Estic preocupat per algunes reaccions ciutadanes davant les propostes de reforma o de canvi a l'administració. L'anunci de la reforma de la justícia provoca una inèdita vaga de jutges. La necessitat de canvis profunds a l'ensenyament universitari provoca l'ocupació de les aules, la paràl.lisi de les activitats a molts centres i els canvis plantejats al món de l'educació posen escoles i mestres al límit d'un atac de nervis...
El debat provocat per la proposta de canvi del calendari escolar demostra que en aquest país tenim la pell molt sensible. És una mena de demostració de que impera l’opinió de les coses no s’han de canviar, tot i que tinguin defectes, tot i que generin problemes, tot i que la demanda de la societat i de les famílies es quedi sense resposta ?
El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.
No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.
El debat em porta, també, a pensar quin és el tipus de societat que estem construint. Ens semblem més a una societat adormida, conservadora i atònica que a la societat forta, animosa i ambiciosa que diem pretendre. El que prediquem amb la paraula el desmentim amb els fets. I això es greu quan es tracta de l’educació, un dels sectors de l’activitat pública en què més recursos tenim invertits.
No és estrany que molts joves ( i alguns no tan joves) vulguin “tocar al dos”, marxar d’aquí, viure a d’altres contrades. O som capaços de treure’ns de sobre aquesta espècie de rancúnia soterrada contra tot això que no és d’avantatge personal, o som capaços d’apel.lar a nous projectes col.lectius, o realment el futur de tots està molt compromès. L’ autocomplaença apàtica està fora de moda, ja no té futur.
He començat parlant de la possibilitat de que tinguem la pell molt sensible, però tinc el sentiment pesimista de que, o canviem d'actitud o acabarem amb la pell envellida, eixorca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario