Vaig votar SI a la constitució europea i continuo pensant que ens cal més Europa. Ens fa falta una Europa unida, cohesionada i defensora dels principis bàsics de la societat moderna : la defensa de l’equitat, del desenvolupament sostenible, de la justícia social i de la preservació dels interessos col.lectius d’aquells que en formem part.
Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.
Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.
El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.
Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.
La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.
Avui la Unió s’enfronta a tres desafiaments capitals que reflecteixen aquest principis bàsics : la crisi econòmica i d’ocupació, la dependència energètica d’un bon nombre de països del subministrament rus i ucraïnès i la necessitat de comptar amb una presència internacional més forta i eficaç per donar resposta als conflictes polítics armats, ja sigui a l’interior de les seves fronteres o a les portes mateixes de la Unió.
Les conseqüències de la nostra feblesa són ben evidents en el terreny polític. El mateix cas de la independència del Kosovo, en què els Estat Units van imposar un procés polític contra la voluntat de diversos membres de la Unió, que no va saber reaccionar de forma conjunta, és un bon exemple. L’estiu passat varem assistir, astorats, a la invasió de Rússia sobre el territori georgià , en el que va significar un seriós advertiment del règim de Putin contra les pretensions europees i nordamericanes de fer créixer la OTAN entre els països de l’antiga Unió Soviètica. I, en les darreres setmanes, en el greu conflicte de Gaza, en que l’exèrcit israelí ha destruït poblacions i barris sencers de la franja, causant més de 1000 morts i milers de ferits entre la població palestina, s’ha demostrat , un altre cop, aquesta feblesa política.
El proper mes de juny estem convocats a les urnes per tal d’elegir el nou Europarlament. Més enllà dels debats cantonalistes i “de campanari” en que s’entesta la dreta nacionalista a casa nostra, hem de tenir present que el gran desafiament europeu no passa pel debat localista, si no que això que es juga al juny és la capacitat europea per construir una unitat política capaç d’incidir a l’àmbit internacional a nivell social, econòmic i polític.
Cal recordar la important batalla social que ens pertoca lliurar en un continent immers en una crisi de dimensions considerables. La recessió que ja colpeja als grans i als petits pot crear temptacions de retallar l’estat del benestar. Un avenç d’aquesta temptació el varem viure l’any passat amb el debat de la directiva de les 65 hores. El socialisme europeu, amb una participació activa dels socialistes espanyols i catalans i de els forces sindicals, sumats a d’altres forces progressistes va poder tombar una directiva socialment regressiva defensada per la dreta europea. Europa serà social o no serà, va ser el plantejament. I en aquest plantejament continua vigent.
La unitat política, que ningú s’equivoqui, ens és imprescindible per mantenir la vocació europea de democràcia i de benestar. Caldrà anar a votar, per aprofundir l’Europa dels drets, per defensar del treball digne, per construir l’Europa de la igualtat d’oportunitats en una època de turbulències i de transformacions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario