UNA REFORMA IMPRESCINDIBLE DE LA LLEI D’URBANISME

La reforma de la llei d’Urbanisme es produeix en un moment àlgid del debat sobre la necessitat de dotar a les polítiques públiques d’habitatge de l’oferta suficient de sòl per tirar endavant l’objectiu del Govern de promoure la construcció de 42.000 habitatges de protecció oficial durant l’actual mandat.
L’escenari del mercat de l’habitatge no ha variat substancialment en el darrer any, ja que ha continuat el creixement progressiu del mercat de preus immobiliaris, amb un creixement pròxim al 20 % en el primer semestre de l’any 2004. No s’ha pogut revertir encara aquesta tendència al creixement alarmant del preu de l’habitatge. El dinamisme del mercat immobiliari continua essent un refugi de l’estalvi i perquè no dir-ho de l’especulació, així com el seu rescalfament ho és de refugi per a riscos socials, demogràfics i territorials .


El Govern ha analitzat la situació, copsant la necessitat d’establir un mecanisme eficaç per posar al mercat sòl a bon preu, sòl en règim de lloguer, però sòl en definitiva, per tal de poder atendre la demanda social d’habitatge assequible. La controvertida Llei d’Urbanisme ( 2/2002) , sortida d’un debat irregular, insuficient i tancat en fals en la darrera legislatura no garantia la cessió obligatòria de sòl per tal que els ajuntaments, la Generalitat i els promotors de l’HPO poguessin dur a terme la promoció que demana la població que té dificultats per accedir a un habitatge digne.


El Departament de Política Territorial i Obres Públiques va iniciar una reforma ràpida i urgent de la llei amb tres objectius : garantir les reserves de sòl per l’habitatge protegit, la dotació de més competències als ajuntaments per agilitar la cessió d’aquests sòls als promotors de l’habitatge i l’establiment d’un major control i d’una millor gestió sobre el sòl no urbanitzable, la protecció de paisatge i l’ús racional del territori, com és el cas de la regulació del deure dels propietaris del sòl urbanitzable delimitat de participar en els costos d’implantació de les infrastructures de transport públic que resultin necessàries per a l’adequada connectivitat del sector. És a dir, avançant en l’aplicació del binomi habitatge assequible i transport públic que es fa absolutament necessari per a un creixement sostenible i socialment cohesionat de les nostres viles i ciutats.

La reforma preveu, com a premissa bàsica, l’obligatorietat de la cessió gratuïta a l’administració actuant, del 10 % de l’aprofitament urbanístic dels àmbits de desenvolupament inclosos en sectors de millora urbana o en polígons d’actuació urbanística. És una mesura destinada garantir la cohesió social de les actuacions. I estableix fins i tot el mecanisme d’expropiació en cas d’incompliment, en clara mostra de la voluntat política del govern de establir el seu estricte compliment..

Una vegada establerts els preceptes relatius a les mesures que tenen relació amb la cohesió social i la sostenibilitat territorial, l’article cinquè de la reforma modifica la legislació existent per tal de conferir més competències als municipis en matèria urbanística. D’aquesta manera s’estableix que aquells ajuntaments que estiguin dotats de POUM ( Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) o d’un PAUM ( Programa d’Actuació Urbanística Municipal ) podran aprovar de forma definitiva el planejament que se’n derivi. Aquesta és una reforma de gran importància. No només pel que significa per a la millora de la gestió urbanística dels municipis, si no també per que s’inscriu en la doctrina del govern catalanista i d’esquerres que vol engruixir el poder municipal dotant els ajuntaments de majors competències per a la gestió estratègica del seu territori.

Fruit de la mateixa reforma, dins l’àmbit rural i en el sòl no urbanitzable,es dota de major capacitat als municipis per tal que puguin autoritzar actuacions urbanístiques, amb major rapidesa, en masies existents en aquells casos en queda garantida la preservació dels valors naturals i paisatgístics. Es tracta de donar resposta a la inquietud de propietaris i regidors, preocupats per la conservació del medi i, a la vegada, per la pervivència de la població al medi rural i de resoldre una problemàtica encallada des de feia temps.

És aquesta una reforma necessària i imprescindible per tal de posar en marxa una veritable política social de l’habitatge, per agilitar la gestió urbanística racional en el medi rural, per garantir els mecanismes de regulació i de control del planejament sostenible i per a que els ajuntaments puguin enfortir les seves polítiques locals de cohesió social i de defensa territorial.


Roberto Labandera i Esteve Pujol
Diputats del Grup Parlamentari PSC-CpC.