Estem iniciant la primavera i no plou. Més aviat, no plou com cal. No plou com hauria de ploure.
La sequera s'estén per Catalunya i per altres pobles d'Espanya. Al nostre país, el debat està servit, l'alarma ja està encesa i la demagogia comença a prendre cos.
El passat divendres, el Govern de l'Estat va manifestar la seva oposició als trasvassaments ( tot i ser plantejats com a puntuals) tant del Segre com de l'Ebre per garantir l'aigua de boca a més de 5 milions de catalans que viuen a la regió de Barcelona.
Sóc un d'aquests ciutadans disposat a fer tota mena de sacrifics, a estalviar el màxim els recursos que surten per l'aixeta, a coordinar el usos de l'aigua a casa meva amb els previsibles talls de subministrament que es poguin produir i, a acceptar fins a la darrera mesura que el Govern ens plantegi en la matèria.
Però ja fa massa temps que es reclama una solució estructural per garantir el subministrament a Catalunya. Per exemple, si el 80% de l'aigua que es perd ho fa en el sistema de regadius, quines són les mesures que es possen en marxa per aturar tal sangonera? I, d'altra banda, que fan els sectors de la producció agrària que viuen de regar, per reduir tan terrible pèrdua?
L'oposició de CIU i del PP, tota ella amb fortes responsabilitats en el passat en matèria de política d'aigües, no sap ni contesta. Això si, s'apunta a l'alarmisme i al desgast partidista
La nova cultura de l'aigua es basa en un ús racional del recurs, en la seva concepció com a un bé limitat. Però, a banda d'això, cal considerar que el seu impuls ha d'anar acompanyat d'inversions fermes i potents en noves infraestructures de subministrament. El Govern ha d'accelerar la construcció de les desaladores i, també, ha de donar perfil a un veritable pla de xoc per evitar la pèrdua de recursos hídrics en el seus usos urbans, agraris i industrials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario