UN FINANÇAMENT JUST I EQUITATIU PER UN PAIS QUE CREIX

El President Montilla ha fet una seria advertència al govern de l’estat i a diverses opinions polítiques que han plantejat la necessitat d’anteposar les mesures per frenar al desacceleració de l’economia al debat i als acords sobre el nou finançament autonòmic, en especial el que assenyala l’Estatut de Catalunya.

La raó està del costat del President. Catalunya necessita, de forma urgent, un nou sistema de finançament més just i equitatiu que el model que CIU i PP van pactar el 2001 i que van donar per definitiu, sense clàusula de revisió. El finançament actual, nascut d’aquell model, no permet al país fer front als reptes de creixement de la població ni de modernització de la nostra economia, ni al foment de la investigació i la recerca, ni a “l’aggiornamento” en matèria d’infraestructures, ni garantir l’accés a l’habitatge a tothom que ho necessiti, ni a la millora de les prestacions, en qualitat i proximitat, de serveis tan bàsics com l’ensenyament i la sanitat.

Els problemes de l’actual sistema de finançament són ben descriptibles. Els ingressos de les comunitats autònomes no es corresponen amb les seves necessitats de despesa. Aquesta situació s’ha agreujat en els darrers anys perquè els recursos de les comunitats autònomes han augmentat sistemàticament per sota del que ho han fet els del govern de l’Estat. Això es deu, entre d’altres factors, a que les comunitats autònomes tenen atribuïdes competències com sanitat i educació, amb forts augments de la despesa. O al fet que el govern de l’Estat ha pres decisions que, o bé han traslladat despesa addicional a les comunitats autònomes, com en el cas de la LOGSE, o bé els han reduït la seva capacitat fiscal amb reformes com les de l’IRPF. Però, fonamentalment, es deu a que els governs autonòmics no tenen la clau dels seus ingressos.

La potestat tributària actual de les Comunitats Autònomes és insuficient, tant en la capacitat normativa com en la gestió tributària i els mecanismes d’anivellament i solidaritat penalitzen les comunitats que, com Catalunya, realitzen un major esforç fiscal ( cal tenir en compte que Euskadi i Navarra se situen al marge dels mecanismes d’anivellament i no hi col.laboren). Un últim factor destacable es que el càlcul de les necessitats de despesa es basa encara en dades de població del 1999 ja que el model no compta amb mecanismes d’actualització apropiats. Des del 1999 i fins al 2006, la població catalana ha augmentat un 14,9% i Catalunya ha rebut el 22,64% de la immigració que ha arribat a Espanya.

El nou model que defensa el Govern de la Generalitat, i que neix de l’Estatut, es basa en quatre grans eixos. El primer : la Generalitat ha d’augmentar la seva suficiència financera. Els seus ingressos hauran de procedir íntegrament dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya amb l’augment dels percentatges de participació en el rendiment dels tributs estatals : del 33% al 50% en l’IRPF, del 35% al 50% en l’IVA i del 40% al 58% en els impostos especials. El segon : radica en el fet de que la Generalitat augmentarà la seva capacitat normativa sobre els impostos estatals en què participa, especialment en l’IRPF i en l’IVA. El tercer : el Govern de la Generalitat, amb el nou acord, podrà tenir un paper protagonista en la gestió de tributs a través de l’Agència Tributària de Catalunya que gestionarà els propis i els cedits totalment. El quart eix es basa en l’objectiu de que els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de la seva major contribució fiscal, destinant una part a la solidaritat amb la resta de les comunitats autònomes, però revertint la resta, com succeeix arreu del món i en tots els nivells de govern, en la hisenda de la Generalitat.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el divendres 17 de maig del 2008

DUES CONVERSES D'EDUCACIO: AMB EL TONI RESTA SOBRE EL BATXILLERAT NOCTURN DE VILAFRANCA I AMB LA GENT DE PONTONS SOBRE LA NOVA ESCOLA.

El divendres passat vaig visitar l'Institut Eugeni d'Ors. El motiu ha estat la visita al seu director, Antoni Resta, per parlar-ne de la noticia del possible tancament del batxillerat nocturn presencial a partir del proper curs. Millor dit, si les negociacions obertes no fructifiquen el mes de setembre no hi haurà oferta presencial per als alumnes de 1er. curs del batxillerat nocturn. Hi haurà una nova oferta basada en la formació a distància.

Penso que ens manca una avaluació conjunta amb la comunitat educativa per saber què passa amb el batxillerat nocturn al nostre país, com s'estructura la seva demanda i quines sortides s'han de dur a terme. Tothom coincideix en la necessitat d'una reforma a fons. Però és possible que es necessiti d'una fase transitòria.

Els especialistes i els assessors que treballen en aquesta reforma han de reflexionar sobre l'impacte territorial i educatiu del canvi. Entre d'altres elements d'anàlisi destaca un fet ben significatiu : hem de garantir que la població usuaria actual de l'oferta pugui trobar en l'educació a distància la fòrmula més eficaç per a millorar el seu rendiment. Són majoritàriament alumnes que necessiten un periode més llarg de temps per acabar el batxillerat. La tutoria o la formació semipresencial poden ser un bon recurs per acabar de reintegrar a aquestes persones al sistema escolar. Sobre aquesta base, es pot definir una fase de transició en què tant l'alumnat com el professorat assatgin nous mètodes i nous programes educatius per garantir a tothom la igualtat d'accés a les oportunitats educatives i professionals.

Confio en el Toni Resta i en el seu equip i en la capacitat demostrada de trobar sortida adequada al problema plantejat. Són gent amb empenta educativa que considera l'educació com una eina eficaç de canvi personal i col.lectiu.

El diumenge al matí vaig pujar a Pontons. Em vaig reunir amb els amics del grup : el Joan, el Miquel, el Daniel, el Vicenç, la Cristina i la Sandra. Hem parlat,també, d'educació, de la marxa de l'escola. El grau de satisfacció, em diuen, és molt alt en relació al seu funcionament. Em demanen suport per a uns quants temes que volen millorar. Els hi dono. Sempre he admirat aquest grup per l'entusiasme i el compromís amb el seu poble. Hem pogut compartir l'esmorçar esplèndid que prepara la Roser ( molt de pagès) amb la Dolors, la directora de l'escola. Encara penso en tot el que va costar recuperar-la...Però ja està funcionant. La Sandra i la Dolors són companyes de feina al centre escolar.La Cristina és la presidenta de l'AMPA i el Joan i el Vicenç li fan costat. Em parlen i em comenten un bon grapat de temes, preocupats, exigents, il.lusionats...Disfruto molt amb aquest tipus de feina que m'acosta a la vida quotidiana de la gent, als seus anhels, a les seves aspiracions.Té per a mi un punt de triomf personal haver pogut col.laborar en la recuperació d'una escola que es va tancar l'any 1968. Va ser obra dels meus amics pontonencs. Per això, em sento molt compromés en que pugui funcionar bé.

Marxo cap a Sabadell amb la revista Pontons a les mans. La revista és fruït de la sana tossuderia del Daniel. Feta a pulmó ( el seu).

PLOU !! I AMB GANES !!

Un dels debats parlamentaris més intensos i escalfats sobre la connexió de la xarxa ATLL ( Aigües Ter Llobregat) es va fer un dels dies de més pluja al Parc de la Ciutadella . Mentre a l'interior de l'hemicicle les veus pujaven de to i el matís melodramàtic unificava les veus de l'oposició, a fora, al patí immediat del Palau pluvia a bots i barrals...Quina paradoxa! Aquells que ens vam adonar del fet vam abandonar el debat i vam sortir a veure caure l'aigua des de les gàrgoles sobre el petit jardí interior. Una premonició de les pluges d'avui?Potser...

Ahir va començar a ploure amb ganes a Vilafranca i a bona part de Catalunya. Veig les vinyes sota la pluja. Veig la gent que camina de pressa sota la pluja. I, de veritat, m'envolta una sensació nova i feliç.

Però, tot i l'aigua caiguda i la que encara pot caure...és imprescindible que es dugui a terme l'obra de la connexió de les dues xarxes que té previst el Govern des de Constantí a Olèrdola. Catalunya no pot estar a expenses de la pluviometria en un tema tan seriós com és el de garantir el subministrament de l'aigua de boca a la població quan la necessita.

Cal recordar, aquí, que ja avui dia hi hamés de 50 nuclis poblats que son abastits amb camions cisternes, donat que han esgotat les seves existències locals. No podem continuar improvitzant. L'obra es fa molt necessària.

Des del punt de vista del subministrament en el futur, ho hem dit per activa i per passiva: les plantes dessalinitzadores són la garantia per a evitar aquestes situacions. Pel seu cost, per l'estat avançat del programa de la seva execució, per garanties de la seva titularitat, l'aigua del mar és el millors dels recursos hídrics per les possibles emergències del futur.

Ara bé, tot i que plogui no podem deixar d'estalviar l'aigua. El màxim que poguem!

L’ABASTAMENT D’AIGUA ALS PENEDESENCS : UNA EMERGÈNCIA

El Sr. Raventós, des de les pàgines d’aquest setmanari, ha tornat a ratificar el posicionament de CIU en contra de les mesures imprescindibles d’emergència per abastir d’aigua (si fa falta) a més de cinc milions de catalans i catalanes, entre ells a la quasi totalitat de la població penedesenca. No m’aturaré a considerar les diverses acusacions abocades pel diputat conservador contra un article meu publicat fa setmanes. No crec que interessi a cap ciutadà, en un circumstància tan especial, l’intent inútil de picabaralla continua en que ens vol col.locar CIU per un tema en el qual no es van prendre durant el seus 23 anys de govern les decisions estructurals suficients.

La regió que abasteix l’ATLL( Aigües Ter llobregat) necessitarà aigua a finals de la tardor, si no plou. L’emergència ho és, també, pel Penedès. Que quedi clar. Davant d’un fet tan dramàtic el govern ha pres la decisió que correspon : construir una canonada que porti l’aigua des de la central del CAT ( Consorci d’Aigües de Tarragona) a Constantí al dipòsit d’Olèrdola, per fer una aportació extraordinària i puntual. Aquesta solució és la que dóna majors garanties. Es pot construir en un temps de sis mesos i pot aprofitar l’excedent de la concessió del CAT. El Consorci tarragoní té una concessió d’aigües de l’Ebre de 120 Hm3/any, dels quals consumeix anualment 2/3, pagant en canvi la seva totalitat. Els 40 Hm3/any que no consumeix el CAT, i que ja estan pagats, són els que de forma temporal i extraordinària es transportaran fins a la regió que abasteix l’ATLL.

Tots sabem que Catalunya pateix un problema estructural: una distribució inversa entre els recursos d’aigua i la població sobre el territori. Per tal de solucionar-ho, la Generalitat de Catalunya impulsa cinc grans actuacions estructurals : la dessalinització (190 Hm3 a finals del 2012), l’increment de l‘estalvi urbà ( 59 Hm3 a finals del 2025), les millores en la depuració (194 Hm3 a finals del 2015), la millora de les grans infraestructures hidràuliques ( 40 Hm3 a finals del 2010), el foment de l’estalvi agrícola mitjançant els plans de modernització dels regadius ( 1538 M€ en el període 2007-2011). El conjunt de les actuacions segueixen amb rigor el que planteja la Directiva Marc sobre l’Aigua de la Unió Europea i el programa A.G.U.A. del Govern d’Espanya, que primen la sostenibilitat i defugen dels transvassaments. El volum en joc, amic lector, és superior al que mai s’havia endegat a Catalunya des de la Generalitat : s’aportaran 300 Hm3 per l’any 2012 i fins a 500 Hm3 l’any 2025.

CIU, en mig de l’emergència, ha llançat un altre cop la proposta del trasvassament del Roïne. Aquesta proposta no és una alternativa viable. És un projecte faraònic de costos més elevats, amb menor aportació d’aigua i subjecte a la dependència política de França. El cost de la inversió per fer el trasvassament és el doble que la inversió en dessalinització i el preu unitari total de l’aigua francesa seria de 0,85€/m3 en front del 0,69 €/m3 de l’aigua de la dessalinitzadora. L’aportació d’aigua del projecte no superaria els 190 Hm3 ( l’any 2022 !!), mentre que el conjunt d’actuacions del Govern aportarien 300 Hm3 ja al 2012. I no oblidem que l’aigua del Roïne requerirà en tot moment l’autorització del Govern francès. Pel que es veu, el Sr. Raventós aposta, en el tema de l’aigua, per un trasvassament amb sobirania francesa.

Article publicat al Setmanari El 3 de Vuit el divendres 2 de maig

EL PENEDÈS QUE ENS ESTIMEM

Malgrat la parafernàlia propagandística dels seus promotors , el sopar de la Nit de la Vegueria no va poder finalitzar amb una declaració conjunta per diferències amb el text. També es van produir absències significatives d'importants responsables polítics anunciats d'antuvi. Tot plegat crec que el resultat no va ser el previst.

Però vull centrar-me en la resposta del Govern a la resolució 91/VIII del Parlament. La resposta va en la mateixa direcció de l'esmena presentada per PSC-CPC i ICV-EUA al text de CIU i que no va comptar amb el suport d'ERC.En resum, el Govern compleix amb la legislació vigent en matèria de planejament i amb el seu programa, que és el programa de l'Entesa. La legislació mandata a dur a terme el planejament territorial parcial de set àmbits. El programa posa data a la seva realització. En coherència, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ha complimentat la resolució 91 /VIII amb la següent resposta

"D'acord amb allò que disposen els articles 140 i 146 del Reglament del Parlament de Catalunya, i per tal de donar compliment a la Resolució 91/VIII, sobre la creació d’un àmbit funcional de planificació territorial que inclogui l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i els municipis de l’Anoia que s’hi vulguin adherir, aprovada per la Comissió de Política Territorial el dia 5 de desembre de 2007, em complau d’informar que he pres les determinacions següents:

“Encarregar a la Secretaria per a la Planificació Territorial per tal que, a través del Programa de Planejament Territorial, prengui les determinacions oportunes per tal de:

1. Promoure immediatament l’elaboració d’un pla director territorial, amb contingut del pla territorial parcial, que comprengui les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i, en el seu cas, l’Anoia, que incorpori les determinacions corresponents als seus àmbits que s’assenyalen en els plans territorial parcials que estan en procés d’elaboració i tramitació d’acord amb la Llei 1/1995.
2. Considerar el mandat de la resolució 91/VIII en la definició dels àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials, que s’haurà de fer a la propera revisió del Pla Territorial General de Catalunya, tot integrant el contingut del pla director territorial.”




Joaquim Nadal i Farreras
Barcelona, 18 d’abril de 2008

L’AIGUA D’AVUI I DE DEMÀ

Si no plou aviat i en quantitats suficients al novembre s’haurà de portar aigua d’altres contrades per garantir l’abastament a Barcelona i a tota la regió ATLL ( aigües Ter-Llobregat) que inclou la nostra comarca. El Govern ha previst ja les mesures excepcionals i temporals per fer-ho i la població té les garanties que no tindrà dificultats en l’ús del preuat element, al menys per als usos bàsics. El període a cobrir va des de finals d’any fins a la primavera de l’any que ve.

Hi ha qui s’entesta en fer d’aquest debat una baralla partidista i com a única alternativa planteja un nou trasvassament : el del Roïne. És bó que se sàpiga que no és solució per a la tardor. La construcció del trasvassament propossat no pot garantir el subministrament, com a mínim, abans de 4000 dies o el que és el mateix no abans de deu anys. Dos o tres problemas més cal afegir al tema, i que la proposta deixa de banda : l’enorme cost de l’obra i l’alt cost de l’aigua trassvasasada, el fet que “la paella pel mànec” la tindrà sempre París en matèria del seu subministrament, l’oposició frontal dels pagesos del sur de França al seu trasvassament i la proximitat de les aigües del riu francès amb les centrals nuclears de la zona de l’Alt Roïne. Però el més important de tot és que no soluciona en absolut el problema immediat del mes de novembre, en cas de que les pluges no apareguin.

El Govern de la Generalitat ha apostat per estructurar una nova política de l’aigua. En iniciar la marxa, l’any 2004, l’acord de les esquerres, dos temes van centrar l’atenció política : paralitzar el trasvassament de l’Ebre, previst per regar les hortes valencianes ,alacantines, murcianes i d’Almeria i reflotar l’organisme de gestió de l’aigua a Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua, deixat per l’anterior govern de CIU en estat de fallida tècnica i financera. En el primer cas, el Govern del President Zapatero va tancar el tema, deixant sense efecte, en el marc del Pla Hidrològic de l’Estat tot això que feia referència a l’Ebre. En el segon, l’obra de recuperació de l’ACA encara continua, el dèficit ha anat disminuïnt i s’intenta impulsar un nou model de gestió que la faci realment eficaç.

El Govern en matèria de l’aigua aposta per tres línees d’actuació: la promoció de l’estalvi, tant a nivell de consum domèstic com d’ús agrari (el 80% de l’aigua utilitzada); l’ús racional dels recursos hídrics del propi país i la construcció de dues noves dessaladores. La pedagogia de l’estalvi s’ha fet imprescindible i els resultats són esperançadors. La substitució dels regadius clàssics ( de reg per inundació) per sistemes més moderns i sostenibles de regar ja està en marxa amb un ambiciós pla que porta a terme la Conselleria d’Acció Rural. La construcció de dessaladores també s’està duent a terme : l’abril de l’any que ve entrarà en funcionament la dessaladora del Llobregat ( capaç de subministrar l’aigua que necessita Barcelona), s’ampliarà la de Tordera i es projecta per aquí dos anys l’entrada en funcionament de la planta dessaladora de Cunit. L’aigua dessalada és un 60% del cost que podria tenir la del trasvassament del Roïne i s’assegura un subministre eficient malgrat l’impacte del canvi climàtic en la regularitat del cicle de les pluges. La solució estructural està en marxa i està ja definida. Es basa en l’ús racional dels recursos que tenim : els de les conques internes i en la de l’aigua de mar, sempre present, sempre segura, sempre nostra.

Article publicat a El 3 de Vuit el divendres 18 d’abril

CELESTINO CORBACHO, MINISTRO DE TRABAJO E INMIGRACION

Enhorabuena, Celestino!

Hoy, 14 de abril, el compañero Celestino Corbacho prometerá su cargo de ministro de Trabajo e Inmigración. Llega a una cartera compleja en una coyuntura de crisis económica. Una de las carteras que tiene como cometido atender dos de als grandes preocupaciones de la ciudadania : el desempleo y la inmigración. Es un encargo que pondrá prueba la capacidad de gestión de uno de los alcaldes más emblemáticos de nuestro partido.

Ni España ni Cataluña han resuelto aún, de forma satisfactoria, el encaje de la población inmigrada en nuestra sociedad. La política inmigratoria es incipiente, los recursos (a pesar del volumen importante del que se dispone en los últimos años) aún no han dado sus frutos y los contingentes de personas que hoy vienen a España a trabajar y a vivir padecen importantes déficits para el ejercicio de sus derechos básicos.

Corbacho coge esta cartera en un momento delicado de la economia, con un crecimiento del desempleo y con una retracción del consumo que comienza a ser visible y palpable a nuestro alrededor. Por tanto, su desafío es grande. Deberá aplicarse a fondo para reducir el impacto de la desocupación creciente y los conflictos que estos seguramente generarán.

En cuanto a la inmigración, la situación continúa siendo delicada. La crisis se está cebando ( y no sin crueldad) sobre los contingentes de trabajadores inmigrantes. El gobierno ha anunciado diversas medidas: apoyo a la reconversión profesional, formación ocupacional y ayudas al retorno. Todo puede ser poco, si la crisi arrecia. Pero la tarea que qaún nos falta completar es la de acabar de definir un modelo de integración a la española, basado en una regularización más eficaz, en el tratamiento más humanitario y social de los contingentes más débiles que están ya dentro de España y en una política informativa y persuasiva en el exterior, consolidando la contratación en origen ( fuera) y la reagrupación familiar (dentro)como los ejes vertebradores de las políticas migratorias. Todo lo demás ( acogida, lengua, etc.) es complementario. España está en condiciones, hoy, de poder marcar la pauta política en cómo, cuando y de qué manera se hace política con los inmigrantes.

Mis mejores deseos, Celestino!!

CARME CHACON EN UN MINISTERI CLAU.ENHORABONA!

La Carme Chacón ha estat nomenada Ministra de Defensa. Ja s'ha dit i ho repeteixo : un nomenament històric en un moment important de canvis, una aposta del President Zapatero per una socialista catalana, dona i jove.

Algú ha volgut menystenir la decisió del President, dient que la nova cartera de la Carme és de poc interès per Catalunya. Una aseveració d'aquest tipus només és possible des de la miopia política.

El Ministerio de Defensa és una peça clau en els objectius geoestratègics i geopolítics d'Espanya. Té a veure amb la definició del rol polític d'Europa a l'escenari internacional. En un moment en que USA i Rússia no són capaços d'arribar a acords en matèria de defensa i de seguretat a nivell mundial, una posició clara i definitòria d'Europa en matèria de Defensa es fa absolutament imprescindible. S'ha demanat sempre, avui ja és un clam.

El segon gran tema que tenen sobre la taula els ministres de defensa europeus és la situació de l'orient mitjà i l'amenaça del terrorisme yihadista, que possiblement ja no és només un problema de seguretat interior.

El tercer, i no menor, dels temes és al meu judici la cooperació en els processos de pau. La participació de tropes espanyoles arreu, però sobretot als Balcans i a Afganistan, ha estat i és especialment rellevant. Modernitzar i especialitzar l'exèrcit espanyol per a aquestes funcions, entre d'altres, ja és de per si una extraordinària feina d'Estat.

Qui digui que això és poc rellevant per Catalunya parla des de la més absoluta ignorància del pes creixent i de rol estratègic d'Espanya en el món d'avui.

Enhorabona, Carme! I bona feina!

ECONOMIA COMPETITIVA I INDUSTRIA A L’ALT PENEDÈS

Fa uns dies, l’ADEG va presentar els índex de comportament econòmic de les comarques de Catalunya, traduït a un rànquing de competitivitat.Aquest rànquing situa a l’Alt Penedès en el desé lloc.Com assegura l’informe, les comarques més competitives són aquelles més properes a les capitals regionals o de provincias, on hi ha una concentració major de població, capitals, serveis i infraestructuras.

La diagnosi general per a la nostra comarca és bona, els indicadors reuneixen aspectos positius, però també conserven, encara, alguns aspectes que poden ser vistos com a febleses de la nostra capacitat de competir. L’informe apunta a la necessitat de fer front a alguns reptes: millorar la qualificació professional de la població (en especial pel que fa a la formació superior), reduir la generació de residus, ampliar els serveis d’atenció a les persones

Estem inmersos ja en una crisi econòmica important. La fallida del sector immobiliari es fa sentir en tots els àmbits econòmics i financers, en una economía i uns territoris ( tant a Catalunya com a Espanya) que havien confiat de forma excesiva en el bon comportament econòmic del totxo i del ciment. Hem passat de crèixer de forma continuada a sentir una aturada important en molts sectors econòmics, prioritàriament aquells que estan lligats a la construcció.

Al Penedès, com passa arreu, mentre les coses han anat bé, ningú ha fet esment en el debat de les mancances abans citades i que pesen de forma directa sobre el conjunt dels sectors productius, en especial la indústria i els serveis. Sóc dels que creu, que el debat excessiu i exhaustiu del planejament i de l’organització territorial no ens han deixat veure el bosc d’altres problemes que ara poden ser ja d’una important dimensió.

Catalunya és un país industrial. En aquest marc, el Penedès ha desenvolupat el seu perfil propi a partir dels anys 70. El percentatge de població que avui es dedica a la indústria és clarament superior a aquells que es dediquen a la producció agrària. Aquesta observació ens ha de fer pensar encara més en la urgència de promoure el debat sobre el comportament del conjunt del sector industral a casa nostra.

Es torna a parlar de revisar el Pla Estratègic de l’Alt Penedès. El primer que es va fer data de l’any 1992. La seva revisió es va fer a finals dels anys 90. Ara toca, redefinir quins són els actuals interessos estratègics en matèria econòmica. Per a mi, personalment, l’atenció l’hem de posar en la indústria, tant sectorialment com globalment, i en el ventall de serveis que li fan costat. De manera complementària, però no menys imprescindible hem de fer l’esforç en posar en primera línia la inversió en la investigació i la recerca vinculada a la citada producció incloent-hi l’agroindustrial, així com en les estratègies que la puguin relacionar de forma estreta amb el món educatiu i amb la millor qualitat de l’oferta laboral i professional .


Publicat al setmanari El 3 de Vuit el divendres 4 d’abril

LA SEQUERA I L'EMERGENCIA DE L'AIGUA

Estem iniciant la primavera i no plou. Més aviat, no plou com cal. No plou com hauria de ploure.

La sequera s'estén per Catalunya i per altres pobles d'Espanya. Al nostre país, el debat està servit, l'alarma ja està encesa i la demagogia comença a prendre cos.

El passat divendres, el Govern de l'Estat va manifestar la seva oposició als trasvassaments ( tot i ser plantejats com a puntuals) tant del Segre com de l'Ebre per garantir l'aigua de boca a més de 5 milions de catalans que viuen a la regió de Barcelona.

Sóc un d'aquests ciutadans disposat a fer tota mena de sacrifics, a estalviar el màxim els recursos que surten per l'aixeta, a coordinar el usos de l'aigua a casa meva amb els previsibles talls de subministrament que es poguin produir i, a acceptar fins a la darrera mesura que el Govern ens plantegi en la matèria.

Però ja fa massa temps que es reclama una solució estructural per garantir el subministrament a Catalunya. Per exemple, si el 80% de l'aigua que es perd ho fa en el sistema de regadius, quines són les mesures que es possen en marxa per aturar tal sangonera? I, d'altra banda, que fan els sectors de la producció agrària que viuen de regar, per reduir tan terrible pèrdua?

L'oposició de CIU i del PP, tota ella amb fortes responsabilitats en el passat en matèria de política d'aigües, no sap ni contesta. Això si, s'apunta a l'alarmisme i al desgast partidista

La nova cultura de l'aigua es basa en un ús racional del recurs, en la seva concepció com a un bé limitat. Però, a banda d'això, cal considerar que el seu impuls ha d'anar acompanyat d'inversions fermes i potents en noves infraestructures de subministrament. El Govern ha d'accelerar la construcció de les desaladores i, també, ha de donar perfil a un veritable pla de xoc per evitar la pèrdua de recursos hídrics en el seus usos urbans, agraris i industrials.

DECIDIR AMB CONSCIÈNCIA PROGRESSISTA

En aquests dies, passejant pels carrers de la Vila, he rebut moltes felicitacions pel resultat electoral. Felicitacions amb encaixades i cares de complicitat. Gent contenta de que el resultat electoral dels socialistes fos tan considerable i tan rotund. Crec que el mateix li ha passat a d’altres companys i companyes. La gent que va exercir el dret ciutadà a participar electoralment i va votar socialista té ganes de celebrar-ho, de manifestar-ho i de dir-ho. Les campanyes de la por, de les amenaces contínues, de l’agressió contra el país, del radicalisme conservador de tot tipus, no han donat fruïts, ans al contrari han produït un bon resultat majoritari per a la força política que millor representa avui els interessos dels catalans i de els catalanes.

Més de 23.308 penedesencs han decidit votar per la continuïtat del President Zapatero al capdavant del Govern d’Espanya. El triomf és de tota aquesta gent. Davant les turbulències i el soroll polític que molts han intentat estendre, la majoria de l’electorat ha percebut el PSC com la força central de l’escena política capaç de fer realitat les millores socials i territorials que Catalunya necessita i l’han donat la seva confiança.

El PSC té ara la responsabilitat de continuar pilotant el desenvolupament de l’Estatut ( eina bàsica pel desenvolupament del país) i de garantir les inversions econòmiques per tal de millorar les infraestructures, la producció industrial, la capacitat d’investigació i de recerca, la qualitat dels sistema educatiu i del sanitari, l’oferta d’habitatge de qualitat i accessible, la producció agrària i la renda pagesa, etc. que necessitem per culminar amb èxit el procés de modernització que lidera el Govern de l’Entesa i el President Montilla.

El PSC amb 25 diputats s’ha convertit en la primera força política catalana en el Congrés, representant el catalanisme social i d’esquerres, fet al qual l’hem d’afegir el rol de l’Entesa al Senat, en que sumen PSC, ERC i ICV-EUA i que ha tornat a obtenir un molt bon resultat electoral. Aquesta conjunció política reforça la capacitat política dels catalans i de les catalanes en la política espanyola. No s’havia produït un resultat tan extraordinari d’ençà de la recuperació de la democràcia. Si a aquest fet li sumem el vigor de l’Estatut a desplegar, podem dir sense por a equivocar-nos que Catalunya consolida, després del 9 de març, una etapa històrica de fructífera transformació.

La ciutadania catalana ha decidit amb consciència progressista el futur govern d’Espanya. El pes del nostre país en l’escena política espanyola s’ha incrementat com mai des de les passades eleccions generals. Ara hem de vetllar per a que aquest resultat esdevingui positiu per a la gent del nostre país, sobretot aquella que més necessita, a la vegada que cooperarà de forma directa en la millora de la situació social i econòmica del conjunt de pobles d’Espanya.

Publicat al setmanari El 3 de Vuit el dijous 20 de març del 2008

HAN ASESINADO A ISAIAS CARRASCO, UN COMPAÑERO SOCIALISTA.

ETA ha vuelto a matar. Lo ha hecho asesinando otra vez a un compañero socialista, Isaac Carrasco, un militante por la paz y la libertad en Euskadi.

