Aquesta setmana comença el debat parlamentari sobre el projecte de Llei de Vegueries i el projecte de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona . Tots dos són projectes necessaris, però que tindran diferent recorregut.
Hi ha qui s’entesta en assegurar que no és l’hora de discutir sobre l’organització del territori. En algunes ocasions aquest discurs neix de la por i de la resistència als canvis. En d’altres, l’oposició s’origina en la lògica dinàmica de territoris i ciutats en plena competència. Hi ha uns tercers que reclamen la revisió i l’ampliació de la seva pròpia llei que els garanteix l’Estatut. I uns quarts, per que volen saber que hi ha del seu futur, com si el seu futur depengués de la resta del món i no d’ells mateixos.
L’organització territorial de Catalunya està acordada a l’Estatut. Els municipis i les vegueries són les peces claus per l’estructuració de l’administració local i territorial catalanes, segons assenyala la nostra carta bàsica. Les comarques, en canvi, hauran de complir un rol secundari, que no vol dir menor.
El procés legislatiu de l’organització territorial implica l’aprovació i el posterior desplegament de cinc lleis : la llei del Consell de Governs Locals ( en tramitació), la llei de Governs Locals de Catalunya ( que no ha vist la llum, encara i que ha de complir el rol de llei rectora de tot el procés), la llei de Vegueries ( que ha iniciat el tràmit), la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ( que ha iniciat el tràmit) i la Llei de l’Aran ( que tampoc ha vist la llum, al menys pel moment). Si un problema hem d’afrontar és el de fer el debat sense la llei de governs locals aprovada i sense la llei que revisa i amplia les competències del Conselh Generau d’Aran.
L’oposició ha presentat tres esmenes a la totalitat al projecte de llei de vegueries. L’actitud del PP està fonamentada en seva lògica política centralista i en el seu model d’Estat. Ni han estat ( ni són ) partidaris de l’Estatut del 2006. No són partidaris de la modificació del mapa de les províncies i qualsevol divisió política de la Catalunya interior els deixa freds, donada la seva escassa implantació electoral més enllà de les grans àrees urbanes. L’actitud del Grup Mixt respon a lògiques similars. La seva situació, avui, és absolutament residual en la política catalana i el seu futur és del tot incert. El que no es pot justificar de cap manera és l’actitud de CIU, ja que l’impuls d’una nova organització basada en la norma estatutària, a la qual van donar suport i que entronca amb la tradició del catalanisme polític que volen representar, hauria de formar part no només del seu cos doctrinal si no també de la seva praxis política. El panorama del debat que s’inicia al Parlament confronta, per tant, dos blocs : l’esquerra catalanista i la dreta del país organitzada en els seus respectius nínxols ideològics.
La divisió de Catalunya en vegueries està concebuda com un procés en fases, que ordena els serveis de la Generalitat i que organitza la cooperació i l’assistència tècnica amb el món local. Pel que fa als serveis, des de l’any 2004 ja s’han anat ordenant en set àmbits amb les seves respectives estructures de delegacions. Pel que fa a la funció com a administració local de segon grau, la primera fase de desplegament de la llei no ha d’implicar més canvis que els nominals: les actuals diputacions passen a dir–se consells de vegueria( Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida). El procés d’elecció dels seus membres és idèntic a l’actual dels diputats i de les diputades provincials i els recursos que s’han de fer servir ( professionals, tècnics i materials) són els mateixos amb que ja hi compten. La segona i la tercera fases vindran determinades, en canvi, per un procediment legislatiu que s’haurà d’impulsar en propers mandats, mitjançant el qual el Parlament haurà de proposar ( mitjançant lleis) al Congrés dels Diputats la creació de les noves tres vegueries. Requerirà consens i majories determinants a Catalunya, primer i, capacitat de negociació, posteriorment, a Madrid, per obtenir una majoria absoluta favorable. Hores d’ara, només el PSOE s’ha pronunciat a favor de la constitucionalitat de les vegueries. Per tant, compte ! amb l’actitud actual del PP català, ja que serà definitòria de la seva actitud a nivell de l’Estat, quan arribi el moment.
Els esculls territorials només es podran vèncer amb pactes, compromisos i consensos. El Govern s’haurà d’aplicar a fons per obtenir-los i els grups parlamentaris que li donen suport, també. L’oposició estarà dedicada a fer la guitza. No tindrà un comportament responsable. No podrem esperar res d’ells.
La llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té, en canvi, un camí més tranquil. L’acord polític és ampli i favorable entre les forces polítiques que en formen part. És el fruït d’anys de treball per teixir el consens i la coherència dels seus objectius. És cert, també, que parlem d’una altra cosa, però d’una cosa prou important, prou impactant i de prou entitat com per a entretenir-nos en dilacions injustificades. La realitat metropolitana ja hi és, té una llarga i bona experiència de gestió acumulada en àmbits tant importants com els residus o el transport públic, que ve a reforçar el rol territorial i estratègic de la ciutat de Barcelona. Una capital europea de la seva dimensió necessita comptar amb un govern metropolità potent i eficaç, capaç de liderar el moviment econòmic i social que aglutinen els 36 municipis que la composen. És un fet indiscutible, que ve de la mà d’un acord amplíssim i que hem de procurar que es faci realitat en aquesta legislatura.
Més enllà de la demagògia habitual d’una oposició més feta al vol gallinaci que a les alçades legítimes de les ambicions de país, el debat territorial és primordial. Si alguna cosa es pot objectar és que aquestes lleis no arribessin al Parlament fa sis mesos. Però si ara arriben, no cal ni és bo defugir un debat que ha de ser racional i constructiu, per que és en bona part imprescindible.
