sábado, enero 28, 2006

PEL CANVI A CATALUNYA I A ESPANYA, ENS CAL ESQUERRA.

Ara si. Sembla, per fi, que el nou Estatut entra en la seva recta final d'aprovació. Després de l'acord entre el President Zapatero i els líders de CIU, ICV-EA i del PSC, només resta solventar l'arribada d'ERC a l'acord que tots desitgem i que la societat catalana reclama.
El passat dijous, al Parlament, el President Maragall ( un dels autèntics motors d'aquesta reforma institucional) va adreçar unes paraules molt precisses i molt responsables al President d'ERC, Carod Rovira. Espero, i desitjo, que es trobi un punt d'acord inicial per tal que els d'ERC es puguin sumar a l'acord.
El canvi que està impulsant a Catalunya, l'acord del Tinell, el pacte entre els tres partits de l'esquerra catalana, necessita d'un bon encaix per a tots tres grups. El nacionalisme sobiranista d'esquerres que ERC representa a Catalunya, al Parlament i al Govern, és una peça clau per a la transformació de la societat catalana en una societat més justa socialment i més plural socialment i cultural. Cap de les peces del tripartit es sobrera per continuar avançant pel camí de la transformació.
La Profesora Sandoval, una salmantina que va donar suport al retorn dels papers de Salamanca, va dir ahir, al Casinet del Poble Nou, que Catalunya ha de continuar impulsant una segona etapa de la modernització d'Espanya. Jo estic segú de que serem capaços.
Si els catalans i els espanyols vam veure, amb els governs del President Gonzalez, una transformació extarordinària de la nostra societat. Ara està visquent, amb el President Zapatero una profunda transformació social, institucional i política que fa d'Espanya un model de desenvolupament ideològic progressista a Europa i al món. En aquest segon canvi ha estat important el suport polític dels diputats que encapçala Joan Puigcercós. No puc imaginar-me que lleis com la del reconeixement del dret de matrimoni a les parelles del mateix sexe, o la modificació de la llei de divorci, o la mateixa nova llei d'educació es poguessin impulsar amb el suport de CIU, ja que tots coneixem les profundes diferències ideològiques que separen a alguns diputats de la coalició del pensament progressista que ha impulsats les dites reformes.
I no cal dir-ho, de la important aportació d'Esquerra a la redacció del nou Estatut. Han treballat de valent, amb ganes i dedicació. Potser amb l'error reiterat d'està sempre mirant de reull les estratègies de CIU que va jugar ( i massa) només pensant en l'increment del seu sostre electoral.
Però, hores d'ara, això no invalida ni la feina ni la voluntat. Tots els progressistes hem de continuar fent esforços per a que hi siguin en la casa comú de l'esquerra responsable, l'esquerra que avui està al govern per un mandat molt ampli dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya.

martes, enero 24, 2006

EL TREN AL PENEDÈS.

A finals de desembre, el Conseller Nadal va presentar públicament la proposta de l’Eix Ferroviari Orbital, que unirà Vilanova i La Geltrú, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Santa Margarida i Els Monjos,Vilafranca del Penedès, La Granada, Lavern, Sant Sadurní d’Anoia i Gelida, connectant per Martorell amb la resta de la línia que a través del Vallés ens pugui portar al Maresme.

La presentació ha estat una magnífica ocasió per poder constatar el compliment dels acords polítics del Govern i la posada al dia de propostes que, apostant pel tren, connectin territoris que ja tenen una intensa i activa relació : el Garraf, el Penedès, el Baix Llobregat Nord, el Vallès Occidental i l’Oriental i el Maresme : un arc que és avui la segona conca industrial i tecnològica més important de Catalunya i la tercera en importància de tota Espanya.

És l’hora del tren a Catalunya, a Espanya i a Europa i en els propers anys les inversions en matèria ferroviària seran d’una importància substancial, per tal de crear una malla de comunicacions més sostenible, descongestionant el sistema viari i millorant qualitat i seguretat de les comunicacions.

En aquesta etapa, el Penedès s’està situant en la primera fila. En primer lloc per la construcció de l’Estació de Trens Regionals del Penedès al terme de Vilafranca. En segon lloc, per la construcció de la línia entre Vilanova i La Geltrú i Vilafranca del Penedès. En tercer lloc,per la previsió de la construcció d’una tercera via per a mercaderies(i una estació especialitzada al territori) que haurà de comunicar els ports de Tarragona i de Barcelona. No és poca cosa, ans al contrari, és cosa fonamental.

La primera de les accions s’adreça a fomentar una millor comunicació de la nostra comarca amb el Camp de Tarragona i amb les Terres de Ponent, a la vegada que a possibilitar la connexió ràpida amb Barcelona. La segona, està vinculada a una millora substancial de la comunicació comarcal amb transport públic, a l’hora que articula l’arc metropolità des del punt de vista ferroviari, afavorint els desplaçaments més econòmics i ecològics en el si d’aquesta subregió. La tercera, comporta la presència a la comarca d’una important infraestructura de transport que pot repercutir favorablement en el desenvolupament comercial de les nostres empreses agroindustrials, industrials, extractives i de serveis, amb el que significa de creació de riquesa i d’ocupació.