Quiero hacer desde mi blog mi pequeño homenaje para este compañero que hoy han asesinado. Mi mayor y más sentido recuerdo lo tendré para él el próximo domingo cuando vaya a votar, como lo hago siempre, bien temprano por la mañana. Entonces seremos muchos, muchísimos, los que daremos un ejemplo a los violentos. Nuestro inmenso poder está en el gesto pacífico, plural y universal del voto. El mío, además, es un voto socialista, como el suyo,un voto por el Presidente Zapatero, por la paz, por la libertad, por la justicia social, en favor de los que menos tienen y más necesitan. Espero hoy, como siempre, que la muerte de Isaias no haya sido en vano y que un dia no muy lejano se haga justicia y brote la paz de forma imparable.

MÉS PODER PÚBLIC, MÉS SOCIETAT I MÉS DEMOCRÀCIA

El proper diumenge 9 de març la ciutadania parlarà de forma directa i clara sobre la direcció política d’Espanya durant el propers quatre anys. No és una data menor. Les eleccions generals espanyoles són fonamentals pel conjunt de pobles d’Espanya ( per tant, per Catalunya) i de la Unió Europea.

Dos grans models estaran confrontats: aquell que opta per un creixement dels recursos públics en favor de les polítiques socials, que considera que una fita bàsica és fer créixer la nostra societat i que creu que el sistema democràtic necessita d’un procés continuat d’aprofundiment. Més estat, per atendre a la gent que més ho necessita. Més societat, per garantir el desenvolupament de la cultura i de la convivència social en el futur immediat per a tothom que viu al nostre país. Més democràcia, per garantir drets reals a tothom i per establir les bases d’una nova ciutadania sempre sobre les bases de la llibertat i la igualtat. És el model que representa el President Zapatero.

Per la seva banda, Rajoy representa els valors contraposats. En lloc de polítiques públiques socials i d’igualtat, la dreta espanyola planteja afeblir el cos de l’estat, deixant en mans del mercat la regulació dels nostres drets bàsics. En comptes de més i millor societat, els populars aposten per la fragmentació social i un retorn a la vella societat tancada, dividida en classes, en la qual els privilegis de la fortuna o de la sang s’anteposen a la igualtat de les persones davant la llei. I pel que fa a la democràcia, per part de Rajoy i dels seus seguidors, amenacen amb una marxa enrera que instal.li l’autoritarisme i la discrecionalitat allà on la participació i el consens ens poden possibilitar major qualitat democràtica.

El reforç de l’estat ( entès com a poder públic organitzat) és la garantia per a poder desenvolupar lleis i polítiques tan importants com la d’atenció a les persones dependents, de promoció de la igualtat de la dona, de nous drets civils, de més i millor educació pública, de garantia del sistema sanitari universal, d’enfortiment del sistema de pensions, de millora de les condicions d’accés a l’habitatge.

El reforç de la societat ens permetrà fer de la complexa realitat social d’avui una nova realitat més rica, més plural, més justa, disminuint els desequilibris que l’afecten i eliminant les xacres que encara romanen, com la cultura de la violència, en especial de la violència de gènere i de la violència domèstica, de la xenofòbia i del racisme.

El reforç de la democràcia ha de ser un objectiu del conjunt de l’acció del govern i s’ha de basar en els canvis legislatius capaços d’ampliar el dret de vot a totes aquelles persones que resideixen al país a les eleccions municipals i autonòmiques i en l’enfortiment de les institucions públiques.

Per tot això, crec que estem davant d’una cita especial. No són eleccions només per comparar programes, si no que són eleccions per comparar dos models polítics antagònics. Com podeu comprendre, la meva crida és per defensar, junt al President Zapatero, més poder públic, més societat, més democràcia.



Article publicat a El 3 de Vuit el 7 de març de 2008

INMIGRANTES CON ZAPATERO

Nadie pone en duda, entre los ciudadanos de buena fe, que el rol del Presidente Zapatero ha sido clave para la mejora de la situación de los inmigrantes en España. No sólo debemos recordarlo sino que tampoco debemos esconderlo. Cerca de 1.000.000 de personas han regularizado su situación en estos cuatro años. Esto lo saben los inmigrantes y esto lo valoramos ( y mucho!!) aquellos que llevamos casi 30 años viviendo en España

La regularización laboral ha permitido y permite el ejercicio pleno de derechos y libertades.

Cuando llegan las eleciones, los inmigrantes son (¿somos?) motivo de excusa política para el ataque a la convivencia y solemos sentir cómo se utiliza la inmigración como un ariete contra el desarrollo social del conjunto de la colectividad. La derecha pretende dividir y desmovilizar a la ciudadanía a través de mensajes cargados de xenofobia y de racismo ( lo ha reconocido Elorriaga en las páginas del Financial Times).

Creo que es la hora, en esta segunda semana de campaña de pedir al Presidente Zapatero que continúe por la vía de los cambios que mejoran la situación de las familias inmigrantes, mejorando los mecanismos de la reagrupación familiar ( reduciendo el período de espera), posibilitando que los conyugues reagrupados puedan ( si lo desean ) buscar trabajo de inmediato, ampliando la reagrupación a los hijos mayores de 18 años y mejorando los mecanismos de integración educativa, cultural y laboral de todos ellos.

Ni el PP, ni Rajoy harán jamás una política de este tipo. No tiene ninguna intención de continuar por esta línia de mejora. Su objetivo es la división y el enfrentamiento en el seno de nuestra sociedad y al interior de nuestras familias.

Por tanto, debe quedar claro para todos aquellos ciudadanos de origen inmigrante que pueden votar que ZAPATERO Y RAJOY NO SON LO MISMO !

Nota . He elegido para ilustrar esta reflexión una imagen muy emblemática y muy singular : el encuentro del Presidente Zapatero y de la Presidenta Bachelet, dos grandes valores políticos del socialismo universal y muy queridos por la gente progresista de América Latina.

URUGUAYOS CON CHACON, FELIPE Y MONTILLA EN TARRAGONA

El pasado sábado acompañé a Eduardo "Lalo" Fernández al mitín socialista en Tarragona. Para aquellos que no le conozcan, Lalo es el secretario general dela Partido Socialista del Uruguay. En estos días visita España ( Cataluña, Madrid y Galicia) dando apoyo a la campaña del Presidente Zapatero y animando a la movilizaciónen su favor de los uruguayos que vivimos aquí.

Para Lalo, y se lo dijo personalmente al President Montilla i a la Ministra Chacón, el resultado del 9 de marzo es muy importante para Uruguay y para toda América Latina.

Un nuevo triunfo de Zapatero, ha dicho Lalo,es clave para la continuidad de las políticas que se están llevando a cabo en Uruguay, en Chile, en Perú, en Brasil, en Ecuador...

Desde Madrid, la gente del núcleo socialista uruguayo ha impulsado la plataforma "uruguayos con Zapatero". Siendo pocos en España ( unos 80.000), pocos en el mundo ( algo menos de 500.000 en la diáspora)y 3.500.000 a orillas del Plata, queremos poner un granito de arena por Zapatero, por su cruzada en favor de la libertad, la igualdad y el bienestar de las personas allá donde viven y de la paz en todas partes.

El mitin...un vibrante exitazo otra vez.

DE LES BORGES BLANQUES A L'HOSPITALET

LES BORGES BLANQUES.

El divendres passat vaig intervenir davant del Xè Congrés de la Unió de Pagesos. El Congrés es va celebrar a Les Borges Blanques, terra d'oliveres, lluminosa i vestida de precoç primavera. Vam intervenir els diferents grups parlamentaris.Jo vaig optar per parlar de desenvolupament rural, de la producció ecològica, de la nova cultura de gestió de l'aïgua a la ciutat i al camp, dels serveis a les persones a l'àmbit rural i de la igualtat d'homes i de dones al món de la pagesia. Crec que són els eixos bàsics del desenvolupament agrari del nostre país, els eixos que els socialistes hem de treballar amb decisió.

Per acabar la meva intervenció vaig fer servir el missatge del Quim Llena i del President Montilla de convidar a l'optimisme. Prou de gent emprenyada! Pas a la gent que té ganes de fer coses i que sempre vol veure el got mig ple!. Com diu el nostre eslogan de campanya : el pessimista sempre té una excusa,l'optimista sempre té un projecte.Els camps d'oliveres m'ho van recordar

L'olivera humil al mig del camp és tota ella un símbol de l'optimisme i de la permanència.

HOSPITALET DE LLOBREGAT

El dissabte vaig tornar a assistir a una lliçó magistral de política: el míting a La Farga de l'Hospitalet amb Corbacho, Montilla, Felipe, Carme Chacón i Zapatero.

No em cansaré de repetir des d'aquestes pàgines que el President Zapatero és l'embaixador polític de la pau. Vull recordar la seva primera mesura de govern : tornar les tropes espanyoles de l'Irak, consultar el Parlament per tot això que fa a la intervenció exterior de les forces armades, compometre's amb la pau a Euskadi. No en va, per moltes d'aquestes mesures el President Zapatero és volgut i estimat arreu. M'ho diuen sempre, entre d'altres, els amics de l'Uruguai...

Zapatero va tenir el dissabte un record especial pels dos xavals equatorians assassinats per l'ETA a la T-4 de l'aeroport de Barajas. Em vaig girar per veure com aplaudien emocionats la gent de l'Equador present al míting.

De sobte, em va venir a la memòria l'olivera, l'arbre de la pau...

RAJOY CONTRA LOS IMMIGRANTES: UN LE PEN ESPAÑOL?

La posición del PP en relación con la immigración sigue siendo muy autoritaria, de corte predemocrático.No reconoce los derechos más elementales de las personas. No respecta los derechos universales del individuo. Deja de dar garantías a trabajadores y a famílias y, lo que aún es peor, introduce en el debate electoral, el objetivo de construir una sociedad con dos o más velocidades de ciudadanía.

Corresponde a la política hacer la pedagogía de la convivencia. Todos los seres humanos somos iguales, sin distinción de género, de raza, de religión, de orientación social ni de origen. A igual trabajo, nos debe corresponder igual salario. Todos tenemos derecho a una atención sanitaria de carácter universal y a poder asistir a unos centros educativos integradores y laicos que puedan garantizar el derecho universal a la educación.También tenemos derecho a una vivienda digna, en condiciones.

No sé exactamente que quiere decir la derecha con la obligación de cumplir con nuestras tradiciones. Somos millones los españoles que vivimos a nuestro aire, respetando a los demás y sin cumplir con ninguna tradición.

No sé exactamente que quiere decir con "instruir"a los emigrantes. Muchos de ellos llegan al país con un conocimiento sobre él muy superior al que tiene la media de los ciudadanos españoles. La derecha sabe muy bien que la tensión social la beneficia y que la cohesión y la integración social reduce su campo de acción.

En tanto que defensor de los derechos de las personas y convencido de que la igualdad y la justicia social nos harà más libres, rechazo los derechos por razones de origen como los rechazo por razones de sangre o de cuna. Los derechos de las personas, los tenemos en tanto que somos personas. Y ello debemos defenderlos.

Le Pen ha surgido brutalmente hoy en España. Debemos evitar que crezca y que se consolide. Como demócratas debemos combatirlo con toda nuestra fuerza.

PRESIDENT ZAPATERO : EL BALANÇ D’UN COMPROMÍS

El 9 de març els catalans i les catalanes estem convocats a les urnes. Com es propi a qualsevol democràcia, és hora de fer balanç del treball fet pel govern d’Espanya, avaluar els compromisos adquirits i, a partir d’aquí, actuar en conseqüència. Però les eleccions del 9 de març són quelcom més que un exercici electoral democràtic. Hem assistit a una legislatura de pronunciat caràcter social, de defensa dels drets humans i d’ampliació dels drets civils.

El procés d’aprofundiment democràtic que han constituït els canvis i les reformes legislatives del President Zapatero han transformat i enriquit el joc de relacions col.lectives i de les llibertats individuals. Aquest procés de canvi democràtic ha remogut a les forces conservadores que han encetat una creuada en contra de les noves mesures. La dreta ha convertit el 9 de març en un moment polític més trascendet que el de una consulta electoral. La seva finalitat és guanyar per revertir els canvis legals que equiparen als conjunt dels espanyols, més enllà de la situació personal, afectiva, ideològica o econòmica.

