CELESTINO CORBACHO, MINISTRO DE TRABAJO E INMIGRACION

Enhorabuena, Celestino!

Hoy, 14 de abril, el compañero Celestino Corbacho prometerá su cargo de ministro de Trabajo e Inmigración. Llega a una cartera compleja en una coyuntura de crisis económica. Una de las carteras que tiene como cometido atender dos de als grandes preocupaciones de la ciudadania : el desempleo y la inmigración. Es un encargo que pondrá prueba la capacidad de gestión de uno de los alcaldes más emblemáticos de nuestro partido.

Ni España ni Cataluña han resuelto aún, de forma satisfactoria, el encaje de la población inmigrada en nuestra sociedad. La política inmigratoria es incipiente, los recursos (a pesar del volumen importante del que se dispone en los últimos años) aún no han dado sus frutos y los contingentes de personas que hoy vienen a España a trabajar y a vivir padecen importantes déficits para el ejercicio de sus derechos básicos.

Corbacho coge esta cartera en un momento delicado de la economia, con un crecimiento del desempleo y con una retracción del consumo que comienza a ser visible y palpable a nuestro alrededor. Por tanto, su desafío es grande. Deberá aplicarse a fondo para reducir el impacto de la desocupación creciente y los conflictos que estos seguramente generarán.

En cuanto a la inmigración, la situación continúa siendo delicada. La crisis se está cebando ( y no sin crueldad) sobre los contingentes de trabajadores inmigrantes. El gobierno ha anunciado diversas medidas: apoyo a la reconversión profesional, formación ocupacional y ayudas al retorno. Todo puede ser poco, si la crisi arrecia. Pero la tarea que qaún nos falta completar es la de acabar de definir un modelo de integración a la española, basado en una regularización más eficaz, en el tratamiento más humanitario y social de los contingentes más débiles que están ya dentro de España y en una política informativa y persuasiva en el exterior, consolidando la contratación en origen ( fuera) y la reagrupación familiar (dentro)como los ejes vertebradores de las políticas migratorias. Todo lo demás ( acogida, lengua, etc.) es complementario. España está en condiciones, hoy, de poder marcar la pauta política en cómo, cuando y de qué manera se hace política con los inmigrantes.

Mis mejores deseos, Celestino!!

CARME CHACON EN UN MINISTERI CLAU.ENHORABONA!

La Carme Chacón ha estat nomenada Ministra de Defensa. Ja s'ha dit i ho repeteixo : un nomenament històric en un moment important de canvis, una aposta del President Zapatero per una socialista catalana, dona i jove.

Algú ha volgut menystenir la decisió del President, dient que la nova cartera de la Carme és de poc interès per Catalunya. Una aseveració d'aquest tipus només és possible des de la miopia política.

El Ministerio de Defensa és una peça clau en els objectius geoestratègics i geopolítics d'Espanya. Té a veure amb la definició del rol polític d'Europa a l'escenari internacional. En un moment en que USA i Rússia no són capaços d'arribar a acords en matèria de defensa i de seguretat a nivell mundial, una posició clara i definitòria d'Europa en matèria de Defensa es fa absolutament imprescindible. S'ha demanat sempre, avui ja és un clam.

El segon gran tema que tenen sobre la taula els ministres de defensa europeus és la situació de l'orient mitjà i l'amenaça del terrorisme yihadista, que possiblement ja no és només un problema de seguretat interior.

El tercer, i no menor, dels temes és al meu judici la cooperació en els processos de pau. La participació de tropes espanyoles arreu, però sobretot als Balcans i a Afganistan, ha estat i és especialment rellevant. Modernitzar i especialitzar l'exèrcit espanyol per a aquestes funcions, entre d'altres, ja és de per si una extraordinària feina d'Estat.

Qui digui que això és poc rellevant per Catalunya parla des de la més absoluta ignorància del pes creixent i de rol estratègic d'Espanya en el món d'avui.

Enhorabona, Carme! I bona feina!

ECONOMIA COMPETITIVA I INDUSTRIA A L’ALT PENEDÈS

Fa uns dies, l’ADEG va presentar els índex de comportament econòmic de les comarques de Catalunya, traduït a un rànquing de competitivitat.Aquest rànquing situa a l’Alt Penedès en el desé lloc.Com assegura l’informe, les comarques més competitives són aquelles més properes a les capitals regionals o de provincias, on hi ha una concentració major de població, capitals, serveis i infraestructuras.

La diagnosi general per a la nostra comarca és bona, els indicadors reuneixen aspectos positius, però també conserven, encara, alguns aspectes que poden ser vistos com a febleses de la nostra capacitat de competir. L’informe apunta a la necessitat de fer front a alguns reptes: millorar la qualificació professional de la població (en especial pel que fa a la formació superior), reduir la generació de residus, ampliar els serveis d’atenció a les persones

Estem inmersos ja en una crisi econòmica important. La fallida del sector immobiliari es fa sentir en tots els àmbits econòmics i financers, en una economía i uns territoris ( tant a Catalunya com a Espanya) que havien confiat de forma excesiva en el bon comportament econòmic del totxo i del ciment. Hem passat de crèixer de forma continuada a sentir una aturada important en molts sectors econòmics, prioritàriament aquells que estan lligats a la construcció.

Al Penedès, com passa arreu, mentre les coses han anat bé, ningú ha fet esment en el debat de les mancances abans citades i que pesen de forma directa sobre el conjunt dels sectors productius, en especial la indústria i els serveis. Sóc dels que creu, que el debat excessiu i exhaustiu del planejament i de l’organització territorial no ens han deixat veure el bosc d’altres problemes que ara poden ser ja d’una important dimensió.

Catalunya és un país industrial. En aquest marc, el Penedès ha desenvolupat el seu perfil propi a partir dels anys 70. El percentatge de població que avui es dedica a la indústria és clarament superior a aquells que es dediquen a la producció agrària. Aquesta observació ens ha de fer pensar encara més en la urgència de promoure el debat sobre el comportament del conjunt del sector industral a casa nostra.

Es torna a parlar de revisar el Pla Estratègic de l’Alt Penedès. El primer que es va fer data de l’any 1992. La seva revisió es va fer a finals dels anys 90. Ara toca, redefinir quins són els actuals interessos estratègics en matèria econòmica. Per a mi, personalment, l’atenció l’hem de posar en la indústria, tant sectorialment com globalment, i en el ventall de serveis que li fan costat. De manera complementària, però no menys imprescindible hem de fer l’esforç en posar en primera línia la inversió en la investigació i la recerca vinculada a la citada producció incloent-hi l’agroindustrial, així com en les estratègies que la puguin relacionar de forma estreta amb el món educatiu i amb la millor qualitat de l’oferta laboral i professional .


Publicat al setmanari El 3 de Vuit el divendres 4 d’abril

LA SEQUERA I L'EMERGENCIA DE L'AIGUA

Estem iniciant la primavera i no plou. Més aviat, no plou com cal. No plou com hauria de ploure.

La sequera s'estén per Catalunya i per altres pobles d'Espanya. Al nostre país, el debat està servit, l'alarma ja està encesa i la demagogia comença a prendre cos.

El passat divendres, el Govern de l'Estat va manifestar la seva oposició als trasvassaments ( tot i ser plantejats com a puntuals) tant del Segre com de l'Ebre per garantir l'aigua de boca a més de 5 milions de catalans que viuen a la regió de Barcelona.

Sóc un d'aquests ciutadans disposat a fer tota mena de sacrifics, a estalviar el màxim els recursos que surten per l'aixeta, a coordinar el usos de l'aigua a casa meva amb els previsibles talls de subministrament que es poguin produir i, a acceptar fins a la darrera mesura que el Govern ens plantegi en la matèria.

Però ja fa massa temps que es reclama una solució estructural per garantir el subministrament a Catalunya. Per exemple, si el 80% de l'aigua que es perd ho fa en el sistema de regadius, quines són les mesures que es possen en marxa per aturar tal sangonera? I, d'altra banda, que fan els sectors de la producció agrària que viuen de regar, per reduir tan terrible pèrdua?

L'oposició de CIU i del PP, tota ella amb fortes responsabilitats en el passat en matèria de política d'aigües, no sap ni contesta. Això si, s'apunta a l'alarmisme i al desgast partidista

La nova cultura de l'aigua es basa en un ús racional del recurs, en la seva concepció com a un bé limitat. Però, a banda d'això, cal considerar que el seu impuls ha d'anar acompanyat d'inversions fermes i potents en noves infraestructures de subministrament. El Govern ha d'accelerar la construcció de les desaladores i, també, ha de donar perfil a un veritable pla de xoc per evitar la pèrdua de recursos hídrics en el seus usos urbans, agraris i industrials.

DECIDIR AMB CONSCIÈNCIA PROGRESSISTA

En aquests dies, passejant pels carrers de la Vila, he rebut moltes felicitacions pel resultat electoral. Felicitacions amb encaixades i cares de complicitat. Gent contenta de que el resultat electoral dels socialistes fos tan considerable i tan rotund. Crec que el mateix li ha passat a d’altres companys i companyes. La gent que va exercir el dret ciutadà a participar electoralment i va votar socialista té ganes de celebrar-ho, de manifestar-ho i de dir-ho. Les campanyes de la por, de les amenaces contínues, de l’agressió contra el país, del radicalisme conservador de tot tipus, no han donat fruïts, ans al contrari han produït un bon resultat majoritari per a la força política que millor representa avui els interessos dels catalans i de els catalanes.

Més de 23.308 penedesencs han decidit votar per la continuïtat del President Zapatero al capdavant del Govern d’Espanya. El triomf és de tota aquesta gent. Davant les turbulències i el soroll polític que molts han intentat estendre, la majoria de l’electorat ha percebut el PSC com la força central de l’escena política capaç de fer realitat les millores socials i territorials que Catalunya necessita i l’han donat la seva confiança.

El PSC té ara la responsabilitat de continuar pilotant el desenvolupament de l’Estatut ( eina bàsica pel desenvolupament del país) i de garantir les inversions econòmiques per tal de millorar les infraestructures, la producció industrial, la capacitat d’investigació i de recerca, la qualitat dels sistema educatiu i del sanitari, l’oferta d’habitatge de qualitat i accessible, la producció agrària i la renda pagesa, etc. que necessitem per culminar amb èxit el procés de modernització que lidera el Govern de l’Entesa i el President Montilla.

El PSC amb 25 diputats s’ha convertit en la primera força política catalana en el Congrés, representant el catalanisme social i d’esquerres, fet al qual l’hem d’afegir el rol de l’Entesa al Senat, en que sumen PSC, ERC i ICV-EUA i que ha tornat a obtenir un molt bon resultat electoral. Aquesta conjunció política reforça la capacitat política dels catalans i de les catalanes en la política espanyola. No s’havia produït un resultat tan extraordinari d’ençà de la recuperació de la democràcia. Si a aquest fet li sumem el vigor de l’Estatut a desplegar, podem dir sense por a equivocar-nos que Catalunya consolida, després del 9 de març, una etapa històrica de fructífera transformació.

La ciutadania catalana ha decidit amb consciència progressista el futur govern d’Espanya. El pes del nostre país en l’escena política espanyola s’ha incrementat com mai des de les passades eleccions generals. Ara hem de vetllar per a que aquest resultat esdevingui positiu per a la gent del nostre país, sobretot aquella que més necessita, a la vegada que cooperarà de forma directa en la millora de la situació social i econòmica del conjunt de pobles d’Espanya.

Publicat al setmanari El 3 de Vuit el dijous 20 de març del 2008

HAN ASESINADO A ISAIAS CARRASCO, UN COMPAÑERO SOCIALISTA.

ETA ha vuelto a matar. Lo ha hecho asesinando otra vez a un compañero socialista, Isaac Carrasco, un militante por la paz y la libertad en Euskadi.

Quiero hacer desde mi blog mi pequeño homenaje para este compañero que hoy han asesinado. Mi mayor y más sentido recuerdo lo tendré para él el próximo domingo cuando vaya a votar, como lo hago siempre, bien temprano por la mañana. Entonces seremos muchos, muchísimos, los que daremos un ejemplo a los violentos. Nuestro inmenso poder está en el gesto pacífico, plural y universal del voto. El mío, además, es un voto socialista, como el suyo,un voto por el Presidente Zapatero, por la paz, por la libertad, por la justicia social, en favor de los que menos tienen y más necesitan. Espero hoy, como siempre, que la muerte de Isaias no haya sido en vano y que un dia no muy lejano se haga justicia y brote la paz de forma imparable.

MÉS PODER PÚBLIC, MÉS SOCIETAT I MÉS DEMOCRÀCIA

El proper diumenge 9 de març la ciutadania parlarà de forma directa i clara sobre la direcció política d’Espanya durant el propers quatre anys. No és una data menor. Les eleccions generals espanyoles són fonamentals pel conjunt de pobles d’Espanya ( per tant, per Catalunya) i de la Unió Europea.

Dos grans models estaran confrontats: aquell que opta per un creixement dels recursos públics en favor de les polítiques socials, que considera que una fita bàsica és fer créixer la nostra societat i que creu que el sistema democràtic necessita d’un procés continuat d’aprofundiment. Més estat, per atendre a la gent que més ho necessita. Més societat, per garantir el desenvolupament de la cultura i de la convivència social en el futur immediat per a tothom que viu al nostre país. Més democràcia, per garantir drets reals a tothom i per establir les bases d’una nova ciutadania sempre sobre les bases de la llibertat i la igualtat. És el model que representa el President Zapatero.

Per la seva banda, Rajoy representa els valors contraposats. En lloc de polítiques públiques socials i d’igualtat, la dreta espanyola planteja afeblir el cos de l’estat, deixant en mans del mercat la regulació dels nostres drets bàsics. En comptes de més i millor societat, els populars aposten per la fragmentació social i un retorn a la vella societat tancada, dividida en classes, en la qual els privilegis de la fortuna o de la sang s’anteposen a la igualtat de les persones davant la llei. I pel que fa a la democràcia, per part de Rajoy i dels seus seguidors, amenacen amb una marxa enrera que instal.li l’autoritarisme i la discrecionalitat allà on la participació i el consens ens poden possibilitar major qualitat democràtica.

El reforç de l’estat ( entès com a poder públic organitzat) és la garantia per a poder desenvolupar lleis i polítiques tan importants com la d’atenció a les persones dependents, de promoció de la igualtat de la dona, de nous drets civils, de més i millor educació pública, de garantia del sistema sanitari universal, d’enfortiment del sistema de pensions, de millora de les condicions d’accés a l’habitatge.

El reforç de la societat ens permetrà fer de la complexa realitat social d’avui una nova realitat més rica, més plural, més justa, disminuint els desequilibris que l’afecten i eliminant les xacres que encara romanen, com la cultura de la violència, en especial de la violència de gènere i de la violència domèstica, de la xenofòbia i del racisme.

El reforç de la democràcia ha de ser un objectiu del conjunt de l’acció del govern i s’ha de basar en els canvis legislatius capaços d’ampliar el dret de vot a totes aquelles persones que resideixen al país a les eleccions municipals i autonòmiques i en l’enfortiment de les institucions públiques.

Per tot això, crec que estem davant d’una cita especial. No són eleccions només per comparar programes, si no que són eleccions per comparar dos models polítics antagònics. Com podeu comprendre, la meva crida és per defensar, junt al President Zapatero, més poder públic, més societat, més democràcia.



Article publicat a El 3 de Vuit el 7 de març de 2008

INMIGRANTES CON ZAPATERO

Nadie pone en duda, entre los ciudadanos de buena fe, que el rol del Presidente Zapatero ha sido clave para la mejora de la situación de los inmigrantes en España. No sólo debemos recordarlo sino que tampoco debemos esconderlo. Cerca de 1.000.000 de personas han regularizado su situación en estos cuatro años. Esto lo saben los inmigrantes y esto lo valoramos ( y mucho!!) aquellos que llevamos casi 30 años viviendo en España

La regularización laboral ha permitido y permite el ejercicio pleno de derechos y libertades.

Cuando llegan las eleciones, los inmigrantes son (¿somos?) motivo de excusa política para el ataque a la convivencia y solemos sentir cómo se utiliza la inmigración como un ariete contra el desarrollo social del conjunto de la colectividad. La derecha pretende dividir y desmovilizar a la ciudadanía a través de mensajes cargados de xenofobia y de racismo ( lo ha reconocido Elorriaga en las páginas del Financial Times).

Creo que es la hora, en esta segunda semana de campaña de pedir al Presidente Zapatero que continúe por la vía de los cambios que mejoran la situación de las familias inmigrantes, mejorando los mecanismos de la reagrupación familiar ( reduciendo el período de espera), posibilitando que los conyugues reagrupados puedan ( si lo desean ) buscar trabajo de inmediato, ampliando la reagrupación a los hijos mayores de 18 años y mejorando los mecanismos de integración educativa, cultural y laboral de todos ellos.

Ni el PP, ni Rajoy harán jamás una política de este tipo. No tiene ninguna intención de continuar por esta línia de mejora. Su objetivo es la división y el enfrentamiento en el seno de nuestra sociedad y al interior de nuestras familias.

Por tanto, debe quedar claro para todos aquellos ciudadanos de origen inmigrante que pueden votar que ZAPATERO Y RAJOY NO SON LO MISMO !

Nota . He elegido para ilustrar esta reflexión una imagen muy emblemática y muy singular : el encuentro del Presidente Zapatero y de la Presidenta Bachelet, dos grandes valores políticos del socialismo universal y muy queridos por la gente progresista de América Latina.

URUGUAYOS CON CHACON, FELIPE Y MONTILLA EN TARRAGONA

El pasado sábado acompañé a Eduardo "Lalo" Fernández al mitín socialista en Tarragona. Para aquellos que no le conozcan, Lalo es el secretario general dela Partido Socialista del Uruguay. En estos días visita España ( Cataluña, Madrid y Galicia) dando apoyo a la campaña del Presidente Zapatero y animando a la movilizaciónen su favor de los uruguayos que vivimos aquí.

Para Lalo, y se lo dijo personalmente al President Montilla i a la Ministra Chacón, el resultado del 9 de marzo es muy importante para Uruguay y para toda América Latina.

Un nuevo triunfo de Zapatero, ha dicho Lalo,es clave para la continuidad de las políticas que se están llevando a cabo en Uruguay, en Chile, en Perú, en Brasil, en Ecuador...

Desde Madrid, la gente del núcleo socialista uruguayo ha impulsado la plataforma "uruguayos con Zapatero". Siendo pocos en España ( unos 80.000), pocos en el mundo ( algo menos de 500.000 en la diáspora)y 3.500.000 a orillas del Plata, queremos poner un granito de arena por Zapatero, por su cruzada en favor de la libertad, la igualdad y el bienestar de las personas allá donde viven y de la paz en todas partes.

El mitin...un vibrante exitazo otra vez.

DE LES BORGES BLANQUES A L'HOSPITALET

LES BORGES BLANQUES.

