sábado, septiembre 27, 2003

HABITATGE ASSEQUIBLE I TRANSPORT PUBLIC

L’accés a l’habitatge assequible continua essent una de les assignatures més difícils d’aprovar per part del jovent català en el procés de transició de l’escola a la vida adulta i una de les barreres per a la integració social i laboral dels més de 600.000 nous residents que viuen avui a Catalunya. Afavorir l’emancipació de la gent jove i la integració i socialització dels nous ciutadans ens obliga a incidir amb força en el mercat de l’habitatge protegit.

Les xifres que situen la pujada del preu de l’habitatge al voltant del 17,9 %, la presència de pressions especulatives sobre el mercat del sòl sense que es prenguin mesures eficients per al seu control, la continuïtat de la situació de refugi de part de la inversió financera en el mercat de l’habitatge ens fan ser escèptics en relació a les perspectives de reversió de la tendència que ha convertit l’habitatge quasi en un producte de luxe. Ara bé, l’escepticisme no ens ha d’impedir veure el bosc.

Hem viscut a Catalunya i a Espanya dues legislatures de domini polític conservador i de comportament ultraliberal en relació al mercat de l’habitatge, comportament que encara es reflecteix en el posicionament d’alguns dirigents polítics com el de l’ex- President Pujol qui pretén fer servir el discurs de l’habitatge per a tothom com un instrument de fractura de la convivència ( fregant, si s’escau, el nivell de la consideració xenófobica). L’impacte del volum de sostre protegit produït per l’administració de la Generalitat o nascut de l’estímul al sector privat al mercat de l’habitatge ha estat molt poc perceptible. S’ha produït habitatge amb escreix a tota Catalunya, però s’ha produït més per una tendència de refugi de l’estalvi en el sector residencial, gradualment creixent o per un interès de negoci també paral.lelament creixent que per atendre la demanda social d’habitatge assequible. I la tendència no remet. Amb un volum de sostre protegit que en els darrers anys no va arribar ni al 5% del total produït, hem generat un dèficit d’habitatge assequible que fa pràcticament inviable, entre d’altres, la consolidació de molts processos d’emancipació juvenil o la integració social dels immigrants.

El Govern de l’Estat ha creat un Ministeri específic i el Govern Català una Secretaria General específica, destinats ambdós a actuar per intervenir en el procés de millora de les condicions d’accés al dret a l’habitatge. El President Maragall ha anunciat fa poc la construcció d’un volum de 9000 habitatges de protecció oficial, a produir ( directament o concertada) pel proper any 2005, xifra que vindrà a doblar la producció anual dels darrers anys a Catalunya. És una xifra important, però que s’ha de convertir en un esforç contingut en els propers anys per construir una resposta solvent al problema. El Govern també ha anunciat, i ja és imminent la seva aprovació, un decret que desenvolupa el nou Pla de l’Habitatge. Impuls de les polítiques públiques, concertació amb els ajuntaments, suport al lloguer i suport als promotors són una bona part del nou paquet de mesures. D’altra banda, el mateix Executiu ha presentat al Parlament el projecte de reforma de la Llei d’Urbanisme, per tal d’assegurar les reserves de sòl imprescindibles per l’oferta de protegit i de concedir majors competències municipals en el planejament derivat capaces d’agilitzar la marxa del planejament municipal en aquesta direcció. Són signes clars de voler intervenir en el mercat de l’habitatge en favor d’aquells que no poden accedir i que tenen menys recursos. Esperem que siguin útils les mesures i que el procés pugui començar a revertir el més aviat possible.

Ara bé, permeteu-me que demani la vostra atenció en dos apunts absolutament necessaris per a la nova política: la necessitats d’establir registres unificats de demanda d’habitatge de protecció i la de destinar recursos suficients a concertar amb les administracions locals per tal de donar significació real ( és a dir eficaç i eficient) als fons municipals de sòl i d’habitatge. En primer lloc caldrà establir mecanismes d’unificació en la recepció de la demanda, establint paràmetres de gestió més enllà del propi municipi, de caràcter supramunicipal. La condició actual, exigida per accedir a certes promocions d’HPO, d’estar empadronat durant dos anys en el municipi per accedir a un habitatge, fa perillar el caràcter equitatiu de les accions i pot arribar a acumular població amb necessitats d’atenció en determinats nuclis urbans. El registre únic ha de tenir un necessari caràcter territorial, organitzat , si s’escau, en grans àrees territorials, mitjançant possibles figures de gestió consorciades. I per a que el registre funcioni hem de dotar d’autèntica musculatura a les reserves públiques de sòl i habitatge. Els recursos de l’Estat en matèria d’habitatge haurien d’arribar a Catalunya fonamentalment amb aquesta finalitat, que ha de tenir segons el nostre punt de vista un caràcter estructural .

El segon element que volem considerar és el que fa referència a l’impuls de les polítiques de mobilitat, capaç de garantir que la producció del nou sostre protegit tingui una vinculació i una coordinació directa amb la millora dels serveis de transport públic. El fenómen de desplaçament de població dels centres urbans cap a les àrees metropolitanes sense un planejament de l’increment de les millores necessàries a nivell de transport públic, així com d’altres serveis, només farà que generar nous conflictes i incrementar els riscos de fractura social, la qual cosa no facilita la implantació de les polítiques socials públiques de l’habitatge. Hem d’apostar per una política conjunta i coordinada d’habitatge assequible i transport públic i hem de vetllar per una actitud positiva, entusiasta i còmplice dels ajuntaments afectats, en la mateixa direcció.

A les portes del debat pressupostari per al 2005, l’increment substancial de recursos per la dotació i millora del transport públic així com per a la producció d’habitatges assequibles es fa urgent i prioritari.

No hay comentarios: