El President Montilla ha fet una seria advertència al govern de l’estat i a diverses opinions polítiques que han plantejat la necessitat d’anteposar les mesures per frenar al desacceleració de l’economia al debat i als acords sobre el nou finançament autonòmic, en especial el que assenyala l’Estatut de Catalunya.
La raó està del costat del President. Catalunya necessita, de forma urgent, un nou sistema de finançament més just i equitatiu que el model que CIU i PP van pactar el 2001 i que van donar per definitiu, sense clàusula de revisió. El finançament actual, nascut d’aquell model, no permet al país fer front als reptes de creixement de la població ni de modernització de la nostra economia, ni al foment de la investigació i la recerca, ni a “l’aggiornamento” en matèria d’infraestructures, ni garantir l’accés a l’habitatge a tothom que ho necessiti, ni a la millora de les prestacions, en qualitat i proximitat, de serveis tan bàsics com l’ensenyament i la sanitat.
Els problemes de l’actual sistema de finançament són ben descriptibles. Els ingressos de les comunitats autònomes no es corresponen amb les seves necessitats de despesa. Aquesta situació s’ha agreujat en els darrers anys perquè els recursos de les comunitats autònomes han augmentat sistemàticament per sota del que ho han fet els del govern de l’Estat. Això es deu, entre d’altres factors, a que les comunitats autònomes tenen atribuïdes competències com sanitat i educació, amb forts augments de la despesa. O al fet que el govern de l’Estat ha pres decisions que, o bé han traslladat despesa addicional a les comunitats autònomes, com en el cas de la LOGSE, o bé els han reduït la seva capacitat fiscal amb reformes com les de l’IRPF. Però, fonamentalment, es deu a que els governs autonòmics no tenen la clau dels seus ingressos.
La potestat tributària actual de les Comunitats Autònomes és insuficient, tant en la capacitat normativa com en la gestió tributària i els mecanismes d’anivellament i solidaritat penalitzen les comunitats que, com Catalunya, realitzen un major esforç fiscal ( cal tenir en compte que Euskadi i Navarra se situen al marge dels mecanismes d’anivellament i no hi col.laboren). Un últim factor destacable es que el càlcul de les necessitats de despesa es basa encara en dades de població del 1999 ja que el model no compta amb mecanismes d’actualització apropiats. Des del 1999 i fins al 2006, la població catalana ha augmentat un 14,9% i Catalunya ha rebut el 22,64% de la immigració que ha arribat a Espanya.
El nou model que defensa el Govern de la Generalitat, i que neix de l’Estatut, es basa en quatre grans eixos. El primer : la Generalitat ha d’augmentar la seva suficiència financera. Els seus ingressos hauran de procedir íntegrament dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya amb l’augment dels percentatges de participació en el rendiment dels tributs estatals : del 33% al 50% en l’IRPF, del 35% al 50% en l’IVA i del 40% al 58% en els impostos especials. El segon : radica en el fet de que la Generalitat augmentarà la seva capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa, especialment en l’IRPF i en l’IVA. El tercer : el Govern de la Generalitat, amb el nou acord, podrà tenir un paper protagonista en la gestió de tributs a través de l’Agència Tributària de Catalunya que gestionarà els propis i els cedits totalment. El quart eix es basa en l’objectiu de que els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de la seva major contribució fiscal, destinant una part a la solidaritat amb la resta de les comunitats autònomes, però revertint la resta, com succeeix arreu del món i en tots els nivells de govern, en la hisenda de la Generalitat.
Publicat al setmanari El 3 de vuit el divendres 17 de maig del 2008
La raó està del costat del President. Catalunya necessita, de forma urgent, un nou sistema de finançament més just i equitatiu que el model que CIU i PP van pactar el 2001 i que van donar per definitiu, sense clàusula de revisió. El finançament actual, nascut d’aquell model, no permet al país fer front als reptes de creixement de la població ni de modernització de la nostra economia, ni al foment de la investigació i la recerca, ni a “l’aggiornamento” en matèria d’infraestructures, ni garantir l’accés a l’habitatge a tothom que ho necessiti, ni a la millora de les prestacions, en qualitat i proximitat, de serveis tan bàsics com l’ensenyament i la sanitat.
Els problemes de l’actual sistema de finançament són ben descriptibles. Els ingressos de les comunitats autònomes no es corresponen amb les seves necessitats de despesa. Aquesta situació s’ha agreujat en els darrers anys perquè els recursos de les comunitats autònomes han augmentat sistemàticament per sota del que ho han fet els del govern de l’Estat. Això es deu, entre d’altres factors, a que les comunitats autònomes tenen atribuïdes competències com sanitat i educació, amb forts augments de la despesa. O al fet que el govern de l’Estat ha pres decisions que, o bé han traslladat despesa addicional a les comunitats autònomes, com en el cas de la LOGSE, o bé els han reduït la seva capacitat fiscal amb reformes com les de l’IRPF. Però, fonamentalment, es deu a que els governs autonòmics no tenen la clau dels seus ingressos.
La potestat tributària actual de les Comunitats Autònomes és insuficient, tant en la capacitat normativa com en la gestió tributària i els mecanismes d’anivellament i solidaritat penalitzen les comunitats que, com Catalunya, realitzen un major esforç fiscal ( cal tenir en compte que Euskadi i Navarra se situen al marge dels mecanismes d’anivellament i no hi col.laboren). Un últim factor destacable es que el càlcul de les necessitats de despesa es basa encara en dades de població del 1999 ja que el model no compta amb mecanismes d’actualització apropiats. Des del 1999 i fins al 2006, la població catalana ha augmentat un 14,9% i Catalunya ha rebut el 22,64% de la immigració que ha arribat a Espanya.
El nou model que defensa el Govern de la Generalitat, i que neix de l’Estatut, es basa en quatre grans eixos. El primer : la Generalitat ha d’augmentar la seva suficiència financera. Els seus ingressos hauran de procedir íntegrament dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya amb l’augment dels percentatges de participació en el rendiment dels tributs estatals : del 33% al 50% en l’IRPF, del 35% al 50% en l’IVA i del 40% al 58% en els impostos especials. El segon : radica en el fet de que la Generalitat augmentarà la seva capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa, especialment en l’IRPF i en l’IVA. El tercer : el Govern de la Generalitat, amb el nou acord, podrà tenir un paper protagonista en la gestió de tributs a través de l’Agència Tributària de Catalunya que gestionarà els propis i els cedits totalment. El quart eix es basa en l’objectiu de que els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de la seva major contribució fiscal, destinant una part a la solidaritat amb la resta de les comunitats autònomes, però revertint la resta, com succeeix arreu del món i en tots els nivells de govern, en la hisenda de la Generalitat.
Publicat al setmanari El 3 de vuit el divendres 17 de maig del 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario