jueves, enero 28, 2010

AL SETEMBRE, ESCOLA A LES CABANYES


El proper curs, els nens i les nenes de Les Cabanyes estrenaran l’escola. Després de més de 25 anys sense un centre escolar, tots els veïns i les veïnes del municipi, les famílies i la canalla podran celebrar l’assoliment d’una fita tan extraordinària com entranyable.

El procés es va iniciar l’any 2000, quan el grup socialista local va presentar una moció al ple del consistori reclamant la sessió dels terrenys i l’inici de les gestions. El camí no va ser fàcil, ja que els entrebancs polítics de qui llavors portava el govern local hi van ser, així com una escassa voluntat de les autoritats educatives de l’època.

La proposta va arribar al Parlament i els primers moviments es van produir de forma lenta. No va ser fins l’actual legislatura que el projecte va tenir l’impuls necessari per tirar endavant. Els nous responsables d’educació ( amb el Conseller Maragall al capdavant) van tenir clar que havien d’acabar amb un estigma local : ser l’únic municipi de la comarca sense escola, un cop Pontons recuperà la seva el setembre del 2007.

Un poble sense escola corre el perill de perdre l’ànima. Un poble amb escola té la possibilitat de reconstruir la seva ànima tantes vegades com li faci falta i enriquir tradicions i festes , integrar cultures, promoure idees, crear coneixement i enfortir la convivència entre els veïns. Aquells que un dia s’han trobat als bancs de l’escola del poble en peu d’igualtat poden arribar a tenir més capacitat per treballar plegats pel futur comú.

És l'hora de felicitar a la gent de Les Cabanyes, en primer lloc a aquells que van fer possible que en tots aquests anys no s’apagués la flama d’aquesta aspiració. El meu reconeixement va per a ells, avui quasi anònims. Aquest veí i aquella veïna que van dir la primera paraula, aquells regidors que, des de l’oposició, van treballar dia rere dia per tal que no s’oblidés el projecte, són mereixedors del breu i senzill homenatge de les meves paraules.

jueves, enero 21, 2010

ESTAR EMPADRONADO ES UN DERECHO Y UN DEBER


El debate originado en la ciudad de Vic ha revuelto unas aguas en las que la sociedad y les institucions catalanas ya habían impulsado vientos de calma. Pronto se cumplirá un año y medio de la firma del Pacto Nacional para la Inmigración de Cataluña. Un buen acuerdo, un acuerdo firmado por el mundo municipal, por un amplio sector de la sociedad civil y por una mayoria parlamentaria superior al 80 %. El Pacto debe ser nuestra referencia y los conflictos que se generan deben tener tratamiento, debate y solución en el marco de este pacto.

El alcalde de Vic ha encendido una polémica con una clara intencionalidad política. Con la pretensión de aislar al racismo de Plataforma per Catalunya ( escuché con horror sus declaraciones televisivas), ha instalado a la mayoria municipal de la capital de Osona, en una posición difícil, poco explicable para la inmensa mayoría de los ciudadanos del país.

Es muy triste que un cálculo o un pánico electoral nos obligue a pisotear los derechos de las personas.

Como dice el Presidente Zapatero, en esta tema "no valen trucos". Al inicio de la segunda década del siglo XXI, me avergüenza y me apena que podamos ser noticia por una decisión de este tipo. Los derechos humanos, ¿son o no son universales? La falta de cumplimiento de la ley y el incumplimiento del derecho a ser empadronado debilita aún más a los inmigrantes en situación irregular y los deja expuestos a los explotadores de turno y a un amplio e infame conjunto de riesgos...

¡Que nadie se engañe ! El mejor resultado de esta batalla lo puede obtener el partido racista que en la ciudad de Vic obtiene tan buenos resultados. Por ello el PP se apunta al discurso xenofóbico, con la pretensión de repartirse una parte de los tristes beneficios...electorales de la operación.

La única respuesta a las demandas xenófobas de restricción de derechos por razones de origen, están en la defensa de los derechos de las personas y, también, en la pedagogia activa de los deberes colectivos.

sábado, enero 16, 2010

UNA FOTO AMIGA, UN FOTO EMBLEMÁTICA


En estos días nos ha llegado a casa, desde Montevideo, una foto preciosa. Nuestra amiga, Ana Blanco posa junto a José Mujica, presidente electo del Uruguay y su compañera, Lucia Topolansky, primera senadora del Uruguay ( senadora más votada).

Los tres han sido y son personas muy comprometidas con la causa de la libertad y de la justicia al Uruguay, también con su desarrollo y con la lucha para que la gente viva de manera más digna.

Los tres han padecido cárcel y sufrimiento por sus ideales. Han sido capaces de sobreponerse a su propio drama personal y han construido vidas nuevas para un país que tiene muchas ganas de ser nuevo.

Ana, a quien conozco personalmente desde hace ya muchos años, es una persona humilde y digna. Muy entrañable. Vale la pena conocerla.

Como Ana me envió la foto quiero compartirla con todos aquellos que siguen mi blog.

Creo que esta foto es una de la miles de muestras de que el Uruguay està cerrando el círculo de incontables heridas y lo está haciendo con la sonrisa puesta en el futuro

miércoles, enero 13, 2010

AEROPORTS


Té raó el President Montilla quan diu que en els darrers tres anys hem parlat com mai dels aeroports. L'impuls del Govern, i la posterior tramitació i aprovació, del Pla d'Aeroports i Heliports de Catalunya i de la segona llei d'Aeroports (que va aprovar el Parlament l'any passat), han contribuït de manera decisiva a un debat intens. Aquesta acció ha vingut a substituir un marc normatiu i de gestió insuficient que ens havia deixat en herència el nacionalisme conservador en el poder durant 23 anys.

Un conjunt important d'entitats catalanes, des del sindicats i les organitzacions empresarials a diversos col.lectius d'opinió, varen plantejar a ESADE, fa un any, la necessitat política i estratègica de que les institucions catalanes tinguessin un paper determinant en la gestió de la xarxa aeroportuària catalana.

El Parlament s'ha manifestat ja en tres ocasions sobre el rol de les citades institucions i sobre les aspiracions majoritàries dels catalans en relació a la participació de la Generalitat en la gestió de l'aeroport d'El Prat i en la reivindicació del canvi de titularitat dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

L'oposició política, a Catalunya, ha atiat el foc de més i noves reivindicacions, en un espirall polític de confussions i de contradiccions que intenta enterbolir el camí cap un acord amb l'Estat per tal d'implementar un model de gestió participat, que no és competència estatutària, però que en canvi si ha estat i és un compromís polític del President Zapatero.

El Ministre Blanco va presentar les línies bàsiques del nou model ,ahir, al Congrés. És un model que recull ( tot i que de manera encara insuficient) el principi de la participació de les comunitat autònomes, dels ajuntaments i del sector privat en la gestió dels aeroports. És un bon principi per començar a treballar i, com ha reconegut el conjunt de l'oposició, un avenç en relació amb el model actual que ja està obsolet.

Però, les aspiracions catalanes depassen els límits inicials de la proposta i per això ens veiem abocats a iniciar una negociació, que esperem que sigui productiva, a la vegada que eficaç.

Els socialistes volem una participació activa de les institucions catalanes en la gestió dels aeroports. Per a nosaltres, el rol de l'estat ha de continuar existint, però des de Catalunya hem de poder decidir en matèria d'estratègia, de direcció i de gestió de les infraestructures aeroportuàries que estan situades al país. No tenim ni tindrem una posició extrema en el debat ni en la negociació. El peu d'igualtat és per a nosaltres la coparticipació en la gestió, sense renunciar a compartir amb el govern d'Espanya la conducció dels aeroports, en especial pel que fa a El Prat. En relació a Reus, a Girona i a Sabadell continuarem demanant la desclassificació d'interés general i el traspàs de la seva titularitat a la Generalitat de Catalunya.

La fermesa del Govern té, ara, un altre repte. Considero que estem en condicions de poder assolir un bon acord. Els antecedents en negociacions estatutàries avalen la capacitat i l'eficiència dels equips polítics implicats

domingo, enero 03, 2010

L’ESTRATÈGIA DEL PAS A PAS...


El passat dimarts 29 de desembre es va signar l’acord de traspàs dels serveis ferroviaris de rodalies a la Generalitat de Catalunya. Sense por de fer servir el tòpic, voldria dir que s'ha arribat a una fita històrica: després de 30 anys de Generalitat democràtica, i tres anys i escaig del nou estatut, es produeix el traspàs de major pes en matèria de transport públic que hagi negociat mai el nostre govern en relació amb l’estat.

El fet de que sigui una fita extraordinàriament important i el fet de que aquesta transferència afecti de ple als ciutadans i les ciutadanes del nostre país, fa preveure un creixement de l’expectativa social en relació al nou model de gestió que aplicarà el Govern a partir d’ara.

Les rodalies són un dels transports públics de major incidència popular, tan econòmicament com socialment. Han estat qüestionades en els darrers temps, a causa d’un funcionament deficitari i per l’impacte que les obres de l’AVE varen provocar a causa de la connexió de l’alta velocitat a Barcelona. Les rodalies varen perdre la confiança d’una part dels seus usuaris, però comencen a recuperar-la poc a poc. En aquest moment es produeix el traspàs i la responsabilitat per al nou gestor és gran.

El Conseller Nadal ja ha advertit de forma clara que ningú esperi canvis radicals immediats però, ha assenyalat, que no es deixarà de treballar des del primer dia per anar solucionant tots i cadascú dels problemes que avui té la xarxa, en un procés d’inversió continuada que es finançarà dels recursos del Pla Barcelona de Rodalies, aprovat el juny passat per l’estat i que preveu destinar més de 4000 milions d’euros al projecte global. Ha dit, en aquest sentit, que si s’enfrontarà de forma radical la política informativa del servei ferroviari i als estàndars de qualitat bàsica. Una altra dada fonamental de l’acord és que Foment es farà càrrec del dèficit d’explotació del servei, transferint per aquest objectiu més de 117 milions d’euros per l’any 2010.

Una nova etapa competencial en matèria ferroviària, una nova competència en mans de la nostra administració. L’any 2009 tanca, en matèria estatutària, amb bons acords. El més important de tots ells és el del finançament, però no és ges menor per la seva significació pública la del traspàs del servei de rodalies. En l’estructura de l’estat de les autonomies, les noves competències que assolirà la Generalitat de Catalunya obren un nou panorama en el model de gestió del transport públic en el conjunt d’Espanya. Pel que fa al Penedès, la nova competència ha de permetre, a curt i mig termini, la millora de la qualitat del servei i l’ampliació de la seva oferta.

La nova competència és un compromís i un repte ! Hem de passar de l'exigència i la reivindicació a la gestió. Estem en condicions de fer-ho bé. Espero que no acabem decebuts de les nostres pròpies capacitats de gestió, que hi són i que són bones.