L’aposta pel tren al Penedès arriba en un bon moment per a la seva economia i per l’ocupació de la comarca. Un nivell de creació d’ocupació per sobre de la mitjana catalana i un creixement del PIB que situa el Penedès entre els primers territoris del país quant a la generació de riquesa, són un exponent d’importància de la capacitat de fer i de produir del territori. Més infraestructures amb capacitat de rendibilitzar els nostres recursos, poden facilitar un millor posicionament i una major competitivitat de les nostres empreses.

Anem cap un Penedès cada vegada més fort. No cal perdre de vista que aquest és un objectiu de tots. I tampoc cap perdre de vista, un altre objectiu bessó : la creació de la riquesa ha d’anar lligada a la capacitat de crear més benestar per a les famílies i per a les persones en general. En aquest objectiu, com en d’altres, coincidim amb la immensa majoria dels ciutadans que hi vivim.

ELS PAPERS DE CATALUNYA i La CONSELLERA MIERAS.

Per fi. Una de les reivindicacions històriques de la societat catalana progressista comença a acomplir-se : el retorn dels papers robats a Catalunya durant la dictadura i dipositats a Salamanca. Ës un final feliç per a la llarga travessía de tants i tants catalans que van pedre la guerra, per als membres de la Comissió de la Dignitat i un mèrit especial al treball prudent i silenciós de la Consellera Caterina Mieras.

L’expoli patrimonial, desgraciadament, és comú i reiterat a totes els processos polítics violents i en especial a les dictadures. En el cas dels papers de Salamanca , se suma el fet de que entre ells no només hi ha documentació administrativa i jurídica, d’interés històric, del Govern de la República sino que hi ha una part molt important de papers íntims, personals, d’una sensible rellevància sentimental i militant de persones, de parelles, de familias que la guerra va separar i el fascisme va perseguir. Són, per tant, els papers d’uns catalans i d’unes catalanes: d’aquells i d’aquelles que van optar per la República, a favor de la llibertat, a favor del progrés, i que ho van fer de forma militant i decidida, fins i tot heroica. És per això que jo em nego a dir que són els papers de Salamanca. Per a mi són els papers de Catalunya.

No puc menys que pensar en les hores, els moments, les situacions tristes i dramàtiques que aquest darrers documents atressoren i signifiquen. Conserven un profund batec, el batec del’esperances per la llibertat, de la renúncia al benefici personal a favor de les millores col.lectives de tots esl altres, de tots nosaltres.

Ara bé, els papers no retornen en qualsevol moment. S’ha hagut d’esperar una conjunció important des del punt de vista polític. La presència de dues formacions polítiques d’esquerres a Catalunya i a Espanta, i de dues personalitats en la direccio d’ambdues polítiques culturals ( dues dones, Caterina Mieras i Carmen Calvo), convençudes de la necessitat de la reparació històrica i de fer justicia a tants i tantes catalans i catalanes que van veure truncada la seva vida a causa de la guerra civil i de la dictadura. I en els papers està una part considerable d’aquesta vida perduda, d’aquesta vida robada. Mai, mai, els hi farem prou reconeixement a tots els que han estat víctimes d’aquest expoli, d’aquesta injusticia…

Un rol fonamental en aquest afer li ha correspost a la Consellera Mieras. Una dóna tenaç i treballadora a qui els catalans li deuen més d’un reconeixement. El seu treball ha estat un treball altament simbòlic. Caterina Mieras prové d’aquella part de la societat mallorquina que va ser perseguida i maltractada per la dictadura franquista. Sap perfectament qué és ser represaliada. Sap perfectament que és estar del cantó dels que van perdre la guerra. La història del país i l’hora política l’hi han donat aquesta possibilitat de retornar a la memoria comú de la nostra societat un valor tan preuat. Ella ha sabut fer realitat el compromís del govern catalanista i d’esquerres amb els perjudicats per l’expoli documental.

Però les meves darreres paraules les vull per a tots aquells i aquelles que ja no podran saber que els papers han tornat. Hem tardat tant en poder acomplir amb la seva justa demanda !!!. Quan escric aquestes frases no conec, encara, el dictamen final de l’Audiència Provincial de Madrid. Però, com en el cas de l’Estatut, hem aprés a confiar en la capacitat de convenciment i de treball que per a les bones causes aboca el govern del President Maragall. I per això, confio en un bon final, reivindicatiu, emotiu, sincer i emblemàtic.

domingo, enero 15, 2006

L' ESTATUT AVANÇA

El treball que es duu a terme per a arribar a acords,durant aquesta setmana, en relació a la negociació del futur Estatut reflexa la voluntat política socialista i de l'esquerra catalana al govern per consensuar un text que, a més de satisfer l'ambició legítima del poble de Catalunya en matèria d'autogovern, ajudi a la construcció política de l'España " nació de nacions", l'España plural que impulsa el President Zapatero.

Tinc l'esperança de que s'arribarà a un acord i que serà un bon acord. Tinc el presentiment de que hi haurà forces polítiques ( en especial el PP) que veuran frustrades les seves expectatives d'evitar un avenç en la reforma institucional. El PP s'ha apartat del debat polític. La seva direcció política, a Madrid, ha optat pel radicalisme coma posicionament, la injúria com a instrument d'ús dialèctic, el desequilibri polític i l'alarma social com a mètode. S'ha autoexclòs de tots els debats seriosos i positius i s'ha instal.lat en la dinàmica del no.Com si no volgués tornar al Govern mai més.Com si el futur de catalunya i d'Espanya no fossin del seu interés.

Convergència i Unió ha fet importants maniobres per evitar l'aprovació de l'Estatut a Catalunya. Si repassem les hemeroteques i llegint la premsa dels mesos de juliol i d'agost, ens quedariem bocabadats de les declaracions del seus principals dirigents. Però es van veure obligats a rectificar davant la tasca dels grups que donen suport al Govern del President Maragall i el mateix Govern. El suport del món social i ecnòmic, a Catalunya, és massiu, i això va obligar a rectificar pronunciaments i posicionaments. Per fi, el 30 de setembre de l'any passat es va arribar a un acord. Però, les darreres setmanes han tornat a algunes actitdus que poc ajuden a tirar endavant el procés. Pur interés partidista. Nul interés de i pel pais.

Ha estat especialment lamentable el papel del Sr. Jordi Pujol, ex.president de la Generalitat. S'apunta al no. I ho diu i proclama. No podriem esperar, en tan extraodinària ocasió, molt més d'un expresident de la Generalitat? No està disposat a fer, el Sr. Pujol, el que podria ser un darrer servei útil a Catalunya? La seva postura a més de partidista, és reduccionista i, si m'ho permeteu , profundament anticatalana. Com jo, som molts i moltes els que esperavem de l'ex-president una actitud en favor de l'interés general de tots els catalans i les catalanes i, per que no dir-ho, també a favor de tota la gent d'Espanya.

Però són temps de ventura i d'esperança i l'evolució dels fets polítics posarà a cadascú en el seu lloc. La història, sempre sàbia, sempre justa, establirá els judicis que calen i sabrem qui, de veritat, ha fet més per la felicitat comú i pel desenvolupament del país i de la societat en què vivim.

jueves, enero 12, 2006

URUGUAY, DE LA ESPERANZA A LA RECUPERACION

He tenido la gran oportunidad, por motivos familiares, de volver a mi viejo y querido Uruguay. El país de origen es siempre una permanencia en nuestras vidas,y cada vez que se vuelve se reafirma más ese sentimiento. Yo acostumbro a decir, cuando me corresponde ver a colectivos de gente de mi país o de otros, que " lo más útil para el país del que venimos es que volvamos, cuantas veces podamos hacerlo es mejor".

El nuevo Gobierno está trabajando de forma valiente y decidida para poner en orden las cosas. Después de más de 50 años de gobiernos de derecha, desde el final de la Presidencia de D. Luis Batlle Berres, que culm inaron el pasado 1º de marzo, con la asunción del Presidente Tabaré Vázquez, la herencia es compleja y dura. Dos generaciones de compatriotas han naufragado en esos años y el país llegó a ser como un barco a la deriva en medio de un vendaval de globalización y crisis financiera.

Pero los datos que he recogido en estos días son esperanzadores. El país ha recuperado divisas, al nivel de reservas que tuvo antes del "corralito" del 2002, se ha producido un tímido crecimiento de 9000 empleos, que reduce la taxa de desocupación, aunque aún de manera muy reducida.Se ha incrementado la capacidad recaptatòria de la administración ( un síntoma de confianza en las nuevas autoridades),ha bajado la inflación por debajo del 6% ( inferior incluso a la previsión del gobierno) y la economia está creciendo alrededor de 3,5 puntos.

La macreconomia funciona bien. Lo que cuesta más ( como siempre) es que funcione bien la microeconomía. Es decir el impacto de esta mejora en los bolsillos ciudadanos, en especial en los de aquellos que menos recursos tienen. De todos modos, todos los ciudadanos bienintencionados saben que el país, como si de un enfermo grave se tratara, está saliendo de la UCI económica, que hoy se sitúa en la sala de cuidados intermedios, que aún falta tiempo para su pase a sala general y que se debe trabajar, producir y esperar para una salida de la fase hospitalaria.

Pero hay esperanza. Y eso es muy importante. El movimiento económico es real. Y la gente mantiene sus expectativas casi intactas en un gobierno con capacidad para generar ilusión. El reto, como siempre,es el de gestionar esta ilusión para construir el nuevo Uruguay que salió de las urnas el 31 de octubre del 2004, y transformarla en capacidad de emprender, de hacer cosas. La coyuntura general política de América Latina lo permite.

Hay que apostar a fondo por las reformas sociales que comportan estos nuevos cambios políticos ( de los cuales el triunfo de Evo Morales es la última muestra y el nuevo triunfo de la concertación chilena que ya se avizora)Hay que consolidar la economia, promover la capacidad de crear riqueza y ocupación, para reducir desigualdades.

No se hará todo en un mandato, pero en un mandato se pueden poner los fundamentos sólidos del cambio.