El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals d’any.
No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals de desembre. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades, a la creació de nous instituts a poblacions que no en tenien, a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles. Ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa.
També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.
Tanquem el curs polític amb la llei d’educació ja aprovada. La primera llei d’educació en la història del país, que ha pogut tirar endavant gràcies al nou estatut. La llei, que és una eina moderna i potent per a que la comunitat educativa pugui fer front a l’educació de les properes dècades, ha nascut amb el ferm propòsit de millorar la situació de l’educació a Catalunya. L’horitzó és bo. El futur del seu desplegament depèn de la capacitat d’innovació i de transformació que tinguin les comunitats educatives i la mateixa administració pública. Aquesta capacitat d’innovació ha de ser estimulada, impulsada i enriquida, ha de comptar amb una política pública específica. Aquí està el repte. Ho podem assolir.
No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals de desembre. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades, a la creació de nous instituts a poblacions que no en tenien, a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles. Ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa.
També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.
Tanquem el curs polític amb la llei d’educació ja aprovada. La primera llei d’educació en la història del país, que ha pogut tirar endavant gràcies al nou estatut. La llei, que és una eina moderna i potent per a que la comunitat educativa pugui fer front a l’educació de les properes dècades, ha nascut amb el ferm propòsit de millorar la situació de l’educació a Catalunya. L’horitzó és bo. El futur del seu desplegament depèn de la capacitat d’innovació i de transformació que tinguin les comunitats educatives i la mateixa administració pública. Aquesta capacitat d’innovació ha de ser estimulada, impulsada i enriquida, ha de comptar amb una política pública específica. Aquí està el repte. Ho podem assolir.
Nota : he volgut afegir a aquest article una bonica imatge de la nova escola d'Avinyonet del Penedès, un dels projectes més emblemàtics construïts a la comarca pel Govern de Catalunya l'any 2006.
