EL CARMEL : D’ARA EN ENDAVANT

La crisi del Carmel ha posat de manifest el resultat insolidari i deficitari d’un model d’actuació en l’obra pública, heretada de vint-i-tres anys de nacionalisme conservador, que es va estructurar sobre el binomi “ protagonisme de l’empresa privada i escàs control de l’administració pública. Un binomi generador de vicis, de cercles de relació no sempre transparents i que en ocasions ( el Carmel ho és ) suma a les causes d’un desastre natural i d’una fallida geològica, un impacte social important i el perill de la pèrdua de credibilitat de les administracions públiques.

La cadena de fets, un cop escoltada en seu parlamentària, la prolixa explicació del Conseller Nadal, ens porta a plantejar- nos dues qüestions : la primera, cal posar en coneixement de la població, l’odisea esperpèntica i il.legal d’un túnel que es va anar construint sota els nostres peus sense carta de navegació (és a dir sense projecte aprovat)durant el darrer mandat de Mas i de Pujol. Quanta confiança podien manifestar els ciutadans en una administració, governada per CIU, amb aquesta continuada i sistemàtica incitació al risc?

D’altra banda, també ens planteja la urgència de revisar en profunditat, i de redefinir en conseqüència, el sistema públic de programació,licitació, execució i control de l’obra pública. En aquest sentit, hi ha antecedents destacats de desastres físics que amaguen, també, sospites similars. Per exemple, qui no recorda l’esfondrament d’un tram de la N-II, a Esparreguera, uns mesos després de la seva inauguració ? O qui no recorda, també, els esvorancs en el subsòl del traçat del TGV entre Saragossa i Lleida? Totes elles dutes a terme durant els anys de govern del Sr. Aznar.

Hi ha grups polítics que fan molt de soroll amb la superfície dels tema, sobre el que va passar durant aquest mes, etc., per intentar que no s’arribi al fons de la qüestió, però en realitat el més important dels fets del Carmel és evitar que els arbres ens impedeixin veure el bosc, que l’escuma ens limiti de conèixer la veritable potencialitat de l’onada.

Hi ha un problema de fons que hem de resoldre . Aquest és el següent: com fem les coses que fem? La continuïtat d’un model de gestió de l’obra pública amb dèficits tan considerables, com ho era el de CIU, està condemnat exclusivament al fracàs. Cal revisar models de gestió de l’obra pública, normes de la seva licitació i adjudicació, sistemes de control de les empreses adjudicatàries, avaluació dels treballs, transparència dels usos dels recursos afectats, etc.

Cal revisar, també, les estructures públiques de què ens hem dotat ( GISA és el cas d’avui) per gestionar l’execució de l’obra pública. Cal canviar a fons tot el sistema creat i el canvi ha de ser estricte, radical i rigorós.

Cal, fins i tot, establir nous mecanismes legislatius. És per això que el Govern ha cregut oportú donar a conèixer la seva voluntat d’enviar al Parlament un projecte de llei de regulació de l’obra pública. És una bona decisió, per que la suma de petits i de grans drames ens porta a sospitar que patim una certa desempara legislativa, que cal solventar amb eficàcia i rigor el més aviat possible, ampliant i/o modernitzant la legislació actualment vigent. Més enllà de la cortina demagògica dels grups de l’oposició la conclusió general és que cal dur a terme una profunda reforma de tot el sistema actualment qüestionat, atenent a dos conceptes bàsics : la garantia dels drets dels ciutadans a viure en condicions de seguretat i, a la vegada, continuar prioritzant per part del govern la inversió en les zones més desafavorides del país. Aquest és el gran canvi estratègic que esperen tots dels nostres governants actuals.

Però, tornem al Carmel. La preocupació de les administracions implicades ( Generalitat i Ajuntament de Barcelona) i la sensibilitat de l’actual govern de l’Estat, ha estat des del primer moment, i continua sent-hi, l’atenció a les persones afectades, la seva seguretat i la seguretat del seus béns. Reallotjar les famílies que han perdut el seu pis, rescabalar-los de les pèrdues del seus béns mobles i /o immobles, donar-los seguretat jurídica, compensar en part el dany moral causat, rehabilitar els pisos malmesos, indemnitzar les pèrdues de l’activitat econòmica, ha desvetllat i desvetlla als responsables polítics que han intervingut des de primera hora en els fets del Carmel. Tot i que hi ha hagut d’altres que no han perdut l’ocasió per intentar (misèria de la política) fer servir la desgràcia dels veïns en benefici d’un limitat interès partidista.

Però el Govern continua mantenint l’objectiu de “ primer les persones”. Fins que el darrer dels veïns no torni a casa seva , el govern no descansarà. Aquest ha estat el compromís del Conseller Nadal i del President Maragall. I això es vol continuar fent de forma professional, amb recursos professionals específics ( com fins ara) i amb concertació continuada amb els veïns afectats a la vegada que garantint-los la màxima seguretat jurídica.

Més enllà de la gestió d’aquesta desgraciada circumstància del present, el Carmel ha de ser una decidida aposta de futur. La construcció domèstica i quotidiana del barri, duta a terme per aquells que hi viuen, necessita el suport d’un projecte potent. La declaració del Carmel com a ARI ( Area de Rehabilitació Integral) és un primer pas molt destacat en aquesta direcció. Compta ja amb la iniciativa de l’Ajuntament i amb el compromís del Govern del President Maragall per iniciar la seva marxa. Els barris amb projectes tenen futur i els barris amb voluntat de parir futur mai estan mancats de projectes. El Carmel n’és un exemple.