El divendres passat vaig intervenir davant del Xè Congrés de la Unió de Pagesos. El Congrés es va celebrar a Les Borges Blanques, terra d'oliveres, lluminosa i vestida de precoç primavera. Vam intervenir els diferents grups parlamentaris.Jo vaig optar per parlar de desenvolupament rural, de la producció ecològica, de la nova cultura de gestió de l'aïgua a la ciutat i al camp, dels serveis a les persones a l'àmbit rural i de la igualtat d'homes i de dones al món de la pagesia. Crec que són els eixos bàsics del desenvolupament agrari del nostre país, els eixos que els socialistes hem de treballar amb decisió.

Per acabar la meva intervenció vaig fer servir el missatge del Quim Llena i del President Montilla de convidar a l'optimisme. Prou de gent emprenyada! Pas a la gent que té ganes de fer coses i que sempre vol veure el got mig ple!. Com diu el nostre eslogan de campanya : el pessimista sempre té una excusa,l'optimista sempre té un projecte.Els camps d'oliveres m'ho van recordar

L'olivera humil al mig del camp és tota ella un símbol de l'optimisme i de la permanència.

HOSPITALET DE LLOBREGAT

El dissabte vaig tornar a assistir a una lliçó magistral de política: el míting a La Farga de l'Hospitalet amb Corbacho, Montilla, Felipe, Carme Chacón i Zapatero.

No em cansaré de repetir des d'aquestes pàgines que el President Zapatero és l'embaixador polític de la pau. Vull recordar la seva primera mesura de govern : tornar les tropes espanyoles de l'Irak, consultar el Parlament per tot això que fa a la intervenció exterior de les forces armades, compometre's amb la pau a Euskadi. No en va, per moltes d'aquestes mesures el President Zapatero és volgut i estimat arreu. M'ho diuen sempre, entre d'altres, els amics de l'Uruguai...

Zapatero va tenir el dissabte un record especial pels dos xavals equatorians assassinats per l'ETA a la T-4 de l'aeroport de Barajas. Em vaig girar per veure com aplaudien emocionats la gent de l'Equador present al míting.

De sobte, em va venir a la memòria l'olivera, l'arbre de la pau...

RAJOY CONTRA LOS IMMIGRANTES: UN LE PEN ESPAÑOL?

La posición del PP en relación con la immigración sigue siendo muy autoritaria, de corte predemocrático.No reconoce los derechos más elementales de las personas. No respecta los derechos universales del individuo. Deja de dar garantías a trabajadores y a famílias y, lo que aún es peor, introduce en el debate electoral, el objetivo de construir una sociedad con dos o más velocidades de ciudadanía.

Corresponde a la política hacer la pedagogía de la convivencia. Todos los seres humanos somos iguales, sin distinción de género, de raza, de religión, de orientación social ni de origen. A igual trabajo, nos debe corresponder igual salario. Todos tenemos derecho a una atención sanitaria de carácter universal y a poder asistir a unos centros educativos integradores y laicos que puedan garantizar el derecho universal a la educación.También tenemos derecho a una vivienda digna, en condiciones.

No sé exactamente que quiere decir la derecha con la obligación de cumplir con nuestras tradiciones. Somos millones los españoles que vivimos a nuestro aire, respetando a los demás y sin cumplir con ninguna tradición.

No sé exactamente que quiere decir con "instruir"a los emigrantes. Muchos de ellos llegan al país con un conocimiento sobre él muy superior al que tiene la media de los ciudadanos españoles. La derecha sabe muy bien que la tensión social la beneficia y que la cohesión y la integración social reduce su campo de acción.

En tanto que defensor de los derechos de las personas y convencido de que la igualdad y la justicia social nos harà más libres, rechazo los derechos por razones de origen como los rechazo por razones de sangre o de cuna. Los derechos de las personas, los tenemos en tanto que somos personas. Y ello debemos defenderlos.

Le Pen ha surgido brutalmente hoy en España. Debemos evitar que crezca y que se consolide. Como demócratas debemos combatirlo con toda nuestra fuerza.

PRESIDENT ZAPATERO : EL BALANÇ D’UN COMPROMÍS

El 9 de març els catalans i les catalanes estem convocats a les urnes. Com es propi a qualsevol democràcia, és hora de fer balanç del treball fet pel govern d’Espanya, avaluar els compromisos adquirits i, a partir d’aquí, actuar en conseqüència. Però les eleccions del 9 de març són quelcom més que un exercici electoral democràtic. Hem assistit a una legislatura de pronunciat caràcter social, de defensa dels drets humans i d’ampliació dels drets civils.

El procés d’aprofundiment democràtic que han constituït els canvis i les reformes legislatives del President Zapatero han transformat i enriquit el joc de relacions col.lectives i de les llibertats individuals. Aquest procés de canvi democràtic ha remogut a les forces conservadores que han encetat una creuada en contra de les noves mesures. La dreta ha convertit el 9 de març en un moment polític més trascendet que el de una consulta electoral. La seva finalitat és guanyar per revertir els canvis legals que equiparen als conjunt dels espanyols, més enllà de la situació personal, afectiva, ideològica o econòmica.

El govern del President Zapatero, pel que fa a Catalunya, ha fet efectives moltes de les nostres aspiracions. Catalunya té avui el millor Estatut de la seva història, amb el seu suport i la seva defensa. Ha acordat amb el govern de la Generalitat la inversió, durant els propers set anys, de 34.486 milions d’euros en infraestructures fins el 2013. Una inversió que no s’ha produït mai al nostre país. En aquest període, així mateix, s’ha aprovat la Carta Municipal de Barcelona, s’han aconseguit competències en matèria d’immigració ( la primera comunitat autònoma que ho aconsegueix), en inspecció de treball i de seguretat social. En aquesta etapa, 500.000 nous llocs de treball s’han creat al nostre país, 275.000 catalans i catalanes han vist incrementades les pensions mínimes en un promig global del 25% i 575.000 autònoms han millorat els seus drets gràcies a l’Estatut del treballador autònom.

Les mesures governatives i legislatives que s’han impulsat permetran en un futur nous beneficis socials. La cobertura de la llei de dependència arribarà a 234.000 persones a Catalunya. El nou decret de foment de l’habitatge donarà ajuts a un total de 63.000 joves catalans per afavorir la seva emancipació i permetrà que 200.000 famílies catalanes puguin desgravar enguany el 10 % de la renda destinada a lloguer.

També han estat bons resultats de l’acció del govern de l’Estat en benefici de Catalunya, i cal recordar-ho, l’impuls de la llei que ha permès la recuperació dels “papers de Salamanca”, l’obtenció del domini .cat que situa la llengua i la cultura catalanes a internet, la paralització del trasvassament de l’Ebre i la negociació que permet a les autoritats catalanes fer ús de la nostra llengua en els organismes de la Unió Europea.

Zapatero ha complert amb la ciutadania espanyola i catalana amb un programa de defensa dels drets humans, d’aprofundiment dels drets civils i d’increment de la capacitat de l’estat en la millora de la situació social de tothom. Hem d’evitar el retrocés, hem d’apostar per seguir el camí del canvi. El 9 de març cal tenir-ho en compte. La llibertat i el benestar dels ciutadans estan en joc. Ens cal no oblidar-ho.

El CLERO MÉS RADICAL EN CONTRA DE LOS ESPAÑOLES

Hoy ha hablado la Conferencia Episcopal y ha pedido el voto contra las fuerzas del progreso.Es dudoso que la cúpula eclesiástica pueda entrar en política sin arriesgar nada. Pero ahí está su militancia en favor de las fuerzas más conservadoras.

Es inmoral que la misma cúpula use el terrorismo como arma para atacar al socialismo. Los socialistas hemos dejado muchos compañeros y compañeras en esta durísima y larga batalla contra el terror. La cúpula actual de la iglesia debería saberlo.

La cruzada ideológica que los dirigentes de la iglesia están llevando a cabo contra el Presidente Zapatero y las fuerzas de la izquierda no tiene parangón en la historia de la democracia.Buena parte de la púrpura ha tomado el camino ultra y radical, al lado del PP, en contra de las profundas reformas civiles y democráticas que ha vivido España en los últimos cuatro años.

Los que no condenaron la participación en la guerra de Irak del último gobierno de Aznar condenan hoy a un presidente pacifista. La púrpura católica, tan alejada de la gente sencilla del país y de la defensa de sus libertades,ha optado por el conservadursimo a ultranza de Rajoy, Zaplana, Aguirre, Aznar y Acebes...

No lo debemos olvidar.

Sospecho que en esta noche, en muchos rincones de España, católicos sencillos y progresistas lloran en silencio por la reacción brutal de su dirección. Debemos estar con ellos, ponernos a su lado, defenderlos de sus jefes. Para ellos sólo Zapatero tiene la respuestas políticas adecuadas.

EL SIGNIFICADO DE LA OBRA POLITICA DE ZAPATERO

Hay tres ámbitos en las que ha destacado el primer gobierno del Presidente Zapatero : la defensa de los derechos humanos, el desarrollo de nuevos derechos y libertades civiles y el impulso de profundas políticas sociales.Los tres elementos han marcado sus cuatro primeros años y han impulsado el debate sobre el crecimiento del estado social y de libertades en España.

En el campo de los derechos humanos, además de la retirada de las tropas de Irak que he señalado en otras ocasiones, es remarcable la legislación aprobada para reducir una lacra social: la violencia doméstica, en especial la ejercida contra la mujer.

Una concepción liberal de la sociedad y del rol del individuo ha permitido, de forma paralela, la aprobación y la puesta en marcha de importantes reformas legislativas. La reforma de la ley del divorcio, el derecho al matrimonio para las parejas homosexuales o el impulso de las medidas para obtener mayores niveles de igualdad para la mujer son algunos de estos ejemplos.

En el campo social creo que lo más destacado es el despliegue de la ley de fomento de la autonomía personal y de prevención de la dependencia, más concocida como ley de la dependencia. Pero no se acaba aquí su obra social. Las ayudas de 2.500 euros por cada nuevo hijo, la subida del salario mínimo hasta los 600 euros, el incremento de las pensiones más bajas, el nuevo paquete de medidas para posibilitar a los jóvenes el acceso a la vivienda favoreciendo así su emancipación, son otras medidas que permiten ampliar el estado del bienestar español, inferior aún en dimensión y en capacidad de respuesta al de otras democracias avanzadas cuyo ejemplo debemos seguir.

La obra de Zapatero ha provocado la reacción de la derecha política y el endurecimiento del mensaje por parte de sus dirigentes civiles, políticos y religiosos. Por ello, las próximas eleciones del 9 de marzo significan algo más que un encuentro con las urnas para evaluar el trabajo de un gobierno y el nivel de cumplimiento de sus objetivos y sus compromisos. El 9 de marzo se enfrentan, papeleta electoral en mano, dos concepciones antagónicas sobre el model social y político para España. El primero, basado en una concepción ampliamente liberal y progresista y otro, construido sobre el más duro conservadurismo. Si el primero avanza, España avanzará aún más. Si el segundo vence, el retroceso político y social está servido. Nadie puede equivocarse.

UN VIAJE A BELLA UNION (URUGUAY)

Hace poco más de un mes pude visitar una experiencia realmente enriquecedora. Mis amigos Raúl Sendic y Leonardo de León me propusieron visitar el Proyecto ALUR ( Alcoholes del Uruguay) situado en el antiguo ingenio azucarero de Calnu en Bella Unión, en el extremo norte del Uruguay, en la encrucijada de dos ríos.

El entusiasmo contagioso de mis dos amigos por su trabajo, un viaje aéreo de punta a punta del país en avioneta y el hecho de poder conocer una experiencia extraordinaria de desarrollo regional hicieron el viaje inolvidable.Por ello invito desde estas páginas, a quien pueda hacerlo, a acercarse hasta Bella Unión y conocer de cerca la paulatina transformación de la situación de pobreza crónica de un pueblo del interior uruguayo, que es para mi un proyecto de transformación y de cambio de la realidad rural realmente entusiasmante.

No conocía ni la caña de azúcar ni el ingenio. Sus nombres más bien me habían provocado siempre reminiscencias de esclavitud y de dolor, aunque también( y en el polo opuesto) de revolución cubana. Aquí hay otras cosas. En poco tiempo se ha podido doblar el tiempo de zafra, se ha creado empleo y se han inyectado recursos en una economía local muy maltrecha. Todo ello sumado a una nueva orientación de los resultados del trabajo basados en el estudio y en la investigación.

El trabajo de Raúl, de Leonardo y de todo su equipo forma parte del país ilusionado que está emergiendo de los restos de aquel antiguo país que se hundió con el conservadurismo batllista en decadencia y con el terrible tsunami económico del corralito de principios del 2000. Me emocionó su esfuerzo. Un esfuerzo que puede convertir en realidad la vieja y tan permanente frase artiguista de que " los más infelices sean los más privilegiados"

Enhorabuena amigos!! Enhorabuena Bella Unión !!

UN DIUMENGE BEN MACO

El passat diumenge vaig ser-hi al míting de la Vall d'Hebró. Un míting magnífic, amb un Montilla ferm, una Carme Chacón entusiasta i un Felipe González immens.

Algun periodista ha dit que va ser una demostració de musculatura socialista. Definició encertada !

Considero a Felipe un dels grans capitals del socialisme espanyol i, en general, del conjunt de la gent progressista de Catalunya i d'Espanya.El diumenge,el seu discurs va ser brillant, posant l'accent en els comportaments ideològics a la política, en els grans reptes que ha d'enfrontar Espanya en matèria energètica, econòmica i de medi ambient, entre d'altres. Va ser una lliçó magistral.

La Carme va fer un exercici de fe felipista que ajuda a conèixer el marc de la seva formació com a política. El seu discurs es va centrar en assenyalar les diferències de les ofertes i dels lideratges de l'esquerra i de la dreta en l'actual panorama espanyol. És important insistir en aquestes diferències de model, ja que és el que intenten amagar a l'escenari espanyol CIU, BNG o PNB. Molt bé, Carme, cal dir que la grans fites del futur no radiquen en les identitats sino en el model de societat que es defensa. CIU, que vol aparèixer amb tocs moderats,defensa un model social profundament conservador.

El míting ens va omplir d'entusiasme. Es va demostrar que hi ha capital humà i ideològic més que suficient per mobilitzar la ciutadania. Vaig marxar esperançat.

DOS INTENDENTES URUGUAYOS EN BARCELONA

A comienzos de esta semana nos visitaron los intendentes uruguayos, Ricardo Erlich i Marcos Carámbula. Uno, lo es de Montevideo. El segundo es el intendente de Canelones. Con ellos nos ha llegado una bocanada de aire institucional y frentista a todos aquellos uruguayos que vivimos en Barcelona y que seguimos la política del país.

Me correspondió intervenir en la Fundación Casa América de Catalunya, a petición de Pedro Zaragüeta, president de Casa Uruguay, que dirigió el acto . El martes 15 reunimos al comité catalán del FA en La Ternerita ( Consell de Cent 281) y estuvimos analizando la situación política del país bajo la presidencia de Marcos Carámbula y de Antonio del Río.

Me ha impresionado el dignísimo trabajo que están llevando a cabo los compañeros intendentes en sus respectivos departamentos.La recuperación económica del Uruguay es bien visible y la acción del gobierno avanza por buen camino. Carámbula ya me lo había dicho cunaod le visité en su despacho : " sólo administrando bien ya podemos hacer mucho, aunque ello aún no es suficiente".

En Barcelona las dos ciudades están impulsando nuevos programas y tejiendo nuevas relaciones. ha sido muy importante el rol de la Diputación de Barcelona para darle un buen giro a estas relaciones. Han contactado con el Area Metropolitana de Barcelona, con el Fons Català de Cooperació, con la Agència Catalana de Cooperació i con la Secretaria de Planificació del Govern de la Generalitat, para conocer experiencias de gestión del litoral y el programa de barrios.

Han sido días intensos pero muy positivos. Cada vez que termina un encuentro de este tipo me siento con un regusto emocional especial. Tengo ganas enormes de que el Uruguay salga adelante. Que lo pueda hacer en parte de la mano de la gente de Cataluña me colma de entusiasmo.

Los dos actos fueron un éxito.Una constatación : muchos uruguayos seguimos al pie del cañon. Es más que una buena noticia.

ZAPATERO : PAU, IGUALTAT I NOUS DRETS CIVILS

L’abril de l’any 2004, a poques hores d’haver assumit com a president del Govern d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero va ordenar el retorn de les tropes espanyoles que estaven a l’ Irak. Va complir, d’aquesta manera, amb un compromís explícit amb la ciutadania i amb els col.lectius que lluiten per la pau. Va ser una decisió valenta i arriscada que li va costar el refredament de relacions amb el govern nordamericà, però que va generar a tota Europa una major expectativa i confiança en els sectors pacifistes .

A mitjans de l’any 2006, acomplint un altre compromís polític i personal, quan l’ETA va anunciar un alt al foc definitiu, el President Zapatero va sol.licitar al Congrés dels Diputats l’autorització per obrir converses amb la banda armada. Si recordem que Aznar ens va ficar en el conflicte iraquià sense ni tan sols comparèixer una vegada a les Corts per donar explicacions, la diferència entre la voluntat de consulta i de respecte al Parlament de tots dos polítics ha quedat ben palesa. El procés es va frustar per voluntat dels terroristas, però el compromís per la pau manifestat pel seu govern segueix en peu.

El mes de juny de l’any 2005, el Congrés dels Diputats va votar la llei que consagra el dret de les parelles homosexuals a contreure matrimoni, posant a Espanya entre els primers països del món que han regulat la igualtat de drets en aquesta matèria. La mesura va fer crèixer el prestigi internacional de la nostra societat. Els homosexuals i les lesbianes de tot el món , així com els membres d’innumerables col.lectius de defensa dels drets civils van veure en aquest gest una de les decisions més trascendents per a la consolidació de la llibertat d’orientació i opció sexual. La decisió política del President Zapatero era el resultat del pacte amb la societat civil més madura. Permeteu-me que de manera personal, consideri aquesta nova llei com un dels moments estel.lars del seu primer mandat presidencial.

El mes de febrer de l’any 2007 va entrar en vigor la llei de la igualtat de gènere, una llei en benefici de la millora de la situació de la dona a la nostra societat. Els partits polítics van haver de concòrrer a les eleccions municipals del passat mes de maig fent efectiu el principi de paritat en les seves candidaturas en tots els municipis de més de 5000 habitants. La societat ho va encaixar molt bé, només la dreta espanyola va posar el crit al cel. El camí de les dones cap a la igualtat social ha estat i és, encara, un camí molt llarg, massa llarg. El President Zapatero, en impulsar aquesta llei, ha donat compliment a la demanda històrica de milions de dones dels pobles d’Espanya, que han vist ara com es posen les bases per arribar a obtenir un nivell de representació igualitària al món polític, al món professional, al món social i al món econòmic.

He volgut assenyalar aquest quatre àmbits de compromisos de Zapatero amb la societat espanyola. Són compromisos que estructuren la nova i renovada societat en que vivim sobre bases més justes. Fent-ho ha assumit riscos electorals, ha posat en per de guerra les forces reaccionàries, però també és cert que amb aquestes decisions la qualitat de la nostra convivència i de la nostra democràcia s’ha incrementat substancialment.

UN ACORD PER VINT ANYS : UN BON TREBALL PEL PENEDES.

L’any 2007 ha acabat amb una bona noticia per l’Alt Penedès: l’aprovació del document d’acords que ha fet el Consell Comarcal sobre el Pla Director, fet que obre les portes a la seva aprovació definitiva per part del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i que tindrà una validesa de vint anys.

El desenvolupament dels treballs és la suma de les tasques que va posar en marxa la presidenta Angèlica Rodríguez, el treball de desplegament i de debat en profunditat del tàndem polític conformat pels presidents Lluís Valls i Ramon Xena i del gerent Jordi Cuyàs i l’impuls definitiu de l’actual equip de govern encapçalat per Francesc Olivella, Jordi Girona i Jesús Salius. Un període intens, durant el qual, la política d’ordenació territorial del Govern de la Generalitat, sota la direcció del Conseller Nadal i del secretari Oriol Nel.lo, han tingut un rol definitiu.

Cal destacar que en el resultat final del treball ha tingut a veure, i molt, l’acord entre les forces polítiques per a la governabilitat del Penedès. D’aquí, el bon resultat final, d’aquí el consens, d’aquí la unanimitat. Unanimitat política territorial i capacitat de direcció política per part del govern nacional han estat les peces claus per arribar a bon port.

Durant l’any que s’inicia, el Penedès haurà de fer front a nous acords territorials. El passat 5 de desembre el Parlament de Catalunya va debatre la creació de l’àmbit de planejament del Penedès. Les posicions no van ser unànimes, i més enllà del resultat concret i una falsa eufòria produïda per l’aritmètica parlamentària, és ben palès que el resultat de la discussió no permet un gran optimisme. Ni el Pla de Govern contempla fer un nou àmbit ni les forces polítiques que li donen suport tenim un posicionament unitari en aquest tema. El perill que albirem és la pretensió d’alguns d’imposar decisions just a un Govern que de forma majoritària no veu clar aquest nou àmbit. Potser poden haver de victòries pírriques, però difícilment hi hauran solucions sòlides de futur. El balanç de les decisions del nacionalisme conservador, impossant un model territorial no consensuat, presses fa vint anys en la matèria, no és bo, ans al contrari, és decebedor.

El Govern ha de fer front al debat de l’organització territorial de Catalunya. En aquesta matèria, el conseller Puigcercós ens ha demanat al Parlament, prudència, sentit comú i capacitat de diàleg. Espero que aquests principis siguin el nord en el debat que s’acosta. Si de veritat volem fer una organització territorial moderna i amb el menor cost possible pels ciutadans, ens cal posar el comptador a zero i debatre els temes amb racionalitat i intel.ligència. Si, en canvi, la postura a adoptar és la de deixar anar les passions a dojo, tancar-nos en el discurs essencialista, atendre més a les expectatives electorals que al disseny d’una organització que doni resposta a les necessitats ciutadanes i territorials de forma eficaç i eficient, ben poca cosa farem. Si anem per aquest camí, s’obrirà l’aixeta a un model administratiu basat en les pressions territorials i podem acabar aprovant un mapa de vegueries sense consens i, per tant, amb tal grau de conflicte polític que les faran inviables. A l’ombra de certs campanars se celebraran petites victòries, però l’ambició col.lectiva haurà perdut de valent i el futur dels territoris quedarà perillosament minvat. Des d’aquesta perspectiva us dic que jo vull pel Penedès un futur de creixement social i productiu, no d’hipoteques.


Publicat a El 3 de Vuit, el 4 de gener del 2008

ENCETEM EL 2008, AMB NOVA LLEI DE L'HABITATGE

Després d'un llarg periple, el Parlament ha aprovat la llei de l'habitatge. Estic satisfet. Crec que s'ha fet una bona feina conceptual i legislativa amb aquesta llei.

És una llei amb una concepció ideològica progressista que, i crec que és la base del problema, va diferenciar el posicionament dels partits que donen suport al govern d'aquells que estan a l'oposició. És una llei que no va poder franquejar la curta distància que, a l'hemicicle, separa l'esquerra de la dreta.

Destaco del text, la definició de la funció social de la propietat residencial. I també el fet que es defineixi aquesta funció com l'únic límit del dret de propietat. Crec que és un bon avenç en el tractament del tema que ens ha d'ocupar d'ara en endavant : la conversió del dret constitucional i estatutari a un habitatge digne en un dret de caràcter universal com ho són el dret a l'educació i el dret a l'atenció sanitària...

Una aportació especialment valuosa de la llei és el tracte que dóna als desequilibris del mercat immobiliari : la sobreocupació, l'infrahabitatge, la subocupació, l'habitatge buit i l'assetjament immobiliari. Defineix aquestes situacions i dóna instrument d'intervenció per al Govern de la Generalitat i als ajuntaments.

Vull destacar incorporacions prou sentides pels socialistes i que la llei ha assolit : el control de la demanda a partir d'un rol actiu dels registres municipals de sol.licitants d'habitatges protegits; la possibilitat ( mitjançant conveni) de que els ajuntaments puguin donar la cèdula d'habitatibilitat i la necessitat de redactar plans locals d'habitatges com a instrument de planejament per estudiar i canalitzar les demandes ciutadanes. En aquest darrer tema le rol dels municipis ha estat especialment actiu i referma la nostra idea de que el lideratge de la política d'habitatge correspon als ajuntaments.

Vull acabar reconeixent un important avenç en la política pública d'habitatge del govern. La llei esdevé un potent braç conceptual i jurídic per al Pacte per l'Habitatge, signat el passat 8 d'octubre. Ara caldrà fer la feina, que és molta i molt esperada. Hem de passar de l'enunciat de les nostres intencions a l'acció concertada amb el sector públic i el privat per dur a terme els objectius del pacte : facilitar sostre protegit, en el període de 10 anys, a un mínim de 160.000 famílies que viuen i treballen a Catalunya.

UN FRENTE AMPLIO PARA LAS BASES JÓVENES

Hace ya unos días que regresé de Uruguay donde tuve la oportunidad de participar en el Congreso del Frente Amplio en representació de los comités de la Zona 3 ( 6 comités de Europa y 1 de Oceanía).

La experiencia de participación ha sido de enorme interés. Después de casi 30 años viviendo en Cataluña y después de 18 años de militancia en el PSC( Partit dels Socialistes de Catalunya)he reiniciado mi trabajo político entre mis compatriotas uruguayos.

El Congreso ha sido, para mi, un profundo descubrimiento personal y político. Una gran participación, un debate intenso, una puesta a punto del programa de acción gubernamental para un megapartido ( como es el Frente) que debe responder a las necesidades de todos los uruguayos.

He percibido al Frente Amplio como una fuerza política más a la izquierda que su gobierno.Ello no es ni más positivo ni más negativo, sino que es un hecho contastable. Gobernar no deja de ser el arte de lo posible y gobernar en Uruguay, significa connectar con una sociedad fundamentalmente moderada, de profunda convicción democrática, antimilitarista por excelencia, educada, exigente, sufrida.

La sociedad uruguaya, el pueblo uruguayo necesitan de este gobierno de hoy. Es un gobierno con un discurso de reforma, ordenado y plural. Considero que la fuerza política le ha de seguir en el esfuerzo y en el objetivo del cambio : hacer un país productivo para continuar impulsando y ampliando la reforma social.

En estos dos años y medio de gobierno el trabajo ha sido extraordinario. La reforma de la salud que empieza a regir el próximo año, el incremento del presupuesto de educación que se ha multiplicado por tres o la ampliación de la cobertura de la pensión a la vejez a personas con más de 65 años ( hoy el límite para acceder está en los 70 años) son tres de las muchas muestras del crecimiento de una cobertura social pública que los gobiernos de la derecha dejaron bajo mínimos.

Pilotar un país que quedó en situación de bancarrota económica y de empobrecimiento social no es nada fácil. La buena marcha de la economia ( básicamente de la exportación), el saneamiento de las cuentas públicas, la recuperación de 15.000 puestos de trabajo son buenos índices.

Por ello creo que el Frente, desde su enorme potencialidad y desde la enorme riqueza de su pluralidad, debe trabajar codo a codo con el gobierno. Debe revisar su programa de acción y su sustento ideológico y concentrar el esfuerzo en trabajar por el Uruguay activo y social posible e innovador.

Las ideas de la izquierda política uruguaya se deben traducir en proyectos de la mayoría social. Debemos hacer dos grandes esfuerzos : frenar la emigración de los jóvenes al exterior ( 17.000 en lo que va de año) y consolidar las políticas del retorno activo. Son las fórmulas imaginativas para desarrollar nuestras iniciativas, la apertura ideológica y política y la apuesta decidida por la gente más joven las que moverán el país del futuro.

Espero y deseo que se siga este camino. El Uruguay necesita ahora una rabiosa modernización de sus formas de trabajar y de gobernar que se puede obtener dando paso a las generaciones más jóvenes.El Frente Amplio, a su vez, necesita devolver la voz a sus bases más jóvenes. Los jóvenes del Frente lo han dicho. Yo estoy decididamente con ellos.

EL PRIMER ANY DE GOVERN DEL PRESIDENT MONTILLA

El 28 de novembre s’ha complert el primer any de la investidura del President Montilla, després de la reedició de l’acord polític entre els tres partits de l’esquerra catalana.
Aquest primer any del seu mandat ha estat caracteritzat políticament per tres elements: cohesió i serenor polítiques a l’interior del govern, continuïtat de l’acció governamental estratègica en matèria de política social i inici de les negociacions amb el Govern d’Espanya pel desenvolupament estatutari que han tingut ja un bon primer resultat en l’acord de finançament gestionat pel conseller Castells a finals del mes de setembre.

