El CLERO MÉS RADICAL EN CONTRA DE LOS ESPAÑOLES

Hoy ha hablado la Conferencia Episcopal y ha pedido el voto contra las fuerzas del progreso.Es dudoso que la cúpula eclesiástica pueda entrar en política sin arriesgar nada. Pero ahí está su militancia en favor de las fuerzas más conservadoras.

Es inmoral que la misma cúpula use el terrorismo como arma para atacar al socialismo. Los socialistas hemos dejado muchos compañeros y compañeras en esta durísima y larga batalla contra el terror. La cúpula actual de la iglesia debería saberlo.

La cruzada ideológica que los dirigentes de la iglesia están llevando a cabo contra el Presidente Zapatero y las fuerzas de la izquierda no tiene parangón en la historia de la democracia.Buena parte de la púrpura ha tomado el camino ultra y radical, al lado del PP, en contra de las profundas reformas civiles y democráticas que ha vivido España en los últimos cuatro años.

Los que no condenaron la participación en la guerra de Irak del último gobierno de Aznar condenan hoy a un presidente pacifista. La púrpura católica, tan alejada de la gente sencilla del país y de la defensa de sus libertades,ha optado por el conservadursimo a ultranza de Rajoy, Zaplana, Aguirre, Aznar y Acebes...

No lo debemos olvidar.

Sospecho que en esta noche, en muchos rincones de España, católicos sencillos y progresistas lloran en silencio por la reacción brutal de su dirección. Debemos estar con ellos, ponernos a su lado, defenderlos de sus jefes. Para ellos sólo Zapatero tiene la respuestas políticas adecuadas.

EL SIGNIFICADO DE LA OBRA POLITICA DE ZAPATERO

Hay tres ámbitos en las que ha destacado el primer gobierno del Presidente Zapatero : la defensa de los derechos humanos, el desarrollo de nuevos derechos y libertades civiles y el impulso de profundas políticas sociales.Los tres elementos han marcado sus cuatro primeros años y han impulsado el debate sobre el crecimiento del estado social y de libertades en España.

En el campo de los derechos humanos, además de la retirada de las tropas de Irak que he señalado en otras ocasiones, es remarcable la legislación aprobada para reducir una lacra social: la violencia doméstica, en especial la ejercida contra la mujer.

Una concepción liberal de la sociedad y del rol del individuo ha permitido, de forma paralela, la aprobación y la puesta en marcha de importantes reformas legislativas. La reforma de la ley del divorcio, el derecho al matrimonio para las parejas homosexuales o el impulso de las medidas para obtener mayores niveles de igualdad para la mujer son algunos de estos ejemplos.

En el campo social creo que lo más destacado es el despliegue de la ley de fomento de la autonomía personal y de prevención de la dependencia, más concocida como ley de la dependencia. Pero no se acaba aquí su obra social. Las ayudas de 2.500 euros por cada nuevo hijo, la subida del salario mínimo hasta los 600 euros, el incremento de las pensiones más bajas, el nuevo paquete de medidas para posibilitar a los jóvenes el acceso a la vivienda favoreciendo así su emancipación, son otras medidas que permiten ampliar el estado del bienestar español, inferior aún en dimensión y en capacidad de respuesta al de otras democracias avanzadas cuyo ejemplo debemos seguir.

La obra de Zapatero ha provocado la reacción de la derecha política y el endurecimiento del mensaje por parte de sus dirigentes civiles, políticos y religiosos. Por ello, las próximas eleciones del 9 de marzo significan algo más que un encuentro con las urnas para evaluar el trabajo de un gobierno y el nivel de cumplimiento de sus objetivos y sus compromisos. El 9 de marzo se enfrentan, papeleta electoral en mano, dos concepciones antagónicas sobre el model social y político para España. El primero, basado en una concepción ampliamente liberal y progresista y otro, construido sobre el más duro conservadurismo. Si el primero avanza, España avanzará aún más. Si el segundo vence, el retroceso político y social está servido. Nadie puede equivocarse.

UN VIAJE A BELLA UNION (URUGUAY)

Hace poco más de un mes pude visitar una experiencia realmente enriquecedora. Mis amigos Raúl Sendic y Leonardo de León me propusieron visitar el Proyecto ALUR ( Alcoholes del Uruguay) situado en el antiguo ingenio azucarero de Calnu en Bella Unión, en el extremo norte del Uruguay, en la encrucijada de dos ríos.

El entusiasmo contagioso de mis dos amigos por su trabajo, un viaje aéreo de punta a punta del país en avioneta y el hecho de poder conocer una experiencia extraordinaria de desarrollo regional hicieron el viaje inolvidable.Por ello invito desde estas páginas, a quien pueda hacerlo, a acercarse hasta Bella Unión y conocer de cerca la paulatina transformación de la situación de pobreza crónica de un pueblo del interior uruguayo, que es para mi un proyecto de transformación y de cambio de la realidad rural realmente entusiasmante.

No conocía ni la caña de azúcar ni el ingenio. Sus nombres más bien me habían provocado siempre reminiscencias de esclavitud y de dolor, aunque también( y en el polo opuesto) de revolución cubana. Aquí hay otras cosas. En poco tiempo se ha podido doblar el tiempo de zafra, se ha creado empleo y se han inyectado recursos en una economía local muy maltrecha. Todo ello sumado a una nueva orientación de los resultados del trabajo basados en el estudio y en la investigación.

El trabajo de Raúl, de Leonardo y de todo su equipo forma parte del país ilusionado que está emergiendo de los restos de aquel antiguo país que se hundió con el conservadurismo batllista en decadencia y con el terrible tsunami económico del corralito de principios del 2000. Me emocionó su esfuerzo. Un esfuerzo que puede convertir en realidad la vieja y tan permanente frase artiguista de que " los más infelices sean los más privilegiados"

Enhorabuena amigos!! Enhorabuena Bella Unión !!

UN DIUMENGE BEN MACO

El passat diumenge vaig ser-hi al míting de la Vall d'Hebró. Un míting magnífic, amb un Montilla ferm, una Carme Chacón entusiasta i un Felipe González immens.

Algun periodista ha dit que va ser una demostració de musculatura socialista. Definició encertada !

Considero a Felipe un dels grans capitals del socialisme espanyol i, en general, del conjunt de la gent progressista de Catalunya i d'Espanya.El diumenge,el seu discurs va ser brillant, posant l'accent en els comportaments ideològics a la política, en els grans reptes que ha d'enfrontar Espanya en matèria energètica, econòmica i de medi ambient, entre d'altres. Va ser una lliçó magistral.

La Carme va fer un exercici de fe felipista que ajuda a conèixer el marc de la seva formació com a política. El seu discurs es va centrar en assenyalar les diferències de les ofertes i dels lideratges de l'esquerra i de la dreta en l'actual panorama espanyol. És important insistir en aquestes diferències de model, ja que és el que intenten amagar a l'escenari espanyol CIU, BNG o PNB. Molt bé, Carme, cal dir que la grans fites del futur no radiquen en les identitats sino en el model de societat que es defensa. CIU, que vol aparèixer amb tocs moderats,defensa un model social profundament conservador.

El míting ens va omplir d'entusiasme. Es va demostrar que hi ha capital humà i ideològic més que suficient per mobilitzar la ciutadania. Vaig marxar esperançat.

DOS INTENDENTES URUGUAYOS EN BARCELONA

A comienzos de esta semana nos visitaron los intendentes uruguayos, Ricardo Erlich i Marcos Carámbula. Uno, lo es de Montevideo. El segundo es el intendente de Canelones. Con ellos nos ha llegado una bocanada de aire institucional y frentista a todos aquellos uruguayos que vivimos en Barcelona y que seguimos la política del país.

Me correspondió intervenir en la Fundación Casa América de Catalunya, a petición de Pedro Zaragüeta, president de Casa Uruguay, que dirigió el acto . El martes 15 reunimos al comité catalán del FA en La Ternerita ( Consell de Cent 281) y estuvimos analizando la situación política del país bajo la presidencia de Marcos Carámbula y de Antonio del Río.

Me ha impresionado el dignísimo trabajo que están llevando a cabo los compañeros intendentes en sus respectivos departamentos.La recuperación económica del Uruguay es bien visible y la acción del gobierno avanza por buen camino. Carámbula ya me lo había dicho cunaod le visité en su despacho : " sólo administrando bien ya podemos hacer mucho, aunque ello aún no es suficiente".

En Barcelona las dos ciudades están impulsando nuevos programas y tejiendo nuevas relaciones. ha sido muy importante el rol de la Diputación de Barcelona para darle un buen giro a estas relaciones. Han contactado con el Area Metropolitana de Barcelona, con el Fons Català de Cooperació, con la Agència Catalana de Cooperació i con la Secretaria de Planificació del Govern de la Generalitat, para conocer experiencias de gestión del litoral y el programa de barrios.

Han sido días intensos pero muy positivos. Cada vez que termina un encuentro de este tipo me siento con un regusto emocional especial. Tengo ganas enormes de que el Uruguay salga adelante. Que lo pueda hacer en parte de la mano de la gente de Cataluña me colma de entusiasmo.

Los dos actos fueron un éxito.Una constatación : muchos uruguayos seguimos al pie del cañon. Es más que una buena noticia.

ZAPATERO : PAU, IGUALTAT I NOUS DRETS CIVILS

L’abril de l’any 2004, a poques hores d’haver assumit com a president del Govern d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero va ordenar el retorn de les tropes espanyoles que estaven a l’ Irak. Va complir, d’aquesta manera, amb un compromís explícit amb la ciutadania i amb els col.lectius que lluiten per la pau. Va ser una decisió valenta i arriscada que li va costar el refredament de relacions amb el govern nordamericà, però que va generar a tota Europa una major expectativa i confiança en els sectors pacifistes .

A mitjans de l’any 2006, acomplint un altre compromís polític i personal, quan l’ETA va anunciar un alt al foc definitiu, el President Zapatero va sol.licitar al Congrés dels Diputats l’autorització per obrir converses amb la banda armada. Si recordem que Aznar ens va ficar en el conflicte iraquià sense ni tan sols comparèixer una vegada a les Corts per donar explicacions, la diferència entre la voluntat de consulta i de respecte al Parlament de tots dos polítics ha quedat ben palesa. El procés es va frustar per voluntat dels terroristas, però el compromís per la pau manifestat pel seu govern segueix en peu.

El mes de juny de l’any 2005, el Congrés dels Diputats va votar la llei que consagra el dret de les parelles homosexuals a contreure matrimoni, posant a Espanya entre els primers països del món que han regulat la igualtat de drets en aquesta matèria. La mesura va fer crèixer el prestigi internacional de la nostra societat. Els homosexuals i les lesbianes de tot el món , així com els membres d’innumerables col.lectius de defensa dels drets civils van veure en aquest gest una de les decisions més trascendents per a la consolidació de la llibertat d’orientació i opció sexual. La decisió política del President Zapatero era el resultat del pacte amb la societat civil més madura. Permeteu-me que de manera personal, consideri aquesta nova llei com un dels moments estel.lars del seu primer mandat presidencial.

El mes de febrer de l’any 2007 va entrar en vigor la llei de la igualtat de gènere, una llei en benefici de la millora de la situació de la dona a la nostra societat. Els partits polítics van haver de concòrrer a les eleccions municipals del passat mes de maig fent efectiu el principi de paritat en les seves candidaturas en tots els municipis de més de 5000 habitants. La societat ho va encaixar molt bé, només la dreta espanyola va posar el crit al cel. El camí de les dones cap a la igualtat social ha estat i és, encara, un camí molt llarg, massa llarg. El President Zapatero, en impulsar aquesta llei, ha donat compliment a la demanda històrica de milions de dones dels pobles d’Espanya, que han vist ara com es posen les bases per arribar a obtenir un nivell de representació igualitària al món polític, al món professional, al món social i al món econòmic.

He volgut assenyalar aquest quatre àmbits de compromisos de Zapatero amb la societat espanyola. Són compromisos que estructuren la nova i renovada societat en que vivim sobre bases més justes. Fent-ho ha assumit riscos electorals, ha posat en per de guerra les forces reaccionàries, però també és cert que amb aquestes decisions la qualitat de la nostra convivència i de la nostra democràcia s’ha incrementat substancialment.

UN ACORD PER VINT ANYS : UN BON TREBALL PEL PENEDES.

L’any 2007 ha acabat amb una bona noticia per l’Alt Penedès: l’aprovació del document d’acords que ha fet el Consell Comarcal sobre el Pla Director, fet que obre les portes a la seva aprovació definitiva per part del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i que tindrà una validesa de vint anys.

El desenvolupament dels treballs és la suma de les tasques que va posar en marxa la presidenta Angèlica Rodríguez, el treball de desplegament i de debat en profunditat del tàndem polític conformat pels presidents Lluís Valls i Ramon Xena i del gerent Jordi Cuyàs i l’impuls definitiu de l’actual equip de govern encapçalat per Francesc Olivella, Jordi Girona i Jesús Salius. Un període intens, durant el qual, la política d’ordenació territorial del Govern de la Generalitat, sota la direcció del Conseller Nadal i del secretari Oriol Nel.lo, han tingut un rol definitiu.

Cal destacar que en el resultat final del treball ha tingut a veure, i molt, l’acord entre les forces polítiques per a la governabilitat del Penedès. D’aquí, el bon resultat final, d’aquí el consens, d’aquí la unanimitat. Unanimitat política territorial i capacitat de direcció política per part del govern nacional han estat les peces claus per arribar a bon port.

Durant l’any que s’inicia, el Penedès haurà de fer front a nous acords territorials. El passat 5 de desembre el Parlament de Catalunya va debatre la creació de l’àmbit de planejament del Penedès. Les posicions no van ser unànimes, i més enllà del resultat concret i una falsa eufòria produïda per l’aritmètica parlamentària, és ben palès que el resultat de la discussió no permet un gran optimisme. Ni el Pla de Govern contempla fer un nou àmbit ni les forces polítiques que li donen suport tenim un posicionament unitari en aquest tema. El perill que albirem és la pretensió d’alguns d’imposar decisions just a un Govern que de forma majoritària no veu clar aquest nou àmbit. Potser poden haver de victòries pírriques, però difícilment hi hauran solucions sòlides de futur. El balanç de les decisions del nacionalisme conservador, impossant un model territorial no consensuat, presses fa vint anys en la matèria, no és bo, ans al contrari, és decebedor.

El Govern ha de fer front al debat de l’organització territorial de Catalunya. En aquesta matèria, el conseller Puigcercós ens ha demanat al Parlament, prudència, sentit comú i capacitat de diàleg. Espero que aquests principis siguin el nord en el debat que s’acosta. Si de veritat volem fer una organització territorial moderna i amb el menor cost possible pels ciutadans, ens cal posar el comptador a zero i debatre els temes amb racionalitat i intel.ligència. Si, en canvi, la postura a adoptar és la de deixar anar les passions a dojo, tancar-nos en el discurs essencialista, atendre més a les expectatives electorals que al disseny d’una organització que doni resposta a les necessitats ciutadanes i territorials de forma eficaç i eficient, ben poca cosa farem. Si anem per aquest camí, s’obrirà l’aixeta a un model administratiu basat en les pressions territorials i podem acabar aprovant un mapa de vegueries sense consens i, per tant, amb tal grau de conflicte polític que les faran inviables. A l’ombra de certs campanars se celebraran petites victòries, però l’ambició col.lectiva haurà perdut de valent i el futur dels territoris quedarà perillosament minvat. Des d’aquesta perspectiva us dic que jo vull pel Penedès un futur de creixement social i productiu, no d’hipoteques.


Publicat a El 3 de Vuit, el 4 de gener del 2008