El govern del President Zapatero, pel que fa a Catalunya, ha fet efectives moltes de les nostres aspiracions. Catalunya té avui el millor Estatut de la seva història, amb el seu suport i la seva defensa. Ha acordat amb el govern de la Generalitat la inversió, durant els propers set anys, de 34.486 milions d’euros en infraestructures fins el 2013. Una inversió que no s’ha produït mai al nostre país. En aquest període, així mateix, s’ha aprovat la Carta Municipal de Barcelona, s’han aconseguit competències en matèria d’immigració ( la primera comunitat autònoma que ho aconsegueix), en inspecció de treball i de seguretat social. En aquesta etapa, 500.000 nous llocs de treball s’han creat al nostre país, 275.000 catalans i catalanes han vist incrementades les pensions mínimes en un promig global del 25% i 575.000 autònoms han millorat els seus drets gràcies a l’Estatut del treballador autònom.

Les mesures governatives i legislatives que s’han impulsat permetran en un futur nous beneficis socials. La cobertura de la llei de dependència arribarà a 234.000 persones a Catalunya. El nou decret de foment de l’habitatge donarà ajuts a un total de 63.000 joves catalans per afavorir la seva emancipació i permetrà que 200.000 famílies catalanes puguin desgravar enguany el 10 % de la renda destinada a lloguer.

També han estat bons resultats de l’acció del govern de l’Estat en benefici de Catalunya, i cal recordar-ho, l’impuls de la llei que ha permès la recuperació dels “papers de Salamanca”, l’obtenció del domini .cat que situa la llengua i la cultura catalanes a internet, la paralització del trasvassament de l’Ebre i la negociació que permet a les autoritats catalanes fer ús de la nostra llengua en els organismes de la Unió Europea.

Zapatero ha complert amb la ciutadania espanyola i catalana amb un programa de defensa dels drets humans, d’aprofundiment dels drets civils i d’increment de la capacitat de l’estat en la millora de la situació social de tothom. Hem d’evitar el retrocés, hem d’apostar per seguir el camí del canvi. El 9 de març cal tenir-ho en compte. La llibertat i el benestar dels ciutadans estan en joc. Ens cal no oblidar-ho.

El CLERO MÉS RADICAL EN CONTRA DE LOS ESPAÑOLES

Hoy ha hablado la Conferencia Episcopal y ha pedido el voto contra las fuerzas del progreso.Es dudoso que la cúpula eclesiástica pueda entrar en política sin arriesgar nada. Pero ahí está su militancia en favor de las fuerzas más conservadoras.

Es inmoral que la misma cúpula use el terrorismo como arma para atacar al socialismo. Los socialistas hemos dejado muchos compañeros y compañeras en esta durísima y larga batalla contra el terror. La cúpula actual de la iglesia debería saberlo.

La cruzada ideológica que los dirigentes de la iglesia están llevando a cabo contra el Presidente Zapatero y las fuerzas de la izquierda no tiene parangón en la historia de la democracia.Buena parte de la púrpura ha tomado el camino ultra y radical, al lado del PP, en contra de las profundas reformas civiles y democráticas que ha vivido España en los últimos cuatro años.

Los que no condenaron la participación en la guerra de Irak del último gobierno de Aznar condenan hoy a un presidente pacifista. La púrpura católica, tan alejada de la gente sencilla del país y de la defensa de sus libertades,ha optado por el conservadursimo a ultranza de Rajoy, Zaplana, Aguirre, Aznar y Acebes...

No lo debemos olvidar.

Sospecho que en esta noche, en muchos rincones de España, católicos sencillos y progresistas lloran en silencio por la reacción brutal de su dirección. Debemos estar con ellos, ponernos a su lado, defenderlos de sus jefes. Para ellos sólo Zapatero tiene la respuestas políticas adecuadas.

EL SIGNIFICADO DE LA OBRA POLITICA DE ZAPATERO

Hay tres ámbitos en las que ha destacado el primer gobierno del Presidente Zapatero : la defensa de los derechos humanos, el desarrollo de nuevos derechos y libertades civiles y el impulso de profundas políticas sociales.Los tres elementos han marcado sus cuatro primeros años y han impulsado el debate sobre el crecimiento del estado social y de libertades en España.

En el campo de los derechos humanos, además de la retirada de las tropas de Irak que he señalado en otras ocasiones, es remarcable la legislación aprobada para reducir una lacra social: la violencia doméstica, en especial la ejercida contra la mujer.

Una concepción liberal de la sociedad y del rol del individuo ha permitido, de forma paralela, la aprobación y la puesta en marcha de importantes reformas legislativas. La reforma de la ley del divorcio, el derecho al matrimonio para las parejas homosexuales o el impulso de las medidas para obtener mayores niveles de igualdad para la mujer son algunos de estos ejemplos.

En el campo social creo que lo más destacado es el despliegue de la ley de fomento de la autonomía personal y de prevención de la dependencia, más concocida como ley de la dependencia. Pero no se acaba aquí su obra social. Las ayudas de 2.500 euros por cada nuevo hijo, la subida del salario mínimo hasta los 600 euros, el incremento de las pensiones más bajas, el nuevo paquete de medidas para posibilitar a los jóvenes el acceso a la vivienda favoreciendo así su emancipación, son otras medidas que permiten ampliar el estado del bienestar español, inferior aún en dimensión y en capacidad de respuesta al de otras democracias avanzadas cuyo ejemplo debemos seguir.

La obra de Zapatero ha provocado la reacción de la derecha política y el endurecimiento del mensaje por parte de sus dirigentes civiles, políticos y religiosos. Por ello, las próximas eleciones del 9 de marzo significan algo más que un encuentro con las urnas para evaluar el trabajo de un gobierno y el nivel de cumplimiento de sus objetivos y sus compromisos. El 9 de marzo se enfrentan, papeleta electoral en mano, dos concepciones antagónicas sobre el model social y político para España. El primero, basado en una concepción ampliamente liberal y progresista y otro, construido sobre el más duro conservadurismo. Si el primero avanza, España avanzará aún más. Si el segundo vence, el retroceso político y social está servido. Nadie puede equivocarse.