUE.

Nadie duda hoy por hoy que la situación política de Cataluña requiere de un buen resultado el próximo 18 de junio. Un buen resultado de la mano del SI. Cualquier otro resultado no es bueno para el gobierno, pero tampoco lo es para la oposición.
Si el resultado es escaso, Cataluña quedará abocada a un largo periodo de inestabilidad, de poca credibilidad exterior y, por consiguiente, de pérdida de peso político en el conjunto del Estado.De ello somos conscientes los que damos nuestro apoyo al SI. Los del NO buscan otros equilibrios, persiguen otras metas, incluso antepuestas al interés general.
El PP sonrie ante la posición de Esquerra Republicana. El NO de la derecha que tiene mucho de caverna, de COPE, de Jiménez Losantos y del aznarismo más belicoso y rancio puede verse incrementado por una suma de NOes, que provengan de la izquierda independentista. No será un paseo para los promotores del NO, pero será una larga experiencia negativa que podemos llegar a pagar entre todos.
Más allá del ruido mediático, de los discursos mesiánicos de Carod Rovira y de los apocalípticos discursos de Rajoy, el país se juega mucho.
ERC puede verse abandonada por muchos de sus votantes, que con un mayor compromiso con el país, estén dispuestos a dar mejor respuesta que la que su partido ha sido capaz de elaborar.Esta vez el discurso engolado, la mirada traspasada de esencias y las apelaciones continuas a la patria de poca cosa servirán a los líderes independentistas para atraer el voto de muchos de sus seguidores de las últimas contiendas electorales.De ahí ese rostro atribulado de Carod Rovira, queriendo el SI, buscando distanciarse del PP y acabando en un NO, que puede ser conceptualmente diferente pero que se escribe también con las dos mismas letras y dice exactamente lo mismo. En esa desgraciada similitud ( y en sus posibles consecuencias) residen las tribulaciones de Carod Rovira.
Mientras tanto, siempre que puede, Piqué rie. És, de todos los dirigentes del PP, el que más rie.No sé bien de que rie. ¿Pero no lo habéis visto?. Cuando la recogida de firmas contra el Estatuto en Cataluña, reía. Cuando su grupo perdió las votaciones en el Pleno del Congreso y se quedó en la más dura de las soledades, él reía. Cuando dirigentes destacados de su partido lo pusieron contra las cuerdas y vinieron a Barcelona, junto a Vidal Quadras, para denostar la mayoria catalana partidaria de la reforma estatutaria y nuestro sistema de convivencia, Piqué también reía. Hace unos días, en la Feria de Abril, acompañando a su actual jefe de filas, no sé de qué ni por qué, él sólo reía.
Es magro el futuro inmediato del PP en Cataluña dicen las encuestas. Y las encuestas aunque no son siempre de fiar, marcan tendencias. Ante ellas Piqué rie muy contento con su cartel del NO al Estatut. Ya veremos , si no se cumple aquello de que quien ríe último... rie mejor...

lunes, mayo 01, 2006

ERC TRIA L'ABSURD

És molt dificil acceptar des de l'esquerra política una posició tan poc constructiva com la que propugna ERC en relació al referèndum del Nou Estatut. A mig camí entre una curiosa esquizofrènia política i un tacticisme electoral, de curta mirada i quasi irresponsable, ERC no aposta per la bona marxa del país, ni per la continuitat efectiva i estratègica del govern d'esquerres.
Em dol particularment aquesta posició, ja que he defensat fins a l'escalfament , i continuaré fent-ho, el pacte polític de les esquerres catalanes tan necessari avui per fer front als nous reptes de la societat catalana.
Sóc dels que creu que la situació de canvi que avui viu Catalunya, des del punt de vista social i econòmic, només pot tenir una resposta efectiva i constructiva des del govern de l'esquerra catalanista.
La dreta d'aquest país, la nacionalista tant com l'espanyolista, mai han cregut en la capacitat de transformació del nostre país. Davant els canvis, s'han inclinat sempre pel tancament conservador, per l'espardenya i la barretina, per la xenofòbia i la por. Han optat més per mirar-se el melic que per mirar als ulls dels que venen.
Jo crec que l'Estatut no és un port d'arribada, sino un vaixell potent capaç de fer-nos encorar allà on volem : en la terra dels drets socials, de la igualtat en la pluralitat, de la no discriminació. La terra en que la gent es distingeix per les seves capacitats individuals, més que pel seu capital econòmic o pel seu origen.
És per això que estic dolgut amb els companys d'ERC, per que crec que més enllà de la preservació del vot s'ha de pensar en un futur més just per a tothom. Amb la seva actitud s'estan jugant el futur just de molta gent. I, això, em sembla una veritable injustícia. Ser patriota avui és treballar de valent per reduir la pobresa. La llibertat dels catalans ha de servir més per a reduir desequilibris que per a assenyalar diferències. El nom de Catalunya ha de ser, arreu, un símil de justícia social.
No entenc que tanta gent d'Esquerra Republicana no vulgui optar per un futur millor. Un de cada dos votants d'ERC ja han dit que si, que pensen votar si a l'Estatut. Votar que no, és aparcar esperances i renunciar al compromís social. Desitjo que no tinguin èxit. Ho espero de debó. Espero més afirmació, més esperança, més futur.