La política catalana, en canvi, ha patit i continua patint les conseqüències de la crisi interna de CIU així com del relleu sobtat de Piqué per Sirera al capdavant del PPC. Cal reconèixer que les aigües baixen mogudes en la federació nacionalista i que la percepció que pot copsar el ciutadà és d’una major inestabilitat partidària general que la realment existeix.

En aquest panorama, els socialistes i en especial el President Montilla han tingut i tenen un rol d’estabilitat i d’estabilització del panorama polític. “Fets i no Paraules”, l’eslogan que va triar el PSC a la campanya electoral, ha marcat el desenvolupament de l’acció política en aquest primer any. Un bon paquet legislatiu ha estat aprovat pel Govern i enviat al Parlament. S’han aprovat, en aquest primer any, propostes d’assenyalada importància com la llei de l’Obra Pública, la llei de l’Agència Tributària de Catalunya, la llei de Serveis Socials, la llei de reforma de l’Institut Català de la Salut, la Llei de l’Habitatge, la llei del Memorial Democràtic, la llei del Institut Català Internacional per la Pau, el Decret Llei d’Urbanisme, etc.

També s’ha iniciat el treball en matèria de negociació de les noves competències estatutàries. S’han obtingut traspassos pendents des de fa molts anys, serrells de llarga tramitació. S’han creat les comissions bilaterals per traspassar les gestió de RENFE Operadora, de la Inspecció de Treball, entre d’altres, i el més important s’ha concretat l’Acord de Finançament per valor de 34.000 milions d’euros per a invertir principalment en infraestructures del transport en el propers set anys.

També aquest primer any ha estat un temps de pactes. El passat 8 d’octubre el govern signava amb 34 entitats representants del món local, el món empresarial, el món sindical, el món social i amb quatre partits de l’arc parlamentari el Pacte per l’Habitatge, que té com a objectiu la construcció de 160.000 habitatges protegits en els propers 10 anys a tota Catalunya. No cal dir que el repte és importantíssim, però el compromís del govern és ferm i això ho ha percebut el conjunt de la societat.

La crisi interna de Convergència i Unió, i és del tot llastimós que sigui així, l’ha impedida de col.laborar amb la implementació d’importants mesures d’interès general que ha impulsat el Govern, com és el cas del Pacte per l’Habitatge o la posada en marxa del Consell creat per al seguiment del desenvolupament estatutari. La societat catalana reclama una oposició responsable, que superi les divisions internes i que posi la seva quota de treball en favor de l’avenç social i econòmic del país.

NOSALTRES DECIDIM : INFRAESTRUCTURES,HABITATGE, CONVIVÈNCIA

Acabo d'arribar fa una estona de la Conferència Nacional que hem celebrat a Girona. Hem fet una bona feina, hem treballat sobre tres ponències i més de 1800 esmenes.

Hem prés unes bones decisions en àmbits de la realitat del nostre país que necessiten d'una actuació responsable i decisiva dels poders públics : la modernització de les infraestructures, l'habitatge entés com a dret de ciutadania i la construcció continuada de la convivència social en una societat en canvi.

El material que hem aprovat és la base de la nostra aportació al debat nacional en els tres temes i servirà, també, com el material d'aportació del PSC en el procés d'elaboració dels pactes per les infraestructures i del pacte per la convivència i les polítiques d'immigració, que es va comprometre a impulsar el President Montilla.

Més lluny, CIU discuteix encara sobre la seva raó de ser. "To be or no to be" desgrana Artur Mas, contemplant el crani sec de les seves expectatives polítiques i de la terrible amenaça que penja sobre ell : la revolta i les imposicions dels cadells sobiranistes del seu partit atiats pel pare fundador de la nissaga.

Els dos gran partits d'aquest país, ara per ara, som la cara i la creu del que està passant a Catalunya. Les forces progressistes es consoliden en un govern atent a la millora social i econòmica del país (aquesta és la cara) i la dreta, tant la nacional com l'espanyola , viuen immerses en crisi interiors que compromet i qüestiona el seu futur( aquesta és al creu de la moneda).

Els socialistes hem decidit sempre amb rotunditat per donar resposta a les demandes de la gent. Sota la dictadura vam decidir defensar les llibertats - va recordar avui el Miquel Iceta. En democràcia, vam optar per donar suport al canvi polític a Espanya. Vam decidir, fa quatre anys, pel govern de les esquerres a Catalunya i hem decidit fer nostre el patriotisme dels drets i el catalanisme social.

Aquesta és la gran diferència. Els socialistes hem construit la casa sobre la pedra. CIU l'ha construida sobre la sorra ...i el temporal els amenaça.

HOMENAJE A JULIO CASTRO

Ayer, viernes 16 de noviembre, rendimos homenaje en Barcelona al maestro Julio Castro Pérez. Castro perteneció a una de las generaciones más brillantes de maestros uruguayos. Su trabajo se proyectó en América Latina, siendo conocido tanto dentro como fuera de las fronteras del Uruguay.

Unos 200 uruguayos nos reunimos en la sala de actos de Casa América-Catalunya, cedida generosamente por su director, Antoni Travería, para escuchar dos testimonios ilustres del maestro asesinado por la dictadura : al articulista Gutemberg Charquero, quien glosó su faceta de periodista y al maestro Miquel Soler, quien hizo una magnífica semblanza de su trayectoria como educador.

El acto fue un acto sencillo, pero hecho desde el mayor reconocimiento a un hombre absolutamente extraordinario, que luchó no sólo por la escuela pública, sino que también combatió el analfabetismo y denunció en más de una ocasión sus causas sociales y económicas.

Castro fue miembro fundador de Marcha, un semanario que marcó la vida cultural, intelectual y política de la izquierda uruguaya durante más de 50 años. Su trabajo en defensa de la escuela rural lo llevó a impulsar un centro de formación de maestros para el Uruguay rural. Estudió como pocos la ruralidad uruguaya y le dedicó grandes esfuerzos para evidenciar los profundos desequilibrios que vivía.

Impulsor de múltiples iniciativas docentes y de experimentación pedagógica, fue secuestrado pro los escuadrones de la muerte el 1 de agosto de 1977 cerca de su domicilio. Dos dias después murió en una cárcel clandestina del régimen militar, a causa de las lesiones que le provocaron sus torturadores. Fue enterrado en una fosa común en los predios del Batallón Nº 14 de Toledo. A finales del año 1984, parecería ser que su cadáver fue exhumado e incinerado y sus cenizas arrojadas al Río de la Plata, en un sitio aún desconocido.

El gobierno de Uruguay le ha rendido un merecido homenaje.En las escuelas uruguayas se ha explicado su vida y su obra. Los maestros de hoy han decidio rescatar su memoria y su legado educativo de un enorme valor permanente y universal.

El 13 de noviembre del año próximo se cumplirá el centenario de su nacimiento, en el pueblo de La Cruz, en Florida. Nos hemos comprometido, todos, a reunirnos para honrar su memoria y posibilitar la difusión de su obra.

El acto en Casa América, que fue organizado por el Grupo Ybiray, La Asociación Los Botijas de Rubí, Casa del Uruguay y Casa Charrúa de Castelldefels, contó con la emotiva presencia de tres representantes de la Asociación de Ex-presos Políticos Catalanes. Los tres, Pubill, Domènec y Salvó fueron miembros fundadores de la primera plataforma catalana en defensa de los derechos humanos en el Uruguay a principios de los años setenta.

Fue un dia especial, con algunos momentos de extraordinaria trascendencia en manos de la prosa brillante y culta del maestro Soler y el testimonio personal e íntimo del periodista Charquero.

SALUT, EDUCACIO, HABITATGE , MOSSOS…

El nou pressupost del Govern de la Generalitat ja ha iniciat la seva tramitació. La nostra comarca rebrà al voltant de 34,4 milions d’euros que es destinaran fonamentalment a inversions en equipaments sanitaris i educatius, a la promoció de l’habitatge i al completament de les inversions en matèria de seguretat pública. Cal recordar que les grans obres d’infraestructures com és el cas de la C-15 formen part d’un altre capítol de finançament.

La inversió per càpita puja fins a 715 euros, ben lluny dels 365 per càpita del darrer govern nacionalista. I una dada ben convincent : el treball del conseller Castells acaba d’eixugar el déficit de més de 1.200 milions d’euros que va deixar també el govern conservador l’any 2003.

Pel que fa a la nostra comarca, es continua incidint en els mateixos eixos : la millora i ampliació de l’hospital comarcal ( amb les obres ja en marxa), del laboratori d’anàlisis clíniques i el nou CAP a Sant Sadurní d’Anoia; l’acabament de nous equipaments escolars que han requerit diligència i urgència en la seva execució degut al creixement de la demanda ( a Vilafranca, a Sant Sadurní, a Santa Margarida i Els Monjos); la promoció d’operacions d’habitatge protegit a Gelida, Sant Sadurní, Santa Margarida i Els Monjos i Vilafranca del Penedes i l’acabament i la posada en marxa de les noves comissaries de mossos d’esquadra del territori, tan a Vilafranca com a la capital del cava, acompanyant el seu desplegament produït des del passat dijous 1 de novembre (avançat en tres anys a les previsions del darrer mandat pujolista).L’aposta per la cohesió social queda ben palesa en aquestes xifres. Les xifres ja citades són garantia també de l’objectiu de la competitivitat , ja que les xarxes de serveis a les persones en constitueixen un element clan.