Hi ha qui s’entesta en assegurar que no és l’hora de discutir sobre l’organització del territori. En algunes ocasions aquest discurs neix de la por i de la resistència als canvis. En d’altres, l’oposició s’origina en la lògica dinàmica de territoris i ciutats en plena competència. Hi ha uns tercers que reclamen la revisió i l’ampliació de la seva pròpia llei que els garanteix l’Estatut. I uns quarts, per que volen saber que hi ha del seu futur, com si el seu futur depengués de la resta del món i no d’ells mateixos.
L’organització territorial de Catalunya està acordada a l’Estatut. Els municipis i les vegueries són les peces claus per l’estructuració de l’administració local i territorial catalanes, segons assenyala la nostra carta bàsica. Les comarques, en canvi, hauran de complir un rol secundari, que no vol dir menor.
El procés legislatiu de l’organització territorial implica l’aprovació i el posterior desplegament de cinc lleis : la llei del Consell de Governs Locals ( en tramitació), la llei de Governs Locals de Catalunya ( que no ha vist la llum, encara i que ha de complir el rol de llei rectora de tot el procés), la llei de Vegueries ( que ha iniciat el tràmit), la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ( que ha iniciat el tràmit) i la Llei de l’Aran ( que tampoc ha vist la llum, al menys pel moment). Si un problema hem d’afrontar és el de fer el debat sense la llei de governs locals aprovada i sense la llei que revisa i amplia les competències del Conselh Generau d’Aran.
L’oposició ha presentat tres esmenes a la totalitat al projecte de llei de vegueries. L’actitud del PP està fonamentada en seva lògica política centralista i en el seu model d’Estat. Ni han estat ( ni són ) partidaris de l’Estatut del 2006. No són partidaris de la modificació del mapa de les províncies i qualsevol divisió política de la Catalunya interior els deixa freds, donada la seva escassa implantació electoral més enllà de les grans àrees urbanes. L’actitud del Grup Mixt respon a lògiques similars. La seva situació, avui, és absolutament residual en la política catalana i el seu futur és del tot incert. El que no es pot justificar de cap manera és l’actitud de CIU, ja que l’impuls d’una nova organització basada en la norma estatutària, a la qual van donar suport i que entronca amb la tradició del catalanisme polític que volen representar, hauria de formar part no només del seu cos doctrinal si no també de la seva praxis política. El panorama del debat que s’inicia al Parlament confronta, per tant, dos blocs : l’esquerra catalanista i la dreta del país organitzada en els seus respectius nínxols ideològics.
La divisió de Catalunya en vegueries està concebuda com un procés en fases, que ordena els serveis de la Generalitat i que organitza la cooperació i l’assistència tècnica amb el món local. Pel que fa als serveis, des de l’any 2004 ja s’han anat ordenant en set àmbits amb les seves respectives estructures de delegacions. Pel que fa a la funció com a administració local de segon grau, la primera fase de desplegament de la llei no ha d’implicar més canvis que els nominals: les actuals diputacions passen a dir–se consells de vegueria( Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida). El procés d’elecció dels seus membres és idèntic a l’actual dels diputats i de les diputades provincials i els recursos que s’han de fer servir ( professionals, tècnics i materials) són els mateixos amb que ja hi compten. La segona i la tercera fases vindran determinades, en canvi, per un procediment legislatiu que s’haurà d’impulsar en propers mandats, mitjançant el qual el Parlament haurà de proposar ( mitjançant lleis) al Congrés dels Diputats la creació de les noves tres vegueries. Requerirà consens i majories determinants a Catalunya, primer i, capacitat de negociació, posteriorment, a Madrid, per obtenir una majoria absoluta favorable. Hores d’ara, només el PSOE s’ha pronunciat a favor de la constitucionalitat de les vegueries. Per tant, compte ! amb l’actitud actual del PP català, ja que serà definitòria de la seva actitud a nivell de l’Estat, quan arribi el moment.
Els esculls territorials només es podran vèncer amb pactes, compromisos i consensos. El Govern s’haurà d’aplicar a fons per obtenir-los i els grups parlamentaris que li donen suport, també. L’oposició estarà dedicada a fer la guitza. No tindrà un comportament responsable. No podrem esperar res d’ells.
La llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té, en canvi, un camí més tranquil. L’acord polític és ampli i favorable entre les forces polítiques que en formen part. És el fruït d’anys de treball per teixir el consens i la coherència dels seus objectius. És cert, també, que parlem d’una altra cosa, però d’una cosa prou important, prou impactant i de prou entitat com per a entretenir-nos en dilacions injustificades. La realitat metropolitana ja hi és, té una llarga i bona experiència de gestió acumulada en àmbits tant importants com els residus o el transport públic, que ve a reforçar el rol territorial i estratègic de la ciutat de Barcelona. Una capital europea de la seva dimensió necessita comptar amb un govern metropolità potent i eficaç, capaç de liderar el moviment econòmic i social que aglutinen els 36 municipis que la composen. És un fet indiscutible, que ve de la mà d’un acord amplíssim i que hem de procurar que es faci realitat en aquesta legislatura.
Més enllà de la demagògia habitual d’una oposició més feta al vol gallinaci que a les alçades legítimes de les ambicions de país, el debat territorial és primordial. Si alguna cosa es pot objectar és que aquestes lleis no arribessin al Parlament fa sis mesos. Però si ara arriben, no cal ni és bo defugir un debat que ha de ser racional i constructiu, per que és en bona part imprescindible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario