LES MEMÒRIES D'EN PASQUAL MARAGALL

Ahir vaig assistir a l'acte de presentació de les memòries d'en Pasqual Maragall.

Va ser un acte brillant de la progressia política catalana. Em va agradar, i molt, la intervenció del Narcís Serra i vaig escoltar, emocionat, el bell discurs de la seva filla Cristina.

Les paraules del editor, Ferran Mascarell van ser correctes ( paraules de venedor culte) i les de Francesco Rutelli, improvisades però escasses, fins i tot les vaig sentir poc treballades, un pél ampuloses, excessivament pressoneres del moment. No em van agradar.

Pasqual es va comportar com a Pasqual. Potser tocava que ho fos en aquell moment i al bel mig d'una presentació de llibre convertit en homenatge personal.

M'estimo en Pasqual. Sempre ha estat atent i deferent amb mi i amb les meves coses. I no puc oblidar mai que s'en va anar a l'Uruguai, a la pressa de possessió de Tabaré Vázquez com a nou president en un dels moments més durs de la seva carrera política ( març del 2005 i l'esfondrament de la línia 5 del metro al barri del Carmel). M'emociono quan recordo les seves paraules d'homenatge a Lluís Companys, dites davant del monument que el recorda a Montevideo en la cruïlla dels carrers Ramon Anador i Propios. La seva presència va ser per a la colònia de catalans progressistes una fita històrica. No oblidarem facilment.Era una moment històric, molt especial per a molts de nosaltres.

L'acte d'ahir tenia molt del Maragall de les millors èpoques. De les époques d'expansió i d'entrada al món de Barcelona. Si alguna cosa som els catalans,avui, li devem a Barcelona. I en la tasca de fer de Barcelona una ciutat magnífica i global, en Pasqual Maragall va tenir un protagonisme fonamental.

La seva tasca en relació al nou Estatut és difícil jutjar-la, encara.Serà possible d'aquí uns anys, un cop estigui en marxa la reforma ( ara quasi no camina) i els fruïts d'un major autogovern es puguin gaudir de forma col.lectiva i igualitària. Llavors, tornarem a parlar de Maragall.

En finalitzar la seva intervenció, va deixar anar una frase críptica, de comiat : "els propers tres anys ens ho passarem molt bé,-va dir- després m'aniré a fer companyia a la meva amiga .... o a Rupià... Vaig sentir que posava data a la seva vida pública, apressat de ben segur per la seva malaltia.

Em vaig anar, amb un cert regust amarg.

Ara toca llegir la seva Oda.