La inversió pública a l’Alt Penedès en els darrers 5 anys ( 2004-2008) ha arribat a 169 milions d’euros. Un increment global superior al 22% en relació al periode anterior. Tornem a assenyalar, d’altra banda, que diverses inversions públiques, que també beneficïen al conjunt de la comarca no es territorialitzen sino que formen part de partides globals de despeses.Així comptem a propòsit, l’increment en recursos professionals mèdics i sanitaris, amb més educadors ( amb noves escoles i nous instituts de secundària), més personal judicial amb la creació d’un nou jutjat i els 124 nous mossos d’esquadra que s’han desplegat al Penedès.

La importància d’aquest pressupost rau en l’atenció eficient a les demandes de creixement de la població. Ajustar l’oferta de serveis a la demanda ha estat, és i continuarà essent una prioritat per al Govern del President Montilla. Les polítiques socials signifiquen el 52% de la despesa pressupostària, dels quals el 26,2% correspon a salut i el 16,6% a educació. Es reforcen especialment, amb un 32% de creixement, les polítiques d’habitatge, amb un 7,8% més el nombre de mossos d’esquadra, amb un 10% els efectius professional a la justicia i la plantilla de mestres i de personal de centres no universitaris es veurà reforçada amb 1.725 nous contractes.

Vull finalitzar fent esment del creixement de les inversions en infraestructures per transport públic amb un global per tota Catalunya de 1.934 milions d’euros ( el 33 % del total de les inversions). És una mostra de l’esforç per treballar en l’assoliment d’una mobilitat socialment cohesionadora. .

MOBILITAT SOSTENIBLE I GESTIO D’AUTOPISTES

La preservació del medi ambient, la qualitat creixent del transport públic i la presència d’una bona xarxa de comunicacions són ja, quasi bé per a tothom, una necessitat que s’integra en el model d’un territori de qualitat i amb bones perspectivas de futur com és el cas del Penedès. En aquest model, el paper que ha d’acomplir el sistema d’autopistes és clau. No només ens cal desplaçar-nos pel territori, sino que hem d’aspirar a fer-ho , produint el mínim de CO2, amb la menor despesa privada posible i amb la major qualitat i seguretat dels nostres desplaçaments

En compliment de la resolució 55/VIII del Parlament de Catalunya, el passat dijous 18 d’octubre es va constituir el Grup de Treball per a la millora de la gestió de les autopistas. El Grup d’Autopistes pretén posar l’èmfasi en la incidència dels peatges en la gestió de la mobilitat, entesa com un sistema integral i integrat de diversos models de transport públic i privat. El grup es planteja analitzar la implantació de factors ambientals i de regulació de fluxos de trànsit en el sistema de peatges, per tal de fomentar una mobilitat sostenible. També es pretén avaluar la viabilitat de la implantació a Catalunya de tarifes segons l’ús de les infraestructuras. En aquest sentit, el grup d’autopistes ha posat en marxa un equip tècnic que treballarà sobre la implantació de l’eurovinyeta, un sistema de gravamen europeu sobre el logístic en la xarxa viària ( tant d’autopistes com d’autovies) que serà obligatori a partir de l’any 2012 .

D’aquestes premises es desprén que la gestió futura del sistema d’autopistes tindrà a veure amb la qualitat mediambiental del sistema tant com de la seva eficàcia i funcionalitat. En un futur no massa llunyà, el criteri de les bonificacions a les autopistas es regirà per la menor quantitat d’anhídrid carbònic que enviem a l’atmosfera, per la major eficiència en l’ús del cotxe privat i per la reducció substancial de costos ambientals i econòmics en funció de l’increment de l’ús del transport col.lectiu per carretera .

Vull deixar clar que, mentre s’evoluciona fins al nou model de regulació econòmica i ambiental del sistema d’autopistes, el Govern estudiarà les demandes territorials que demanen una major bonificació dels peatges de Martorell i del Vendrell ( nord i sud de la comarca). Aquest és el compromís governamental, però hem de ser conscients de que cada vegada que es bonifica un peatge paguem tots els ciutadans , tan si fem servir el peatge com si no. Actualment els diners que es destinen a aquestes bonificacions a tota Catalunya superen els 55 milions d’euros. Imagineu-vos que això s’apliqués, per exemple, a la millora del transport públic…

Estem davant d’un inici de cicle en relació a la qualitat dels sistema d’autopistes i d’un canvi copernicà en relació a la vella cultura dels peatges. Les bonificació actual d’un peatge depèn de l’ús habitual de l’autopista, de la proximitat a les grans àrees urbanes o de la manca de bones alternatives viàries gratuïtes. Aquests criteris comencen a ser molt insuficients. De aquí a pocs anys els criteris seran ben diferents, ja que es mesuraran la capacitat contaminant del cotxe, el nombre d’ocupants que porti, l’hora en que es facin els desplaçaments, el carácter col.lectiu del transport ( taxis i autobusos). La mobilitat sostenible dependrà, llavors, del foment eficaç i real del transport públic i de la polítiques racionals de protecció mediambiental.

Article publicat al Setmanari El 3 de Vuit el divendres 26 d’octubre de 2007

PER DANIEL BULLICH

Vull expressar en el meu blog la solidaritat personal amb el Daniel, un home discret i senzill, un company que ha estat víctima directa d'una amenaça homòfoba. El text de l'agressió és molt dur. És lamentable que algú ho faci servir en nom de la política.

Els fets han passat a Berga, on un regidor del PP ha insultat i amenaçat al regidor socialista i portaveu, Daniel Bullich.

Tots sabem que són fets cada vegada més aïllats, però encara hi són...

Una abraçada, Daniel, i endavant!! Per més que vulguin alguns imposar el seu model social reaccionari, la immensa majoria de la gent és partidària de la llibertat i del respecte individual.

T'envio, a la vegada, un ram virtual de flors,per a tu i a la teva gent.

EL NORD I LA BRÚIXOLA

Hem assistit a un debat de política general i a dos plens del Parlament que han reforçat la imatge del President Montilla i l’acció del seu govern en termes d’efectivitat, planejament i cohesió. De la suma d’aquest factors, determinats favorablement pels bons resultats de l’acord econòmic, assolit al setembre entre Catalunya i Espanya, que permetrà la inversió de més de 30.000 milions d’euros en 7 anys al nostre país, els penedesencs podem esperar un conjunt de bones notícies.

El President Montilla, durant el debat de política general, va fer alguns anuncis destacats en matèria d’infraestructures ( gran assignatura pendent de Catalunya) que ens afecten de debò. Citaré un exemple molt destacat : el tren orbital. El Govern preveu treure a exposició pública el Pla Director del Tren Orbital el primer semestre del 2008, per iniciar la fase constructiva l’any 2010. És a dir, el tren orbital és a tocar.

Un altre tema que també ha estat matèria del debat i de la posterior resolució és l’articulació de la mobilitat a l’Arc Metropolità, territori en que estem situats com a comarca. L’articulació de la mobilitat intra i intercomarcal ens ha preocupat sempre als socialistes. La mobilitat sostenible al si del Penedès ha de ser la nostra garantia de creixement futur, junt a la preservació equilibrada del patrimoni natural, la generació de llocs de treball de qualitat i l’ampliació i l’aprofundiment de les polítiques socials. Vull recordar aquí que per primer vegada des de la existència dels debats de política general, un president de la Generalitat va obrir el seu discurs amb el capítol de reformes i de polítiques socials a dur a terme. La Catalunya socialment cohesionada és el nord de la política d’aquest govern i del nostre partit.

A l’àmbit de la governabilitat comarcal vull destacar un element important : el Govern ha concedit una pròrroga del termini d’al.legacions del Pla Director de l’Alt Penedès. Ha estat un èxit de la coordinació i del consens entre les tres forces de govern ( i no mèrit de cap d’elles) del Consell i el Departament de Política Territorial. La bona marxa dels treballs dependrà, com ho ha estat fins ara, del grau de consens i no de la potència de les diferències ( per cert ben poques) El consens és la nostra brúixola. El benestar dels ciutadans el nostre nord.

Enmig d’un ressorgiment de veus independentistes violentes, del qüestionament de símbols constitucionals que són estimats per una part molt considerable dels catalans, davant dels intents de la cúpula de CIU d`apropiar-se del valuós capital comú del catalanisme, els socialistes estem cridats a mantenir la centralitat i la moderació del debat polític, a cobrir el centre de l’escenari, a cercar de forma continua el nord col.lectiu, a fer de brúixola al mig de les tempestes. Aquesta feina ja l’estem duent a terme a Espanya i a Catalunya.

Al Penedès ens anima la mateixa voluntat. Sabem que al Penedès quan sumem, guanyem; quan restem, perdem. Quan ens contraposem, perdem capacitat d’incidència. Aquest esperit ( la nostra brúixola) ens va animar a signar un acord polític comarcal ben ampli, superant les lògiques de confrontació ideològica i partidària. I encara el volem més ampli, l’acord, abastant totes les forces que composen l’arc polític comarcal. Ens anima la voluntat de fer una comarca forta, rica i justa ( el nostre nord), ben posicionada en el conjunt de Catalunya, tenint la prioritat de que del nostre esforç surti més enfortida la capacitat de convivència de tots aquells i aquelles que vivim al Penedès.

Publicat a El 3 devuit el 14 d’octubre del 2007

RECONEIXEMENT AL PRESIDENT MARAGALL

El President Maragall ha anunciat públicament la seva malaltia : el mal d'Alzheimer.

La noticia ens ha impactat.El divendres, quan la notícia feia referència a la marxa del President del nostre Partit, haig de reconèixer que vaig sentir dolor i tristesa. Però la notícia del dissabte va ser molt més dura, molt impressionant.

S'han dit ja moltes coses en relació a la valentia de Pasqual Maragall en declarar que patia una de les malalties més cruels. Des de l'admiració que li professo, des de l'estimació enorme que sento per ell, vull manifestar-li la meva solidaritat.

El President, amb la seva rotunda franquesa ha dit una de les coses més culpidores : ha dedicat les seves paraules més sentides a la gran quantitat de gent anònima que pateix la malaltia i a les seves famílies, a milers de persones que viuen avui immerses en la pèrdua de la memòria ( que ho és de la seva identitat personal) i a aquells que al seu costat pateixen en silenci.

De tots els gestos del President en aquestes darreres hores, aquest és per a mi el que més l'honora.

Conec, com de ben segur tothom coneix, homes i dones i famílies afectades per les conseqüències de la feroç malaltia. Hem de ficar-hi més recursos per tal que els malalts i el seu entorn puguin portar aquesta situació amb el màxim de suport.

El President Maragall donarà, estic segur, un fort impuls a la xarxa social de suport. Com ho ha fet una dona tan admirable com la companya diputada Manuela de Madre en un altre àmbit : la lluita contra la fibromiàlgia i la fatiga crònica.

Força, President, ànims i coratge!!

PACTO Y LEY POR LA VIVIENDA

El pasado lunes 8 de octubre, en el Salón Sant Jordi del Palau, se firmó el Pacto por la Vivienda en Catalunya. Un acto extraordinario y de una potente imagen de cohesión política y social. Podemos estar satisfechos de los resultados. El compromiso abarca dos objetivos : la construcción de 160.000 viviendas protegidas en 10 años y una inversión pública comprometida por el Gobierno de la Generalitat de 8.000 millones de euros. ¡Qué lejos estamos de los esmirriados presupuestos de CIU en la materia!

A la firma asistieron los representantes más destacados del mundo empresarial, del mundo sindical, del mundo de las entidades sociales, del sector cooperativo, de cuatro grupos parlamentarios( PSC, ERC, ICV-EUA y Ciutadans) y del mundo local ( Federación y Asociación de Municipios). La semana se iniciaba con la constatación de la soledad política de CIU, que en un momento de dura radicalización y de pérdida de norte político se enrocó en el NO al pacte. No hay lógica en su discurso. Es más, tenemos la percepción que por su boca hablan sólo el resentimiento, el fracaso y la amargura de no encontrar más apoyo que el del PP ( en Cataluña, también a la deriva hacia ninguna parte).

El Pacto es un buen acuerdo estratégico para el país. De sus frutos, de su buena marcha depende en gran parte la cohesión futura de nuestra sociedad.

Hoy, miércoles 10 de octubre, la Ley del derecho a la vivienda ha pasado el trámite de Comisión. Hemos vuelto a ver el triste espectáculo de CIU y del PP intentando bloquear y torpedear el futuro de una norma que es muy esperada en Cataluña.

Estoy satisfecho. Estamos entusiamados. Nos sentimos responsables El Pacto y la ley por la vivienda han pasado el Rubicón. Ahora toca ponerlos en marcha, a toda máquina. Hacen falta, mucha falta.

LA T-SUD DE L’AEROPORT, APOSTA DE FUTUR.

El comité directiu d’AENA ha anunciat l’assignació de la Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. La notícia com era d’esperar ha causat un important debat a Catalunya.

Per al PSC la decisió d’AENA de fer una assignació compartida entre les aliances ONE World i Star ALLIANCE i la companyia VUELING situada en el sector del low cost però amb base operativa a Barcelona, és una noticia positiva, ja que respon a les demandes dels operadors econòmics i dels agents socials catalans, ben pilotades pel Govern de la Generalitat.

Els objectius que s’havia traçat el Govern de Catalunya per a aquesta fase del procés s’han complert íntegrament. Per un cantó el criteri d’assignar la T- SUD a companyies que clarament garanteixin vols de caràcter intercontinental s’ha complert. D’una altra banda, s’havia demanat garantir la capacitat suficient per poder adaptar els usos de la nova terminal a les necessitats estratègiques de l’aeroport i de l’economia del país. Aquest criteri del Govern també s’ha respectat per que no s’han dut a terme concessions amb caràcter permanent si no que s’han fet assignacions temporals, modificables i revocables en funció dels objectius que es fixin.

És una assignació feta respectant els compromisos que per escrit han assumit les companyies i les aliances per crear vols internacionals ( tot i que el posicionament de les empreses participants té un excés de curt-terminisme, pel nostre gust) i posant l’accent en aquelles propostes que puguin cooperar de forma més eficaç a enfortir l’aeroport com a HUB, és a dir com a centre internacional d’operacions. És, també, una assignació compartida, evitant les temptacions d’assignacions monogràfiques, que realitza un equilibri entre la demanda que generen els sectors dels negocis i el del turisme.

En aquest acord es reflecteix el compromís del President Zapatero en relació al rol de Catalunya en el futur de l’aeroport del Prat. La capacitat negociadora del Govern del President Montilla ha estat efectiva per a la resolució final i el nivell d’acord entre els governs d’Espanya i de Catalunya ha mostrat un altre cop una bona sintonia.

Valorem molt positivament, també, la inversió prevista de 5000 M€ per a la millora integral de l’aeroport, que ha compromés el govern d’Espanya, 1.400 M€ dels quals es destinaran a la remodelació i adequació de les actuals terminals A,B i C per posar-lo a disposició de l’aliança Sky Team i de la resta de companyies menors, així com a la construcció de la terminal satèl.lit.

Un element destacat en la decisió d’AENA és la conversió del pont aeri Barcelona Madrid ( majoritàriament en mans d’Iberia) en el corredor Barcelona Madrid des de la T- Sud. Finalitza el monopoli de l’empresa espanyola i s’organitza el nou corredor amb la finalitat de poder competir comercialment amb l’alta velocitat Barcelona – Madrid que es posarà en marxa a finals d’any.

Tot plegat és una bona decisió en el marc de la qual els interessos de Catalunya han trobat un rol preeminent. També ha estat una decisió prudent, que ha diversificat els risc davant dels actuals processos interns del sector aeroportuari espanyol. No podem oblidar que hores d’ara, Iberia i Spanair, companyies base de les dues aliances que han rebut l’assignació, estan en venda, que Air France i Air Europa han anunciat el seu interès econòmic en Iberia i que la companyia de low cost catalana Vueling està sortint d’un procés de canvi de comandaments en la seva gestió. Aquesta situació que estem descrivint en relació a tres de les més important companyies que operen a El Prat ens fa preveure un fort període de canvis en el sector i, per tant, abans de que la Terminal Sud entri en funcionament l’any 2009, les decisions que s’han pres avui de forma correcta hauran de patir alguna necessària reformulació.

UN ACORD PER A NO OBLIDAR

Fa dues setmanes vam publicar un article parlant d’un inici d’any prometedor. Les reunions produïdes a l’inici de la setmana passada entre el nostres governs ens han donat, també, la raó. Per primera vegada, la inversió de l’Estat a Catalunya arribarà a acomplir la vella demanda dels catalans i se situarà ben a prop del 19 % del conjunt de l’economia espanyola, incrementant el 24% les citades inversions.

La negociació duta a terme pel Conseller Castells i el Ministre Solbes fan palès el compromís del Govern d’Espanya en relació al compliment del mandat del nou Estatut i recollit en l’addicional tercera del text : durant un període de set anys les inversions de l’Estat a Catalunya s’incrementaran de forma substancial per tal de compensar, en aquest període, el dèficit d’infraestructures que té Catalunya.

L’acord va agafar de sorpresa a determinats sectors polítics, entre ells a CIU. La prova més evident és que els va sorprendre en plena campanya de mocions als plens municipals per reclamar just això que s’ha obtingut per part del govern català : 4.300 M€ per l’any 2008.

La suma total de l’acord és de 34.486 milions d’euros en preus corrents i amb dues clàusules incorporades que impliquen per una banda la compensació a Catalunya de 827 milions d’euros corresponents al diferencial de l’any en curs i d’altra banda la revisió global pactada per l’any 2015 que pugui compensar, si és necessari, les desviacions a la baixa que es puguin produir en tot el període.

L’acord reconeix, com dèiem abans, el dèficit en matèria d’infraestructures i compromet a l’Estat a l’acompliment de la norma estatutària mitjançant un pla d’infraestructures per a la inversió de la xifra econòmica pactada.

Les quantitats obtingudes són realment significatives i superen abastament les negociades pels darrers governs conservadors. Des de l’any 2001 a l’any 2007 els recursos obtinguts per Catalunya han estat de 16.530 milions d’euros. Des de l’any 1997 al 2000, en ple període de govern conservador la suma és molt minsa : 3.249 milions d’euros. En 1 any, el nou estatut ha fet possible que la inversió anual de 549 milions d’euros l’any esdevingui en l’actual de 4.022 milions d’euros compromesos per enguany.

El món polític, de forma majoritària, i el món empresarial saluden l’acord. És també una bona notícia. Hi ha unanimitat a l’hora de valorar el bon resultat i també hi ha unanimitat en la necessitat de crear els instruments per garantir l’acompliment de la seva inversió. Això últim depèn només de la capacitat gestora dels governs catalans.

Però hi haurà algú que es preguntarà: i al Penedès com rebrem aquesta inversió? L’acord contempla suport a les empreses, a l’agricultura, a l’agroindústria, al comerç, al turisme, a la millora de la capacitat energètica, a la investigació, el desenvolupament i la innovació i fonamentalment a les infraestructures del transport. La nostra comarca obtindrà la part alíquota dels beneficis de dites inversions, sobretot, en la millora de la xarxa ferroviària i de carreteres i autovies que travessen el Penedès.


Article publicat a El 3 de Vuit el 28 de setembre del 2007